Monthly Archives: Abril 2013

Perdó, que em podria dir quina hora és?

Doncs sí, aquesta era una de les frases més habituals que hom podia sentir pel carrer, quan la gent acostumava a portar un rellotge i altres persones, com jo, sovint no en dúiem (per oblit, per comoditat, etc.). I per descomptat, quan l’ús dels telèfons mòbils (siguin smarts o no) encara no estava gaire estès. De fet, actualment quan a les meves sessions de docència demano a l’auditori que em diguin l’hora que és per saber quant de temps em queda, la reacció majoritària de tothom (per no dir unànime) és consultar el telèfon (d’altra banda, la meva experiència de més de 20 anys en aquest àmbit ja fa adonar-me’n amb molta fiabilitat, només de veure les cares dels estudiants). No sé si aquests són bons temps per als rellotgers i si aquest invent ha passat més a ser un complement ornamental de la persona (com un anell o un collaret) que quelcom més funcional, tot i que ambdues funcions no són incompatibles. Però el fet que el telèfon sigui un altre invent avui dia molt més popular i mediàtic fa que l’altre hagi quedat, potser, una mica arraconat i en segon pla. Dit en altres paraules, gosaria a dir que tothom té un mòbil però no un rellotge. Jo tinc un i altre però no en faig servir cap, val a dir-ho. Digueu-me “rar” però … què hi voleu fer.

Dic tot això perquè avui, casualment, he topat amb un article publicat al diari El Punt Avui que parla de com amb el pas del temps s’està perdent la forma pròpia de dir les hores en català, sobretot entre les generacions més joves. I la veritat sigui dita, no és gens estrany si mirem la imatge adjunta on es pot veure una mostra d’exemples, com més va més rebuscats, per dir correctament l’hora en català. No és qüestió ara i aquí d’analitzar els motius que expliquin aquesta situació de regressió lingüística ja que l’article n’esmenta uns quants però jo em quedaria amb un que, al meu parer, és cabdal: “avui dia es valora la rapidesa i la brevetat en les paraules, i culturalment les hores en català van a contracorrent”. No hi podria estar més d’acord i jo no ho hagués pogut dir millor.

Hores_en_català

I és que altres idiomes més propers al nostre (el castellà, sense anar més lluny) ho tenen més fàcil i han resolt aquesta qüestió d’una forma més pràctica i senzilla. Per tant, no ens hauríem d’esquinçar les vestidures si hom tendeix a “catalanitzar” el vocabulari horari castellà. Al cap i a la fi, i per posar dos exemples: qui no ha deixat anar algun cop l’expressió “les tres i mitja”? o, “les tres menys quart”? Jo mateix he comès aquesta “heretgia” i per això demano el perdó de l’audiència amb la penitència que cregui més convenient d’imposar-me. Si fins i tot de vegades fem ús de l’anglès per explicar el procediment correcte en català. De fet, confesso que no puc deixar de somriure quan veig els exemples de la tercera columna de la imatge, i penso també en com de “rebuscat” pot ser el català en algunes situacions: tinc la impressió que quan se’ns diu correctament una determinada hora hem de recórrer al càlcul mental per saber què se’ns està dient.

En aquest sentit, i per acabar, comparteixo l’opinió de la professora de llengua catalana que esmenta l’article, quan diu que és pessimista i que dubta molt que es pugui recuperar el costum, almenys en el llenguatge col·loquial i encara més en la gent jove. El jovent ens ha de fer evolucionar però més d’un cop penso que realment el que està fent és fer-nos devolucionar a tots plegats. Bé, ho deixo aquí quan segons l’hora del meu ordinador, falten onze minuts per a les tres del migdia, ergo, tres quarts i quatre minuts de les tres, ergo, les 14:49h o … fem-ho fàcil, les 3 menys 11 minuts.

Anuncis

1 comentari

Filed under Miscel·lània

“Fixem” jugadors o “fitxem” cartells?

En el moment de començar a escriure aquesta entrada queden poques hores perquè es jugui la primera semifinal de la Champions League de futbol d’aquesta temporada (entre el Bayer de Munic i el Barça). Qui em conegui ja sap per activa i per passiva que aquest és un esport que avorreixo completament i que per mi podria desaparèixer de les nostres vides sense que deixés cap engruna de la seva presència. Però posats a haver-lo de suportar sense cap més remei, anem a aprofitar-nos-en. En aquest sentit, un dels termes que més s’utilitzen en aquest esport (i en qualsevol altre, per descomptat) és el de “fitxar” un jugador (en referència al verb) i “fitxatge” (en referència a l’acció). Si ens centrem en l’àmbit futbolístic, i un cop acabada la temporada, els mitjans van plens de notícies que es fan ressò de rumors sobre un o altre fitxatge per part d’un o altre club, de les astronòmiques milionades que es paguen (o es pagaven fins no fa gaire) per incorporar jugadors, per no dir de la injustícia social que suposen els salaris que se’ls paguen a alguns, a més de les primes rebudes per, al cap i a la fi, fer bé la feina per la qual cosa se suposa que ja cobren, etc. Però bé, no m’endinso més en aquesta introducció perquè parlar d’això em treu de les meves caselles. Si en Marx va qualificar la religió com l’opi del poble, ara el seu paper l’ha agafat el futbol. Panem et circensis i seguim tots plegats en la inòpia.

Potser amb motiu d’aquest context futbolístic que tant ens envolta i del qual és impossible desempallegar-nos, trobaríem l’explicació d’aquesta imatge d’un cartell que us reprodueixo tot seguit, i que fa un temps em va enviar un antic col·lega d’estudis (dels temps del BUP i COU) i amb qui ara, de tant en tant, coincideixo en alguna de les curses populars on participo. Com podeu observar, l’errada en l’ús de la paraula correcte prové de l’omissió d’una simple i única lletra però que fa canviar del tot el seu significat: la “T”.

Fitxar_cartells

Si busquem una eina tan simple com un diccionari, tant se val que sigui en paper o virtual, no serà gaire difícil trobar la diferència entre “fitxar” i “fixar”: la primera paraula té vàries accepcions com la de contractar algú (p. ex. un jugador o un empresari) però també elaborar una fitxa (d’un llibre, d’un criminal, etc.) o assenyalar la data o l’hora en una fitxa per a establir un control de presència. Per la seva banda, la paraula “fixar” en té unes quantes més però una fa referència, específicament, al missatge que es vol donar amb aquest cartell: clavar, enganxar, etc., (alguna cosa). Es pot entendre la intenció de la persona que va escriure aquest avís en no voler que es pengin cartells (suposo a la porta del seu establiment, edifici, etc.) i no exercir la funció d’aparador de qualsevol anunciant i a més a més, de forma altruista. De vegades, quan un veu algunes parets atapeïdes de cartells sense volta ni solta, no es pot deixar de pensar que és com una competició per veure qui hi penja el darrer perquè sigui el que quedi per sobre dels altres i, per tant, el més visible. De totes formes, no estaria de més que en aquest cas concret, se li pengés un altre cartell que avisés de la seva errada.

Tot plegat, que el futbol no ens faci perdre l’escriure i que no sempre s’ha d’escriure tal qual parlem: primer aprenem els sons, els fonemes i després, més endavant, ja tindrem temps per a l’ortografia (en algun cas, però, sembla que encara s’hi hagin de posar). Per cert, en el moment de publicar aquesta entrada (dimecres, 11:30h) encara no sé el resultat del partit d’ahir nit. I ni m’importa en absolut, val a dir-ho.

Deixa un comentari

Filed under Miscel·lània

En David Bisbal menja brioixos?

La darrera entrada tractava un tema tan “nostre” com és la “invasió” de certs castellanismes en l’ús del català i aquesta segueix el mateix fil, tot i que canviem de sector ja que deixem el financer i ens endinsem en un de molt més saborós com el de les pastisseries. Es tracta d’un cartell que ja té un cert temps atès que la foto va ser presa ara farà gairebé un any i que estava penjat a la porta d’una pastisseria de Manresa que havia obert feia poc temps (val a dir que sembla tenir bastant d’èxit entre els paladars de la gent). Us he de dir també que durant un cert temps, el local va “contribuir” a alimentar aquest modest bloc amb aquesta altra entrada tan “curiosa”. Desconec si en el cas que ara us presento el cartell en qüestió era propi o per contra, fou elaborat per la cadena corresponent i convenientment distribuït als seus establiments. En qualsevol cas, però, ni en un supòsit ni en l’altre és pot disculpar aquest castellanisme tan fefaent com el de la paraula “bollería”.

Bolleria

En primer lloc, cal saber que “bollería” és el terme genèric que agruparia el conjunt de “bollos” (generalment dolços) i en què el seu component principal és la massa de farina en les seves diverses formes. Per tant, de “bollo” es derivaria “bollería”. Segon, encara que no sigui una paraula gaire sentida pel carrer -fins i tot estic convençut que hi ha molta gent que no sabria què vol dir- l’equivalent català del “bollo” castellà és el “brioix” per la qual cosa hauríem de deduir que el seu terme derivat és la “brioixeria”. Entenc que la primera opció resulta més fàcil d’escriure i de pronunciar i que  … quines ganes de tocar els ous tenim la gent que, com jo, s’esforça per la bona “salut” del català, encara que sigui a base de fer ús de paraules tan impronunciables com aquesta. I és que a qui se li passa pel cap escriure una paraula amb tres vocals seguides abans d’una lletra tan particular com una “X”.

En aquest cas, si com a mínim haguessin escrit “bUlleria”, encara podria passar per una paraula més “catalana”, tot i el risc que s’acabés confonent amb el títol d’una famosa cançó d’un cantant tan nostre com és en David Bisbal. Qui no recorda la tornada de Bulería, bulería, tan dentro del alma mia es la sangre de la tierra en que naci. Buleria, buleria, mas te quiero cada dia … Per cert, i fora bromes, sapigueu que la “bulería” té molt de significat i transcendència en el món del flamenc (aquí teniu una defició). Tot plegat, la decadència de la brioxeria artesanal enfront de la més industrial, de què tant es parla, potser ha començat per aquí. Qui vulgui que s’atipi de “bollus” que jo ho faré de brioixos.

Última hora!! si mireu aquesta pàgina web que justament avui, diada de Sant Jordi, he trobat casualment us adonareu que nosaltres mateixos no estem lliures de cometre “pecats” lingüístics: és d’un llibre escrit per un forner en què mentre el títol principal és correcte, alhora que curt i ras –Brioixeria– no ho és la paraula amb què l’editorial l’anuncia per a la seva venda, ja que qui l’hagi escrita hauria de saber que s’ha deixat una de les dues vocals “i”.

2 comentaris

Filed under Cafeteries-forns-fleques

Bancs i castellanismes

En aquest bloc teniu unes quantes entrades relacionades amb la qüestió dels castellanismes, d’altra banda tan habituals en la nostra llengua catalana com alhora maltractada (per exemple, aquí us en poso aquesta sobre les paraules “bono” i “tamany”). Per tant, diríem que és un filó que podria nodrir, dia sí i dia també el bloc ja que qualsevol persona que estigués al cas, en sentiria un munt al llarg del dia. De fet, m’imagino que per a molta gent -jo inclòs- no deu ser una qüestió que faci obrir els ulls de bat a bat, d’aquelles que en un context lingüístic més informal, col·loquial, són fàcils de disculpar. De tant en tant jo mateix deixo anar algun castellanisme i quan me n’adono, tampoc corro a buscar l’espasa amb què fer-me el Seppuku (més conegut com Harakiri). Siguem sincers, no hem de ser més papistes que el mateix Papa. Ara bé, això no treu que es reconegui el fet i se’n faci constància per intentar mantenir la màxima “puresa” del nostre idioma i lliure d’intromissions d’un altre (eps! també s’hauria de fer amb altres -p.ex. el castellà). El temps ja s’encarregarà després que aquestes noves paraules acabin sent acceptades i incorporades “oficialment”.

A tot això, us presento en aquesta imatge un exemple típic de castellanisme aplicat al sector bancari, tan criticat avui dia al nostre país per tothom -i ben bé que s’ho ha buscat (que si fallides i fusions de caixes d’estalvi, rescats amb diner públic, participacions preferents, desnonaments per impagament de la hipoteca, etc.). Però no ens desviem del tema. Aquests dies em toca negociar la renovació d’un dels meus dipòsits que tinc estalviat en un banc (dit així semblaria que estaria nedant en l’abundància i que podria fer ombra al mateix Bárcenas) i una de les paraules que se m’ha escapat més d’un cop és aquesta: “Plaç“. No la busqueu al diccionari perquè no la trobareu ja que en català no és correcte, i més aviat l’hauríem de substituir per “Termini“. Reconec, però, que és més habitual dir aquesta “catalanització barroera” que no l’opció correcta; i qui si sap si potser fins i tot és més fàcil (una paraula monosíl·laba versus una altra de tres síl·labes). Però si aquest cartell estava penjat a la porta d’entrada de l’oficina bancària i el veu tothom que hi entra o que hi passa per davant, tard o d’hora algú se n’acaba adonant.

Cartell_banc

També són certes dues qüestions sobre aquest anunci: primera, si esteu una mica al cas de l’evolució de l’interès amb què bancs i caixes retribueixen els estalvis (si en teniu suposo que ho sabreu i els que no, tampoc us deu amoïnar gaire) ja haureu deduït que aquest cartell no és actual: corresponia a una oferta d’una oficina del Banco de Valencia a Manresa, encara no fa un any. Si heu d’esgarrapar interessos avui dia ja veureu com no aconseguireu passar de poc més d’un 2% (tot dependrà també de l’import, termini temporal, periodicitat en el cobrament d’interessos, vinculació amb l’entitat, capacitat de pressió, etc.). Altrament dit, aquesta retribució d’un 4,49% és de temps passats i ara mateix ens semblaria de ciència ficció (corren mals temps per als grans estalviadors).

I la segona qüestió a què abans feia referència: avui dia el Banco de Valencia està en fase de liquidació sota l’ombra de CaixaBanc (l’antiga Caixa de Pensions). I és que en un tres i no res, l’aparell financer de la Comunitat Valenciana ha passat de “modèlic” a ser esborrat de la faç de la terra (qui no es recorda de la Caja de Ahorros del Mediterráneo o CAM?). I és clar, si gestionaven tan malament els diners com per acabar com ha acabat, com se’ls ha de demanar que tinguin més cura del que escriuen? Tret que en la varietat catalana que es parla en aquesta Comunitat (alguns en diuen “Valencià” i altres hi afegirien encara “Alacantí” o “Castellonenc”), s’accepti com a correcte el “Plaç“. Tant se val, deixem tranquils els nostres veïns del sud que prou feina tenen com per “terminar” el via crucis econòmic que estan patint (de fet, com nosaltres).

Deixa un comentari

Filed under Bancs-caixes d'estalvi

Com diu que és el Conseller …?

Corren mals temps per a la lírica, com deia una cançó d’un grup de música bastant conegut quan jo era bastant més jove, i que es deia “Golpes Bajos”. I també per als polítics, d’un color i d’un altre, d’un i altre espectre ideològic. I no seré jo qui els disculpi i negui que no s’ho hagin guanyat a pols. Amb la que ens està caient a sobre a tots plegats, malgrat que a uns més que altres, i un té la impressió que l’anomenada “classe política” d’aquest p*** país està més per la tasca de discutir per una coma en un avantprojecte de llei i no tant pels problemes reals que patim (mai millor dit). De totes formes, una cosa és que ens mereixin la nostra general desaprovació (ara en diem “desafecció”) i una altra de ben diferent és que els qualifiquem i etiquetem d’una manera que ni ells mateixos sàpiguen què volem dir. I compte amb això perquè de tan estúpids que són (la majoria) correm el risc que pensin que nosaltres ho som tant o més (és allò que diuen que el lladre creu que tots som de la seva mateixa condició).

Doncs bé, en el meu intent de fer reviure aquest bloc amb aquesta segona altra entrada després d’estar uns quants mesos inactiu, us deixo aquesta imatge de fa gaire un any (disculpeu-me però no recordo si és meva o si alguna altra persona me la va passar molt amablement). En primer lloc, dir que es refereix al Sr. Felip Puig i Godes, que actualment ocupa el càrrec de Conseller d’Empresa i Ocupació, després d’haver estat el responsable del Departament d’Interior (per entendre’ns, qui manava el Cos dels Mossos d’Esquadra). Segon, la imatge en qüestió es refereix a aquesta època i m’imagino que devia ser presa arran la intervenció del nostre cos policial en alguna que altra manifestació (no recordo, però, quina ni per quin motiu es va convocar).

Puig_psicopata

Tercera, i com veieu a la imatge, sospito que a l’autor d’un missatge tan breu se li devia anar la ma a l’hora de posar l’accent allà on no tocava i es va equivocar d’un parell de lletres. És clar que també podríem pensar que el va escriure encara un pèl estabornit, després de rebre algun que altre cop de porra per part d’algun més que diligent policia (ep! poca broma amb això). I fins i tot, per fer una mica de broma, i per pensar en altres opcions, també que l’hagués escrit després de veure un programa d’aquells d’animals que s’han posat tan de moda per alguns canals de televisió (del tipus “Veterinaris” a TV3), com es diu “Pelo, Pico, PATA” del grup Antena 3. I sinó, que algú em digui el motiu de l’accent a la primera “A” i no a l'”O”. És que fins i tot se m’escapa el riure quan intento llegir la paraula tal i com està escrita. Això sí, l’autor ha tingut el detall de posar l’accent obert, que és el que correspon a la lletra A sempre en tots els casos que ha d’anar accentuada.

És clar que posats a pensar en opcions més peregrines, per què no pensar que l’autor del missatge realment es volia referir al Conseller com la femella de l’ànec i que a més a més, estigués tocada del bolet? De totes formes, aquesta seria una barreja de molt mal digerir, amb un accent en català i una paraula en castellà, llevat que potser l’hagi escrit una persona propera a un partit polític que aposta tant pel bilingüisme com C’s, o el mateix PP. Potser una mica agafat pels pèls però també és cert que avui dia ens podem esperar de tot. Oimés de la nostra classe política.

1 comentari

Filed under Universitat

Rectificar és de savis

Eps!!, que encara sóc viu. Dic això perquè aquesta és la primera entrada d’ençà que vaig deixar el bloc en un estat zombie (a l’estil dels que surten a la sèrie The Walking Dead) allà pel mes de juny del 2012. Sé que no tinc perdó de Déu però és que entre la feina (encara sort que la conservo), l’altre bloc que gestiono sobre les meves curses (Marathon Man), una certa mandra i desmotivació i altres històries ha fet que, tot plegat, hagi deixat arraconat a l’armari la meva disfressa d'”Inquisidor contra les heretgies lingüístiques del català” durant tot aquest temps. I ara espero que ni que sigui puntualment, m’hi torni a posar. De fet, i si us he de ser sincer, no és que hagi deixat completament de banda el meu interès per contribuir a la bona salut gramatical del català en els àmbits que es toquen en aquest bloc (anuncis de botigues i comerços, cartelleria, propaganda, etc.) ja que de material recollit en tinc. L’únic que ha passat és que no he trobat mai el moment per posar-m’hi de nou. Fins avui.

El pretext per fer-ho ha estat haver trobat a la meva bústia un folletó de la cadena d’òptiques Andorrana, la qual ja va ser objecte d’anàlisi en les meves primeres entrades en aquest bloc (per exemple, en aquesta). Doncs bé, com es diu que rectificar és de savis, aquí us deixo dues imatges idèntiques però amb una lleugera i “sonora” diferència, a veure si la identifiqueu. M’agradaria pensar que el que jo vaig escriure al seu moment hi ha tingut alguna cosa a veure a l’hora d’incloure la rectificació, però tampoc serem tan pretenciosos i acceptarem altres possibilitats: casualitat, que l’impressor inclogués una lletra de més sense saber que s’havia de fer o fins i tot, que realment algú va estar-hi al cas i va dir: “eps, que aquí hi ha una falta d’ortografia”. En primer lloc teniu la imatge “errònia” i tot seguit la rectificada. Això sí, es mantenen les condicions de pagaments.

270845_2042250708972_1625471564_32016742_3831712_n2

img037

Bé, com no us vull atabalar ara amb les meves cabòries lingüístiques, oimés després de tants mesos, ho deixo aquí de moment amb el compromís que aquest deixi de ser, de mica en mica, un bloc zombie.

3 comentaris

Filed under Òptica