Monthly Archives: Mai 2013

Per treure la gana!

Gairebé cada dia faig una ullada a les edicions digitals dels principals diaris -per mi allò del paper ja s’ha acabat- tant per estar una mica al cas de l’actualitat d’una forma més immediata i amb format de “píndoles”, com també perquè de tant en tant hi trobo articles interessants per a les meves classes a la universitat. Això inclou diaris en català i castellà i de totes les línies ideològiques, ergo, La Vanguardia, El Periódico, El País, Público, ABC, La Razón, Ara, El Punt-Avui, El Confidencial i fins i tot … La Gaceta de Intereconomía (perdoneu per la gosadia però sempre és bo saber què pensa i diu l'”enemic”). Doncs bé, avui em faig ressò d’una fantàstica “perla” que es mereix un lloc al pòdium de les entrades publicades fins ara en aquest bloc: no és pas “meva” sinó que es una fotografia del menú del restaurant de l’Ateneu de Berga que va enviar una lectora (una tal Pilar Fernández) i que està escrit, com diu el peu de fotografia, “en català o alguna cosa semblant”. El text acaba suggerint que no li aniria malament passar-hi un corrector ortogràfic i jo hi afegiria també que, aprofitant la darrera reforma laboral aplicada pel govern -molt criticada perquè segons diuen, facilita més l’acomiadament que no pas la contractació- que facin fora la persona responsable d’aquest vil “assassinat ortogràfic”.

Menu-de-l-Ateneu-de-Berga_54374380611_53389389549_600_396

Si repasseu el menú, dels primers plats no se’n salva ni un, però és que ni un! Que si ara s’han “menjat” els accents (a “arros”, “entremes”, “melo” o “esparracs”), que si ara un apòstrof (“de arros”), que si paraules incorrectes perquè s’han escrit tal i com les deuen pronunciar (“formaxa” i no “formatge” o “esparracs” per “espàrrecs”) i la cirereta del pastís, paraules literalment inventades (els ous poden ser ferrats, en forma de truita, escaldats, crus, etc. i també “farcits” però en cap cap “rellens”). I en els segons plats, la cosa millora un pèl llevat del “pavo” (ains!! si encara ho haguessin escrit acabat amb “U” perquè sembli més català …) i confesso també que mai he menjat una “hemburgesa”: se’m passen pel cap unes quantes opcions d’escriure malament el que no deixa de ser una porció de carn picada, lleugerament premsada, de forma arrodonida i plana, que se serveix fregida o a la planxa, però en aquesta no hi havia caigut; encara rai que no s’han deixat la lletra “hac” que, com és muda, el més normal és que hagués desaparegut després de fer-ne una “esferificació” al més pur estil d’en Ferran Adrià. Per cert, un apunt: entenc que el “formaxa” deu ser un ingredient o acompanyament culinari diferent del “formacha”.

Tot plegat, i com diu el títol de la foto publicada al diari, és ben bé per treure la gana. Veient això penso que hi ha alguns restaurants que es mereixen ipso facto una visita d’en Chicote, aquest personatge que protagonitza el programa “Pesadilla en la cocina” (de La Sexta) i que va de cuina en cuina guanyant-se amics a tort i dret dient com de malament s’hi cuina. I tot just ahir nit vaig estar veient una estona aquest altre programa de cuina que emeten al primer canal de TVE i que es diu “MasterChef“. Malauradament, hi ha gent que hi deu posar tantes ganes i coneixements en intentar cuinar bé que després s’oblida de la presentació de la seva feina; i aquesta també inclou la de la carta o el menú dels plats. Al cap i a la fi, és el primer que veuen els clients quan entren en un restaurant. Tal faràs, tal trobaràs, tal escriuràs, tal cuinaràs, potser?

Anuncis

3 comentaris

Filed under Restauració

La “chocolata” ens fa tornar bojos?

De nou una altra entrada dedicada al saborós món de la pastisseria perquè el que jo em pensava, quan ho vaig veure, que era un fulletó de propaganda ben escrit, va i resulta que el meu ull, que tot ho veu, s’adona d’una errada ortogràfica allà on potser molta gent no s’hi hagués fixat (més que res per la mida de la lletra). I oimés venint d’una entrada anterior en aquest mateix àmbit que deixava en evidència que el que en castellà s’anomena “bolleria” en català hauríem de fer servir la paraula “brioixeria” per molt complica que sigui de pronunciar i escriure (per si no ho recordeu, aquí us en deixo l’enllaç). Doncs bé, fa pocs dies em vaig trobar a la bústia l’esmentat fulletó amb les dues cares plenes d’informació (es nota que hi ha calé) i em vaig fixar que la “maleïda” brioixeria de l’anvers estava ben escrita. Aleshores vaig pensar que qui va redactar el text havia tingut prou cura com per no passar per alt aquesta paraula tan “nostra” i no deixar-se portar per la “invasió” d’un castellanisme tan típic com “bollería”. Però com no es pot dir blat fins que no estigui al sac i ben lligat, se’m passa pel cap la idea de girar el full i veure què més hi deia. I ja sabeu que de vegades la curiositat pot no ser una bona companya de viatge. Fixeu-vos com en aquesta primera imatge apareix requadrada la paraula en qüestió en senyal d’encert mentre que a la resta del text no hi veig cap altra errada (si de cas al marge superior esquerre podríem dir que la forma verbal “quedaràs” -segona persona del singular- s’hauria de substituir per la tercera -“quedarà”, si es vol mantenir la coherència amb les formes “truqui o visiti’ns”. Però ho passarem per alt i no serem tan “tiquismiquis”.

Brioixeria

Però com acabo de dir, giro full i vaig al seu revers i entre tanta oferta de productes i preus de fira trobo una “chocolata” en comptes de “xocolata”. Deu ser que el redactor escriu aquesta paraula tal com la deu pronunciar ja que en català acaba en “A” mentre que tothom sap que en castellà és amb la vocal “E”, és a dir, “chocolate”. Com es veu, no sempre tot allò que comença bé ha d’acabar de la mateixa manera. Una veritable llàstima. Potser la xocolata d’aquest obrador tenia una alta dosi de cacau i ja sabeu que us dels efectes que se li atribueixen és el generar una sensació de certa eufòria que, sigui dit de passada, amb el panorama tan desolador que ens envolta, ja va bé un cert “aïllament”. És clar que també podríem pensar en una opció més rebuscada i peregrina: que el seu autor sigui fidel seguidor del partit dels Ciutadans (d’Albert Rivera) i imbuït per les seves idees sobre el bilingüisme l’apliqui no tan sols a si es fa un discurs sencer en català o castellà, sinó també a les mateixes paraules que el componen, barrejant-hi ambdós. Per descomptat, una altra veritable llàstima, no l’opció política en sí mateixa (allà cadascú) sinó el fet de la barreja.

Chocolata

Per acabar, aquí us deixo un parell d’enllaços més relacionats amb el món de la pastisseria, aquest primer que podríem dir que en poques paraules, és un “popurri” de com no s’ha d’escriure, i un segon de més recent sobre els “xurrus”. I ja us avenço que aviat publicaré una altra entrada bastant curiosa sobre les lletres “ch” i “tx”.

1 comentari

Filed under Cafeteries-forns-fleques

Com aneu de llatí? IIII o IV?

De la mateixa manera que en aquest bloc he fet alguna incursió al castellà -al cap i a la fi també és un idioma que molts de nosaltres dominem, malgrat que des de fora s’entossudeixin a dir que a Catalunya està arraconat i que gairebé és tractat com una llengua estrangera- em remunto en el temps i en faig una altra cap al llatí. Qui hagi fet una mica d’història recordarà que de la seva versió vulgar en derivaren després altres idiomes avui dia parlats en alguns països europeus: castellà, català, portuguès, francès, italià, romanès, etc. Per tant, si bé avui dia es pot considerar un idioma més mort que viu i  gairebé enterrat, no està de més saber-ne alguns conceptes bàsics, ni que sigui per després quedar bé davant la gent; sempre hom ha pensat que deixar anar de tant un llatinisme enmig d’una conversa col·loquial pot donar la impressió o imatge de ser una persona “intel·lectual”, un pou de ciència i que sap molt de tot o, pel contrari, la de simplement un snob i que si es grata una mica, no hi ha res més que unes quantes expressions en llatí d’aquelles tan populars que tothom sap: a tall d’exemple, Quo vadis? Vade retro, Pax vobiscum, Requiescat in pace, Carpe diem, Cum laude, Vox populi i un munt més (aquí en podeu trobar un llistat ordenat per ordre alfabètic).

Ajuntament_Agramunt

Doncs bé, potser us demanareu el motiu d’aquesta entrada “llatina” i és ben fàcil d’entendre si feu una ullada a la imatge que adjunto i que correspon a la façana de l’edifici de l’Ajuntament de la vila d’Agramunt (comarca de l’Urgell). Doncs bé, resulta que una de les poques coses que se’m va quedar de quan jo vaig estudiar llatí (a segon curs de l’antic B.U.P.  o “Batxillerat Unificat Polivalent” i d’això ha plogut molt), a més d’algunes de les famoses declinacions, va ser el procediment per expressar els números romans i, en concret, el número quatre. Després de fer una breu indagació per la web recupero unes quantes normes bàsiques, de les quals n’hi ha dues que es podrien aplicar a aquest cas:

  • En cap número es pot posar una mateixa lletra més de tres cops seguits.
  • La xifra “I” col·locada davant la “V” o la “X”, els resta una unitat.

D’acord amb això, podríem deduir que el número o any de la façana (1834) estaria mal escrit ja que suposadament aquest “4” hauria d’estar indicat en forma “IV” i no amb quatre IIII. De totes formes, també us confesso que no les tinc totes: primer, la façana és restaurada en època moderna i seria bastant fort que el taller o persona encarregada de la seva restauració l’hagués espifiada (a més que no he trobat cap indici de què indica aquest any en concret); segon, no he trobat tampoc cap referència a aquesta possible errada -i seria ben estrany perquè de ben segur que si realment ho és, algú o altre ja se n’hauria adonat i comentat. Tercer, tot i el que deia abans de les normes, en alguna web sobre els números romans també es diu que a l’antiguitat es veia de vegades la “I” i la “X” repetida fins a quatre cops. És clar que sent l’Ajuntament del segle XVIII no sembla que tampoc sigui molt antic (enllaç).

Tot plegat, si mes no resulta curiós veure aquest “4” en un format que a priori (un llatinisme) no és el correcte i l’acceptat per tothom que sàpiga una mica de llatí. No serà que els romans també cometien errades ortogràfiques? Al respecte, ara em ve al cap una mítica escena de la pel·lícula “La vida de Brian”, aquella en què un centurió enxampa in fraganti (un altre) en Brian pintant en un mur un missatge antiromà (a l’estil de “Romans, aneu-vos-en a casa”) i com a càstig, li fa repetir un munt de cops perquè l’estava escrivint malament. Us en deixo l’enllaç (aneu a partir del minut 22′:45″ i durant tres minuts): us partireu el cul de riure.

Per cert, aprofito l’avinentesa per demanar si algú em pot aclarir aquest misteri: “IIII” o “IV”? Gràcies per endavant.

6 comentaris

Filed under Miscel·lània

Noi, tu què fumes?

Dedico aquesta entrada a fer una altra “incursió” cap el castellà per fer-vos veure com pot ser de dolent el fumar i, sobretot, fumar segons quines substàncies. No seré jo qui des d’aquesta plataforma faci una “creuada” per evitar aquest mal vici i convèncer la gent que encara el té perquè ho deixi estar i si fos el cas, que s’enganxi a qualsevol altre que sigui més saludable o com a mínim, menys nociu. A tall d’exemple podria suggerir-ne uns quants: posar-se a córrer, agafar la bicicleta, fer bricolatge, passejar el gos, practicar sexe (amb qui sigui i amb precaucions), etc. Crec que tot això, i més, fet amb moderació és factible i saludable per a la salut. Fins i tot llegir! Jo fa molt temps que ho vaig deixar (el fumar, no pas el llegir) i crec que el meu cos m’ho està agraint, alhora que també la meva butxaca (només de pensar com s’ha posat de car el paquet de tabac crec que ja em vindrien ganes de rumiar-m’ho seriosament). Però bé, si aneu sobrats de diners i us podeu permetre diàriament un vici com aquest (sense haver de recórrer al trist acte de pidolar una cigarreta a un amic o al primer que passi pel carrer), aquí us deixo un altre motiu per començar el procés de desintoxicació “fumatòria”: escriure correctament i no deixar-se lletres pel camí.

Aquesta foto la vaig fer ja fa uns mesos quan passejant per Barcelona, em vaig topar de cop i volta amb la terrassa d’un bar i us asseguro que en veure el cartell, em va faltar temps de treure la càmera (en aquells moments no tenia un d’aquests mòbils que també permeten fer fotos i de fet, ara tampoc). Per aquella gent que veient l’avís escrit encara no se n’hagi adonat ja li dic que a la paraula “Proibido” li falta la lletra “H” intercalada. I és que és el que tenen aquestes paraules que inclouen lletres no sonores i la tendència, com més va més general, a escriure-les tal i com les pronunciem. Al respecte, hi ha errades ortogràfiques que superen el sentit comú més elemental ja que podem donar per acceptat que encara que no en sapiguem ben bé el motiu de perquè determinades paraules s’escriuen d’una forma o altra, formen part d’un pool de coneixements generals que tothom, amb dos dits de front, hauria de dominar. És clar que també en aquests temps de retallades generals per totes bandes, i ja posats, per què no retallem també el nostre abecedari?

Proibido

Tot plegat, dóna la impressió que qui va escriure el cartell no havia fet cas del seu propi missatge i es va passar la “proibició” per allà on acaba l’esquena. Entre l’efecte psicotròpic del “porro” (o substància que es devia fumar) i el fum que de ben segur li enterbolia la visió en el moment d’escriure a la pissarra, ja tenim doncs, els “ingredients” perfectes per deixar-nos al sarró l’hac. Encara sort que va tenir la lucidesa de no espifiar-la més i no substituir la “B” per una “V”. Confesso que no he vist mai escrita la paraula “Proivido” però vaja … temps al temps. I per cert, parlant de prohibicions, per què no prohibir les “heretgies ortogràfiques” com aquesta sota pena de multa o el que seria pitjor, sota l’obligació de deixar de fumar el que sigui? La salut (física i mental) i el decòrum del negoci ho agrairan.

Deixa un comentari

Filed under Restauració

Quin “xurro” de “xurru”!

Recordo quan era petit que el meu pare em feia anar a una xurreria a comprar una bossa de patates per fer el típic piscolabis de la matinal del diumenge, la qual, per cert, encara segueix oberta després de tants anys. Aleshores, i suposo que era el més habitual pels condicionaments de l’època, el seu cartell estava escrit en castellà (què us penseu? que jo ja tinc una edat!) per la qual cosa deia, i correctament, “Churrería”. El cas que us exposo ara és un més de com la pronunciació al català de determinades paraules sempre pot portar una mica d’embolic, si prenem com a referència l’altre idioma que tenim més a ma, el castellà, amb la qual cosa fins un cert punt es podria “disculpar” aquest tipus d’errades entre vocals (que si una “O” o una “U”, que si una “A” o una “E”). Oimés si tenim la tendència a escriure tal qual pronunciem i ningú es veu lliure de caure-hi (jo el primer). Però justament per evitar-ho, i no em cansaré mai de repetir-ho, existeixen els diccionaris (en el format que vulgueu) que ens permeten fer una ràpida i fàcil consulta i no penjar cartells a l’aparador de l’establiment en qüestió que després siguin objecte de l’atac per part de l'”Inquisidor contra les heretgies lingüístiques en català”.

Xurrus

En aquest sentit, el cartell reprodueix una molt més que generalitzada errada ortogràfica en una paraula que, de tan “saborosa” que resulta, se’ns pot passar per alt i com deia abans, fins a un cert punt, disculpable. Com es dedueix, correspon a l’anunci d’un establiment del ram de la xocolateria, berenars i esmorzars i que anuncia a so de bombo i platerets la disponibilitat de un producte fet a base de pasta de bunyol i que té forma allargada i estriada, que es pot menjar recobert de xocolata o sucre, i que si està ben fet, obligadament ha de tacar (o “pringar”) d’oli . És ben cert, però, que si el demaneu tal qual està escrit en aquest exemple, no us amoïneu pas que ja us entendran perquè la pronunciació que utilitzarem serà amb la vocal “U”. Ara bé, sapigueu que si ho heu d’escriure i, encara amb més raó, anunciar-ho perquè ho vegi la gent, la segona “U” és en realitat, una “O”, ergo, “xurros”.

Fixeu-vos que fins i tot, per ressaltar l’oferta i donar-li un cert valor, l’autor del cartell ha posat entre cometes l’adjectiu “gratis” i amb una mida de text més gran que la paraula que designa el producte. Potser hagués estat millor posar dites cometes als “xurrus” ja que de vegades s’utilitzen (desconec si correctament o no) per indicar paraules o expressions que ja sabem que no són del tot correctes o que pertanyen a un altre idioma i per a les quals no trobem cap equivalència. I ja de passada, substituir aquest “gratis” per una expressió tan nostra com “de franc” (allò que s’obté sense pagar res) o per l’adjectiu “gratuït”.

Tot plegat, en part una espifiada de cartell (sóc conscient que tampoc és quelcom que faci obrir els ulls de bat a bat) però que de dues paraules, una sigui incorrecta i l’altra, millorable … què voleu que us digui? És gairebé un cent per cent d’encert en errades. Imagineu-vos si a més a més de “xurrus” oferissin també les típiques “porras”. Per cert, aquí us deixo aquest enllaç on s’explica breument què és una cosa i què és l’altra. Que us aprofitin.

Per acabar, us deixo aquí els enllaços a altres entrades relacionades amb la temàtica d’aquesta. Així també anem “refrescant” continguts ja publicats:

2 comentaris

Filed under Cafeteries-forns-fleques

“Hartografia”: una incursió al castellà

Doncs sí, per un moment deixo el català i la meva inquietud pel seu correcte ús (en format escrit) i em passo al castellà per fer-me ressò d’una notícia que ahir vaig veure publicada a la versió digital del diari ABC. La gent que conegui mínimament el panorama periodístic espanyol ja sabrà que aquest mitjà no és gens “sospitós” de combregar amb les inquietuds catalanistes de molta gent, i que més aviat tot allò que tingui a veure amb algun dels símbols identitaris de Catalunya -política, cultura i per descomptat, la llengua- li deu grinyolar d’allò més. Per això no ens hauríem d’estranyar que quan en parlin ho facin amb un accent negatiu, destacant els perjudicis de la situació en qüestió, sigui quina sigui, i amagant-ne les seves virtuts. Ja sabem que qualsevol context on hi ha coexistència de dos idiomes amb reconeixement oficial, i alhora un desig irrenunciable de fer d’aquest tema una arma de confrontació política, no es veu lliure de polèmiques, debats i opinions de tota mena i de tothom, raonades i sense raonar i per tant, és apte perquè s’hi deixin anar moltes ximpleries, com més va, més grosses. Eps, ha de quedar clar que jo també en puc dir alguna, tot i que no per això he de ser un ximple de cap a peus, però crec que se m’hauria d’atorgar el benefici del dubte perquè, tan sols pel fet de viure a Catalunya i interessar-me mínimament pel que hi passa dia rere dia, conec una mica la seva realitat lingüística.

errores--644x362

Faig aquesta introducció perquè si aneu a la notícia veureu que, mig mofant-se, mig criticant-ho, es fa ressò d’una denúncia d’un dels seus lectors perquè a la versió en castellà del web dels Ferrocarrils de Catalunya s’hi podien llegir unes quantes faltes d’ortografia, malgrat que segons el diari, la companyia assegurava que ja les havia esmenades. D’entrada, reconec l’interès d’aquest lector perquè el castellà aparegui ben escrit, aquí i on sigui. Posats a viure en un territori amb dos idiomes hem de procurar que ambdós es parlin i s’escriguin correctament, i guardar al calaix qualsevol connotació política i ideològica que hom hi vulgui veure: les llengües són sempre una font de riquesa per a tothom i una altra cosa és l’estupidesa que demostra tenir molta gent -en un i altre bàndol- quan en fa un ús deliberat de polèmica. Malgrat el que diuen uns quants a casa nostra i molts més més enllà del riu Sènia, aquí no hi ha cap mena de confrontació lingüística, no perseguim als castellanoparlant i els portem a la foguera, previ escarni públic, ni els marginem i tanquem en guetos com si fossin uns leprosos. Si fins i tot, de vegades jo mateix parlo castellà al meu fill, com també li poso els dibuixos animats del Bob Esponja i Tom i Jerry en anglès. L’amalgama d’idiomes és bona.

Ara bé, ja m’agradaria veure si aquest lector tindria la mateixa preocupació lingüística per la puresa del castellà escrit en el cas de consultar qualsevol altra web, originàriament espanyola, i constatés que també hi haguessin errades. Com si no això no fos possible! Si realment ho fes, aleshores chapeau, les meves felicitacions perquè demostraria tenir un sentit molt acurat per l’ortografia del castellà, fos quina fos la font o mitjà on el veiés escrit. Tot i així, i digueu-me desconfiat, sospito que aquesta denúncia té altres connotacions no estrictament lingüístiques o acadèmiques. De fet, fixeu-vos que a la notícia surt pel mig l’anomenada Convivencia Cívica Catalana (CCC), l’associació que assessora les famílies que reclamen una educació bilingüe a Catalunya. Traiem-nos, però, la careta, si poguessin implantarien una educació del tot monolingüe, això sí, en castellà. Per tant, permeteu-me que faci una broma fàcil i li canviï el nom pel de “Connivència Cínica Catañola” ja que crec que se li escau millor.

Tot plegat, estic d’acord amb el lector que s’han de denunciar aquest fets, sobretot quan es refereixen a l’Administració, que ha de ser la primera en donar exemple. I aquesta faria bé d’acomiadar la persona (o si més no, fer-li un toc d’atenció) que s’ha encarregat de la traducció castellana de la informació del web. O si és el cas, rescindir els serveis de l’empresa que s’hagués contractat a tal efecte. Més que res perquè la imatge que se’n desprèn no és bona i alhora dóna peu a fer escrits com aquest. Al cap i a la fi estem parlant d’errades que qualsevol persona amb una mica de domini no hauria comès i que s’haurien evitat si, com tinc la impressió, no hi hagut una repassada final de la traducció abans de la seva publicació. Ara bé, argumentar, com alguns comentaris de lectors fan, que això es deu a la immersió lingüística és, per mi, una bajanada de les més grans: un infant educat a la Catalunya més profunda pot escriure tan malament el castellà com ho pot fer un altre que hagi sortit d’una escola de qualsevol poble perdut al mig de La Manxa. Tot és qüestió de rebre una bona educació i escolarització i la resta, collonades.

Postdata: sapigueu que a la secció de les cartes dels lectors de l’edició impresa del diari La Vanguardia d’aquest proppassat dimecres 1 de maig, hi havia la resposta del director de l’Auditori de Barcelona a una carta en què el lector es queixava de les errades de traducció al castellà del seu Web. Casualitat? Digueu-me de nou desconfiat però sospito que no; potser una altra “ofensiva” més dels cercles espanyolistes vers el català destinada a demostrar una suposada inferioritat del castellà? Més aviat crec que sí.

2 comentaris

Filed under Castellà, Reflexió

Vaga general … també del bon escriure?

Jo no sóc gaire aficionat a deixar missatges i consignes de qualsevol mena per les parets i peces del mobiliari urbà, bé siguin per protestar contra algú i/o situació concreta, bé per expressar el meu amor vers algú o bé perquè tingui un spray de pintura i no sé què fer-ne abans que se’m caduqui. Per tant, no sóc ni molt menys, un expert en aquest àmbit de l'”art” urbà però tot i així, m’imagino amb tota lògica que el principal objectiu de la gent que s’hi dedica, bé puntualment, bé com un hàbit molt més consolidat, és que allò que escrigui sigui cridaner perquè així s’assegura que arribi al màxim nombre de persones possible. Ja sabem que la gent, acostumada a un bombardeig diari d’informació provinent de múltiples fonts, acaba per no fer cas gairebé de res (és el que diuen que allò que entra per una orella surt per l’altra sense que pel mig hi hagi el corresponent processament). Així doncs, i ja posats a fer que la gent s’aturi uns quants segons a llegir el que escrivim, fem-ho el més malament que sapiguem perquè de ben segur que ho tindrem mig assegurat.

En aquest sentit, què me’n dieu d’aquesta fotografia que em va passar una companya de feina fa un temps, i que es refereix a la convocatòria de vaga general d’ara fa un any, del 29 de març? Ni pensant-ho intencionadament es podria haver escrit el missatge més malament ja que en només dues paraules s’ha comès dues errades ortogràfiques d’aquelles de jutjat de guàrdia. I això que són paraules que, en principi, no haurien de comportar cap mena de dubte perquè, tot i que potser no estan presents en el vocabulari quotidià de molta gent, sí hem de suposar que formen part del vocabulari general que tothom, dotat amb un mínim de cultura i coneixements, hauria de saber. Dit amb altres paraules, si això ho trobo escrit en algun dels múltiples exàmens i informes que corregeixo curs rere curs, directament ho deixo estar i envio la persona responsable d’aquest “assassinat ortogràfic” a la següent convocatòria. I aquí sí que no valen excuses, peti qui peti. Si els sindicats i altres moviments en defensa dels drets laborals, socials i de tota mena han de recolzar-se en persones amb aquest nivell, quanta raó tindrà aquella gent que pensa que molts dirigents -polítics, sindicals, etc.- d’aquest país no saben fer l’O amb un cano (en castellà, un “canuto”).

20121022_175159

Buscant raons que expliquin aquest missatge reivindicatiu i que alhora deu provocar més d’un somriure entre la gent que el llegeixi, podríem pensar en algú de fora i que no està, encara, gaire habituat al català. O també en alguna altra persona “autòctona” (d’una certa edat) que no domina prou l’idioma perquè al seu moment no se li va ensenyar a l’escola. O per què no, en una altra de no tanta edat però que és un viu reflex del fracàs del sistema educatiu del nostre país (i així anem!). Tant se val, sincerament crec que això no treu que en un cas o altre, la persona responsable no hagi tingut l’ocurrència de consultar una eina tan simple i alhora cada cop més desús com és un diccionari. De la mateixa manera que quan un fa esforços per escriure correctament una llengua que no coneix bé, i sap que no es té perquè escriure sempre igual que com parlem (us imagineu un “Seshpir” en comptes del “Shakespeare”), aleshores per què no apliquem aquesta màxima a la nostra pròpia llengua?

Sóc conscient que ni jo mateix tinc molt clara la diferència de pronunciació correcta entre una “V” i una “B” (demaneu als residents de Berga que diguin verga) i que potser això seria filar massa prim. Però com deia abans, hi ha paraules que s’han de saber com s’escriuen encara que no sapiguem el perquè. I “vaga” en seria un cas bastant clar. El mateix diria de “general”, malgrat que en aquest cas aquesta pronunciació diferent entre la “Y” i la “G” sí és molt més evident, a part del fet que proveu de trobar al diccionari paraules que en català comencin per la lletra “Y” (grega): diria que molt poques ja que gairebé sempre és “I” llatina. Per exemple, pronuncieu la paraula “iogurt” amb una “G” al davant, és a dir, “Gojurt”. Si és que ja se’m fa molt estrany veure-la escrita d’aquesta manera.

Tot plegat, recomanaria a l’autor/a d’aquest missatge tan reivindicatiu que s’ho faci mirar i que es deixi de tanta vaga i estigui més per la feina (del bon escriure). Ara bé, relacionat amb el que deia a l’inici, potser hi ha una clara intencionalitat: escriure malament el missatge perquè la gent no passi de llarg i s’hi fixi. És clar que també podríem pensar en una altra possibilitat: que faci temps que hagi llençat el diccionari a les escombraries; fixeu-vos que estem parlant d’una proclama en un contenidor de roba usada. Apa, que tingueu una bona diada de l’1 de maig.

1 comentari

Filed under Miscel·lània