Monthly Archives: Juny 2013

Quant d’or val un diccionari?

No dic res de nou si afirmo que fa temps el paisatge urbà de moltes ciutats ha canviat a mida que també ho han fet els hàbits de consum i compra de la ciutadania, i que això es tradueix en la desaparició d’uns determinats tipus de comerços i l’aparició d’uns altres de nous. Per posar uns quants exemples, i fixant-me en els carrers de Manresa, que és per on em moc més habitualment i que suposo deu seguir el mateix patró que moltes altres, m’adono que els basars xinesos (els antics “tot a 100”) van de baixa i són substituïts per botigues de roba (amb aparença occidental); que el boom dels locutoris i botigues de queviures destinats bàsicament als nouvinguts s’ha aturat (suposo que la crisi fa que hagi ara menys demanda perquè una part dels que van venir ja no hi són); que ara sembla que ens agradin molt més que abans les pastisseries que es dediquen a vendre capcakes; o que comencen a aparèixer com bolets iniciatives de compra i venda de productes de segona ma: roba, música, articles de nadó, etc. En aquest sentit, i aquí ho lligo amb l’objecte d’aquesta entrada, els establiments del ram de l’or, altres metalls preciosos i joieria en general també han acabat sent un element més que habitual de la trama comercial de moltes ciutats. Sens dubte, i davant la crisi econòmica que estem patint, això fa més visible la necessitat de moltes famílies d’obtenir ingressos d’on sigui, venent les joies de la iaia que fins ara estaven arraconades en un calaix, i aprofitant que durant molt de temps la cotització de l’or ha crescut com l’escuma, tot i que també fa mesos que aquesta també s’està desinflant. I és que tot allò que creix, acaba decreixent.

Compro_or_1

Com deia abans, Manresa no n’ha quedat al marge d’aquesta “febre d’or” i per descomptat també, de la possibilitat d’incorporar al paisatge urbà, cartells que contenen més d’una errada ortogràfica. I aquesta imatge que us adjunto n’és una bona mostra:  un cartell de dimensions bastant considerables i que no pot passar desapercebut per aquella gent amb uns mínims coneixements de català. Alhora, també pot ser un bon exemple de com si no el parlem correctament, acabem també escrivint-lo igual de malament. I és que si ja la paraula “papeletes” no és vàlida (vindria de “papel” en castellà però “paper” en català), això d'”empenyo” fa molt mal a la vista. Si busqueu pel diccionari veure que la paraula correcta és “empenyorament”, és a dir, l’acció o efecte d’empenyorar una cosa (p. ex. “l’empenyorament de les joies li permetrà de pagar aquests deutes”). És clar que amb la mida de lletra amb què s’ha escrit el cartell, aquesta darrera no hi hagués cabut. I posats a ser pràctics, per què haver d’enxiquir-la si tal i com està escrita sembla una paraula ben catalana? Encara rai que ha respectat la forma “NY” en equivalència a la”Ñ” castellana.

Tot plegat, la cobdícia per l’or ens pot fer perdre les bones maneres de l’escriure i posats a demanar, i com altres vegades, tampoc ha de suposar una gran despesa per a ningú d’aquest ram comprar un bon diccionari castellà-català. Segurament que amb un parell d’arracades de la iaia o l’anell de casat de la mare empenyorat se’n podria aconseguir un, i fins i tot, qui sap si un incunable! I curiosament, aquesta cadena d’establiments té unes quantes botigues repartides per la ciutat i a tres que tinc “controlades”, també trobem alguna que altra falta d’ortografia, tot i que aquestes molt més petites (de mida) i per tant, menys visibles: recordo que en català és “bijuteria” i “quirat”. I és que els catalanoparlants tenim la mania de voler diferenciar-nos del castellà fins i tot en aquests petits “detalls”.

Bisuteria

Kilats

Anuncis

3 comentaris

Filed under Joieria, Segona mà

Immersió lingüística: sí o no?

Fa uns quants dies feia aquesta entrada com una primera “incursió” al castellà pel que fa a l’objectiu principal que té aquest bloc, el de vetllar per un ús correcte del català escrit (ja no em poso amb el parlat) i en el sentit que també hauríem de procurar que el castellà tingués aquesta mateixa preocupació. Al cap i a la fi, aquest idioma forma part també del nostre patrimoni i és evident que com més en dominem (anglès, alemany, xinès, etc.), millor ens en podrem sortir. Doncs bé, la repassada habitual que faig de la premsa en versió digital m’ha portat a trobar dos articles recents que incideixen en la mateixa línia però des de dos pols diferents. És clar que provenen de diaris oposats i això també es nota. Tots dos tracten la qüestió de la immersió lingüística en català, un per criticar-la i l’altre per desmitificar tots els mals que sovint, des de més enllà del riu Sènia, se li atribueixen; el primer publicat al diari ABC (que encabiríem en allò que des d’aquí s’ha titllat de “Caverna mediàtica” i alhora, gens sospitós de combregar amb la política lingüística del govern de la Generalitat), mentre que el segon és de El Periódico, que tampoc és que li rigui totes les gràcies al Sr. Artur Mas però sí és més prudent i moderat quan toca certs temes que, com aquest, es fàcil que aixequin ampolles.

L’article del rotatiu madrileny ja, des del primer paràgraf, vol marcar el terreny: “Madrid apuesta, desde hace años, por el bilingüismo en la escuela y eso le abre al mundo. Cataluña, por el contrario, se empeña en políticas de «inmersión» con la lengua catalana como único protagonista y, eso, le lleva al aislamiento.” A grans trets, fa una lloança de la política educativa del govern madrileny i com la seva aposta per un model educatiu bilingüe (castellà i anglès) sembla que funcioni com oli en un llum, i sigui alhora la panacea per resoldre el problema crònic de l’educació al nostre país (el fracàs escolar i el baix nivell general dels nostres estudiants). Per contra, ja us podeu imaginar què diu quan ho compara amb la política educativa del govern català, i per utilitzar un símil futbolístic, Madrid guanyaria per golejada: qui no tingui una mica d’objectivitat i es quedi només amb el titular, pensarà que de la Meseta han de sortir tots els futurs premis Nobel (del que sigui) per saecula saeculorum, mentre que la gent de l'”irreductible” cantó nord-oriental de la Península Ibèrica està condemnada a ser uns analfabets, pel cap baix, i com diu l’article, aïllada del món. Per contra, el segon article aprofita la presentació de la polèmica nova llei d’educació (una més i van …) del Ministre Wert per, sobretot als primers paràgrafs, trencar el tòpic negatiu de la immersió educativa en català per a un estudiant que vingui de fora (en aquest cas, justament de Madrid) i de fet, hi ha un parell de frases clau: “Conclusión: cero dramas. En ningún caso me he planteado ir al colegio a reclamar más horas de castellano. El sistema que se utiliza asegura el perfecto uso de los dos idiomas al concluir la educación obligatoria“.

Presentación1

Vés per on la realitat és tossuda i per molt que no agradi a determinats polítics i determinats territoris d’aquesta mal anomenada “España plurinacional”, no canviarà per si mateixa. Tothom reconeix les virtuts del model d’immersió lingüística que s’ha aplicat a les escoles catalanes durant dècades i no té cap mena de sentit canviar allò que funciona. No em crec que els estudiants catalans sàpiguen menys que els madrilenys, o que siguin molt més tancats (tampoc que els nostres siguin molt millors i oberts que la resta) i si uns i altres no són cap exemple per anar presumint per Europa deu respondre, més aviat, al fet que l’educació és susceptible de canvi cada cop que canvia l’inquilí del Palau de la Moncloa. Però tant se val, sempre que surt a la palestra aquesta qüestió educativa em vénen al cap dues reflexions: la primera és que no hi ha pitjor analfabet que aquell que no vulgui ser il·lustrat; i segona, estic més que convençut que totes aquestes polèmiques lingüístiques a l’escola (a Catalunya) s’acabarien si a les famílies que les generen se’ls digués que d’ara endavant, els seus fills no rebran educació ni en català ni en castellà, sinó només en anglès. Temps al temps.

Per cert, i per acabar aquest apunt, un matís a fer; al final de la notícia publicada a l’ABC és diu que els estudiants Erasmus prefereixen Madrid abans que Catalunya pel fet de poder aprendre el castellà. D’entrada és una qüestió molt lògica i respectable (igual que jo m’aniria a l’Àfrica Oriental si volgués estudiar el suahili). Ara bé, si seguim la mateixa lògica que està aplicant el Partit Popular en això dels idiomes, haurem d’acceptar que aquesta preferència dels estudiants europeus per la capital del Regne d’Espanya per sobre de Catalunya, deu ser per altres motius, atès que no ens hauríem de creure que el castellà sigui un idioma parlat per més de 500 milions de persones a tot el món: a l’Argentina deuen tenir l’argentí, a Xile el xilè i als altres països llatinoamericans trobaríem l’uruguaià, paraguaià, colombià, peruà, veneçolà, cubà, etc. O és que ara no es parla el LAPAO a la franja oriental de l’Aragó? o el valencià al País Valencià (perdó, la Comunitat valenciana”)?

Deixa un comentari

Filed under Reflexió

Anem a “dutchar-nos”?

En aquesta altra entrada del passat 26 de maig, a partir d’un pretext tan saborós com la xocolata d’una fleca, ja parlava de la dificultat que de vegades tenim els catalanoparlants a l’hora de saber en quin moment hem d’escriure la lletra “X” i quan toca el dígraf “TX“. I de nou, i com en altres situacions, confesso que no conec la norma que estipula una i altra forma sinó que sovint ho puc fer correctament a força d’haver vist les paraules en qüestió un i altre cop (per descomptat si estan ben escrites). No cal trencar-se gaire la closca per trobar les normes bàsiques que en regulen el seu ús; així doncs, i per al que ens interessa en aquest cas, la “TX” s’escriu al principi de paraula (p. ex. “txetxè”, “txec”), al mig (p. ex. “fitxa”) i al final de paraula sempre i quan els derivats tinguin el mateix so (p. ex. de “cartutx” –> “cartutxera”). Però és clar, aquestes no són normes diguem-ne que “tancades perquè també podem trobar paraules que comencin per la lletra “X” (com la mateixa “xocolata”). Per tant, com no crec que serveixi de gaire memoritzar-se les regles d’ortografia, a més de ser molt avorrit, el millor és que davant del dubte es consulti un diccionari i “punto y pelota”.

Dutxes

Doncs bé, en aquest altra entrada podeu veure com no sóc l’única persona que pot dubtar davant de situacions com aquesta. La imatge és un pèl antiga i correspon al cartell amb què s’indicava la localització de les dutxes, amb motiu de la darrera edició de la coneguda Cursa dels Volcans d’Olot del passat mes de setembre (per exemple, en aquest enllaç podeu llegir-ne una crònica per part meva, i és que de tant en tant no ve malament una mica d'”autobombo”). De totes formes, també he de dir que mai havia vist aquesta paraula escrita en la primera versió del cartell; potser perquè com a persona neta que acostumo a ser, ni que sigui per l’ús regular que en faig d’aquest equipament higiènic, ja dec estar més que fart de llegir-la en la seva forma correcta i no se’m passa pel cap cap altra possibilitat.

Aleshores, hauríem de pensar que la persona que va fer el cartell, a més de no saber gaire d’ortografia catalana, tampoc és que passi gaire sovint per una dutxa? O posats a pensar, qui sap si qui ho va escriure era originari dels Països Baixos (Netherlands), ja que el Dutch n’és l’idioma oficial, i se li va anar una mica l’olla. Vés a saber. Encara rai que “vestidors” és correcte i no surt amb una “B” inicial, que el món de les “B” i les “V” també dóna per a molt.

Deixa un comentari

Filed under Mobiliari-parament llar

Fartografia és de dretes?

En la meva habitual repassada de les edicions digitals de la premsa nacional fa uns dies vaig topar amb aquesta notícia del diari La Razón. I amb una mica de sorna confesso que se m’ha passat pel cap la idea de si com a gestor d’aquest bloc, en el fons sóc una persona ideològicament de dretes. Sense tenir-hi res en contra -hi ha gent bona i dolenta a tot arreu i de tot podem trobar a la vinya del Senyor- jo em qualifico més aviat d’esquerres però tampoc és que ho sigui de soca-rel i tal i com estem veient darrerament al nostre país, no em mullo per ningú ni per res: he estat crític amb el, per mi, nefast “tristpartit” de la Generalitat de Catalunya com també ho sóc ara amb el no menys nefast govern d’en Marianico “el corto”. Diguem que no he estat mai una persona de molt fortes conviccions ideològiques però alhora no recordo tampoc haver votat mai per un partit de dretes d’àmbit nacional. Dit això, si aneu al cos de la notícia veureu que aquesta fa mofa de com les Juventuts Socialistes del PSOE (en aquest cas de Zamora) havien escrit un tuit crític amb la polèmica reforma educativa del ministre Wert que incloïa unes quantes faltes d’ortografia. I mira que en només 140 caràcters (el màxim que accepta un missatge al Twitter) ja és difícil cometre’n alguna perquè gairebé no hi ha marge.

Presentación1

Com he dit en alguna altra ocasió, aplaudeixo aquesta iniciativa de criticar la mala ortografia i redacció de tota mena de text, vingui d’on vingui, i publicat en qualsevol plataforma, sigui quina sigui. Però és clar, ara tinc el dubte de si el citat diari s’hagués fet ressò d’una notícia similar si el tuit mal escrit provingués de les files de les Noves Generacions del Partit Popular. Un dubte que, dit de passada, està fora de lloc perquè la resposta és més que òbvia: NO. Qui estigui una mica al cas del panorama periodístic del nostre país deu saber que La Razón, a més de ser el butlletí oficial de la Casa Reial, té com a director en Francisco Marhuenda, periodista mediàtic allà on n’hi hagi, habitual tertulià de televisió i ràdio (d’aquí i allà) i un aferrissat defensor de les actuals polítiques d’en Rajoy. Ergo, és també un aferrissat detractor de tot allò que faci tuf d’esquerra. Com deia abans, el Senyor tot poderós ens va fer el gran favor de plantar de tot a la seva vinya, males herbes incloses. Per cert, ja que parlem de tuits, si voleu li’n podeu enviar un al seu compte de Twitter.

Si llegiu la notícia i teniu una mica de sentit crític, sembla com si el fet d’escriure malament s’hagués d’atribuir tan sols a ser militant d’un partit d’esquerres, o si més no, a les polítiques educatives anteriors aplicades pels diversos governs socialistes (p. ex. aquí teniu un article d’opinió de Martín Prieto publicada en aquest mateix diari). Com si pel mig no hi haguessin hagut dos mandats de José María Aznar. La memòria pot ser, de vegades, molt selectiva. I encara rai que aquest tuit prové d’una agrupació de joves polítics d’una província tan espanyola i castellana com Zamora perquè estic més que convençut que si el seu origen fos català, aleshores ja hi haguessin barrejat la immersió lingüística. En aquest sentit, fa poc el president de les Balears José Ramón Bauzá (potser la castellanització de “Bauçà”?) va dir una ximpleria tan gran com el càrrec polític que ocupa: que el fracàs escolar de les Illes és fruit de la política d’immersió lingüística (aquí us deixo la notícia). Vés per on, com si no hi hagués fracàs escolar a les províncies monolingües de l’Estat espanyol, on, per descomptat, hi ha també un procés d’immersió, en castellà.

Sigui com sigui, Fartografia continuarà combatent les heretgies lingüístiques en català i si li donen peu, també les ximpleries de la classe política, tant se val el seu color. I d’aquestes darreres n’hi ha tantes que podrien nodrir un bloc com aquest amb entrades dia rere dia. I és que cada vegada que un polític obra la boca té moltes paperetes perquè digui una de ben grossa. Per acabar, us deixo l’enllaç a aquesta altra entrada en què vaig fer la meva primera “incursió” a les heretgies lingüístiques comeses contra el castellà. I segur que en vindran més.

3 comentaris

Filed under Reflexió, Xarxes socials

Tampoc n’hi ha per tant!

Un dels seguidors d’aquest bloc i alhora un antic bon estudiant meu -en Mateu Morillas- m’ha enviat un enllaç a una notícia publicada el dijous a l’edició digital de La Vanguardia. I confesso que quan vaig veure el seu titular pensava que, o bé es tractava d’una broma o bé el redactor de la notícia s’havia passat, en la seva frenada, uns quants pobles i el titular no es corresponia amb el fet relatat. Però després de llegir-la dos cops vaig arribar a la conclusió que no m’havia equivocat i que, efectivament, la cosa anava de debò. I ara em pregunto: Potser aquest home vol fer el mateix (amb l’anglès) que jo amb el català però amb mètodes molt més expeditius? Hauré tingut jo alguna malèvola influència? Potser les meves ànsies inquisitorials contra les heretgies lingüístiques en català s’han trasllat a altres idiomes i encara més, han travessat l’oceà?

El-letrero-de-la-discordia_54374530855_51351706917_600_226

Si llegiu la notícia veureu que es tracta d’un intent d’atemptat -matusser, tot sigui dit- d’una persona indignada perquè el cartell que veieu en la imatge conté una errada tipogràfica: a la conjunció an (en català “i”) li falta una “d” final (hauria de ser and). No sé què se li devia passar pel seu cap per tenir aquesta sortida; potser el seu estat de … m’imagino que d’una certa indignació responia al fet que aquesta errada provenia d’una entitat que es dedica, justament, a la formació de personal educatiu: si perdeu una mica el temps i aneu al web comprovareu que la Teacher Standards and Practices Commission is Oregon’s licensing agency for all educators (no us ho tradueixo perquè a aquestes alçades ja deuríeu saber què significa). No m’imagino aquesta actitud tan radical a casa nostra, més que res perquè de ben segur que si ens ho agaféssim al peu de la lletra, faltarien olles a pressió de totes les que serien menester. Finalment, per sort tot va quedar en un ensurt i la cosa no va anar més enllà. De totes formes, és de suposar que a partir d’ara la gent d’aquella contrada tindrà més cura d’allò que escriu i sobretot, d’allò que encarrega que s’escrigui perquè després s’exposi al públic en general.

I la cirereta del pastís, un apunt que no deixa de ser còmic: aquest home no va poder fer explotar la bomba que finalment no existia, perquè per a la seva preparació havia seguit unes instruccions descarregades d’internet que estaven farcides d’errades ortogràfiques i tipogràfiques i a les quals va atribuir que no funcionés. Doncs noi, ximple que has estat, potser que abans et facis amb un manual d’instruccions que sigui fiable. Perquè veieu que no sempre ens podem refiar de tot el que es publica a la xarxa.

Deixa un comentari

Filed under Miscel·lània, Reflexió