Escriure? cal·ligrafia? de què parlem?

Al llarg dels darrers mesos, seguint la meva tasca de consultar les edicions digitals dels principals diaris del país per tal d’obtenir articles per a les meves classes, topo de tant en tant amb uns quants que tenen perfecta cabuda en aquest bloc, tot i que no es refereixen estrictament a errades ortogràfiques i d’índole similar. Més aviat són articles que conviden a una reflexió més global sobre el món de l’escriptura en general i us ben asseguro que alguns són bastant curiosos. No és el primer cop que redacto una entrada com aquesta a partir del que trobo en diaris però si no l’erro, aquesta sí és la primera que se centra explícitament en una cosa que ens pot semblar avui dia tan caduca com la cal·ligrafia i l’art del bon escriure, tant des d’un punt de vista gramatical, visual com estilístic. I és que en el fons (i no caldria anar gaire enllà), aquests tres articles que us enllaço tot seguit crec que tenen una relació bastant directa.

En primer lloc, per als qui ja freguem el mig segle de vida no podem deixar de recordar amb un cert somriure nostàlgic, els quaderns de cal·ligrafia amb què a l’escola (i també a casa) ens feien aprendre a escriure d’una forma més o menys legible, dia sí i dia també, ara un full i ara un altre. Tant se val la marca, tot i que aquest article parla d’una de les més clàssiques, com també l’idioma en què estiguin fets. Per descomptat, jo vaig aprendre a escriure bé en castellà (el que es portava en aquella època dels meus primers anys de l’antiga EGB) i a força de repetir i repetir i d’algun que altre mastegot (allò que deien que la lletra amb sang, entra). I en el meu cas, com també el de molta més gent, a més d’acabar escrivint correctament a nivell cal·ligràfic, també se’m va donar bastant bé l’ortografia, pel fet que el text a reproduir també estava escrit correctament. Recordo molt bé com l’escola posava molt èmfasi en aquestes qüestions i tot i que desconec com són tractades avui dia, sospito que amb tantes lleis educatives d’uns i altres, algun llançol s’ha perdut pel camí. De fet, la prova més fefaent d’això és que són recorrents els exercicis que en la meva tasca de professor, no he pogut corregir pel simple fet de no entendre què deien.

escritura vertical rubio 03

Però com no em correspon a mi esmenar aquesta situació (em trobo al darrer esgraó del procés educatiu i a més, és voluntari) he optat des de fa un temps perquè els estudiants lliurin els seus “deures” en format on line (aprofitant una plataforma de Campus Virtual)Com ve a dir un dels comentaris d’aquesta notícia, fa 40 anys n’hi havia prou amb uns quaderns i un bon mestre per aprendre més i millor i no calia un munt de llibres, professors varis i de reforç, psicòlegs i pedagogs. Certament, el context d’avui dia (entès en un sentit més ampli) no ajuda gaire en l’educació dels nostres estudiants però també tinc la sensació que nosaltres mateixos ens entossudim a posar pedres en el camí i, per descomptat, no fem més que mensyprear la importància d’una bona cal·ligrafia: per moltes eines digitals i altres gadgets electrònics que tinguem al nostre abast, pareu-vos a pensar si no hi ha dia que no acabem escrivint quelcom en un paper i amb bolígraf. Els ordinadors, tabletes, netbooks, smartphones i altres ens ajuden en la nostra feina diària i per això no hem de negar llur utilitat però alhora també dissimulen, quan no amaguen, les nostres mancances en coses tan bàsiques com saber escriure i que, tard o d’hora, queden ben al descobert. Ja us avenço que quan el meu fill hagi d’aprendre a escriure me’n faré amb un quants d’aquests quaderns i vinga, una pàgina diària.

Relacionat amb aquesta situació, us enllaço aquest altre article que descriu una situació realment curiosa i sorprenent per a molta gent amb una certa edat (jo m’incloc, per descomptat) i que alhora deixa ben palès com aquesta potser s’està quedant arraconada per les noves tecnologies de comunicació més bàsiques; d’altra banda, també reflectiria com uns altres no acaben per demostrar el domini de certes capacitats que pensen poden no ser útils per a la seva vida diària quan realment no és així. Llegiu aquest article i us adonareu que allò que abans fèiem com una cosa molt habitual -com és el fet d’enviar una carta per correu postal- avui dia pot ser quelcom tan desconegut -per no dir desfasat- per a bona part del jovent. Per descomptat hem de donar per inevitable un gap entre les noves i velles generacions en qüestió d’innovacions tecnològiques i sense entendre en la matèria, suposo que fins que no passi un temps perquè les segones s’hi acostumin, aquesta bretxa no es reduirà. Altrament dit, una persona que hagi crescut en un entorn més digital no li ha de suposar gaire esforç assimilar els darrers avenços que s’hi vagin produint i en canvi, no m’imagino un jubilat que mai hagi teclejat un ordinador explicant-me com baixar-me les darreres aplicacions de mòbil disponibles al mercat.

En certa forma, i agafant un parell de comentaris, crec que aquest article ens hauria de convidar a reflexionar sobre el que no deixa de ser un problema de caire global, de com existeix el risc que les noves formes de comunicació acabin sent les úniques utilitzades (i vàlides) quan més aviat haurien de ser complementàries a aquelles més tradicionals (cartes a ma, trucades per telèfon i fins i tot, converses cara a cara). De fet, escriure correctament a ma, tant se val el que sigui, no és només fer un esforç amb el corresponent entrenament de constància sinó que també equival a coordinació, planificació, atenció … i perquè no dir-ho, ajuda també a la memorització, una capacitat que durant molts de temps ha estat desqualificada a tort i dret (on s’ha vist que un nen hagi de memoritzar a l’escola?) però que també té la seva funció, i molt útil, per cert. Al final resultarà que no sabrem fer res sense que tinguem a ma la darrera versió de vés a saber què. Es comença per aquí i qui sap si acabarem en un futur apocal·líptic dominat per màquines de tota mena que voldran destruir el darrer vestigi de vida humana int … (anava a afegir “intel·ligent” però no seré tan agossarat). Més o menys a l’estil de les pel·lícules de Terminator.

escribir-una-carta

I per últim, us poso aquest tercer article com una mostra del que semblaria un invent inútil, tal i com van els actuals temps, o si més no que potser arriba un pèl tard. Si ja donem per fet que cada cop més gent opta per l’escriptura teclejada que no pas manuscrita, aleshores haurem de suposar que aquest bolígraf de què parla l’article té els dies comptats i això sí, un lloc en aquest museu tan curiós. Posats a ser malèvol, se m’acut una altra finalitat més amena per aquest artefacte, si tal i com es diu, fa de vibrador en cometre faltes d’ortografia. I això que no sóc gens donat a llegir novel·les eròtiques. De totes formes, si realment el féssim servir per a la seva funció original, tampoc compto que durés gaire temps en mans de qualsevol usuari amb un nivell ortogràfic estàndard (o sigui, baix), ja que no pararia de vibrar. I ja se sap que allò que és molest o que com en aquest cas, ens pot deixar en evidència davant la gent, acaba al cubell de les escombraries. Per aquests 150€ que pot costar el bolígraf podem comprar un magnífic diccionari o fer un curs de bona ortografia sense esforç (p. ex. aquí en teniu un per si us interessa).

Posats a suggerir invents que redrecin el panorama ortogràfic tan desolador d’arreu, per què no un software que vagi més enllà dels simples correctors del Word, detecti les errades i enviï un missatge d’avís a l’usuari que digui, més o menys això: “Aquest ordinador s’autodestruirà en 10 segons si no es fa cas de la correcció … 10, 9, 8 … “, o també “L’antivirus d’aquest ordinador donarà accés a tots els virus més malignes del ciberespai si es prem ‘cancel·lar’ en un missatge de correcció”. I el càstig més dur podria ser d’aquest estil: “Compte clausurat a les xarxes socials i smartphone requisat fins a nou avís per haver ignorat reiteradament els missatges de correcció” (us sona això de la nomofòbia?). En un cas o en altre ja veuríeu com la gent s’afanyaria a fer-ne cas. Diguem que aquestes situacions vindrien a ser la versió moderna d’allò que deia al principi de “la lletra, amb sang, entra”.

Advertisements

2 comentaris

Filed under Reflexió, Xarxes socials

2 responses to “Escriure? cal·ligrafia? de què parlem?

  1. Mateu

    uffff….

    Quaderns de cal·ligrafia n’havia fet un munt, ja t’ho puc ben assegurar. Com també et puc assegurar (no sé si ho recordaràs) que no va servir de res, ja que encara ara faig una “lletrota” d’aquelles difícils de llegir. No tot són els (maleïts) quaderns.

  2. Efectivament Mateu, no tot són quaderns però sempre ajuden, si més no a molta gent. Sempre hi ha excepcions. I sí, recordo vagament la teva escriptura però estigues tranquil que en veig de molt pitjors, i cada cop més.
    Seguim en contacte.
    JC

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s