Monthly Archives: Abril 2014

Boti, boti, “butanero” qui no voti

Avui, dimarts 8 d’abril, tindrà lloc al Congrés de Diputats de Madrid la primera i única representació d’una de les obres de teatre més comentades als darrers temps al nostre país (i aquí que cadascú posi els límits territorials que més li vinguin de gust). Dic “única” perquè malgrat l’expectació que ha aixecat no se’n preveuen més i de totes formes, ja sabem el final; per tant no cal que patim perquè ens l’expliquin abans d’hora i perdem l’interès en seguir la història ja que coneixem els qui faran tots els papers de l’auca i també els diàlegs, què dirà cadascú. Amb tot això suposo que haureu deduït que m’estic referint, per descomptat, a la defensa que faran uns quants diputats catalans perquè el govern espanyol autoritzi la consulta per al referèndum que demana el Parlament català. En altres paraules, i salvant les diferències que puguin haver-hi quant a context, època, contingut, etc, un “Pla Ibarretxe 2“: tothom donant per fet quina seria la resposta a la cort madrilenya i el Sr. Ibarretxe tornant cap a casa seva amb la cua entre les cames (m’imagino, però, que ell devia ser el primer en saber què passaria). Doncs bé, igual que al món del cinema, en què de moltes pel·lícules -bones o dolentes- se’n fa sempre una segona, tercera i les parts que convinguin, aquí en tenim un altre exemple. I igual que en el cas basc, una absoluta pèrdua de temps per als diputats que agafin l’AVE direcció Madrid a fer el paperot. En certa forma em recorda una mica al Festival d’Eurovisió, que de tanta degeneració i desprestigi que arrossega, s’ha arribat a un punt que més o menys tothom que el segueix sap quin país votarà a quin altre.

portadaabc--478x450

D’aquesta qüestió de la possible independència de Catalunya no és que hagi fet abans cap referència directa en cap entrada d’aquest mateix bloc, i no faré aquí una reflexió sobre el que en penso i la meva posició ja que qui em conegui ja sabrà quina és. Només deixo a l’aire aquesta pregunta que sovint s’ha plantejat: no és normal que es demani l’opinió de la gent sobre una qüestió tant cabdal com pot ser aquesta? Al cap i a la fi se suposa que l’essència de la democràcia és aquesta, fer possible que tothom digui la seva, sigui quin sigui el seu parer. No deixa de ser una mica paradoxal que emparant-se en un escut de legalitat emanat d’un document que es diu Constitució, que tothom fa seva i que ningú se l’ha llegida, s’impedeixi una consulta perquè ningú pugui votar. És trist, doncs, veure com hi ha persones, a títol individual i agrupades també en entitats, partits polítics, mitjans de comunicació, etc. que lluiten perquè NINGÚ pugui votar, ni ells mateixos. És clar que també s’ha de tenir ben clar que qui demana fer-ho és per canviar l’actual status quo i en canvi, els qui s’oposen ja els hi està bé seguir com ara. De totes formes, però, si finalment fos possible, a ningú se li impediria votar i tothom podria fer-ho en un sentit o altre. Tot i això, diria que alguns no ho tenen del tot clar i tendeixen a confondre “legalitat” amb “democràcia”, com per exemple, el Sr. Matias Alonso, secretari general de C’s (enllaç). Això sí, ara que s’acosten les eleccions al Parlament europeu ja tindrem els polítics fent el tour de sempre per aquí i per allà demanant el vot: i estic més que convençut que en la llista de prioritats de la majoria de gent, aquesta no hi apareix (de fet, tinc la impressió que ni ho saben). Això deu ser la democràcia made in Spain.

330_1395916981vull-buta

Sigui com sigui en sentirem a parlar en els propers dies a tort i dret, potser més que un clàssic Barça-Madrid de futbol, però ja ens podem ficar al cap que amb el “No” del Congrés la peça de teatre no s’acabarà, com potser esperen a Madrid. Tant se val, el que us volia mostrar amb aquesta entrada és una iniciativa que m’ha semblat divertida i que quan me’n vaig assabentar -a través d’un seguidor del bloc- reconec que no la vaig entendre fins que ell després m’ho va explicar. És tracta de la samarreta on apareix el lema “vull butà” (en castellà “quiero butano”) i que en català sona igual que “vull votar” (“quiero votar”). La llengua catalana ja ho té, aquestes coses, que la vocal “O” pot sonar com una “U” i que les erres finals acostumen a ser mudes. Però com molta gent està enquistada en això de l’idioma segur que no captarà la ironia del missatge i la forma dissimulada de demanar poder votar en dita consulta, el mateix que al seu moment va aprovar el parlament català però només que d’una altra manera. D’altra banda, no seria gens estrany que aquells que ataquen per tots els flancs possibles el model d’immersió lingüística al sistema educatiu, pensessin que aquesta és una mostra més de la “tragèdia” que suposa aquesta política per als nostres estudiants i de com de malament surten formats de les escoles: ja se sap que només es pot aprendre sota un model monolingüe o trilingue (p. ex. el de José Ramón Bauzá a les Balears) i en canvi el graó intermedi sembla ser que és del tot inútil.

Finalment, i seguint el missatge de la samarreta, qui no ha sentit (o cantat) allò de “boti, boti, boti, espanyol qui no boti”, o la versió contrària canviant la nacionalitat per “polaco”, i per descomptat ambdues amb un sentit pejoratiu? Doncs jugant amb el lema de la samarreta, anem amb compte amb tant bot no sigui que el butà ens acabi explotant a les mans. BUMMMMMM!!!

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Reflexió

La llibertat del cementiri

Ho sé, ho reconec, són aquests uns temps convulsos i confusos on molta gent no sap on acaba una cosa i comença la següent, on els blancs i negres s’han difuminat tant que podem trobar enmig una àmplia gamma de grisos, en què no saps on t’has de situar des d’un punt de vista ideològic perquè depenent del que diguis, a qui ho diguis, com ho diguis i en quin context ho facis, sembla que avui siguis d’esquerres i demà de dretes, passat demà apolític i al cap d’uns dies tinguis ganes d’estripar el teu carnet d’afiliat al partit perquè pensis que aquest t’ha traït fent pacte amb no sé quin altre. Oimés si ens hem de deixar guiar per la classe política del nostre país, i tant se val si això ho limiteu al racó nord-oriental de la Península Ibèrica com si eixampleu l’escala i abraceu tot l’estat espanyol, atès que no compto que en això hi hagi el fet diferencial que de vegades es reivindica des d’aquí. El guirigall del Parlament de Barcelona i del Congrés de Diputats de Madrid és tan esperpèntic que estic més que convençut que el divertit programa de TV3, Polònia, més d’un cop es queda curt o, voluntàriament, s’autocensura. És allò de la realitat superant la ficció.

Per tant, no ens hauria de semblar estrany que si anem confusos d’ideologies, ho estiguem també d’ortografia, fins i tot quan es tracta d’escriure conceptes carregats de significat ideològic, com és el de “Llibertat”: qui no l’ha reivindicat en un moment o altre de la seva vida? des del líder de masses més carismàtic al polític que hi és ficat només per pur oportunisme, des del polític més idealista al veí del replà que no s’assabenta de res del que passa al seu voltant. De ben segur deu ser un dels conceptes de què més se’n parla, s’escriu, es comenta, es piula al Twitter, es polemitza, s’apropia la gent, etc. Per aquest motiu se’m fa molt difícil veure’l escrit d’aquesta manera i de fet, confesso que mai fins ara havia vist la llibertat a un nivell tan baix com el que pot desprendre’s de la imatge. Potser l’autor de la pintada ha tingut la mala sort d’haver estat captiu tota la seva vida per un suposat estat espanyol opressor, i el primer que va fer en ser alliberat ha estat reivindicar l’alliberament d’uns encara més suposats “Països catalans”. També podria ser que amb tanta barreja d’ideologies vàries tan típica d’avui dia, a mode de barreja kischt i “bizarra” -com per exemple “socialisme” i “feminisme”, “anticapitalisme” i “antipatriarcat”, “independència” i “socialisme” i altres per l’estil- la persona en qüestió tingués un garbuix de mil dimonis al cap que oblidés algunes de les normes més bàsiques d’ortografia.

Llivertat

És clar que si ara em féssiu explicar perquè aquest concepte s’escriu amb “B” i no amb “V” tampoc me’n sortiria. És allò que sovint acabem escrivint correctament més aviat per mimetisme i memorització i no tant per conèixer realment tots els ets i uts del català. Sigui com sigui, si el suposat futur estat català ha d’estar dirigit per analfabets com l’autor del missatge, no sé si és millor quedar-nos com estem. Per cert, heu de saber que aquesta pintada la podíeu trobar a l’exterior d’un dels murs que limiten el recinte del cementiri municipal de Manresa. Amb això ja està tot dit, la llibertat ha mort, visca la dictadura!

2 comentaris

Filed under Miscel·lània, Reflexió