Boti, boti, “butanero” qui no voti

Avui, dimarts 8 d’abril, tindrà lloc al Congrés de Diputats de Madrid la primera i única representació d’una de les obres de teatre més comentades als darrers temps al nostre país (i aquí que cadascú posi els límits territorials que més li vinguin de gust). Dic “única” perquè malgrat l’expectació que ha aixecat no se’n preveuen més i de totes formes, ja sabem el final; per tant no cal que patim perquè ens l’expliquin abans d’hora i perdem l’interès en seguir la història ja que coneixem els qui faran tots els papers de l’auca i també els diàlegs, què dirà cadascú. Amb tot això suposo que haureu deduït que m’estic referint, per descomptat, a la defensa que faran uns quants diputats catalans perquè el govern espanyol autoritzi la consulta per al referèndum que demana el Parlament català. En altres paraules, i salvant les diferències que puguin haver-hi quant a context, època, contingut, etc, un “Pla Ibarretxe 2“: tothom donant per fet quina seria la resposta a la cort madrilenya i el Sr. Ibarretxe tornant cap a casa seva amb la cua entre les cames (m’imagino, però, que ell devia ser el primer en saber què passaria). Doncs bé, igual que al món del cinema, en què de moltes pel·lícules -bones o dolentes- se’n fa sempre una segona, tercera i les parts que convinguin, aquí en tenim un altre exemple. I igual que en el cas basc, una absoluta pèrdua de temps per als diputats que agafin l’AVE direcció Madrid a fer el paperot. En certa forma em recorda una mica al Festival d’Eurovisió, que de tanta degeneració i desprestigi que arrossega, s’ha arribat a un punt que més o menys tothom que el segueix sap quin país votarà a quin altre.

portadaabc--478x450

D’aquesta qüestió de la possible independència de Catalunya no és que hagi fet abans cap referència directa en cap entrada d’aquest mateix bloc, i no faré aquí una reflexió sobre el que en penso i la meva posició ja que qui em conegui ja sabrà quina és. Només deixo a l’aire aquesta pregunta que sovint s’ha plantejat: no és normal que es demani l’opinió de la gent sobre una qüestió tant cabdal com pot ser aquesta? Al cap i a la fi se suposa que l’essència de la democràcia és aquesta, fer possible que tothom digui la seva, sigui quin sigui el seu parer. No deixa de ser una mica paradoxal que emparant-se en un escut de legalitat emanat d’un document que es diu Constitució, que tothom fa seva i que ningú se l’ha llegida, s’impedeixi una consulta perquè ningú pugui votar. És trist, doncs, veure com hi ha persones, a títol individual i agrupades també en entitats, partits polítics, mitjans de comunicació, etc. que lluiten perquè NINGÚ pugui votar, ni ells mateixos. És clar que també s’ha de tenir ben clar que qui demana fer-ho és per canviar l’actual status quo i en canvi, els qui s’oposen ja els hi està bé seguir com ara. De totes formes, però, si finalment fos possible, a ningú se li impediria votar i tothom podria fer-ho en un sentit o altre. Tot i això, diria que alguns no ho tenen del tot clar i tendeixen a confondre “legalitat” amb “democràcia”, com per exemple, el Sr. Matias Alonso, secretari general de C’s (enllaç). Això sí, ara que s’acosten les eleccions al Parlament europeu ja tindrem els polítics fent el tour de sempre per aquí i per allà demanant el vot: i estic més que convençut que en la llista de prioritats de la majoria de gent, aquesta no hi apareix (de fet, tinc la impressió que ni ho saben). Això deu ser la democràcia made in Spain.

330_1395916981vull-buta

Sigui com sigui en sentirem a parlar en els propers dies a tort i dret, potser més que un clàssic Barça-Madrid de futbol, però ja ens podem ficar al cap que amb el “No” del Congrés la peça de teatre no s’acabarà, com potser esperen a Madrid. Tant se val, el que us volia mostrar amb aquesta entrada és una iniciativa que m’ha semblat divertida i que quan me’n vaig assabentar -a través d’un seguidor del bloc- reconec que no la vaig entendre fins que ell després m’ho va explicar. És tracta de la samarreta on apareix el lema “vull butà” (en castellà “quiero butano”) i que en català sona igual que “vull votar” (“quiero votar”). La llengua catalana ja ho té, aquestes coses, que la vocal “O” pot sonar com una “U” i que les erres finals acostumen a ser mudes. Però com molta gent està enquistada en això de l’idioma segur que no captarà la ironia del missatge i la forma dissimulada de demanar poder votar en dita consulta, el mateix que al seu moment va aprovar el parlament català però només que d’una altra manera. D’altra banda, no seria gens estrany que aquells que ataquen per tots els flancs possibles el model d’immersió lingüística al sistema educatiu, pensessin que aquesta és una mostra més de la “tragèdia” que suposa aquesta política per als nostres estudiants i de com de malament surten formats de les escoles: ja se sap que només es pot aprendre sota un model monolingüe o trilingue (p. ex. el de José Ramón Bauzá a les Balears) i en canvi el graó intermedi sembla ser que és del tot inútil.

Finalment, i seguint el missatge de la samarreta, qui no ha sentit (o cantat) allò de “boti, boti, boti, espanyol qui no boti”, o la versió contrària canviant la nacionalitat per “polaco”, i per descomptat ambdues amb un sentit pejoratiu? Doncs jugant amb el lema de la samarreta, anem amb compte amb tant bot no sigui que el butà ens acabi explotant a les mans. BUMMMMMM!!!

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Reflexió

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s