Monthly Archives: Juny 2014

Ortografia futbolística: Brasil 2014

Ha començat la Copa del Món de Futbol Brasil 2014 i el nostre país estarà pendent de què farà la “Roja”, de si serà capaç de reeditar la glòria de fa 4 anys quan va guanyar el torneig a Sud-Àfrica o pel contrari, tornarà a reviure la maledicció que des de feia temps venia arrossegant abans d’aquest cicle triomfal (cal sumar-hi també les Eurocopes del 2008 i 2012), quan la selecció sempre queia als quarts de final. Qui em conegui ja sabrà que se’m fot el que acabi fent i fins i tot no em sabrà gens greu que fos eliminada a la primera fase. I no és tant una qüestió de patriotisme mal entès. Potser d’aquesta forma molta gent acabarà traient-se la bena dels ulls i s’adonarà que continuem vivint en un país de pandereta, amb temes molt més importants de què amoïnar-se. De moment, però, res de nou a l’horitzó: panem et circenses. I pel que es veu al país Brasil hi ha molta gent que es planteja aquesta mateixa reflexió, si hem de fer cas dels moviments de protesta que hi ha en vàries ciutats, del que suposa dedicar molts esforços i diners en organitzar un esdeveniment d’aquest calibre per a un país que tot i ser considerat una potència econòmica en creixement, no deixa de patir greus situacions de desequilibris interns. Per exemple, aquí teniu una notícia sobre la supeditació de l’educació al futbol i aquesta altra que, justament, critica això mateix. Em temo, però, que aquesta mena de pensaments no anirà més enllà perquè ja sabem que al Brasil el futbol és la religió oficial, més i tot que a casa nostra, que ja és dir.

Retornant a Espanya, poques protestes ha aixecat la publicació de les primes que cobraran els nostres jugadors en el cas que guanyin el Mundial: 720.000€, més del doble que brasilers i alemanys. I si per cas tenen la mala sort (o bona, segons com es miri) de caure eliminats a vuitens “només” s’embutxacarien 60.000€. No entraré ara a discutir sobre aquesta, per mi, injustícia moral però sí més no em resulta curiós que no es protesti per situacions tan escandaloses com aquesta: no toquem el Déu totèmic a qui li hem de retre devoció absoluta, no sigui que s’enfadi i ens condemni al desastre més absolut. Feia poc veia pel Facebook una imatge que deia el següent: “Pobres canadienses: Canadá no va al mundial y tendrá que conformarse com 20 premios Nobel y uno de los niveles más altos en calidad de vida. Pobres diablos, cuánto nos deben envidiar”. Aquí, però, continuem afartant les masses amb pa i el circ futbolístic.

Futbol_i_ortografia

En canvi, i perquè veieu com de curiosa pot ser la vida mateixa, us poso una mostra de com es generen polèmiques gratuïtes de situacions que apareixen, justament, per provocar discussió, debat, reflexió. A finals d’abril apareixia en alguns mitjans de la premsa escrita una notícia en relació a l’exposició de l’artista Enric Farrés al voltant de la figura de l’escriptor Josep Pla i que proposava una reflexió sobre les normes ortogràfiques (article). Bàsicament consisteix en “maltractar” la llengua escrivint incorrectament -i amb tota la intenció- certes frases de la seva obra literària. Segurament el rebombori que això va provocar tampoc devia ser molt gran i a més, potser més aviat circumscrit a una escala municipal. Però també estic segur que en qualsevol cas se’n va parlar més d’aquest cas que no pas de l’altre amb què encetava aquesta reflexió. Com explica molt millor que jo la Imma Monsó en un article del diari La Vanguardia (us el podeu descarregar des d’aquest enllaç a la Fundació Josep Pla), és bo que es parli de trencar certes rigideses ortogràfiques per acostar més la llengua a la gent. Com a organisme viu que és, aquesta evoluciona amb el temps i per tant l’ortografia s’ha d’adaptar, alhora que també les autoritats que vetllen per la bona salut de la llengua que diuen protegir. És clar que el ritme d’adaptació és molt més lent entre aquestes que no pas en la resta de gent: és com allò que sovint es reivindica de la necessitat que les lleis vagin al mateix pas que la realitat.

La-pintada-con-el-error-de-ort_54407390351_54028874188_960_639

Eps! quedi clar que com la Imma, no estic cridant a una revolta per fer miques l’ortografia i que la llengua deixi de tenir unes normes de com escriure correctament. En canvi, no trobo per enlloc aquest tipus de reflexió al voltant del futbol. Res d’estrany, d’altra banda, perquè ja sabem que les semblances entre aquest món i el de les lletres són tantes com les que trobem entre el llibre (¿?) de la Belén Esteban i l’obra completa d’en Friedrich Nietzsche, és a dir, res de res. De fet, tinc la impressió que molts futbolistes de primera fila i encara molts més aficionats sabrien escriure sense cap màcula el nom dels jugadors de seleccions com, posem per cas, japonesa o iraniana, i alhora també serien capaços de cometre uns quants abusos ortogràfics en una única frase simple que inclogui tan sols un subjecte, un verb i un complement. No ens suposa cap dificultat plantejar qüestions polèmiques al voltant de la llengua, el seu correcte ús i en canvi trencar amb els tòpics, exageracions, dramatismes … que envolten el p*** futbol al nostre país és vist com un anatema tan o més gran com plantejar certs canvis polítics de gran calat. Així ens va i així ens continuarà anant. Pa i circ, piloteta i futbol.

Nota: aquesta entrada la vaig redactar fa uns quants dies, abans que comencés el Mundial i del catastròfic debut de la selecció espanyola davant Holanda, però fins avui no m’he pogut posar per revisar-la i publicar-la. No és que ara vulgui fer llenya de l’arbre caigut però com us deia al principi, no veuria amb mals ulls que els jugadors haguessin de fer les maletes bastant abans del previst.

Deixa un comentari

Filed under Reflexió

Lingüistes? pa què?

El passat mes de maig, en un dels programes que al meu parer podrien ser eliminats de la graella de TV3, “Els matins” -pel poc que sé vindria a ser una versió una mica més refinada dels seus homòlegs de Tele5 i A3- hi va haver una intervenció d’una de les seves col·laboradores més habituals, l’Empar Moliner, i que té una certa relació amb la filosofia d’aquest bloc. D’entrada, manifesto la meva més clara animadversió vers aquesta dona ja que els cops que l’he vista en televisió m’ha semblat sempre una persona que per voler semblar la més simpàtica de totes, tinc la sensació que exagera en la manera com fa les seves intervencions; potser no coneix aquella dita de “val més caure en gràcia que ser graciós”. És clar que si l’Empar és així de mena, el seu estat més natural, aleshores potser la direcció de TV3 hauria d’avisar un equip de psicòlegs. Però tant és, deixant de banda aquesta opinió del tot personal, i anant al tema que ens porta aquí, en aquesta intervenció reconec que no hi puc estar més d’acord amb ella.

L’Empar comenta les paraules del conegut periodista Albert Castillón (fa un temps que el podeu veure al programa matinal de la Susanna Grisó a Antena 3) en una entrevista feta al diari encapçalat pel no menys polèmic Alfonso Rojo, Periodista Digital (ja veieu que en aquets país a qualsevol se li dóna el títol de periodista). Si sentiu els talls de veu, bàsicament es queixa de l’exigència de parlar bé el català en el cas que hagués de presentar un programa a TV3. En primer lloc, m’agradaria saber de qui va ser la idea que aquest personatge trepitgés un plató de la televisió pública catalana, amb les declaracions que fa dia rere dia sobre l’actual situació que es viu a Catalunya amb tot això del procés sobiranista i bla, bla, bla. M’imagino que les proves a què es refereix les va fer abans, quan aquesta situació no era tan calenta com l’actual, però sabent quina és la seva posició al respecte és com posar un quintacolumnista a les pròpies files.

Presentación1

Del que diu aquest paio es desprèn que ser un bon periodista (no sé si ell ho és) no ha d’incloure forçosament haver de parlar bé, una llengua. I pot sorprendre això quan a més, no crec que ell estigui gaire en segona fila, darrera una taula i davant un ordinador redactant les notícies que sortiran publicades l’endemà. Ans al contrari, és un comunicador que surt per la televisió i en programes de molta audiència, i suposo que també li deuen donar peixet en alguns programes de ràdio. Per tant, què menys que parlar bé davant el públic. Estic segur que repassant les seves intervencions, qualsevol lingüista expert en castellà li trobaria alguna que altra errada, com és obvi perquè no compto que ningú sàpiga parlar a la perfecció més sublim cap llengua, la de Cervantes inclosa. És clar que com ell es deu sentir més còmode en aquesta que no pas en català (és nascut a Barcelona), aquest “detall” d’haver de parlar correctament un idioma li deu importar més en una que en una altra. Per si de cas, Alberto, et poso uns quants enllaços que faries bé de tenir en compte, sobretot si mai t’has de posar a escriure en castellà: d’accents, errors gramaticals, alguns dubtes resolts pel RAE, més errors gramaticals, les paraules pitjor pronunciades, de signes de puntuació, etc. Pots veure que les possibilitats d’equivocar-se són infinites.

Doncs què voleu que us digui? em sembla molt bé que no se l’acabés contractant per TV3 ja que si hem de suposar que aquesta ha de ser el pal de paller de la normalització lingüística, què menys que sentir-hi un català correcte (no entro en el tema dels accents i les varietats). Ara bé, això hauria d’incloure també fer fora alguns presentadors actuals que tenen el català a l’alçada de la sola de les sabates. D’altra banda, us imagineu una persona presentant les notícies en prime time que parli un andalús d’aquells més tancats, menjant-se lletres a les paraules i que un hagi de posar els quatre sentits per entendre mínimament què esta dient? oi que això no se’ns passa pel cap? Si fins i tot quan veig el Juan y Medio al seu programa del Canal Sur en el zapping de l’APM de TV3, quedo meravellat de com de bé parla el castellà, al contrari que els seus convidats, per cert. Doncs bé, el mateix passaria, al meu parer, en aquest cas: si ets el conductor d’un programa has de comunicar bé parlant bé l’idioma que utilitzis, sigui el castellà, català o farsi. I “punto pelota”. És clar que ser exigent amb el català passa per ser exemple d’una actitud discriminatòria i en canvi, sembla ser que parlar el castellà incorrectament deu ser una qüestió menor. Coses dels nostres veïns …

Per cert, no us perdeu el tros final del vídeo que parla de la venda de roba amb un èmfasi, per mi molt exagerat, en la terminologia anglesa, on una de cada dues paraules que fa servir la periodista són importades de la llengua de “Xespir”: vintage, farmer, oversized … De tant anglicisme intercalat la periodista sembla, més aviat, una esnob i li recomano que llegeixi aquest article on hi trobarà alguns estrangerismes per als quals la nostra llengua disposa de paraules pròpies. Sigui com sigui, i com l’Empar, també reivindico la necessitat que hagin lingüistes als mitjans de comunicació perquè tot i el que puguem pensar, ningú neix ensenyat (i jo el primer). Ja m’agradaria que en acabar les meves classes a la universitat vingués una persona que em digués què he dit malament i què hauria d’haver dit. I això que procuro ser curós en l’ús de l’idioma. Malauradament, si aquesta és una professió que va de baixa en el món de la comunicació més mediàtica, no hauríem d’esperar una situació més favorable en la universitat. Si els lingüistes no són necessaris perquè sembla que no ha d’importar gaire parlar correctament, aleshores tampoc ho haurien de ser els periodistes que ens informin del que passa al món perquè navegant per Internet, un ja se’n pot fer una idea.

4 comentaris

Filed under Reflexió

Heretgia ortogràfica, mai millor dit!

Atès que vam acabar l’anterior entrada amb una referència religiosa, us en poso una altra ben curiosa en aquesta amb què encetem el juny. El passat 18 de maig el diari Naciodigital.cat publicava una breu notícia que es feia ressò d’unes pintades aparegudes en el mur que tanca els terrenys de la coneguda Fàbrica Nova i que fa un temps que s’estan morint de fàstic perquè amb la crisi actual, s’han aturat els projectes que hi havia per remodelar l’immens espai d’aquest antic recinte fabril. Però deixem de banda aquesta qüestió, que ara no toca, i anem al tema: unes pintades amb connotacions sagrades -no sé jo si qualificar-les de “missatge” en el sentit més literal de la paraula- perquè pel contingut sembla més aviat que el seu autor devia estar en un pla místic, quan no directament una mica fumat (ja m’enteneu, oi?). No sé si em sap més greu que el text contingui una errada ortogràfica o més aviat el fet que el mur -llarg i que no s’acaba mai- pintat amb franges que donen un toc de color a un carrer molt monòton, hagi acabat sent víctima d’aquesta bretolada.

Jeova

La qüestió és que encara que sigueu ateus, com és el meu cas, hauríeu de saber, en primer lloc, que Jehovà és el nom propi de Déu que surt a la Bíblia; segon, que tot i que aquesta sigui la forma més habitual amb què apareix escrit, existeixen altres variants del mateix nom com ara Javeh, Jahvè o Juvoh, sent una de les transcripcions possibles de יהוה, que són les lletres que correspondrien al grup de quatre anomenat “tetragrama” o “tetragràmaton”: YHWH. Aquesta variabilitat respon a dos motius principalment: el primer, que en hebreu antic no s’escrivien les vocals i per tant es desconeix quines eren aquestes. El segon, que arran de la prohibició de pronunciar el nom diví entre la comunitat jueva, la pronunciació va acabar desapareixent del tot. Sigui com sigui, el que està clar és que la lletra “H” hi hauria d’aparèixer en un moment o altre. Davant d’això podríem pensar que Déu nostre Senyor va fer volar pels aires amb una bomba l’herètica lletra, o sent més benèvols, que va organitzar una festa orgiàstica amb les altres divinitats del panteó i ningú hi va voler que hi fos per ser molt avorrida i no poder mantenir-hi una conversa (per allò que és muda). D’altra banda, noteu que l’accent de la lletra final “A” hauria de ser tancat i no pas obert però en comparació a l’altra heretgia, aquest és un detall molt menor.

Tot plegat, posats a ser un herètic, posem-nos-hi de ple, no sigui que haguem de ressuscitar encara la figura d’en Tomás de Torquemada, el primer Inquisidor General del regne dels Reis Catòlics i descrit per Hernando de Pulgar com el martillo de los herejes, la luz de España, el salvador de su país, el honor de su orden. Al seu costat, a veure qui era el valent que deixava anar un renec!

2 comentaris

Filed under Religió