De nou sobre l’educació …

Fa unes setmanes, en concret el dimecres 7 de gener, vaig topar-me amb la columna del Quim Monzó al diari La Vanguardia amb el títol “NM: necessiten millorar”; explicava que havien fet fora la directora d’una escola pública perquè a l’entrada de l’edifici hi havia un rètol amb faltes d’ortografia. I tot seguit afegia: “Evidentment no es tracta de cap escola catalana. Aquí seria impensable”. Això va passar als Estats Units on sembla que va tenir un cert ressò mediàtic en algunes televisions i diaris. Reproduïa també un parell de comentaris d’alguns pares sobre el mal exemple que donava l’administració envers els seus escolars i al final ho comparava amb una situació semblant que ell va viure també com a pare d’un fill aquí, a Catalunya. La gent que em conegui ja deu saber què opino sobre el nostre sistema educatiu en general però sobretot, la dels nivells inicials i intermedis, els previs als universitaris: jo que sóc en aquest darrer ja no em sorprenc pel nivell bastant baix -en tot- amb què arriben els estudiants i fa temps que he descartat que els meus m’hagin de lliurar exercicis escrits (pràctiques, informes, exàmens) d’una certa volada perquè segur que em vindria un cobriment de cor només de llegir les primeres frases. Més aviat, d’un temps ençà he optat per altres formes de seguiment i avaluació que des del punt de vista ortogràfic i sintàctic siguin més “benèvoles”, per a ells i sobretot per mi.

No pretenc tampoc encetar ara i aquí un debat sobre la qualitat de l’educació al nostre país perquè de ben segur que donaria per molt, i tampoc en trauríem res de profit que no sigui una sessió de teràpia en comú per acabar parlant del que fa temps s’està parlant i que es continuarà parlant durant anys i panys. Trobaríem moltes causes per les quals s’ha arribat a aquesta situació, començant per la mateixa Administració (retallades, massa canvis legislatius massa ràpids, manca d’acord polític), seguint per les famílies i la concepció errònia que tenen moltes en confondre “escolarització” i “educació” (no sé on ho vaig veure i ho va clavar: “a l’escola s’ensenya, si us plau, portin els nens educats de casa”), com també del professorat (deixant de banda que sovint el sistema els deixa “sols davant el perill”, la imatge -m’agradaria pensar que exagerada- que fan massa vacances, una formació francament millorable, etc.). I per descomptat, que l’entorn tampoc ajuda gens perquè la situació millori: jo provinc de l’antiga EGB i diguin el que diguin, segueixo pensant que amb tots els defectes que li puguem atribuir, no era del tot un mal sistema. De vegades volem canviar pensant en millorar (o fins i tot prioritzant altres qüestions que no les estrictament educatives i formatives) i no fem més que empitjorar. Sigui com sigui, els resultats els tenim davant i sembla com si no volguéssim veure més enllà dels nostres nassos. Fem com si sentíssim ploure. En aquest aspecte, confesso que m’agradaria ser finès (en aquest enllaç trobareu el motiu). I us ho dic jo, que de formació sóc mestre de primària.

En relació a aquesta reflexió, i més en concret, a una de les seves causes, fa uns quants mesos navegant per les xarxes socials vaig trobar una piulada que reproduïa una carta publicada en un diari, en què el lector es queixava perquè s’havia augmentat la nota mínima als exàmens de selectivitat de català i castellà per poder entrar als estudis d’Educació Infantil i Primària. I el més sorprenent de tot, la queixa venia per una nota de fins a … 5.

Presentación1

Doncs què voleu que us digui? aquest 5 encara em sembla massa poc. Com volem que els nostres fills surtin de l’escola amb una capacitat lecto-escriptora bastant millor que l’actual, si el futur professorat entra a la Universitat amb un nivell regular, per no dir fluix, i encara més venint d’un sistema educatiu que com hem dit abans, sembla que premiï més la mediocritat en comptes de l’excel·lència? És que encara no ens hem adonat que no dominem prou bé el català i el castellà i que per molt que siguin les nostres llengües maternes i habituals, cada cop més cometem més “heretgies lingüístiques”? És que no ens ha de semblar normal haver de consultar de tant en tant un diccionari, d’igual manera que de ben segur ho hauríem de fer si estudiéssim un idioma estranger? Ningú no ha nascut ensenyat i encara menys quan es tracta d’educació.

Perdoneu pel que diré tot seguit però si realment volem una “educació digna en una terra lliure”, potser que la gent que s’hi vulgui dedicar realment, i amb vocació, entri al món universitari amb un domini alt i demostrat de determinades capacitats. I si no són capaços d’acceptar aquesta premisa, aleshores que entrin a la casa de Gran Hermano Vip (¿?) on podran fer la competència en incultura a, ni més menys, que la mateixa Belén Esteban (enllaç). La llàstima és que fins i tot ella se’n vanagloria i la resta de mortals l’aplaudeixen. Així va el país, programes com aquests que són líders d’audiència i programes educatius que sembla que fomentin el moltonejar la població. Sí, sí, ho heu llegit bé, “moltonejar”, l’opció correcta de l’equivalent en castellà “aborregar”, és a dir, perdre individualitat i personalitat, fer persones sense esperit, amoltonar-se. I és que sabent que “aborregar” és un barbarisme molt sovint utilitzat en català, m’he entretingut en buscar la paraula correcta. Val a dir, però, que no l’havia sentit mai. Justament per això hi són els diccionaris.

Anuncis

1 comentari

Filed under Reflexió, Xarxes socials

One response to “De nou sobre l’educació …

  1. Retroenllaç: L’ortografia de la litologia | Fartografia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s