L’ortografia de la litologia

Tot just vaig publicar ahir la darrera entrada de gener que després de visualitzar-la al meu mur de Facebook, em topo amb una imatge que s’hi ajusta a la perfecció. Ni buscat deliberadament ho hagués trobat. Es tracta d’un estudiant de la UAB (sospito qui és però guardaré l’anonimat) que ensenya els comentaris del seu professor (també sospito de qui es tracta) en una pràctica, però no del contingut de la mateixa sinó de la seva escassa qualitat ortogràfica. Res de nou en l’horitzó, ja fa temps que els qui estem a la darrera fase formativa d’un estudiant ho veiem i fins i tot alguns ho pateixen. De fet, si d’ençà uns quants cursos a la Facultat de Filosofia i Lletres d’aquesta mateixa universitat es va incloure a primer una assignatura comuna a tots els estudis que es diu “Expressió escrita”, no devia ser una decisió presa ni per gust ni per emplenar de més hores la graella horària. Per mi, i molta més gent, la constatació que en aquest país el sistema educatiu dels graus inicial i mitjà no funciona, que presenta moltes mancances que s’originen a la base i que a mida que anem pujant, no només no se solucionen sinó que més aviat empitjoren.

Per part meva ja fa temps que vaig decidir que a més de no avaluar els estudiants amb proves que exigissin escriure molt, tampoc no corregiria les faltes d’ortografia, de sintaxi i semblants. Tot i que una de les suposades competències que hauria de dominar qualsevol estudiant universitari és, precisament aquesta, un bon domini de l’escriptura, l’he descartada en els meus programes. Diguem-ho en altres paraules i més clarament: no tinc perquè fer la feina que en principi hauria d’haver fet altra gent abans que jo. Quan em cauen a les mans certs escrits que no hi ha per on agafar-los, més d’un cop m’he preguntat: de què han servit tots aquests anys d’ensenyament obligatori si molts alumnes no són capaços d’escriure correctament unes quantes línies i amb un mínim de sentit? Vosaltres us imagineu un estudiant de medicina que poc abans d’acabar el seu periple per la facultat encara no sàpiga auscultar un pacient, posar una bena o una injecció, quan se suposa que aquestes són tasques tan bàsiques en la professió mèdica que es deuen ensenyar a qualsevol curs de primers auxilis? Doncs el mateix.

El que em sembla més trist i decebedor de tot això és que no tan sols a molta gent no li importa en absolut sinó que a més, és com si se n’hagués de fer bandera. La popularització de les xarxes socials i dels smart phones (no us imagineu com trobo a faltar els silly phones!) sembla com si ens obligués a fer visibles les nostres misèries, defectes, mancances … quan jo sempre havia cregut que un s’ha de vendre a partir de les seves virtuts i capacitats. Com deia a l’entrada anterior a aquesta, hem passat a valorar més la mediocritat que l’excel·lència. Dec ser jo que continuo volent nedar contracorrent.