On hi ha pèl … també hi ha nyaps

Ja s’ha dit aquí unes quantes vegades que els àmbits professionals de l’estètica, maquillatge, perruqueria i similars solen ser un camp adobat perquè Fartografia trobi algun que altre nyap lingüístic (sense haver d’anar més lluny, us recordo aquesta entrada encara recent). No m’estendre gaire per comentar les imatges incloses però quan veig la primera no deixo de pensar en una oferta del servei de depilació adreçat específicament a persones de nacionalitat anglesa i brasilera; si la persona que ha escrit aquest cartell volgués rectificar els nyaps, li afegeixo la tercera imatge que inclouen, correctament escrites, les dues paraules que fan referència a sengles part del cos: que sàpiga que la “ingle” és aquella en què s’ajunten les cuixes amb el ventre, altrament dit, ENGONALS. Per cert, estic encuriosit per saber en què es basa la diferència de preu en el pit masculí, aquests 16/19€: potser si la persona en fa de més o de menys, si està cobert de més o menys pèl, o si aquest és resisteix a l’acció depilatòria, si és llis o rinxolat (*) … i és que reconec que aquest és un món al qual no estic gaire avesat, tot sigui dit.

Per això últim, potser que em matriculi a una escola. És clar que segons on ho faci no sé si serà pitjor el remei que la malatia, ja que si ens anunciem malament i no fem honor al que se suposa ha de ser una escola -un centre d’aprenentatge de certs coneixements i tècniques- no crec jo que sigui aquest un bon començament. I ja posats en aquesta segona imatge, dubto de fins a quin punt en aquest cas l’acció d’informar-se exigiria del pronom feble “en”, és a dir, “Informa-te’n”. De totes formes, no m’hi fico gaire perquè ja sabeu que el dels pronoms és per mi un món complicat i ple de dubtes que requereixen de la consulta al manual. Així que ho deixaré estar no fos cas que la meva acció “inquisitorial” se’m girés en contra.

Postdata(*): dubto de si l’expressió “cabell rinxolat” és correcte. Alguna ajuda?

Accents … quina fotesa!

No fa gaires dies vaig trobar aquesta noticia al diari electrònic de Wilaweb.cat al voltant de la proposta del conegut escriptor i presentador Toni Soler d’eliminar els accents en el catala, sumant-se amb aixo al debat que hi ha sobre com resoldre problemes que la gramatica actual i “oficial” no recull (aqui en teniu una mostra). Efectivament, al seu bloc apareixia aquesta entrada amb data del 9 d’abril i que duia el titol de, justament, “I si eliminem els acents?” i en que per recolzar els seus arguments el text apareix sense cap accent ni dieresi. D’entrada he de dir que jo no soc filoleg (ni ganes que en tinc) i per tant no em voldria ficar alla on no em demanen i exposare aqui nomes la meva mes modesta i humil opinio al respecte ja que, de fet, aquest es el MEU espai per fer-ho (faltaria mes!). En segon lloc, certament el catala deu ser un idioma un pel mes complex que altres i mes dificil d’aprendre del tot correctament des del moment que, per exemple, hi trobem pronoms febles, vocals fortes i atones, accents oberts i tancats, l’ela geminada, doble essa i altres “particularitats” que podrien recolzar allo que sovint es diu del “fet diferencial catala”. De totes formes, m’imagino que altres llengues deuen tenir tambe les seves propies casuistiques, per la qual cosa argumentar que l’eliminacio dels accents ajudaria a fer que el catala sigui mes “atractiu” per captar nous parlants, em sembla una mica simplista. Diguem que els accents i altres “foteses linguistiques” no deuen ser l’unic motiu perque una llengua resulti poc atractiva.

Tercer, tambe es diu que una part de la nostra comunicacio escrita diaria ja contempla el no us d’accents des del moment que es produeix i es transmet a traves dels dispositius mobils -llegeixi’s smartphones– i que, certament, ningu o poca gent s’escandalitza. Com ja s’ha dit en aquest mateix bloc (per exemple, en aquesta entrada) avui dia sembla donar-se mes valor a la practicitat, rapidesa i immediatesa (que no “idiotesa”) en la comunicacio que no a la correccio del text, el rigor, l’estil i … perque no dir-ho, tambe a la cal·ligrafia (en el cas cada cop mes rar que estiguem parlant d’un text manuscrit). Podriem mostrar-nos flexibles i acceptar que en determinats ambits la necessitat de ser curosos amb la llengua passi a un segon terme en pro d’aspectes com els acabats de citar. I aixo no hauria de suposar cap problema sempre i quan sapiguem diferenciar uns ambits d’uns altres, i ser tambe conscients que uns requereixen d’una determinada manera de fer i actuar que en uns altres no es valoren igual. Per exemple, i ja que he començat parlant del Toni Soler, si proposem d’escriure sense accents, aleshores per que no passem per televisio els gags del Polonia tal i com surten despres de la primera presa, amb els seus errors inclosos? O es que tothom diu sempre correctament allo que vol expressar sense equivocar-se o entrebancar-s’hi mai? Es tracta de dos ambits que sense estar a les antipodes no son ben be iguals, el primer vindria a ser com un esborrany del que sera despres el segon ambit, el resultat final que veura el teleespectador. La comunicacio quotidiana mes basica entre persones es plena de situacions linguistiques incorrectes i ningu parla tenint el diccionari i el manual al cap. Esclar que si ens quedessim amb la primera versio dels gags ja no podriem riure despres amb les preses falses.

I un altre problema que li veig a aquesta proposta d’eliminar accents es que estariem apostant per una via que potser acabaria reduint el valor de la bona escriptura fins a un nivell de banalitat. Si comencem per suprimir accents, quant temps passaria abans que fessim el mateix amb altres “molesties linguistiques”? No es que hom demani mantenir-se impassible davant els nous temps i que no s’hagi de plantejar en cap moment la revisio de les normes vigents; en aquest sentit estaria molt d’acord amb el paragraf d’aquest escrit de l’Albert Pla Nualart, quan es diu que “la llengua és i forma part dels seus parlants, ja que “sense parlants, la noció mateixa de llengua no tindria cap sentit. Però cal posar “certes restriccions” —unes normes— per garantir una comunicació eficient. Aquestes restriccions, els mateixos parlants les imposen de manera natural, “a favor de la viabilitat comunicativa i la cohesió lingüística de la comunitat parlant”, articulada gràcies a l’educació, la comunicació pública i la divulgació de coneixements“. Al cap i a la fi, i repeteixo que no soc filoleg, es ben cert que les probabilitats que una llengua sigui mes respectada augmenten a mida que ho fan tambe els seus parlants pero aixo no hauria d’implicar que comencem a ser massa permissius i suprimim certes particularitats que son les que li donen tambe riquesa i caracter diferencial. No compto que els que vetllen per la bona salut de l’espanyol es plantegin una mesura com aquesta i tampoc veig que sigui aquest un idioma que estigui de reculada.

En definitiva, es comença per sacrificar els accents i s’acaba per acceptar qualsevol text escrit en llenguatge de mobil i presentat en un context d’allo mes serios, o escoltant un presentador de noticies en horari de maxima audiencia que segueix el telepronter ple d’expressions com “vale”, “esto” i “pues”, d’aquelles que tota persona amb nomes un dit de front repeteix continuament quan esta parlant. Al cap i a la fi, oi que si fem de pintors no ens presentarem a un casament amb la roba de treball? oi que si assistim a un enterrament no ens comportarem com si estiguessim en un carnaval? Oi que si … trobariem molts situacions quotidianes on s’espera que actuem d’una manera concreta i no per aixo la vida ha de ser molt mes complicada, simplement cal saber diferenciar unes i altres. Si es questio de reduir la dificultat d’aprenentatge d’una llengua, aleshores fa temps que disposem de la solucio: es diu diccionari. Esclar que si no volem viure situacions com aquesta, aleshores potser si que el millor seria eliminar tota mena de norma: es allo de “mort el gos, morta la rabia”. Per acabar tota aquesta dissertacio, unes quantes imatges comiques sobre els accents: que la frivolitat no ens faci perdre la serietat. Per cert, la del sexe em sembla molt bona!

ATENCIÓ: he fet com el Toni Soler i us presento aquesta entrada sense cap accent i dieresi. Confesso que m’ha costat molt abans de publicar-la perque em fa mal als ulls i mes aviat, estic acostumat al contrari. Aviam si ara resultara que aixo m’agradara i em deixare d’estar de foteses com aquestes.

Els efectes del “caloret faller”?

Ja havíem oblidat el ridícul i patètic discurs de benvinguda a les Falles del 2015 de la coneguda alcaldessa de València, na Rita Barberà, amb un ús molt deficient del valencià -allò que va esdevenir “viral” i trending topic d'”el caloret faller“- que una companya seva de govern ens ho ha fet recordar de nou i s’ha enfilat també al carro(*) de la destrossa de la llengua. Efectivament, Mayrén Beneyto, regidora de Cultura de l’Ajuntament valencià i alhora presidenta del Palau de la Música, es va voler acomiadar de la política amb una nota escrita en castellà que ha estat notícia no per les seves paraules de comiat o agraïment sinó per la gran quantitat de faltes d’ortografia, errors de puntuació i faltes de concordança que fins a un total de 30, s’acumulaven en tan sols 19 línies (en aquest enllaç teniu la notícia). És ben bé allò de la maximització de la pobresa lingüística en tan poc espai, alhora que una altra mostra -al meu parer- de com molts polítics han arribat on són sense saber ni un borrall d’allò que se suposa han de dominar amb uns certs mínims, sinó més aviat per una altra via i mitjà que tractant-se del nostre país, pot ser qualsevol que se us passi pel cap menys el més lògic i idoni.

Cada cop que em miro el text d’aquest missatge no deixo de pensar que el més discret del meus estudiants ho hagués pogut fer molt millor, i com ja deveu saber, el panorama universitari no destaca gaire per la seva magnificència i bones maneres ortogràfiques, lingüístiques i estilístiques. Quan es va fer pública la nota, tots els mitjans se’n van fer ressò i la seva autora es va defensar dient que l’havia redactada pensant en ser difosa únicament en cercles privats, adreçada als seus col·laboradors. I aquí va cometre una primera errada: en aquest país ja no hi ha res que sigui privat i encara menys si prové d’un polític i se’l pot desacreditar com sigui (o al seu partit). I segona: es dóna a entendre que si hagués pensat en fer un text públic el seu contingut hauria estat molt més correcte. Ara bé, això no és gaire creïble perquè qui té l’hàbit d’escriure bé tant se val que ho faci en un o altre àmbit. Una cosa és redactar de qualsevol manera unes quantes línies en un esborrany, com podria ser això, i una altra ben diferent transformar-lo després en una nota més correcta i polida, sigui quina sigui la seva sortida final. O és que potser els col·laboradors de la Sra. Beneyto no es mereixen un mínim de respecte quan se’ls hagi d’adreçar un missatge de comiat?

Aquesta no és la primera vegada que un membre de la tan desprestigiada classe política del nostre país fica la pota, des del punt de vista estrictament lingüístic, en algunes declaracions publicades després a les xarxes socials. Sense anar més lluny, recordeu aquestes dues publicades en aquest mateix bloc, la primera d’un diputat del partit socialista de Múrcia i aquesta altra de la regidora de cultura a l’Ajuntament de Madrid. I és que sembla ser que aquestes xarxes han de servir, també, per deixar en evidència les nostres misèries en l’ús més que deficient de la llengua, sigui quina sigui (ja en feia una reflexió en aquesta entrada). De totes formes, en el cas de la regidora valenciana, és curiós també veure com sent d’un partit polític que en aquesta Comunitat ha fet tot el possible, i molt més, per desprestigiar el català i arraconar el valencià, no es preocupi gaire per demostrar que el castellà tampoc és el seu fort. Potser és que la Sra. Beneyto segueix al peu de la lletra al Sr. José Maria Aznar quan va dir allò que parlava el català en la intimitat i ella deu fer el mateix amb el castellà.

Per cert, sent Regidora de Cultura i havent comès aquest cúmul d'”heretgies lingüístiques”, és com si en Pepe Gotera i Otilio fossin consellers d’obres públiques, el Súper de la TIA el ministre de l’interior, el professor Bacteri el màxim responsable del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científiques) i en general, el número 13 de la Rue del Percebe el Congrés dels Diputats a Madrid. Esclar que veient qui és el president de la comunitat de veïns d’aquesta escala, la realitat superaria la ficció.

(*) Postdata: l’expressió inicial que havia escrit era la de “pujar-se al carro” però sembla ser que és un castellanisme, com un lector m’ha fet veure. Ja veieu que per molta cura que es vulgui tenir en el bon ús de la llengua, de tant en tant se’ns en cola alguna.

Canibalisme ortogràfic?

És ben cert que amb això de la globalització, multiculturalitat, la presència de gent d’altres països, el fenomen televisiu dels programes de cuina, etc. cada cop veiem àpats molt curiosos, “exòtics” i que a casa nostra, fins no fa gaire, o bé encara no havien arribat o bé si els trobaves en la carta d’algun restaurant, els consideràvem com “extravagants”. Per sort, hem estat prou sensibles com per obrir el nostre paladar a altres menges i ja no ens hem de limitar als típics entremesos, canalons de la iaia (per cert, sempre m’he demanat qui és aquesta iaia que és capaç d’estar a moltes cuines alhora), fricandó amb bolets, botifarra amb patates i de postres, el pijama, flam de la casa o fruita del temps (de vegades d’un temps molt antic, tot sigui dit). Ara bé, sigui per les causes abans indicades o per altres, podem trobar-nos amb nous plats que per molt oberta que sigui la mentalitat del comensal, no deixen de “grinyolar” una mica, de generar una certa angúnia o neguit perquè hom pot tenir la sensació de sentir-se un “caníbal”. I és que no sé com s’ho agafaria la clientela si d’entrada se’l servís una tapa d'”òrgans carnosos contràctils que serveixen per a produir el moviment de les diferents parts del cos en els animals”, ja que això és, en realitat, un MÚSCUL. Potser és que la crisi del sector pesquer ja és tan greu que els mariners no s’estan de manies i són capaços de vendre en la subhasta del peix qualsevol cosa que es mogui.

Sigui com sigui, si de cas, faríem una tapa de musclos i una altra de … potser cloïsses? Us remarco això de les “xirles” perquè tinc els meus dubtes més que seriosos: no he sabut trobar aquesta paraula en català i al seu lloc els diferents diccionaris consultats m’indiquen “cloïsses”, “escopinyes” … Això sí, demano que les patates facin honor al seu nom i siguin, realment, braves: la mania de molts bars de confondre aquesta salsa amb una barreja de quètxup i maionesa és un “crim gastronòmic” que no passaria la primera ronda del càsting de Masterchef.

I per cert, ja que parlem de “crims”, aquí en teniu un altre: és curiós la concepció que pot tenir la gent sobre els animals que ens podem menjar i aquells altres que és una aberració fer-ho. En altres paraules, tothom veu lògic i acceptat que els porcs, pollastres, vaques, xais i conills passin per l’escorxador i en surtin esquarterats i en canvi, fer això mateix amb un poltre és titllat d’assassinat … sí, amb una “A” a la primera vocal. El cavall és, de ben segur, un animal que cau molt bé a moltes persones, d’imatge noble, de vegades salvatge i indomable i per tant, que acabi sent servit en una safata de porexpan a les carnisseries deu ser vist com un pecat. M’imagino també que en aquesta concepció les pel·lícules també hi tenen molt a veure (aquí en teniu algunes). Tant se val, la carn de poltre ha entrat al paladar de la gent i no en sortirà pas. Qui sap si en el fons, aquesta anotació al cartell l’ha escrita un vegetarià o un ferm defensor de les dietes veganes però que sàpiga que de la mateixa manera que segons ell hi ha assassins als escorxadors i carnisseries, també n’hi ha que assassinen la llengua.

Per cert, el meu agraïment a dos antics estudiants (en Quim Vilar i l’Eduard Planas) per haver-me proporcionat les imatges.