Monthly Archives: Juny 2015

Petards de Leonardo de Vinci?

Avui, diada de Sant Joan, encara puc sentir pel carrer alguns petards endarrerits de la nit anterior, ja sabeu, la més curta de l’any. Tot i ser la “meva” diada”, a casa no hem estat mai aficionats a això de comprar petards a aquestes casetes que un temps ençà, veiem a peu d’algunes carreteres o un pèl allunyades de llocs habitats, i que anuncien la venda de pirotècnia diversa. Però enguany hem volgut fer una excepció i ens hem fet amb un petit arsenal, res de l’altre món però el suficient com perquè el nen comenci a acostumar-s’hi (curiosament, en qüestió de foc, té més experiència “patumaire” que no pas en els petards). I vés a saber si per casualitat però a la primera ocasió que se’m va presentar em vaig topar amb això que us ensenyo tot seguit:  una banderola que anunciava “PEDARDS“. I us asseguro que aquesta errada no era un fet puntual sinó que la podíeu trobar a les banderoles de les altres casetes de la mateixa companyia.

Pedards

La casualitat també ha fet que durant aquests dies estigui llegint el número que la revista Muy historia ha dedicat a la biografia de Leonardo da Vinci; entre altres coses, m’assabento que un dels trets característics de qui va ser un dels genis del Renaixement italià, era la seva escriptura especular, d’esquerra a dreta i que només es podia llegir com qui mira un objecte reflectit en un mirall, si fa o no fa com els “pedards” d’aquestes banderoles. Ja sabem que aquest personatge va ser un polifacètic i que va tocar molt bé moltes tecles: pintura, medicina, enginyeria, inventor, compositor musical, organitzador de festes i qui sap si també va ser un expert en explosius. De totes formes, ja us dic que alguns dels nostres petards van fer figa, com qui va fabricar també la banderola.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Miscel·lània

Un “greexit” ortogràfic?

Sembla que aquests tornen a ser uns dies decisius per al futur d’Europa, i tot per un gra que li ha sortit al cul: Grècia. Ja fa un temps que les aigües hel·lenes baixen molt remogudes i que amb el darrer canvi de govern que hi ha hagut, la situació no ha millorat, potser més aviat perquè no deixen que ho faci no fos cas que l’exemple d’un govern d’una coalició de partits d’esquerres (Syriza, que vindria a ser una mena de “Podemos”) s’escampi a altres contrades: un país en fallida econòmica i social, ofegat pel seu deute i obligat a agenollar-se amb imposicions de més sacrificis a l’altar de la Troika (rebaixes de pensions, pujades de l’IVA, etc.). Sembla mentida com Europa es pugui trobar en un atzucac com aquest i pendent del que decideixen fer finalment els grecs, quan estem parlant d’una economia que a molt estirar deu representar una part molt minsa del PIB de la zona euro (no compto que arribi a l’1,5%) i que és conegut, bàsicament, pel seu iogurt, el pintoresc uniforme del soldats que fan el canvi de guàrdia davant el parlament, la violència dels aficionats d’alguns clubs de bàsquet, algunes illes paradisíaques i … ah! m’oblidava, ser també el bressol de la democràcia i de molts postulats filosòfics que encara tenen plena vigència. Però avui dia això últim tant se val, impera la dictadura dels mercats i si la gent d’un país gosa “rebel·lar-se” i triar un govern que no combregui amb les mateixes rodes de molí, aleshores tanquem l’aixeta del crèdit i exigim el pagament dels deutes contrets. I és clar, així no hi ha manera de sortir-se’n.

Libres_i_salvajes

Potser enguany veurem allò que fent un joc de paraules, van batejar ja fa un temps com Greexit: la sortida o expulsió de Grècia de la Unió Europea, amb tot el que això pugui comportar per a uns i altres. I encara que vist des d’aquí això ens pugui semblar un fet llunyà, ningú està segur de les seves conseqüències econòmiques, monetàries i de fins on podria arribar el possible risc de contagi a altres països amb economies febles (llegeixi’s Espanya, entre altres). Fins i tot, des del punt de vista ortogràfic podríem veure desaparèixer la coneguda lletra de l’abecedari en castellà “y grega”, o això és el que es pot deduir de la pintada de la imatge adjunta i com sembla que hi ha hagut gent visionària que s’hagi avançat a possibles esdeveniments futurs: que sàpiga l’autor del missatge que es pot sentir tan lliure com vulgui, que pot fer les salvatjades que cregui més oportunes i també que en castellà la conjunció copulativa és “y” i no pas “i llatina” (sí ho seria en català).

Deixa un comentari

Filed under Castellà

Calor? doncs un toldo de “quita i pon”

Avui, diumenge 21 de juny, comença l’estiu i com ve sent habitual una bona època perquè la gent comenci a pensar en com fer-ho per mitigar els estralls de la calor: ventiladors, aires condicionats, ventalls amb estampats, terrasses on poder prendre gelats i begudes refrescants, escapades a la platja, a la piscina del veí amb l’excusa de demanar-li només una mica de sal, etc. Per descomptat, també és aquest un bon moment perquè les botigues del ram puguin vendre amb més facilitat certes peces del parament de la llar que ajudin també a aquesta missió, entre altres, el típic TENDAL, definit en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, com el “tros de tela que, mantingut estès a certa distància de terra, serveix per a fer ombra o d’aixopluc”. En altres paraules, allò que habitualment anomenem “toldo”, fent ús, un cop més, del que deu ser un dels castellanismes més típics que han aconseguit infiltrar-se al català. Sapigueu que també podríem utilitzar la paraula VELA, és a dir, un “tros de lona o de tela forta que es posa per fer ombra, protegir de la intempèrie, cloure un espai”.

I com a mostra d’aquest elevat grau d’arrelament, us poso dues imatges de sengles botigues on haureu de demanar que us ensenyin el mostrari de “toldos”, perquè si feu servir la paraula correcta en català, potser no us entendran. Per cert, tant en castellà com en català les pèrgoles s’accentuen: deu ser que amb la calor el signe d’accentuació s’ha acabat fonent.

Toldos_2

Toldos_1

D’altra banda, fixeu-vos a la segona imatge com per referir-se als adhesius que es posen i es treuen es recorre a l’expressió equivalent en castellà però amb la “i” llatina fent de conjunció copulativa. Curiosa combinació d’ambdues llengües. Per cert, sapigueu que després d’haver fet la corresponent consulta la forma correcta hagués estat “adhesius de posar i treure”. Deu ser que la calor també ens fa venir mandra quan s’han d’escriure bé els anuncis .

Deixa un comentari

Filed under Mobiliari-parament llar

El xiulet d’en Sala-i-Martin

No cal, ara, recordar un cop més el rebombori que va causar fa poques setmanes la sonora xiulada a l’himne espanyol abans que es disputés la final de la Copa del Rei entre el F.C. Barcelona i l’Athletic de Bilbao. La gent que em coneix ja sap que jo dec ser una de les poques persones d’aquest país que pensen que tot aniria millor sense el p*** futbol i que seríem més feliços si aquest esport desaparegués de les nostres vides. Però com m’imagino que això és com demanar peres a un pomer o igual de miraculós com que la Belén Esteban acabi sent premi Nobel de literatura, m’hauré de resignar i amagar el cap en un forat si mai el meu fill em demana que l’inscrigui en un equip de futbol. Dir-vos que d’aquest partit en concret no en vaig veure res però això sí, no em vaig voler perdre la xiulada que, com ja es veia a venir, va ser tan espectacular -i això és un fet del tot objectiu- que segurament va fer que se’n parlés més que no pas del propi partit. I encara que ara no ve al cas, vaig tenir uns quants motius perquè jo també m’hi afegís, des de casa.

Per descomptat que les xarxes socials en van anar plenes, d’insults, contra els catalans, el president Mas pel seu mig somriure i altres membres de la classe política i en general, també contra tota aquella persona que va gosar dir que la xiulada havia de ser vista com una més virtut de la llibertat d’expressió i que més que fixar-se en el càstig o sanció, calia preguntar-se pels motius del fet. I des de la meva més absoluta modèstia, jo em poso també en aquesta postura perquè crec que aquesta és una petició amb molta lògica: tot i això, demaneu-li al Xavi Hernández (jugador de futbol del Barça) o al Marc Gasol (jugador de bàsquet NBA) que us reprodueixin la llista dels insults que han plogut sobre els seus caps: potser el de “fill de puta” devia ser el més suau.

Sala_i_Martin

Doncs bé, sense voler alimentar innecessàriament la polèmica, tenim un altre personatge popular a qui també li han dit el nom del porc, tant per opinar sobre la xiulada -per descomptat, a favor- com per com haver-ho fet, amb un to molt irònic, amb unes quantes errades. Es tracta d’en Xavier Sala-i-Martín, conegut economista i professor universitari, molt mediàtic -i ho ha estat encara molt més en aquests anys de crisi-, antic membre de la junta del F.C. Barcelona quan el Laporta n’era el seu president, un neoliberal convençut i un ferm partidari d’una Catalunya independent. Encara que potser molta gent el coneix, més aviat, per ser aquell senyor que surt a la tele amb unes americanes de colors molt vistosos. Doncs bé, el comentari que va publicar al seu compte de Twitter inclou unes quantes errades ortogràfiques. I com 140 caràcters no donen gaire marge per equivocar-se … doncs què voleu que us digui? si he de ser coherent amb mi mateix, des d’aquest bloc també l’he de criticar, igual que han fet moltes més persones, tot i que sospito que més aviat per la seva ideologia política que per res més: em costaria molt de creure que tothom sabés que paraules com “países” i “fútbol” porten accent o que en castellà se “silba” amb “b”.

Ja sabem també que aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, molts més han volgut ficar-hi cullerada i hem vist algun creuament de piulades entre el mateix Sala-i-Martín i l’entitat unionista o espanyolista (com us estimeu més) “Convivencia Cívica Catalana” (o també anomenada “Connivencia Cínica Catañola”), aquests dient, fent-ne una clara mofa, que el model català d’immersió lingüística és meravellós i l’altre per disculpar-se de l’educació que va rebre en temps d’en Franco. Començo per l’economista: no es pot recórrer a aquest argument quan ja fa anys que no té vigència i a més, tractant-se d’un professor universitari no estaria de més que si reconeix tenir mancances en castellà, doncs posar-se a solventar-les, que tampoc costa gaire. I pel que fa a la colla de cínics … perdó, volia dir cívics, justament no són el millor exemple en matèria lingüística perquè si fos per ells, aplicarien el mateix model educatiu d’immersió però amb un gir de 180º, és a dir, en castellà.

1 comentari

Filed under Castellà, Universitat, Xarxes socials

Anuncis casolans … riure per no plorar

Després de les darreres entrades al bloc que convidaven més aviat a la reflexió i/o tenien una orientació política, a causa de les darreres eleccions municipals, amb aquesta altra recuperem el seu tarannà més directament incisiu amb les heretgies lingüístiques, en aquest cas del castellà. Així, en aquest sentit una de les millors fonts proveïdores de material que nodreixen el bloc són els anuncis casolans (entès com allò que pertany a l’interior de la casa, la família, a l’àmbit domèstic), que no “cassolans” (de “cassola”, entès com el vas, habitualment rodó, de terrissa o metall, més ample que alt, i que serveix sobretot per a guisar-hi). Ja fa temps que podem veure per tot arreu anuncis de qualsevol cosa en qualsevol suport urbà -fanals, contenidors, senyals de trànsit, etc.- anunciant el que sigui i el que és més bo, de vegades amb un nombre increïble d’errades pel poc text que inclouen, algunes de les quals són tan insospitades que et fan posar els ulls com dues taronges. Us en poso dos exemples: una imatge extreta d’aquest enllaç al diari La Vanguardia i un enllaç del diari El Mundo amb una col·lecció de 30 imatges de cartells que inclouen, com diu, autèntics “horrors ortogràfics”. Sobre aquest darrer us convido, de debò, a fer-hi una ullada i segur que acabareu rient per no haver de plorar de pena.

Duele-a-la-vista_54429539401_53389389549_600_396

Pel que fa a l’altre exemple, també seria digne de ser inclòs en aquest llistat i el primer que un pot pensar en veure el cartell és que al seu autor fa temps que també li van buidar el pis, començant potser per la seva llibreria, secció diccionaris, i després no s’ha preocupat gens per reposar-la. Algú pot pensar que els autors d’aquests anuncis, per un motiu o altre, no han rebut prou formació com per saber escriure amb una mica més de correcció. Sense negar aquest argument més que plausible, això no treu que no se’ls pugui demanar una mica més de cura en allò que escriuen, en tant que avui dia l’accés a les eines per fer-ho és molt fàcil i a l’abast de tothom. Crec que aquest breu article del diari El País reflecteix bastant bé la importància de l’ortografia per a qualsevol idioma i com potser una de les errades que es pot cometre és la demanar que es revisi l’ortografia perquè es converteixi en quelcom totalment fonètic, on hi hagi una total correspondència entre fonemes i grafies. En altres paraules, si haguéssim d’escriure el castellà tal i com el pronuncien molts andalusos, per dir un exemple amb situacions que sovint poden ser molt extremades, aleshores ens estaríem carregant la llengua d’en Cervantes i no caldria que vingués la gent del PP i C’s a queixar-se que a Catalunya són uns altres els que estan cometent un “genocidi lingüístic”.

De totes formes, i com diu en Magí Camps en el seu consultori lingüístic de La Vanguardia, en resposta a una opinió sobre la progressiva pèrdua de la correcta fonètica castellana, la fonètica evoluciona amb el temps i per il·lustrar-ho posa l’exemple de com fa uns segles, “Quixote”, “México” i “Oaxaca” es pronunciaven no amb la jota actual sinó amb un so que correspondria a la ix fricativa. Temps al temps, acabarem acceptant com a correctes expressions com “la yuvia en Seviya es una maraviya” o paraules com “tasista”, “esamen” “sesto”, “ación”, “direción” i un llarg etcètera. Per descomptat, en el català passarà tres quarts del mateix.

Ja ho veieu, no me’n puc estar: una altra entrada que acaba amb un to reflexiu.

Deixa un comentari

Filed under Castellà

Recuperem oficis perduts?

No fa gaire temps em va caure a les mans un folletó d’una de tantes fires que es fan i desfan per la geografia catalana dedicada a l’elaboració de productes de la terra i que entre les seves activitats, el programa incloïa una mostra d’antics arts i oficis (ferrer, bufador de vidre, artesania de fusta, elaboració de pa i aiguardent, etc.). Fins aquí res d’anormal si no fos perquè per aquelles mateixes dates vaig ensopegar amb aquesta notícia del diari La Vanguardia, sobre la “recuperació” de la cal·ligrafia en plena època digital. Deixant de banda la qüestió del seu ús amb finalitats relacionades amb el disseny, decoració i dibuix de paraules, em voldria centrar en l’altra: el debat sobre l’ensenyament de la lletra lligada a les escoles, després que un país com Finlàndia que com tothom sap, és un referent educatiu a tota Europa, anunciés que l’eliminaria del seu pla curricular. Confesso que quan vaig llegir això se’m va caure l’ànima als peus, per dos motius: primer, perquè tot i només conèixer molt superficialment el sistema educatiu d’aquell país, i pel poc que n’he llegit, sempre l’havia considerat com un model a seguir i que anava un parell de passes per davant de qualsevol altre. És a dir, no em podia creure que els finesos haguessin adoptat aquesta mesura que al meu més modest parer, suposa un clar retrocés (i us recordo que la meva formació universitària inicial és la de mestre d’EGB). I el segon motiu d’aquest desencís va venir perquè si aquesta iniciativa s’estén més enllà del que és una moda (ja sabeu que aquestes van i venen), aleshores ¿com li explico jo al meu fill que deixi de perdre el temps intentant escriure amb lletra lligada, ara que tot just comença a fer-ho amb una certa cara i ulls? Si ho voleu comprovar, aquí us en deixo una mostra amb els dies de la setmana i una altra amb una de les seves paraules favorites.

Lletra_lligada_Stanis

L’argument principal és que avui dia, que tot sembla que hagi de ser digital, no té massa sentit dedicar hores a ensenyar (uns) i aprendre (uns altres) a escriure paraules ajuntant les seves lletres i que és millor optar per la lletra de pal. Per cert, és curiosa aquesta denominació quan encara recordo que a la meva infantesa nosaltres escrivíem amb lletra “majúscula” o “minúscula”. Estic molt d’acord amb l’opinió dels cal·lígrafs de què parla aquesta notícia, en el sentit que que aquesta iniciativa és un gran error i que el que no sàpiga escriure a ma no sabrà després llegir correctament. A més, tampoc m’entra al cap una escola que no ensenyi cal·ligrafia, de la mateixa manera que no concebeixo un campus de bàsquet que no ensenyi els fonaments bàsics de com botar bé la pilota abans de practicar el llançament a cistella (ja sabem que els partits els guanya l’equip que fa més punts però abans cal que els jugadors facin altres coses). És com si volguéssim saltar-nos etapes en el nostre procés formatiu i arribar a noves fites més altes en menys temps, com si el temps no fos or com per no “invertir-lo” adientment en aquesta formació i en canvi, l’haguéssim de perdre en accelerar un procés que ens ha de portar a … no se sap ben bé on.

Qui em conegui ja sabrà que sóc del tot partidari de la introducció de les noves tecnologies en l’ensenyament -jo mateix les utilitzo- perquè són un important complement en un àmbit tan complex com és el de l’educació però que en el fons, despullat de qualsevol embolcall i en la seva dimensió més bàsica, es redueix a saber transmetre uns coneixements, habilitats, que els estudiants adquireixin competències, etc. perquè després, i com sempre s’ha dit, puguin fer alguna cosa de profit en el futur. El que passa és que tinc la sensació que, igual que en altres àmbits, ens estem deixant portar més pel continent que pel contingut i tenim la tendència que allò que és nou ha de substituir a tot allò altre que és antic, sense ni parar-nos a pensar que potser allò que ha sigut de tota la vida, com l’escriure correctament amb un paper i bolígraf, no és antic perquè senzillament no ha passat mai de moda ni té perquè passar.

Presentación2

Al cap i a la fi, no veig tampoc que hagi de ser incompatible continuar ensenyant a escriure amb lletra lligada i fer-ho amb lletra de pal, de la mateixa manera que si no som curts de gambals, també sabríem diferenciar entre escriure missatges en un entorn mòbil de fer-ho en un entorn més “analògic” (aquí, però, l’experiència em fa tenir dubtes més que seriosos). De fet, quan veig exàmens manuscrits d’estudiants que estan cursant un grau universitari, de vegades ric per no plorar, ja no tant de la qualitat del contingut sinó de l’estil; penso que potser estan competint per veure qui és millor en el disseny de tipografies o ja posats en un pla més modern, en lettering. O qui sap si sense jo saber-ho, m’estan llençant un missatge subliminar i aspiren a recuperar un ofici que, potser al pas que anem, acabarà també per ser antic: la cal·ligrafia. Des d’aquí, doncs, reivindico que si us plau, no fem cas de tot el que vingui del nord d’Europa: ja sabem que aquests països poden ser un model a seguir per a moltes coses (nivell de vida, estat del benestar, atenció a la família, igualtat de gènere, cultura del treball, etc.) però també hem de pensar que no tot per aquelles latituds és una mena d’Arcàdia i que deuen tenir els seus problemes (p. ex. què me’n dieu del que sempre s’ha dit de l’elevada taxa de suicidis?).

En definitiva, i per concloure aquesta reflexió, crec que adoptant determinades decisions en el present ho acabarem pagant en el futur i provocarem que els nostres nens corrin el risc de perdre’s un pas vital en el procés d’aprenentage que, ja sabem, en aquest país es troba mancat de moltes potes. No descuidem d’allò que és essencial i ens deixem dur per coses secundàries, altrament dit, que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Potser sí que d’aquí un temps podrem veure a les fires medievals paradetes de gent que ensenyi cal·ligrafia al costat dels ferrers, cuireters, fusters, etc. Per cert, en aquest enllaç podeu llegir una altra opinió al respecte i aquest segon és un recordatori de ja fa un temps a una entrada anterior d’aquest mateix bloc.

1 comentari

Filed under Reflexió, Universitat, Xarxes socials