Recuperem oficis perduts?

No fa gaire temps em va caure a les mans un folletó d’una de tantes fires que es fan i desfan per la geografia catalana dedicada a l’elaboració de productes de la terra i que entre les seves activitats, el programa incloïa una mostra d’antics arts i oficis (ferrer, bufador de vidre, artesania de fusta, elaboració de pa i aiguardent, etc.). Fins aquí res d’anormal si no fos perquè per aquelles mateixes dates vaig ensopegar amb aquesta notícia del diari La Vanguardia, sobre la “recuperació” de la cal·ligrafia en plena època digital. Deixant de banda la qüestió del seu ús amb finalitats relacionades amb el disseny, decoració i dibuix de paraules, em voldria centrar en l’altra: el debat sobre l’ensenyament de la lletra lligada a les escoles, després que un país com Finlàndia que com tothom sap, és un referent educatiu a tota Europa, anunciés que l’eliminaria del seu pla curricular. Confesso que quan vaig llegir això se’m va caure l’ànima als peus, per dos motius: primer, perquè tot i només conèixer molt superficialment el sistema educatiu d’aquell país, i pel poc que n’he llegit, sempre l’havia considerat com un model a seguir i que anava un parell de passes per davant de qualsevol altre. És a dir, no em podia creure que els finesos haguessin adoptat aquesta mesura que al meu més modest parer, suposa un clar retrocés (i us recordo que la meva formació universitària inicial és la de mestre d’EGB). I el segon motiu d’aquest desencís va venir perquè si aquesta iniciativa s’estén més enllà del que és una moda (ja sabeu que aquestes van i venen), aleshores ¿com li explico jo al meu fill que deixi de perdre el temps intentant escriure amb lletra lligada, ara que tot just comença a fer-ho amb una certa cara i ulls? Si ho voleu comprovar, aquí us en deixo una mostra amb els dies de la setmana i una altra amb una de les seves paraules favorites.

Lletra_lligada_Stanis

L’argument principal és que avui dia, que tot sembla que hagi de ser digital, no té massa sentit dedicar hores a ensenyar (uns) i aprendre (uns altres) a escriure paraules ajuntant les seves lletres i que és millor optar per la lletra de pal. Per cert, és curiosa aquesta denominació quan encara recordo que a la meva infantesa nosaltres escrivíem amb lletra “majúscula” o “minúscula”. Estic molt d’acord amb l’opinió dels cal·lígrafs de què parla aquesta notícia, en el sentit que que aquesta iniciativa és un gran error i que el que no sàpiga escriure a ma no sabrà després llegir correctament. A més, tampoc m’entra al cap una escola que no ensenyi cal·ligrafia, de la mateixa manera que no concebeixo un campus de bàsquet que no ensenyi els fonaments bàsics de com botar bé la pilota abans de practicar el llançament a cistella (ja sabem que els partits els guanya l’equip que fa més punts però abans cal que els jugadors facin altres coses). És com si volguéssim saltar-nos etapes en el nostre procés formatiu i arribar a noves fites més altes en menys temps, com si el temps no fos or com per no “invertir-lo” adientment en aquesta formació i en canvi, l’haguéssim de perdre en accelerar un procés que ens ha de portar a … no se sap ben bé on.

Qui em conegui ja sabrà que sóc del tot partidari de la introducció de les noves tecnologies en l’ensenyament -jo mateix les utilitzo- perquè són un important complement en un àmbit tan complex com és el de l’educació però que en el fons, despullat de qualsevol embolcall i en la seva dimensió més bàsica, es redueix a saber transmetre uns coneixements, habilitats, que els estudiants adquireixin competències, etc. perquè després, i com sempre s’ha dit, puguin fer alguna cosa de profit en el futur. El que passa és que tinc la sensació que, igual que en altres àmbits, ens estem deixant portar més pel continent que pel contingut i tenim la tendència que allò que és nou ha de substituir a tot allò altre que és antic, sense ni parar-nos a pensar que potser allò que ha sigut de tota la vida, com l’escriure correctament amb un paper i bolígraf, no és antic perquè senzillament no ha passat mai de moda ni té perquè passar.

Presentación2

Al cap i a la fi, no veig tampoc que hagi de ser incompatible continuar ensenyant a escriure amb lletra lligada i fer-ho amb lletra de pal, de la mateixa manera que si no som curts de gambals, també sabríem diferenciar entre escriure missatges en un entorn mòbil de fer-ho en un entorn més “analògic” (aquí, però, l’experiència em fa tenir dubtes més que seriosos). De fet, quan veig exàmens manuscrits d’estudiants que estan cursant un grau universitari, de vegades ric per no plorar, ja no tant de la qualitat del contingut sinó de l’estil; penso que potser estan competint per veure qui és millor en el disseny de tipografies o ja posats en un pla més modern, en lettering. O qui sap si sense jo saber-ho, m’estan llençant un missatge subliminar i aspiren a recuperar un ofici que, potser al pas que anem, acabarà també per ser antic: la cal·ligrafia. Des d’aquí, doncs, reivindico que si us plau, no fem cas de tot el que vingui del nord d’Europa: ja sabem que aquests països poden ser un model a seguir per a moltes coses (nivell de vida, estat del benestar, atenció a la família, igualtat de gènere, cultura del treball, etc.) però també hem de pensar que no tot per aquelles latituds és una mena d’Arcàdia i que deuen tenir els seus problemes (p. ex. què me’n dieu del que sempre s’ha dit de l’elevada taxa de suicidis?).

En definitiva, i per concloure aquesta reflexió, crec que adoptant determinades decisions en el present ho acabarem pagant en el futur i provocarem que els nostres nens corrin el risc de perdre’s un pas vital en el procés d’aprenentage que, ja sabem, en aquest país es troba mancat de moltes potes. No descuidem d’allò que és essencial i ens deixem dur per coses secundàries, altrament dit, que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Potser sí que d’aquí un temps podrem veure a les fires medievals paradetes de gent que ensenyi cal·ligrafia al costat dels ferrers, cuireters, fusters, etc. Per cert, en aquest enllaç podeu llegir una altra opinió al respecte i aquest segon és un recordatori de ja fa un temps a una entrada anterior d’aquest mateix bloc.

Anuncis

1 comentari

Filed under Reflexió, Universitat, Xarxes socials

One response to “Recuperem oficis perduts?

  1. Retroenllaç: Quaderns de repàs … també valencià? | Fartografia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s