Monthly Archives: Juliol 2015

L'”aldeano” i las “neuronas fritas”

Començo aquesta entrada amb una fotografia que fa uns dies va córrer com la pólvora per les xarxes socials: s’hi veu el Sr. Rajoy a la darrera cimera de la Unió Europea per tractar el cas del rescat de Grècia, més sol que un mussol i la resta de personalitats polítiques (es distingeixen, entre altres, la totpoderosa cancellera Angela Merkel, el primer ministre grec Alexis Tsipras i d’esquenes el president de la república francesa, Françoise Hollande) parlant en un ambient relaxant en un idioma que m’imagino deu ser l’anglès. I és clar, el nostre fantàstic president apartat, marginat, perquè ni el parla ni s’espera que ho faci mai … I jo pregunto: i per què ho hauria de fer? Al cap i a la fi és un reflex molt fidel del baix nivell idiomàtic d’aquest país, en un doble sentit: primer, no deixem de mirar-nos el melic pensant que sabent només espanyol se’ns obriran moltes portes arreu, que fora ens rebran amb els braços oberts i ja veiem que més amunt dels Pirineus, que és on crec que hem de mirar, es veu que no és ben bé així. I el segon sentit és que som un país ben curiós en tant que tenint dins les seves fronteres unes quantes llengües més a banda de l’espanyol, fora de Galícia, País Basc i Catalunya no s’han cregut mai allò de que som un país plurinacional, plurilingüe i no sé quantes ximpleries més d’aquestes que fins i tot, crec que estan recollides en un document anomenat “Constitución española”, que molta gent fa seu sense ni tan sols saber què hi diu ni haver-se’l llegit mai (massa llarg en un país que tampoc té la lectura com una de les seves virtuts).

11402943_10155803774900635_3505423302493617635_n

Trec aquesta qüestió perquè fa unes setmanes la “Ciudadana” Carolina Punset, en una intervenció al parlament de la Comunitat Valenciana, va encendre també les fogueres de les xarxes socials quan va dir allò tan conegut de”Allá donde triunfa la política de inmersión lingüística, estamos volviendo a la aldea“, fent referència a la voluntat del nou president valencià, en Ximo Puig, de fomentar més l’ensenyament del valencià. Per descomptat seria d’innocents pensar que la Carolina va dir això sense cap indirecta vers Catalunya ja que segons ella s’estava produint un apropament massa perillós vers postures nacionalistes. D’entrada, aquesta dona no es deu veure reflectida en el mirall del nacionalisme en tant que ella és membre d’un partit que també ho és, i cada cop més, amb la diferència que defensa un altre de diferent, que és l’espanyol: sempre m’ha semblat curiós sentir des de la “meseta carpetovetònica” com s’associa els nacionalismes perifèrics a totes les maldats que assolen el país i en canvi, ningú és capaç d’adonar-se que hi ha un altre nacionalisme, per mi encara més perillós, com és l’espanyol (i si fossin uns altres temps podríem dir allò del “nacionalcatolicisme”). De vegades tinc la impressió que deuen pensar que els partits nacionalistes i independentistes catalans tenen entre els seus militants de base malvats històrics com Spectra, el Doctor No, Goldfinger, Fu Manchú, el professor Moriarty, Hannibal Lecter, Cruella de Vil,  el Jocker i un munt més. Aquesta sí que seria una llista única de collons!! Per cert, si voleu llegir un parell d’articles d’opinió sobre la bajanada de la Punset, us en deixo aquest d’en Javier Caro (d’Eldiario.es) i aquest altre de la Neus González (de Vilaweb.cat). I la cirereta del pastís és aquest escrit en un bloc que he descobert fa poc, amb una carta dirigida a la Punset que trobo divertida.

maxresdefault

Reprenent el fil, sembla mentida com aquesta gent segueix entossudida en aquest discurs, precisament monolingüe, d’un idioma de primera i un altre per anar per casa i no sortir del llogarret. Sembla també mentida com no s’adonen que ells volen posar en pràctica allò que ataquen dia rere dia, i que proposen de substituir una immersió lingüística en un idioma (valencià o català) per un altre (castellà). Això sí, se’n cuiden molt de dir-ho d’aquesta manera i s’agafen a l’argument que els pares han de tenir dret a escollir la llengua d’escolarització dels seus fills. No negaria de bon principi aquest dret però com uns quants drets més d’aquells que sempre diem que són bàsics de tot ciutadà, topen amb la crua realitat: portant aquest argument a l’extrem es podria acabar per separar els alumnes en aules diferents en funció de l’idioma d’escolarització i encara rai que a la pràctica això seria inviable, oimés en un context de retallades al sistema educatiu públic (més professors? més aules? amb quins diners?). Llevat, és clar, que vingui un tribunal i dictamini que si un alumne demana classe en castellà, el centre té l’obligació d’oferir un percentatge concret, és a dir una altra bajanada sobretot d’un sistema judicial que a Catalunya es caracteritza per qualsevol cosa menys per tenir el català com a idioma habitual. I com va comentar la Consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya, Irene Rigau, ara es diu que ha de ser d’un 25% però qui no ens assegura que després no s’obligarà a un 50% i anar pujant. Us poso un altre exemple d’una situació semblant: un col·legi que té com a esport de base el bàsquet amb molts alumnes que hi juguen i ve el pare d’un nen demanant que pugui jugar a futbol, i que en tant que és un esport d’equip això suposa que els altres nens que feien bàsquet, ara hagin de canviar d’esport. I per acabar-ho d’adobar, que el 25% de les passades han de passar per aquest nen en particular. Oi que seria una situació ridícula?

Tot plegat, tres reflexions més al voltant d’aquesta qüestió: primera, la Carolina va dir que saber parlar valencià no servia per trobar feina, com si sabent espanyol servís de gaire més en un país amb unes taxes d’atur de les més altes d’Europa. De totes formes, sempre he pensat que si s’oferís a tothom un model educatiu d’immersió lingüística en anglès poca gent hi posaria traves, i encara menys els pares que demanen una educació en espanyol (perquè són del tot conscients que a Catalunya i a la Comunitat Valenciana la immersió garanteix que l’alumne sorti de l’escola sabent tant bé o malament ambdós idiomes). Segona, encara recordo el Sr. Rivera, el líder messiànic de C’s quan començava a treure el nas en el món de la política catalana, i deia que el seu partit havia d’estar per aquelles qüestions que importaven de veritat a la gent, i no pas per ximpleries com la llengua. Doncs es veu que en pocs anys el seu discurs i programa ha canviat bastant en aquest sentit, en tant que aquesta ha esdevingut cavall de batalla i de confrontació (quan vist des d’aquí no ho havia estat mai). I tant ha canviat que fins i tot el partit es diu ara “Ciudadanos” (o com diria el gili****** del Sr. Floriano, “Ciudatans“). I per acabar, la tercera reflexió: benvolguda Carolina, fes cas al teu entranyable pare perquè de ben segur que en un moment o altre de la seva llarga trajectòria científica, devia dir alguna cosa semblant a aquest article sobre bilingüisme. Tu potser deus voler deixar aquest món quan t’arribi l’hora amb menys matèria gris i sent tan mediocre com la majoria de polítics d’aquest país però si us plau, no ens facis pensar que tens les teves “neuronas fritas”.

Anuncis

2 comentaris

Filed under Castellà, Reflexió

Quan ensenyar l’art del bon escriure?

Per aquells que no ho sapigueu, abans de ser llicenciat i després doctor (a la nostra família som dos, de doctors, jo i el de veritat ja que el meu germà és metge), em vaig diplomar en professorat d’Educació General Bàsica. És una d’aquelles coses del meu currículum formatiu que quan l’explico la gent queda un tant sorpresa per no esperar-s’ho i alhora vindria a demostrar que això de la docència, en el meu cas, em ve de lluny. Ja fa anys que estic instal·lat al darrer esgraó de la formació reglada -la universitària- però vaig començar canviant bolquers en una llar d’infants (abans en deien “guarderia”), he passat per uns quants cursos de primària (3r, 6è i 8è) i un de C.O.U. quan estava estudiant per obtenir l’antic Certificat d’Aptitud Pedagògica (C.A.P.). I us asseguro que entre els primers i aquest últim no vaig trobar gaires diferències!! Bromes a banda, sempre he pensat que fer de professor, i sobretot en etapes inicials i mitjanes, més que un ofici ha de ser una vocació; és a dir, sense voler menysprear qualsevol altre, això de tenir la responsabilitat de ser part del procés d’aprenentatge d’un grup d’alumnes crec que atorga un cert plus de diferenciació que altres feines no tenen. I a més, o t’agrada molt la docència o val més que ho deixis córrer perquè no hi ha res més frustrant (per a un mateix i també per al propi alumne) que posar-se davant un auditori i estar predicant per a les parets, esperant que arribi l’hora d’acabar la classe i tornar cap a casa amb el cap cot i la sensació d’un altre dia perdut.

teaserbox_42261200

D’aquí el que deia abans de la vocació ja que aquesta qualitat és la que fa que un professor vocacional, si es vol, motivat, sigui capaç de superar les amargors, queixes i desencís que d’ençà uns quants anys mostren moltes persones que s’hi dediquen i que potser no ho haurien d’haver fet mai. Per descomptat que això últim no és cap crítica per aquells que s’hi puguin sentir identificats, ja que no nego d’entrada que una certa inquietud devien de tenir per escollir la docència com a mitjà de vida. Segurament, després han descobert que no és ben bé el que es pensaven i, sobretot, que el context actual no està ajudant gens a mantenir viva aquesta inquietud; de totes formes, sempre he pensat que si una feina ha deixat d’agradar-te el millor que pots fer és plegar i buscar-ne una altra. Al cap i a la fi hem de recordar que si per cansament, desídia, frustració, ineptitud, etc. no som capaços d’ensenyar bé, amb prou feines aconseguirem alimentar la pedrera de futurs professors ben formats i amb veritables ganes de ser-ho. Com diu l’antiga ministra socialista Ángeles González-Sinde, en un article d’opinió de l’edició digital de El Periódico del 6 de juliol, i en referència als professors d’institut, no gaudeixen del prestigi social dels seus col·legues d’universitat però quan un té fills adolescents t’adones de com són d’importants perquè a les seves mans està la iniciació de moltes possibles vocacions i opcions professionals futures.

profesores_educacion

Faig aquesta llarga reflexió inicial perquè no fa gaires dies vaig llegir aquesta notícia del mateix diari abans citat, i de la qual en trec tres conclusions: primera, si ho he entès bé, es diu que els alumnes de batxillerat obtenen millors resultats a la selectivitat que els de FP en la prova específica d’accés als estudis d’Educació Infantil i de Primària. Per tant, podríem pensar que aquella vella segregació entre estudiants “bons” i “dolents” encara no ha desaparegut del tot, en el sentit que abans, a la meva època, ens deien que qui servia per estudiar havia de fer BUP i la resta, posar-se a treballar o fer una “Maestria” (ergo, aprendre un ofici). En el fons, els temps no han canviat tant i tampoc hem de pretendre que tothom arribi a graduar-se d’uns estudis universitaris, quan està més que demostrat que això tampoc és la panacea que hagi de guarir tots els mals d’una societat. Una altra cosa ben diferent, i en això sí que hem avançat -malgrat les retallades en beques i l’augment de les taxes universitàries- és que un país avançat sí ha de poder garantir l’accés universal a aquest nivell d’estudis.

La segona conclusió es refereix al nivell mínim que demanem als nostres futurs professors i aquí sí que he de lamentar molt la miopia dels nostres governants o com se’n desprèn del text, haver cedit a les pressions de les universitats: fixar una puntuació de només 5 (suposo que sobre un total 10) en la prova de domini de llengües és, al meu modest parer, un greu error. D’entrada em sembla lògic establir una barrera com és la de l’aprovat lingüístic perquè això va en la línia de fer que els mestres assoleixin unes aptituds comunicatives, orals i escrites, i per tant, què menys que demanar que cometin les mínimes errades ortogràfiques possibles! Al cap i a la fi, se suposa que aquesta ha de ser una competència bàsica de la professió. Ara bé, si es reconeix el caràcter bàsic, fonamental, d’aquesta competència, aleshores per què ens hem de limitar a exigir només un 5? Aquest filtre és massa permissiu i això no evita que accedeixin als estudis alumnes amb mancances més que serioses en aquestes qüestions. Per descomptat que un professor ha de fer moltes més coses, no tot el seu aprenentatge s’ha de reduir a escriure i expressar-se correctament i d’entrada, ha de conèixer la matèria que explica, l’ha de saber explicar, comunicar i motivar els alumnes, però també és lògic que escriure sense faltes d’ortografia, de sintaxi i amb coherència gramatical haurien de ser requisits que complissin tots els estudiants de Magisteri.

frase-un-buen-maestro-tiene-esta-constante-preocupacion-ensenar-a-prescindir-de-el-andre-gide-175272

Derivat de l’anterior, la tercera conclusió no sé si és un brindis al sol en tant que estem parlant de competències que s’han d’assolir en un aprenentatge previ d’uns quants anys. De la mateixa manera que ningú neix ensenyat, que aprendre a escriure correctament no es fa d’un dia per l’altre, tampoc hem d’esperar que la millora sigui molt significativa un cop s’ha accedit a la universitat: si amb 18 anys (l’edat més habitual de començar un grau) encara no has après a escriure com Déu mana, ja fas tard, atès que el més és lògic és que els estudis d’Educació hagin de centrar-se a ensenyar-te com ensenyar i no pas a explicar-te les normes ortogràfiques. Us imagineu un estudiant de 1r curs del grau de Matemàtiques que amb prou feines sàpiga les operacions bàsiques sense haver de recórrer a una calculadora? O un de Física i Química que et demani a quin equip de futbol juga un tal Einstein o que confongui la taula periòdica dels elements amb la taula d’abdominals del gimnàs? I ja que hem començat aquesta entrada fent referència al veritable doctor que tenim a la família, us imagineu un metge de capçalera que falli en els seus diagnòstics més que una escopeta de fira?

Si voleu una mostra de tot això que estic dient, passeu-vos per algunes facultats de la UAB (m’imagino que també passarà a altres universitats) i veureu anuncis de cursos propedèutics (que introdueixen al coneixement d’un art o ciència) en alguns dels seus estudis, cosa que això no passava fa uns quants anys. I per reblar el clau, bona part dels graus de la Facultat de Filosofia i Lletres (UAB) inclouen als seus Plans d’estudis una assignatura obligatòria d'”Expressió escrita”. Les preguntes són immediates: per què? no hem fet tard, ja? hem de ser nosaltres, els professors universitaris, els encarregats d’esmenar mancances d’anteriors etapes d’aprenentatge? I ja us podeu imaginar també la cara que se’m posa de no saber què dir quan els meus estudiants em demanen pel sentit d’aquesta assignatura.

10438563_10152343123061619_3045015565741675085_n

Per cert, acabo aquesta llarga entrada amb un article que acabo de trobar a l’edició digital de La Vanguardia, que va en la línia de tot això amb què us he “taladrat” el cap: la detecció, en avaluacions de primària i secundària, de greus mancances entre els alumnes en l’àmbit de l’expressió escrita: frases inacabades, manca de coherència, faltes d’ortografia, vocabulari pobre, etc. Per sort, l’article acaba amb un bon llistat de propostes per esmenar-les. En qualsevol cas, i com diu un col·lega meu de la UB, la universitat s’està “batxilleritzant”, heretant i reproduint els errors d’aquesta etapa formativa, també en aquesta qüestió tan cabdal com l’assoliment d’una bona competència en expressió oral i escrita: roda el món i torna al Born.

3 comentaris

Filed under Reflexió, Universitat

Twitter: “Podemos” espifiar-la de nou

L’ús gairebé compulsiu de les xarxes socials està provocant que molta gent es fiqui en embolics sense buscar-ho i tampoc sense cap necessitat. Aquells que em coneixen saben que procuro ser molt prudent pel que fa a les noves eines de comunicació i que em deixo anar una mica més en l’àmbit de les xarxes (p. ex. Facebook), tot i mirar molt què hi publico; per entendre’ns, no m’importa en absolut que els meus seguidors sàpiguen què penso sobre qüestions de caire polític, educatiu, o que puguin llegir els comentaris de notícies que trobo a la premsa digital, o fins i tot que vegin els missatges creuats amb altres lectors amb els quals puc estar ideològicament a les antípodes (em refereixo a les meves “incursions” pel pamflet de Libertat Digital). D’altra banda, però, no hi publico res de la meva vida personal i familiar, ni anuncio què estic fent a cada moment i on. Crec que això és com si estigués donant a conèixer la meva agenda personal, de la qual sempre he pensat que ha de ser privada i a qui no compto que li hagi d’importar a ningú.

De totes formes, amb aquesta actitud de voler romandre al segle XX reconec que se’m fa difícil entendre com hi ha persones que s’entossudeixen en publicitar aquesta agenda fil per randa, detallada minut a minut, per molt mediàtiques que siguin. I en aquest sentit, ja podem donar per fet que com més es facin servir aquestes xarxes per dir-hi el que sigui -sovint foteses, acudits o opinions que ja se sap que portaran cua- més butlletes es tenen per espifiar-la (s’entén que a nivell ortogràfic), i el que és més greu, perquè altres se n’adonin i ho utilitzin en contra. Així, en aquest bloc són unes quantes les entrades que es fan ressò d’algunes pífies que provenen del món de la política nacional, amb independència de la seva “gravetat”: aquesta d’un polític a Múrcia, aquesta altra de l’Ajuntament de Madrid o una altra de l’entranyable Pere Navarro. L’última que he trobat és aquesta, d’altra banda, molt habitual, i que de ben segur no serà la darrera: la confusió de la preposició “a” amb la forma “ha” del verb “haver” (és clar que a efectes sonors tant se valdria per la mudesa de l’hac). Dit això, deixeu-me fer les meves pròpies reflexions:

Pifia_Podemos_ascensor

En primer lloc, que l’Ada Colau i Pablo Iglesias es quedin tancats en un ascensor només pot voler dir que s’han trobat per confabular alguna mena de “revolució bolivariana” i introduir les idees del chavisme al nostre país. Per sort per ells, la reunió va tenir lloc abans que entrés en vigor la tan polèmica “Llei Mordassa” perquè en cas contrari ja estarien al calabós (ascensor inclòs per complicitat).

Segon, i jo em pregunto: quina obligació tenia el Sr. Iglesias de comunicar al món mundial aquesta incidència que no deixa de ser quelcom anecdòtic? No compto que derivi de cap mandat d’una assemblea del 15-M, més aviat diria que respon a aquest comportament, per mi “malaltís”, de publicitar-ho tot. També podria ser, tractant-se de qui és, d’una mostra més de com sembla que aquest polític estigui més pendent de la comunicació que de res més (de fet és un personatge mediàtic que ha sabut rendibilitzar molt bé el potencial de les xarxes socials i els mitjans audiovisuals).

Tercer, justament per ser molt habitual en certs platós de televisió (La Sexta deu ser la seva segona casa) fa que no trepitgi uns altres (per molt “eclesiàstic” que sigui el seu cognom no és Déu i no pot ser alhora a tot arreu, tot i que alguns el puguin veure i/o acusar de ser una mica “messiànic”). Per això, altres cadenes de televisió no deixen de buscar-li defectes, per molt banals que siguin, i anunciar-los després; en aquest sentit, crida l’atenció que el Telediario de TVE1 s’hagi fet ressò d’aquesta petita “heretgia lingüística”. Ja sabem que la televisió pública espanyola és el millor exemple d’objectivitat, pluralitat i independència respecte el partit de torn que governi … i així els hi va! Per tant, és d’esperar que faci el mateix quan algun càrrec públic del PP l’espifiï en escriure qualsevol ximpleria al seu compte de Twitter o Facebook, estigui dins o fora d’un ascensor.

Sigui com sigui, en última instància el “culpable” de tot això és el mateix Iglesias: recordant aquell famós anunci en què sortia Stevie Wonder i ens recomanava en un castellà “curiós” que si bevíem no havíem de conduir després, aquí passaria el mateix: si piules, fes-ho correctament!

3 comentaris

Filed under Política, Reflexió, Xarxes socials

Lectura? bye, bye

Fa uns dies em vaig trobar amb aquesta carta d’un lector que publicava el diari La Vanguardia en la seva edició digital (27 de juny). D’entrada us confesso que malgrat sóc un devorador de novel·les, no m’ha agradat mai les obres de certs gèneres i autors. Encara recordo quan era estudiant de l’antic B.U.P. (Batxillerat Unificat Polivalent que per cert, no he sabut mai què havia unificat i en què es basava aquest suposat caràcter polivalent) com a l’assignatura de “Literatura” em feien llegir obres que mai m’han dit res i no m’han fet ni fred ni calor: allò que podríem dir els “clàssics” i que vés a saber si 35 anys més tard continuen sent els mateixos, doncs ja sabem que la categoria de “clàssic” es pot allargar en el temps tant com convingui. Sigui com sigui, com moltes altres coses en aquella època, trobava que haver de llegir sense que em vingués de gust de fer-ho era una mena de càstig i no li trobava cap sentit. Tot i això, reconec el mèrit de qui va ser la meva professora -la Teresa Just- ja que amb la seva bona feina va fer que com a mínim m’esforcés el suficient per aprovar la seva matèria i qui sap si sense ser-ne conscient, va plantar en mi la llavor d’un futur interès en la lectura, encara que com deia abans, vers altres temes (aquí podeu llegir un escrit sobre ella amb motiu del seu traspàs, ara farà quasi dos anys).

aporte-para-promocionar-la-lectura-en-los-jovenes-1-728

Desconec què s’ensenya actualment als instituts en qüestió de literatura, ja us podeu imaginar que si abans no m’interessava gaire, ara encara menys. I en aquest desinterès de ben segur que hi té molt a veure el fet que a les darreres dècades hem vist com la política educativa d’aquest país era una o altra en funció de qui és l’inquilí del Palau de la Moncloa; és a dir, no ha estat mai objecte d’un pacte d’estat, bàsicament entre els dos partits d’àmbit estatal que ens han governat, un greu error que ja veiem que estem pagant avui dia, amb uns estudiants una bona part dels quals arriben a l’etapa universitària -si és que ho fan- amb greus mancances en allò que abans es deia “cultura general” (ara seria més aviat “incultura total”), així com també en competències tan bàsiques com un bon domini de l’escriptura. Aquests dies m’he estat llegint uns quants treballs de fi de Grau (per tant, d’estudiants que deuen tenir al voltant d’uns 22 anys si han anat superant curs rere curs) i us confesso que en més d’un cas (i de dos, i de tres) hagués fet falta un bon tunning ortogràfic, lingüístic i d’expressió. Però com no em vull posar pedres al fetge, faig com si no ho veiés perquè en el fons penso que intentar corregir aquests defectes ja no em pertoca a mi -que em trobo a la darrera fase del procés d’aprenentatge- i de fet, sempre que surt aquest tema -i és recorrent- em pregunto: què han fet els estudiants abans d’arribar-hi i fins i tot, en algun cas particular, com és que se li ha permès arribar?

En aquest context, d’una educació francament millorable en molts aspectes, la pretesa retallada (una més!!) de les hores lectives de literatura (tant és l’idioma) crec que és un greu error i estic d’acord amb el contingut de la carta. Si això s’acaba per confirmar, estarem assistint a la pràctica desaparició d’aquesta matèria dels plans docents dels instituts, amb la qual cosa hem de deduir que encara seran menors les opcions que tinguin els estudiants per llegir (o per haver de fer-ho). És a dir, estarem erosionant una suposada competència que haurien d’assolir i que és tan necessària com l’oxigen que respirem: sense tenir adquirit un hàbit regular de lectura, difícilment la gent tindrà un correcte i bon domini de l’escriptura, en tant que ningú nega que per saber escriure també s’ha de llegir, i no poc. No estic reivindicant ara i aquí que la gent s’abraoni a les llibreries per adquirir les obres més emblemàtiques dels autors universals, però entre això i limitar-se a llegir els titulars dels principals diaris esportius del país, hi ha un món que molta gent no ha explorat: ara que hi penso, per què no començar per la lectura d'”El Quijote” en la seva revisió moderna que ha fet l’escriptor Andrés Trapiello?

Desconec si darrera d’aquesta tisorada a la literatura hi ha una mena de ma negra que com diu l’autor de la carta, pretengui eliminar tot allò que afavoreixi que la ciutadania tingui un major sentit crític de la realitat, que no sigui fàcil de manipular i que fins i tot, gosi tenir idees pròpies (a on anirem a parar?), és a dir, que s’avanci cap a la formació d’una gran massa de gent dòcil, acrítica i que digui “sí” a tot el que li vingui imposat des de dalt, sense ni obrir la boca. Diguem que la meva capacitat de reflexió futura no arriba a tant i tampoc és tan àmplia però segur que si ara ja estem donant per perduda la batalla perquè la gent tingui més cura en allò que escriu, més tard o més d’hora perdrem la guerra total, tant per desinterès com, simplement, per ignorància. Altrament dit, la famosa dita “que el llegir no ens faci perdre l’escriure” deixarà de tenir sentit perquè haurem perdut la noció del que és llegir, i els llibres perdran la seva funció original, la de sempre, per acabar adquirint-ne d’altres: decorar la capçalera del llit, motivar la comprar de calces en un mercat …

Llibres

Deixa un comentari

Filed under Reflexió, Universitat