Quan ensenyar l’art del bon escriure?

Per aquells que no ho sapigueu, abans de ser llicenciat i després doctor (a la nostra família som dos, de doctors, jo i el de veritat ja que el meu germà és metge), em vaig diplomar en professorat d’Educació General Bàsica. És una d’aquelles coses del meu currículum formatiu que quan l’explico la gent queda un tant sorpresa per no esperar-s’ho i alhora vindria a demostrar que això de la docència, en el meu cas, em ve de lluny. Ja fa anys que estic instal·lat al darrer esgraó de la formació reglada -la universitària- però vaig començar canviant bolquers en una llar d’infants (abans en deien “guarderia”), he passat per uns quants cursos de primària (3r, 6è i 8è) i un de C.O.U. quan estava estudiant per obtenir l’antic Certificat d’Aptitud Pedagògica (C.A.P.). I us asseguro que entre els primers i aquest últim no vaig trobar gaires diferències!! Bromes a banda, sempre he pensat que fer de professor, i sobretot en etapes inicials i mitjanes, més que un ofici ha de ser una vocació; és a dir, sense voler menysprear qualsevol altre, això de tenir la responsabilitat de ser part del procés d’aprenentatge d’un grup d’alumnes crec que atorga un cert plus de diferenciació que altres feines no tenen. I a més, o t’agrada molt la docència o val més que ho deixis córrer perquè no hi ha res més frustrant (per a un mateix i també per al propi alumne) que posar-se davant un auditori i estar predicant per a les parets, esperant que arribi l’hora d’acabar la classe i tornar cap a casa amb el cap cot i la sensació d’un altre dia perdut.

teaserbox_42261200

D’aquí el que deia abans de la vocació ja que aquesta qualitat és la que fa que un professor vocacional, si es vol, motivat, sigui capaç de superar les amargors, queixes i desencís que d’ençà uns quants anys mostren moltes persones que s’hi dediquen i que potser no ho haurien d’haver fet mai. Per descomptat que això últim no és cap crítica per aquells que s’hi puguin sentir identificats, ja que no nego d’entrada que una certa inquietud devien de tenir per escollir la docència com a mitjà de vida. Segurament, després han descobert que no és ben bé el que es pensaven i, sobretot, que el context actual no està ajudant gens a mantenir viva aquesta inquietud; de totes formes, sempre he pensat que si una feina ha deixat d’agradar-te el millor que pots fer és plegar i buscar-ne una altra. Al cap i a la fi hem de recordar que si per cansament, desídia, frustració, ineptitud, etc. no som capaços d’ensenyar bé, amb prou feines aconseguirem alimentar la pedrera de futurs professors ben formats i amb veritables ganes de ser-ho. Com diu l’antiga ministra socialista Ángeles González-Sinde, en un article d’opinió de l’edició digital de El Periódico del 6 de juliol, i en referència als professors d’institut, no gaudeixen del prestigi social dels seus col·legues d’universitat però quan un té fills adolescents t’adones de com són d’importants perquè a les seves mans està la iniciació de moltes possibles vocacions i opcions professionals futures.

profesores_educacion

Faig aquesta llarga reflexió inicial perquè no fa gaires dies vaig llegir aquesta notícia del mateix diari abans citat, i de la qual en trec tres conclusions: primera, si ho he entès bé, es diu que els alumnes de batxillerat obtenen millors resultats a la selectivitat que els de FP en la prova específica d’accés als estudis d’Educació Infantil i de Primària. Per tant, podríem pensar que aquella vella segregació entre estudiants “bons” i “dolents” encara no ha desaparegut del tot, en el sentit que abans, a la meva època, ens deien que qui servia per estudiar havia de fer BUP i la resta, posar-se a treballar o fer una “Maestria” (ergo, aprendre un ofici). En el fons, els temps no han canviat tant i tampoc hem de pretendre que tothom arribi a graduar-se d’uns estudis universitaris, quan està més que demostrat que això tampoc és la panacea que hagi de guarir tots els mals d’una societat. Una altra cosa ben diferent, i en això sí que hem avançat -malgrat les retallades en beques i l’augment de les taxes universitàries- és que un país avançat sí ha de poder garantir l’accés universal a aquest nivell d’estudis.

La segona conclusió es refereix al nivell mínim que demanem als nostres futurs professors i aquí sí que he de lamentar molt la miopia dels nostres governants o com se’n desprèn del text, haver cedit a les pressions de les universitats: fixar una puntuació de només 5 (suposo que sobre un total 10) en la prova de domini de llengües és, al meu modest parer, un greu error. D’entrada em sembla lògic establir una barrera com és la de l’aprovat lingüístic perquè això va en la línia de fer que els mestres assoleixin unes aptituds comunicatives, orals i escrites, i per tant, què menys que demanar que cometin les mínimes errades ortogràfiques possibles! Al cap i a la fi, se suposa que aquesta ha de ser una competència bàsica de la professió. Ara bé, si es reconeix el caràcter bàsic, fonamental, d’aquesta competència, aleshores per què ens hem de limitar a exigir només un 5? Aquest filtre és massa permissiu i això no evita que accedeixin als estudis alumnes amb mancances més que serioses en aquestes qüestions. Per descomptat que un professor ha de fer moltes més coses, no tot el seu aprenentatge s’ha de reduir a escriure i expressar-se correctament i d’entrada, ha de conèixer la matèria que explica, l’ha de saber explicar, comunicar i motivar els alumnes, però també és lògic que escriure sense faltes d’ortografia, de sintaxi i amb coherència gramatical haurien de ser requisits que complissin tots els estudiants de Magisteri.

frase-un-buen-maestro-tiene-esta-constante-preocupacion-ensenar-a-prescindir-de-el-andre-gide-175272

Derivat de l’anterior, la tercera conclusió no sé si és un brindis al sol en tant que estem parlant de competències que s’han d’assolir en un aprenentatge previ d’uns quants anys. De la mateixa manera que ningú neix ensenyat, que aprendre a escriure correctament no es fa d’un dia per l’altre, tampoc hem d’esperar que la millora sigui molt significativa un cop s’ha accedit a la universitat: si amb 18 anys (l’edat més habitual de començar un grau) encara no has après a escriure com Déu mana, ja fas tard, atès que el més és lògic és que els estudis d’Educació hagin de centrar-se a ensenyar-te com ensenyar i no pas a explicar-te les normes ortogràfiques. Us imagineu un estudiant de 1r curs del grau de Matemàtiques que amb prou feines sàpiga les operacions bàsiques sense haver de recórrer a una calculadora? O un de Física i Química que et demani a quin equip de futbol juga un tal Einstein o que confongui la taula periòdica dels elements amb la taula d’abdominals del gimnàs? I ja que hem començat aquesta entrada fent referència al veritable doctor que tenim a la família, us imagineu un metge de capçalera que falli en els seus diagnòstics més que una escopeta de fira?

Si voleu una mostra de tot això que estic dient, passeu-vos per algunes facultats de la UAB (m’imagino que també passarà a altres universitats) i veureu anuncis de cursos propedèutics (que introdueixen al coneixement d’un art o ciència) en alguns dels seus estudis, cosa que això no passava fa uns quants anys. I per reblar el clau, bona part dels graus de la Facultat de Filosofia i Lletres (UAB) inclouen als seus Plans d’estudis una assignatura obligatòria d'”Expressió escrita”. Les preguntes són immediates: per què? no hem fet tard, ja? hem de ser nosaltres, els professors universitaris, els encarregats d’esmenar mancances d’anteriors etapes d’aprenentatge? I ja us podeu imaginar també la cara que se’m posa de no saber què dir quan els meus estudiants em demanen pel sentit d’aquesta assignatura.

10438563_10152343123061619_3045015565741675085_n

Per cert, acabo aquesta llarga entrada amb un article que acabo de trobar a l’edició digital de La Vanguardia, que va en la línia de tot això amb què us he “taladrat” el cap: la detecció, en avaluacions de primària i secundària, de greus mancances entre els alumnes en l’àmbit de l’expressió escrita: frases inacabades, manca de coherència, faltes d’ortografia, vocabulari pobre, etc. Per sort, l’article acaba amb un bon llistat de propostes per esmenar-les. En qualsevol cas, i com diu un col·lega meu de la UB, la universitat s’està “batxilleritzant”, heretant i reproduint els errors d’aquesta etapa formativa, també en aquesta qüestió tan cabdal com l’assoliment d’una bona competència en expressió oral i escrita: roda el món i torna al Born.

Advertisements

2 comentaris

Filed under Reflexió, Universitat

2 responses to “Quan ensenyar l’art del bon escriure?

  1. Retroenllaç: Pregunis auqtse meidcmenta, vol? | Fartografia

  2. Retroenllaç: “H”echemos a los políticos … a molts! | Fartografia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s