L'”aldeano” i las “neuronas fritas”

Començo aquesta entrada amb una fotografia que fa uns dies va córrer com la pólvora per les xarxes socials: s’hi veu el Sr. Rajoy a la darrera cimera de la Unió Europea per tractar el cas del rescat de Grècia, més sol que un mussol i la resta de personalitats polítiques (es distingeixen, entre altres, la totpoderosa cancellera Angela Merkel, el primer ministre grec Alexis Tsipras i d’esquenes el president de la república francesa, Françoise Hollande) parlant en un ambient relaxant en un idioma que m’imagino deu ser l’anglès. I és clar, el nostre fantàstic president apartat, marginat, perquè ni el parla ni s’espera que ho faci mai … I jo pregunto: i per què ho hauria de fer? Al cap i a la fi és un reflex molt fidel del baix nivell idiomàtic d’aquest país, en un doble sentit: primer, no deixem de mirar-nos el melic pensant que sabent només espanyol se’ns obriran moltes portes arreu, que fora ens rebran amb els braços oberts i ja veiem que més amunt dels Pirineus, que és on crec que hem de mirar, es veu que no és ben bé així. I el segon sentit és que som un país ben curiós en tant que tenint dins les seves fronteres unes quantes llengües més a banda de l’espanyol, fora de Galícia, País Basc i Catalunya no s’han cregut mai allò de que som un país plurinacional, plurilingüe i no sé quantes ximpleries més d’aquestes que fins i tot, crec que estan recollides en un document anomenat “Constitución española”, que molta gent fa seu sense ni tan sols saber què hi diu ni haver-se’l llegit mai (massa llarg en un país que tampoc té la lectura com una de les seves virtuts).

11402943_10155803774900635_3505423302493617635_n

Trec aquesta qüestió perquè fa unes setmanes la “Ciudadana” Carolina Punset, en una intervenció al parlament de la Comunitat Valenciana, va encendre també les fogueres de les xarxes socials quan va dir allò tan conegut de”Allá donde triunfa la política de inmersión lingüística, estamos volviendo a la aldea“, fent referència a la voluntat del nou president valencià, en Ximo Puig, de fomentar més l’ensenyament del valencià. Per descomptat seria d’innocents pensar que la Carolina va dir això sense cap indirecta vers Catalunya ja que segons ella s’estava produint un apropament massa perillós vers postures nacionalistes. D’entrada, aquesta dona no es deu veure reflectida en el mirall del nacionalisme en tant que ella és membre d’un partit que també ho és, i cada cop més, amb la diferència que defensa un altre de diferent, que és l’espanyol: sempre m’ha semblat curiós sentir des de la “meseta carpetovetònica” com s’associa els nacionalismes perifèrics a totes les maldats que assolen el país i en canvi, ningú és capaç d’adonar-se que hi ha un altre nacionalisme, per mi encara més perillós, com és l’espanyol (i si fossin uns altres temps podríem dir allò del “nacionalcatolicisme”). De vegades tinc la impressió que deuen pensar que els partits nacionalistes i independentistes catalans tenen entre els seus militants de base malvats històrics com Spectra, el Doctor No, Goldfinger, Fu Manchú, el professor Moriarty, Hannibal Lecter, Cruella de Vil,  el Jocker i un munt més. Aquesta sí que seria una llista única de collons!! Per cert, si voleu llegir un parell d’articles d’opinió sobre la bajanada de la Punset, us en deixo aquest d’en Javier Caro (d’Eldiario.es) i aquest altre de la Neus González (de Vilaweb.cat). I la cirereta del pastís és aquest escrit en un bloc que he descobert fa poc, amb una carta dirigida a la Punset que trobo divertida.

maxresdefault

Reprenent el fil, sembla mentida com aquesta gent segueix entossudida en aquest discurs, precisament monolingüe, d’un idioma de primera i un altre per anar per casa i no sortir del llogarret. Sembla també mentida com no s’adonen que ells volen posar en pràctica allò que ataquen dia rere dia, i que proposen de substituir una immersió lingüística en un idioma (valencià o català) per un altre (castellà). Això sí, se’n cuiden molt de dir-ho d’aquesta manera i s’agafen a l’argument que els pares han de tenir dret a escollir la llengua d’escolarització dels seus fills. No negaria de bon principi aquest dret però com uns quants drets més d’aquells que sempre diem que són bàsics de tot ciutadà, topen amb la crua realitat: portant aquest argument a l’extrem es podria acabar per separar els alumnes en aules diferents en funció de l’idioma d’escolarització i encara rai que a la pràctica això seria inviable, oimés en un context de retallades al sistema educatiu públic (més professors? més aules? amb quins diners?). Llevat, és clar, que vingui un tribunal i dictamini que si un alumne demana classe en castellà, el centre té l’obligació d’oferir un percentatge concret, és a dir una altra bajanada sobretot d’un sistema judicial que a Catalunya es caracteritza per qualsevol cosa menys per tenir el català com a idioma habitual. I com va comentar la Consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya, Irene Rigau, ara es diu que ha de ser d’un 25% però qui no ens assegura que després no s’obligarà a un 50% i anar pujant. Us poso un altre exemple d’una situació semblant: un col·legi que té com a esport de base el bàsquet amb molts alumnes que hi juguen i ve el pare d’un nen demanant que pugui jugar a futbol, i que en tant que és un esport d’equip això suposa que els altres nens que feien bàsquet, ara hagin de canviar d’esport. I per acabar-ho d’adobar, que el 25% de les passades han de passar per aquest nen en particular. Oi que seria una situació ridícula?

Tot plegat, tres reflexions més al voltant d’aquesta qüestió: primera, la Carolina va dir que saber parlar valencià no servia per trobar feina, com si sabent espanyol servís de gaire més en un país amb unes taxes d’atur de les més altes d’Europa. De totes formes, sempre he pensat que si s’oferís a tothom un model educatiu d’immersió lingüística en anglès poca gent hi posaria traves, i encara menys els pares que demanen una educació en espanyol (perquè són del tot conscients que a Catalunya i a la Comunitat Valenciana la immersió garanteix que l’alumne sorti de l’escola sabent tant bé o malament ambdós idiomes). Segona, encara recordo el Sr. Rivera, el líder messiànic de C’s quan començava a treure el nas en el món de la política catalana, i deia que el seu partit havia d’estar per aquelles qüestions que importaven de veritat a la gent, i no pas per ximpleries com la llengua. Doncs es veu que en pocs anys el seu discurs i programa ha canviat bastant en aquest sentit, en tant que aquesta ha esdevingut cavall de batalla i de confrontació (quan vist des d’aquí no ho havia estat mai). I tant ha canviat que fins i tot el partit es diu ara “Ciudadanos” (o com diria el gili****** del Sr. Floriano, “Ciudatans“). I per acabar, la tercera reflexió: benvolguda Carolina, fes cas al teu entranyable pare perquè de ben segur que en un moment o altre de la seva llarga trajectòria científica, devia dir alguna cosa semblant a aquest article sobre bilingüisme. Tu potser deus voler deixar aquest món quan t’arribi l’hora amb menys matèria gris i sent tan mediocre com la majoria de polítics d’aquest país però si us plau, no ens facis pensar que tens les teves “neuronas fritas”.

Advertisements

2 comentaris

Filed under Castellà, Reflexió

2 responses to “L'”aldeano” i las “neuronas fritas”

  1. Retroenllaç: “Puto” comercial de gas … perdó! | Fartografia

  2. Retroenllaç: “Puto” comercial del gas … ¡perdón! (*) | Fartografia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s