Monthly Archives: Agost 2015

Ens hem passat amb l’exfoliació?

Aquí ja s’ha dit més d’un cop que el món de l’estètica, perruqueria, perfumeria i altres àmbits més o menys afins són proclius a aparèixer-hi, i no és perquè l’administrador d’aquest bloc hi estigui renyit ja que més aviat no els freqüenta gaire, llevat d’una visita bimensual a la perruquera perquè posi una mica d’ordre al seu cuir cabellut que, sigui dit de passada, fa patxoca per l’edat que té tot i que també seria digne de sortir en un anunci del Just for men. Més aviat aquesta presència recorrent al bloc és ben merescuda perquè sense voler entrar-hi en els motius, és bastant habitual trobar alguna que altra errada ortogràfica digna de ser “retratada”. Per tant, a aquestes alçades de la pel·lícula hauríem de parlar de “clàssics”. Així doncs, fixeu-vos en les dues imatges que us adjunto, una al costat de l’altra (no us confongueu, pertanyen a comerços diferents): en primer lloc, la “destrucció de les capes superficials de l’epidermis” que és el que en realitat seria una “eXfoliació”, potser ha anat una mica més enllà del que seria desitjable i s’ha “cruspit” la lletra X. O qui sap si ha quedat molt dissimulada després que s’hi hagi aplicat el mateix “tiny” que a les pestanyes, quan m’imagino que més aviat s’hi hauria d’haver aplicat un “TINT“. És clar que si en català tenyim peces de roba, draps, teles, cabells, pestanyes i no sé quantes coses més, què menys que posar-hi un “tiny”, oi que sí?

Sembla que això ho tinguin més clar en el segon establiment al qual correspon la imatge de la dreta, amb aquesta noia tan bufona, pentinada, tenyida, hidratada, exfoliada i amb el cabell ben remogut després d’un bon massatge. Llàstima, però, que aquesta claredat no sigui la mateixa pel que fa a l’ela geminada atès que “capilar” du aquesta lletra. O també podria ser que el massatge fos amb final feliç i l’ela s’esvaís en un món de sensacions “capil·lars” fins aleshores mai vistes.

Fotos_estetica

Però perquè veieu que l'”inquisidor lingüístic” que sóc jo també és humà, us poso aquesta tercera imatge amb el símbol de correcte. I potser us en demanareu el motiu? doncs ben fàcil: cliqueu en aquest enllaç de fa uns mesos i comprovareu com sembla que el personal de la mateixa botiga hagi anat a un curs intensiu de català perquè el maquillatge, ara sí, apareix correctament escrit en el cartell. Per tant, i actuant amb lògica, si aquesta perfumeria sortia abans al bloc per haver comès una “heretgia”, torna a fer-ho ara després que fos cremada a la pira dels “heretges”. No compto que la correcció del cartell respongui al fet d’haver vist aquest bloc, tot i que confesso que m’agradaria … què voleu que us digui, tothom és una mica vanitós.

Maquillatje_esmenat

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Estètica-perfumeria, Serveis personals

“Puto” comercial de gas … ¡perdón! (*)

Perdónenme si con esta entrada alguien se siente ofendido y en especial si pertenece al gremio de comerciales de servicios de venta por teléfono, que doy por hecho que ya deben tener suficientes problemas para llegar a fin de mes y tener que aguantar también a gente como yo. Lo digo más que nada por su título que solo pretende ser un “anzuelo” para atraer más lectores, aunque también sois protagonistas de la siguiente reflexión. Vaya por delante que no me considero en absoluto un “talibán idiomático” que crea que en Cataluña todo tiene que ser en catalán y se tenga que arrinconar el castellano hasta anularlo (de hecho, supongo que esto tampoco está en el pensamiento de toda esa gente que siendo muy catalanista y/o independentista, conserve un poco de sentido común). Pero es obvio también que no tendríamos que ir al otro extremo y retroceder en los progresos que en las últimas décadas, y con muchas dificultades políticas, judiciales y mediáticas, se han conseguido para hacer del catalán un idioma de un uso más o menos “normal” en unos cuantos ámbitos de nuestra vida cotidiana (si bien en otros aun queda un largo recorrido). En otras palabras, y si sirve de modelo, en casa nuestro hijo ve por televisión dibujos animados en catalán (canal Súper 3) y castellano (canales Boing y Clan), y es también un acérrimo seguidor del programa “Masterchef” (también en castellano). Y ahora en vacaciones hace cuadernos de repaso que están escritos en ambos idiomas, sin que él se dé cuenta y con total normalidad. Como creemos que tiene que ser: educarlo en una única lengua es un gran error puesto que la realidad en la que vive es bilingüe (eps! no limito la educación solo al ámbito estrictamente escolar) y estamos convencidos de que cuando acabe la etapa de escolarización obligatoria, dominará tan bien (o mal) el catalán y el castellano.

el_bilinguisme_mata690-860x450_c

No obstante, reconocer un hecho más que obvio como es el bilingüismo en nuestro país no significa que aquellos que queremos una presencia más fuerte del catalán tengamos que bajarnos los pantalones en ciertas situaciones. Y es que cuando una de las lenguas está más presente que la otra, a menudo ésta es la que acaba por ser arrinconada: ¿quien de nosotros no ha cambiado de registro (de catalán a castellano) cuando una persona se le dirige de entrada en castellano, y sin preguntar si la conversación puede continuar después en catalán? En este sentido, el primer párrafo de este artículo de opinión publicado en el digital El Huffington Post es un buen reflejo, mientras que gran parte del resto del texto se dedica a recuperar lo que dijo Carolina Punset sobre el valenciano y el famoso “aldeano” (y que aquí también se comentó) o si lo prefieren, un idioma de primera (el más “útil”) y otro de segunda (el “entrañable”). Siguiendo el tema del artículo, y con relación al título de esta entrada, no creo que sea yo el único que alguna vez se haya encontrado en una situación parecida: 1) que llamen por teléfono preguntado por el titular del servicio (gas, luz, telefonía, seguros, etc.); 2) contestar en catalán porqué es tu lengua materna; 3) que te digan si puedes hablar en castellano; 4) que tu preguntes si saben que están llamando a Cataluña, un territorio donde también se habla catalán; 5) que insistan en el castellano; 6) que tú también insistas en el catalán y pidas si se puede poner alguien con el que conversar en este idioma; 7) y por último, que la conversación acabe porqué te cuelguen (con buenas o malas maneras) o que lo hagas tú directamente porqué lo que te ofrecen no te interese o por esta cuestión idiomática (que tampoco tendría que ser menor para la empresa desde un punto de vista comercial).

Sea como sea, si bien las aptitudes lingüísticas hacia el catalán han mejorado (en comprensión y capacidad de hablarlo), sigue siendo un idioma que parece haberse estancado en lo que se refiere a su uso social, por lo que en este sentido podría confirmarse una cierta involución (este enlace lo explica de forma más detallada). De hecho, haced el experimento y comprobaréis que en Cataluña se puede vivir sabiendo solo el castellano y que el modelo de sociedad bilingüe tan solo puede garantizarse gracias a las familias catalanohablantes (artículo). En otras palabras, si con una lengua puedo hacer una vida normal, ¿por qué perder el tiempo en aprender dos? Aun así, siempre hay visiones más catastrofistas del tema como la de este ejemplo, con un título aun más provocador que el de esta entrada: “El bilingüisme mata“.

ATT00355

El bilingüismo mal entendido puede conducir a un retroceso de la lengua que esté en una situación de inferioridad que, en Cataluña, ya sabemos cuál es, aunque haya gente que se empecine en creer que es la otra. Por eso no puedo dejar de pensar que existe mucha gente que piense que los que hablamos catalán, y nos obstinemos en ello, lo hacemos simplemente para tocar los huevos (**) al resto de la gente que no lo sabe, sin ni siquiera plantearse que lo hacemos con la misma naturalidad que ellos hablan castellano, es decir, porqué guste o no, sigue siendo la lengua materna de mucha gente, como el castellano lo es también de mucha más. Pero es que además lo hacemos también por un sentido reivindicativo: si a las primeras de cambio dejásemos de hablarlo para que otros nos entiendan, ¿quien no nos dice que seguiríamos haciendo lo mismo más adelante? Esta actitud no “incentivaría” a nuestro interlocutor a aprender catalán porqué salvo que sea una persona sensible hacia este tipo de cuestiones, ¿por que coño (**) tendría que hacer el esfuerzo? Al fin y al cabo, si se tiene una pizca de cultura, esta persona pronto se daría cuenta de que el catalán no es muy diferente del castellano, en tanto que comparten un mismo tronco latín, lo que facilita el aprendizaje de aquella, ni que sea a un nivel básico.

isa

En el fondo creo que toda esa gente que muestra un actitud beligerante hacia el catalán y el hecho de que en Cataluña alguna vez pueda llegar a estar en un plano de igualdad con el castellano, quiere que se ponga en práctica lo mismo que están criticando, un proceso de inmersión lingüística pero en esta otra lengua. Y por supuesto, saber un idioma (solo castellano) es un ejemplo de ser un ciudadano de mundo y en cambio, dominar dos como es normal en un territorio bilingüe es ejemplo de ser “de pueblo”, “de aldea”. Por eso cuando veo mensajes como éste que os reproduzco de la conocida periodista Isabel San Sebastián (y que encontré en este blog), pienso que personas muy formadas son, a la vez, muy cortas de miras y que cuando sale el tema de Cataluña se dejan llevar por sus más bajos instintos, que en este caso se traducen en buenos ejemplos de catalanofobia (caso de Iniesta y el de la youtuber Mel Domínguez). No me he entretenido a mirar con detalle la lista de personas a las que sigue esta mujer a través de su cuenta de Twitter, que a día de hoy son 563 (muy pocas en comparación con el número de seguidores que tiene, rozando los 61.800), pero después de un vistazo he visto que sigue personas e instituciones que no escriben en castellano como la BBC Breaking NewsFrance InfoAbdurahman HarkoushJean-Charles BrisardMotivational Quotes, etc. Por lo tanto, habrá que deducir que nuestra apreciada Isabel se defiende en otros idiomas (p. ej. inglés y francés), cosa que debe ser muy lógica en su profesión. Entonces, ¿por qué esta fobia hacia los mensajes en catalán? como no me trago que sea por una falta de capacidad para entenderlo habrá que dar entrada a otros motivos … ¿quizás ideológicos? Y quien sabe si esta animadversión hacia Cataluña se ha convertido ya en un sentimiento popular mucho más extendido, aunque nadie lo reconozca abiertamente (es como lo que dijo quien fuera presidente del Real Madrid y que da nombre al estadio de fútbol, Santiago Bernabeu).

Así pues, y relacionando esto con lo dicho antes del bilingüismo mal entendido, ¿un periodista no podría twittear en catalán porqué como se supone que también domina el castellano tendría que hacerlo en este idioma para que otra gente (que no sabe catalán) pueda seguirlo? Por supuesto que uno puede escribir sus mensajes en el idioma que estime más oportuno, siendo consciente en este caso de que si lo hace en catalán lo más probable es que tenga menos seguidores que si lo hiciese en castellano (por una sencilla cuestión de número de hablantes de uno y otro idioma). Pero quizás también tendremos que aceptar que uno prefiera hacerlo en catalán porqué ésta sea su lengua materna, con la misma naturalidad que la Isabel lo hace en castellano (que deduzco debe de ser también la lengua con la que creció a pesar de su ascendencia vasca). En el fondo, su actitud en escribir este mensaje en su Twitter -que no es reciente- demostraría la incomprensión que en este país muchas personas que han crecido en un ambiente monolingüe tienen hacia una realidad en la que dos lenguas conviven con una cierta normalidad. Hay que recordar que salvo situaciones puntuales, los supuestos conflictos lingüísticos en Cataluña solo están en la mente de determinadas personas y que son azuzados por ciertos partidos políticos y entidades “cívicas” movidos por intereses ideológicos, cuando no puramente electoralistas. Ahora me viene a la mente una de las numerosas tonterías del dramaturgo “autoexiliado” en Madrid y de origen catalán (¡que cruz tiene que ser esto para él!), Albert Boadella, cuando dijo aquello de que sin el catalán hubiéramos sido más felices. Claro que con los compañeros de viaje que tiene (Esperanza Aguirre, Jiménez Losantos, Xavier Pericay, Felix de Azúa, Arcadi Espada y otros) quizás sí que conseguirá salirse con la suya y el catalán acabará siendo una lengua “entrañable” y nada más. 

ALBERT-BOADELLA-01

En definitiva, acabo aquí reivindicando un bilingüismo en el que el catalán sea un idioma en plena igualdad con el castellano en todos los ámbitos de la vida cotidiana, y a la vez recomendando al sucesor del antiguo ministro Wert, el señor Íñigo Méndez de Vigo, que en vez de querer “españolizar a los alumnos catalanes” lo haga con los de otras comunidades autónomas como por ejemplo, y sin querer ofender a nadie, Murcia y Andalucía: y es que haciendo zapping hace un par de días sintonicé con unos cuantos reportajes del programa “Callejeros” sobre la diversión nocturna del todo desfasada de jóvenes (alcohol, drogas y de todo) en diferentes rincones del país; pues bien, os aseguro que cuando hablaba un andaluz o murciano tenía que poner la oreja y subir el volumen del televisor para entender lo que decía, ya que de cada dos palabras una se me “escapaba” … ¡y eso estando sobrios! Sea como sea, cuando me telefoneen por si quiero cambiar de compañía de suministro de gas, luz o acogerme a una oferta despampanante de telefonía, continuaré hablando en catalán y si mi interlocutor no es capaz de entenderme tendremos que dejarlo, eso sí, muy amablemente. En absoluto me sentiré culpable y si acaso la culpa será de la compañía que me ha llamado por su falta de sensibilidad lingüística.

Por cierto, cuando hablo de bilingüismo no me estoy refiriendo a esto:

Retols-d-un-carrer-a-Amposta_54378068359_53389389549_600_396

Eps, última hora: redactando esta entrada leo esta noticia del digital Vilaweb.cat. Si la situación es un poco complicada en Cataluña, más allá del río Sènia parece que es dramática y desde aquí uno tiene la sensación de que después de tantos años de gobierno del Partido Popular, se ha hecho realidad la peor de las predicciones posibles: arrinconar el valenciano (o catalán) que tanto dicen defender algunos políticos, precisamente aquellos que como mínimo en actos públicos no lo utilizan; y es que yo no he oído nunca a la Sra. Barberà o a los antiguos presidentes Francisco Camps y Alberto Fabra hablar en valenciano. Claro que sin percatarse de ello deben estar siguiendo los postulados de Carolina Punset (de C’s). Pero en este tema, ser de un partido u otro no marca ninguna diferencia, es aquello de los vasos comunicantes.

(*). Traducción al castellano de la misma entrada redactada en catalán: si alguien quiere perder el tiempo en comparar una y otra podrá comprobar que no hay muchas diferencias entre ambos idiomas, o en otras palabras, el catalán no es tan diferente del castellano como lo pueda ser el finés, farsi, xhosa, kakardiano, afrikaans o sin ir más lejos, el euskera (que lo tenemos aquí cerquita). Por otro lado, pido disculpas por si se me ha pasado por alto alguna falta de ortografía, sintáctica o cometido la “herejía” de intercalar alguna “catalanada”, y es que teniendo el catalán como idioma habitual de comunicación es normal que esto suceda, aunque escritos como éste me van bien para “refrescar” el castellano.

(**). Siempre he pensado que este tipo de expresiones en castellano suenan de forma más rotunda que en catalán. Si lo prefieren podemos cambiar lo de “tocar los huevos” por las narices y el “¿por qué coño …?” por “¿para qué demonios …?” Es cuestión de matices.

Actualización (26 de agosto): ¿quién dice que en territorios con una co-oficialidad de lenguas uno puede hablar la materna? Aquí tenéis dos ejemplos de situaciones reales que se han producido hace poco en la isla de Menorca (Cris Juanico y Carles Rabassa). Ya lo dijo el gili****** del periodista Eduardo Inda, con motivo de la polémica de quien fuera entrenador del club de fútbol del Eibar hasta la temporada pasada, Gaizka Garitano, que a veces hablar la lengua materna era una falta de educación.

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Reflexió

“Puto” comercial de gas … perdó!

Perdoneu-me per si amb aquesta entrada algú se sent ofès i en especial si pertanyeu al gremi de comercials de serveis de venda per telèfon, que dono per fet que ja deveu tenir prou problemes com per arribar a final de mes i haver d’aguantar també gent com jo. Ho dic més que res pel seu títol que només pretén ser un “esquer” per atreure més lectors, tot i que també sou protagonistes de la següent reflexió. Vagi per endavant que no em considero en absolut un “talibà idiomàtic” que cregui que a Catalunya tot ha de ser en català i s’hagi d’arraconar el castellà fins a anorrear-lo (de fet, suposo que això tampoc està en el pensament de tota aquella gent que sent molt catalanista i/o independentista, conservi dos dits de front). Però és obvi també que no hauríem d’anar a l’altre extrem i recular en els progressos que a les darreres dècades, i amb moltes dificultats polítiques, judicials i mediàtiques, s’han aconseguit per fer del català un idioma d’un ús més o menys “normal” en uns quants àmbits de la nostra vida quotidiana (en d’altres, però, encara resta un llarg recorregut). En altres paraules, i si serveix de model, a casa el nostre fill veu per televisió dibuixos animats en català (en el canal Súper 3) i castellà (canals Boing i Clan), i és també un acèrrim seguidor del programa “Masterchef” (també en castellà). I ara per vacances fa quaderns de repàs que estan escrits en ambdós idiomes, sense que ell se n’adoni i amb tota normalitat. Com creiem que ha de ser: educar-lo en una única llengua és un gran error atès que la realitat en què viu és bilingüe (eps! no limito l’educació només a l’àmbit estrictament escolar) i estem convençuts que quan acabi l’etapa d’escolarització obligatòria, dominarà tan bé (o malament) el català i castellà.

el_bilinguisme_mata690-860x450_c

Ara bé, reconèixer un fet més que obvi com és el bilingüisme al nostre país no vol dir que els que volem una presència més forta del català ens haguem de baixar els pantalons en certes situacions. I és que quan una de les llengües és més present que l’altra, sovint aquesta és la que acaba sent arraconada: qui de nosaltres no ha canviat de registre (de català a castellà) quan una persona se li adreça d’entrada en castellà, i sense preguntar si la conversa pot continuar després en català? En aquest sentit, el primer paràgraf d’aquest article d’opinió publicat al diari digital El Huffington Post n’és un bon reflex, mentre que bona part de la resta del text es dedica a recuperar allò que va dir la Carolina Punset sobre el valencià i el famós “aldeano” (i que aquí també se’n va parlar) o si ho preferiu, un idioma de primera (el més “útil”) i un altre de segona (l'”entranyable”). Seguint el fil de l’article i en relació al títol d’aquesta entrada, no compto ser l’únic en haver-se trobat en una situació semblant: 1) que truquin demanant pel titular del servei (gas, llum, telefonia, assegurances, etc.); 2) contestar en català perquè és la teva llengua materna; 3) que et diguin si pots parlar en castellà; 4) que tu demanis si saben que estan trucant a Catalunya, territori on també es parla català; 5) que insisteixin en el castellà; 6) que tu també insisteixis en el català i demanis si es pot posar algú altre per conversar en aquest idioma; 7) i per últim, que la conversa acabi perquè et pengin (de bones o males maneres) o que ho facis tu directament perquè el que t’ofereixin no t’interessi o bé per aquesta qüestió idiomàtica (que tampoc hauria de ser menor per a l’empresa des d’un punt de vista comercial).

Sigui com sigui, si bé les aptituds lingüístiques envers el català han millorat (en comprensió i capacitat de parlar-lo), segueix sent un idioma que sembla haver-se estancat pel que fa al seu ús social, per la qual cosa podria confirmar-se en aquest sentit una certa involució (aquest enllaç ho explica de forma més detallada). De fet, feu l’experiment i comprovareu que a Catalunya es pot viure sabent només el castellà i que el model de societat bilingüe només pot garantir-se mercès les famílies catalanoparlants (article). Altrament, si amb una llengua puc portar una vida normal, per què perdre el temps en aprendre’n dues? Tot i així, sempre hi ha visions més catastrofistes del tema com la d’aquest exemple, amb un títol encara més provocador que el d’aquesta entrada: “El bilingüisme mata“.

ATT00355

El bilingüisme mal entès pot portar a una reculada de la llengua que estigui en una situació d’inferioritat que, a Catalunya, ja sabem quina és, encara que hi hagi gent que s’entesti a creure que és l’altra. Per això no puc deixar de pensar que hi ha molta gent que pensi que els que parlem català, i ens entossudim en això, ho fem simplement per tocar els nassos a la resta de gent que no el sap, sense que ni se’ls passi pel cap que ho fem amb la mateixa naturalitat que ells parlen castellà, és a dir, perquè agradi o no, segueix sent la llengua materna de molta gent, com el castellà ho és també de molta més. Però és que a més ho fem també per un sentit reivindicatiu: si a la primera oportunitat deixéssim de parlar-lo perquè altres ens entenguin, qui no ens diu que seguirem fent el mateix més endavant? Aquesta actitud no “incentivaria” el nostre interlocutor a aprendre català perquè tret que sigui una persona sensible a aquest tipus de qüestions, per què coi hauria de fer l’esforç? Al cap i a la fi, si hom té un bri de cultura, aquesta persona s’adonarà aviat que el català no és gaire diferent del castellà, en tant que comparteixen un mateix tronc llatí, la qual cosa facilita l’aprenentatge d’aquella, ni que sigui a un nivell bàsic.

isa

En el fons crec que tota aquella gent que mostra un actitud bel·ligerant vers el català i el fet que a Catalunya pugui arribar mai a estar en un pla d’igualtat amb el castellà, vol que es practiqui allò mateix que està criticant, un procés d’immersió lingüística però en aquesta altra llengua. I per suposat, saber un idioma (només castellà) és un exemple de ser un ciutadà de món i en canvi, dominar-ne dos com és normal en un territori bilingüe és exemple de ser “de poble”, d’un “llogaret”. Per això quan veig piulades com aquesta que us reprodueixo de la coneguda periodista Isabel San Sebastián (i que vaig trobar en aquest bloc), penso que persones molt formades són, alhora, molt curtes de mires i que quan surt el tema de Catalunya es deixen portar pels seus més baixos instints, que en aquest cas es tradueixen en bons exemples de catalanofòbia (cas d’Iniesta i el de la youtuber Mel Domínguez). No m’he entretingut a mirar amb detall la llista de persones a qui segueix aquesta dona a través del seu compte de Twitter, que a dia d’avui són 563 (molt pocs en comparació al nombre de seguidors que té, fregant els 61.800), però fent una ràpida ullada per sobre he vist que segueix persones i institucions que no piulen en castellà com la BBC Breaking NewsFrance Info, Abdurahman Harkoush, Jean-Charles BrisardMotivational Quotes, etc. Per tant, haurem de deduir que la nostra estimada Isabel es defensa en altres idiomes (p. ex. anglès i francès), cosa que deu ser molt lògica al seu gremi professional. Aleshores, per què aquesta fòbia vers les piulades en català? com no m’empasso que sigui per una manca de capacitat per comprendre’l haurem de donar entrada a altres motius … ideològics, potser? I qui sap si aquesta animadversió cap a Catalunya ha esdevingut ja un sentiment popular molt estès, malgrat que hom no ho reconegui obertament (és com allò que va dir qui va ser el president del Real Madrid i que dóna nom a l’estadi de futbol, en Santiago Bernabeu).

Aleshores, i relacionant això amb el que deia abans del bilingüisme mal entès, un periodista no podria piular en català perquè com se suposa que també domina el castellà ho hauria de fer en aquest idioma perquè altra gent (que no sap el català) el pugui seguir? Per descomptat que un pot escriure les seves piulades en aquell idioma que s’estimi més, sent conscient en aquest cas que si ho fa en català potser tindrà menys seguidors que si ho fes en castellà (una senzilla qüestió de nombre de parlants d’un i altre idioma). Però potser també haurem d’acceptar que un prefereixi fer-ho en català perquè aquesta sigui la seva llengua materna, amb la mateixa naturalitat que la Isabel ho fa en castellà (que dedueixo deu ser també la llengua amb què va créixer malgrat la seva ascendència basca). En el fons, la seva actitud en escriure la piulada -que no és recent- demostraria la incomprensió que en aquest país moltes persones que han crescut en un ambient monolingüe tenen vers una realitat en la qual dues llengües conviuen amb una certa normalitat. Cal recordar que llevat de situacions puntuals, els suposats conflictes lingüístics a Catalunya només estan en la ment de determinades persones i que són atiats per certs partits polítics i entitats “cíviques” moguts per interessos ideològics, quan no purament electoralistes. Em ve ara al cap una de les nombroses ximpleries del dramaturg “autoexiliat” a Madrid i d’origen català (quina creu que arrossega), n’Albert Boadella, quan va dir allò de que sense el català hauríem estat més feliços. És clar que amb els companys de viatge que ha fet (Esperanza Aguirre, Jiménez Losantos, Xavier Pericay, Felix de Azúa, Arcadi Espada i altres) potser sí que se’n sortirà amb la seva i el català acabarà sent una llengua “entranyable” i res més. 

ALBERT-BOADELLA-01

Tot plegat, acabo aquí reivindicant un bilingüisme on el català sigui un idioma en plena igualtat amb el castellà a tots els àmbits de la vida quotidiana, i recomanant alhora al successor de l’antic ministre Wert, el senyor Íñigo Méndez de Vigo, que en comptes de voler “españolizar a los alumnos catalanes” ho faci amb els d’altres comunitats autònomes com per exemple, i sense voler ofendre ningú, Múrcia i Andalusia: i és que fent zapping fa un parell de dies vaig topar-me amb uns quants reportatges del programa “Callejeros” sobre la diversió nocturna del tot desfasada de joves (alcohol, drogues i de tot) per diferents indrets del país; doncs bé, us asseguro que quan parlava algun jove andalús o murcià havia de posar bé l’orella i apujar el volum del televisor per entendre què deien, ja que de cada dues paraules una se m'”escapava” … i això estant serens! Sigui com sigui, quan em truquin per si vull canviar de companyia de subministrament de gas, llum o acollir-me a una oferta espaterrant de telefonia, continuaré parlant en català i si el meu interlocutor no és capaç d’entendre’m ho haurem de deixar estar, això sí, molt amablement. No em sentiré gens culpable i més aviat la culpa recaurà en la companyia que se m’ha adreçat per no tenir aquesta sensibilitat lingüística.

Per cert, quan parlo de bilingüisme no m’estic referint a això:

Retols-d-un-carrer-a-Amposta_54378068359_53389389549_600_396

Eps, última hora: redactant aquesta entrada llegeixo aquesta notícia del diari digital Vilaweb.cat. Si la situació és una mica complicada a Catalunya, més avall del riu Sènia sembla ser que és dramàtica i des d’aquí es té la sensació que després de tants anys de govern del Partit Popular, s’ha fet realitat la pitjor de les prediccions possibles: arraconar el valencià (o català) que tant diuen defensar alguns polítics, justament aquells que si més no en actes públics no l’utilitzen; i és que jo no he sentit mai la Sra. Barberà o els antics presidents Francisco Camps i Alberto Fabra parlar en valencià. És clar que sense adonar-se’n deuen seguir els postulats de la Carolina Punset (de C’s). Però en aquest tema, ser d’un partit o un altre no marca cap diferència, és allò dels vasos comunicants.

Actualització (26 d’agost): qui diu que en territoris amb cooficialitat de llengües un pot parlar la materna? Aquí teniu dos exemples de situacions reals que s’han donat no fa gaires dies a l’illa de Menorca (Cris Juanico i Carles Rabassa). Ja ho va dir el gili****** del periodista Eduardo Inda, amb motiu de la polèmica de qui fou l’entrenador del club de futbol de l’Eibar fins la temporada passada, en Gaizka Garitano, que parlar la llengua materna de vegades era una falta d’educació.

1 comentari

Filed under Castellà, Reflexió

Ortografia rebaixada i trepitjada?

Fa uns dies, un antic estudiant meu a la Universitat -gràcies Oliver!- em va passar aquesta fotografia de l’aparador d’una sabateria de la capital del Vallès Oriental, Granollers. D’entrada, l’errada més clamorosa és l’ús de la “ç” davant la vocal i el primer que vaig pensar va ser que la persona que va escriure el text es va fixar en l’infinitiu -“llençar“- i per tant, si aquest porta aquesta lletra, què menys que escriure igual totes les altres formes verbals. Doncs no senyor, amb una simple consonant “c” n’hauria prou i ara no estaríem parlant d’aquest cartell. És clar que com aquests són els darrers dies de rebaixes als comerços i cal treure’s de sobre els saldos, au vinga, rebaixem encara més el preu o valor de l’ortografia fins a mínims gairebé mai vistos.

Llençen_els_preus

D’altra banda, confesso que tenia dubtes sobre la correcció d’aquest missatge atès que em semblava un calc literal del castellà “tiran los precios” (expressió que tampoc em resulta gaire familiar, tot sigui dit). Per això vaig fer la corresponent consulta al Magí Camps, del Consultori de La Vanguardia -una veritable troballa- i la resposta és aquesta: “Bé, si volen dir que tiren els preus a terra, amb el sentit que no poden ser més baixos, sí que s’ajusta al que diu el diccionari“. Per tant, no m’estendré gaire més en aquesta qüestió però de totes formes, permeteu-me un breu incís: no hagués estat més lògic aplicar la primera persona del plural de l’indicatiu, és a dir, “Llencem els preus”? De l’altra manera ens podríem demanar sobre qui ho està fent, si aquesta sabateria en qüestió, una altra o tot el gremi granollerí de sabaters.

Tot i això, crec que hi ha errades que no podem acceptar ni amb calçador … ja ho veieu, sóc molt dolent fent acudits però hi ha vegades que ens ho posen molt bé per deixar-ne anar un.

Deixa un comentari

Filed under Roba-calçat

Proletaris anorreats i dislèxics?

Arran d’aquests anys de crisi i escàndols polítics i financers de tota mena fa temps que circula per la xarxa una d’aquelles frases que són ben trobades i que romanen en l’imaginari col·lectiu; diu, en castellà: “la clase obrera no tiene obras, la clase media no tiene medios, la clase alta no tiene clase”. Una frase que, crec, defineix molt bé la situació del país malgrat que el discurs oficial apunta cap a un altre costat, amb un govern que està traient pit i que, temps al temps, encara tornarà a dir allò tan famós d'”España va bien”. Per alguns, sens dubte i per a molt més, sens subte que de cap de les maneres (un exemple). I en aquest segon grup cal incloure la classe obrera o si ho voleu en termes marxistes, la “proletària”. De fet, estic convençut que avui dia poca gent sabria el significat original d’aquesta paraula (fins i tot molts polítics de la dreta espanyola que d’ençà l’aparició de “Podemos” ara en veuen per tot arreu, de proletaris), així com també dubto que sàpiga identificar qui és un proletari de debò: un treballador de la construcció o potser el d’una gran empresa d’un sector industrial potent (siderúrgic, miner, automòbil, etc.)? Més aviat, ja entrats al segle XXI, diria que aquest concepte està més que démodée i que els manuals i llibres en general que en parlen deuen estar arraconats al Cementiri dels Llibres Oblidats de què parlava Carlos Ruiz Zafón en la seva famosa novel·la “L’ombra del vent”. És a dir, avui dia un proletari deu ser el més semblant a una espècie en vies d’extinció.

Ploretaris

És clar que sempre podem trobar excepcions, ni que siguin rere la porta dels lavabos d’un bar. Pareu compte d’aquesta imatge que adjunto on sembla que hem topat amb una persona que, a banda de ser víctima de les malifetes de policies i psiquiatres (no sé jo qui d’aquests dos grups és pitjor!), deu patir el que potser es podria diagnosticar com un cert grau de dislèxia. Desconec si les possibles pallisses de la policia o les avorrides sessions de teràpia psiquiàtrica de l’autor d’aquest missatge tan “decimonònic”, han derivat en l’intercanvi de lletres del concepte en qüestió que, no ho oblidem, és “proletari“. De totes formes, i segons el pensament marxista, puc entendre que la policia sigui un instrument de la classe capitalista -aquella que posseeix els mitjans de producció- per oprimir el proletariat, negar les seves reivindicacions i perpetuar un sistema d’explotació laboral. Ara bé, algú m’hauria d’explicar què hi tenen a veure també en això els professionals de la psiquiatria? És potser una forma més dissimulada de seguir fent el mateix i tenir el proletariat mansit, calmat? Ho dic perquè si d’això és tracta no caldria recórrer a aquest gremi i les classes dirigents disposen d’una eina més efectiva i barata per anorrear els “maleïts” proletaris, una que no falla mai: vegi’s aquesta altra imatge.

11800313_1022853927747823_1162307841661582074_n

Deixa un comentari

Filed under Cafeteries-forns-fleques, Política

Entrenament “àgil” de castellanismes

Després d’unes darreres entrades amb un caràcter més de reflexió torno a una altra de les essències d’aquest bloc, la de denunciar les “heretgies lingüístiques” amb què em vaig topant en el dia a dia, en pintades a les parets dels carrers, propaganda a les bústies, anuncis de botigues, etc. Diguem que no requereixen un “desgast mental” per part meva (el meu cap ja no es troba en condicions de barrinar gaire) i qui sap si són més idònies per continuar captant l’interès dels possibles lectors del bloc. Dit això, fixeu-vos en aquestes dues imatges que us adjunto tot seguit. En primer lloc, no fa gaire que Tele 5 ha deixat d’emetre el programa “Vaya fauna”, una mena de talent show d’animals i propietaris i que a més de no tenir gaire bona audiència, ha rebut també crítiques d’associacions animalistes per l’ús i explotació d’animals amb l’objectiu de fer ximpleries que entretinguin el públic. D’entrada ja veieu que aquesta cadena de televisió sembla que es mogui com peix a l’aigua en un entorn circense, ja que el seu programa estrella també inclou un bestiari molt espectacular: per descomptat que m’estic referint al “Sálvame Deluxe”.

Entreno_gosos

Sempre m’he demanat perquè l’ésser humà s’entossudeix en buscar en animals uns comportaments que són antinaturals, i que molts de nosaltres no faríem per por al més gran dels ridículs, llevat que es vulgui explícitament sortir al Youtube. Però com sembla que els animals no tinguin desenvolupat aquest sentiment, doncs vinga … posem dalt l’escenari un ós que toqui una trompeta, un gos fent una “gymkana”, un cavall en un exercici de doma, un porquet amb un llacet, un lleó (que sempre dóna un cert toc “salvatge”) i un presentador que s’avingui a fer el ximple i ja tenim muntat el circ televisiu. Això sí, abans uns i altres hauran d’assajar i entrenar molt. I justa la fusta! heus aquí un dels castellanismes més habituals que s’han colat al català, com és l'”entreno“. Per tant, disposem-nos a entrenar gossos i a més, en versió trilingüe atès que al català i castellà, a l’anunci també hi han afegit l’anglès, en tant que m’imagino que entrenar un gos en agility deu consistir en practicar exercicis pels quals el cànid en qüestió ha de guanyar agilitat. Però com passa sovint, la inclusió d’un anglicisme sempre contribueix a donar una certa imatge de qualitat, que suposem que altres paraules més nostres no deuen atorgar.

I si voleu veure les evolucions dels gossos ensinistrats, què menys que assistir a una representació en un teatre amb un bon aforament en comptes d'”aforo“, una altra paraula “infiltrada”. Per cert, remarco també la “taquilla” no perquè sigui un castellanisme, que no ho és (explicació) sinó, simplement, per no respectar el plural (A-ES). És una qüestió que aquests dies d’estiu estic treballant amb el meu fill quan fem quaderns de repàs.

Sala_Els_Carlins

Deixa un comentari

Filed under Animals-veterinaris, Espectacles

Compte a qui corregim!

Aquests dies que estic de vacances a mig gas -sense docència però sense deixar de treballar des de casa- disposo de més temps per fer una ullada a les edicions digitals de la premsa que, recordo, acostumen a ser un bon viver de futures entrades en aquest bloc. Doncs bé, fa poc em vaig topar amb aquesta notícia del diari Huffington Post en relació al conegut escriptor espanyol Arturo Pérez Reverte, que ja fa temps que es dedica a aquest ofici però potser per a la majoria de gent és molt més conegut a partir del seu personatge del Capità Alatriste. Fixeu-vos com fa referència a l’ortografia correcta d’una paraula –grafiti– que val a dir-ho, tinc els meus seriosos dubtes que estigui acceptada pel diccionari de la llengua catalana, així com també que la paraula “pintada” vingui a significar el mateix. A banda d’això, la notícia crec que destaca pel “Zasca, en toda la boca” que a través del Twitter li cau a un usuari que va “gosar” corregir el famós escriptor, adduint aquest que va ser ell mateix qui va introduir aquesta paraula, espanyolitzada, al diccionari. I en aquest segon enllaç hi trobareu la llista de comentaris d’altres usuaris amb algun de bastant divertit (com aquest que diu “Ninguno de los dos llevan razón, se dice ‘pinturaja en la paer’. Yo mismo lo introduje en la última edición de nosequé”).

arturo-perez-reverte

De totes formes, molt em temo que per molt que la Real Academia de la Lengua Española i el Sr. Pérez Reverte ho diguin, la gent seguirà fent grafittis, amb dues tes que, crec, és una paraula d’origen italià. I és que no hi ha res més divertit que ser un transgressor, anar en contra de les veus més autoritzades i dels creadors d’opinions (en aquest cas, de paraules). És clar que si fem extensiu això podríem arribar a l’extrem que tothom pugui escriure com li vingui en gana, una mena d’anarquia ortogràfica absoluta, amb la qual cosa aquest bloc tindria els minuts comptats. Per tant, ho deixarem aquí no fos cas …

I ja que parlem de gent que corregeix altra gent, aquí teniu aquesta imatge que vaig captar del meu mur de Facebook: un individu replica una piulada d’en David Fernández (el de veritat, no el del Polònia) sobre la postura més que coneguda de la CUP vers el procés sobiranista, i com aquest li corregeix perquè en el seu missatge, d’11 paraules escrites en castellà 4 són incorrectes, és a dir, un 36,3%. Noi, gairebé cantes bingo!! Si aneu al compte de Twitter d’aquest Francisco Javier veureu de quin peu calça i us adonareu que deu estar a les antípodes del pensament ideològic de la CUP. De totes formes, dono la raó al “cupaire” perquè si critiques, amenaces i insultes, què millor que fer-ho correctament? carai, que no és tan difícil. És clar que potser aquest paio ha patit un model educatiu que més que “espanyolitzar” els nens (siguin d’on siguin) els ha “catetitzat”, això sí, embolcallats en una gran bandera “rojigualda”. Humilment, recomanaria al David que anés amb compte a qui corregeix perquè si mai el Sr. Rajoy decideix fer entrar els tancs per la Diagonal i la Guàrdia Civil per la Meridiana, molts energúmens i patriotes de pa sucat amb oli s’hauran fet abans voluntaris només per tenir l’oportunitat de “corregir” la seva “desviació” ideològica.

11817230_869022783190916_6669055621720477739_n

2 comentaris

Filed under Castellà, Política, Xarxes socials