“Puto” comercial de gas … perdó!

Perdoneu-me per si amb aquesta entrada algú se sent ofès i en especial si pertanyeu al gremi de comercials de serveis de venda per telèfon, que dono per fet que ja deveu tenir prou problemes com per arribar a final de mes i haver d’aguantar també gent com jo. Ho dic més que res pel seu títol que només pretén ser un “esquer” per atreure més lectors, tot i que també sou protagonistes de la següent reflexió. Vagi per endavant que no em considero en absolut un “talibà idiomàtic” que cregui que a Catalunya tot ha de ser en català i s’hagi d’arraconar el castellà fins a anorrear-lo (de fet, suposo que això tampoc està en el pensament de tota aquella gent que sent molt catalanista i/o independentista, conservi dos dits de front). Però és obvi també que no hauríem d’anar a l’altre extrem i recular en els progressos que a les darreres dècades, i amb moltes dificultats polítiques, judicials i mediàtiques, s’han aconseguit per fer del català un idioma d’un ús més o menys “normal” en uns quants àmbits de la nostra vida quotidiana (en d’altres, però, encara resta un llarg recorregut). En altres paraules, i si serveix de model, a casa el nostre fill veu per televisió dibuixos animats en català (en el canal Súper 3) i castellà (canals Boing i Clan), i és també un acèrrim seguidor del programa “Masterchef” (també en castellà). I ara per vacances fa quaderns de repàs que estan escrits en ambdós idiomes, sense que ell se n’adoni i amb tota normalitat. Com creiem que ha de ser: educar-lo en una única llengua és un gran error atès que la realitat en què viu és bilingüe (eps! no limito l’educació només a l’àmbit estrictament escolar) i estem convençuts que quan acabi l’etapa d’escolarització obligatòria, dominarà tan bé (o malament) el català i castellà.

el_bilinguisme_mata690-860x450_c

Ara bé, reconèixer un fet més que obvi com és el bilingüisme al nostre país no vol dir que els que volem una presència més forta del català ens haguem de baixar els pantalons en certes situacions. I és que quan una de les llengües és més present que l’altra, sovint aquesta és la que acaba sent arraconada: qui de nosaltres no ha canviat de registre (de català a castellà) quan una persona se li adreça d’entrada en castellà, i sense preguntar si la conversa pot continuar després en català? En aquest sentit, el primer paràgraf d’aquest article d’opinió publicat al diari digital El Huffington Post n’és un bon reflex, mentre que bona part de la resta del text es dedica a recuperar allò que va dir la Carolina Punset sobre el valencià i el famós “aldeano” (i que aquí també se’n va parlar) o si ho preferiu, un idioma de primera (el més “útil”) i un altre de segona (l'”entranyable”). Seguint el fil de l’article i en relació al títol d’aquesta entrada, no compto ser l’únic en haver-se trobat en una situació semblant: 1) que truquin demanant pel titular del servei (gas, llum, telefonia, assegurances, etc.); 2) contestar en català perquè és la teva llengua materna; 3) que et diguin si pots parlar en castellà; 4) que tu demanis si saben que estan trucant a Catalunya, territori on també es parla català; 5) que insisteixin en el castellà; 6) que tu també insisteixis en el català i demanis si es pot posar algú altre per conversar en aquest idioma; 7) i per últim, que la conversa acabi perquè et pengin (de bones o males maneres) o que ho facis tu directament perquè el que t’ofereixin no t’interessi o bé per aquesta qüestió idiomàtica (que tampoc hauria de ser menor per a l’empresa des d’un punt de vista comercial).

Sigui com sigui, si bé les aptituds lingüístiques envers el català han millorat (en comprensió i capacitat de parlar-lo), segueix sent un idioma que sembla haver-se estancat pel que fa al seu ús social, per la qual cosa podria confirmar-se en aquest sentit una certa involució (aquest enllaç ho explica de forma més detallada). De fet, feu l’experiment i comprovareu que a Catalunya es pot viure sabent només el castellà i que el model de societat bilingüe només pot garantir-se mercès les famílies catalanoparlants (article). Altrament, si amb una llengua puc portar una vida normal, per què perdre el temps en aprendre’n dues? Tot i així, sempre hi ha visions més catastrofistes del tema com la d’aquest exemple, amb un títol encara més provocador que el d’aquesta entrada: “El bilingüisme mata“.

ATT00355

El bilingüisme mal entès pot portar a una reculada de la llengua que estigui en una situació d’inferioritat que, a Catalunya, ja sabem quina és, encara que hi hagi gent que s’entesti a creure que és l’altra. Per això no puc deixar de pensar que hi ha molta gent que pensi que els que parlem català, i ens entossudim en això, ho fem simplement per tocar els nassos a la resta de gent que no el sap, sense que ni se’ls passi pel cap que ho fem amb la mateixa naturalitat que ells parlen castellà, és a dir, perquè agradi o no, segueix sent la llengua materna de molta gent, com el castellà ho és també de molta més. Però és que a més ho fem també per un sentit reivindicatiu: si a la primera oportunitat deixéssim de parlar-lo perquè altres ens entenguin, qui no ens diu que seguirem fent el mateix més endavant? Aquesta actitud no “incentivaria” el nostre interlocutor a aprendre català perquè tret que sigui una persona sensible a aquest tipus de qüestions, per què coi hauria de fer l’esforç? Al cap i a la fi, si hom té un bri de cultura, aquesta persona s’adonarà aviat que el català no és gaire diferent del castellà, en tant que comparteixen un mateix tronc llatí, la qual cosa facilita l’aprenentatge d’aquella, ni que sigui a un nivell bàsic.

isa

En el fons crec que tota aquella gent que mostra un actitud bel·ligerant vers el català i el fet que a Catalunya pugui arribar mai a estar en un pla d’igualtat amb el castellà, vol que es practiqui allò mateix que està criticant, un procés d’immersió lingüística però en aquesta altra llengua. I per suposat, saber un idioma (només castellà) és un exemple de ser un ciutadà de món i en canvi, dominar-ne dos com és normal en un territori bilingüe és exemple de ser “de poble”, d’un “llogaret”. Per això quan veig piulades com aquesta que us reprodueixo de la coneguda periodista Isabel San Sebastián (i que vaig trobar en aquest bloc), penso que persones molt formades són, alhora, molt curtes de mires i que quan surt el tema de Catalunya es deixen portar pels seus més baixos instints, que en aquest cas es tradueixen en bons exemples de catalanofòbia (cas d’Iniesta i el de la youtuber Mel Domínguez). No m’he entretingut a mirar amb detall la llista de persones a qui segueix aquesta dona a través del seu compte de Twitter, que a dia d’avui són 563 (molt pocs en comparació al nombre de seguidors que té, fregant els 61.800), però fent una ràpida ullada per sobre he vist que segueix persones i institucions que no piulen en castellà com la BBC Breaking NewsFrance Info, Abdurahman Harkoush, Jean-Charles BrisardMotivational Quotes, etc. Per tant, haurem de deduir que la nostra estimada Isabel es defensa en altres idiomes (p. ex. anglès i francès), cosa que deu ser molt lògica al seu gremi professional. Aleshores, per què aquesta fòbia vers les piulades en català? com no m’empasso que sigui per una manca de capacitat per comprendre’l haurem de donar entrada a altres motius … ideològics, potser? I qui sap si aquesta animadversió cap a Catalunya ha esdevingut ja un sentiment popular molt estès, malgrat que hom no ho reconegui obertament (és com allò que va dir qui va ser el president del Real Madrid i que dóna nom a l’estadi de futbol, en Santiago Bernabeu).

Aleshores, i relacionant això amb el que deia abans del bilingüisme mal entès, un periodista no podria piular en català perquè com se suposa que també domina el castellà ho hauria de fer en aquest idioma perquè altra gent (que no sap el català) el pugui seguir? Per descomptat que un pot escriure les seves piulades en aquell idioma que s’estimi més, sent conscient en aquest cas que si ho fa en català potser tindrà menys seguidors que si ho fes en castellà (una senzilla qüestió de nombre de parlants d’un i altre idioma). Però potser també haurem d’acceptar que un prefereixi fer-ho en català perquè aquesta sigui la seva llengua materna, amb la mateixa naturalitat que la Isabel ho fa en castellà (que dedueixo deu ser també la llengua amb què va créixer malgrat la seva ascendència basca). En el fons, la seva actitud en escriure la piulada -que no és recent- demostraria la incomprensió que en aquest país moltes persones que han crescut en un ambient monolingüe tenen vers una realitat en la qual dues llengües conviuen amb una certa normalitat. Cal recordar que llevat de situacions puntuals, els suposats conflictes lingüístics a Catalunya només estan en la ment de determinades persones i que són atiats per certs partits polítics i entitats “cíviques” moguts per interessos ideològics, quan no purament electoralistes. Em ve ara al cap una de les nombroses ximpleries del dramaturg “autoexiliat” a Madrid i d’origen català (quina creu que arrossega), n’Albert Boadella, quan va dir allò de que sense el català hauríem estat més feliços. És clar que amb els companys de viatge que ha fet (Esperanza Aguirre, Jiménez Losantos, Xavier Pericay, Felix de Azúa, Arcadi Espada i altres) potser sí que se’n sortirà amb la seva i el català acabarà sent una llengua “entranyable” i res més. 

ALBERT-BOADELLA-01

Tot plegat, acabo aquí reivindicant un bilingüisme on el català sigui un idioma en plena igualtat amb el castellà a tots els àmbits de la vida quotidiana, i recomanant alhora al successor de l’antic ministre Wert, el senyor Íñigo Méndez de Vigo, que en comptes de voler “españolizar a los alumnos catalanes” ho faci amb els d’altres comunitats autònomes com per exemple, i sense voler ofendre ningú, Múrcia i Andalusia: i és que fent zapping fa un parell de dies vaig topar-me amb uns quants reportatges del programa “Callejeros” sobre la diversió nocturna del tot desfasada de joves (alcohol, drogues i de tot) per diferents indrets del país; doncs bé, us asseguro que quan parlava algun jove andalús o murcià havia de posar bé l’orella i apujar el volum del televisor per entendre què deien, ja que de cada dues paraules una se m'”escapava” … i això estant serens! Sigui com sigui, quan em truquin per si vull canviar de companyia de subministrament de gas, llum o acollir-me a una oferta espaterrant de telefonia, continuaré parlant en català i si el meu interlocutor no és capaç d’entendre’m ho haurem de deixar estar, això sí, molt amablement. No em sentiré gens culpable i més aviat la culpa recaurà en la companyia que se m’ha adreçat per no tenir aquesta sensibilitat lingüística.

Per cert, quan parlo de bilingüisme no m’estic referint a això:

Retols-d-un-carrer-a-Amposta_54378068359_53389389549_600_396

Eps, última hora: redactant aquesta entrada llegeixo aquesta notícia del diari digital Vilaweb.cat. Si la situació és una mica complicada a Catalunya, més avall del riu Sènia sembla ser que és dramàtica i des d’aquí es té la sensació que després de tants anys de govern del Partit Popular, s’ha fet realitat la pitjor de les prediccions possibles: arraconar el valencià (o català) que tant diuen defensar alguns polítics, justament aquells que si més no en actes públics no l’utilitzen; i és que jo no he sentit mai la Sra. Barberà o els antics presidents Francisco Camps i Alberto Fabra parlar en valencià. És clar que sense adonar-se’n deuen seguir els postulats de la Carolina Punset (de C’s). Però en aquest tema, ser d’un partit o un altre no marca cap diferència, és allò dels vasos comunicants.

Actualització (26 d’agost): qui diu que en territoris amb cooficialitat de llengües un pot parlar la materna? Aquí teniu dos exemples de situacions reals que s’han donat no fa gaires dies a l’illa de Menorca (Cris Juanico i Carles Rabassa). Ja ho va dir el gili****** del periodista Eduardo Inda, amb motiu de la polèmica de qui fou l’entrenador del club de futbol de l’Eibar fins la temporada passada, en Gaizka Garitano, que parlar la llengua materna de vegades era una falta d’educació.

Advertisements

1 comentari

Filed under Castellà, Reflexió

One response to ““Puto” comercial de gas … perdó!

  1. Retroenllaç: “Puto” comercial del gas … ¡perdón! (*) | Fartografia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s