UPyD, ei … que hi sou?

En la meva “creuada virtual” de campanya electoral d’aquests darrers dies contra partits als que de cap de les maneres penso votar, en falta un que de fet, gairebé és com si no hi fos: UPyD o com es diu als seus estatuts, “Unión, Progreso y Democràcia”, tot i que com es reflecteix molt bé en aquest vídeo crec que fa temps que deuen haver oblidat què vol dir la “D”, i ben mirat, tal i com ha estat la seva evolució interna dels darrers temps, més aviat han demostrat ser un partit molt desunit mentre que per a la seva gent, el significat de la paraula “progrés” és bastant peculiar. De fet, havent-se comportat com un partit molt personalista, és a dir, Rosa Díez i uns quants més, no se’n podia esperar res més: els altres noms més coneguts van decidir de plantar-la i buscar-se la vida en altres partits (el que en diuen “trànsfugues”): així, la Irene Lozano ha anat al PSOE després de tota la merda que durant temps els ha deixat anar mentre que Toni Cantó (abans suposat actor) s’ha passat a Ciudadanos. Aquest és un exemple bastant clar de la impressió general que hom té de com el Rivera s’ha acabat menjant bona part de l’electorat de UPyD, després que fracassessin les converses per a una aliança entre ambdós partits per a les eleccions municipals i autonòmiques del passat maig. De fet, potser aquest ha estat l’únic cop que ha succeït l’inrevés (molt divertit, per cert).

UPyD

En primer lloc, un partit que proclama que lluita a favor de la regeneració del sistema polític del nostre país no pot estar liderat per una persona que n’ha format part des de temps immemorials, primer amb el PSOE i des del 2007 amb UPyD, el SEU partit. Segon, i derivat de l’anterior, en aquests temps que sembla que el clàssic bipartidisme polític va de baixa per la puixança de nous partits, és lògic que dins un espai de l’electorat semblant, molta gent senti més simpaties per una cara nova, mes jove i que té darrere tot un aparell mediàtic que li està aplanant el camí per arribar a la Moncloa o com a mínim, perquè tingui un cert poder de decisió sobre qui ha de ser el seu futur inquilí. En altres paraules, el duel de “titans personalistes” Díez vs. Rivera se l’ha endut l’Albert, i de carrer. De fet, Rosa Díez ha deixat el lideratge del partit després del fracàs de les darreres eleccions municipals i autonòmiques i ara el cap visible és un tal Andrés Herzog, que a casa seva no el deuen ni conèixer, tot i que de vegades surt en alguna tertúlia televisiva. Si abans UPyD era conegut pel partit magenta de la Rosa Díez, ara no compto que molta gent l’identifiqui amb ningú en particular i quant a colors, potser amb el negre del dol, després que un cop es coneguin els resultats de demà es compleixin tots els pronòstics de les enquestes que auguren una gran patacada.

herzog-candidato-de-upyd-a-la-moncloa-al-lograr-el-apoyo-del-74-de-la-militancia

Dit això, per quins motius no votaria aquest partit? si un mira el seu programa electoral segur que trobaríem alguns punts de concordança (igual que passa amb altres partits) però bàsicament hi ha dos aspectes que per a mi suposen traspassar línies vermelles: primer, vol carregar-se el model d’immersió lingüística que s’aplica a Catalunya donat que segons UPyD el castellà pateix un “corralito” i és necessari el blindatge del seu ensenyament a les comunitats bilingües. Fixeu-vos també que al punt 7 del programa (en versió reduïda) es diu que el ciutadà ha de poder triar la llengua amb què vol comunicar-se amb els serveis i l’Administració pública, i tot seguit es diu també que lluitaran perquè ningú sigui rebutjat per poder treballar a l’Administració si no coneix una de les llengües oficials; aleshores, pregunta: què passa si jo demano que se m’atengui en català a Catalunya en un jutjat i em diuen que no és possible perquè el jutge no domina el català (un exemple)? o és que aquesta suposa elecció idiomàtica només funciona en un sentit? En el fons el que vol aquesta gent és anorrear el català, que el castellà sigui omnipresent i eliminar el model d’immersió; de fet l’imbècil del Toni Cantó ja el va qualificar de “feixisme lingüístic” i suposo que en boca d’ell em dec sentir un pederasta. En aquest sentit, res de diferent amb el partit de Ciudadanos i m’imagino que si com a actor ha estat un fracàs, doncs ara s’apunta al carro guanyador.

I el segon motiu per desitjar la desaparició d’UPyD del mapa nacional, segons el meu parer, és que no ha deixat de combatre el procés sobiranista que està vivint Catalunya, i ha estat un dels partits que més l’han comparat amb el nazisme, en un exercici miserable i canalla de banalització de la història europea del segle XX. A més, si fos per Díez i Herzog, el famós article 155 de la Constitució ja faria temps que s’hauria aplicat a Catalunya -segons ells, governada per colpistes- i en Mas, la Forcadell, en Junqueras i els grenyuts de la CUP estarien davant d’un escamot d’afusellament. De fet, i em sap greu dir-ho, però tinc la sensació que la Rosa deu trobar a faltar la violència d’ETA que segons ella, és perfectament aplicable a qualsevol moviment independentista, perquè aleshores no es poden justificar declaracions com aquestes. En el fons, i com es devia avorrir de no poder fer res per no tenir poder per fer-ho, sembla que hagi passat més temps als jutjats que a la seu del partit, posant una denúncia rere altra contra tot allò que faci tuf a català. Per tot això, i més, UPyD, aneu a pastar fang!

Anuncis

1 comentari

Filed under Política, Reflexió

One response to “UPyD, ei … que hi sou?

  1. Retroenllaç: Reflexions postelectorals 20-D | Fartografia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s