Category Archives: alimentació

Analítica poc curosa?

No acostumo a llegir les etiquetes dels productes que em cauen a les mans, bé per mandra o bé perquè com la seva lletra acostuma a ser molt petita, la meva vista em recorda que ja no està per a gaires “proeses visuals”. Ara bé, de tant en tant sí que hi faig una ullada, deu ser allò del meu gen “inquisitorial” per detectar pífies ortogràfiques en tot allò que llegeixi. I la imatge que adjunto n’és una: dues errades en dues paraules que si no hagués estat per aquest zel haguessin passat per alt.

En primer lloc hem de saber que per aquelles particularitats de les llengües, hi ha alguns mots que no tenen el mateix gènere en català que en castellà. És el cas de la paraula “anàlisi“, mentre que al primer idioma és femení en el segon és més “varonil”. Això fa que de retruc, en aquesta etiqueta l’adjectiu “realitzat” s’hagi també de “feminitzar”, ergo, “realitzada“. I segon, una altra particularitat, mentre en castellà hi ha mots que no varien si són en singular o plural, en català sí que ho fan: a més de la paraula en qüestió (sense la lletra “s”) i per posar uns quants casos més, en castellà direm “la” o “las síntesis”, “hipótesis”, “tesis”, “el” o “los “paréntesis”, etc. i en canvi en català haurem de fer servir la forma singular.

Ja se sap que en tema de líquids sempre pot aparèixer problemes, depenent de si són més espessos, densos, o més fluids o dissolts. Un exemple? aquest:

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under alimentació

Panellets discordants

S’acosta la diada de la Castanyada i això vol dir que fa dies que hem començat a veure als aparadors de les pastisseries, fleques i supermercats anuncis que ens recorden que hem de continuar amb la tradició de menjar un dolç tan nostre com són els panellets, alhora que tampoc hem d’oblidar les paradetes de moniatos i castanyes que més d’un cop, val a dir-ho, ens els hem menjat amb màniga curta i xancletes. Sigui com sigui, amb temperatures estivals o de rigorós hivern, no hem de deixar enrere aquesta tradició i que quedi arraconada per la festa “importada” de Halloween (o com deia el Lópes de la mítica sitcom de TV3, Plats Bruts, “Gendolin”). Dit en altres paraules, vosaltres us imagineu que a l’Amèrica més recòndita i profunda celebrin una típica romeria andalusa? doncs el mateix. I com el món dels dolços no té perquè estar deslligat del tot del que passa a la vida real, aquí també podem trobar algun que altre panallet discordant, d’igual manera que molts catalans no estem d’acord amb l’status quo actual i el volem canviar, tot i les amenaces que venen des de Madrid: en el meu cas, reconec que tinc ganes que allà agafin el toro per les banyes i apliquin el famós article 155 de la p*** Constitució espanyola, tan sols per veure què passa i com s’ho faran després.

2015-10-21 14.53.17

Però no ens desviem del tema i tornem al que ens ocupa aquí: en la primera imatge podeu veure com a alguna fleca catalana s’han “colat” aquests panellets discordants, potser uns quintacolumnistes? potser “importats” del cap i casal barceloní on ja sabem que alguns parlen allò que en diuen “xava“? La qüestió és que han comès una errada tan habitual com confondre la vocal “E” per l'”A”. Això sí, curiosament la baguette sí està ben escrita, no fos cas que els nostres veïns gals François Hollande i Manuel Valls s’encabritessin. De totes formes, quan al voltant de la fleca d’aquest cartell tens uns quants locals més anunciant panellets, correctament escrits, fóra bo que ens poséssim a rumiar si el nostre cartell també ho és i acceptar la possibilitat que l’hem espifiat: no fem com aquell conductor ben carregat d’alcohol que es pensa que són els altres els que circulen a l’inrevés.

Per acabar, us poso l’enllaç al capítol de Plats Bruts sobre panellets i Halloween.

Panallets

Deixa un comentari

Filed under alimentació, Cafeteries-forns-fleques

Canibalisme ortogràfic?

És ben cert que amb això de la globalització, multiculturalitat, la presència de gent d’altres països, el fenomen televisiu dels programes de cuina, etc. cada cop veiem àpats molt curiosos, “exòtics” i que a casa nostra, fins no fa gaire, o bé encara no havien arribat o bé si els trobaves en la carta d’algun restaurant, els consideràvem com “extravagants”. Per sort, hem estat prou sensibles com per obrir el nostre paladar a altres menges i ja no ens hem de limitar als típics entremesos, canalons de la iaia (per cert, sempre m’he demanat qui és aquesta iaia que és capaç d’estar a moltes cuines alhora), fricandó amb bolets, botifarra amb patates i de postres, el pijama, flam de la casa o fruita del temps (de vegades d’un temps molt antic, tot sigui dit). Ara bé, sigui per les causes abans indicades o per altres, podem trobar-nos amb nous plats que per molt oberta que sigui la mentalitat del comensal, no deixen de “grinyolar” una mica, de generar una certa angúnia o neguit perquè hom pot tenir la sensació de sentir-se un “caníbal”. I és que no sé com s’ho agafaria la clientela si d’entrada se’l servís una tapa d'”òrgans carnosos contràctils que serveixen per a produir el moviment de les diferents parts del cos en els animals”, ja que això és, en realitat, un MÚSCUL. Potser és que la crisi del sector pesquer ja és tan greu que els mariners no s’estan de manies i són capaços de vendre en la subhasta del peix qualsevol cosa que es mogui.

Sigui com sigui, si de cas, faríem una tapa de musclos i una altra de … potser cloïsses? Us remarco això de les “xirles” perquè tinc els meus dubtes més que seriosos: no he sabut trobar aquesta paraula en català i al seu lloc els diferents diccionaris consultats m’indiquen “cloïsses”, “escopinyes” … Això sí, demano que les patates facin honor al seu nom i siguin, realment, braves: la mania de molts bars de confondre aquesta salsa amb una barreja de quètxup i maionesa és un “crim gastronòmic” que no passaria la primera ronda del càsting de Masterchef.

Musculs

I per cert, ja que parlem de “crims”, aquí en teniu un altre: és curiós la concepció que pot tenir la gent sobre els animals que ens podem menjar i aquells altres que és una aberració fer-ho. En altres paraules, tothom veu lògic i acceptat que els porcs, pollastres, vaques, xais i conills passin per l’escorxador i en surtin esquarterats i en canvi, fer això mateix amb un poltre és titllat d’assassinat … sí, amb una “A” a la primera vocal. El cavall és, de ben segur, un animal que cau molt bé a moltes persones, d’imatge noble, de vegades salvatge i indomable i per tant, que acabi sent servit en una safata de porexpan a les carnisseries deu ser vist com un pecat. M’imagino també que en aquesta concepció les pel·lícules també hi tenen molt a veure (aquí en teniu algunes). Tant se val, la carn de poltre ha entrat al paladar de la gent i no en sortirà pas. Qui sap si en el fons, aquesta anotació al cartell l’ha escrita un vegetarià o un ferm defensor de les dietes veganes però que sàpiga que de la mateixa manera que segons ell hi ha assassins als escorxadors i carnisseries, també n’hi ha que assassinen la llengua.

Per cert, el meu agraïment a dos antics estudiants (en Quim Vilar i l’Eduard Planas) per haver-me proporcionat les imatges.

assessins_poltre

 

Deixa un comentari

Filed under alimentació, Restauració

El “curiós” català dels nouvinguts

No fa encara gaire temps vaig recollir de la bústia aquest fulletó de propaganda que anunciava tota mena de serveis de neteja de la llar. No és que hi estigués gaire interessat però em va cridar  l’atenció l’anvers del full (imatge 1) en veure l’expressió “neteja al fons” i gairebé de forma immediata vaig pensar: “al fons d’on?”. Després, però, se’m va ocórrer girar full (literalment) i vaig veure el revers del fulletó (imatge 2). Fixeu-vos que no hi he marcat res perquè de tantes que n’hi haurien cridarien més l’atenció les meves indicacions que no pas les faltes d’ortografia, d’expressió i una barreja, fins i tot còmica, de paraules en català i castellà. Evidentment el primer que se’m va passar pel cap va ser pensar que aquests serveis eren oferts per una empresa regentada per persones immigrades. Res a dir, per descomptat, tothom té dret a guanyar-se la visa com bonament pot, sempre i quan no sigui delinquint. D’altra banda, és d’agrair els esforços d’aquesta gent per adaptar-se al nostre entorn, quan potser no porten gaire temps entre nosaltres, probablement no deuen dominar gaire bé el castellà i amb tota seguretat, el català el devien descobrir res més arribar a Catalunya.

Neteja_llar_1

Neteja_llar_2

Tot i així, no estaria de més haver fet un esforç suplementari i ja posats, demanar a algú altre un cop de ma a l’hora d’anunciar-se per les bústies. No crec que sigui l’única persona que s’hagi adonat d’aquesta mena de barreja lingüística que com deia abans, pot semblar-nos un pèl còmica i fer-nos treure un somriure. De fet, aprofito l’avinentesa per incloure un altre anunci de similars característiques, en aquest cas d’un supermercat regentat per uns quants immigrants (com conec la botiga i hi passo per davant cada dia sospito que deuen ser d’origen pakistanès o d’aquelles contrades). Adoneu-vos que entre altres coses, venen fruita a sacs i el més intrigant de tot, que tenen una cosa per a qui vagi … però no diuen què.

Presentación1

Tot plegat, això deu ser una altra conseqüència d’allò que anomenen la “multiculturalitat”, “globalització”, etc. en què, us ho confesso, mai hi he acabat de creure. Potser que en cas de donar certificacions d’arrelament i fer passar exàmens de català als nouvinguts i totes aquestes qüestions que de tant en tant surten sobre la integració dels immigrants, que incloguin dins el corresponent kit un diccionari de català. És clar que no n’hi hauria prou per a tothom perquè, d’entrada, s’hauria de començar per molts dels “nostres”, que porten tota la vida aquí i són incapaços d’escriure un parell de línies en català sense cometre una o altra “heretgia lingüística”. I de fet, tinc la sensació que se’ls fot bastant.

Deixa un comentari

Filed under alimentació, Serveis llar, Supermercat

Com anem d’apòstrofs? fatal!

L’apòstrof és aquella petita ratlleta que reflecteix en l’escriptura l’elisió d’un so en una llengua parlada i el seu signe consisteix en una coma volada (‘) i no pas en un accent (´), com passa sovint i també sovint passa inadvertit (de la mateixa manera que amb el punt volat de l’ela geminada). No ens posarem ara i aquí a recordar les situacions que en català cal usar aquest signe i quan ens hem d’estar de fer-ho, ja que per això hi ha un munt de manuals i webs que en parlen. Només us vull mostrar uns quants exemples del carrer que en fan un mal ús o, simplement, no l’utilitzen. En el fons, una mostra més de com no estem gaire al cas d’allò que escrivim i publicitem després. En el primer, l’entranyable circ Raluy s’inventa, literalment, un nou espectacle ortogràfic afegint l’apòstrof allà on no n’hi ha hagut mai i parteix la contracció de la forma “de + els”. I l’apòstrof que aquí és sobrer hagués fet molta falta a la tercera imatge, on potser de tant petit que és l’obsequi que es diu que acompanyen les peces (de pernil), se’ls va passar per alt (per cert, aquest és el mateix establiment que fa temps va cometre aquest altre nyap del “pùblic”).

Presentación1

Presentación1

Pel que fa a les imatges del costat dret, l’hotel en qüestió topa amb el complicat món dels pronoms i tot i que apunta maneres i dedueix per on va la cosa, algú podria haver-se informat millor de com s’escriu correctament aquesta forma verbal seguida d’un parell de pronoms, d’on posar el guionet i l’apòstrof entre un i altre. Ho confesso, jo tampoc ho sé del cert sempre, en tots els casos, però per això és bo recórrer als manuals i a una norma que no sé si és d’aplicació universal però que funciona bastant bé: l’apòstrof, millor com més cap a la dreta. Per tant, què tal si ho substituïm per “informa-te’n”? I per acabar, una de dentistes, un àmbit professional que sempre m’ha fet una mica de respecte (i és que el simple fet que em remenin les dents em provoca basarda, més o menys com al conegut Mr. Bean en aquesta mítica escena). Doncs bé, estem veient com les clíniques dentals proliferen a tort i a dret i també com algunes presumeixen que els seus dentistes fan milers i milers d’intervencions, gairebé com a xurros, però alhora són incapaces d'”implantar” un apòstrof allà on més convé: i és que haurien de saber que aquest signe també s’ha d’aplicar sempre davant d’aquelles xifres, tant aràbigues com romanes, que es llegeixen amb vocal inicial; per tant, posats a fer bandera, fem-ho per més d’1 milió d’implants. Per cert, amb el nivell cultural tan baix que hi ha arreu, no sé jo si tothom que llegeixi aquest anunci sabrà l’equivalència d’aquests sis zeros. Digueu-me exagerat però no deixo de ser, en aquest sentit, un pessimista, és a dir, un realista ben informat.

Postdata: ja no comento res de la “ç” de les peces de pernil. Tractant-se d’una de les meves escasses debilitats gastronòmiques, la passo per alt: el palet de la “c” ja me’l cruspiré amb una bona ració d’ibèric.

Deixa un comentari

Filed under alimentació, Miscel·lània, Restauració, Serveis personals

Els “ultracossos” dels castellanismes

No farem escarafalls d’un altre dels enèsims castellanismes que envaeixen el català perquè ja estem tan acostumats que, malauradament, de vegades penso que ja els donem per bons per una simple qüestió d’avorriment. De totes formes, res més lluny de la meva intenció amb aquesta entrada que la d’avorrir-vos … faltaria més! El que passa és que la pretesa ironia amb què es pretén acompanyar cadascuna de les entrades del bloc (no sé, però, si ho aconsegueixo) no ha d’estar exempta d’un missatge educatiu o formatiu: en aquest cas, el de fer-nos veure com estem envoltats de paraules manllevades d’altres llengües, com si fossin pròpies. Em recorda aquella famosa pel·lícula de ciència ficció, “La invasió dels ultracossos” en què els humans, sense adonar-se, acaben dominats per uns éssers vinguts de l’espai i els fan canviar de comportament, tot i que no d’aparença. Només uns pocs ho descobreixen i lluiten per sobreviure entre humans que realment ja han deixat de ser-ho. Igual passa amb els castellanismes, que és com si s’anessin introduint poc a poc dins el català i al final aconsegueixen passar tan desapercebuts que fan perillar la “puresa” de l’idioma envaït. I d’aquí a acabar parlant el “Catañol” hi ha un pas.

Doncs bé, feta aquest preàmbul cinematogràfic, aquí us deixo un exemple més d’un “ultracos” que s’ha introduït al català i acceptat com a habitual, a la vegada que incorrecte depenent de com s’utilitzi. Fixeu-vos en aquestes dues imatges on apareix la paraula “recent”. S’ha de saber que és correcta en català sempre i quan s’utilitzi pròpiament com un adjectiu i posposat a un nom (p. ex. un conflicte recent, una descoberta recent, etc.), però en canvi no pot tenir la funció d’adverbi (anteposat al participi) sinó que en aquest cas l’hem de substituir per locucions del tipus “acabat de …”, “de nou” o altres construccions d’aquest estil segons el context. Aquí teniu uns quants exemples que he trobat tafanejant per la xarxa:

  • No direm Portes recent pintades i sí Portes acabades de pintar.
  • No direm La modificació recent aprovada i sí La modificació recentment aprovada o acabada d’aprovar.
  • No direm Hi haurà ajuts per als recents nascuts i sí Hi haurà ajuts per als nounats. Això, però, amb o sense castellanisme, és avui dia en aquest país, autèntica ciència ficció.
  • No direm Pa recent fet i sí Pa acabat de fer.
  • No direm El 60% dels recents llicenciats ja han trobat feina i sí El 60% dels llicenciats d’enguany … Més ciència ficció!

recents_col·legiats

recent_guanyador

És clar que si us penseu que aquesta mena d’errades és més pròpia de particulars que fan el seu cartellet amb bona fe però poca cura lingüística, o encara més cridaner, d’institucions educatives -encara que no siguin de l’àmbit estrictament de “lletres”-, aneu ben equivocats: en aquest enllaç de Barcelona Activa, dins l’Ajuntament de Barcelona, es demostra com l’administració pública, que també hauria de vetllar per la correcció de tot allò que comunica, també pot veure’s envaïda per aquests “ultracossos” vinguts de no se sap ben bé on. I si com diu la pregunta: “Ets universitari o recent llicenciat i busques feina?”, potser que us presenteu com a traductors, correctors i similars perfils professionals perquè de ben segur que ho fareu millor que la persona que l’hagi escrita.

Així doncs, i com diu en Donald Sutherland, un dels protagonistes de la pel·lícula abans citada (en la seva versió del 1974), perseguim els castellanismes pel bé de la nostra llengua. És clar que ell va acabar també envaït.

imagen

5 comentaris

Filed under alimentació, Supermercat, Universitat

Paint excessos culinaris. I lingüístics?

Acabades les festes nadalenques i de cap d’any és el moment de purgar els excessos culinaris de menjar i beure que de ben segur, qui més qui menys, tothom ha comès. Entre sopars d’empresa, tions, sopars de nadal, dinars de Sant Esteve i àpats de nit vella, tenim més números per voler arraconar la bàscula durant un temps que no pas que ens toqui la grossa, la nostra d’enguany o la de més enllà de tota la vida. I és que després de tant banquet pantagruèlic toca una bona purga i recuperar de nou el pecat capital de la gola (però només fins les properes festes, que això és el millor que té la religió catòlica, que peques, te’n penedeixes després i tornes a estar llest per pecar de nou). Deixant de banda això últim, per descomptat que aquestes trobades amb amics, familiars i altres espècimens són també propícies perquè sobresurti alguna persona que se les vulgui donar d’entès en el món dels vins i s’entossudeixi en “il·luminar-nos” amb la seva opinió sobre els vins que hem de demanar a taula i la conveniència d’uns o altres en funció del que mengem. Val a dir que no sóc jo cap persona que hagi estat mai molt interessada en el que d’ençà un temps s’ha anomenat la “nova cultura del vi”, i que mentre el vi m’agradi se me’n fot de si per a les carns és millor un negre, un blanc per al peix i el rosat per als indecisos (ni carn ni peix). I com tampoc tinc un paladar massa exquisit ni tampoc “educat” per distingir aromes, matisos i altres ítems etílics que avui dia ens resulten més familiars que no pas abans, em deixo portar pel vi de la casa o d’alguna bodega que ja conegui. I això sí, també per la cartera: no hi ha ridícul més gran que voler aparentar allò que hom no és en un restaurant d’una certa categoria i que se’t vegi el llautó d’una hora lluny. És clar que també es pot actuar com en Mr. Bean i fer el ridícul amb gràcia.

Doncs bé, un dels trets més característics del reviscolat món del vi són les cartes de tast, que sense entendre gens ni mica en això, suposo que vindria a ser el text que recull de forma breu els aspectes del vi més importants a tenir en compte: origen, com s’ha elaborat, color, gust, amb què és millor acompanyar un o altre, volum d’alcohol, etc. És a dir, aquell document que quan el llegim els neòfits com jo fem cara de babaus per no entendre de la missa la meitat però alhora, de voler aprendre’n més per sortir del restaurant una mica més instruïts (la instrucció pot anar o no inclosa en el preu de l’àpat). També pot ser, com deia al principi, que algú es passi de llest i li encolomin un “Baturrico” per comptes d’un Rioja (però a preu d’aquest darrer). Per tant, no ens vulguem passar de frenada i reconeguem la nostra ignorància en aquells àmbits on no som ningú. Ja hi haurà altres ocasions per fer valdre la nostra vàlua. I en aquest sentit, ara se’ns presenta una com anell al dit.

Cata_de_vi_Muscat

La primera imatge fa un temps que me la va passar el col·lega Xavier Villalba, professor de la UAB i també blocaire com jo (aquí teniu l’enllaç al seu espai virtual), coneixedor de les meves dèries ortogràfiques i lingüístiques. Correspon a una carta de tast d’un vi concret que inclou unes quantes errades (accents, ela geminada, canvi de gènere de paraula, etc.), però destacant-ne una a primera vista com és el darrer ítem: sempre havia pensat que l’equivalent català del castellà “acidez”, és “acidesa” però potser aquesta carta l’ha redactada una persona de tracte aspre, desagradable i poc sociable, és a dir, “àcida” i hagi volgut fer la punyeta a la bodega en qüestió. El que resulta curiós, però, és que una mica més amunt -en fer referència al paladar- la paraula sí surt correctament escrita. Qui sap si a més de la possibilitat de ser àcida, a mida que l’autor del text anava escrivint també anava fent el seu propi tast i el contingut de l’ampolla se li va fer curt.

I ja que parlem de vi, què millor que un bon acompanyament sòlid, allò que se sol dir en termes gastronòmics, el “maridatge”. Si hem de fer cas del que es diu d’aquest vi en concret, sembla ser que no casaria gaire amb els formatges  (però com diu la dita, en qüestió de gustos, colors). De totes formes, si decidiu de fer cas omís de la recomanació de la carta de tast i tant sí com no us ve de gust una mica de formaTge, aneu amb compte d’on el porteu, no sigui que us donin una altra mena de queviures. Potser és un emmental i per algun dels seus forats s’ha escopolit la lletra “T” que falta en aquest cartell tan elaborat d’una parada d’un mercat de Manresa. Sapigueu, per cert, que tot i la creença popular, el típic formatge amb forats és aquest i no el gruyère (aquí ho podeu llegir).

Formageria

Com a colofó d’aquesta entrada tan saborosa, dir que la difusió del món del vi entre molta més gent ha afavorit també la publicació de nombrosa documentació de consulta, entre la qual, les guies (de bodegues, denominacions d’origen, rutes, enoturisme, etc.). I malgrat que ja sabem que de tot hi podem trobar a la vinya del Senyor, que de guies en podem llegir de bones i de molt dolentes, una guia hauria de ser, d’entrada, exquisiDa i no pas “exquisita”. Oimés tractant-se de vins. Per cert, bon profit!

Guia_exquisida

Postdata: una seguidora del bloc, i que també en sap un munt d’ortografia, m’ha fet veure a través del Facebook que a la imatge anterior de la carta de tast del vi faltava per indicar l’errada de la paraula “maridatje”. Doncs bé, la imatge ja ha estat rectificada però he preferit no retocar res del text, no cal afegir més llenya al foc (o la bóta on hagi madurat el vi). I és que encara que ens posem la disfresa d’inquisidor aferrissat, sovint quatre ulls veuen més que dos. Gràcies, Esther!

Deixa un comentari

Filed under alimentació, Restauració

D’olives, pollastre i bacon

Des que porto gestionant aquest bloc m’adono que el món de la restauració en particular i de l’alimentació en general és molt ric en “heretgies lingüístiques” i que el nodreixen -mai millor dit- d’una forma bastant regular. I una prova més d’això que us estic dient és aquesta nova entrada que vindria a ser una mena de popurri estival, a partir d’unes quantes imatges que de fa temps tinc reservades per a situacions com aquesta. Si per aquestes dates tan poc propenses a plantar-se davant la televisió, les cadenes ens “martiritzen” amb els seus programes de resums d’altres programes per omplir la graella -Déu meu, com trobo a faltar de vegades la famosa “Carta de ajuste”-, i no haver de trencar-se la closca amb noves ofertes, aleshores per què no jo també? Per tant, com ara mateix tampoc estic gaire per la feina de redactar entrades individuals per a cadascuna de les imatges que adjunto, us les agrupo totes aquí perquè pogueu comprovar que si els diccionaris fossin productes gastronòmics d’una alta demanda, el panorama lingüístic i ortogràfic seria molt diferent del que ho és avui dia.

Així doncs, què us sembla si comencem per un aperitiu tan clàssic com poden ser unes olivetes? Us en faríeu creus de com m’arriben a agradar i com amb el pas dels anys he anat ampliant el ventall, de verdes a negres, amb i sense pinyol, dolces i picants, etc. Estic convençut que podria sobreviure bastant bé en una illa deserta amb uns quants llibres, unes tones d’olives i això sí, sense televisió ni telèfon. De totes formes, si bé em puc empassar qualsevol mena d’oliva no em foteu unes com les de la primera imatge perquè no sé ben bé quines són. Si la cooperativa de Guissona comercialitza pots d’olives com aquestes, aleshores potser que faci el cor fort perquè aneu a saber què estaré menjant. Una ràpida ullada al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ens trauria el dubte: l’os (sense accent) ens diu que és l’equivalent al “pinyol de l’oliva i altres fruits” i en canvi l’ós (amb accent tancat) indicaria un “mamífer carnívor de la família dels úrsids, plantígrad, de pelatge abundant, cua molt curta i cos corpulent”. Us imagineu una oliva gegantina (no podria ser de cap altra manera) farcida d’ós! en tindríem per triar ja que aquest podria blanc, bru, gris, malai, d’Alaska, morrut, negre americà, polar, tibetà, formiguer, rentador, etc. Tantes varietats com olives més “normals” trobaríem en una parada de mercat ben assortida. I si esteu buscant un pot d’olives amb òs (amb accent obert), només cal que us apropeu a una botiga d’aquesta cadena tan coneguda. Així de fàcil, les hi deuen “fabricar” especialment.

I que tal si després d’una tapa d’olives fem un plat com Déu mana i quin més clàssic també com una mica de pollastre? Igual que abans, la carn que més m’agrada de menjar, sobretot si a és a l’ast (mmm!!! la boca ja em regalima). Sempre he pensat que un dels millors “invents” de la natura és una bona ració de patates fregides (amb un bon oli d’oliva) que facin d’acompanyament d’un bon … pit de pollastre. És clar que si busqueu a la botiga aquesta part de l’anatomia del pobre animalot crec que no la trobareu, per molt que regireu per les prestatgeries. I això que el diccionari ho deixa ben clar: el pit és “la part anterior d’un quadrúpede o d’un ocell immediatament sota el coll” i posa com a exemples el pit de bou, de vedella, etc. De totes formes, quantes vegades en una conversa informal, hem deixat anar una “petxuga” en comptes de “pit”? O “pollu” i no “pollastre”? Confesso que a mi també se m’ha escapat en més d’una ocasió -potser pels efectes de les olives que abans m’he menjat- però d’aquí a veure-ho escrit en una botiga d’alimentació, se’m fa un pèl estrany. Ainss! quin mal li ha fet al pollastre l’assimilació de la “pechuga” castellana. I ara que hi penso, curiós que en aquest idioma no es digui “pecho de pollo”. Tant se val, en la mesura que pugui fer-ho, continuaré menjant carn de pollastre i tot i aquesta “heretgia lingüística” no se m’ha passat pel cap fer-me vegetarià.

Petxuga_pollastre

I per concloure aquesta entrada gastronòmica, què tal si canviem les olives per una mica de bacó? Al cap i a la fi, no tothom ha de tenir les mateixes preferències gastronòmiques que jo. Quan vaig veure aquest fulletó de propaganda a la meva bústia no li vaig fer el menor cas fins que les meus ulls van anar a parar a les cometes del “bacon”. Confesso que no sé tant de gramàtica catalana com per assegurar que l’ús d’aquesta figura sigui, en aquest cas, incorrecte i si heu llegit algunes entrades meves d’aquest bloc, us haureu adonat que jo també les utilitzo per referir-me a paraules que no figuren al català, a certes expressions, etc. De totes formes, si a la nostra llengua tenim la paraula “bacó”, aleshores per què no escriure-la? O ja posats, fem-ho “bé” i escrivim-la tal i com s’acostuma a pronunciar en anglès, ergo, “beicon”. És clar que si amb aquest fulletó es volia demostrar la capacitat bilingüe del possible comprador, fem-ho tot en ambdós idiomes, per exemple, què tal unes wings of pollastre? o unes ales de chicken? o un steak of vedella? I per acabar-ho d’arrodonir, tot això a uns heavenly prices.

Presentación1

8 comentaris

Filed under alimentació, Supermercat

Un nou sabor?

Començo per indicar el significat més habitual de la paraula “mànec” segons el diccionari català i que diu el següent: “Part adaptada a una eina, a un instrument, per on s’agafa en servir-se’n. El mànec d’una destral, d’un ganivet, d’un paraigua. El mànec d’una escombra, d’una pala, d’una aixada. El mànec d’una paella“. Fins aquí res d’estrany per a una paraula d’ús molt comú per fer referència a una part d’uns quants estris o eines que podem tenir per casa i utilitzar amb una certa regularitat: qui no ha agafat mai una paella per cuinar-se un ou ferrat, o un ganivet per tallar formatge o una serra elèctrica per tallar uns quants caps? I per on acostumem a fer-ho? doncs sí senyor, pels seus respectius mànecs. Així de simple i senzill. Ara bé, quan em van passar aquesta foto -crec recordar que el company Raul Suhet- em vaig quedar una mica bocabadat en comprovar que tot i no ser un devot de la beguda del te, no sabia tampoc que hi hagués aquest nou sabor de fruita. Òbviament la promoció es refereix a un te de mango, o el que és el mateix, “fruit comestible del mango, gros, generalment asimètric, de pela gruixuda sovint vermellosa o groguenca i polpa de color variable entre el groc i el vermell, tova, aromàtica i dolça“. I malgrat no saber ni un borrall del fantàstic món de les plantes i vegetals en general, no en sé de cap que tingui per nom el de “mànec”.

Aquesta és una prova més -després en farem referència a una altra- de com molta gent no és conscient encara que davant un ordinador, qui realment “ordena” (dicta les ordres) és l’usuari, la persona que es posa al davant de la pantalla i el teclat, mentre que la màquina tan sols és l’instrument executor de les ordres. I és clar, si aquella rep unes ordres incorrectes no esperem que després ho faci bé. En aquest cas, el processador de text de l’ordinador devia tenir instal.lat per defecte el traductor i apa … va traduir “mango” (fruita) per “mànec” (part de l’eina). Fins aquí podríem fer la vista grossa i no dir-ne res. Ara bé, la pregunta és: no hi ha ningú que després s’ho repassi, abans d’encarregar el cartell? Suposo que aquest és el mateix cas de què es van fer ressò els mitjans de comunicació fa pocs dies de la traducció anglesa de la pàgina web de la Generalitat amb l’aplicació del Google, i els errors descomunals que va cometre amb els noms d’alguns consellers i fins i tot del mateix President; recordeu que el conseller d’Agricultura, Josep Maria Pelegrí, era Joseph and Mary Pilgrim, el conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries González, es va rebatejar com a Clergy and José Luis González i el cap de l’executiu apareixia com The President More o More President. Eps, potser en aquest cas la màquina no es va equivocar i va fer seu el lema electoral de CiU de “Més per menys”.

I per acabar aquesta entrada, a veure si resultarà que realment som tots nosaltres els qui estem equivocats i realment existeix un te amb gust de mànec, tot i que em faria molt fàstic beure-me’l; si consulteu el diccionari comprovareu que “mànec” pot ser també o bé un mol.lusc (per això que treguin al mercat un te d’escopinyes o musclos) o bé la peça d’un os (potser un te una mica antropòfag).

3 comentaris

Filed under alimentació, Supermercat