Category Archives: Bancs-caixes d’estalvi

A “llimpiar” tota la merda!

Ja ho sabem: en aquest país tot està podrit i hi ha molta merda per netejar o si més no, aquesta és la sensació que un pot tenir després de fer una ullada a les notícies de qualsevol dia. D’una banda, el sistema financer espanyol, malgrat haver superat les proves d’estrès del BCE i que no fa gaires anys era el millor del món (en paraules d’en Zapatero), no deixa de sorprendre’ns amb casos tan mediàtics com ara el de les black card de Bankia i abans el de les preferents, les pensions milionàries als antics gestors de les caixes d’estalvi rescatades amb diner públic, el finançament a operacions immobiliàries de dubtosa rendibilitat, etc. D’una altra el sistema polític es troba en mans d’una “casta” (paraula ara molt de moda) que no el deixa anar, se l’ha fet seu i limita, quan no impedeix clarament, altres formes de participació ciutadana alternatives a les tradicionals, les de l’stablishment, que alhora les veu com a enemiges i antisistema. És allò que fa temps es diu de la “desafecció” de bona part de la població respecte el sistema de representació política. I per no parlar ara i aquí del debat sobre el referèndum a Catalunya, consulta, costellada o com li vulgueu dir, ja que això donaria per obrir un altre bloc. I en tercer lloc, què dir del sistema judicial? sempre ha tingut una imatge bastant dolenta, de lenta, ineficaç i el més greu i paradoxal, injusta. Només en casos d’alta volada i de repercussió mediàtica molt notable sembla que els jutges “estrella” (alguns han acabat, però, “estrellats”) es posin les piles: Gürtel, Bárcenas, EREs, Bankia i una interminable llista de casos. De totes formes, quan hom veu que en alguns d’aquests són els jutges els que acaben sent inhabilitats (per suposada mala praxi) i els xoriços els que campen lliurement pel carrer com si no hagués passat res, et fa pensar que la independència judicial continua sent una fal·làcia i que la bena que tapa els ulls de la Dama de la Justícia té molts forats esbiaixats.

Llimpiesa

És per tot això que quan vaig veure aquesta pintada no vaig saber què pensar: el podríeu llegir (ara ja l’han netejada) just al costat de la porta d’entrada de l’oficina principal de Caixabanc de Manresa (altrament dit, tothom hi acaba passant pel davant); no sé si es referia a la necessitat de netejar tot i tot i des de la base, i fotre tota la porqueria a l’abocador; no sé si més aviat era un missatge més concret i directe per alguna queixa d’un client vers aquesta entitat en particular; o si tan sols es tracta d’algun veí del barri reivindicant una acció més decidida per part de l’Ajuntament de la ciutat per fer més neta aquesta zona (ja us deia en aquesta entrada que fa temps tinc la sensació que aquesta és una qüestió que ha anat a menys dins el que és la gestió municipal diària).

Sigui com sigui, i posats a reclamar, per què no demanar una comissió de “llimpiesa” idiomàtica, integrada per uns quants agents de la policia local que vetlli perquè tot allò que es pinti als carrers de la ciutat -encara que contradigui les ordenances municipals en aquest aspecte- sigui correcte. Encara recordo una escena de la mítica pel·licula dels Monty Python, “La vida de Brian” en què un parell de soldats romans enxampen en Brian mentre estava escrivint un missatge antiromà en un mur (veieu-la cap el minut 23′ en aquest enllaç) en un llatí ple d’errades (per allò de les famoses declinacions) i, oh sorpresa!! el castiguen a escriure’l correctament 100 cops. Altrament dit, caldria incentivar les pintades urbanes amb un esprai en una ma i el diccionari a l’altra (o en termes més moderns, alguna aplicació al mòbil). Per cert, a la foto no es veu gaire bé però diria que la primera vocal de “Comissió” era una “U” la qual cosa, de poder ser confirmada, hagués estat la “neteja” total de qualsevol lògica ortogràfica.

Per acabar, i aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, us colo en aquesta entrada que fa referència a Caixabanc aquesta altra imatge que em va passar una antiga estudiant meva fa un temps: sembla que la comissió de traducció català-castellà de l’entitat devia estar fent nones (gens estressada) i se’ls va passar per alt això: potser fruit d’un bilingüisme mal entès per certs partits polítics de casa nostra …

CaixaBank

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Bancs-caixes d'estalvi

Espaculem amb la llengua?

Ja fa temps que la bombolla immobiliària ha esclatat als morros de molta gent i més d’un se’n deu ara estar penedint d’haver-se pujat al carro que fa uns anys passava per arreu del territori català, prometent obtenir incomptables beneficis amb la compra d’un habitatge. I tant se valia on es localitzés, les seves característiques, si era nou de trinca o de segona, tercera o vés a saber per quines mans havia passat abans, gran o petit, etc. Qui no tenia una segona residència, un dúplex, àtic o casa amb jardí i piscina, no era ningú. I en aquesta dinàmica, diguem-ho clarament, gairebé tothom hi va participar: la contractació d’una súperhipoteca de per vida va esdevenir senyal de ser algú important en aquesta vida. I per això bancs i caixes es van afanyar a donar-nos la possibilitat de no quedar-nos enrere i de poder presumir per haver prosperat, ni que sigui a base de crèdit però alhora d’una base de recursos financers molt feble. Qui no ha sentit mai allò de “sigues propietari d’una casa que mai baixaran de valor”, o “no lloguis un pis perquè és llençar els diners, fes-te’n propietari”. M’estalvio moltes coses sobre aquesta qüestió perquè qui més, qui menys, ja sap com ha anat la història i què està passant avui dia, per desgràcia: dificultats per pagar el rebut de la hipoteca, desnonaments per no poder fer front als deutes i el que és encara més greu, més d’un suicidi derivat d’aquesta situació. La riquesa que se suposava donava un habitatge s’ha esvaït gairebé de cop i volta i ara ens adonem que mai hem sigut rics i que mai hem deixat de ser pobres.

Espaculació

Però deixem de banda aquesta perspectiva tan dramàtica de l’assumpte i anem a l’objecte d’estudi d’aquest bloc: fixeu-vos en aquesta primera foto que us adjunto com apareix una paraula que va estar en boca de tothom i com de vegades la seva pronunciació amb un determinat accent ens pot jugar una mala passada a l’hora d’escriure-la. No sé exactament si això seria un exemple del que des de comarques endins anomenem “parlar pijo” o “bleda”, o per entendre’ns, el que feia l’actriu catalana Lloll Bertran fa uns anys en un programa de TV3 quan interpretava el personatge de Sandra Camaca; si ho recordeu, i amb un to certament exagerat, parlava com si no sabés pronunciar les “e” obertes o neutres i directament deia l’a. De totes formes, si l’autor d’aquest missatge clarament reivindicatiu -per cert, en un edifici a mig construir de Vilanova i la Geltrú-  pertany al grup ARRAN (que no ho sé del cert), aleshores podríem pensar que dins les seves files de militants hi ha alguna persona infiltrada. I és que si hem de fer cas de la seva ideologia i objectius, aleshores aquesta associació juvenil no es caracteritzaria, precisament, per tenir a les seves files persones que puguem qualificar de “pijos”. Tant de bo que tinguessin també una secció dedicada a segar arran qualsevol desviació o heretgia lingüística.

Però si de totes formes ens hem embrancat en una hipoteca i necessitem moblar la llar, segurament també ens caldrà uns quants calés. I què millor que trobar una botiga -en el cas de la següent foto, de cuines- que ens ho posi en safata i que no ens haguem d’amoïnar per si hem de recórrer a mobles de segona ma o nous de trinca però d’una qualitat tan baixa que en comptes de postades de fusta porten muntades altres fetes amb paper de fumar. Per tant, posats a fer-la grossa, demanem també diners perquè el contingut de la llar (aquesta seria el continent) sigui també digne i serveixi per atorgar-nos una certa prestància. Ara bé, aneu amb compte què demaneu perquè potser la botiga en qüestió no us doni ben bé el que necessiteu. I és que si observeu el cartell de la fotografia us adonareu que us poden encolomar una cosa que no existeix. Podríem parlar del barbarisme sobre el verb “finançar”, que és la versió correcta d’una expressió tan habitual com incorrecta com és “financiar”, i d’aquí podríem afegir derivats com “finançament” (en comptes de “financiació” o “financiament”) o “financer” (per “financier”). Ara bé, confesso que no havia mai abans escrita aquesta paraula tal qual es mostra a la imatge, que suposo vindria a ser la traducció literalment errònia del castellà “financiación” o la derivada de “finanza”. I perquè la cosa quedi clara i no en tinguem dubtes, l’autor del cartell ho remarca en color groc. Ole tu!!

Finançacions

Per cert, no us cregueu tot el que digui la televisió. Dic això perquè justament amb motiu del darrer premi de Fórmula 1 que van transmetre per TV3 (25 de novembre), abans d’iniciar-se la cursa van posar uns quants anuncis de concessionaris de cotxes, tots de l’Àrea Metropolitana (em va recordar allò del Movirecord de quan encara anava al cinema). Doncs bé, us ben asseguro que es van fer un fart de pronunciar la paraula “Financiació”. Per tant, i encara que ho publiqui La Vanguardia, les vaques no volen i a TV3, la “nostra”, també podem trobar autèntiques “perles lingüístiques”.

6 comentaris

Filed under Bancs-caixes d'estalvi, Serveis llar

Bancs i castellanismes

En aquest bloc teniu unes quantes entrades relacionades amb la qüestió dels castellanismes, d’altra banda tan habituals en la nostra llengua catalana com alhora maltractada (per exemple, aquí us en poso aquesta sobre les paraules “bono” i “tamany”). Per tant, diríem que és un filó que podria nodrir, dia sí i dia també el bloc ja que qualsevol persona que estigués al cas, en sentiria un munt al llarg del dia. De fet, m’imagino que per a molta gent -jo inclòs- no deu ser una qüestió que faci obrir els ulls de bat a bat, d’aquelles que en un context lingüístic més informal, col·loquial, són fàcils de disculpar. De tant en tant jo mateix deixo anar algun castellanisme i quan me n’adono, tampoc corro a buscar l’espasa amb què fer-me el Seppuku (més conegut com Harakiri). Siguem sincers, no hem de ser més papistes que el mateix Papa. Ara bé, això no treu que es reconegui el fet i se’n faci constància per intentar mantenir la màxima “puresa” del nostre idioma i lliure d’intromissions d’un altre (eps! també s’hauria de fer amb altres -p.ex. el castellà). El temps ja s’encarregarà després que aquestes noves paraules acabin sent acceptades i incorporades “oficialment”.

A tot això, us presento en aquesta imatge un exemple típic de castellanisme aplicat al sector bancari, tan criticat avui dia al nostre país per tothom -i ben bé que s’ho ha buscat (que si fallides i fusions de caixes d’estalvi, rescats amb diner públic, participacions preferents, desnonaments per impagament de la hipoteca, etc.). Però no ens desviem del tema. Aquests dies em toca negociar la renovació d’un dels meus dipòsits que tinc estalviat en un banc (dit així semblaria que estaria nedant en l’abundància i que podria fer ombra al mateix Bárcenas) i una de les paraules que se m’ha escapat més d’un cop és aquesta: “Plaç“. No la busqueu al diccionari perquè no la trobareu ja que en català no és correcte, i més aviat l’hauríem de substituir per “Termini“. Reconec, però, que és més habitual dir aquesta “catalanització barroera” que no l’opció correcta; i qui si sap si potser fins i tot és més fàcil (una paraula monosíl·laba versus una altra de tres síl·labes). Però si aquest cartell estava penjat a la porta d’entrada de l’oficina bancària i el veu tothom que hi entra o que hi passa per davant, tard o d’hora algú se n’acaba adonant.

Cartell_banc

També són certes dues qüestions sobre aquest anunci: primera, si esteu una mica al cas de l’evolució de l’interès amb què bancs i caixes retribueixen els estalvis (si en teniu suposo que ho sabreu i els que no, tampoc us deu amoïnar gaire) ja haureu deduït que aquest cartell no és actual: corresponia a una oferta d’una oficina del Banco de Valencia a Manresa, encara no fa un any. Si heu d’esgarrapar interessos avui dia ja veureu com no aconseguireu passar de poc més d’un 2% (tot dependrà també de l’import, termini temporal, periodicitat en el cobrament d’interessos, vinculació amb l’entitat, capacitat de pressió, etc.). Altrament dit, aquesta retribució d’un 4,49% és de temps passats i ara mateix ens semblaria de ciència ficció (corren mals temps per als grans estalviadors).

I la segona qüestió a què abans feia referència: avui dia el Banco de Valencia està en fase de liquidació sota l’ombra de CaixaBanc (l’antiga Caixa de Pensions). I és que en un tres i no res, l’aparell financer de la Comunitat Valenciana ha passat de “modèlic” a ser esborrat de la faç de la terra (qui no es recorda de la Caja de Ahorros del Mediterráneo o CAM?). I és clar, si gestionaven tan malament els diners com per acabar com ha acabat, com se’ls ha de demanar que tinguin més cura del que escriuen? Tret que en la varietat catalana que es parla en aquesta Comunitat (alguns en diuen “Valencià” i altres hi afegirien encara “Alacantí” o “Castellonenc”), s’accepti com a correcte el “Plaç“. Tant se val, deixem tranquils els nostres veïns del sud que prou feina tenen com per “terminar” el via crucis econòmic que estan patint (de fet, com nosaltres).

Deixa un comentari

Filed under Bancs-caixes d'estalvi