Category Archives: Joieria

Poder de convicció de Fartografia?

Res em faria més il·lusió que tenir la certesa que aquest bloc serveix per conscienciar la gent de la importància d’escriure bé el català, sobretot si allò que s’ha d’escriure ho ha de llegir altra gent, bé sigui perquè es tracta d’una pintada al carrer, bé d’un cartell d’un comerç, material de promoció, etc. Això voldria dir que el bloc tindria una certa audiència i remarcaria, encara més, la meva faceta una mica vanitosa per la qual a qualsevol blocaire li agrada que algú llegeixi allò que publica a la xarxa (allò que en castellà se sol dir “a nadie le amarga un dulce”). De totes formes, i si he ser sincer amb mi mateix i tocar de peus a terra, no compto que Fartografia tingui un volum de visites tan elevat com per sortir als rànquings de blocs amb més visites. Però deixarem la porta oberta per si de cas … Faig aquesta introducció perquè si us fixeu en aquesta primera imatge no hi veureu res d’especial, el cartell de la botiga no conté cap errada ortogràfica i per tant, no tindria sentit que fes esment … llevat que la compareu amb la que apareix en aquesta entrada del passat mes de març: la mateixa botiga amb el cartell, ara sí, esmenat: han passat de la forma incorrecta “sortit” a la correcta “assortiment” (també es pot dir “assortit”). Com deia a l’inici, ja m’agradaria que el canvi de cartell fos motivat per haver aparegut en aquest espai -voldria dir que hi han entrat- però serem modestos. En qualsevol cas, benvingut sigui el nou cartell i per cert, si compareu els dos us adonareu que el negoci s’ha ampliat: ara també compren plata (potser és que ja ens hem venut totes les joies i ara estem en una fase de recollir totes les rampoines que siguem capaços de trobar pels calaixos).

Assortiment_Berga

De fet, aquest tipus d’entrada per “premiar” les rectificacions no és la primera que podeu llegir al bloc; a l’abril del 2013 ja en vaig fer una altra sobre els interessos cobrats en la compra d’ulleres en una coneguda cadena d’òptiques d’un petit país dels Pirineus que ara, dia sí i dia també, surt als mitjans de comunicació espanyols perquè sembla que hem descobert que s’hi poden tenir comptes corrents opacs al fisc. Amb o sense frau fiscal, també val la pena recordar aquesta esmena “òptica”. I per acabar, us poso aquesta segona imatge tan curiosa de la cara d’un mico que recollia en aquesta altra entrada: recordeu que parlava de com algú no sabia insultar correctament i confonia els feixistes (en aquest cas catalans, que també en deu haver-hi) amb el “faxistes”, és a dir, la gent que encara al segle XXI s’entossudeix a seguir utilitzant un aparell anomenat fax. Doncs bé, ja fa un temps que algú altre es va dedicar a netejar la pintada de l’insult que hi havien escrit i ara es pot tornar a veure el mico sense cap màcula. Doncs gràcies, més enllà de les pintades encara hi ha persones que vetllen perquè l’art urbà es conservi en bones condicions, encara que en aquest cas vagi en detriment de trobar més material amb què fornir el bloc.

Sapigueu, doncs, que em comprometo a publicar de nou el material esmenat que vagi trobant; de totes formes, molt em temo que aquests casos són, més aviat, l’excepció que confirma la regla.

Faxista_4

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Òptica, Joieria, Segona mà

Compte, el valencià pot enganyar!

No és la meva intenció crear polèmica amb els meus veïns del sud -vull dir els de més enllà del riu Sènia i fins allà on arriben en direcció sud allò que hom anomena “Països catalans”. Faig aquest avís perquè de fa temps que tinc la sensació que per a molta gent sembla que no els hagi quedat gaire clar quin idioma parlen, a més del castellà. Aquí, al que és la Catalunya autonòmica, sempre que ens arriba una notícia de l’àmbit lingüístic provinent de la Comunitat Valenciana (sembla ser que això de “País Valencià” a molta gent li provoca basques) sol venir associada de polèmica, més que res pels intents reiterats, persistents, contumaços i obstinats del govern de la Generalitat Valenciana d’eliminar qualsevol rastre o petjada del català. Al respecte, sempre he pensat que alguna cosa haurem fet malament els catalans perquè se’ns tingui aquesta tírria, tant des del sud com des de l’oest com també des de l’arxipèlag balear. Però tanta com per voler esborrar del mapa una part del seu propi patrimoni cultural, com és una llengua, em costa molt d’entendre.

És clar que com Espanya no s’ha cregut mai allò de ser un “estat plurinacional” i per a un espanyol resident a, posem per cas, Madrid li deu ser més fàcil aprendre català, gallec o èuscar a qualsevol altre país del món que no pas al seu, aleshores no ens hauria de sorprendre aquest fet. I és que quan s’utilitza la llengua per a finalitats polítiques tenim situacions com les següents, per citar només unes quantes: el circumloqui del govern de l’Aragó per no anomenar “català” a la “lengua aragonesa propia del área oriental” (Lapao); la imposició del Decret de Llengües (TIL) del President Bauzá a les Balears; la necessitat d'”espanyolitzar” els alumnes catalans en versió del ministre Wert i la seva LOMCE; la referència de més d’un polític valencià a l’origen de la seva llengua fins als temps dels antics ibers (suposo que fruit d’haver fumat abans alguna substància psicotròpica), etc.

Tentació

Si ja no ens posem d’acord ni en com s’ha d’anomenar una llengua (la mateixa però en territoris diferents), o s’aplica el corró d’una majoria parlamentària que sovint s’ha caracteritzat per la seva hostilitat vers tot allò que pugui provenir del català, per donar legalitat a unes decisions polítiques que no tenen res a veure amb una realitat lingüística científicament més que provada, no m’estranya que puguem tenir dubtes sobre la correcció lingüística del vocabulari emprat. Fixeu-vos en aquesta imatge que em va passar una antiga estudiant meva i que correspon a una botiga d’un centre comercial del municipi valencià d’Alfafar. En principi semblaria que la paraula correcta hauria de ser “temptació” però en canvi, al diccionari general de la llengua valenciana apareix com a correcta, amb els següents significats: Acte i acció de tentar / Persona o cosa que tenta / Estímul que fa de­sijar una cosa / Rel. Inducció al pecat (del llatí temptatiōne o tentatiōne). Per tant, aquesta entrada, que reconec que l’he començada pensant que hi havia una errada … doncs com es diu col·loquialment, “va a ser que no”. De totes formes, ja que he fet l’esforç d’escriure-la no l’eliminaré atès que em serveix també a mode de reflexió sobre una qüestió que no és em tregui la son però que vista des de Catalunya, no acabo de concebre-la.

Tot i no ser filòleg, he de suposar que una llengua admet diverses varietats per a una mateixa paraula però això no implica automàticament que siguin diferents i tinguin orígens diferents. Mal que els pugui doldre a una part de la gent que viu a la Comunitat Valenciana, la seva llengua (anomeneu-la com més us vingui de gust) prové del català (o més ben dit, és català), igual que aquest ve del llatí. O és que algú afirmaria que l’espanyol dels països llatinoamericans es remunta al que devien parlar les antigues civilitzacions ameríndies, abans que arribessin els conqueridors? És curiós veure com allà ningú diu que parla argentí, colombià, bolivià, xilè, etc. i aquí alguns s’entossudeixen a canviar el nom de la seva pròpia llengua: ja posats, anem a fer que els del sud parlin andalús, extremeny, murcià i pugem fins arribar als dominis del castellano-manxec, lleonès o riojà. Oi que ho veuríeu com una ximpleria? De totes formes, si el diccionari de la llengua valenciana admet “tentació” en comptes de “temptació”, no hi tinc res a dir. Prefereixo guardar-me l’opinió.

Per acabar, anem a riure una estona: us poso dos enllaços a sengles gags del programa “Polònia” de TV3 que, al meu modest parer, reflecteixen bé aquesta qüestió del català-valencià. El primer, amb la Rita Barberà i l’antic president de la Comunitat Valenciana, Francisco Camps; i aquest segon amb el mateix Camps i qui va ser també el seu homòleg català, en Montilla.

Postdata: us enllaço aquesta notícia publicada al diari digital Naciodigital.cat el dimecres 15 d’octubre que inclou una altra “perla” sobre el català a la Comunitat Valenciana. N’hi ha per llogar-hi cadires!

Deixa un comentari

Filed under Joieria, Reflexió

Joieria: buscant el glamur perdut

Definitivament es confirma el que molta gent ja sospitava de fa temps: el món de la joieria ha anat accentuant les seves diferències entre el que hom anomena l'”alta joieria” i la resta, sense que ningú gosi de dir, encara, “baixa”. Potser en paral·lel a tants anys de crisi econòmica -i els que encara ens quedem per viure- bona part d’aquest sector professional ha hagut d’enginyer-se-les per sobreviure a una més que fefaent baixada de les vendes i per tant, reducció dels beneficis, dels marges, etc. Les butxaques dels consumidors de l’enyorada classe mitjana (on has anat a parar?) estan més que escurades i els temps no conviden gens a destinar els pocs estalvis que un pugui arreplegar per destinar-los a la compra d’unes arracades, un anell, una polsera, etc. -i la meva dona us ho pot ben assegurar. És clar que mentre uns es van empobrint, altres s’enriqueixen perquè al cap i a la fi, aquesta és l’essència del model de producció i regulació capitalista, amb el segell més neoliberal que pugueu encarregar a la impremta. Per això l’alta joieria, la més fashion, no entén de crisi i segueix fent com si sentís ploure.

Per a la resta de mortals, però, tenim el recurs de comprar bijuteria (que no “bisuteria“) o ja darrerament, i sense cap mena d’embut ni vergonya, joies de segona mà, tot i que vés a saber per quines mans han passat abans. Allò que semblava circumscrit a altres productes -p. ex. roba, cotxes i altres- s’ha anat estenent i abraçat articles que sense que hagin estat considerats sempre de luxe, sí havien estat mereixedors d’una certa aureola de glamur que segurament feia il·lògic un mercat de segones. La crisi, però, ha posat cadascú al seu lloc i a molts els ha fet baixar de cop uns quants esglaons en l’escala social. I qui sap si els tornaran a recuperar … Encara rai que molts joiers es preocupen de nosaltres i vetllen perquè tot i aquest context tan fomut, puguem continuar lluint peces de joieria com si res passés. I és clar, si alguns poden comprar, altres volen vendre i peti qui peti, aquesta és una altra de les essències més pures del Capitalisme.

Joieria_Berga

De totes formes, i partint de la idea que voler lluir elegància -encara que sigui de segones- no ha d’estar renyit amb una altra mena d’elegància, l’ortogràfica, no estaria de més que entre tanta compra-venda de joies algú es preocupés per aconseguir també un bon diccionari. Així, a la primera foto sembla com si es volgués vendre un home sàtir, en el sentit de morbosament luxuriós (allò que en castellà anomenen un “salido”), i en canvi a ningú se li ha passat pel cap de pensar que es tracta més aviat, de vendre un “gran assortit” o “assortiment” de joies (per cert, sense accent). I de la segona foto, què cal dir? un poti-poti d’espifiades on a més de barrejar el castellà i català, s’inclouen algunes errades més que evidents, tret que qui hagi fet el cartell sigui de l’àrea barcelonina (ja sabeu, per allò de parlar xava i de com es pronuncien certes paraules com, justament, “cotxe”) i/o que tingui afinitats amb l’antiga cultura dels faraons o de la Grècia clàssica (per allò de la ciutat de Tebas). Potser valdria la pena que paguessin més que ningú per comprar un diccionari o com a mínim, contractar algú que tingués una mínima idea d’ortografia en català. Per cert, aquesta botiga és dels mateixos propietaris que aquesta altra que va donar peu a l’entrada que us enllaço aquí (recordeu les “papaletes d’empenyo”?).

Joyas_i_cotxa

Sigui com sigui, continuarem buscant el glamur associat al món de la joieria allà on sigui, per molta crisi que hi hagi. I perquè veieu que mal de molts, conhort de ximples, no us penseu que tothom està lliure de pecat (cliqueu aquí i ho podreu comprovar).

Deixa un comentari

Filed under Joieria, Segona mà

Intel·li … com?

Manresa és una ciutat que no és que sigui gaire coneguda arreu per res d’especial i si de cas, sempre he pensat que un dels seus ambaixadors de sempre ha estat l’equip de bàsquet el qual, amb prou feines es manté encara a la màxima categoria nacional (i fins i tot a guanyar una lliga l’any 1998). També és cert que hi ha altres entitats, empreses i persones que qui tingui una mica de cultura general, les coneixerà, si més no d’oïda. Doncs bé, una empresa que no dubto en cap moment que ningú no conegui és Tous, avui dia un dels referents mundials en el món de la joieria i que el seu origen es remunta a l’any 1920. És a dir, que en pocs anys haurà de celebrar el seu primer centenari, que aviat és dit. Des d’aquest bloc ja m’avenço en la meva més sincera enhorabona per aquest proper segle d’existència. Amb tant recorregut a les seves espatlles i havent aconseguit una expansió als cinc continents, és normal que acabin sent els protagonistes de nombrosos articles de revistes. Però malgrat ser una empresa omnipresent arreu, de vegades no es pot controlar tot allò que se n’escriu per vés a saber qui, i és clar, és inevitable que tard o d’hora aparegui algun nyap com el que us remarco a la fotografia.

Tous

Tal i com han anat les coses ningú hauria de dubtar de com de bé s’ha hagut d’espavilar la família Tous perquè l’empresa hagi romàs sota el control familiar durant nou dècades i per tant, de com d’intel·ligents han hagut de ser en un àmbit tan procliu a males jugades i traïdories com és el dels negocis (i no compto que el món de la joieria sigui, des d’aquest punt de vista, una bassa d’oli). Llàstima, però, que la persona que hagi redactat aquest breu article no hagi estat a la mateixa alçada: uns tan intel·ligents i uns altres que no fan gaire honor a aquest concepte. I és que ja sabem que els catalans tenim la dèria d’afegir al nostre abecedari lletres tan rares com una ela geminada (sí, sí, aquella que és com una “ll” i amb un punt enmig). Però és que a més, això d’acabar la “maleïda” paraula d’una forma tan poc intel·ligent que amb les consonants “ts” … no sé jo d’on ha pogut sortir; si fins i tot és un pèl complicat de pronunciar-la tal i com està escrita!

Ainss! una nissaga tan respectada a Manresa, amb tant d’èxit empresarial i heus aquí que ha de compartir el seu nom en un tros de paper d’una revista amb un nyap tan remarcable com aquest. El món és tan injust que per molt bé que un faci les coses, sempre hi haurà algú altre que voldrà restar-te protagonisme.

Deixa un comentari

Filed under Joieria

Quant d’or val un diccionari?

No dic res de nou si afirmo que fa temps el paisatge urbà de moltes ciutats ha canviat a mida que també ho han fet els hàbits de consum i compra de la ciutadania, i que això es tradueix en la desaparició d’uns determinats tipus de comerços i l’aparició d’uns altres de nous. Per posar uns quants exemples, i fixant-me en els carrers de Manresa, que és per on em moc més habitualment i que suposo deu seguir el mateix patró que moltes altres, m’adono que els basars xinesos (els antics “tot a 100”) van de baixa i són substituïts per botigues de roba (amb aparença occidental); que el boom dels locutoris i botigues de queviures destinats bàsicament als nouvinguts s’ha aturat (suposo que la crisi fa que hagi ara menys demanda perquè una part dels que van venir ja no hi són); que ara sembla que ens agradin molt més que abans les pastisseries que es dediquen a vendre capcakes; o que comencen a aparèixer com bolets iniciatives de compra i venda de productes de segona ma: roba, música, articles de nadó, etc. En aquest sentit, i aquí ho lligo amb l’objecte d’aquesta entrada, els establiments del ram de l’or, altres metalls preciosos i joieria en general també han acabat sent un element més que habitual de la trama comercial de moltes ciutats. Sens dubte, i davant la crisi econòmica que estem patint, això fa més visible la necessitat de moltes famílies d’obtenir ingressos d’on sigui, venent les joies de la iaia que fins ara estaven arraconades en un calaix, i aprofitant que durant molt de temps la cotització de l’or ha crescut com l’escuma, tot i que també fa mesos que aquesta també s’està desinflant. I és que tot allò que creix, acaba decreixent.

Compro_or_1

Com deia abans, Manresa no n’ha quedat al marge d’aquesta “febre d’or” i per descomptat també, de la possibilitat d’incorporar al paisatge urbà, cartells que contenen més d’una errada ortogràfica. I aquesta imatge que us adjunto n’és una bona mostra:  un cartell de dimensions bastant considerables i que no pot passar desapercebut per aquella gent amb uns mínims coneixements de català. Alhora, també pot ser un bon exemple de com si no el parlem correctament, acabem també escrivint-lo igual de malament. I és que si ja la paraula “papeletes” no és vàlida (vindria de “papel” en castellà però “paper” en català), això d'”empenyo” fa molt mal a la vista. Si busqueu pel diccionari veure que la paraula correcta és “empenyorament”, és a dir, l’acció o efecte d’empenyorar una cosa (p. ex. “l’empenyorament de les joies li permetrà de pagar aquests deutes”). És clar que amb la mida de lletra amb què s’ha escrit el cartell, aquesta darrera no hi hagués cabut. I posats a ser pràctics, per què haver d’enxiquir-la si tal i com està escrita sembla una paraula ben catalana? Encara rai que ha respectat la forma “NY” en equivalència a la”Ñ” castellana.

Tot plegat, la cobdícia per l’or ens pot fer perdre les bones maneres de l’escriure i posats a demanar, i com altres vegades, tampoc ha de suposar una gran despesa per a ningú d’aquest ram comprar un bon diccionari castellà-català. Segurament que amb un parell d’arracades de la iaia o l’anell de casat de la mare empenyorat se’n podria aconseguir un, i fins i tot, qui sap si un incunable! I curiosament, aquesta cadena d’establiments té unes quantes botigues repartides per la ciutat i a tres que tinc “controlades”, també trobem alguna que altra falta d’ortografia, tot i que aquestes molt més petites (de mida) i per tant, menys visibles: recordo que en català és “bijuteria” i “quirat”. I és que els catalanoparlants tenim la mania de voler diferenciar-nos del castellà fins i tot en aquests petits “detalls”.

Bisuteria

Kilats

3 comentaris

Filed under Joieria, Segona mà