Un, dos, tres … responda otra vez

Posem-nos una mica nostàlgics; la gent d’una certa edat recordarà amb molta estima el mític concurs de TVE, “Un, dos, tres, responda otra vez“, que durant moltes temporades va entretenir les famílies, sobretot en una època en què a la televisió només podies sintonitzar dos canals (això ho expliques al jovent d’ara i es produeix un cobriment de cor pandèmic). La primera part del concurs consistia en un tanda de preguntes de temes que, si no recordo malament, eren escollits pels propis concursants sense saber quins eren perquè estaven amagats dins uns sobres. Ara bé, el que tothom sí recorda és que la pregunta començava sempre per Así que por 25 pesetas, dígannos -i aquí es deia el tema triat- como por ejemplo -i aquí la o el presentador deia un exemple del tema-, un, dos, tres… responda otra vez. Adoneu-vos que les respostes correctes valien 25 pessetes (només a la darrera etapa del concurs els premis ja eren calculats en euros).  Bé, deixo ja de banda la part nostàlgica perquè si segueixo segur que em començaria a caure més d’una llàgrima sobre el teclat de l’ordinador.

Faig aquest introducció perquè de la mateixa manera que aquest concurs és un dels clàssics de la televisió nacional, ara que som a l’estiu podem trobar-ne uns altres, de clàssics, d’aquells que sempre es repeteixen i que sabem que en aquesta època de l’any veurem, un cop més, per la televisió o en el pitjor dels casos, haurem de patir novament a les nostres pròpies carns. Fem-ne una prova, así que por 25 pesetas, dígannos “clásicos veraniegos”, un, dos, tres… responda otra vez:

• La reposició de “Verano azul” a TVE… correcte!
• La reposició de “Plats bruts” a TV3 … correcte!
• Les connexions de programes de televisió a peu de platja … correcte!
• El dramatisme als programes de televisió quan es parla de temperatures … correcte!
• Els problemes del turisme a les grans ciutats … correcte!
• Els incendis forestals … correcte!
• Les vagues de pilots d’avió … correcte!
• Les vagues del personal de terra dels aeroports … correcte!
• Les vagues del personal de seguretat dels aeroports … correcte!
• Les vagues de Renfe … correcte!
• Mmm … mmm … mmm … ains, no en sé cap més.
• Vinga, vinga, que se’ns acaba el temps.
• La reposició de “Verano azul” … incorrecte!
• Ho sentim, aquesta reposició és una repetició.

 

Doncs bé, els concursants haguessin pogut respondre perfectament aquest altre “clàssic” estiuenc: els anuncis incorrectes dels aires CONDICIONATS, no pas ACONDICIONATS (enllaç). I mira que en aquest cas la botiga en qüestió ho té molt fàcil per esmenar l’error: es treu la lletra “A”, ni tan sols cal refer la resta del cartellet i el text queda ben justificat a l’esquerra.

A l’estiu, tornen els clàssics

És ben sabut que l’estiu és l’època més propícia perquè tornin alguns clàssics, al cinema, televisió, etc. De vegades penso que els responsables d’aquests mitjans no es deuen gratar gaire el cap per pensar en continguts nous perquè ja deuen ser conscients que poca gent se’ls mirarà; i és ben lògic, amb les calorades que hem de suportar preferim estar a la fresca que no tancats en una sala o habitació mirant una pantalleta, encara que puguem disposar d’un aire condicionat. Doncs be, aquests “clàssics” també es donen en l’àmbit lingüístic, sent-ne un de molt clar el dels pronoms febles, maleïts pronoms! Per exemple, recordeu que a mig maig vaig fer aquesta entrada a propòsit d’una de les errades més habituals en aquest camp i deia això:

• Que els pronoms s’escriuen darrere del verb quan van amb un infinitiu, gerundi o imperatiu i separats amb un guió o apòstrof.
• Segon, que si el verb acaba en vocal els pronoms EM, ENS, ET, ES, LA, EL, ELS, EN s’apostrofen i prenen la forma reduïda com ara “dóna’m”, “compra’t”, “mengi’s”, “mira’l”, “troba’ns”, vota’ns o també “CONFIA’NS“. Altrament dit, la forma apostrofada “NS” correspondria al pronom “ENS” (“CONFIA” en nosaltres”), allò que en castellà seria “ConfiaNOS“.

Doncs bé, aquí teniu un altre exemple extret d’un full de propaganda trobat a la bústia de casa meva fa pocs dies. El que dèiem, un clàssic. Esperem que les tasques pròpies de la reforma d’una llar les executin millor que el que és escriure correctament un eslògan.

Calor? doncs un toldo de “quita i pon”

Avui, diumenge 21 de juny, comença l’estiu i com ve sent habitual una bona època perquè la gent comenci a pensar en com fer-ho per mitigar els estralls de la calor: ventiladors, aires condicionats, ventalls amb estampats, terrasses on poder prendre gelats i begudes refrescants, escapades a la platja, a la piscina del veí amb l’excusa de demanar-li només una mica de sal, etc. Per descomptat, també és aquest un bon moment perquè les botigues del ram puguin vendre amb més facilitat certes peces del parament de la llar que ajudin també a aquesta missió, entre altres, el típic TENDAL, definit en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, com el “tros de tela que, mantingut estès a certa distància de terra, serveix per a fer ombra o d’aixopluc”. En altres paraules, allò que habitualment anomenem “toldo”, fent ús, un cop més, del que deu ser un dels castellanismes més típics que han aconseguit infiltrar-se al català. Sapigueu que també podríem utilitzar la paraula VELA, és a dir, un “tros de lona o de tela forta que es posa per fer ombra, protegir de la intempèrie, cloure un espai”.

I com a mostra d’aquest elevat grau d’arrelament, us poso dues imatges de sengles botigues on haureu de demanar que us ensenyin el mostrari de “toldos”, perquè si feu servir la paraula correcta en català, potser no us entendran. Per cert, tant en castellà com en català les pèrgoles s’accentuen: deu ser que amb la calor el signe d’accentuació s’ha acabat fonent.

D’altra banda, fixeu-vos a la segona imatge com per referir-se als adhesius que es posen i es treuen es recorre a l’expressió equivalent en castellà però amb la “i” llatina fent de conjunció copulativa. Curiosa combinació d’ambdues llengües. Per cert, sapigueu que després d’haver fet la corresponent consulta la forma correcta hagués estat “adhesius de posar i treure”. Deu ser que la calor també ens fa venir mandra quan s’han d’escriure bé els anuncis .

Diccionaris d’outlet?

No hi ha dia que no em trobi a la bústia propaganda de les botigues de mobles que miren d’encolomar els seus productes amb unes ofertes tan meravelloses que semblaria de ximples no presentar-s’hi i comprar el pis sencer amb els ulls tancats. Per sort, a casa nostra procurem ser racionals i no comportar-nos com si tinguéssim les butxaques foradades. A més, ja la tenim prou ben moblada com per pensar en canviar de mobles cada cop que canviem de calçotets. Per això, gairebé no fem cas de la propaganda llevat que incloguin nyaps ortogràfics, com els casos que us presento tot seguit. En primer lloc, aquest “avans” fa molt mal d’ulls i encara sort que no es veu gaire: és allò de la lletra menuda, com més ho sigui millor en casos com aquest, així passen més dissimulats (com també ho podeu recordar en aquesta entrada de fa molt de temps). Sí és més visible, però, el comiat dels stocks com també ho és el de l’accent que ja no hi és: devia estar tan bé de preu que els responsables de la botiga no han tingut ni temps de posar-lo a l’aparador.

I què dir de les altres dues imatges: no són errades d’aquelles que clamarien el cel, de fet són bastant “menors” i a ulls de moltes altres persones passarien del tot desapercebudes (eps, no pas per a Fartografia). Però no deixen de ser una mostra més de com sembla que a les botigues de mobles els diccionaris hagin desaparegut del tot, o com a molt encara podríem trobar un d’aquells exemplars de llibres d’atrezzo que es posen perquè els prestatges semblin més plens i que després, quan els obres, són de cartró. Tot plegat, ja es veu que el sector del moble està d’outlet intentant treure’s de sobre els seus stocks -no es venen pisos i no hi ha pisos per moblar- i seguint aquesta tendència, l’àmbit de l’ortografia fa temps que sembla que estigui venent també els diccionaris a preu de saldo.

 

 

Li, l’hi, la-hi, li-ho … uf!!

Feia temps que tenia aquesta foto guardada a la carpeta on emmagatzemo el material que nodreix aquest bloc i per un motiu o altre, havia quedat arraconada. I ara m’he decidit de treure-la a la llum per demostrar que fins i tot, al territori que es considera el bressol de Catalunya, el català no es veu lliure d’errades ortogràfiques, tot i que en aquest cas només és puntual però no per això ha d’estar exempt d’interès per ser “retratada” en aquest espai. Es tracta d’una imatge presa a la vila de Camprodon on cap el mes de maig del 2012 ens hi vam acostar per passar el dia i fer un bon àpat, a banda de firar-nos amb un parell de capses de les famoses galetes Birba. O potser hauríem de dir “caixes”? Però no correm que d’això en parlaré en una altra entrada.

Algú em pot acusar de ser un primmirat per incloure aquesta errada en aquest bloc i no ho negaré pas però confesso també que quan vaig veure el cartell no me’n vaig poder estar. Entenc perfectament que el món dels pronoms febles no respon ben bé al seu nom perquè més que “febles”, són “duros de roer”, com diríem castellà. Jo mateix no em sé ni de lluny totes les combinacions possibles i de ben segur que més d’un cop m’he equivocat pensant que ho escrivia bé. Per tant, vagi per endavant que no en faré un gran escarni i més aviat la finalitat d’aquesta entrada és deixar constància de com els catalans som complicats en certs aspectes del nostre propi idioma, i també com de vegades ho compliquem encara més de forma innecessària.

Fixeu-vos en aquest cartell d’una botiga d’antiguitats com erròniament han escrit el pronom personal feble “li” que en aquest cas té la funció d’un complement indirecte, per una combinació binària de “li” + “lo” –> “l’hi”. No us penseu pas que això ho sàpiga tan bé com el meu nom i número del DNI sinó que ho he hagut de mirar en un manual d’ortografia catalana, secció de pronoms. Ara bé, si ja de vegades és difícil saber quin pronom hem de posar dels que són, a priori, més fàcils, aleshores per què hem de reblar el clau i fer-ho més complicat? I és que agafeu-vos fort perquè entre unes i altres, i si no m’he n’he deixat cap, he comptabilitzat fins a 138 possibilitats de combinar els pronoms febles. Per tant, amb tan ampli ventall de combinacions no és estrany que l’ex-president Montilla es fes un embolic en la seva utilització, sobretot quan sortia imitat al programa d’humor de TV3 del “Polònia. Potser en aquest cas la ficció superava la realitat però tampoc crec que aquesta es quedés gaire enrere.

O qui sap si potser tractant-se d’una botiga d’antiguitats, aquesta sigui una forma arcaica de pronom feble i que es parlava per aquelles contrades tan recòndites del Pirineu gironí? Sigui com sigui, i com deia al principi, no és qüestió de condemnar-nos a un auto de fe inquisitorial per aquesta qüestió perquè jo tindria molts números per encapçalar la comitiva.

Anem a “dutchar-nos”?

En aquesta altra entrada del passat 26 de maig, a partir d’un pretext tan saborós com la xocolata d’una fleca, ja parlava de la dificultat que de vegades tenim els catalanoparlants a l’hora de saber en quin moment hem d’escriure la lletra “X” i quan toca el dígraf “TX“. I de nou, i com en altres situacions, confesso que no conec la norma que estipula una i altra forma sinó que sovint ho puc fer correctament a força d’haver vist les paraules en qüestió un i altre cop (per descomptat si estan ben escrites). No cal trencar-se gaire la closca per trobar les normes bàsiques que en regulen el seu ús; així doncs, i per al que ens interessa en aquest cas, la “TX” s’escriu al principi de paraula (p. ex. “txetxè”, “txec”), al mig (p. ex. “fitxa”) i al final de paraula sempre i quan els derivats tinguin el mateix so (p. ex. de “cartutx” –> “cartutxera”). Però és clar, aquestes no són normes diguem-ne que “tancades perquè també podem trobar paraules que comencin per la lletra “X” (com la mateixa “xocolata”). Per tant, com no crec que serveixi de gaire memoritzar-se les regles d’ortografia, a més de ser molt avorrit, el millor és que davant del dubte es consulti un diccionari i “punto y pelota”.

Doncs bé, en aquest altra entrada podeu veure com no sóc l’única persona que pot dubtar davant de situacions com aquesta. La imatge és un pèl antiga i correspon al cartell amb què s’indicava la localització de les dutxes, amb motiu de la darrera edició de la coneguda Cursa dels Volcans d’Olot del passat mes de setembre (per exemple, en aquest enllaç podeu llegir-ne una crònica per part meva, i és que de tant en tant no ve malament una mica d'”autobombo”). De totes formes, també he de dir que mai havia vist aquesta paraula escrita en la primera versió del cartell; potser perquè com a persona neta que acostumo a ser, ni que sigui per l’ús regular que en faig d’aquest equipament higiènic, ja dec estar més que fart de llegir-la en la seva forma correcta i no se’m passa pel cap cap altra possibilitat.

Aleshores, hauríem de pensar que la persona que va fer el cartell, a més de no saber gaire d’ortografia catalana, tampoc és que passi gaire sovint per una dutxa? O posats a pensar, qui sap si qui ho va escriure era originari dels Països Baixos (Netherlands), ja que el Dutch n’és l’idioma oficial, i se li va anar una mica l’olla. Vés a saber. Encara rai que “vestidors” és correcte i no surt amb una “B” inicial, que el món de les “B” i les “V” també dóna per a molt.

Errades amb lletra petita

Suposo que si jo tingués un negoci i m’hagués de guanyar la vida faria el que s’acostuma quant a la captació de clients, el màrqueting, etc. I també procuraria no cometre errades ortogràfiques i d’altra mena si hagués de distribuir fulletons de les meves ofertes. I si no hi hagués més remei, com a mínim tindria la delicadesa que el text més visible -el que ha de captar l’atenció dels meus potencials clients- fos el correcte i deixar les errades per allò que tan sovint diem la “lletra petita”, la que és menys visible i que la gent no acostuma a fixar-s’hi. En aquest sentit, us poso dues imatges de sengles fulletons de dos sectors diferents que acompleixen aquesta regla: restauració (pizzeria) i mobiliari. La primera és l’adverbi “abans”, que en aquest cartell hi té una “t” afegida, com qui demana d’afegir un ingredient més a la pizza que està encarregant per telèfon. Ara bé, un hi ha de posar molt la vista per veure-ho perquè entre la mida de la lletra i la posició de la paraula a l’extrem inferior del full, un no s’adona, passa molt desapercebuda.

La segona imatge és l’anunci d’un creuer de regal per acollir-se a l’oferta de moblar el pis amb els mobles d’un determinat establiment que, casualment (o no), ja ha sortit en aquest bloc per un tema dels pronoms febles (veure entrada). D’una banda, l’adjectiu “gratuït” va amb dièresi, signe que aquí no hi és, tret que els dos asteriscs (que indicarien la recomanació de llegir les condicions per acollir-se a l’oferta) ho vulguin simbolitzar, que jo diria que no és el cas. I de l’altra, al costat esquerre del fulletó hi ha el verb (o tal i com està escrit, el participi) “embarcat” quan suposo que la forma correcta ha de ser “embarca’t” (en castellà, “embárcate” i no “embarcado”).

 En ambdós casos les errades están bastant dissimulades  però no per això deixen de ser errades igual de greus que a un li pugui semblar (poc o molt). Per acabar, que sàpiguen els i les responsables de qualsevol establiment comercial que hi ha gent tan rara com jo que, de vegades, ens fixem en la lletra petita. No per aquestes errades he de deixar de menjar pizzes amb l’ingredient “t” afegit o de moblar el pis amb o sense embarcament en un creuer, però tampoc és gaire difícil fer millor les coses, per petites que siguin.

Mobiliari i parament de la llar (3)

Fixeu-vos en aquesta imatge extreta d’un catàleg de mobles per a la llar que il.lustra una errada també bastant habitual a l’hora d’escriure dues preposicions que quan les pronunciem (en català), sonen bastant semblants; no pas en castellà que aquest problema el tenen superat, si més no en aquest cas concret. Es tracta de la semblança oral entre “en” i “amb” però de significat bastant diferent, òbviament. La primera, i resumint-ho una mica, pot indicar l’indret on és o s’esdevé alguna cosa (p. ex. “he viscut en tres cases diferents” o “una estàtua que hi ha en una de les places de la ciutat”), el temps dins el qual o durant el qual quelcom s’esdevé (p. ex. “fer una cosa en quinze dies, en menys d’una setmana, en poc temps”) i algun significat més (i ja no parlem de la mateixa partícula en forma de pronom o article). Per la seva banda, la preposició “amb” (per entendre’ns, l’equivalent al castellà “con”) no té tanta història i denota relacions que, com diu el diccionari, fan referència a l’acompanyament, la concurrència a una acció, el contacte, l’instrument, el mitjà.

Per mi, aquest seria un bon exemple de com en cas de dubte, i si som bilingües però alhora no som molt destres en cap de les dues llengües, podríem resoldre’l recorrent al castellà. Donant per fet que pels motius que siguin, potser hi ha més gent que encara domina més aquest idioma que el català -i no vull polemitzar amb ningú i molt menys amb els seguidors de “Ciutadans” o de la plataforma “Convivència Cívica Catalana” (o potser és “Cínica”, ara no ho recordo del cert)- és fins a un cert punt lògic que es produeixi aquest tipus d’errada. Però això no disculparia tampoc que no s’hagin d’esmenar, oimés si això no suposa cap dificultat afegida més enllà de dedicar uns instants a la consulta d’un diccionari. I és que si traduíssim al castellà la frase promocional no podem negar que sona una mica “fatal”: “Además del precio, fíjese CON la calidad”. Ara us convido a fer aquest mateix exercici amb totes les preposicions “en” que hi ha en aquesta entrada i les substituïu per “amb” i veureu què en surt de tot plegat.

Mobiliari i parament de la llar (2)

Aquí teniu una altra imatge provinent del món de les botigues de mobiliari i parament de la llar (en vindran més, n’estic segur) amb dues errades bastant habituals en l’ús incorrecte del català. D’una banda, la primera es refereix al “fantàstic” món de les contraccions ja que les preposicions a, de, per i per a es contrauen quan van seguides dels articles definits el, els (ep! no es contrauen, però, si l’article va apostrofat al mot següent). I és que sembla que el dia que van explicar a classe aquest tema els responsables d’aquest full de propaganda van fer campana perquè aquest “per els” es repeteix per la resta del full (el que veieu aquí és només una mostra). I la segona és un clàssic castellanisme que s’ha “infiltrat” a la nostra llengua com és el de “financiació” ja que com tothom sap o hauria de saber, la forma correcta és “finançament”, que és el substantiu de la forma verbal “finançar” (i no pas “financiar”).

Per cert, diria que fins i tot hi ha una tercera errada, tot i que no n’estic del tot segur, quan en el titular es fa servir la preposició “per” sense “a”, ja que la forma correcta hauria de ser “per a tots” (en castellà, “para todos”). Tal qual està escrit al text, està dient “por todos”. Segons el diccionari de la llengua catalana, la forma “per a” expressa relacions que entre altres, denoten una destinació final, la direcció: per exemple, “a la bústia hi ha una carta per al teu germà”, “per a la meva amiga, faré el que convingui”, etc.

En fi, que no sé si dormiria bé en un d’aquests matalassos. Potser l’estat de les seves molles em provocarien una contractura a l’esquena.

Mobiliari i parament llar (1)

Continuem la “croada” contra les “heretgies” lingüístiques en català, rescatant les que al seu moment vaig publicar al meu mur del Facebook. Aquesta és la quarta imatge que vaig penjar-hi, corresponent a un cartell adhesiu d’una botiga de mobles, just sota de casa meva, i captada a principis de juliol del 2011. I és que com diuen en castellà, de vegades “te lo ponen a huevo” (disculpeu per no saber l’equivalència de l’expressió al català, una mostra més que tot i “croat”, també tinc les meves limitacions). En aquest cas, una mostra -i no la darrera- de com la gent no sap escriure correctament els pronoms, i com per un maleït apòstrof que s’ha esvaït entre l'”A” i la “T” de la paraula “afanyat”, s’està dient l’equivalent al castellà “apresurado” en comptes de “apresúrate” o “date prisa”.