Category Archives: Política

Puntada antifeixista a l’ortografia

Aquest bloc està farcit d’entrades que reflecteixen l’elevat grau d’invasió de castellanismes que pateix el català i aquesta que llegiu n’es un altre exemple. També s’ha dit més d’una vegada que el campus universitari de la UAB és un “magnífic” camp de proves que demostra que una part del seu estudiantat, a banda d’estar molt conscienciat políticament i identificat amb determinades opcions ideològiques, presenta serioses mancances si ens referim a un domini del català que poguéssim qualificar d'”acceptable”. Sóc conscient, d’altra banda, que en qüestió de castellanismes n’anem tan servits que és impossible no caure en el parany en un moment o altre, per molt que vigilem de no dir-ne cap.

2016-06-17 07.50.57

La imatge correspon a una de tantes pintades que decoren regularment els murs de les facultats de la UAB, en aquest cas concret la de Ciències Polítiques i de Sociologia. Val a dir que no és actual i si no recordo malament va aparèixer durant les darreres mobilitzacions dels estudiants de fa uns mesos. Hi podeu observar, com dèiem abans, un dels castellanismes més recurrents a la llengua catalana en tant que la paraula “patada” s’hauria de substituir per altres com “puntada de peu” o “cop de peu” i si qui dóna la patada és un animal (que n’hi ha uns quants de bípeds pul·lulant per les facultats), aleshores millor referir-s’hi com “coça”, “bitzac” o “guitza”.

De totes formes, jo mateix reconec que és difícil no fotre patades lingüístiques al català, oimés si com aquesta en qüestió es troba molt interioritzada al català i en aquest sentit, combrego amb aquest article d’opinió. De fet, no m’estranyaria que en aquest text algú hi trobés algun castellanisme, per la qual cosa demano disculpes per endavant.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Política, Universitat

Ideologies que maten … l’ortografia

Fa temps que tant a Espanya com a Catalunya estem instal·lats en una situació política certament inestable i que dóna molt de joc als mass media. En un cas perquè després de fer-nos perdre el temps anant a votar el 20-D tenim un govern en funcions -per cert, algú ho ha notat?-, uns líders polítics incapaços d’assolir un pacte i un escenari de repetició de nous comicis electorals per al 26-J. I en l’altre cas perquè tot i haver-se arribat in extremis a un acord per formar govern després de les eleccions del 27-S, el panorama per al president Puigdemont és com el d’un malabarista intentant fer el seu número circense i amb els pallassos d’un i altre cantó fent-li la guitza. I ara tenim l’amenaça dels i les “cupaires” de tombar els pressupostos i per tant, el risc que tornem a unes altres eleccions. Sens dubte que aquests temps són també -i suposo que és una conseqüència de l’anterior- propicis perquè els candidats remarquin la seva fermesa en pro d’una determinada ideologia i alhora, la seva oposició a unes altres amb què ataquen, quan no insulten, els seus rivals. Així, tenim el Partit Popular que titlla de “comunistes” els líders dels partits d’esquerra (pacte Podemos-IU), acusació que també fa l’omnipresent Albert Rivera així que pot, que és molt sovint perquè no deixa de tenir un micròfon adherit al seu cos com si fos un apèndix més. En aquesta línea, no passa dia que no es vulgui relacionar Podemos i Pablo Iglesias amb el règim “populista” de Nicolás Maduro a Veneçuela, fins i tot en visites al país com si es tractés d’un messies (oi Albert?) o convocant reunions del Consell de Seguretat Nacional per tractar la situació que s’hi viu. Sembla ser que ara la màxima preocupació de la ciutadania és Veneçuela i jo sense saber-ho … Suposo que alguna cosa haurem fet malament en una vida anterior perquè se’ns castigui amb aquests polítics.

Communisme_mata_1

No em posaré aquí a advocar per una ideologia i denigrar d’una altra, però ja posats a estar més “ideologitzats” que ningú, per què no en reivindiquem una que defensi uns certs mínims ortogràfics en el moment d’agafar un esprai i fer una pintada a qualsevol mur? Ni sóc comunista ni tampoc un nazi (tot i que aquí ho sembli), totes dues tenen a les seves esquenes milions de morts (és el que té portar a l’extrem certs postulats ideològics) i si s’acusa algú de ser hereu d’un comunisme demodé també es podria dir el mateix d’aquells que són hereus d’un règim, franquista per a més senyes, que veia amb bons ulls el nazisme quan aquest semblava que s’havia de menjar el món. En la línia del que reivindico, us poso aquestes dues imatges: la primera(*) anunciant que el comunisme mata i si bé ja ho sabíem (o si més no s’ha fet en nom seu), el que potser desconeixíem és que en castellà aquesta paraula s’escrigui amb una doble “M”. La segona imatge és molt il·lustradora del que pensa molta gent: que bona part dels militants i simpatitzants dels partits d’ultradreta tenen poques neurones al cap, i sovint en mode off. Deixant de banda que s’ha de ser molt fill de puta per pensar això, és d’analfabet escriure-ho així; hi ha gent que presumeix de “nazi” i ni sap escriure correctament un dels distintius més recurrents d’aquesta ideologia: la salutació amb el braç amunt va acompanyada del crit “Heil” i no “hait” … gilipollas!! (**)

13339707_10208453470327383_4031228098865864047_n

(*). Val a dir que aquesta pintada estava al costat d’una altra que deia el mateix en anglès i en aquest idioma sí és communism.

(**). Sóc conscient que aquest insult no és correcte en català però sempre m’ha agradat. Potser hauríem de dir “carallot”.

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Política

Contra la gentrificació: no tot s’hi val

La gent que segueix aquest bloc sap que el seu objectiu és aportar un minúscul granet de sorra a la millora del trist panorama de la situació del català escrit que trobem en uns quants àmbits de la nostra vida quotidiana: anuncis, cartells, propaganda, pintades als carrers, xarxes socials, etc. De tant en tant també fa “incursions” al castellà perquè com a bilingües que som, també val la pena tenir una mica més de cura quan utilitzem aquest idioma. Ara bé, no recordo que Fartografia hagi dedicat alguna entrada a l’anglès tot i que sí una al francès. Per tant, com mai és tard per fer-ho, aquí en teniu la primera: considereu-ho com si l'”inquisidor lingüístic” que porto dins hagués fet les amèriques per enriquir la seva, ja elevada, cultura ortogràfica. I com qui no vol la cosa, o casualitats de la vida, l’exemple toca de ple un dels conceptes que s’explica sovint a l’àmbit de la Geografia urbana, del qual no en sóc un especialista però com a geògraf que sóc, de tant en tant l’explico en alguna de les meves classes.

Gentrificacio

Per a tota aquella gent que no sàpiga què vol dir aquest concepte, en poques paraules es refereix al procés de transformació d’un barri degradat i empobrit i pel qual la seva població original es veu desplaçada per una altra de més poder adquisitiu, amb el que això implica d’alça del preus dels habitatges (de compra i de lloguer) i canvi en les relacions socials, en les activitats econòmiques, ús de l’espai urbà i una millora en els serveis: per exemple, això ha passat als barris del Raval i Poble Nou de Barcelona, l’Albaicín de Granada, el de Triana a Sevilla, Malasaña en Madrid o el cas molt més paradigmàtic de la ciutat nord-americana de Sant Francisco. Resumint-ho molt, i d’acord amb la imatge que adjunto, seria la substitució d’habitatges socials per apartaments per a yuppys, artistes, bohemis, hipsters i algunes “tribus urbanes” més d’aquestes que van apareixent de tant en tant, demostrant amb això que ens equivoquem en buscar vida intel·ligent en altres planetes quan encara està per veure que n’hi hagi al nostre.

Però no ens desviem del tema: fixeu-vos com l’autor de la pintada reivindicativa ha tingut un petit lapsus i s’ha deixat la lletra “r” al bagul. Potser estem assistint al naixement d’una nova tribu, la dels “grafiters analfabets” o si més no, un pèl despistats. Tot plegat, està bé lluitar contra aquest procés de gentrificació però fóra bo fer-ho també amb una mica de vista. Per cert, en aquesta entrada podeu comprovar que la paraula “grafiti” s’accepta en castellà, però en canvi al català no em surt per enlloc.

Postdata: ja que parlem d’aquest tema heu de saber que el mot “vivenda” és un castellanisme i que el correcte en català és “habitatge“; reconec que a mi quasi se’m cola en el text i que ho he hagut de consultar al diccionari, de fet, diria que el primer, però, és molt més habitual de sentir que el segon.

Deixa un comentari

Filed under Política

Reflexions postelectorals 20-D

Passades les eleccions del 20-D i després d’uns dies sentint opinions i comentaris sobre els seus resultats, m’afegiré a aquesta la llista de periodistes, economistes, politòlegs, sociòlegs, psicòlegs, parapsicòlegs … tertulians, creadors d’opinió i tots ells suposats entesos en la matèria, per dir també la meva. Al cap i a la fi, si ens fixem en el nivell d’uns quants d’aquests personatges més mediàtics, em sento del tot legitimat per no dir una ximpleria més gran que algunes de les que han deixat anar amb el micròfon obert. Així doncs, anem per parts:

Primer, ara hem descobert que España només es deixa governar quan un del dos partits d’àmbit estatal hegemònics fins ara, obté majoria absoluta o si no és el cas prou marge com per haver de pactar només amb un partit. No hem d’oblidar alguns governs del Sr. Felipe González i José María Aznar recolzats en partits nacionalistes, CiU i PNV, en aquella època quan els nacionalistes eren bons i no havien traspassat encara el costat fosc de la força, és a dir, abraçat obertament l’independentisme. Tot i això, després de quatre anys d’un (des)govern que s’ha dedicat més aviat a donar peixet al Polònia de TV3, la situació no és que sigui gaire millor que al 2011 i potser ens anirien millor les coses amb un govern en funcions, o per què no dir-ho, sense govern. De casos semblants no ens en falten i el dels belgues pot ser un bon referent: per tenir un president “plasma” i una cort de ministres nefasta, és millor no tenir res.

Pujol-Anazar-Gonzalez

Segon, en moments com aquest és quan es demostra la veritable talla d’un polític que aspira a ser president, és molt fàcil governar amb una majoria absolut i a cops de decret llei que no haver de trucar les portes d’altres partits perquè et donin suport o com a mínim, que no et facin gaire la murga durant la legislatura. És clar que això suposa haver de renunciar a voler dur a terme el teu programa electoral però tant se val: només cal repassar les promeses incomplertes del PP en aquest temps que ha aplicat el corró per adonar-se que això d’oblidar-se del que es diu en campanya electoral forma part de l’ADN dels polítics del nostre país. I posats a haver de buscar suports, només un recordatori: crec que fou en John F. Kennedy qui va dir que no es pot negociar amb una persona que creu que el que és seu és seu i el que és teu és negociable.

14498365788771

Tercer, però no només és responsabilitat del PP buscar una sortida a l’atzucac que es han deixat els resultats del comicis, els altres partits també han de moure fitxa, sobretot el PSOE, Podemos i Ciudadanos. Aquest darrer ja ha convidat els socialistes a no torpedinar la investidura d’en Rajoy, a avantposar els interessos del país abans que els dels partits, per evitar que es trenqui Espanya: això va pel que va dir Podemos de permetre un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i que aquesta és una línia vermella del seu programa electoral (per cert, Albert, si no recordes allò que diuen “donde dije ‘digo’ digo ‘Diego'”, aquí tens un exemple?). D’entrada li diria al Sr. Rivera que no tingui por, que molts catalans que estem en aquesta ona no ens creiem aquesta promesa i que no val la pena insistir en aquest camí sinó buscar-ne un altre de més directe. També és curiós veure com canvien les coses en poc temps: després de les eleccions al parlament català del 27-S la seva becària … ains, com es diu … ah sí, l’Arrimadas, va afanyar-se a reclamar noves eleccions pel panorama d’ingovernabilitat que s’albirava i en canvi, ara, en una situació semblant el seu cap messiànic no fa el mateix. Tot sigui per al bé d’EspaÑa. I afegeixo, potser és perquè ha passat massa temps als platós de televisió i estudis de ràdio, ara aquí i ara allà, potser perquè viu en un món fet a mida com a la pel·lícula El show de Truman, però crec que en aquest país hi ha problemes més greus que afecten a molta gent i que això del respecte de la sobirania nacional, la Constitució i altres ximpleries semblants, no serveixen per pal·liar els desnonaments, la pobresa energètica, la manca de beques-menjador, d’ajudes a la dependència, els salaris rebaixats, les pensions, l’emigració dels nostres joves formats, etc.

albert-rivera-duda-entre-su-mujer-y-su-amante

Quart, seguim amb C’s, un dels partits a què li he dedicat més temps en aquest bloc; la relativa patacada que ha rebut crec que tindrà una conseqüència directa: enviar a l’atur uns quants interpretadors d’enquestes atès que els seus 40 diputats, que no és un mal resultat per a un primer cop, es queden un pèl lluny del que pronosticaven alguns sondejos. És clar que quan això no serveix ni per garantir un govern -per allò de l’interès nacional- i encara menys, per tenir-hi un cert marge d’influència, ha de ser per estar una mica fotut. Potser ha estat la seva excessiva presència mediàtica i que molta gent ja n’estigués tip de trobar-se el Rivera arreu i a tota hora, el que ha fet que en un moment de lucidesa veiessin que rere la seva façana no deu haver-hi gaires diferències amb el seu cosí germà, el PP. I ja se sap què escollir entre boig conegut i savi per conèixer o en versió bilíngüe de C’s, “entre loco conocido y sabio por conocer” …

Cinquè, fora de l’àmbit polític, ara es veu que perquè una majoria de gent no hagi donat suport a una opció o una altra i que tinguem problemes per investir un president i formar govern, és signe d’una societat que ha perdut el nord, el seny, malalta, degenerada … O això és el que es pot deduir del que va dir el bisbe de Sant Sebastià, en Munilla. La recerca del bé comú deu passar, segons designis divins, per no tenir maldecaps en moments com aquests, però s’oblida del que implica fer política: ser prou capaç, flexible, d’arribar a acords amb els adversaris i acceptant la renúncia d’alguns dels punts forts del programa amb què un s’ha presentat. És clar que com ell té un cap suprem que sempre hi ha estat (i hi serà), que no ha passat per cap congrés extraordinari de partit, una assemblea, primàries, etc. doncs alguna cosa se li deu haver empeltat. Qui sap si troba a faltar aquells temps d’un cap d’estat investit després d’una guerra civil i que va comptar amb el suport actiu de la jerarquia catòlica que ell representa. Potser els que s’han de regenerar és aquest colla de peder****s i hipòcrites que pregonen una cosa i després encara els has de demanar perdó per oferir-els l’esquena. I parlant de regeneració, estaria bé que comencessin a fer-ho pel canal 13TV.

titol_de_la_imatge_388893

I sisè i últim, tres breus apunts en clau catalana: primer, el partit més votat a Espanya és l’últim a Catalunya (dels que han obtingut diputats) per la qual cosa, es reafirma que agradi o no, existeix un clar fet diferencial; segon, sembla que l’electorat va llegir la meva entrada al bloc sobre UPyD i m’ha fet cas, tret de 7.897 persones que no es van donar per al·ludides. De fet, en el conjunt de tot l’Estat el PACMA va obtenir més vots que UPyD i VOX junts i això vol dir que la pèrfida de la Rosa Díez desapareix del mapa polític nacional. I tercerDuran i Lleida, que hi ets? crec que l’Hotel Palace de Madrid s’està rumiant de posar una placa amb el teu nom en una de les seves habitacions de luxe, en senyal d’agraïment per haver estat un client excel·lent durant tots aquests anys. De fet, només pel que vas dir en una entrevista amb la Mònica Terribas vas quedar ben retratat, de com per tu la política ha estat un medi de vida (i molt bona, per cert) i no tant (o gens) un servei per a la ciutadania. No nego que en altres temps hagis fet bona feina al Congrés, per allò d’establir ponts de diàleg entre Madrid i Catalunya, però en aquests temps de blanc o negre, has preferit quedar-te en un gris i així t’ha anat. Sigui com sigui, bon vent i barca nova!

Duran-1

Deixa un comentari

Filed under Política, Reflexió

UPyD, ei … que hi sou?

En la meva “creuada virtual” de campanya electoral d’aquests darrers dies contra partits als que de cap de les maneres penso votar, en falta un que de fet, gairebé és com si no hi fos: UPyD o com es diu als seus estatuts, “Unión, Progreso y Democràcia”, tot i que com es reflecteix molt bé en aquest vídeo crec que fa temps que deuen haver oblidat què vol dir la “D”, i ben mirat, tal i com ha estat la seva evolució interna dels darrers temps, més aviat han demostrat ser un partit molt desunit mentre que per a la seva gent, el significat de la paraula “progrés” és bastant peculiar. De fet, havent-se comportat com un partit molt personalista, és a dir, Rosa Díez i uns quants més, no se’n podia esperar res més: els altres noms més coneguts van decidir de plantar-la i buscar-se la vida en altres partits (el que en diuen “trànsfugues”): així, la Irene Lozano ha anat al PSOE després de tota la merda que durant temps els ha deixat anar mentre que Toni Cantó (abans suposat actor) s’ha passat a Ciudadanos. Aquest és un exemple bastant clar de la impressió general que hom té de com el Rivera s’ha acabat menjant bona part de l’electorat de UPyD, després que fracassessin les converses per a una aliança entre ambdós partits per a les eleccions municipals i autonòmiques del passat maig. De fet, potser aquest ha estat l’únic cop que ha succeït l’inrevés (molt divertit, per cert).

UPyD

En primer lloc, un partit que proclama que lluita a favor de la regeneració del sistema polític del nostre país no pot estar liderat per una persona que n’ha format part des de temps immemorials, primer amb el PSOE i des del 2007 amb UPyD, el SEU partit. Segon, i derivat de l’anterior, en aquests temps que sembla que el clàssic bipartidisme polític va de baixa per la puixança de nous partits, és lògic que dins un espai de l’electorat semblant, molta gent senti més simpaties per una cara nova, mes jove i que té darrere tot un aparell mediàtic que li està aplanant el camí per arribar a la Moncloa o com a mínim, perquè tingui un cert poder de decisió sobre qui ha de ser el seu futur inquilí. En altres paraules, el duel de “titans personalistes” Díez vs. Rivera se l’ha endut l’Albert, i de carrer. De fet, Rosa Díez ha deixat el lideratge del partit després del fracàs de les darreres eleccions municipals i autonòmiques i ara el cap visible és un tal Andrés Herzog, que a casa seva no el deuen ni conèixer, tot i que de vegades surt en alguna tertúlia televisiva. Si abans UPyD era conegut pel partit magenta de la Rosa Díez, ara no compto que molta gent l’identifiqui amb ningú en particular i quant a colors, potser amb el negre del dol, després que un cop es coneguin els resultats de demà es compleixin tots els pronòstics de les enquestes que auguren una gran patacada.

herzog-candidato-de-upyd-a-la-moncloa-al-lograr-el-apoyo-del-74-de-la-militancia

Dit això, per quins motius no votaria aquest partit? si un mira el seu programa electoral segur que trobaríem alguns punts de concordança (igual que passa amb altres partits) però bàsicament hi ha dos aspectes que per a mi suposen traspassar línies vermelles: primer, vol carregar-se el model d’immersió lingüística que s’aplica a Catalunya donat que segons UPyD el castellà pateix un “corralito” i és necessari el blindatge del seu ensenyament a les comunitats bilingües. Fixeu-vos també que al punt 7 del programa (en versió reduïda) es diu que el ciutadà ha de poder triar la llengua amb què vol comunicar-se amb els serveis i l’Administració pública, i tot seguit es diu també que lluitaran perquè ningú sigui rebutjat per poder treballar a l’Administració si no coneix una de les llengües oficials; aleshores, pregunta: què passa si jo demano que se m’atengui en català a Catalunya en un jutjat i em diuen que no és possible perquè el jutge no domina el català (un exemple)? o és que aquesta suposa elecció idiomàtica només funciona en un sentit? En el fons el que vol aquesta gent és anorrear el català, que el castellà sigui omnipresent i eliminar el model d’immersió; de fet l’imbècil del Toni Cantó ja el va qualificar de “feixisme lingüístic” i suposo que en boca d’ell em dec sentir un pederasta. En aquest sentit, res de diferent amb el partit de Ciudadanos i m’imagino que si com a actor ha estat un fracàs, doncs ara s’apunta al carro guanyador.

I el segon motiu per desitjar la desaparició d’UPyD del mapa nacional, segons el meu parer, és que no ha deixat de combatre el procés sobiranista que està vivint Catalunya, i ha estat un dels partits que més l’han comparat amb el nazisme, en un exercici miserable i canalla de banalització de la història europea del segle XX. A més, si fos per Díez i Herzog, el famós article 155 de la Constitució ja faria temps que s’hauria aplicat a Catalunya -segons ells, governada per colpistes- i en Mas, la Forcadell, en Junqueras i els grenyuts de la CUP estarien davant d’un escamot d’afusellament. De fet, i em sap greu dir-ho, però tinc la sensació que la Rosa deu trobar a faltar la violència d’ETA que segons ella, és perfectament aplicable a qualsevol moviment independentista, perquè aleshores no es poden justificar declaracions com aquestes. En el fons, i com es devia avorrir de no poder fer res per no tenir poder per fer-ho, sembla que hagi passat més temps als jutjats que a la seu del partit, posant una denúncia rere altra contra tot allò que faci tuf a català. Per tot això, i més, UPyD, aneu a pastar fang!

1 comentari

Filed under Política, Reflexió

EspaÑa amb seny, de debò?

Avui s’acaba la campanya electoral per al 20-D i una de les coses que perduraran per un temps més són els cartells que podem trobar penjats als fanals dels carrers (i en el meu hi trobo una representació variada d’uns i altres partits). Doncs bé, resulta que els del PP han cridat l’atenció del meu fill i em demana perquè la paraula “España” està escrita en castellà i en canvi la resta de l’eslògan és en català. D’entrada, adoneu-vos que amb 5 anys ja és capaç de distingir paraules depenent de l’idioma, malgrat estar “submergit” en un entorn familiar gairebé del tot català i que el Projecte Educatiu de la seva escola defensa el català com a llengua vehicular i d’aprenentatge. També és cert que a casa està habituat a fer zapping televisiu saltant de la família dels Súper 3 i les corredisses del Tom i el Jerry (en català), a les aventures submarines del Bob Esponja i els fogons de Masterchef Junior (ambdós en castellà).

c528x408_espanol

M’imagino que deu haver un sentit ben intencionat però a primer cop d’ull pot semblar curiós no veure la versió catalana del topònim, quan al nostre idioma -equiparable a qualsevol altre- tenim paraules per designar aquest país: o és que potser els polítics del PP diuen United Kingdom per referir-se al Regne Unit, la France per indicar França o Deutschland per designar l’Alemanya de la Merkel? oi que no? i menys encara quan el seu líder ha deixat mostres ben fefaents que quan surt a l’estranger ha quedat arraconat més d’un cop de les converses entre altres col·legues perquè deuen parlar en anglès, i ell no en sap ni un borrall. Com es diu en aquest bloc, sembla que es vulgui deixar de manifest que la idea que aquesta gent té d’EspaÑa sigui tan inalterable que ni tan sols aquest concepte no es pugui traduir, ni s’hagi de fer. És a dir, el que podria ser un exemple més de com EspaÑa es passa per allà on acaba l’esquena la pretesa diversitat lingüística existent dins el seu territori i que sigui dit de passada, no s’ha cregut mai.

És clar que també podríem pensar que amb aquest cartell el PP ha volgut fer una picada d’ullet a certs segments del catalanisme polític que tot i que no estar per la independència pura i dura, tampoc els agrada gaire, els “grinyoli”, veure escrit el mot “Espanya”, com si hagués de ser inassumible de pronunciar-lo en català. I posats a especular, per què no pensar també en la possibilitat d’un altre missatge subliminal vers Ciudadanos (Rivera i uns quants més) que tal i com surt retratat al programa Polònia de TV3, té un curiós sentit del bilingüisme.

CVVj1SiWUAAb4Rr

cartel-pp-elecciones-generales-20d

I ja que parlem d’eslògans de cartells electorals, és curiós també veure com no són ben bé igual en un i altre idioma. La paraula catalana “Seny” es tradueix al castellà com “juicio”, “cordura” o “sensatez”, i tenim expressions com “beure’s el seny”, “no tenir seny”, “perdre el seny”, “recobrar el seny” o “posar seny”; en canvi, la versió en castellà crec que es podria traduir perfectament com “EspaÑa de debò”. No entenc aquesta diferència entre les dues versions: és que potser fins ara el PP no s’ho havia agafat de debò, en això de governar el país, i aquests darrers quatre anys ha estat fent proves i experiments amb la ciutadania (com si fóssim conillets d’índies) per veure com sortir-se’n, de la crisi? O ens vol vendre la imatge que a Catalunya hi ha gent que ha perdut el seny (el “sano juicio”) per voler un país millor, un estat propi, i que sota el poder hipnotitzador de TV3 i les brigades d’adoctrinament que dia rere dia irrompen a les escoles, assisteix a les manifestacions multitudinàries per la Diada, com uns ramats de xais guiats pel pastor d’en Mas?

Mireu, senyors i senyores del PP, ni uns som tan bojos, radicals, ni uns altres són tan assenyats, centrats, com per donar-ne lliçons: la radicalitat democràtica pot ser tan assenyada com forassenyada la pretesa centralitat, el “seny”, que dieu representar. Al cap i a la fi, i mirant-ho objectivament, el vostre és el veritable partit antisistema: us esteu carregant el sistema públic de pensions, el sistema públic d’educació, el sistema públic de sanitat … I la gent anar-s’ho mirant. És clar que amb imatges com aquesta, un comença a entendre-ho millor: EspaÑa, tota ella, fa temps que ha perdut el nord, el seny.

CWXXzJhW4AAlR2P

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Política, Reflexió

Rajoy també és roí, mesquí i miserable

Aquests darrers dies abans de les eleccions al congrés de diputats del 20-D està portant cua -per descomptat que molt alimentada pels mitjans de comunicació del grup A3media– el creuament de paraules que va haver-hi entre el candidat del PSOE, Pedro Sánchez i el president Rajoy en un moment del cara a cara (que no debat) del passat dilluns. El primer va acusar el segon de no ser una persona decent amb motiu dels casos de corrupció que han esquitxat el PP als darrers anys, mentre que aquest li va deixar anar que era un “ruin, mezquino y miserable”. D’entrada li recomanaria al Sr. Rajoy que de tant en tant actualitzi el seu diccionari d’insults perquè crec que avui dia en trobaríem uns altres de més moderns, especialment per als dos primers; tinc la impressió que vol imitar al personatge de la coneguda sèrie del canal FdF “La que se avecina”, Enrique Pastor, Concejal de Juventud y Tiempo Libre, que amb el seu vocabulari ell sol es va posant anys a sobre. En segon lloc, no seré jo qui el defensi per si s’ha sentit molest per aquest atac ja que darrera seu té tot un partit d’àmbit nacional i una bateria de mitjans de comunicació que ja li fan aquesta feina (un exemple del diari La Razón, ergo, el butlletí oficial del PP). I tercer, i sense que serveixi de precedent, potser aquest cop serà l’únic que coincidiré amb el Sr. Sánchez, és a dir, té raó quan acusa el president de no ser decent i a més, jo hi afegiria també els altres insults, que en català serien roí, mesquí i miserable, i ja per acabar de reblar el clau, un vil fill de p***.

1450109320_576816_1450144433_noticia_fotograma

Potser us demanareu el motiu del meu personal atac; no és ni molt menys el de la corrupció ja que el PSOE tampoc és cap partit com per anar donant exemple sinó un altre de molt diferent que crec no va sortir al debat (no el vaig veure) però que té a veure amb Catalunya, de la qual el moderador (gens actualitzat) en Manuel Campo Vidal, tant sí com no en va voler parlar mentre que els dos polítics van passar d’ell. Resulta que no fa gaires dies Rajoy va deixar anar al programa de la Maria Teresa Campos (Tele5) que als col·legis catalans no es pot parlar castellà. Que tot un president de govern faci aquesta afirmació sabent que no és veritat és de ser un MISERABLE, amb majúscules; sembla que hagi aprofitat un plató de televisió per recuperar l’arma llancívola de la llengua i la suposada discriminació del castellà amb la finalitat d’arreplegar uns quants vots que potser se li poden escapar cap a C’s, el líder messiànic del qual també té la barra de dir ximpleries semblants quan ell, justament, s’ha educat a Catalunya i demostra tenir un domini bastant bo del català i castellà.

Que el Sr. Rajoy s’hagi deixat portar per aquesta afirmació tan absoluta, a mes de roí, demostra també que deu pensar que la gent és tan ximple com ell … bé, segur que n’hi ha, i molta, perquè el votaran, però els que vivim a Catalunya, a banda de la nostra ideologia, sabem que això no és cert i que a més a més, dir-ho pot tenir l’efecte contraproduent de fer augmentar el nombre de persones que abracin l’independentisme. Mira Mariano, podríem intentar discutir de si a les escoles catalanes s’ensenya més o menys hores en castellà, tot i que de ben segur no t’hi avindries perquè ja tens a la teva ma els tribunals que decideixen per tu el percentatge d’hores que s’ha de fer en castellà, passant per alt el que poden ser els desitjos d’una majoria de pares que entestats, caparruts i adoctrinats per TV3 i el maligne d’en Mas, volen prioritzar el català. Ara bé, que diguis això en un programa de televisió que deu tenir la seva audiència per la teva pàtria estimada és menyspreable i una canallada. Al cap i a la fi, i com es diu en aquest fantástic bloc, l’única llengua que s’ha prohibit als col·legis catalans ha estat el català, de fet, l’única de la qual s’han fet debats artificials amb finalitats electorals i a més, cal recordar-te que cada cop que un parlamentari o senador vol parlar en català surt l’autoritat de torn de la cambra per prohibir-ho.

20080928manifestacion02

Mariano, ja que ara estàs de tour polític de ciutat en ciutat, et recomano que facis un volt per uns quants col·legis de Catalunya, si pot ser d’amagatotis, amb una gavardina, barret i ulleres fosques perquè no et reconeguin, i escolta quines llengües s’hi parlen quan entren i surten els alumnes i a l’hora del patí. Crec que si no et perds per algun racó de la Catalunya més profunda, comprovaràs amb gran delit que també sentiràs el castellà, juntament amb el català, el xinès, l’àrab i unes quantes més. Això sí, vés amb compte no sigui que amb aquesta pinta que acabo de descriure no et confonguin amb un pervertit que bavegi quan té menors al seu voltant. I de pas, procura que no vingui ningú i et foti un cop de puny al cap, com acabo de veure al telenotícies; segur que els “teus” media diran que això respon al clima de crispació que alguns han creat intencionadament durant la campanya electoral.

2 comentaris

Filed under Política, Reflexió

La tírria de C’s vers les (altres) llengües

Resten pocs dies perquè finalitzi la campanya electoral per a les generals del proper diumenge i fins ara el gestor d’aquest bloc no s’ha mullat gaire, com sí ho ha fet amb motiu d’altres comicis anteriors. I per què ara no? per manca de temps (no em paguen com a blocaire) i, sobretot, per estar una mica cansat de tanta precampanya i campanya. Eps! i ja veurem si al març no tornem de nou perquè no s’hagi pogut resoldre l’atzucac en què ens trobem amb el sí o no a la investidura d’en Mas. Temps al temps, suposo que ja ho veurem abans que acabi l’any i ara ocupem-nos d’un altre polític: n’Albert Rivera i els seus “Ciudadanos” (abans “Ciutadans” o en versió “floriana” “Siudatans”). La gent que segueix aquest bloc ja sap que jo i ell estem a les antípodes en molts aspectes i sobretot, en dos: el que es refereix al procés sobiranista que es viu a Catalunya i de retruc, en tot allò relacionat amb el model lingüístic (aquí teniu una mostra en forma d’entrada dirigida a ell en què m’autoinculpava de ser un “naÇi”, amb motiu de les passades eleccions catalanes del 27-S). I pel que sembla, la qüestió de la llengua l’acompanya allà on va (i és a tot arreu) i vagi on vagi crea polèmica.

12373401_1403129749712562_1678724877512415475_n

Resulta que fa uns dies es va celebrar el Dia Internacional de l’Eusquera en què es va retre homenatge als “euskaldunberris”, com un model a seguir per ser un exemple per a tothom pel que suposa de garantia per a la supervivència de l’idioma basc a la província d’Àlaba. Doncs surt Ciudadanos i no se suma a les altres forces polítiques a aquesta declaració argumentant, en primer lloc, que l’aprenentatge de l’eusquera es basa en la imposició i l’adoctrinament polític i segon, assegurant també que el seu estudi a les escoles té efectes perniciosos en l’adquisició de competències i coneixements dels estudiants. Mentre que pel que fa a la primera qüestió crec que cau dins el que seria una simple opinió política, la segona em sembla d’una paranoia total i absoluta vers allò que des del punt de vista lingüístic s’aparti un bri de la línia ideològica oficial del partit, marcada per gent que tothom ja deu conèixer (m’estic referint als noms de la columna de la dreta de la imatge superior, els de l’esquerra són els veritables “intel·lectuals”).

No m’estendré en debatre aquesta qüestió perquè ja ho fet en altres entrades anteriors referides al model lingüístic made in C’s a aplicar a les comunitats autònomes bilingües i que es resumeix en: prioritzar el castellà, apostar per una segona llengua -l’anglès- i reduir la tercera, l'”autonòmica” a l’àmbit familiar, casolà, folklòric o com digué aquella tòtila de les neurones fregides, Carolina Punset, la que tan sols serveix per tornar a l'”aldea” (només li hagués faltat dir allò tan cinematogràfic de “la reserva índia”). Com es veu, no hi ha manera que entenguin que l’aprenentatge de les llengües no és mai un obstacle per acabar dominant-ne unes altres, bé es faci de petit a les escoles o ja de gran en una acadèmia. I per descomptat no conceben que l’Administració ha de vetllar per la protecció de les llengües que es trobin en inferioritat de condicions i sense conèixer gaire a fons la realitat basca, diria que l’eusquera és la que té més les de perdre (sempre he pensat que a diferència del català, és una llengua que si no l’aprens de petit difícilment ho faràs de gran, més que res perquè no se sembla en absolut al castellà).

I per acabar de reblar el clau, un tercer argument de la banda d’en Rivera és el que diu que hi ha gent que ha perdut el seu lloc de feina per no saber eusquera i que ha hagut de marxar d’Euskadi vers altres llocs d’Espanya on no cal acreditar el domini d’aquesta llengua per poder exercir algunes professions; res de nou en l’horitzó, això també ho sabem aquí, a Catalunya: l’argument és que com els que parlem català també dominem el castellà (per això som bilingües), aleshores no s’entén perquè ens entestem a voler continuar parlant-ho, també en situacions tan habituals en l’àmbit d’alguns serveis públics com quan se’ns adrecen en castellà. Oi que estem en un territori bilingüe? doncs què menys que pugui parlar la meva llengua materna sense que això impliqui l’obligació del meu interlocutor que faci el mateix, només se li demanaria que l’entengui i no m’obligui a mi a haver de canviar de registre, si no vull. I d’altra banda, aquest argument entraria en contradicció amb el que deia la Punset sobre el valencià i la seva inutilitat per trobar feina: dominar una altra de les llengües pròpies d’aquells territoris que han tingut la dissort que la història hagi fet que n’hi hagi una segona, a més del castellà, sí pot servir per trobar feina, o per o mantenir-la. No és només una simple qüestió pràctica, laboral, també té molt a veure amb el respecte dels drets lingüístics que, fins i tot, les persones de l’esquerra de la imatge anterior podrien entendre (sempre i quan posin la seva neurona en mode “on”) … i que carai, és també una mostra d’educació.

CE8n2qrXIAAbI5I.jpg largeI parlant d’educació, què se’n pot esperar si uns dels fundadors o ideòlegs de C’s és l’Arcadi Espada, també ficat a la plataforma “Libres e iguales“? Amb frases com aquestes hom s’adona de quin peu coixeja aquesta gent de C’s. És clar que aquest imbècil no especifica el nombre final de llengües que s’haurien de mantenir ni tampoc quines caldria esborrar del mapa lingüístic mundial, però ja podem deduir algunes de les que per descomptat estarien de més i que actuarien com un “desgraciado factor de diversidad”. Ves per on, mai no hauria dit que la diversitat fos quelcom negatiu. Ja ho veieu, no ens movem d’aquell vell discurs (i sovint recuperat) de l'”España, una, grande, libre y SÓLO en español”. Per cert, si voleu sentir les seves ximpleries crec que és habitual de la tertúlia nocturna del canal 13TV, també l’he vist alguna vegada als programes matinals de la Susanna Griso (A3) i Ana Rosa Quintana (Tele5) i sempre el veureu amb aquesta cabellera despentinada (no melena), com si hagués sortit del camerino amb l’assecador de cabells posat. Escolteu-lo i de ben segur que riureu una estona: és com el Boadella, un altre bufó català que diu que s’ha hagut d’exiliar a Madrid perquè aquí hagués acabat a la foguera per les seves heretgies. Estigues tranquil, Albert, que com a catalans sabem què és això de la diversitat (de vegades imposada) i en som més partidaris que no pas vosaltres.

Postdata: m’assabento que ahir la plataforma dels que se senten lliures i iguals va retre homenatge al Boadella. Ja m’imagino que un aquelarre de bruixes i bruixots deu ser, al costat d’aquest acte, una trobada senyores jubilades per fer punta de coixí.

Deixa un comentari

Filed under Política, Reflexió

“H”echemos a los políticos … a molts!

Fa uns dies que hem entrat, de nou, en campanya electoral, aquest cop per a les eleccions generals del 20 de desembre, tot i que a Catalunya com ja estem més que acostumats en aquests darrers anys, ja no ens ve d’una més i de fet, crec que ja deuen formar part de la nostra vida quotidiana, com ho és el telenotícies, les tertúlies o els talls publicitaris d’A3 (“Volvemos en 6 minutos”). És com un bucle del qual no saps quan va començar ni tampoc quan acabarà: acostumat a veure els capítols repetits de la sèrie “La que se avecina”, crec que els actes electorals els haurien d’emetre pel canal Fdf i ara veuríem un míting de l’Iceta de les passades eleccions al parlament català del 27-S, abans d’un de l’Aznar per les generals del 1996 i després d’un altre del Guerra per unes europees de no sé quin any … i així anant repetint tots els capítols sense cap ordre ni criteri ad infinitum. Començo aquesta entrada amb aquesta referència electoral perquè just  he vist els cartells del PSC penjats dels fanals del meu carrer amb la cara del Pedro Sánchez i un eslògan, en castellà, que m’ha cridat l’atenció: “Echemos a Rajoy” (també hi ha l’equivalent al català de “Fem Fora Rajoy” amb la Carme Chacón).

Presentación1

D’entrada no compto que el PSC-PSOE siguin solució de res i més aviat, diria que són part del problema, oimés si no són capaços de desempallegar-se de rèmores i tòtiles polítiques com la Chacón, que alineant-se amb les tesis més naZionalistes espanyoles, ha deixat anar tot els seus vòmits que potser no va treure de petita quan se li ha demanat pel procés sobiranista de Catalunya. Però deixant de banda aquest “detall”, centrem-nos en el tema que ens ocupa aquí: el cartell en castellà conté un verb que sempre ha fet la punyeta, de si s’escriu amb o sense la lletra hac. I us ho dic per experiència pròpia ja que com també em passava amb l’accent a certes paraules (exemple), més d’un cop em quedava a classe a l’hora del pati castigat i havent d’escriure a la llibreta un munt de vegades aquesta expressió tan coneguda com la que se cita en aquest breu article, en què el conegut escriptor Arturo Pérez Reverte respon amb una piulada una pregunta d’un lector: “En el verbo echar lo primero que se echa es la ‘h’”.

66690_109215_captura-de-pantalla-2015-10-16-a-la-s-09-32-41_584_308

Com bé diu l’escriptor, el problema no és tant l’errada de la professora en voler corregir una paraula que ja era correcta sinó que més aviat el que falla és el sistema; un cop més topem amb un exemple de com sembla que aquest vulgui reproduir un dels defectes més estesos i alhora menys valorats en la societat d’avui dia: no tenir cura d’un bon domini de la llengua que, en aquest cas, se suposa que la persona en qüestió ha de dominar gairebé a la perfecció. Potser n’estem fent un gra massa i aquesta errada és només un lapsus d’algú que com jo, i molts més, sí procurem vetllar per la bona salut de la llengua (sigui quina sigui) però de totes formes, quan veig situacions com aquesta no deixo de pensar que el nostre sistema educatiu potser no fa aigües per tot arreu però sí que té molts forats per tapar. I un és aquest: la manca d’excel·lència en la formació d’aquells que després han de formar la gent. Ja ho deia jo mateix en aquesta entrada de fa uns mesos, sobretot a la segona conclusió.

Sigui com sigui, no m’estendré en aquesta altra qüestió i em quedaré aquí amb el pretext que ha donat peu a l’entrada: en castellà el verb “Echar” s’escriu sempre sense hac. De totes formes, potser que féssim més extensiva l’expressió abans citada i fem fora també del sistema molts polítics, sobretot aquells que conceben la política com un mitjà de vida i que no hi ha manera que deixin anar la poltrona perquè es deuen pensar que sense ells el país se’n va en orris (oi Duran i Lleida?). És clar que quan suposadament aquests es jubilen, passen a una millor vida, és a dir, al Senat.

Postdata: qui sap si aquesta professora sap tan poc d’ortografia castellana com de matemàtiques el professor d’en Nobita. O potser li té tírria …

humor,memes,madre analfabeta,profesor cabron,lo tenía bien,doraemon,nobita,mania

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Política, Reflexió, Xarxes socials

12-O: per la bona salut del castellà

Ahir es va celebrar el 12 d’octubre, per a molts el “Dia de la Hispanidad” o de la “Fiesta Nacional” i per a molts altres un dia de nefast record pel que va suposar amb el pas del temps en aquells territoris que suposadament van descobrir els espanyols i després conquerir, rapinyar, etc. Les interpretacions són diverses i no és cosa meva, ni aquí, ficar-m’hi (p. ex. aquí teniu l’editorial del diari La Razón i en aquest altre enllaç un fantàstic text d’un bloc que val la pena seguir). En el meu cas, i com a català que en els darrers anys ha adoptat una postura clarament sobiranista (en tant que sóc un naçi declarat a més de nord-coreà, chavista, xenòfob, feixista, estalinista, etnicista, etarra i no sé quantes maldats més), no m’he sentit aquesta diada com a meva. De totes formes, com a “bon” català que em considero també vaig fer festa perquè … que coi! un dia és un dia: atès que és una festa imposada, no li girem la cara i aprofitem allò que tingui de positiu. Ara bé, no us penseu que hagi perdut ni un segon del meu preuat temps en veure la desfilada militar sinó que a casa vam optar per fer cas de les peticions del nen i vam acabar veient les aventures d’en Nobita i Doramon.

Malgrat aquesta actitud d’oposició no us penseu que no tingui un cert “carinyu” per a tot allò que faci referència a España; al cap i a la fi, i fins que no canviï la situació, de moment porto gairebé mig segle de vida amb un DNI i passaport d’aquest país i no m’ha sortit cap èczema a la pell quan he d’ensenyar algun d’aquests dos documents, ni ho faig amb fàstic ni res per l’estil: m’ho agafo de la mateixa manera com ho faig amb el carnet de la biblioteca o el del bàsquet, sense amagar-ho però tampoc sense presumir-ne ni fent-ne bandera. D’altra banda, és curiós que se’ns titlli de “nacionalistes” que ens amaguem darrera una estelada quan ells fan de la seva bandera un símbol també nacionalista: és clar que no se n’adonen (o no volen) perquè aleshores haurien d’aplicar-se els mateixos insults que ens diuen a nosaltres. Però no ens desviem del tema i anem al gra: perquè vegeu que estic molt content per dominar, també, el castellà -tot i adoctrinat per TV3 i el pèrfid de l’Artur Mas- ja heu vist en algunes entrades d’aquest bloc que a més del català, l’inquisidor lingüístic que porto dins meu també es preocupa per la bona salut del castellà: quina millor manera de confraternitzar amb l'”enemic” que ajudar-lo en aquesta tasca tan noble i sovint mai prou ben valorada.

11866318_1028305950527434_4112764238957163562_n

És per això que adjunto aquesta imatge que vaig trobar en un mur de Facebook que crec, modestament, ho “clava” pel fet que reflecteix molt bé les errades més habituals que comet molta gent quan ha d’escriure en castellà certes paraules amb una combinació de les lletres H, L, LL, Y, B i V. El nombre de possibilitats d’espifiar-la és, certament, gran i encara hi podríem afegir alguna altra (que no existeix) com per exemple “yave”; si el català té les seves “coses” amb l’ortografia (pronoms febles, ela geminada, accents oberts i tancats, etc.), el castellà tampoc es queda curt. I com a reflex del que deia abans del meu interés per la seva bona salut, us deixo uns quants enllaços a entrades anteriors d’aquest bloc on també evidencio algunes d’aquestes pífies: 1º de Mallo, Valla golfa y se pintan ballasHaber murciano y Pendrive. Tot plegat, ja sabem que la incultura és un mal molt estès al nostre país (poseu-hi les fronteres allà on vulgueu) però és clar, no deixo de trobar mostres arreu que ho deixen ben palès i que donen peu a dir que, malauradament, encara hi ha molta gent que prefereix passar una tarda en una plaça de toros (per allò de la festa nacional?) que no pas en una … posem pel cas, biblioteca? Per tant, i si fèssim menys desfilades militars, deixéssim que la cabra pasturi tranquil·lament per la caserna i fomentéssim més la cultura? Què voleu que us digui? m’estimo ser un adoctrinat una mica lletrat que no pas un analfabet funcional.

valdemoro

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Miscel·lània, Política