A rostir els verbs incorrectes!

Sembla que el món de les rostisseries i en general dels establiments de menjars preparats és un àmbit força propici perque aparegui en aquest bloc. De fet, no fa gaires setmanes ja vaig publicar aquest escrit a propòsit d’aquest mateix àmbit. En el cas que us presento aquí la rostisseria comet un dels errors més clàssics en ortografia, i m’ensumo que influenciat pel castellà: en català, a diferència de l’altre idioma, quan ens ve gust menjar una cosa, abans la PROVEM, amb “v” i no pas amb “b”. D’altra banda, tinc el dubte de si el verb “provar” és correcte en aquest anunci; si bé en català és incorrecte en el sentit de prendre una petita quantitat d’un menjar o una beguda, per apreciar-ne el gust i en aquest context cal substituir-lo per “tastar“, també podríem pensar que el text es refereix no tant a tastar un producte concret sinó més aviat a provar la botiga i tot el que ofereix. No em queda gaire clar.

Malgrat aquest dubte el que sí ha de quedar clar és que en aquesta rostisseria provarem el seu MENJAR, paraula que a més de referir-se a un verb, una acció, també indica allò que hom menja per nodrir-se, el que ens empassem, mastegat o no. Per exemple: “fa un quart que som a taula i encara no ens han portat el menjar” o “porta el menjar als porcs”.

 

A rostir les targes!

A qui no li ve de gusta un bon pollastre a l’ast acompanyat d’una ració de patates fregides o al caliu, unes costelletes de xai amb el seu suquet regalimant o uns saborosos peus de porc? Segur que no si ets vegetarià o vegà però si formes part del col·lectiu de carnívors que portes tota la setmana menjant poc i malament o en el pitjor dels casos, verduretes i cremetes perquè estàs fent règim, aleshores segur que ets dels que perden l’oremus el cap de setmana per uns plats com aquests. Doncs per gent com tu aquests negocis, que són de tota la vida, sembla que ara estiguin reviscolant ja que com més va més en veig de nous pels carrers. I me n’alegro, és positiu que hagi gent emprenedora que s’arrisca a obrir un negoci en un país com el nostre, que la té més que maltractada, i en un context com l’actual, ple d’incerteses.

Ara bé, el que no hauria de ser una incertesa és redactar correctament l’anunci amb què publicitar-se, atès que disposem de les eines per evitar-la. Si us fixeu en aquesta imatge veureu dues errades que, d’altra banda, són força habituals: una és escriure tal com pronunciem i l’altra és confondre conceptes d’un significat semblant. Pel que fa a la primera, certament, acostumem a pronunciar l’animal “conill” amb “U” quan s’escriu amb “O” (aquí teniu un primer exemple habitual i aquí un altre). Pel que fa a la segona qüestió, cal diferenciar entre “tarja” i “tarjeta“; la primera té uns significats molt específics (escut militar medieval de forma rectangular, placa rectangular o ovalada on hi ha escrit un nom, una indicació o obertura practicada a la part superior d’una paret o envà). En canvi, per al sentit més usat, quan volem referir-nos a un petit full de cartolina o plàstic que serveix per identificar-nos, acreditar-nos o “fidelitzar-nos”, aleshores fem servir una TARGETA (aquí també serveix la de crèdit).

Tot plegat, rostim les targes, portem la nostra targeta de punts, fem la comanda i paguem amb la targeta de crèdit. I bon profit! Per cert, sabíeu que un sinònim de “rostisseria” és “rostidoria”? No? doncs ja sabeu una cosa més.

Canibalisme ortogràfic?

És ben cert que amb això de la globalització, multiculturalitat, la presència de gent d’altres països, el fenomen televisiu dels programes de cuina, etc. cada cop veiem àpats molt curiosos, “exòtics” i que a casa nostra, fins no fa gaire, o bé encara no havien arribat o bé si els trobaves en la carta d’algun restaurant, els consideràvem com “extravagants”. Per sort, hem estat prou sensibles com per obrir el nostre paladar a altres menges i ja no ens hem de limitar als típics entremesos, canalons de la iaia (per cert, sempre m’he demanat qui és aquesta iaia que és capaç d’estar a moltes cuines alhora), fricandó amb bolets, botifarra amb patates i de postres, el pijama, flam de la casa o fruita del temps (de vegades d’un temps molt antic, tot sigui dit). Ara bé, sigui per les causes abans indicades o per altres, podem trobar-nos amb nous plats que per molt oberta que sigui la mentalitat del comensal, no deixen de “grinyolar” una mica, de generar una certa angúnia o neguit perquè hom pot tenir la sensació de sentir-se un “caníbal”. I és que no sé com s’ho agafaria la clientela si d’entrada se’l servís una tapa d'”òrgans carnosos contràctils que serveixen per a produir el moviment de les diferents parts del cos en els animals”, ja que això és, en realitat, un MÚSCUL. Potser és que la crisi del sector pesquer ja és tan greu que els mariners no s’estan de manies i són capaços de vendre en la subhasta del peix qualsevol cosa que es mogui.

Sigui com sigui, si de cas, faríem una tapa de musclos i una altra de … potser cloïsses? Us remarco això de les “xirles” perquè tinc els meus dubtes més que seriosos: no he sabut trobar aquesta paraula en català i al seu lloc els diferents diccionaris consultats m’indiquen “cloïsses”, “escopinyes” … Això sí, demano que les patates facin honor al seu nom i siguin, realment, braves: la mania de molts bars de confondre aquesta salsa amb una barreja de quètxup i maionesa és un “crim gastronòmic” que no passaria la primera ronda del càsting de Masterchef.

I per cert, ja que parlem de “crims”, aquí en teniu un altre: és curiós la concepció que pot tenir la gent sobre els animals que ens podem menjar i aquells altres que és una aberració fer-ho. En altres paraules, tothom veu lògic i acceptat que els porcs, pollastres, vaques, xais i conills passin per l’escorxador i en surtin esquarterats i en canvi, fer això mateix amb un poltre és titllat d’assassinat … sí, amb una “A” a la primera vocal. El cavall és, de ben segur, un animal que cau molt bé a moltes persones, d’imatge noble, de vegades salvatge i indomable i per tant, que acabi sent servit en una safata de porexpan a les carnisseries deu ser vist com un pecat. M’imagino també que en aquesta concepció les pel·lícules també hi tenen molt a veure (aquí en teniu algunes). Tant se val, la carn de poltre ha entrat al paladar de la gent i no en sortirà pas. Qui sap si en el fons, aquesta anotació al cartell l’ha escrita un vegetarià o un ferm defensor de les dietes veganes però que sàpiga que de la mateixa manera que segons ell hi ha assassins als escorxadors i carnisseries, també n’hi ha que assassinen la llengua.

Per cert, el meu agraïment a dos antics estudiants (en Quim Vilar i l’Eduard Planas) per haver-me proporcionat les imatges.

 

Com anem d’apòstrofs? fatal!

L’apòstrof és aquella petita ratlleta que reflecteix en l’escriptura l’elisió d’un so en una llengua parlada i el seu signe consisteix en una coma volada (‘) i no pas en un accent (´), com passa sovint i també sovint passa inadvertit (de la mateixa manera que amb el punt volat de l’ela geminada). No ens posarem ara i aquí a recordar les situacions que en català cal usar aquest signe i quan ens hem d’estar de fer-ho, ja que per això hi ha un munt de manuals i webs que en parlen. Només us vull mostrar uns quants exemples del carrer que en fan un mal ús o, simplement, no l’utilitzen. En el fons, una mostra més de com no estem gaire al cas d’allò que escrivim i publicitem després. En el primer, l’entranyable circ Raluy s’inventa, literalment, un nou espectacle ortogràfic afegint l’apòstrof allà on no n’hi ha hagut mai i parteix la contracció de la forma “de + els”. I l’apòstrof que aquí és sobrer hagués fet molta falta a la tercera imatge, on potser de tant petit que és l’obsequi que es diu que acompanyen les peces (de pernil), se’ls va passar per alt (per cert, aquest és el mateix establiment que fa temps va cometre aquest altre nyap del “pùblic”).

Pel que fa a les imatges del costat dret, l’hotel en qüestió topa amb el complicat món dels pronoms i tot i que apunta maneres i dedueix per on va la cosa, algú podria haver-se informat millor de com s’escriu correctament aquesta forma verbal seguida d’un parell de pronoms, d’on posar el guionet i l’apòstrof entre un i altre. Ho confesso, jo tampoc ho sé del cert sempre, en tots els casos, però per això és bo recórrer als manuals i a una norma que no sé si és d’aplicació universal però que funciona bastant bé: l’apòstrof, millor com més cap a la dreta. Per tant, què tal si ho substituïm per “informa-te’n”? I per acabar, una de dentistes, un àmbit professional que sempre m’ha fet una mica de respecte (i és que el simple fet que em remenin les dents em provoca basarda, més o menys com al conegut Mr. Bean en aquesta mítica escena). Doncs bé, estem veient com les clíniques dentals proliferen a tort i a dret i també com algunes presumeixen que els seus dentistes fan milers i milers d’intervencions, gairebé com a xurros, però alhora són incapaces d'”implantar” un apòstrof allà on més convé: i és que haurien de saber que aquest signe també s’ha d’aplicar sempre davant d’aquelles xifres, tant aràbigues com romanes, que es llegeixen amb vocal inicial; per tant, posats a fer bandera, fem-ho per més d’1 milió d’implants. Per cert, amb el nivell cultural tan baix que hi ha arreu, no sé jo si tothom que llegeixi aquest anunci sabrà l’equivalència d’aquests sis zeros. Digueu-me exagerat però no deixo de ser, en aquest sentit, un pessimista, és a dir, un realista ben informat.

Postdata: ja no comento res de la “ç” de les peces de pernil. Tractant-se d’una de les meves escasses debilitats gastronòmiques, la passo per alt: el palet de la “c” ja me’l cruspiré amb una bona ració d’ibèric.

Paint excessos culinaris. I lingüístics?

Acabades les festes nadalenques i de cap d’any és el moment de purgar els excessos culinaris de menjar i beure que de ben segur, qui més qui menys, tothom ha comès. Entre sopars d’empresa, tions, sopars de nadal, dinars de Sant Esteve i àpats de nit vella, tenim més números per voler arraconar la bàscula durant un temps que no pas que ens toqui la grossa, la nostra d’enguany o la de més enllà de tota la vida. I és que després de tant banquet pantagruèlic toca una bona purga i recuperar de nou el pecat capital de la gola (però només fins les properes festes, que això és el millor que té la religió catòlica, que peques, te’n penedeixes després i tornes a estar llest per pecar de nou). Deixant de banda això últim, per descomptat que aquestes trobades amb amics, familiars i altres espècimens són també propícies perquè sobresurti alguna persona que se les vulgui donar d’entès en el món dels vins i s’entossudeixi en “il·luminar-nos” amb la seva opinió sobre els vins que hem de demanar a taula i la conveniència d’uns o altres en funció del que mengem. Val a dir que no sóc jo cap persona que hagi estat mai molt interessada en el que d’ençà un temps s’ha anomenat la “nova cultura del vi”, i que mentre el vi m’agradi se me’n fot de si per a les carns és millor un negre, un blanc per al peix i el rosat per als indecisos (ni carn ni peix). I com tampoc tinc un paladar massa exquisit ni tampoc “educat” per distingir aromes, matisos i altres ítems etílics que avui dia ens resulten més familiars que no pas abans, em deixo portar pel vi de la casa o d’alguna bodega que ja conegui. I això sí, també per la cartera: no hi ha ridícul més gran que voler aparentar allò que hom no és en un restaurant d’una certa categoria i que se’t vegi el llautó d’una hora lluny. És clar que també es pot actuar com en Mr. Bean i fer el ridícul amb gràcia.

Doncs bé, un dels trets més característics del reviscolat món del vi són les cartes de tast, que sense entendre gens ni mica en això, suposo que vindria a ser el text que recull de forma breu els aspectes del vi més importants a tenir en compte: origen, com s’ha elaborat, color, gust, amb què és millor acompanyar un o altre, volum d’alcohol, etc. És a dir, aquell document que quan el llegim els neòfits com jo fem cara de babaus per no entendre de la missa la meitat però alhora, de voler aprendre’n més per sortir del restaurant una mica més instruïts (la instrucció pot anar o no inclosa en el preu de l’àpat). També pot ser, com deia al principi, que algú es passi de llest i li encolomin un “Baturrico” per comptes d’un Rioja (però a preu d’aquest darrer). Per tant, no ens vulguem passar de frenada i reconeguem la nostra ignorància en aquells àmbits on no som ningú. Ja hi haurà altres ocasions per fer valdre la nostra vàlua. I en aquest sentit, ara se’ns presenta una com anell al dit.

La primera imatge fa un temps que me la va passar el col·lega Xavier Villalba, professor de la UAB i també blocaire com jo (aquí teniu l’enllaç al seu espai virtual), coneixedor de les meves dèries ortogràfiques i lingüístiques. Correspon a una carta de tast d’un vi concret que inclou unes quantes errades (accents, ela geminada, canvi de gènere de paraula, etc.), però destacant-ne una a primera vista com és el darrer ítem: sempre havia pensat que l’equivalent català del castellà “acidez”, és “acidesa” però potser aquesta carta l’ha redactada una persona de tracte aspre, desagradable i poc sociable, és a dir, “àcida” i hagi volgut fer la punyeta a la bodega en qüestió. El que resulta curiós, però, és que una mica més amunt -en fer referència al paladar- la paraula sí surt correctament escrita. Qui sap si a més de la possibilitat de ser àcida, a mida que l’autor del text anava escrivint també anava fent el seu propi tast i el contingut de l’ampolla se li va fer curt.

I ja que parlem de vi, què millor que un bon acompanyament sòlid, allò que se sol dir en termes gastronòmics, el “maridatge”. Si hem de fer cas del que es diu d’aquest vi en concret, sembla ser que no casaria gaire amb els formatges  (però com diu la dita, en qüestió de gustos, colors). De totes formes, si decidiu de fer cas omís de la recomanació de la carta de tast i tant sí com no us ve de gust una mica de formaTge, aneu amb compte d’on el porteu, no sigui que us donin una altra mena de queviures. Potser és un emmental i per algun dels seus forats s’ha escopolit la lletra “T” que falta en aquest cartell tan elaborat d’una parada d’un mercat de Manresa. Sapigueu, per cert, que tot i la creença popular, el típic formatge amb forats és aquest i no el gruyère (aquí ho podeu llegir).

Com a colofó d’aquesta entrada tan saborosa, dir que la difusió del món del vi entre molta més gent ha afavorit també la publicació de nombrosa documentació de consulta, entre la qual, les guies (de bodegues, denominacions d’origen, rutes, enoturisme, etc.). I malgrat que ja sabem que de tot hi podem trobar a la vinya del Senyor, que de guies en podem llegir de bones i de molt dolentes, una guia hauria de ser, d’entrada, exquisiDa i no pas “exquisita”. Oimés tractant-se de vins. Per cert, bon profit!

Postdata: una seguidora del bloc, i que també en sap un munt d’ortografia, m’ha fet veure a través del Facebook que a la imatge anterior de la carta de tast del vi faltava per indicar l’errada de la paraula “maridatje”. Doncs bé, la imatge ja ha estat rectificada però he preferit no retocar res del text, no cal afegir més llenya al foc (o la bóta on hagi madurat el vi). I és que encara que ens posem la disfresa d’inquisidor aferrissat, sovint quatre ulls veuen més que dos. Gràcies, Esther!

Qüestió d’esses: ens posem d’acord?

En aquest bloc hi ha més d’una entrada sobre la, de vegades, delicada qüestió de la lletra essa i jo mateix he reconegut més d’un cop que no sóc el més indicat per fer una lliçó magistral de quan s’ha d’escriure’n una o dues, perquè confesso que moltes vegades sé com fer-ho a base d’haver llegit molt i per tant, de veure escrites moltes vegades les paraules que en tenen una o dues. Així doncs, vagi per endavant que les següents imatges que incloc en aquesta entrada no són tant per criticar l’errada ortogràfica en qüestió sinó més aviat per la no consulta d’una eina tan reivindicada en aquest espai com és el diccionari. I també, val a dir-ho, per una certa manca de coherència, com veureu tot seguit. Així, en primer lloc teniu una pintada en un mur criticant determinades marques de roba prêt-a-porter i cridant al boicot als seus productes -m’imagino que per fabricar-los en països tan empobrits on la gent gairebé es veu obligada a treballar per uns quants xavos, i encara gràcies. O és que  potser ja no recordem l’incendi d’una fàbrica tèxtil a Bangladesh de l’abril passat que treballava per a Zara, amb més d’un miler de morts? De totes formes, poc ressò deu tenir aquesta acció boicot quan les botigues d’aquestes marques estan plenes de gom a gom, oimés ara que s’acosten dates clau per fer regals. I les que vindran aviat amb les rebaixes. I qui sap si la persona que va escriure aquest missatge hi devia estar ja pensant perquè observeu que ella  mateixa va “rebaixar” una essa a la paraula “assassins”: els assassins “assassinats”, mutilats, escapçats …?

I ja que els assassins han vist perduda una de les seves esses, per què no rescatar-la de les brases? Fixeu-vos com de vegades la gent pot ser una mica incoherent i escriure malament una paraula i al costat la correcta. Les dues següents imatges corresponen a un restaurant situat a peu de la més que transitada carretera C-55, a l’alçada de Castellgalí, i val a dir que tot i passar-hi molt sovint, fins fa poc no m’havia adonat que la braseria del restaurant anunciat potser està massa carregada de brases ja que li sobra una essa. Curiosament, a pocs metres del cartell hi trobem el local i aquí sí tenen clar la quantitat de brasa amb què s’ha de cuinar la carn. Potser el seu responsable no sap que “braseria” deriva de la paraula “brasa” i per tant, si aquesta s’escriu amb una essa és lògic pensar que l’altra també. És clar que també podria ser que els dos cartells hagin estat fets per dues empreses diferents i una tingués el diccionari a ma i l’altra ni sabés què és això. Encara rai que tot i la proximitat (no dels productes sinó dels cartells), una de les dues esses s’ha esvaït com per art de màgia i qui sap si va camí de trobar-se amb els “assasins” mutilats del sector tèxtil.

Per acabar aquesta entrada tan “ssss”onora, us poso una quarta imatge captada a la Plaça Cívica de la UAB, indret que regularment apareix farcit de pintades reivindicatives en contra de lleis educatives en concret, del sistema capitalista en general, etc. No em voldria estendre més en això per no afegir més llenya al foc (o a les brases!) i encetar possibles debats estèrils que aquí no són adients. Ara bé, de la mateixa manera que les associacions d’estudiants que les fan deuen tenir grups d’acció, encarregats de tasques diverses, potser que algú es plantegi també la necessitat d’incorporar al seu organigrama un comitè, secció o cèl·lula revolucionària que vetlli per la puresa lingüística dels missatges que difonen. Les iniciatives per millorar la societat són sempre lloables, vinguin d’on vinguin, però una cosa no treu l’altra: “lo cortés no quita lo valiente”.

Vet aquí que aquella essa que s’ha escapolit de la braseria potser ara tindrà un gran dilema: si posar-se del bàndol dels “assasins” del tèxtil o agafar un tren amb destinació UAB; i és que en català, com som un poble molt integrador -malgrat el que diguin- assimilem estrangers però no pas extrangers.

Ensopegades culinàries

No fa gaire de la publicació de la meva darrera entrada  dedicada al món de la restauració en general i dels forns i fleques en particular, i ara us en deixo una altra. I és que tot semblaria indicar que aquest àmbit professional dóna molt de sí i alimenta regularment, mai millor dit, aquest bloc. De fet, després de fer un recompte, m’adono que la categoria “Restauració” és la que aplega més entrades a dia d’avui. I pel que fa aquesta en concret, de què va? doncs bé, fa uns dies vaig topar amb aquesta curiosa fotografia, via Facebook d’un conegut, i que reproduïa part d’un menú de restaurant en què tot apunta que el corrector del processador de textos de l’ordinador amb què es va escriure va fer una mala jugada a l’autor. Reconec que la meva primera impressió va ser la de riure de bat a bat pensant que la traducció literal de la paraula en castellà “tropezones” era una “bestiesa lingüística”. Després, però, i havent fet alguna consulta a persones que coneixien bastant millor que jo (i no és gaire difícil) el món de la gastronomia, m’han fet veure que l’error no és tan greu com semblaria en un primer moment, malgrat que en aquest cas tot indicaria que és una qüestió de sinònims mal utilitzats.

Repassant el diccionari veiem que “ensopegar” inclou topar amb un obstacle, encertar en trobar quelcom que s’està buscant o sinònim del verb “escaure’s”, mentre que per la seva banda, “entrebancar” inclouria també el sentit de trobar-se obstacles pel camí, en l’èxit d’una empresa, etc. així com també tenir dificultats en la parla. Per tant, és fàcil deduir que ambdós verbs siguin considerats com a sinònims. De totes formes, això no vol dir que es puguin aplicar indistintament. Si feu una cerca pel web trobareu molts plats de cuina “amb entrebancs”, sent els més habituals les sopes, cremes, arrossos i alguns altres, de la mateixa manera que també plats “sense entrebancs”. Per exemple, en aquest enllaç trobareu la recepta d’un arròs lliure de qualsevol obstacle perquè es pugui menjar sense haver de recórrer al ganivet i a cap altre cobert que no sigui una simple forquilla. Fixeu-vos en alguns dels sinònims que s’inclou en aquesta recepta per indicar això mateix, poder menjar l’arròs sense atabalar-nos gens ni mica per si hem de pelar les gambes, treure la closca dels musclos, apurar la carn dels ossos de la bestiola que sigui, etc. Vaja, el que vindria a ser un plat per a mandrosos que, com jo, ens estimem més perdre el temps en procurar que no se’ns escapi cap gra d’arròs que no tant a barallar-nos amb els obstacles amb què ens podem topar. I el mateix passaria amb els altres plats on és habitual que el cuiner ens vulgui tocar la murga, posant-nos entrebancs per enllestir-los. Contrariament a tot això, no he trobat cap plat que tingui entre els seus ingredients, unes suposades “ensopegades”.

Com diu un dels comentaris escrits al Facebook d’on he “capturat” la fotografia, ens podem demanar de qui són les ensopegades? Potser del cuiner que ha tingut seriosos problemes per acabar fent la sopa? Del pescador, que no tenia manera de pescar el maleït rap? O del rap que, després d’ensopegar-se diverses vegades amb els pescadors, ha acabat fet una sopa? Qui ho sap! Com deia a l’inici d’aquesta entrada, tot indica que el traductor automàtic utilitzat ha volgut afegir el seu granet de sorra amb un obstacle més en el bon ús del català escrit de difusió pública. I si d’una vegada per totes els usuaris ens neguéssim a pagar els plats que demanem, ja no perquè siguin més bons o més dolents, sinó perquè estiguin mal anunciats? Sempre podríem argumentar que ens hem trobat amb molts entrebancs per treure la cartera de la butxaca, recordar el PIN de la targeta de crèdit, o que hem ensopegat amb tants “tropezones” que, de sopa, ben poca n’hem pogut tastar.

Adéu a un estiu, de … “granit”?

Malgrat que oficialment som a la tardor i que l’estiu astronòmic ja s’ha acabat, la sensació que té tothom en aquesta segona quinzena d’octubre és que la calor es resisteix a deixar-nos i vol allargar la seva presència entre nosaltres. No sé si és gaire normal que encara haguem d’anar amb samarreta de màniga curta i gairebé amb sandàlies. Qui sap si aquest és un símptoma més del canvi climàtic que sembla que, més d’hora que tard, el tindrem entre nosaltres quan menys ens ho esperem. Deixant de banda aquesta qüestió, sens dubte un dels símptomes que té la gent per saber que ja som a l’estiu, apart de la calor, és començar a veure als quioscos dels passeigs, bars i restaurants una beguda tant típicament estiuenca i alhora d’allò més refrescant, com és un granissat … sí, sí, escrit amb doble essa. Si aneu al diccionari veureu que us diu una cosa semblant a aquesta: “beguda refrescant mig glaçada que forma grumolls”. Per contra no he trobat enlloc aquesta entrada escrita amb les lletres “TZ” i m’imagino que un cop més, l’escriure va més ràpid que el pensar ja que no és gens habitual trobar la paraula escrita d’aquesta forma i de fet, molta gent la pronuncia així.

Afortunadament en aquest primer cas que us mostro, el cartell original era molt molt més gran i l’errada quedava bastant amagada (a la part inferior dreta). És a dir, calia fixar-s’hi molt per adonar-se’n i només gent que està al cas i que té el radar posat ho hauria vist. Potser és allò que diuen que la millor manera de dissimular alguna mancança és que quedi en un segon pla, rere altres virtuts. Això últim no ho devia pensar, però, l’autor del segon cartell, més petit i on l’espai disponible per escriure-hi està ocupat per quatre paraules, de les quals només una és correcta. I és que la “limona” deu ser, potser, el femení del “limón” en castellà (ha de saber que la primera, però, no està registrada al diccionari de la Real Academia de la Lengua Española), mentre que la “sindria” tal i com està escrita seria una paraula aguda perquè li falta un detall, de vegades tan important com és posar l’accent allà on ha d’anar. Curiosament el “cafè” sí està ben escrit quan sospito que molta gent té tendència a posar-hi un accent tancat a l’e en comptes d’obert.

És clar que potser jo estic del tot equivocat i realment existeix una beguda refrescant a base de gel triturat i que té un gust de … GRANIT. Com avui dia la gastronomia en general avança que dóna gust no resultaria estrany que algú s’inventés un granissat tan peculiar. Això sí, abans d’oferir-lo caldria avisar els clients de la importància de tenir una bona i resistent dentadura o si més no, oferir alguna mena de descomptes per a un servei d’odontologia i/o digestòleg, si fos el cas que el granit hagués superat la primera fase de la deglució i provoqués una digestió d’allò més pesada. Sigui com sigui, ja s’ha acabat el temps de prendre granissats i ara tocaria castanyes i moniatos.

Les eternes indecissions

Ja sabem que en català hi ha paraules que a diferència del castellà, s’escriuen amb una doble essa i per descomptat, això ha portat de corcoll a més d’un -jo inclòs- per saber quina de les dues opcions és la correcta, si només una o dues. I és que hem de reconéixer que la diferenciació entre una i altra, entre l’essa sorda i la sonora és complicat, fins i tot per a gent que ha parlat català tota la vida (que no implica que ho hagi estat fent bé des de sempre). Jo mateix no recordo totes les normes de com escriure una o altra, i llevat d’excepcions que ja conec a força d’anar escrivint i llegint, és aquesta una de les situacions en què més sovint he de consultar el … DICCIONARI (en qualsevol format, paper o virtual). Altrament dit, la qüestió de les “esses” és una de les més clàssiques alhora d’aplicar-hi el bolígraf vermell de correcció, però potser també una de les més fàcils de no caure-hi perquè amb qualsevol diccionari ens en podríem sortir. Com dic sovint, l’objectiu d’aquest bloc no és ridiculitzar les persones que no escriuen correctament el català (en aquest cas hauríem de començar per mi mateix), sinó més aviat riure’m AMB elles de les errades que podem cometre i, sobretot, fer veure que disposem de mitjans molt senzills com per no haver de sortir “retratats”. I és que us ben asseguro que em faria un fart de fotografiar cartells, anuncis, fulletons, etc. en què aquesta “indecissió” surt reflectida, però tampoc és qüestió de fer de reporter fotogràfic les 24 hores del dia per una qüestió com aquesta que, al cap i a la fi, no hauria d’ocupar un lloc tan preeminent dins el rànquing de les heretgies lingüístiques en català.

Així doncs, aquí us poso un parell d’exemples (en teniu més en aquest primer i segon posts) que pertanyen a àmbits molt diferents, la qual cosa demostraria també que la qüestió de l’essa és transversal. El primer correspon al cartell d’un servei de consulta i/o assessorament psicològic que es veu perfectament a peu de carrer, i per on hi passo sovint. Tard o d’hora me n’havia d’adonar i aquí el teniu: ja sabem que els professionals de la psicologia estan per orientar la gent i resoldre situacions d’una certa gravetat personal, familiar, etc. (eps, no confondre amb els i les psiquiatres). Això ha de voler dir, per descomptat, tractar amb situacions d’incertesa, dubte i d’indecisions però amb UNA SOLA ESSA, no pas amb dues. No compliquem encara més la vida de la gent i fem que tinguin més problemes dels que realment pateixen. Tret, és clar, que el procés de prendre una decisió s’eternitzi i com més es retardi, més esses anem afegint-hi.

En aquest segon cas es tracta d’un cartell que ja es veu s’ha fet d’una manera un pèl matussera i que va ser “capturat” a la porta d’un local de copes de Manresa -de fet, és conegut també per ser un karaoke. No sóc jo una persona que li doni gaire a la beguda d’espirituals i més aviat, l’únic alcohol que el meu cos agraeix amb delit és una bona cervesa o vi (bo o dolent, tant se val). Però quan el veig no puc deixar de pensar que si l’escriuen com ho han fet, no sé jo com els deu sortir el “xupito” i si és de marca o de “garrafón” (com diríem col·loquialment). Potser és que si va amb dues esses enlloc d’un got de mida petita per beure d’un sol glop, t’ofereixen una gerra sencera. Per cert, tinc un dubte: la paraula “xupito” és correcte en català o potser s’hauria de substituir per “xarrup”? De totes formes, si aquesta segona opció és realment la bona, dubto jo que molta gent sabés realment què vol dir ja que com en altres casos, la paraula incorrecta (repeteixo, si és que en aquest cas ho és) acaba sent la més utilitzada.

Sigui com sigui, com els dos locals es troben molt a prop un de l’altre, qui visiti el psicòleg i no surti encara gaire decidit sempre podrà passar pel de copes i després d’unes quants “xupitos”, tindrà molts números de sortir-ne envalentonat. Potser la millor solució als problemes psicològics sigui la beguda? Valga’m Déu, espero i confio que no.

I després de l’estiu, fem règim?

A finals de maig vaig publicar aquesta entrada que us enllaço en què em feia ressò de la fotografia d’una lectora que havia publicat el diari La Vanguardia, i que deixava ben palès com hi ha determinats menús de restaurants que estan redactats per treure la gana, més que no pas per convidar la gent a entrar-hi i assaborir els plats. Doncs bé, quina millor manera de començar a fer una mica de règim i perdre aquells quilets de més que hom acostuma a guanyar a l’estiu, que posar més èmfasi en aquesta mateixa qüestió. I és que igual que altres sectors, sembla que el de la restauració vulgui fer punts per sortir retratat, mai millor dit, en aquest bloc. És per això que el reactivo de nou després de l’aturada de l’agost amb una altra imatge que il·lustra, de totes totes, com es pot ser molt bon cuiner/a i alhora un complet analfabet o, com a mínim, no tenir la més mínima cura per allò que hom escriu de cara al públic (per descomptat, ni una cosa ni altra són incompatibles).

Fixeu-vos en la imatge que adjunto com dels 11 plats del menú (entre primers i segons), amb prou feines se’n salven quatre ja que si no me n’he deixat cap, la resta conté alguna que altra errada ortogràfica. I a fe de Déu, n’hi ha alguna que prou imaginativa i que fins i tot, se’m fa un pèl complicat de llegir tal i com està escrit l’ingredient en qüestió: per exemple, és molt habitual que la gent digui erròniament “mermelada” (aquesta “R” en català és una “L”) però si ho he de pronunciar seguint aquest menú, deu ser un producte diferent al que s’entén per una menja feta, sovint, amb fruita aixafada i cuita amb sucre. I és clar, què en podem esperar si la cosa comença ja amb un plat ben català, com són les faves, però malament escrit. Llevat que en aquest cas, el cuiner fos d’origen asturià (allà sí que escriuen “fabes”) i/o que sentís una especial admiració pel conegut restaurant d’alta cuina Can Fabes. De totes formes, m’agradaria pensar que entre aquest i el restaurant de la fotografia hi ha un món.

I si ja podem deduir fàcilment que qui hagi escrit el menú no sap gaire de català (valdria més que ho hagués fet tot en castellà i fora problemes), tampoc acaba de dominar determinada terminologia pròpia del món de la cuina: curiosament  el darrer plat -l’escalopa- està ben escrit però en canvi, que algú em resolgui el dubte de què són raviolis al “futghi” quan suposo que el que volia dir és “funghi” (per cert, una salsa molt bona amb què acompanyar plats de pasta). I no crec que això fos una clicada d’ull per poder entrar a la prestigiosa escola d’alta cuina Le Cordon Bleu, de Madrid. Per cert, aquesta és la mateixa que ha becat els participants guanyadors del conegut concurs de cuina “Masterchef”; i no us penseu que ho hagi fet amb qualsevol cosa, no, sinó que ja que s’hi posa, ho fa bé atès que la beca és per fer l’anomenat Grand Diplôme®, el programa més complet de l’escola. D’altra banda, aquest “assassí culinari” demostra que també té alguna que altra llacuna de castellà atès que a un plat tan contundent com la sopa amb mandonguilles (no sé en què devia pensar quan escrivia això de les “pilotillas”), li sobra un ingredient com la lletra “H” de las “albóndigas”. De fet, justament per ser muda, molta gent se la deixa al tinter quan realment l’ha d’escriure i en canvi ara, que no ha de sortir per enlloc, va i surt. De vegades el cuiner es passa amb la sal i el pebre i altres amb les hac.

Potser que veient aquests menús tan pèssimament escrits només hi posem els peus als restaurants per parlar i relacionar-se amb la gent, cara a cara, com aconsellen fer aquests dos cartells que he trobat pel Facebook. I els hi dono tota la raó. Tot plegat, i per acabar, llegint aquest menú segueixo pensant igual que com vaig acabar l’anterior entrada abans citada: cuines igual que escrius? Si fos així, i seguint el que diu el títol, potser seria aquesta una bona estratègia per fer règim. Per cert, fixeu-vos també com al final de tot el preu del menú està corregit havent-hi afegit una etiqueta a sobre del que ja hi havia marcat. Digueu-me desconfiat però molt m’ensumo (parlant de cuina …) que el preu inicial era més baix. Aquí segur que no hi cap errada ortogràfica, ves per on!