Category Archives: Segona mà

Poder de convicció de Fartografia?

Res em faria més il·lusió que tenir la certesa que aquest bloc serveix per conscienciar la gent de la importància d’escriure bé el català, sobretot si allò que s’ha d’escriure ho ha de llegir altra gent, bé sigui perquè es tracta d’una pintada al carrer, bé d’un cartell d’un comerç, material de promoció, etc. Això voldria dir que el bloc tindria una certa audiència i remarcaria, encara més, la meva faceta una mica vanitosa per la qual a qualsevol blocaire li agrada que algú llegeixi allò que publica a la xarxa (allò que en castellà se sol dir “a nadie le amarga un dulce”). De totes formes, i si he ser sincer amb mi mateix i tocar de peus a terra, no compto que Fartografia tingui un volum de visites tan elevat com per sortir als rànquings de blocs amb més visites. Però deixarem la porta oberta per si de cas … Faig aquesta introducció perquè si us fixeu en aquesta primera imatge no hi veureu res d’especial, el cartell de la botiga no conté cap errada ortogràfica i per tant, no tindria sentit que fes esment … llevat que la compareu amb la que apareix en aquesta entrada del passat mes de març: la mateixa botiga amb el cartell, ara sí, esmenat: han passat de la forma incorrecta “sortit” a la correcta “assortiment” (també es pot dir “assortit”). Com deia a l’inici, ja m’agradaria que el canvi de cartell fos motivat per haver aparegut en aquest espai -voldria dir que hi han entrat- però serem modestos. En qualsevol cas, benvingut sigui el nou cartell i per cert, si compareu els dos us adonareu que el negoci s’ha ampliat: ara també compren plata (potser és que ja ens hem venut totes les joies i ara estem en una fase de recollir totes les rampoines que siguem capaços de trobar pels calaixos).

Assortiment_Berga

De fet, aquest tipus d’entrada per “premiar” les rectificacions no és la primera que podeu llegir al bloc; a l’abril del 2013 ja en vaig fer una altra sobre els interessos cobrats en la compra d’ulleres en una coneguda cadena d’òptiques d’un petit país dels Pirineus que ara, dia sí i dia també, surt als mitjans de comunicació espanyols perquè sembla que hem descobert que s’hi poden tenir comptes corrents opacs al fisc. Amb o sense frau fiscal, també val la pena recordar aquesta esmena “òptica”. I per acabar, us poso aquesta segona imatge tan curiosa de la cara d’un mico que recollia en aquesta altra entrada: recordeu que parlava de com algú no sabia insultar correctament i confonia els feixistes (en aquest cas catalans, que també en deu haver-hi) amb el “faxistes”, és a dir, la gent que encara al segle XXI s’entossudeix a seguir utilitzant un aparell anomenat fax. Doncs bé, ja fa un temps que algú altre es va dedicar a netejar la pintada de l’insult que hi havien escrit i ara es pot tornar a veure el mico sense cap màcula. Doncs gràcies, més enllà de les pintades encara hi ha persones que vetllen perquè l’art urbà es conservi en bones condicions, encara que en aquest cas vagi en detriment de trobar més material amb què fornir el bloc.

Sapigueu, doncs, que em comprometo a publicar de nou el material esmenat que vagi trobant; de totes formes, molt em temo que aquests casos són, més aviat, l’excepció que confirma la regla.

Faxista_4

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Òptica, Joieria, Segona mà

Joieria: buscant el glamur perdut

Definitivament es confirma el que molta gent ja sospitava de fa temps: el món de la joieria ha anat accentuant les seves diferències entre el que hom anomena l'”alta joieria” i la resta, sense que ningú gosi de dir, encara, “baixa”. Potser en paral·lel a tants anys de crisi econòmica -i els que encara ens quedem per viure- bona part d’aquest sector professional ha hagut d’enginyer-se-les per sobreviure a una més que fefaent baixada de les vendes i per tant, reducció dels beneficis, dels marges, etc. Les butxaques dels consumidors de l’enyorada classe mitjana (on has anat a parar?) estan més que escurades i els temps no conviden gens a destinar els pocs estalvis que un pugui arreplegar per destinar-los a la compra d’unes arracades, un anell, una polsera, etc. -i la meva dona us ho pot ben assegurar. És clar que mentre uns es van empobrint, altres s’enriqueixen perquè al cap i a la fi, aquesta és l’essència del model de producció i regulació capitalista, amb el segell més neoliberal que pugueu encarregar a la impremta. Per això l’alta joieria, la més fashion, no entén de crisi i segueix fent com si sentís ploure.

Per a la resta de mortals, però, tenim el recurs de comprar bijuteria (que no “bisuteria“) o ja darrerament, i sense cap mena d’embut ni vergonya, joies de segona mà, tot i que vés a saber per quines mans han passat abans. Allò que semblava circumscrit a altres productes -p. ex. roba, cotxes i altres- s’ha anat estenent i abraçat articles que sense que hagin estat considerats sempre de luxe, sí havien estat mereixedors d’una certa aureola de glamur que segurament feia il·lògic un mercat de segones. La crisi, però, ha posat cadascú al seu lloc i a molts els ha fet baixar de cop uns quants esglaons en l’escala social. I qui sap si els tornaran a recuperar … Encara rai que molts joiers es preocupen de nosaltres i vetllen perquè tot i aquest context tan fomut, puguem continuar lluint peces de joieria com si res passés. I és clar, si alguns poden comprar, altres volen vendre i peti qui peti, aquesta és una altra de les essències més pures del Capitalisme.

Joieria_Berga

De totes formes, i partint de la idea que voler lluir elegància -encara que sigui de segones- no ha d’estar renyit amb una altra mena d’elegància, l’ortogràfica, no estaria de més que entre tanta compra-venda de joies algú es preocupés per aconseguir també un bon diccionari. Així, a la primera foto sembla com si es volgués vendre un home sàtir, en el sentit de morbosament luxuriós (allò que en castellà anomenen un “salido”), i en canvi a ningú se li ha passat pel cap de pensar que es tracta més aviat, de vendre un “gran assortit” o “assortiment” de joies (per cert, sense accent). I de la segona foto, què cal dir? un poti-poti d’espifiades on a més de barrejar el castellà i català, s’inclouen algunes errades més que evidents, tret que qui hagi fet el cartell sigui de l’àrea barcelonina (ja sabeu, per allò de parlar xava i de com es pronuncien certes paraules com, justament, “cotxe”) i/o que tingui afinitats amb l’antiga cultura dels faraons o de la Grècia clàssica (per allò de la ciutat de Tebas). Potser valdria la pena que paguessin més que ningú per comprar un diccionari o com a mínim, contractar algú que tingués una mínima idea d’ortografia en català. Per cert, aquesta botiga és dels mateixos propietaris que aquesta altra que va donar peu a l’entrada que us enllaço aquí (recordeu les “papaletes d’empenyo”?).

Joyas_i_cotxa

Sigui com sigui, continuarem buscant el glamur associat al món de la joieria allà on sigui, per molta crisi que hi hagi. I perquè veieu que mal de molts, conhort de ximples, no us penseu que tothom està lliure de pecat (cliqueu aquí i ho podreu comprovar).

Deixa un comentari

Filed under Joieria, Segona mà

Afany en empenyorar?

De nou aquest bloc es fa ressò d’una carta enviada per un lector al diari La Vanguardia i publicada amb data d’avui a la seva edició digital. De fet, més que una carta és una foto que porta com a títol “Traductor, ¿traïdor?” amb un breu descriptor (aquí us en deixo l’enllaç). Un cop més el sector de la compra d’or, plata, joies, etc. ens il·lustra amb una altra “perla” de com es pot arribar a maltractar una llengua per, diria jo, simple desídia de voler fer bé les coses amb molt poc esforç. En primer lloc, en un cartell que sense aparèixer sencer a la foto, sembla que està redactat en català, apareix la paraula castellana “empeños” quan la seva traducció correcta de tota la vida és “empenyoraments”. En aquesta altra entrada publicada fa un temps ja sortia aquesta mateixa “maleïda” paraula, tot i que en aquest cas podríem dir que “catalanitzada”, per mor d’haver escrit “empenyo” al cartell. Per tant, semblaria que aquest sector d’activitat fos procliu a nodrir el bloc amb les seves “heretgies lingüístiques”.

Mala-traduccion-en-esta-tienda_54398062340_53389389549_600_396

Però és que a més a més, i en segon lloc, es fa un mal ús del corrector i/o traductor. I és que tot sembla indicar que com bé diu el títol de la carta, el traductor de l’ordinador ha fet una mala jugada, prenent-li el pèl a l’autor del cartell que, d’altra banda, no deixa de ser una mica fet i deixat estar en no haver comprovat que per “afany” s’entén en català un esforç, un desig intens per fer o aconseguir una fita. Segons les entrades aparegudes al diccionari de la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola, la paraula “empeño” vol dir, entre altres, un “deseo vehemente de hacer o conseguir algo” o “tesón y constancia en seguir una cosa o un intento”. És clar que també accepta la que diu “acción y efecto de empeñarse” i si després es busca el verb “empeñar”, apareix com a “dejar algo en prenda como garantía del cumplimiento de un compromiso o de la devolución de un préstamo”. És a dir, el que en català seria l’empenyorament, de tota la vida. Això sí, i per si algú té l’afany irresistible, una obstinació vital en visitar aquest establiment, que tingui en compte que almeny s’ha tingut la “delicadesa” de traduir la paraula al català. Així doncs, quant d’or val un bon diccionari? i un bon corrector? I ja posats, que no pagaríem per una mica de seny abans de publicitar aquests cartells que no fan més que provocar el riure -de bona fe- entre la gent, i n’hi ha molta, que vetlla per un correcte ús del català?

Deixa un comentari

Filed under Segona mà

Quant d’or val un diccionari?

No dic res de nou si afirmo que fa temps el paisatge urbà de moltes ciutats ha canviat a mida que també ho han fet els hàbits de consum i compra de la ciutadania, i que això es tradueix en la desaparició d’uns determinats tipus de comerços i l’aparició d’uns altres de nous. Per posar uns quants exemples, i fixant-me en els carrers de Manresa, que és per on em moc més habitualment i que suposo deu seguir el mateix patró que moltes altres, m’adono que els basars xinesos (els antics “tot a 100”) van de baixa i són substituïts per botigues de roba (amb aparença occidental); que el boom dels locutoris i botigues de queviures destinats bàsicament als nouvinguts s’ha aturat (suposo que la crisi fa que hagi ara menys demanda perquè una part dels que van venir ja no hi són); que ara sembla que ens agradin molt més que abans les pastisseries que es dediquen a vendre capcakes; o que comencen a aparèixer com bolets iniciatives de compra i venda de productes de segona ma: roba, música, articles de nadó, etc. En aquest sentit, i aquí ho lligo amb l’objecte d’aquesta entrada, els establiments del ram de l’or, altres metalls preciosos i joieria en general també han acabat sent un element més que habitual de la trama comercial de moltes ciutats. Sens dubte, i davant la crisi econòmica que estem patint, això fa més visible la necessitat de moltes famílies d’obtenir ingressos d’on sigui, venent les joies de la iaia que fins ara estaven arraconades en un calaix, i aprofitant que durant molt de temps la cotització de l’or ha crescut com l’escuma, tot i que també fa mesos que aquesta també s’està desinflant. I és que tot allò que creix, acaba decreixent.

Compro_or_1

Com deia abans, Manresa no n’ha quedat al marge d’aquesta “febre d’or” i per descomptat també, de la possibilitat d’incorporar al paisatge urbà, cartells que contenen més d’una errada ortogràfica. I aquesta imatge que us adjunto n’és una bona mostra:  un cartell de dimensions bastant considerables i que no pot passar desapercebut per aquella gent amb uns mínims coneixements de català. Alhora, també pot ser un bon exemple de com si no el parlem correctament, acabem també escrivint-lo igual de malament. I és que si ja la paraula “papeletes” no és vàlida (vindria de “papel” en castellà però “paper” en català), això d'”empenyo” fa molt mal a la vista. Si busqueu pel diccionari veure que la paraula correcta és “empenyorament”, és a dir, l’acció o efecte d’empenyorar una cosa (p. ex. “l’empenyorament de les joies li permetrà de pagar aquests deutes”). És clar que amb la mida de lletra amb què s’ha escrit el cartell, aquesta darrera no hi hagués cabut. I posats a ser pràctics, per què haver d’enxiquir-la si tal i com està escrita sembla una paraula ben catalana? Encara rai que ha respectat la forma “NY” en equivalència a la”Ñ” castellana.

Tot plegat, la cobdícia per l’or ens pot fer perdre les bones maneres de l’escriure i posats a demanar, i com altres vegades, tampoc ha de suposar una gran despesa per a ningú d’aquest ram comprar un bon diccionari castellà-català. Segurament que amb un parell d’arracades de la iaia o l’anell de casat de la mare empenyorat se’n podria aconseguir un, i fins i tot, qui sap si un incunable! I curiosament, aquesta cadena d’establiments té unes quantes botigues repartides per la ciutat i a tres que tinc “controlades”, també trobem alguna que altra falta d’ortografia, tot i que aquestes molt més petites (de mida) i per tant, menys visibles: recordo que en català és “bijuteria” i “quirat”. I és que els catalanoparlants tenim la mania de voler diferenciar-nos del castellà fins i tot en aquests petits “detalls”.

Bisuteria

Kilats

3 comentaris

Filed under Joieria, Segona mà