A l’estiu, tornen els clàssics

És ben sabut que l’estiu és l’època més propícia perquè tornin alguns clàssics, al cinema, televisió, etc. De vegades penso que els responsables d’aquests mitjans no es deuen gratar gaire el cap per pensar en continguts nous perquè ja deuen ser conscients que poca gent se’ls mirarà; i és ben lògic, amb les calorades que hem de suportar preferim estar a la fresca que no tancats en una sala o habitació mirant una pantalleta, encara que puguem disposar d’un aire condicionat. Doncs be, aquests “clàssics” també es donen en l’àmbit lingüístic, sent-ne un de molt clar el dels pronoms febles, maleïts pronoms! Per exemple, recordeu que a mig maig vaig fer aquesta entrada a propòsit d’una de les errades més habituals en aquest camp i deia això:

• Que els pronoms s’escriuen darrere del verb quan van amb un infinitiu, gerundi o imperatiu i separats amb un guió o apòstrof.
• Segon, que si el verb acaba en vocal els pronoms EM, ENS, ET, ES, LA, EL, ELS, EN s’apostrofen i prenen la forma reduïda com ara “dóna’m”, “compra’t”, “mengi’s”, “mira’l”, “troba’ns”, vota’ns o també “CONFIA’NS“. Altrament dit, la forma apostrofada “NS” correspondria al pronom “ENS” (“CONFIA” en nosaltres”), allò que en castellà seria “ConfiaNOS“.

Doncs bé, aquí teniu un altre exemple extret d’un full de propaganda trobat a la bústia de casa meva fa pocs dies. El que dèiem, un clàssic. Esperem que les tasques pròpies de la reforma d’una llar les executin millor que el que és escriure correctament un eslògan.

Dessembossant la política catalana?

Ja fa deu dies que es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya més importants, crec jo, dels darrers anys i el balanç és, com era d’esperar, d’allò més variat en funció de qui el faci. En aquest cas, però, i per variar, hi ha uns quants clars perdedors que no poden negar-ho, uns altres que volen afegir matisos als resultats obtinguts i algun que altre guanyador: en primer lloc, Unió desapareix del mapa polític català i si això es perllonga fins a les generals del desembre, potser tindrem la sort de veure, finalment, la jubilació (això sí, molt daurada) d’en Duran i Lleida. Per la seva banda el Partit Popular s’enfonsa i els catalans han decidit “netejar” una mica el Parlament (fent servir paraules de l’Albiol de quan es presentava per a les municipals a Badalona). Tercer, el PSC ha resistit millor la patacada -una “dolça” derrota?- potser més aviat per les ballarugues de l’Iceta perquè no compto jo que ningú faci cas de la seva proposta “fadaralista” (començant pel mateix PSOE). En quart lloc, l’experiment de “Podemos” i no sé quantes marques més sota el mateix paraigües no ha acabat de funcionar aquí i de fet, si durant la campanya electoral va ser difícil veure el Joan “menjatofu” Herrera i la Dolors “col bullida” Camats, després de les votacions la gent segueix sense saber ben bé qui n’era el cap visible (i com sempre, el Polònia de TV3 ho reflectia molt bé). A l’altra extrem tenim els guanyadors, la CUP i Ciutadans, que han augmentat, i molt, la seva presència al Parlament en relació al 2012 (de 3 a 9 i de 9 a 25), tot i que els “cupaires” són clau per a la investidura del president -sigui quin sigui aquest- mentre que la colla de l’Arrimadas no ha assolit el seu objectiu de desbancar una majoria independentista. I per últim, la coalició de Junts pel Sí, que no ha arribat a la majoria en escons i per tant, les lectures d’aquest fet són variades, segons qui la faci, de la plataforma mediàtica i les ulleres amb què ho faci. De totes formes, no m’estendré més en la valoració dels resultats perquè no és l’objectiu d’aquesta entrada, però si en voleu un parell de molt correctes, al meu modest parer, us deixo aquesta del Lonely Geographer i aquesta altra del Fot-li Pou.

Sigui com sigui, el que està clar és que el mapa polític català segueix sent molt entretingut, amb 6 forces representades (de partits n’hi ha més) i diria que deu ser de les cambres autonòmiques amb més varietat de l’estat espanyol. Per sort, la política a casa nostra la considerem tan important com per no deixar-la en mans d’un bipartidisme funest PP-PSOE que moltes vegades acaba reduint-se a una mena de PPSOE. Alhora, però, és justament aquesta varietat la que pot complicar el funcionament del Parlament i per tant, l’obligada necessitat d’haver d’arribar a acords entre partits, fins i tot potser amb qui no s’hagués dit mai. Per sort, tenim a l’abast un desembossador que farà que la feina del dia a la cambra parlamentària sigui més fàcil i a més, la tenim en versió bilingüe, com li agradaria al Rivera i a aquesta noia … com es diu … ah sí! l’Arrimades. Llàstima que en el seu esperit d'”integrar” ambdues llengües s’hagi comès una errada, per suposat en la versió en català. I és que l’acció resultant del verb “desembossar” (també es pot escriure amb la vocal “u”) accepta diferents formes com ara “desembós“, “desembús“, “desembossada” i “desembussada” (totes quatre al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, tot i que dóna com a preferent la primera), però en cap cas la paraula “desembussament“.

Vejam si al final resultarà que “Ciudadanos” no serà prou capaç de treure’ns d’aquest atzucac en què estem ficats (com van repetint de plató en plató i dia rere dia), i en comptes de votar aquest partit haurem de prendre mesures més innovadores; d’entrada, contractar un equip de desembossadors que facin una bona desembossada de les clavegueres parlamentàries (també a nivell estatal) i dels mateixos partits polítics.

El “curiós” català dels nouvinguts

No fa encara gaire temps vaig recollir de la bústia aquest fulletó de propaganda que anunciava tota mena de serveis de neteja de la llar. No és que hi estigués gaire interessat però em va cridar  l’atenció l’anvers del full (imatge 1) en veure l’expressió “neteja al fons” i gairebé de forma immediata vaig pensar: “al fons d’on?”. Després, però, se’m va ocórrer girar full (literalment) i vaig veure el revers del fulletó (imatge 2). Fixeu-vos que no hi he marcat res perquè de tantes que n’hi haurien cridarien més l’atenció les meves indicacions que no pas les faltes d’ortografia, d’expressió i una barreja, fins i tot còmica, de paraules en català i castellà. Evidentment el primer que se’m va passar pel cap va ser pensar que aquests serveis eren oferts per una empresa regentada per persones immigrades. Res a dir, per descomptat, tothom té dret a guanyar-se la visa com bonament pot, sempre i quan no sigui delinquint. D’altra banda, és d’agrair els esforços d’aquesta gent per adaptar-se al nostre entorn, quan potser no porten gaire temps entre nosaltres, probablement no deuen dominar gaire bé el castellà i amb tota seguretat, el català el devien descobrir res més arribar a Catalunya.

Tot i així, no estaria de més haver fet un esforç suplementari i ja posats, demanar a algú altre un cop de ma a l’hora d’anunciar-se per les bústies. No crec que sigui l’única persona que s’hagi adonat d’aquesta mena de barreja lingüística que com deia abans, pot semblar-nos un pèl còmica i fer-nos treure un somriure. De fet, aprofito l’avinentesa per incloure un altre anunci de similars característiques, en aquest cas d’un supermercat regentat per uns quants immigrants (com conec la botiga i hi passo per davant cada dia sospito que deuen ser d’origen pakistanès o d’aquelles contrades). Adoneu-vos que entre altres coses, venen fruita a sacs i el més intrigant de tot, que tenen una cosa per a qui vagi … però no diuen què.

Tot plegat, això deu ser una altra conseqüència d’allò que anomenen la “multiculturalitat”, “globalització”, etc. en què, us ho confesso, mai hi he acabat de creure. Potser que en cas de donar certificacions d’arrelament i fer passar exàmens de català als nouvinguts i totes aquestes qüestions que de tant en tant surten sobre la integració dels immigrants, que incloguin dins el corresponent kit un diccionari de català. És clar que no n’hi hauria prou per a tothom perquè, d’entrada, s’hauria de començar per molts dels “nostres”, que porten tota la vida aquí i són incapaços d’escriure un parell de línies en català sense cometre una o altra “heretgia lingüística”. I de fet, tinc la sensació que se’ls fot bastant.

Espaculem amb la llengua?

Ja fa temps que la bombolla immobiliària ha esclatat als morros de molta gent i més d’un se’n deu ara estar penedint d’haver-se pujat al carro que fa uns anys passava per arreu del territori català, prometent obtenir incomptables beneficis amb la compra d’un habitatge. I tant se valia on es localitzés, les seves característiques, si era nou de trinca o de segona, tercera o vés a saber per quines mans havia passat abans, gran o petit, etc. Qui no tenia una segona residència, un dúplex, àtic o casa amb jardí i piscina, no era ningú. I en aquesta dinàmica, diguem-ho clarament, gairebé tothom hi va participar: la contractació d’una súperhipoteca de per vida va esdevenir senyal de ser algú important en aquesta vida. I per això bancs i caixes es van afanyar a donar-nos la possibilitat de no quedar-nos enrere i de poder presumir per haver prosperat, ni que sigui a base de crèdit però alhora d’una base de recursos financers molt feble. Qui no ha sentit mai allò de “sigues propietari d’una casa que mai baixaran de valor”, o “no lloguis un pis perquè és llençar els diners, fes-te’n propietari”. M’estalvio moltes coses sobre aquesta qüestió perquè qui més, qui menys, ja sap com ha anat la història i què està passant avui dia, per desgràcia: dificultats per pagar el rebut de la hipoteca, desnonaments per no poder fer front als deutes i el que és encara més greu, més d’un suicidi derivat d’aquesta situació. La riquesa que se suposava donava un habitatge s’ha esvaït gairebé de cop i volta i ara ens adonem que mai hem sigut rics i que mai hem deixat de ser pobres.

Però deixem de banda aquesta perspectiva tan dramàtica de l’assumpte i anem a l’objecte d’estudi d’aquest bloc: fixeu-vos en aquesta primera foto que us adjunto com apareix una paraula que va estar en boca de tothom i com de vegades la seva pronunciació amb un determinat accent ens pot jugar una mala passada a l’hora d’escriure-la. No sé exactament si això seria un exemple del que des de comarques endins anomenem “parlar pijo” o “bleda”, o per entendre’ns, el que feia l’actriu catalana Lloll Bertran fa uns anys en un programa de TV3 quan interpretava el personatge de Sandra Camaca; si ho recordeu, i amb un to certament exagerat, parlava com si no sabés pronunciar les “e” obertes o neutres i directament deia l’a. De totes formes, si l’autor d’aquest missatge clarament reivindicatiu -per cert, en un edifici a mig construir de Vilanova i la Geltrú-  pertany al grup ARRAN (que no ho sé del cert), aleshores podríem pensar que dins les seves files de militants hi ha alguna persona infiltrada. I és que si hem de fer cas de la seva ideologia i objectius, aleshores aquesta associació juvenil no es caracteritzaria, precisament, per tenir a les seves files persones que puguem qualificar de “pijos”. Tant de bo que tinguessin també una secció dedicada a segar arran qualsevol desviació o heretgia lingüística.

Però si de totes formes ens hem embrancat en una hipoteca i necessitem moblar la llar, segurament també ens caldrà uns quants calés. I què millor que trobar una botiga -en el cas de la següent foto, de cuines- que ens ho posi en safata i que no ens haguem d’amoïnar per si hem de recórrer a mobles de segona ma o nous de trinca però d’una qualitat tan baixa que en comptes de postades de fusta porten muntades altres fetes amb paper de fumar. Per tant, posats a fer-la grossa, demanem també diners perquè el contingut de la llar (aquesta seria el continent) sigui també digne i serveixi per atorgar-nos una certa prestància. Ara bé, aneu amb compte què demaneu perquè potser la botiga en qüestió no us doni ben bé el que necessiteu. I és que si observeu el cartell de la fotografia us adonareu que us poden encolomar una cosa que no existeix. Podríem parlar del barbarisme sobre el verb “finançar”, que és la versió correcta d’una expressió tan habitual com incorrecta com és “financiar”, i d’aquí podríem afegir derivats com “finançament” (en comptes de “financiació” o “financiament”) o “financer” (per “financier”). Ara bé, confesso que no havia mai abans escrita aquesta paraula tal qual es mostra a la imatge, que suposo vindria a ser la traducció literalment errònia del castellà “financiación” o la derivada de “finanza”. I perquè la cosa quedi clara i no en tinguem dubtes, l’autor del cartell ho remarca en color groc. Ole tu!!

Per cert, no us cregueu tot el que digui la televisió. Dic això perquè justament amb motiu del darrer premi de Fórmula 1 que van transmetre per TV3 (25 de novembre), abans d’iniciar-se la cursa van posar uns quants anuncis de concessionaris de cotxes, tots de l’Àrea Metropolitana (em va recordar allò del Movirecord de quan encara anava al cinema). Doncs bé, us ben asseguro que es van fer un fart de pronunciar la paraula “Financiació”. Per tant, i encara que ho publiqui La Vanguardia, les vaques no volen i a TV3, la “nostra”, també podem trobar autèntiques “perles lingüístiques”.

Serveis de la llar (2). Serrallers

De vegades és curiós veure com l’ésser humà és capaç de fer les proeses més inimaginables i en canvi, espifiar-la quan es tracta de fer quelcom de molt més fàcil i habitual. Per què dic això? doncs perquè en aquesta imatge corresponent a una targeta d’aquelles que et trobes a les bústies anunciant serveis de tota mena -aviat arribarà el dia que me’n trobi una oferint serveis sexuals- segurament han tingut molta cura en escriure correctament una paraula de no gaire ús habitual -la de serrallers- i en canvi, pel que fa a la resta del text sembla com si haguessin guardat el diccionari a la prestatgeria pensant que ja n’hi havia prou. En efecte, estic convençut que si vas pel carrer demanant l’equivalent català de la paraula castellana “cerrajero”, poca gent ens ho sabria dir. Per contra, altres paraules que crec són més senzilles i d’ús més quotidià, han estat víctimes d'”atemptats” ortogràfics: plural en “as” en compte  de “es”, la conjunció “y” grega per la “i” llatina, manca d’una ela geminada, la “i” de “compromís” amb accent obert quan en català sempre és tancat, “crèdit” sense accent directament, ni obert ni tancat (i a més, amb una “s” final que no hi ha de fer res), etc.

Ja m’està bé tenir aquesta mena de targetes guardades a casa -no se sap mai- però si escriuen tan malament com instal.len panys i obren portes, potser si algun cop em quedo tancat a casa o no hi puc entrar, m’estimaria més que esbotzessin la porta directament.

Serveis de la llar (1). Reformes

Ja sabem que si alguna cosa hi ha a la nostra llengua que als i les catalanoparlants se’ns ennuegui d’allò més a l’hora d’escriure-ho són els pronoms febles. Jo mateix en sóc un exemple de no ser un bon predicador en aquest sentit i si de vegades sé com fer-ho correctament és, més aviat, per haver vist escrita la forma un cop rere l’altre que no pas perquè sàpiga les normes d’ortografia de com s’ha de fer. En qualsevol cas, hem de ser sincers amb nosaltres mateixos  i dir que molt poca gent s’escapa d’aquesta mancança. Sense anar més lluny, recordo l’anterior president de la Generalitat -en Josep Montilla- com a més de no ser un excel.lent orador, tampoc es defensava gaire bé en l’ús d’aquests pronoms. I la prova d’això la teniu quan al programa del “Polònia” sortia el personatge imitat fent-se un embolic. No m’acarnissaré, però, gaire amb aquesta mena d’errades perquè tot i no ser menys greus que altres, potser són més “disculpables” pel fet que el seu correcte ús és més complicat i alhora difícil d’entendre. És per això que aprofito l’avinentesa per penjar-vos aquest enllaç amb una molt bona i extensa explicació.

Tot plegat, en aquest anunci d’una botiga de reformes de la llar teniu un exemple d’això que estic dient ja que a la part inferior, la forma “truquin’s” és incorrecta i, suposo, s’hauria de substituir per “truquin-nos”. Per cert, algú em pot dir quants pronoms febles conté aquesta entrada?