Category Archives: Universitat

Mala peça al teler universitari

Sovint en el món universitari els professors ens queixem de l’escassa, i dolenta, formació en general amb què arriba bona part de l’estudiantat, per descomptat també en aquells aspectes que tenen a veure amb la naturalesa d’aquest blog. Sobre això mateix, de vegades també s’ha comentat el dilema que podem tenir sobre si hem de dedicar part del nostre temps a esmenar errades en qüestions que suposadament han de tenir ja dominades, o passar de tot i fer-l’orni, pensant que això ja no és de la nostra competència; dit en altres paraules, en algun cas m’he demanat com redimonis ha pogut arribar a la universitat alguns estudiants que al meu més modest parer, no reunien uns certs mínims. De fet, la Facultat de Filosofia i Lletres ja fa uns quants anys que va decidir que tothom, a 1r curs, i a banda de la titulació que estigués cursant, havia de fer l’assignatura “Expressió oral i escrita” (a triar català o castellà). És a dir, una mena de curs propedèutic, semestral, de 6 crèdits i passant per caixa.

De totes formes, valdria més que no ens queixéssim tant i mirar-nos més el melic en tant que de vegades nosaltres no som tampoc un bon exemple de prèdica. Prova d’això són alguns escrits que provenen de diferents òrgans de la mateixa universitat i que podeu trobar en aquests sengles enllaços del bloc d’en Xavier Villalba: el primer és un fragment de la guia docent oficial d’un mòdul d’un màster, mentre que el segon és a propòsit de l’atac informàtic massiu del virus Wanacry de fa unes setmanes i del missatge que apareix en la pantalla dels ordinadors connectats a la xarxa de la UAB quan els connectem.

Certament, reconec que algunes d’aquestes errades detectades són d’un nivell elevat, que poden ser un pèl difícil de detectar. Però de totes formes, això no treu que un centre educatiu superior no hagi de mostrar una cura lingüística de tot allò que comunica, sigui qui sigui qui ho faci. I és clar, després ens trobem que els nostres estudiants no dominen gaire la llengua, ni la pròpia ni la primigènia, el llatí. I això ho podem trobar a la Facultat de Filosofia i Lletres; aquí us deixo la fotografia d’una pintada que hom va fer a l’entrada del seu Deganat amb motiu de la darrera vaga d’estudiants, i on es pot llegir aquesta expressió que vindria a significar “tot és comú” o “tot és de tothom”. No sóc gaire destre en llatí però després de buscar en diferents webs he arribat a la conclusió que “comunia” s’ha d’escriure amb dues emes. De totes formes, si algú m’ha de corregir li prego que ho faci: sempre és bo aprendre dels errors.

 

Deixa un comentari

Filed under Universitat

Puntada antifeixista a l’ortografia

Aquest bloc està farcit d’entrades que reflecteixen l’elevat grau d’invasió de castellanismes que pateix el català i aquesta que llegiu n’es un altre exemple. També s’ha dit més d’una vegada que el campus universitari de la UAB és un “magnífic” camp de proves que demostra que una part del seu estudiantat, a banda d’estar molt conscienciat políticament i identificat amb determinades opcions ideològiques, presenta serioses mancances si ens referim a un domini del català que poguéssim qualificar d'”acceptable”. Sóc conscient, d’altra banda, que en qüestió de castellanismes n’anem tan servits que és impossible no caure en el parany en un moment o altre, per molt que vigilem de no dir-ne cap.

2016-06-17 07.50.57

La imatge correspon a una de tantes pintades que decoren regularment els murs de les facultats de la UAB, en aquest cas concret la de Ciències Polítiques i de Sociologia. Val a dir que no és actual i si no recordo malament va aparèixer durant les darreres mobilitzacions dels estudiants de fa uns mesos. Hi podeu observar, com dèiem abans, un dels castellanismes més recurrents a la llengua catalana en tant que la paraula “patada” s’hauria de substituir per altres com “puntada de peu” o “cop de peu” i si qui dóna la patada és un animal (que n’hi ha uns quants de bípeds pul·lulant per les facultats), aleshores millor referir-s’hi com “coça”, “bitzac” o “guitza”.

De totes formes, jo mateix reconec que és difícil no fotre patades lingüístiques al català, oimés si com aquesta en qüestió es troba molt interioritzada al català i en aquest sentit, combrego amb aquest article d’opinió. De fet, no m’estranyaria que en aquest text algú hi trobés algun castellanisme, per la qual cosa demano disculpes per endavant.

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Política, Universitat

Visca l’anarquia lingüística!

En el marc d’una operació policial anomenada “Cas Pandora” no fa gaires dies els Mossos d’Esquadra van fer un seguit de detencions i escorcolls en uns quants domicilis de Manresa i Barcelona, relacionats amb l’organització GAC (Grupos Anarquistas Coordinados), de qui se sospita que està al darrera de diversos atemptats amb explosius de fabricació casolana durant el 2012 i 2013 en caixers automàtics i oficines bancàries. D’entrada, fora bromes perquè la cosa és seriosa però ja que aquest bloc, a mes de crític contra les “heretgies lingüístiques”, vol ser també ser també una mica irònic (potser es queda només en la intenció), permeteu-me dos apunts a mode de preguntes: una, qui és l’encarregat de batejar les operacions dels cossos policials ja que als darrers anys, i malauradament, ens hem hagut de familiaritzar amb alguns que són ben curiosos (enllaç)? I la segona pregunta, també és ben curiós que un grup d’anarquistes s’autoqualifiqui de “coordinat”. Potser vaig errat però sempre havia associat la ideologia anarquista amb un cert deix de desorganització, descoordinació, que cadascú pugui fer la seva, etc. perquè al cap i a la fi, no sé jo com es pot organitzar una societat sense normes, jerarquies, autoritat, govern … Segur que entre les idees d’anarquistes tan reputats com Piotr Kropotkin, Lev Tolstoti, Pierre-Joseph Proudhon, Max Stirner, Mijail Bakunin, Emma Goldman, etc. hi ha molt més que aquests tòpics que acabo de dir però si voleu que us sigui sincer, no veig pas avui dia, ja entrat al segle XXI, cap col·lectiu humà gaire predisposat a no deixar-se governar per una autoritat i amb un conjunt de normes establertes. Acuseu-me, si voleu, de tenir el complex de ser un vedell en mig d’un ramat conduït per un pastor, però tampoc compto que amb aquesta postura estigui pixant fora de test i qui sap si potser són els anarquistes els que ho estan fent i encara no se n’han adonat.

Montatges_policiales_1

Montatges_policiales_2

Sigui com sigui, fixeu-vos en les dues primeres imatges que de fet correspondrien a una de sola si no fos que el missatge era un pèl llarg com perquè la meva càmera el captés sencer. Encara el podeu trobar al passadís que connecta el pàrquing de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB amb l’accés als seus diferents edificis i va aparèixer després de les detencions policials dels presumptes anarquistes. En aquest bloc ja ha quedat retratada l'”anarquia” de molts estudiants (no estic dient que abracin aquesta ideologia) quan han de palesar les seves reivindicacions en una paret, i en aquest cas concret l’autor del missatge, d’una banda demostra un cert domini idiomàtic de l’anglès, castellà i català que faria feliç als ideòlegs de l’anomenat “Tractament integral de llengües” (TIL) aprovat per l’anterior govern del PP a les Balears. Ara bé, i d’altra banda, després s’observa una certa “dispersió” ja que els suposats “montatges” només existeixen en la ment d’una persona que no deu saber que aquesta paraula no existeix en català (i en canvi, sí “muntatges”), i després es passa al castellà per fer referència a la policia. Com es pot veure, una “anarquia lingüística” en tota regla en només 5 paraules; deu ser obra d’un agent policial infiltrat per desacreditar el moviment anarquista. I sort encara que en aquest deu haver-hi també militants que vetllen perquè l’anarquia no s’apoderi també d’un mínim rigor exigible en la qualitat ortogràfica: un botó de mostra seria la imatge inferior (també captada a la mateixa Facultat) en què el missatge sí apareix correctament escrit.

Anarquia_vs_democracia

 

Deixa un comentari

Filed under Universitat

El FEU abusa a la UAB!

En anteriors entrades d’aquest bloc ja he demostrat que el campus de la UAB és un camp abonat perquè l’inquisidor lingüístic que porto dins meu faci de les seves i evidenciï aquells missatges que de tant en tant hi apareixen, en forma de cartells, pintades, etc. i que inclouen alguna “heretgia”. Per exemple, en aquesta entrada criticava l’abandó de l’apòstrof, aquí ho feia sobre l’oblit dels accents “divins” i aquí em fotia dels accents “clitorians”, en aquesta altra una deficient “organització” dels estudiants i per acabar aquest recordatori, en aquest cinquè enllaç us mostro els dubtes sobre les assemblees (si busqueu en aquest bloc per l’etiqueta “Universitat” us sortiran uns quants exemples més). Doncs bé, fa pocs dies vaig topar-me amb aquest cartell a la mateixa entrada de la Facultat de Filosofia i Lletres on es veu que aquesta darrera paraula està sobrevalorada. I és que ja sabem que el nivell mig de bona part dels estudiants que accedeixen a un grau universitari és, per norma general i cada cop més, francament millorable i poc podem fer nosaltres després per redreçar la situació quan el pal de paller de l’educació en aquest país -les etapes de primària i secundària- està més tort que recte, i les diferents polítiques educatives aplicades -ara una, ara una altra- no ajuden, precisament, a redreçar-lo. Per això no és estrany veure missatges com aquest que, amb poques paraules, es carrega un concepte clau de l’estadística.

Mitja

I és que per si no ho sabeu, en català no existeix una nota “mitja” sinó que direm la nota “mitjana”, com el quocient que resulta de dividir la suma de valors d’un conjunt entre el nombre d’elements que el formen. És a dir, allò que en castellà s’anomena “media”. Per tant, heus aquí un clar castellanisme de caire estadístic. I cal anar amb compte de no confondre-ho amb la “mediana”, que es refereix a la dada situada al centre d’un conjunt de valors estadístics, ordenats de menor a major, i que té el mateix nombre de dades tant per sobre com per sota. O sigui, allò que en castellà també s’anomena … “mediana”. Per tant, demanaria als membres d’aquest Front Estudiantil Unitari que tinguin més cura del seu vocabulari ja que si estan criticant que la universitat pública està en un procés d’elitització, sembla que ells vulguin “vulgaritzar-la” encara més del que ho està. I si no es demanar gaire, que no n’abusin, amb una sola “S”. Encara rai que algú es va adonar d’aquest “abús” i ho va corregir, se’m va avançar.

Però no deixo de banda aquest Front, associació d’estudiants de la qual reconec que no en tenia coneixement i no em sona que s’hagi prodigat gaire per aquesta Facultat als darrers cursos. El passat dijous va convocar una vaga sobre la qual no entraré a discutir si tenen o no motius per fer-ho -per a uns quants estudiants sempre n’hi ha i per a la majoria sembla que no n’hi ha per tant ja que un cop més, la vaga no va tenir gaire seguiment. Sigui com sigui, per la Facultat podies recollir un volant (en castellà diem “octavilla”) com el que us adjunto i on s’explicava el perquè de la vaga: doncs bé, suposo que la persona o equip que el va redactar no deu conèixer la funció de la barra espaiadora del teclat d’un ordinador ja que les 17 línies del text (totes tret de la darrera) pateixen d’aquest “oblit”. D’això sí que en podem dir un veritable abús: potser ara ser “elitista” deu voler dir transgredir una de les normes més bàsiques d’un redactat.

Manifest_FEU

 

Deixa un comentari

Filed under Universitat

Quan ensenyar l’art del bon escriure?

Per aquells que no ho sapigueu, abans de ser llicenciat i després doctor (a la nostra família som dos, de doctors, jo i el de veritat ja que el meu germà és metge), em vaig diplomar en professorat d’Educació General Bàsica. És una d’aquelles coses del meu currículum formatiu que quan l’explico la gent queda un tant sorpresa per no esperar-s’ho i alhora vindria a demostrar que això de la docència, en el meu cas, em ve de lluny. Ja fa anys que estic instal·lat al darrer esgraó de la formació reglada -la universitària- però vaig començar canviant bolquers en una llar d’infants (abans en deien “guarderia”), he passat per uns quants cursos de primària (3r, 6è i 8è) i un de C.O.U. quan estava estudiant per obtenir l’antic Certificat d’Aptitud Pedagògica (C.A.P.). I us asseguro que entre els primers i aquest últim no vaig trobar gaires diferències!! Bromes a banda, sempre he pensat que fer de professor, i sobretot en etapes inicials i mitjanes, més que un ofici ha de ser una vocació; és a dir, sense voler menysprear qualsevol altre, això de tenir la responsabilitat de ser part del procés d’aprenentatge d’un grup d’alumnes crec que atorga un cert plus de diferenciació que altres feines no tenen. I a més, o t’agrada molt la docència o val més que ho deixis córrer perquè no hi ha res més frustrant (per a un mateix i també per al propi alumne) que posar-se davant un auditori i estar predicant per a les parets, esperant que arribi l’hora d’acabar la classe i tornar cap a casa amb el cap cot i la sensació d’un altre dia perdut.

teaserbox_42261200

D’aquí el que deia abans de la vocació ja que aquesta qualitat és la que fa que un professor vocacional, si es vol, motivat, sigui capaç de superar les amargors, queixes i desencís que d’ençà uns quants anys mostren moltes persones que s’hi dediquen i que potser no ho haurien d’haver fet mai. Per descomptat que això últim no és cap crítica per aquells que s’hi puguin sentir identificats, ja que no nego d’entrada que una certa inquietud devien de tenir per escollir la docència com a mitjà de vida. Segurament, després han descobert que no és ben bé el que es pensaven i, sobretot, que el context actual no està ajudant gens a mantenir viva aquesta inquietud; de totes formes, sempre he pensat que si una feina ha deixat d’agradar-te el millor que pots fer és plegar i buscar-ne una altra. Al cap i a la fi hem de recordar que si per cansament, desídia, frustració, ineptitud, etc. no som capaços d’ensenyar bé, amb prou feines aconseguirem alimentar la pedrera de futurs professors ben formats i amb veritables ganes de ser-ho. Com diu l’antiga ministra socialista Ángeles González-Sinde, en un article d’opinió de l’edició digital de El Periódico del 6 de juliol, i en referència als professors d’institut, no gaudeixen del prestigi social dels seus col·legues d’universitat però quan un té fills adolescents t’adones de com són d’importants perquè a les seves mans està la iniciació de moltes possibles vocacions i opcions professionals futures.

profesores_educacion

Faig aquesta llarga reflexió inicial perquè no fa gaires dies vaig llegir aquesta notícia del mateix diari abans citat, i de la qual en trec tres conclusions: primera, si ho he entès bé, es diu que els alumnes de batxillerat obtenen millors resultats a la selectivitat que els de FP en la prova específica d’accés als estudis d’Educació Infantil i de Primària. Per tant, podríem pensar que aquella vella segregació entre estudiants “bons” i “dolents” encara no ha desaparegut del tot, en el sentit que abans, a la meva època, ens deien que qui servia per estudiar havia de fer BUP i la resta, posar-se a treballar o fer una “Maestria” (ergo, aprendre un ofici). En el fons, els temps no han canviat tant i tampoc hem de pretendre que tothom arribi a graduar-se d’uns estudis universitaris, quan està més que demostrat que això tampoc és la panacea que hagi de guarir tots els mals d’una societat. Una altra cosa ben diferent, i en això sí que hem avançat -malgrat les retallades en beques i l’augment de les taxes universitàries- és que un país avançat sí ha de poder garantir l’accés universal a aquest nivell d’estudis.

La segona conclusió es refereix al nivell mínim que demanem als nostres futurs professors i aquí sí que he de lamentar molt la miopia dels nostres governants o com se’n desprèn del text, haver cedit a les pressions de les universitats: fixar una puntuació de només 5 (suposo que sobre un total 10) en la prova de domini de llengües és, al meu modest parer, un greu error. D’entrada em sembla lògic establir una barrera com és la de l’aprovat lingüístic perquè això va en la línia de fer que els mestres assoleixin unes aptituds comunicatives, orals i escrites, i per tant, què menys que demanar que cometin les mínimes errades ortogràfiques possibles! Al cap i a la fi, se suposa que aquesta ha de ser una competència bàsica de la professió. Ara bé, si es reconeix el caràcter bàsic, fonamental, d’aquesta competència, aleshores per què ens hem de limitar a exigir només un 5? Aquest filtre és massa permissiu i això no evita que accedeixin als estudis alumnes amb mancances més que serioses en aquestes qüestions. Per descomptat que un professor ha de fer moltes més coses, no tot el seu aprenentatge s’ha de reduir a escriure i expressar-se correctament i d’entrada, ha de conèixer la matèria que explica, l’ha de saber explicar, comunicar i motivar els alumnes, però també és lògic que escriure sense faltes d’ortografia, de sintaxi i amb coherència gramatical haurien de ser requisits que complissin tots els estudiants de Magisteri.

frase-un-buen-maestro-tiene-esta-constante-preocupacion-ensenar-a-prescindir-de-el-andre-gide-175272

Derivat de l’anterior, la tercera conclusió no sé si és un brindis al sol en tant que estem parlant de competències que s’han d’assolir en un aprenentatge previ d’uns quants anys. De la mateixa manera que ningú neix ensenyat, que aprendre a escriure correctament no es fa d’un dia per l’altre, tampoc hem d’esperar que la millora sigui molt significativa un cop s’ha accedit a la universitat: si amb 18 anys (l’edat més habitual de començar un grau) encara no has après a escriure com Déu mana, ja fas tard, atès que el més és lògic és que els estudis d’Educació hagin de centrar-se a ensenyar-te com ensenyar i no pas a explicar-te les normes ortogràfiques. Us imagineu un estudiant de 1r curs del grau de Matemàtiques que amb prou feines sàpiga les operacions bàsiques sense haver de recórrer a una calculadora? O un de Física i Química que et demani a quin equip de futbol juga un tal Einstein o que confongui la taula periòdica dels elements amb la taula d’abdominals del gimnàs? I ja que hem començat aquesta entrada fent referència al veritable doctor que tenim a la família, us imagineu un metge de capçalera que falli en els seus diagnòstics més que una escopeta de fira?

Si voleu una mostra de tot això que estic dient, passeu-vos per algunes facultats de la UAB (m’imagino que també passarà a altres universitats) i veureu anuncis de cursos propedèutics (que introdueixen al coneixement d’un art o ciència) en alguns dels seus estudis, cosa que això no passava fa uns quants anys. I per reblar el clau, bona part dels graus de la Facultat de Filosofia i Lletres (UAB) inclouen als seus Plans d’estudis una assignatura obligatòria d'”Expressió escrita”. Les preguntes són immediates: per què? no hem fet tard, ja? hem de ser nosaltres, els professors universitaris, els encarregats d’esmenar mancances d’anteriors etapes d’aprenentatge? I ja us podeu imaginar també la cara que se’m posa de no saber què dir quan els meus estudiants em demanen pel sentit d’aquesta assignatura.

10438563_10152343123061619_3045015565741675085_n

Per cert, acabo aquesta llarga entrada amb un article que acabo de trobar a l’edició digital de La Vanguardia, que va en la línia de tot això amb què us he “taladrat” el cap: la detecció, en avaluacions de primària i secundària, de greus mancances entre els alumnes en l’àmbit de l’expressió escrita: frases inacabades, manca de coherència, faltes d’ortografia, vocabulari pobre, etc. Per sort, l’article acaba amb un bon llistat de propostes per esmenar-les. En qualsevol cas, i com diu un col·lega meu de la UB, la universitat s’està “batxilleritzant”, heretant i reproduint els errors d’aquesta etapa formativa, també en aquesta qüestió tan cabdal com l’assoliment d’una bona competència en expressió oral i escrita: roda el món i torna al Born.

2 comentaris

Filed under Reflexió, Universitat

Lectura? bye, bye

Fa uns dies em vaig trobar amb aquesta carta d’un lector que publicava el diari La Vanguardia en la seva edició digital (27 de juny). D’entrada us confesso que malgrat sóc un devorador de novel·les, no m’ha agradat mai les obres de certs gèneres i autors. Encara recordo quan era estudiant de l’antic B.U.P. (Batxillerat Unificat Polivalent que per cert, no he sabut mai què havia unificat i en què es basava aquest suposat caràcter polivalent) com a l’assignatura de “Literatura” em feien llegir obres que mai m’han dit res i no m’han fet ni fred ni calor: allò que podríem dir els “clàssics” i que vés a saber si 35 anys més tard continuen sent els mateixos, doncs ja sabem que la categoria de “clàssic” es pot allargar en el temps tant com convingui. Sigui com sigui, com moltes altres coses en aquella època, trobava que haver de llegir sense que em vingués de gust de fer-ho era una mena de càstig i no li trobava cap sentit. Tot i això, reconec el mèrit de qui va ser la meva professora -la Teresa Just- ja que amb la seva bona feina va fer que com a mínim m’esforcés el suficient per aprovar la seva matèria i qui sap si sense ser-ne conscient, va plantar en mi la llavor d’un futur interès en la lectura, encara que com deia abans, vers altres temes (aquí podeu llegir un escrit sobre ella amb motiu del seu traspàs, ara farà quasi dos anys).

aporte-para-promocionar-la-lectura-en-los-jovenes-1-728

Desconec què s’ensenya actualment als instituts en qüestió de literatura, ja us podeu imaginar que si abans no m’interessava gaire, ara encara menys. I en aquest desinterès de ben segur que hi té molt a veure el fet que a les darreres dècades hem vist com la política educativa d’aquest país era una o altra en funció de qui és l’inquilí del Palau de la Moncloa; és a dir, no ha estat mai objecte d’un pacte d’estat, bàsicament entre els dos partits d’àmbit estatal que ens han governat, un greu error que ja veiem que estem pagant avui dia, amb uns estudiants una bona part dels quals arriben a l’etapa universitària -si és que ho fan- amb greus mancances en allò que abans es deia “cultura general” (ara seria més aviat “incultura total”), així com també en competències tan bàsiques com un bon domini de l’escriptura. Aquests dies m’he estat llegint uns quants treballs de fi de Grau (per tant, d’estudiants que deuen tenir al voltant d’uns 22 anys si han anat superant curs rere curs) i us confesso que en més d’un cas (i de dos, i de tres) hagués fet falta un bon tunning ortogràfic, lingüístic i d’expressió. Però com no em vull posar pedres al fetge, faig com si no ho veiés perquè en el fons penso que intentar corregir aquests defectes ja no em pertoca a mi -que em trobo a la darrera fase del procés d’aprenentatge- i de fet, sempre que surt aquest tema -i és recorrent- em pregunto: què han fet els estudiants abans d’arribar-hi i fins i tot, en algun cas particular, com és que se li ha permès arribar?

En aquest context, d’una educació francament millorable en molts aspectes, la pretesa retallada (una més!!) de les hores lectives de literatura (tant és l’idioma) crec que és un greu error i estic d’acord amb el contingut de la carta. Si això s’acaba per confirmar, estarem assistint a la pràctica desaparició d’aquesta matèria dels plans docents dels instituts, amb la qual cosa hem de deduir que encara seran menors les opcions que tinguin els estudiants per llegir (o per haver de fer-ho). És a dir, estarem erosionant una suposada competència que haurien d’assolir i que és tan necessària com l’oxigen que respirem: sense tenir adquirit un hàbit regular de lectura, difícilment la gent tindrà un correcte i bon domini de l’escriptura, en tant que ningú nega que per saber escriure també s’ha de llegir, i no poc. No estic reivindicant ara i aquí que la gent s’abraoni a les llibreries per adquirir les obres més emblemàtiques dels autors universals, però entre això i limitar-se a llegir els titulars dels principals diaris esportius del país, hi ha un món que molta gent no ha explorat: ara que hi penso, per què no començar per la lectura d'”El Quijote” en la seva revisió moderna que ha fet l’escriptor Andrés Trapiello?

Desconec si darrera d’aquesta tisorada a la literatura hi ha una mena de ma negra que com diu l’autor de la carta, pretengui eliminar tot allò que afavoreixi que la ciutadania tingui un major sentit crític de la realitat, que no sigui fàcil de manipular i que fins i tot, gosi tenir idees pròpies (a on anirem a parar?), és a dir, que s’avanci cap a la formació d’una gran massa de gent dòcil, acrítica i que digui “sí” a tot el que li vingui imposat des de dalt, sense ni obrir la boca. Diguem que la meva capacitat de reflexió futura no arriba a tant i tampoc és tan àmplia però segur que si ara ja estem donant per perduda la batalla perquè la gent tingui més cura en allò que escriu, més tard o més d’hora perdrem la guerra total, tant per desinterès com, simplement, per ignorància. Altrament dit, la famosa dita “que el llegir no ens faci perdre l’escriure” deixarà de tenir sentit perquè haurem perdut la noció del que és llegir, i els llibres perdran la seva funció original, la de sempre, per acabar adquirint-ne d’altres: decorar la capçalera del llit, motivar la comprar de calces en un mercat …

Llibres

Deixa un comentari

Filed under Reflexió, Universitat

El xiulet d’en Sala-i-Martin

No cal, ara, recordar un cop més el rebombori que va causar fa poques setmanes la sonora xiulada a l’himne espanyol abans que es disputés la final de la Copa del Rei entre el F.C. Barcelona i l’Athletic de Bilbao. La gent que em coneix ja sap que jo dec ser una de les poques persones d’aquest país que pensen que tot aniria millor sense el p*** futbol i que seríem més feliços si aquest esport desaparegués de les nostres vides. Però com m’imagino que això és com demanar peres a un pomer o igual de miraculós com que la Belén Esteban acabi sent premi Nobel de literatura, m’hauré de resignar i amagar el cap en un forat si mai el meu fill em demana que l’inscrigui en un equip de futbol. Dir-vos que d’aquest partit en concret no en vaig veure res però això sí, no em vaig voler perdre la xiulada que, com ja es veia a venir, va ser tan espectacular -i això és un fet del tot objectiu- que segurament va fer que se’n parlés més que no pas del propi partit. I encara que ara no ve al cas, vaig tenir uns quants motius perquè jo també m’hi afegís, des de casa.

Per descomptat que les xarxes socials en van anar plenes, d’insults, contra els catalans, el president Mas pel seu mig somriure i altres membres de la classe política i en general, també contra tota aquella persona que va gosar dir que la xiulada havia de ser vista com una més virtut de la llibertat d’expressió i que més que fixar-se en el càstig o sanció, calia preguntar-se pels motius del fet. I des de la meva més absoluta modèstia, jo em poso també en aquesta postura perquè crec que aquesta és una petició amb molta lògica: tot i això, demaneu-li al Xavi Hernández (jugador de futbol del Barça) o al Marc Gasol (jugador de bàsquet NBA) que us reprodueixin la llista dels insults que han plogut sobre els seus caps: potser el de “fill de puta” devia ser el més suau.

Sala_i_Martin

Doncs bé, sense voler alimentar innecessàriament la polèmica, tenim un altre personatge popular a qui també li han dit el nom del porc, tant per opinar sobre la xiulada -per descomptat, a favor- com per com haver-ho fet, amb un to molt irònic, amb unes quantes errades. Es tracta d’en Xavier Sala-i-Martín, conegut economista i professor universitari, molt mediàtic -i ho ha estat encara molt més en aquests anys de crisi-, antic membre de la junta del F.C. Barcelona quan el Laporta n’era el seu president, un neoliberal convençut i un ferm partidari d’una Catalunya independent. Encara que potser molta gent el coneix, més aviat, per ser aquell senyor que surt a la tele amb unes americanes de colors molt vistosos. Doncs bé, el comentari que va publicar al seu compte de Twitter inclou unes quantes errades ortogràfiques. I com 140 caràcters no donen gaire marge per equivocar-se … doncs què voleu que us digui? si he de ser coherent amb mi mateix, des d’aquest bloc també l’he de criticar, igual que han fet moltes més persones, tot i que sospito que més aviat per la seva ideologia política que per res més: em costaria molt de creure que tothom sabés que paraules com “países” i “fútbol” porten accent o que en castellà se “silba” amb “b”.

Ja sabem també que aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, molts més han volgut ficar-hi cullerada i hem vist algun creuament de piulades entre el mateix Sala-i-Martín i l’entitat unionista o espanyolista (com us estimeu més) “Convivencia Cívica Catalana” (o també anomenada “Connivencia Cínica Catañola”), aquests dient, fent-ne una clara mofa, que el model català d’immersió lingüística és meravellós i l’altre per disculpar-se de l’educació que va rebre en temps d’en Franco. Començo per l’economista: no es pot recórrer a aquest argument quan ja fa anys que no té vigència i a més, tractant-se d’un professor universitari no estaria de més que si reconeix tenir mancances en castellà, doncs posar-se a solventar-les, que tampoc costa gaire. I pel que fa a la colla de cínics … perdó, volia dir cívics, justament no són el millor exemple en matèria lingüística perquè si fos per ells, aplicarien el mateix model educatiu d’immersió però amb un gir de 180º, és a dir, en castellà.

1 comentari

Filed under Castellà, Universitat, Xarxes socials

Recuperem oficis perduts?

No fa gaire temps em va caure a les mans un folletó d’una de tantes fires que es fan i desfan per la geografia catalana dedicada a l’elaboració de productes de la terra i que entre les seves activitats, el programa incloïa una mostra d’antics arts i oficis (ferrer, bufador de vidre, artesania de fusta, elaboració de pa i aiguardent, etc.). Fins aquí res d’anormal si no fos perquè per aquelles mateixes dates vaig ensopegar amb aquesta notícia del diari La Vanguardia, sobre la “recuperació” de la cal·ligrafia en plena època digital. Deixant de banda la qüestió del seu ús amb finalitats relacionades amb el disseny, decoració i dibuix de paraules, em voldria centrar en l’altra: el debat sobre l’ensenyament de la lletra lligada a les escoles, després que un país com Finlàndia que com tothom sap, és un referent educatiu a tota Europa, anunciés que l’eliminaria del seu pla curricular. Confesso que quan vaig llegir això se’m va caure l’ànima als peus, per dos motius: primer, perquè tot i només conèixer molt superficialment el sistema educatiu d’aquell país, i pel poc que n’he llegit, sempre l’havia considerat com un model a seguir i que anava un parell de passes per davant de qualsevol altre. És a dir, no em podia creure que els finesos haguessin adoptat aquesta mesura que al meu més modest parer, suposa un clar retrocés (i us recordo que la meva formació universitària inicial és la de mestre d’EGB). I el segon motiu d’aquest desencís va venir perquè si aquesta iniciativa s’estén més enllà del que és una moda (ja sabeu que aquestes van i venen), aleshores ¿com li explico jo al meu fill que deixi de perdre el temps intentant escriure amb lletra lligada, ara que tot just comença a fer-ho amb una certa cara i ulls? Si ho voleu comprovar, aquí us en deixo una mostra amb els dies de la setmana i una altra amb una de les seves paraules favorites.

Lletra_lligada_Stanis

L’argument principal és que avui dia, que tot sembla que hagi de ser digital, no té massa sentit dedicar hores a ensenyar (uns) i aprendre (uns altres) a escriure paraules ajuntant les seves lletres i que és millor optar per la lletra de pal. Per cert, és curiosa aquesta denominació quan encara recordo que a la meva infantesa nosaltres escrivíem amb lletra “majúscula” o “minúscula”. Estic molt d’acord amb l’opinió dels cal·lígrafs de què parla aquesta notícia, en el sentit que que aquesta iniciativa és un gran error i que el que no sàpiga escriure a ma no sabrà després llegir correctament. A més, tampoc m’entra al cap una escola que no ensenyi cal·ligrafia, de la mateixa manera que no concebeixo un campus de bàsquet que no ensenyi els fonaments bàsics de com botar bé la pilota abans de practicar el llançament a cistella (ja sabem que els partits els guanya l’equip que fa més punts però abans cal que els jugadors facin altres coses). És com si volguéssim saltar-nos etapes en el nostre procés formatiu i arribar a noves fites més altes en menys temps, com si el temps no fos or com per no “invertir-lo” adientment en aquesta formació i en canvi, l’haguéssim de perdre en accelerar un procés que ens ha de portar a … no se sap ben bé on.

Qui em conegui ja sabrà que sóc del tot partidari de la introducció de les noves tecnologies en l’ensenyament -jo mateix les utilitzo- perquè són un important complement en un àmbit tan complex com és el de l’educació però que en el fons, despullat de qualsevol embolcall i en la seva dimensió més bàsica, es redueix a saber transmetre uns coneixements, habilitats, que els estudiants adquireixin competències, etc. perquè després, i com sempre s’ha dit, puguin fer alguna cosa de profit en el futur. El que passa és que tinc la sensació que, igual que en altres àmbits, ens estem deixant portar més pel continent que pel contingut i tenim la tendència que allò que és nou ha de substituir a tot allò altre que és antic, sense ni parar-nos a pensar que potser allò que ha sigut de tota la vida, com l’escriure correctament amb un paper i bolígraf, no és antic perquè senzillament no ha passat mai de moda ni té perquè passar.

Presentación2

Al cap i a la fi, no veig tampoc que hagi de ser incompatible continuar ensenyant a escriure amb lletra lligada i fer-ho amb lletra de pal, de la mateixa manera que si no som curts de gambals, també sabríem diferenciar entre escriure missatges en un entorn mòbil de fer-ho en un entorn més “analògic” (aquí, però, l’experiència em fa tenir dubtes més que seriosos). De fet, quan veig exàmens manuscrits d’estudiants que estan cursant un grau universitari, de vegades ric per no plorar, ja no tant de la qualitat del contingut sinó de l’estil; penso que potser estan competint per veure qui és millor en el disseny de tipografies o ja posats en un pla més modern, en lettering. O qui sap si sense jo saber-ho, m’estan llençant un missatge subliminar i aspiren a recuperar un ofici que, potser al pas que anem, acabarà també per ser antic: la cal·ligrafia. Des d’aquí, doncs, reivindico que si us plau, no fem cas de tot el que vingui del nord d’Europa: ja sabem que aquests països poden ser un model a seguir per a moltes coses (nivell de vida, estat del benestar, atenció a la família, igualtat de gènere, cultura del treball, etc.) però també hem de pensar que no tot per aquelles latituds és una mena d’Arcàdia i que deuen tenir els seus problemes (p. ex. què me’n dieu del que sempre s’ha dit de l’elevada taxa de suicidis?).

En definitiva, i per concloure aquesta reflexió, crec que adoptant determinades decisions en el present ho acabarem pagant en el futur i provocarem que els nostres nens corrin el risc de perdre’s un pas vital en el procés d’aprenentage que, ja sabem, en aquest país es troba mancat de moltes potes. No descuidem d’allò que és essencial i ens deixem dur per coses secundàries, altrament dit, que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Potser sí que d’aquí un temps podrem veure a les fires medievals paradetes de gent que ensenyi cal·ligrafia al costat dels ferrers, cuireters, fusters, etc. Per cert, en aquest enllaç podeu llegir una altra opinió al respecte i aquest segon és un recordatori de ja fa un temps a una entrada anterior d’aquest mateix bloc.

1 comentari

Filed under Reflexió, Universitat, Xarxes socials

Un possible competidor? Amén!

Ja sabeu que el campus universitari de la UAB per on em moc habitualment és un no parar a l’hora de trobar nyaps lingüístics en forma de pintades i missatges a les parets escrits, suposadament, per estudiants; gairebé els podem trobar per tot arreu i no cal buscar-los a sota les pedres. Diguem que és una autèntica font d’inspiració per al gestor d’aquest humil bloc. De totes formes, que això passi en un lloc de ciència i coneixement com aquest no deixa de ser preocupant i no em fa ser gaire optimista, la veritat sigui dita. Els esforços que hi esmerço i el temps que hi dedico en aquest bloc només pretenen conscienciar la gent i fer-los obrir els ulls sobre la necessitat de saber parlar i escriure correctament la llengua que molts donen per sabuda quan, en realitat, es troben a anys llum d’haver assolit un nivell prou bo com per no cometre, de vegades, autèntics disbarats. Fixeu-vos que molts pares inscriuen els seus fills en acadèmies d’idiomes estrangers i de reforç, del que sigui, però deixen de banda aquesta qüestió, potser perquè no en són prou coneixedors o bé perquè sent-ho no li’n donen la importància que es mereix: així tenim estudiants que són capaços de dir, escriure i fins i tot entendre, unes quantes paraules en anglès, alemany o xinès però alhora són incapaços de fer-ho amb unes quantes més en català (o castellà) sense que s’equivoquin.

Amen

Per sort, m’adono que no sóc un “lluitador” en solitari i que més gent s’afegeix a aquesta batalla. No em surten competidors sinó amics anònims que com jo, també vetllen armes per aquesta noble lluita. Fixeu-vos en aquesta imatge d’una pintada que com us deia al principi, la vaig trobar al campus de la UAB, en concret a la Facultat de Ciències de la Comunicació. No conec el context ni el motiu d’aquest missatge tan “eclesiàstic” però adoneu-vos com algú es va preocupar per apuntar que l’expressió semítica tan habitual per concloure les oracions s’escriu amb accent (tancant i per descomptat sobre la vocal “e”). Ni jo ho hagués fet millor, entre altres motius perquè no acostumo a passejar-me per aquest indret amb un esprai. Ja ho veieu, uns amb un ordinador i uns altres amb una mica de pintura però tots procurem pel mateix fi: ajudar la gent que no faci el ridícul quan hagi d’escriure en català (i castellà) en espais públics.

6 comentaris

Filed under Castellà, Universitat

L’ortografia de la litologia

Tot just vaig publicar ahir la darrera entrada de gener que després de visualitzar-la al meu mur de Facebook, em topo amb una imatge que s’hi ajusta a la perfecció. Ni buscat deliberadament ho hagués trobat. Es tracta d’un estudiant de la UAB (sospito qui és però guardaré l’anonimat) que ensenya els comentaris del seu professor (també sospito de qui es tracta) en una pràctica, però no del contingut de la mateixa sinó de la seva escassa qualitat ortogràfica. Res de nou en l’horitzó, ja fa temps que els qui estem a la darrera fase formativa d’un estudiant ho veiem i fins i tot alguns ho pateixen. De fet, si d’ençà uns quants cursos a la Facultat de Filosofia i Lletres d’aquesta mateixa universitat es va incloure a primer una assignatura comuna a tots els estudis que es diu “Expressió escrita”, no devia ser una decisió presa ni per gust ni per emplenar de més hores la graella horària. Per mi, i molta més gent, la constatació que en aquest país el sistema educatiu dels graus inicial i mitjà no funciona, que presenta moltes mancances que s’originen a la base i que a mida que anem pujant, no només no se solucionen sinó que més aviat empitjoren.

Litologia_i ortografia

Per part meva ja fa temps que vaig decidir que a més de no avaluar els estudiants amb proves que exigissin escriure molt, tampoc no corregiria les faltes d’ortografia, de sintaxi i semblants. Tot i que una de les suposades competències que hauria de dominar qualsevol estudiant universitari és, precisament aquesta, un bon domini de l’escriptura, l’he descartada en els meus programes. Diguem-ho en altres paraules i més clarament: no tinc perquè fer la feina que en principi hauria d’haver fet altra gent abans que jo. Quan em cauen a les mans certs escrits que no hi ha per on agafar-los, més d’un cop m’he preguntat: de què han servit tots aquests anys d’ensenyament obligatori si molts alumnes no són capaços d’escriure correctament unes quantes línies i amb un mínim de sentit? Vosaltres us imagineu un estudiant de medicina que poc abans d’acabar el seu periple per la facultat encara no sàpiga auscultar un pacient, posar una bena o una injecció, quan se suposa que aquestes són tasques tan bàsiques en la professió mèdica que es deuen ensenyar a qualsevol curs de primers auxilis? Doncs el mateix.

El que em sembla més trist i decebedor de tot això és que no tan sols a molta gent no li importa en absolut sinó que a més, és com si se n’hagués de fer bandera. La popularització de les xarxes socials i dels smart phones (no us imagineu com trobo a faltar els silly phones!) sembla com si ens obligués a fer visibles les nostres misèries, defectes, mancances … quan jo sempre havia cregut que un s’ha de vendre a partir de les seves virtuts i capacitats. Com deia a l’entrada anterior a aquesta, hem passat a valorar més la mediocritat que l’excel·lència. Dec ser jo que continuo volent nedar contracorrent.

7 comentaris

Filed under Reflexió, Universitat