La “seguratat” d’en Manuel Valls

Les xarxes socials no deixen de ser un reflex del que som, hi publiquem allò que ens ve de gust, allò que pensem que interessarà a altra gent (i moltes vegades ens equivoquem), allò que ja sabem que acabarà creant polèmica, etc. També és cert que avui dia, com gairebé tothom és present en una o altra, és el mitjà que fa servir la gent que té alguna responsabilitat política, o que voldria tenir-la, per dir-hi la seva. Per tant, les xarxes han esdevingut en l’altaveu per dir qualsevol declaració, bajanada, etc. I per descomptat, des del moment que s’ha d’escriure el text que volem que després es publiqui, aquí és on apareix la principal virtut de les xarxes socials a efectes de la funció d’aquest blog: la de deixar al descobert el grau de desconeixement de la llengua amb què s’escriu: així, aquí teniu un exemple per part d’un parell de mindundis catalanòfobs, aquí un altre d’un dels economistes televius de referència que cada vegada que parla en català destrossa l’idioma (en Bernardos) i, finalment, uns quants més de gent que està, o estava ficada, en política: el líder messiànic de Cs, en Rivera, l’oblidat Pere Navarro, antic Primer Secretari del PSC i Pablo Iglesias, el de Podemos, no confondre amb el fundador del PSOE.

Doncs bé, aquí teniu un altre exemple de, ni més ni menys, que en Manuel Valls, una primera espasa de la política francesa per haver estat Ministre d’Interior (2012-2014) i també Primer Ministre (2014-2016) i actualment regidor a l’Ajuntament de Barcelona encapçalant la candidatura Barcelona pel Canvi-Ciutadans. Tot i el nom, ha passat de ser el fitxatge estrella de Ciudadanos a divorciar-se’n del tot, coses de la política (enllaç), encara que ja se sap que deu ser molt incòmode haver de compartir focus mediàtic amb en Rivera (per allò de dos galls al mateix galliner). Pel que es veu en Valls va fer seu el missatge que va transmetre la militància del PSOE al Sr. Sánchez després d’haver guanyat les darreres eleccions generals, “con Rivera no“.

Però deixem-nos de cabòries polítiques i anem al tema: fixeu-vos en aquesta piulada que va fer fa uns dies a propòsit de la crisi d’inseguretat que està vivint Barcelona a les darreres setmanes: o bé en Valls té el seu català una mica oxidat (recordem que té orígens catalans) o bé és el seu CM (Community Manager) qui no ha fet els deures. També podria ser que el seu francès sigui tan sui generis que el confonin amb el català (vídeo molt bo). En tot cas, segur que la paraula “seguratat” no delata una errada sinó més aviat l’accent xava del català que es parla a Barcelona (primeres pàgines d’aquest article).

La coma i variants del castellà

Fa cosa d’unes 5 setmanes que vaig publicar aquest escrit a propòsit del signe gramatical de la coma, després de veure per la xarxa una piulada que em va semblar molt idònia, divertida, i que juntament amb aquestes altres dues que ara afegeixo aquí, fan pensar que malgrat pot semblar una cosa molt insignificant, la coma dona molt de joc. D’altra banda, estic descobrint unes quantes variants de la llengua castellana, o de l’espanyol, que desconeixia. Ja sabem que una de les qüestions que tenen entre cella i cella tota aquella gent que està en contra d’una major presència del català, a Catalunya, en molts més àmbits que els actuals, es treuen del barret uns “nous” idiomes, com el valencià, el mallorquí, etc. amb l’argument que no tenen res a veure amb el català i negant d’aquesta manera la seva unitat en un espai territorial que va més enllà de la Catalunya estrictament autonòmica. Per descomptat que aquí també hauríem d’entonar un mea culpa i reconèixer que alguna cosa des de Catalunya s’ha estat fent malament durant molt de temps per haver arribat a aquesta situació (p. ex. aquesta idea tan “romàntica” com caduca dels “països catalans“). De totes formes, com som prou intel·ligents com per no caure en el mateix error, no diem que els murcians parlen “murcià” ni tampoc que hi ha un idioma que es remunta a uns quants mil·lennis en el temps, anterior al naixement del castellà, i que anomenem “castellanomanxec”.

Ara bé, potser sí que no existeixen unes noves versions del castellà que haguem descobert ara i que s’identifiquin amb un territori concret però sí que haurem d’acceptar que n’estan apareixent unes altres que es poden atribuir a un cert grup de persones que es pot identificar fàcilment per seguir la doctrina del “estás en España, habla español” o “enano, habla castellano”, entre altres de similars. Així, fixeu-vos en aquestes dues imatges i descobrirem que a més del “castellano imbécil” de l’anterior escrit, també podem aprendre el “español subnormal” i el “castellano paleto”. Llàstima que encara no haguem vist cap indici d’un castellà “Premi Nobel”, un de “científic”, etc.

En el fons, i venint de qui ve, en aquests dos exemples estic segur que la coma no falta, més aviat sobraria. M’ensumo que deuen provenir de gent que quan surt el tema lingüístic diu que no cal aprendre cap altra llengua perquè amb l’espanyol s’arriba a tot arreu (però després quan van a l’estranger i no els entenen parlen com un indi de les pel·lícules, poc a poc, i també cridant, com si l’altre fos sord). Sol ser la mateixa gent que afirma que ser monolingüe és millor que bilingüe (però després a les comunitats autònomes amb una cooficialitat de llengües ens demanem que també siguem trilingües). Tot plegat, amb gent d’aquest nivell és difícil no donar la raó a la Inés Arrimades i sentir-se una miiiiiica superior, és a dir, un “supremacista”. En tot cas, mai ens n’hauríem de fotre, prou pena tenen.

Posa-hi la coma, imbècil!

La coma, aquella petita ratlla que de vegades hom posa entre dues paraules, és un signe gràfic que com a norma general indica una pausa breu dins una oració i que se separa del caràcter següent amb un espai en blanc. Les situacions en què s’ha de col·locar són unes quantes i si voleu alguns exemples, aquí us deixo un parell d’enllaços web on trobareu informació més detallada i millor explicada del que ho pugui fer jo mateix (el Servei Lingüístic de la UOC i el Gabinet de Llengua Catalana de la UAB). En el meu cas, i després d’haver fet una ullada a aquests documents, he de reconèixer que tinc una certa tendència a posar més comes del compte, potser perquè mostro preferència per voler emfasitzar certs aspectes, destacar-los, etc. Per tant, vagi per endavant les meves disculpes si en aquesta entrada penseu que sobre algunes comes. D’altra banda, en aquest bloc no són gaires les entrades que he dedicat a aquesta qüestió, per exemple, podem destacar aquesta (inclou una fantàstica reflexió de l’escriptor Julio Cortázar) i aquesta altra; així doncs, ja es veu que per insignificant que ens pugui semblar aquest signe de puntuació té la seva importància, i no poca, ja que pot fer variar el significat d’allò que estàs dient o escrivint.

Una de les situacions que reclama la coma és, com s’indica en els documents que he enllaçat, abans i després d’un vocatiu. El vocatiu és un tipus de cas gramatical (i aquí ja ens endinsaríem en el camp de la lingüística, que ni de lluny és el meu fort) que s’utilitza per a identificar el nom amb què hom s’adreça directament a una persona o cosa personificada. I com acabo de dir, no posar la coma en un vocatiu porta a situacions com aquesta que us il·lustro. Val a dir que la imatge l’he trobada en el fantàstic blog Societat anònima, del qual en altres ocasions ja he extret material i que no em cansaré mai de recomanar-vos.

Sense voler ofendre, d’entrada, cap persona que es consideri espaÑola i molt espaÑola, unionista, constitucionalista i bla, bla, bla, trobo que aquesta frase de tan sols 10 paraules resumeix molt bé la impressió que de vegades tinc jo del país on m’ha tocat viure. No em justificaré perquè penso d’aquesta manera i si alguna persona creu que estic caient en l’insult gratuït li diré que posat a ser insultat, prefereixo que em titllin d'”imbècil” abans que em diguin “racista”, “xenòfob”, “etnicista”, “terrorista”, “proetarra” (allò tan clàssic de “nazi” ha acabat sent una pantalla superada de tants cops que s’ha banalitzat) i “supremacista”, el darrer insult que s’ha afegit a la llista, pel simple fet de ser independentista i voler que Catalunya sigui un estat. Humilment, penso que des d’un punt de vista polític, social, econòmic, mediàtic, etc. l’España d’avui dia és un país amb molts imbècils (i també que molta altra gent no independentista pensa el mateix), que aquesta imatge se l’està guanyant a pols, alhora que també estic convençut que hi ha gent molt maca amb qui no tindria cap problema en conviure-hi.

Tot plegat, usuari de Twitter @Perxis_9, si has de fer bandera de la bandera d’España (valgui la repetició) pensa en les comes, si no vols acabar fent una mica el ridícul.

MH President Puigdemont, l’hi o li

Ha començat la campanya, una més, per a les elecciones europeas i municipals, és ben bé que no sortim d’una que ja hi som en una altra. Qui segueixi el tema ja estarà al cas de la polèmica d’aquests darrers dies al voltant de la resolució de la Junta Electoral Central (JEC) de retirar la candidatura del President Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí (aquí), de la rectificació posterior per part de la justícia espanyola (imagineu com de prevaricada deuria ser la decisió de la JEC) (aquí) i del “zasca” que han rebut en Casado i Rivera, després que el Tribunal Constitucional (TC) ha rebutjat sengles recursos presentats (aquí). De respostes i opinions sobre aquesta darrera decisió, que m’imagino és definitiva i sense possibilitat de recórrer, n’hi ha per a tots els gustos i colors, i per descomptat que jo me n’alegro. I tant de bo que si surt escollit en Puigdemont pugui presentar-se en territori espanyol per recollir l’acta de diputat i gaudint de total immunitat. Crec que molta gent que se sent molt pero que molt espanyola, aquella que posa la bandereta per damunt de qualsevol altra cosa, s’afanyaria per demanar asil polític a Portugal, Andorra o el Marroc.

Deixant de banda les meves cabòries, crec que el donar suport al Sr. Puigdemont s’hauria de fer amb un cert rigor ortogràfic, sigui quin sigui el canal i plataforma utilitzada. Així, en aquesta imatge que he trobat al grup de Facebook anomenat Catalans for yes Group podeu veure algunes errades clamoroses; d’entrada, i començo pel final, l’autor del text no sembla tenir gaire clar el tema dels accents atès que el pronom “TU” no en porta (en castellà sí) i sí el pronom “QUÈ” però obert, no pas tancat (això seria també en castellà). I sense moure’ns de l’àmbit dels pronoms, aquest “L’HI” fa molt mal d’ulls en aquest cas; m’explico: la forma correcta seria “Li” perquè és el pronom de tercera persona que substitueix un complement indirecte (CI) o si ho preferiu, és el datiu singular del pronom de tercera persona ell. El Sr. Puigdemont és el CI perquè respondria a les preguntes “A qui li han tret el càrrec?” i “A qui li han tret el títol de President?” i “A qui li han tret el sou?”.

Val a dir que la forma “L’HI” existeix, és correcta, però en altres situacions. No seré jo qui us doni una lliçó de combinacions possibles de pronoms febles ja que no és el meu fort, però en aquest cas hi ha una regla bàsica: cal tenir en compte si es vol substituir un complement o dos: “LI” correspondria a un complement indirecte i “L’HI” a dos, un de directe i un altre d’indirecte (o també val un de circumstancial de lloc) (vegeu-ne alguns exemples). En tot cas, qui ho tenia sempre molt clar era el Molt Honorable President de la Generalitat José Montilla quan era imitat al programa “Polònia” de TV3, com ja ho comentava en aquesta entrada de … l’octubre de 2013. I és que tempus fugit.

¡Catalufos, no pitéis el “ipno”!

La gent que em segueix en això de les xarxes socials (no gaires, tot sigui dit) i la que em coneix realment (espero que uns quants més) ja sap que més d’un cop m’he declarat persona que odia el futbol de totes totes. I no entraré, de nou, en explicar-ne els motius, només reiterar el que per mi és el principal i el pal de paller de la meva postura: en aquest país el futbol fa més mal que bé perquè fa que moltes persones que, d’entrada diríem que són “normals”, es comportin durant una estona (més o menys perllongada) com autèntics pallassos (si optem per l’accepció còmica) o com hooligans (si tirem per la vena més violenta). Per descomptat que també trobem molts aficionats a qui aquest esport només els provoca una visualització encara més evident de la seva imbecilitat o agressivitat. Per això intento no caure en aquest costat fosc del comportament humà i si algú m’ha de titllar d’imbècil o pallasso, doncs que sigui per un altre motiu (*).

Faig aquesta introducció perquè un cop més la final de la Copa del Rei de futbol d’aquest propassat dissabte entre Barça i Alavès ha estat un excel·lent aparador per deixar anar la bilis de la catalanofòbia a la qual ja estem més que acostumats. De fet, fins i tot podria dir que és la reacció o contraatac a la ja preceptiva xiulada que fan els aficionats catalans a l’himne espanyol. Per tant, empat a un pel que fa a suposades ofenses (personalment tant em fot que es xiuli l’himne com que jo sigui inclòs en un determinat col·lectiu pel simple fet de ser català). Ara bé, el que Fartografia no pot passar per alt de cap de les maneres és veure com fins i tot persones que es deuen sentir espanyoles fins la mèdul·la -ja sabem que ningú és perfecte- no són capaces d’escriure correctament una paraula de només 5 lletres, i que tan sols una la diferencia entre el castellà i català. Ara ja veiem que el futbol també deixa en evidència gent d’allò més analfabeta i després les maleïdes xarxes socials ja s’encarreguen de visualitzar-ho als quatre vents.

(*). Per descomptat que aquesta crítica no va dirigida a tota aquella gent que sent aficionada al futbol es comporta encara d’una forma razonable, que n’hi ha i en conec alguns. Les grans simplificacions fan que només ens fixem en els extrems i ens oblidem, en canvi, de tot el que hi ha pel mig.

Tatuatges en anglès i … dislèxics?

Fa un temps que porto un parell de tatuatges (o si ho preferiu tattoos) per gentilesa de Blackfish Tattoos de Manresa: era una cosa que tenia al cap i va ser passar, de casualitat i tot passejant, per davant d’aquest local i ficar-m’hi; primer va ser un, després d’uns mesos va venir el segon i ja tinc pensat un tercer, tots tres a la mateixa part del cos i tots tres relacionats amb el meu fill, visibles però alhora no gaire cridaners. I és que sempre he pensat que omplir-se el cos de tatuatges com podem veure en molts futbolistes -per dir un exemple- i amb uns motius que a priori, poc o res tenen a veure amb qui els porta (allò típic de sanefes, dibuixots geomètrics, lemes o frases que sonen bé, etc.) no fa per mi. Ja posats a deixar-me una petjada que se suposa ha de ser per a sempre, doncs què menys que estigui vinculada amb un motiu vital, personal, familiar. De totes formes, abans que us comencin a punxar amb l’agulla assegureu-vos bé del que heu encarregat perquè si el tatuatge inclou text, el mínim que s’ha de demanar és que estigui ben escrit, a banda de l’idioma en què s’escrigui. O si més no que la persona que us hagi de tatuar sàpiga més que vosaltres, en això de l’ortografia.

Així, fixeu-vos en aquest tattoo com reprodueix malament el títol de la coneguda cançó It’s my life de la banda nord-americana Jon Bon Jovi. O el client anava del tot despistat i/o patia de dislèxia o al tatuador no li va aquest tipus de música i no coneix aquesta banda (o qui sap si sabia realment que el text era erroni i va deixar fer en venjança, justament, pel mal gust musical que demostrava tenir el client). Sigui com sigui, oi que el client sempre té la raó? També podria ser que aquest, després d’adonar-se de la seva espifiada, volgués expressar-ho amb una pintada d’empipament al carrer, com aquesta que us reprodueixo d’un conegut carrer del nucli antic de Manresa. És clar que pel que sembla la suposada dislèxia no coneix idiomes, oimés quan aquest país no es caracteritza, precisament, per acollir una majoria de gent que domini l’anglès amb un nivell prou bo com per no cometre aquestes errades.

Potser sí que fem cas de la política lingüística que propugna el “Ciutadà” Albert Rivera i avancem, d’una vegada per totes, cap a un veritable trilingüisme. Posats a escriure malament no un ni dos idiomes, fem-ho també amb un tercer. Per cert, si voleu veure els meus tatuatges, envieu-me un missatge amb una adreça mail i us els ensenyo, i comprovareu que el poc text que inclouen és correcte.

Pífies en l’economia mediàtica

Crec haver dit alguna vegada en aquest espai que una de les assignatures que imparteixo al Grau de Geografia i Ordenació del Territori (GiOT) de la UAB és Economia. Quan m’ho van proposar, a mitjans del 2010, no ho vaig dubtar ni un moment ja que crec que és bo que un professor variï o ampliï de tant en tant el seu repertori docent si no vol acabar fent sempre el mateix i, ergo, instal·lar-se en una còmoda rutina que pot conduir a un cert estat d’avorriment (i el que això implica també d’avorrir els estudiants a l’aula). I val a dir que aquesta decisió va ser, per mi, encertada perquè amb la maleïda crisi que encara patim, de material no me’n falta en absolut. A més, com de la crisi poca gent se’n salva, l’economia ha deixat el seu àmbit més tradicionalment restringit i podríem dir que ha passat a ser d’interès general: no hi ha tertúlia de ràdio i televisió en què no se’n parli (fins i tot a la franja del prime time). De fet, tinc la sensació que alguns economistes han assolit un cert nivell de popularitat i impacte tan gran que han esdevingut gairebé gurús mediàtics: Xavier Sala i Martín, José Mª Gay de Liébana, Santiago Niño-Becerra, Daniel Lacalle …

Faig aquesta introducció perquè una de les fonts d’on trec més material per a les classes són les xarxes socials i quan segueixes uns quants economistes d’un i altre espectre ideològic (segurament en el punt mig dels dos extrems trobaríem una gran dosi de la veritat) acabes per fornir un bon gruix d’articles, opinions i imatges que, us ho asseguro, en el meu cas han substituït els clàssics manuals d’economia que trobem per les biblioteques. De fet, estic cofoi de poder dir que els meus estudiants, si volen, no tenen perquè prendre apunts. Doncs bé, de nou el Twitter ens dóna un molt bon exemple de com de la mateixa forma que un economista conegut no implica per defecte que sigui un bon economista, pot demostrar també manca de rigor ortogràfic en els missatges que escriu. Us poso un cas, el d’en Gonzalo Bernardos, economista que ha aconseguit igualar gairebé a l’Albert Rivera pel que fa a això de trepitjar platós de TV i estudis de ràdio (el veureu a La Sexta, Antena 3 i a 8TV i el sentireu en alguna emissora de ràdio com ara a RAC 1, on també té l’honor de ser imitat). Així, aquesta imatge és d’una piulada seva del nou president de la Generalitat, en Carles Puigdemont, on podem veure com mostra un desig potser un pèl exagerat i també com fa un mal ús dels pronoms febles (ja he dit més d’un cop que els pronoms no són el meu fort però diria que aquest “el” hauria de ser “ho”).

No conec aquest paio però buscant una mica per la xarxa trobo que és nascut a Barcelona, amb una carrera docent també molt arrelada a Catalunya i tot i no saber del cert si el català és o no la seva llengua materna, crec que ha tingut prou temps com per no cometre pífies ortogràfiques com aquestes. És clar que quan el sents a parlar ja t’adones que peca del mal de molts catalanoparlants: que parlen el català tan malament com l’escriuen, ple d’incorreccions, castellanismes, etc. Estic convençut que en castellà no comet tantes errades però tot i així, i sent professor universitari, no estaria de més vetllar per la qualitat ortogràfica del que s’escriu i s’acaba difonent. També podria ser un exemple de com sembla que el món de l’economia “mediàtica” estigui renyit amb el de l’ortografia “anònima”, si jutgem per aquesta altra entrada que vaig dedicar al Xavier Sala i Martín. Sigui com sigui, per sort jo no en sóc, d’economista, tan sols un simple geògraf: i és que no m’agradaria que diguessin de mi el mateix que diuen d’aquests altres professionals, que es passen mitja jornada laboral fent prediccions de com anirà l’economia i l’altra mitja a intentar esbrinar perquè han fallat.

Postdata: frase d’un conegut i ja traspassat economista dedicada a tots aquells col·legues seus que havent descobert què vol dir ser un personatge mediàtic, miren més quin perfil els queda millor davant la càmara que no pas el rigor del seu discurs.

Lomana … és imperatiu corregir-te!

Aquest bloc més d’un cop s’ha fet ressò de les pífies de personatges coneguts del món de la cultura, periodisme, política, etc. quan han escrit algun missatge al Twitter (p. ex. aquí teniu una entrada sobre Podemos, aquesta sobre càrrecs públics i una tercera del “messiànic” Rivera). És aquesta una d’aquelles xarxes socials que facilita que tothom pugui dir la seva, del que sigui i en qualsevol moment i sobretot, sense que abans s’hagi fet un mínim esforç de reflexió del que es diu i, sobretot, de com escriure-ho. Certament, el reduït nombre de caràcters que permet no dóna per esplaiar-se gaire però potser aquí radica una de les seves virtuts: la de deixar al descobert les misèries de molta gent que no sap escriure correctament i a qui sembla que no li importi gens que l’altra gent se n’adoni. Sens dubte obliden el que es diu molt sovint en aquests casos, allò que escrius, si és bo i ben escrit, és dues vegades bo. Però ja sabem que en aquest p*** país això de la bona escriptura és un valor que va a menys i en el fons, i per mi, no deixa de ser un reflex més d’una situació de dèficits estructurals del nostre model d’ensenyament. No entraré de nou a comentar-ne aquí alguns dels motius però potser l’enorme popularització de les mateixes xarxes i també dels sistemes de missatgeria instantània com el Whatsapp, amb el que això implica d’una escriptura que prima més la immediatesa que el rigor, en sigui un i molt clar.

D’altra banda, el feed-back que permeten les xarxes, els comentaris d’altres persones i rèpliques entre uns i altres fa que augmentin les butlletes perquè un o altre cometi una pífia, que encara és més visible si es tracta de voler corregir algú i fer-ho malament. En aquest enllaç us poso un cas del conegut escriptor Arturo Pérez Reverte i en aquest altre la resposta del “cupaire” David Fernández a un comentari que més que opinar sobre la posició de la CUP en relació al procés sobiranista, és un reguitzell d’insults i alhora d’incorreccions.

Doncs bé, ara tenim un altre exemple que ha implicat la coneguda Carmen Lomana, de professió … ¿¿?? i que vaig trobar al digital Huffingtonpost.es fa unes setmanes. Quan ho vaig llegir em vaig quedar una mica pensatiu ja que no sabia què entenia aquesta senyora per un temps verbal imperatiu. Alguns dels comentaris que es podien llegir eren d’allò més divertits i imaginatius però en el fons, i per mi, no deixa de ser una mostra més de com maltractem, també, el castellà. Potser que no li demanem a aquesta dona més del que pot donar perquè sospito que amb tanta operació d’estètica i algun que altre estirament de pell, la seva neurona (en singular) deu treballar en unes condicions infrahumanes. Si no hagués posat el parèntesi al seu comentari encara podríem haver pensat, de bona fe, que a l’hora d’escriure el text ha confós la tecla de la “Z” per la “D”, que una i altra no estan gaire lluny en el teclat; però això de voler corregir algú i fer-ho malament, és com fer dues vegades el ridícul.

Per cert, sabíeu que la Lomana es va presentar al Senat a les darreres eleccions generals per VOX? Humilment, Carmen, crec que seria més útil que consultis un diccionari de la coneguda editorial homònima. Amb les ximpleries que diu el seu líder, si a les files del partit es dóna el cas d’un militant acérrim defensor del castellà correcte, encara seria capaç d’agafar-s’ho al peu de la lletra i llançar-te Giralda avall.

 

Aneu a cagar … el tió!!

Són aquestes unes dates en què, qui mes qui menys, tothom acaba una mica tip de tot, d’haver de fer regals i no saber què regalar, de rebre’n algun que després no se sap què fer-ne, d’àpats pantagruèlics que no s’acaben mai i que empalmen un amb el següent, del missatge nadalenc de Sa Majestat el Rei, del partit de costellada de la selecció catalana de futbol … i per descomptat d’escoltar també les mateixes expressions en català tan típiques i òbvies com alhora incorrectes. No m’estendré gaire en aquesta qüestió perquè crec que aquests dos enllaços que us adjunto ho fan millor que jo -que dit de passada, tampoc és gaire difícil: el primer correspon a un article del digital cultural Núvol (secció “Homo Fabra”) dedicat a les 5 aberracions lingüístiques nadalenques més habituals. Per la seva banda, el segon enllaç porta a una entrada del bloc El Clot de les Ànimes i es refereix a una d’aquestes cinc expressions que com més va més sento a dir arreu: “cagatió“. Sobre aquesta, pareu compte de com pot canviar el seu sentit per un simple accent i també de com des de fora poden confondre el Tió amb la figura del Caganer. Potser que ens deixem de cabòries i en comptes de fer cagar el tió fem cagar el caganer a cops de bastó, que el nom ja ho porta.

És clar que TV3 tampoc ajuda gaire a la normalització lingüística nadalenca: al programa del 24 de desembre del Polònia, en el seu tradicional missatge final, al molt Honorable President Mas se li va escapar això de “Reis Mags”. I mira que tot el sarau que hi ha muntat és per construir una futura república catalana.

“H”echemos a los políticos … a molts!

Fa uns dies que hem entrat, de nou, en campanya electoral, aquest cop per a les eleccions generals del 20 de desembre, tot i que a Catalunya com ja estem més que acostumats en aquests darrers anys, ja no ens ve d’una més i de fet, crec que ja deuen formar part de la nostra vida quotidiana, com ho és el telenotícies, les tertúlies o els talls publicitaris d’A3 (“Volvemos en 6 minutos”). És com un bucle del qual no saps quan va començar ni tampoc quan acabarà: acostumat a veure els capítols repetits de la sèrie “La que se avecina”, crec que els actes electorals els haurien d’emetre pel canal Fdf i ara veuríem un míting de l’Iceta de les passades eleccions al parlament català del 27-S, abans d’un de l’Aznar per les generals del 1996 i després d’un altre del Guerra per unes europees de no sé quin any … i així anant repetint tots els capítols sense cap ordre ni criteri ad infinitum. Començo aquesta entrada amb aquesta referència electoral perquè just  he vist els cartells del PSC penjats dels fanals del meu carrer amb la cara del Pedro Sánchez i un eslògan, en castellà, que m’ha cridat l’atenció: “Echemos a Rajoy” (també hi ha l’equivalent al català de “Fem Fora Rajoy” amb la Carme Chacón).

D’entrada no compto que el PSC-PSOE siguin solució de res i més aviat, diria que són part del problema, oimés si no són capaços de desempallegar-se de rèmores i tòtiles polítiques com la Chacón, que alineant-se amb les tesis més naZionalistes espanyoles, ha deixat anar tot els seus vòmits que potser no va treure de petita quan se li ha demanat pel procés sobiranista de Catalunya. Però deixant de banda aquest “detall”, centrem-nos en el tema que ens ocupa aquí: el cartell en castellà conté un verb que sempre ha fet la punyeta, de si s’escriu amb o sense la lletra hac. I us ho dic per experiència pròpia ja que com també em passava amb l’accent a certes paraules (exemple), més d’un cop em quedava a classe a l’hora del pati castigat i havent d’escriure a la llibreta un munt de vegades aquesta expressió tan coneguda com la que se cita en aquest breu article, en què el conegut escriptor Arturo Pérez Reverte respon amb una piulada una pregunta d’un lector: “En el verbo echar lo primero que se echa es la ‘h’”.

Com bé diu l’escriptor, el problema no és tant l’errada de la professora en voler corregir una paraula que ja era correcta sinó que més aviat el que falla és el sistema; un cop més topem amb un exemple de com sembla que aquest vulgui reproduir un dels defectes més estesos i alhora menys valorats en la societat d’avui dia: no tenir cura d’un bon domini de la llengua que, en aquest cas, se suposa que la persona en qüestió ha de dominar gairebé a la perfecció. Potser n’estem fent un gra massa i aquesta errada és només un lapsus d’algú que com jo, i molts més, sí procurem vetllar per la bona salut de la llengua (sigui quina sigui) però de totes formes, quan veig situacions com aquesta no deixo de pensar que el nostre sistema educatiu potser no fa aigües per tot arreu però sí que té molts forats per tapar. I un és aquest: la manca d’excel·lència en la formació d’aquells que després han de formar la gent. Ja ho deia jo mateix en aquesta entrada de fa uns mesos, sobretot a la segona conclusió.

Sigui com sigui, no m’estendré en aquesta altra qüestió i em quedaré aquí amb el pretext que ha donat peu a l’entrada: en castellà el verb “Echar” s’escriu sempre sense hac. De totes formes, potser que féssim més extensiva l’expressió abans citada i fem fora també del sistema molts polítics, sobretot aquells que conceben la política com un mitjà de vida i que no hi ha manera que deixin anar la poltrona perquè es deuen pensar que sense ells el país se’n va en orris (oi Duran i Lleida?). És clar que quan suposadament aquests es jubilen, passen a una millor vida, és a dir, al Senat.

Postdata: qui sap si aquesta professora sap tan poc d’ortografia castellana com de matemàtiques el professor d’en Nobita. O potser li té tírria …