Category Archives: Xarxes socials

¡Catalufos, no pitéis el “ipno”!

La gent que em segueix en això de les xarxes socials (no gaires, tot sigui dit) i la que em coneix realment (espero que uns quants més) ja sap que més d’un cop m’he declarat persona que odia el futbol de totes totes. I no entraré, de nou, en explicar-ne els motius, només reiterar el que per mi és el principal i el pal de paller de la meva postura: en aquest país el futbol fa més mal que bé perquè fa que moltes persones que, d’entrada diríem que són “normals”, es comportin durant una estona (més o menys perllongada) com autèntics pallassos (si optem per l’accepció còmica) o com hooligans (si tirem per la vena més violenta). Per descomptat que també trobem molts aficionats a qui aquest esport només els provoca una visualització encara més evident de la seva imbecilitat o agressivitat. Per això intento no caure en aquest costat fosc del comportament humà i si algú m’ha de titllar d’imbècil o pallasso, doncs que sigui per un altre motiu (*).

Faig aquesta introducció perquè un cop més la final de la Copa del Rei de futbol d’aquest propassat dissabte entre Barça i Alavès ha estat un excel·lent aparador per deixar anar la bilis de la catalanofòbia a la qual ja estem més que acostumats. De fet, fins i tot podria dir que és la reacció o contraatac a la ja preceptiva xiulada que fan els aficionats catalans a l’himne espanyol. Per tant, empat a un pel que fa a suposades ofenses (personalment tant em fot que es xiuli l’himne com que jo sigui inclòs en un determinat col·lectiu pel simple fet de ser català). Ara bé, el que Fartografia no pot passar per alt de cap de les maneres és veure com fins i tot persones que es deuen sentir espanyoles fins la mèdul·la -ja sabem que ningú és perfecte- no són capaces d’escriure correctament una paraula de només 5 lletres, i que tan sols una la diferencia entre el castellà i català. Ara ja veiem que el futbol també deixa en evidència gent d’allò més analfabeta i després les maleïdes xarxes socials ja s’encarreguen de visualitzar-ho als quatre vents.

(*). Per descomptat que aquesta crítica no va dirigida a tota aquella gent que sent aficionada al futbol es comporta encara d’una forma razonable, que n’hi ha i en conec alguns. Les grans simplificacions fan que només ens fixem en els extrems i ens oblidem, en canvi, de tot el que hi ha pel mig.

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Xarxes socials

Tatuatges en anglès i … dislèxics?

Fa un temps que porto un parell de tatuatges (o si ho preferiu tattoos) per gentilesa de Blackfish Tattoos de Manresa: era una cosa que tenia al cap i va ser passar, de casualitat i tot passejant, per davant d’aquest local i ficar-m’hi; primer va ser un, després d’uns mesos va venir el segon i ja tinc pensat un tercer, tots tres a la mateixa part del cos i tots tres relacionats amb el meu fill, visibles però alhora no gaire cridaners. I és que sempre he pensat que omplir-se el cos de tatuatges com podem veure en molts futbolistes -per dir un exemple- i amb uns motius que a priori, poc o res tenen a veure amb qui els porta (allò típic de sanefes, dibuixots geomètrics, lemes o frases que sonen bé, etc.) no fa per mi. Ja posats a deixar-me una petjada que se suposa ha de ser per a sempre, doncs què menys que estigui vinculada amb un motiu vital, personal, familiar. De totes formes, abans que us comencin a punxar amb l’agulla assegureu-vos bé del que heu encarregat perquè si el tatuatge inclou text, el mínim que s’ha de demanar és que estigui ben escrit, a banda de l’idioma en què s’escrigui. O si més no que la persona que us hagi de tatuar sàpiga més que vosaltres, en això de l’ortografia.

tatuatge_jon_bovi

Així, fixeu-vos en aquest tattoo com reprodueix malament el títol de la coneguda cançó It’s my life de la banda nord-americana Jon Bon Jovi. O el client anava del tot despistat i/o patia de dislèxia o al tatuador no li va aquest tipus de música i no coneix aquesta banda (o qui sap si sabia realment que el text era erroni i va deixar fer en venjança, justament, pel mal gust musical que demostrava tenir el client). Sigui com sigui, oi que el client sempre té la raó? També podria ser que aquest, després d’adonar-se de la seva espifiada, volgués expressar-ho amb una pintada d’empipament al carrer, com aquesta que us reprodueixo d’un conegut carrer del nucli antic de Manresa. És clar que pel que sembla la suposada dislèxia no coneix idiomes, oimés quan aquest país no es caracteritza, precisament, per acollir una majoria de gent que domini l’anglès amb un nivell prou bo com per no cometre aquestes errades.

fuck_yuo

Potser sí que fem cas de la política lingüística que propugna el “Ciutadà” Albert Rivera i avancem, d’una vegada per totes, cap a un veritable trilingüisme. Posats a escriure malament no un ni dos idiomes, fem-ho també amb un tercer. Per cert, si voleu veure els meus tatuatges, envieu-me un missatge amb una adreça mail i us els ensenyo, i comprovareu que el poc text que inclouen és correcte.

Deixa un comentari

Filed under Anglès, Xarxes socials

Pífies en l’economia mediàtica

Crec haver dit alguna vegada en aquest espai que una de les assignatures que imparteixo al Grau de Geografia i Ordenació del Territori (GiOT) de la UAB és Economia. Quan m’ho van proposar, a mitjans del 2010, no ho vaig dubtar ni un moment ja que crec que és bo que un professor variï o ampliï de tant en tant el seu repertori docent si no vol acabar fent sempre el mateix i, ergo, instal·lar-se en una còmoda rutina que pot conduir a un cert estat d’avorriment (i el que això implica també d’avorrir els estudiants a l’aula). I val a dir que aquesta decisió va ser, per mi, encertada perquè amb la maleïda crisi que encara patim, de material no me’n falta en absolut. A més, com de la crisi poca gent se’n salva, l’economia ha deixat el seu àmbit més tradicionalment restringit i podríem dir que ha passat a ser d’interès general: no hi ha tertúlia de ràdio i televisió en què no se’n parli (fins i tot a la franja del prime time). De fet, tinc la sensació que alguns economistes han assolit un cert nivell de popularitat i impacte tan gran que han esdevingut gairebé gurús mediàtics: Xavier Sala i Martín, José Mª Gay de Liébana, Santiago Niño-Becerra, Daniel Lacalle …

Piulada_Bernardos

Faig aquesta introducció perquè una de les fonts d’on trec més material per a les classes són les xarxes socials i quan segueixes uns quants economistes d’un i altre espectre ideològic (segurament en el punt mig dels dos extrems trobaríem una gran dosi de la veritat) acabes per fornir un bon gruix d’articles, opinions i imatges que, us ho asseguro, en el meu cas han substituït els clàssics manuals d’economia que trobem per les biblioteques. De fet, estic cofoi de poder dir que els meus estudiants, si volen, no tenen perquè prendre apunts. Doncs bé, de nou el Twitter ens dóna un molt bon exemple de com de la mateixa forma que un economista conegut no implica per defecte que sigui un bon economista, pot demostrar també manca de rigor ortogràfic en els missatges que escriu. Us poso un cas, el d’en Gonzalo Bernardos, economista que ha aconseguit igualar gairebé a l’Albert Rivera pel que fa a això de trepitjar platós de TV i estudis de ràdio (el veureu a La Sexta, Antena 3 i a 8TV i el sentireu en alguna emissora de ràdio com ara a RAC 1, on també té l’honor de ser imitat). Així, aquesta imatge és d’una piulada seva del nou president de la Generalitat, en Carles Puigdemont, on podem veure com mostra un desig potser un pèl exagerat i també com fa un mal ús dels pronoms febles (ja he dit més d’un cop que els pronoms no són el meu fort però diria que aquest “el” hauria de ser “ho”).

No conec aquest paio però buscant una mica per la xarxa trobo que és nascut a Barcelona, amb una carrera docent també molt arrelada a Catalunya i tot i no saber del cert si el català és o no la seva llengua materna, crec que ha tingut prou temps com per no cometre pífies ortogràfiques com aquestes. És clar que quan el sents a parlar ja t’adones que peca del mal de molts catalanoparlants: que parlen el català tan malament com l’escriuen, ple d’incorreccions, castellanismes, etc. Estic convençut que en castellà no comet tantes errades però tot i així, i sent professor universitari, no estaria de més vetllar per la qualitat ortogràfica del que s’escriu i s’acaba difonent. També podria ser un exemple de com sembla que el món de l’economia “mediàtica” estigui renyit amb el de l’ortografia “anònima”, si jutgem per aquesta altra entrada que vaig dedicar al Xavier Sala i Martín. Sigui com sigui, per sort jo no en sóc, d’economista, tan sols un simple geògraf: i és que no m’agradaria que diguessin de mi el mateix que diuen d’aquests altres professionals, que es passen mitja jornada laboral fent prediccions de com anirà l’economia i l’altra mitja a intentar esbrinar perquè han fallat.

Postdata: frase d’un conegut i ja traspassat economista dedicada a tots aquells col·legues seus que havent descobert què vol dir ser un personatge mediàtic, miren més quin perfil els queda millor davant la càmara que no pas el rigor del seu discurs.

images

Deixa un comentari

Filed under Xarxes socials

Lomana … és imperatiu corregir-te!

Aquest bloc més d’un cop s’ha fet ressò de les pífies de personatges coneguts del món de la cultura, periodisme, política, etc. quan han escrit algun missatge al Twitter (p. ex. aquí teniu una entrada sobre Podemos, aquesta sobre càrrecs públics i una tercera del “messiànic” Rivera). És aquesta una d’aquelles xarxes socials que facilita que tothom pugui dir la seva, del que sigui i en qualsevol moment i sobretot, sense que abans s’hagi fet un mínim esforç de reflexió del que es diu i, sobretot, de com escriure-ho. Certament, el reduït nombre de caràcters que permet no dóna per esplaiar-se gaire però potser aquí radica una de les seves virtuts: la de deixar al descobert les misèries de molta gent que no sap escriure correctament i a qui sembla que no li importi gens que l’altra gent se n’adoni. Sens dubte obliden el que es diu molt sovint en aquests casos, allò que escrius, si és bo i ben escrit, és dues vegades bo. Però ja sabem que en aquest p*** país això de la bona escriptura és un valor que va a menys i en el fons, i per mi, no deixa de ser un reflex més d’una situació de dèficits estructurals del nostre model d’ensenyament. No entraré de nou a comentar-ne aquí alguns dels motius però potser l’enorme popularització de les mateixes xarxes i també dels sistemes de missatgeria instantània com el Whatsapp, amb el que això implica d’una escriptura que prima més la immediatesa que el rigor, en sigui un i molt clar.

D’altra banda, el feed-back que permeten les xarxes, els comentaris d’altres persones i rèpliques entre uns i altres fa que augmentin les butlletes perquè un o altre cometi una pífia, que encara és més visible si es tracta de voler corregir algú i fer-ho malament. En aquest enllaç us poso un cas del conegut escriptor Arturo Pérez Reverte i en aquest altre la resposta del “cupaire” David Fernández a un comentari que més que opinar sobre la posició de la CUP en relació al procés sobiranista, és un reguitzell d’insults i alhora d’incorreccions.

Lomana_i_imperatiu

Doncs bé, ara tenim un altre exemple que ha implicat la coneguda Carmen Lomana, de professió … ¿¿?? i que vaig trobar al digital Huffingtonpost.es fa unes setmanes. Quan ho vaig llegir em vaig quedar una mica pensatiu ja que no sabia què entenia aquesta senyora per un temps verbal imperatiu. Alguns dels comentaris que es podien llegir eren d’allò més divertits i imaginatius però en el fons, i per mi, no deixa de ser una mostra més de com maltractem, també, el castellà. Potser que no li demanem a aquesta dona més del que pot donar perquè sospito que amb tanta operació d’estètica i algun que altre estirament de pell, la seva neurona (en singular) deu treballar en unes condicions infrahumanes. Si no hagués posat el parèntesi al seu comentari encara podríem haver pensat, de bona fe, que a l’hora d’escriure el text ha confós la tecla de la “Z” per la “D”, que una i altra no estan gaire lluny en el teclat; però això de voler corregir algú i fer-ho malament, és com fer dues vegades el ridícul.

Per cert, sabíeu que la Lomana es va presentar al Senat a les darreres eleccions generals per VOX? Humilment, Carmen, crec que seria més útil que consultis un diccionari de la coneguda editorial homònima. Amb les ximpleries que diu el seu líder, si a les files del partit es dóna el cas d’un militant acérrim defensor del castellà correcte, encara seria capaç d’agafar-s’ho al peu de la lletra i llançar-te Giralda avall.

 

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Xarxes socials

Aneu a cagar … el tió!!

Són aquestes unes dates en què, qui mes qui menys, tothom acaba una mica tip de tot, d’haver de fer regals i no saber què regalar, de rebre’n algun que després no se sap què fer-ne, d’àpats pantagruèlics que no s’acaben mai i que empalmen un amb el següent, del missatge nadalenc de Sa Majestat el Rei, del partit de costellada de la selecció catalana de futbol … i per descomptat d’escoltar també les mateixes expressions en català tan típiques i òbvies com alhora incorrectes. No m’estendré gaire en aquesta qüestió perquè crec que aquests dos enllaços que us adjunto ho fan millor que jo -que dit de passada, tampoc és gaire difícil: el primer correspon a un article del digital cultural Núvol (secció “Homo Fabra”) dedicat a les 5 aberracions lingüístiques nadalenques més habituals. Per la seva banda, el segon enllaç porta a una entrada del bloc El Clot de les Ànimes i es refereix a una d’aquestes cinc expressions que com més va més sento a dir arreu: “cagatió“. Sobre aquesta, pareu compte de com pot canviar el seu sentit per un simple accent i també de com des de fora poden confondre el Tió amb la figura del Caganer. Potser que ens deixem de cabòries i en comptes de fer cagar el tió fem cagar el caganer a cops de bastó, que el nom ja ho porta.

cagar-la-300x225

És clar que TV3 tampoc ajuda gaire a la normalització lingüística nadalenca: al programa del 24 de desembre del Polònia, en el seu tradicional missatge final, al molt Honorable President Mas se li va escapar això de “Reis Mags”. I mira que tot el sarau que hi ha muntat és per construir una futura república catalana.

CXBenndWMAAkSQ0

1 comentari

Filed under Xarxes socials

“H”echemos a los políticos … a molts!

Fa uns dies que hem entrat, de nou, en campanya electoral, aquest cop per a les eleccions generals del 20 de desembre, tot i que a Catalunya com ja estem més que acostumats en aquests darrers anys, ja no ens ve d’una més i de fet, crec que ja deuen formar part de la nostra vida quotidiana, com ho és el telenotícies, les tertúlies o els talls publicitaris d’A3 (“Volvemos en 6 minutos”). És com un bucle del qual no saps quan va començar ni tampoc quan acabarà: acostumat a veure els capítols repetits de la sèrie “La que se avecina”, crec que els actes electorals els haurien d’emetre pel canal Fdf i ara veuríem un míting de l’Iceta de les passades eleccions al parlament català del 27-S, abans d’un de l’Aznar per les generals del 1996 i després d’un altre del Guerra per unes europees de no sé quin any … i així anant repetint tots els capítols sense cap ordre ni criteri ad infinitum. Començo aquesta entrada amb aquesta referència electoral perquè just  he vist els cartells del PSC penjats dels fanals del meu carrer amb la cara del Pedro Sánchez i un eslògan, en castellà, que m’ha cridat l’atenció: “Echemos a Rajoy” (també hi ha l’equivalent al català de “Fem Fora Rajoy” amb la Carme Chacón).

Presentación1

D’entrada no compto que el PSC-PSOE siguin solució de res i més aviat, diria que són part del problema, oimés si no són capaços de desempallegar-se de rèmores i tòtiles polítiques com la Chacón, que alineant-se amb les tesis més naZionalistes espanyoles, ha deixat anar tot els seus vòmits que potser no va treure de petita quan se li ha demanat pel procés sobiranista de Catalunya. Però deixant de banda aquest “detall”, centrem-nos en el tema que ens ocupa aquí: el cartell en castellà conté un verb que sempre ha fet la punyeta, de si s’escriu amb o sense la lletra hac. I us ho dic per experiència pròpia ja que com també em passava amb l’accent a certes paraules (exemple), més d’un cop em quedava a classe a l’hora del pati castigat i havent d’escriure a la llibreta un munt de vegades aquesta expressió tan coneguda com la que se cita en aquest breu article, en què el conegut escriptor Arturo Pérez Reverte respon amb una piulada una pregunta d’un lector: “En el verbo echar lo primero que se echa es la ‘h’”.

66690_109215_captura-de-pantalla-2015-10-16-a-la-s-09-32-41_584_308

Com bé diu l’escriptor, el problema no és tant l’errada de la professora en voler corregir una paraula que ja era correcta sinó que més aviat el que falla és el sistema; un cop més topem amb un exemple de com sembla que aquest vulgui reproduir un dels defectes més estesos i alhora menys valorats en la societat d’avui dia: no tenir cura d’un bon domini de la llengua que, en aquest cas, se suposa que la persona en qüestió ha de dominar gairebé a la perfecció. Potser n’estem fent un gra massa i aquesta errada és només un lapsus d’algú que com jo, i molts més, sí procurem vetllar per la bona salut de la llengua (sigui quina sigui) però de totes formes, quan veig situacions com aquesta no deixo de pensar que el nostre sistema educatiu potser no fa aigües per tot arreu però sí que té molts forats per tapar. I un és aquest: la manca d’excel·lència en la formació d’aquells que després han de formar la gent. Ja ho deia jo mateix en aquesta entrada de fa uns mesos, sobretot a la segona conclusió.

Sigui com sigui, no m’estendré en aquesta altra qüestió i em quedaré aquí amb el pretext que ha donat peu a l’entrada: en castellà el verb “Echar” s’escriu sempre sense hac. De totes formes, potser que féssim més extensiva l’expressió abans citada i fem fora també del sistema molts polítics, sobretot aquells que conceben la política com un mitjà de vida i que no hi ha manera que deixin anar la poltrona perquè es deuen pensar que sense ells el país se’n va en orris (oi Duran i Lleida?). És clar que quan suposadament aquests es jubilen, passen a una millor vida, és a dir, al Senat.

Postdata: qui sap si aquesta professora sap tan poc d’ortografia castellana com de matemàtiques el professor d’en Nobita. O potser li té tírria …

humor,memes,madre analfabeta,profesor cabron,lo tenía bien,doraemon,nobita,mania

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Política, Reflexió, Xarxes socials

Albert, ho confesso: sóc un naÇi

D’entrada, permet-me que et tutegi tot i no coneixe’ns però com sóc més vell que tu crec que és millor guardar aquest tractament per a gent més senil i alhora respectable. Disculpa’m també per si aquest titular et pugui cridar l’atenció però sempre he pensat que si un vol que sigui escoltat quan parla, de vegades ha de dir les coses amb un to contundent; i és clar, que una persona reconegui que és naÇi és, com a mínim, una mica xocant, oimés als darrers anys i en aquest país on aquesta paraula està en boca de molta gent (analfabeta i formada) quan ha de desqualificar altra gent que pensa i vol fer de forma diferent. Oi que ja saps per on vull anar? Se’ns ha inculcat que sempre hem d’aïllar allò que és dolent per al conjunt de la societat, perniciós, malvat … i què hi ha de més malèvol que un naÇi? I si a més és català, llueix una estelada al balcó de casa seva i es deixa adoctrinar per TV3, això ja deu ser el súmmum de la maldat: al seu costat, personatges històrics com Reinhard Heydrich, Adolf Eichmann, Hans Frank o el mateix Adolf Hitler no passarien el càsting per ingressar a “La patrulla canina” o se’ls negaria l’empadronament a “LazyTown – Vilamandra” per ser massa tous.

Presentación1

Per què et dic tot això? doncs ben senzill, perquè persones com tu heu fet de mi un maleït independentista, ergo, un naÇi (aquí tens una mostra recent amb motiu de la darrera diada de l’11-S). No recordo si has acusat mai algú de naÇi per voler que Catalunya tingui un estat propi (avui dia seria molt fàcil de comprovar-ho) però sí que ho han fet i ho continuaran fent els teus companys de viatge, els padrins que t’han posat on ets ara, periodistes que riuen les teves gràcies (Inda al capdavant), membres del teu partit polític i d’altres amb qui mantens vasos comunicants, d’entitats cíviques (o hauríem de dir “cíniques”?), etc. i tampoc veig que t’afanyis a criticar-ho. Suposo que la teva idea de regenerar España no passa per fer front a l’adversari sinó per odiar l’enemic … captes el matís? Al cap i a la fi, aquesta música ja et deu ser molt familiar, allò tan “göebbelià” que una mentida repetida mil vegades acaba sent una veritat. Per descomptat que això mateix també es pot aplicar a uns quants partidaris de la independència i que valdria més que tinguessin la boca tancada amb un morrió; ja veus que d’imbècils n’hi ha arreu i d’altra banda, què en faríem d’ells? Ens els hem de menjar amb patates, llevat que els portem dins un tren i després els fem passar a veure el piset i ens deixem oberta la clau de pas del gas. Però tranquil, ara vaig al gra i entendràs millor el motiu d’aquesta llarga introducció.

LosantosRivera

Llegeixo en una recent entrevista amb el Federico Jiménez Losantos (sempre m’he demanat on radica la “santedat” d’aquest paio) que si està a les teves mans acabaràs amb el model d’immersió lingüística a Catalunya, i després de fer una breu ullada per Internet recopilo unes quantes notícies sobre la voluntat del teu partit d’imposar un model lingüístic trilingüe i en definitiva, que els pares tinguin la llibertat d’escollir la llengua d’escolarització dels seus fills. Per exemple, en aquesta del diari ABC afirmaves fa un temps que la immersió obligatòria era quelcom d’obsolet i que parlar castellà a Catalunya era una anomalia (no ho sé del cert però podries llegir aquesta notícia). En aquesta altra comparaves la immersió amb el mateix que es feia en el franquisme (amb un canvi d’idioma) i fins i tot, no fa gaires mesos declaraves que estaves disposat a cometre el sacrilegi de fer … tatxin, tatxan! una consulta sobre aquesta qüestió. No m’imagino la cara que se’t devia posar en pronunciar aquesta paraula tot i reconèixer la teva “valentia” en no buscar un eufemisme. I d’altra banda, la teva candidata a les eleccions del 27-S al parlament català, una tal Inés Arrimadas, molt bufona ella però que sempre queda en un segon pla darrera la teva presència “messiànica” (fantàstic vídeo del Polònia de TV3), deia també fa un any que la immersió lingüística no té cap justificació pedagògica, que respon a un model ideològic i que estava en contra de les línies diferenciades que separen els alumnes que estudien català dels que estudien castellà.

fot-4

I la cirereta del pastís, en aquesta altra notícia sobre el que va dir la teva col·lega de les neurones fregides, assegures que la riquesa lingüística és estudiar en tres llengües i no només en una, i que si arribes a ser president del govern fomentaries la riquesa lingüística fent que les llengües oficials de l’Estat passin a ser assignatures optatives a tot el territori espanyol. Espera que em recuperi de tant riure … quines coses té la demagògia: és igual que l’estupidesa perquè no porta accent però s’accentua amb el pas del temps. Dit d’una altra manera: és que potser encara no t’has adonat que el nacionalisme espanyol, del que tu en formes part molt activa, és incapaç de percebre la realitat nacional d’EspaÑa, el seu caràcter multinacional, multilingüe i multicultural i que davant el risc que perdi el que deu ser la seva veritable “essència patriòtica” sembla que hagi de descarregar la seva frustració en altres cultures “menors” (o com deia la Punset, “aldeanas”). Quant mal feu (i us en feu) i no us n’adoneu; després continuareu preguntant-vos perquè a Catalunya hi ha tanta gent entossudida en parlar català i que s’ensenyi a l’escola com a llengua vehicular. És clar que com va dir un dels teus padrins, el bufó d’en Boadella en aquesta entrevista, tots seríem més feliços sense el català: en el fons té raó, com per alguns sembla que és un problema, eradiquem-lo i com més simples siguin les nostres vides, millor, menys complicacions i a viure que són dos dies (i jo ja n’he viscut un). Què hi faré! sent un naÇi adoctrinat pel poder hipnotitzador d’en Mas i TV3 (com en aquest vídeo d’en Mortadel·lo i Filemó amb Magí el Mag) no veig que vaig en direcció contrària: realment, si tanta gent ho diu, és que dec ser un naÇi.

Presentación2

Per cert, aquesta entrada to be continued … és que segueixo la teva línia de ser trilingüe.

2 comentaris

Filed under Castellà, Política, Reflexió, Xarxes socials

Un “zasca” lingüístic al Rivera

Ja ha començat la campanya electoral per al 27-S i fa poc hem viscut també una altra jornada històrica de l’11-S, si més no per la capacitat de mobilització de tanta gent (no ens ficarem en les xifres) al voltant d’un únic objectiu que, sincerament, dubto que es produeixi en cap altre país d’Europa, inclosa España. Per tant, com a gestor d’aquest espai i que de fa un temps ha pres partit per una determinada postura, aportaré el meu més que modest granet de sorra a la campanya atacant aquelles opcions polítiques contràries a la meva. Per descomptat que aquests atacs seran simples picades de mosquit en la pell d’un elefant empastifat de fang però per mi seran com sessions de teràpia per desfogar-me una miqueta i dir el nom del porc a certs polítics que contemplin dins el seu programa electoral propostes que sota el meu punt de vista, cregui que van en contra del català (p. ex. a l’àmbit de l’ensenyament). Tampoc sé hores d’ara quants entrades d’aquest tipus acabaré escrivint, potser seran algunes d’ocasionals o potser serà un no parar i aquest bloc acabi sent una eina de “destrucció massiva” de polítics que influenciï decisivament en els resultats de les properes eleccions (ara sembla que hagi fumat!!).

Rivera_immersio

Sigui com sigui, començo l’ofensiva amb una petita “escaramussa” contra Albert Rivera, el líder messiànic de C’s, ara dit “Ciudadanos”, que es passa de plató en plató (en això és calcat a l’Iglesias) i que per no haver de patir síndrome de manca de ressò mediàtic està eclipsant la candidata del seu partit a la Generalitat, una tal Inés Arrimadas. I per descomptat, és també un polític avesat a l’ús de les xarxes socials (aquí tampoc es diferencia en res al “Podemita”) i és clar, de tant en tant, un l’espifia (recordeu aquesta altra entrada de la Colau i el mateix Iglesias en un ascensor?). Dit això, la imatge que adjunto reprodueix una piulada seva anunciant la seva presència a un conegut programa de ràdio i la resposta d’un lector. D’entrada, sent un programa de màxima audiència a Catalunya ja no podrà escampar més la veu que el seu partit és menystingut pels mitjans de comunicació catalans, pel simple fet que és contrari a l’actual procés sobiranista (sempre ha dit que forma part d’una “Catalunya silenciosa i silenciada”). En segon lloc, mireu la resposta del lector, a mode de “zasca”, relacionant-la amb el model d’immersió lingüística, i que trobo molt enginyosa i encertada per tenir només 5 paraules.

I és que el Sr. Rivera hauria de repassar una mica el seu català i saber que aquesta frase ha d’incloure el pronom “hi“, en tant que fa referència a un complement de lloc (emissora o programa) i que després no tornem a repetir. I ja posats, i segons la resposta del consultori d’en Magí Camps a La Vanguardia, quan és aquest complement es recomana l’ús del verb “ser” i no “estar“. Ja ho veus, Albert, el català és un idioma un xic més complicat d’aprendre en relació a altres pel que a certes qüestions que, ho confesso, a mi també se m’ennueguen: deu ser que a més unionisme, menys pronoms febles. I per reblar el clau, si dins les teves pròpies files tens uns quants “enemics”, la cosa es complica (p. ex. què me’n dius del coordinador del partit a les Balears i del teu economista estrella?).

20080928manifestacion02

1 comentari

Filed under Castellà, Política, Xarxes socials

Compte a qui corregim!

Aquests dies que estic de vacances a mig gas -sense docència però sense deixar de treballar des de casa- disposo de més temps per fer una ullada a les edicions digitals de la premsa que, recordo, acostumen a ser un bon viver de futures entrades en aquest bloc. Doncs bé, fa poc em vaig topar amb aquesta notícia del diari Huffington Post en relació al conegut escriptor espanyol Arturo Pérez Reverte, que ja fa temps que es dedica a aquest ofici però potser per a la majoria de gent és molt més conegut a partir del seu personatge del Capità Alatriste. Fixeu-vos com fa referència a l’ortografia correcta d’una paraula –grafiti– que val a dir-ho, tinc els meus seriosos dubtes que estigui acceptada pel diccionari de la llengua catalana, així com també que la paraula “pintada” vingui a significar el mateix. A banda d’això, la notícia crec que destaca pel “Zasca, en toda la boca” que a través del Twitter li cau a un usuari que va “gosar” corregir el famós escriptor, adduint aquest que va ser ell mateix qui va introduir aquesta paraula, espanyolitzada, al diccionari. I en aquest segon enllaç hi trobareu la llista de comentaris d’altres usuaris amb algun de bastant divertit (com aquest que diu “Ninguno de los dos llevan razón, se dice ‘pinturaja en la paer’. Yo mismo lo introduje en la última edición de nosequé”).

arturo-perez-reverte

De totes formes, molt em temo que per molt que la Real Academia de la Lengua Española i el Sr. Pérez Reverte ho diguin, la gent seguirà fent grafittis, amb dues tes que, crec, és una paraula d’origen italià. I és que no hi ha res més divertit que ser un transgressor, anar en contra de les veus més autoritzades i dels creadors d’opinions (en aquest cas, de paraules). És clar que si fem extensiu això podríem arribar a l’extrem que tothom pugui escriure com li vingui en gana, una mena d’anarquia ortogràfica absoluta, amb la qual cosa aquest bloc tindria els minuts comptats. Per tant, ho deixarem aquí no fos cas …

I ja que parlem de gent que corregeix altra gent, aquí teniu aquesta imatge que vaig captar del meu mur de Facebook: un individu replica una piulada d’en David Fernández (el de veritat, no el del Polònia) sobre la postura més que coneguda de la CUP vers el procés sobiranista, i com aquest li corregeix perquè en el seu missatge, d’11 paraules escrites en castellà 4 són incorrectes, és a dir, un 36,3%. Noi, gairebé cantes bingo!! Si aneu al compte de Twitter d’aquest Francisco Javier veureu de quin peu calça i us adonareu que deu estar a les antípodes del pensament ideològic de la CUP. De totes formes, dono la raó al “cupaire” perquè si critiques, amenaces i insultes, què millor que fer-ho correctament? carai, que no és tan difícil. És clar que potser aquest paio ha patit un model educatiu que més que “espanyolitzar” els nens (siguin d’on siguin) els ha “catetitzat”, això sí, embolcallats en una gran bandera “rojigualda”. Humilment, recomanaria al David que anés amb compte a qui corregeix perquè si mai el Sr. Rajoy decideix fer entrar els tancs per la Diagonal i la Guàrdia Civil per la Meridiana, molts energúmens i patriotes de pa sucat amb oli s’hauran fet abans voluntaris només per tenir l’oportunitat de “corregir” la seva “desviació” ideològica.

11817230_869022783190916_6669055621720477739_n

2 comentaris

Filed under Castellà, Política, Xarxes socials

Twitter: “Podemos” espifiar-la de nou

L’ús gairebé compulsiu de les xarxes socials està provocant que molta gent es fiqui en embolics sense buscar-ho i tampoc sense cap necessitat. Aquells que em coneixen saben que procuro ser molt prudent pel que fa a les noves eines de comunicació i que em deixo anar una mica més en l’àmbit de les xarxes (p. ex. Facebook), tot i mirar molt què hi publico; per entendre’ns, no m’importa en absolut que els meus seguidors sàpiguen què penso sobre qüestions de caire polític, educatiu, o que puguin llegir els comentaris de notícies que trobo a la premsa digital, o fins i tot que vegin els missatges creuats amb altres lectors amb els quals puc estar ideològicament a les antípodes (em refereixo a les meves “incursions” pel pamflet de Libertat Digital). D’altra banda, però, no hi publico res de la meva vida personal i familiar, ni anuncio què estic fent a cada moment i on. Crec que això és com si estigués donant a conèixer la meva agenda personal, de la qual sempre he pensat que ha de ser privada i a qui no compto que li hagi d’importar a ningú.

De totes formes, amb aquesta actitud de voler romandre al segle XX reconec que se’m fa difícil entendre com hi ha persones que s’entossudeixen en publicitar aquesta agenda fil per randa, detallada minut a minut, per molt mediàtiques que siguin. I en aquest sentit, ja podem donar per fet que com més es facin servir aquestes xarxes per dir-hi el que sigui -sovint foteses, acudits o opinions que ja se sap que portaran cua- més butlletes es tenen per espifiar-la (s’entén que a nivell ortogràfic), i el que és més greu, perquè altres se n’adonin i ho utilitzin en contra. Així, en aquest bloc són unes quantes les entrades que es fan ressò d’algunes pífies que provenen del món de la política nacional, amb independència de la seva “gravetat”: aquesta d’un polític a Múrcia, aquesta altra de l’Ajuntament de Madrid o una altra de l’entranyable Pere Navarro. L’última que he trobat és aquesta, d’altra banda, molt habitual, i que de ben segur no serà la darrera: la confusió de la preposició “a” amb la forma “ha” del verb “haver” (és clar que a efectes sonors tant se valdria per la mudesa de l’hac). Dit això, deixeu-me fer les meves pròpies reflexions:

Pifia_Podemos_ascensor

En primer lloc, que l’Ada Colau i Pablo Iglesias es quedin tancats en un ascensor només pot voler dir que s’han trobat per confabular alguna mena de “revolució bolivariana” i introduir les idees del chavisme al nostre país. Per sort per ells, la reunió va tenir lloc abans que entrés en vigor la tan polèmica “Llei Mordassa” perquè en cas contrari ja estarien al calabós (ascensor inclòs per complicitat).

Segon, i jo em pregunto: quina obligació tenia el Sr. Iglesias de comunicar al món mundial aquesta incidència que no deixa de ser quelcom anecdòtic? No compto que derivi de cap mandat d’una assemblea del 15-M, més aviat diria que respon a aquest comportament, per mi “malaltís”, de publicitar-ho tot. També podria ser, tractant-se de qui és, d’una mostra més de com sembla que aquest polític estigui més pendent de la comunicació que de res més (de fet és un personatge mediàtic que ha sabut rendibilitzar molt bé el potencial de les xarxes socials i els mitjans audiovisuals).

Tercer, justament per ser molt habitual en certs platós de televisió (La Sexta deu ser la seva segona casa) fa que no trepitgi uns altres (per molt “eclesiàstic” que sigui el seu cognom no és Déu i no pot ser alhora a tot arreu, tot i que alguns el puguin veure i/o acusar de ser una mica “messiànic”). Per això, altres cadenes de televisió no deixen de buscar-li defectes, per molt banals que siguin, i anunciar-los després; en aquest sentit, crida l’atenció que el Telediario de TVE1 s’hagi fet ressò d’aquesta petita “heretgia lingüística”. Ja sabem que la televisió pública espanyola és el millor exemple d’objectivitat, pluralitat i independència respecte el partit de torn que governi … i així els hi va! Per tant, és d’esperar que faci el mateix quan algun càrrec públic del PP l’espifiï en escriure qualsevol ximpleria al seu compte de Twitter o Facebook, estigui dins o fora d’un ascensor.

Sigui com sigui, en última instància el “culpable” de tot això és el mateix Iglesias: recordant aquell famós anunci en què sortia Stevie Wonder i ens recomanava en un castellà “curiós” que si bevíem no havíem de conduir després, aquí passaria el mateix: si piules, fes-ho correctament!

2 comentaris

Filed under Política, Reflexió, Xarxes socials