El llogater de La Moncloa

Com altres vegades m'”apropio” d’una imatge trobada per les xarxes per fornir aquest bloc. Aquesta serveix per deixar en evidència els traductors automàtics que deuen fer servir els diaris amb doble edició, en castellà i català, alhora que també per evidenciar la mala praxi de la gent que ha de controlar la feina que fan les màquines: potser hi confiem massa, pensem que la faran millor que els humans i per tant, com ximples que demostrem ser, ens en despreocupem. En canvi, i com sovint recordo als meus estudiants quan han de fer un exercici redactat i pensen que els correctors del processador de text ja corregiran les seves nombrosoes mancances en aquest camp, l’ordinador només fa allò que algú abans li ha dit que ha de fer i si li ho diu malament, aleshores la màquina ho farà també malament. Però us confesso que costa molt d’inculcar aquesta idea en uns caparrons que han crescut i “madurat” en un entorn completament digital: no deixo de pensar que tot forma part d’un complot mundial en què la tecnologia acabarà per fer ximples i imbècils als humans, encara més.

Però deixem-nos de cabòries i anem al tema: poso al mà al foc per dir que en el titular en castellà devia aparèixer la paraula “inquilino” per a referir-se al Sr. President del Govern d’aleshores, en Mariano Rajoy, i en essència val a dir que no ho va deixar de ser en cap moment com també ho és ara el Sr. Pedro Sánchez, en tant que els presidents no són propietaris del palau on resideixen. Ara bé, és també cert que cap president del govern espanyol paga un lloguer per residir a La Moncloa (això ja deu anar amb el càrrec, faltaria més). Per tant, l’ús de la paraula “llogater” és incorrecte atès que el diccionari de la llengua catalana la defineix com una “persona que fa ús d’una casa, d’un pis, etc., pagant-ne lloguer” i s’hi indica que és sinònima d'”inquilí“, que en castellà té aquest significat segons el diccionari de la RAE.

Tot plegat, no sé quina formació deu tenir la persona que va redactar aquest titular, hem de suposar que és periodista, i si és així m’imagino que va oblidar una de les lliçons més bàsiques a l’hora de redactar noticies, com és la de no complicar-se la vida de forma innecessària, com en molts altres àmbits; s’hagués pogut substituir aquesta expressió per una de més normal que fes referència a la persona i/o al càrrec (Sr. Rajoy, president, etc.), sense haver d’esmentar el seu règim de residència. D’altra banda, tal i com s’està posant el tema dels lloguers a moltes ciutats espanyoles, amb uns bombolla que tard o d’hora esclatarà, per això en diuen “bombolla”, dubto molt que amb el sou de president del govern hi hagi prou per pagar el que costaria el lloguer de la Moncloa si es posés al mercat.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Política, Premsa

Privilegis univerCitaris?

De nou faig ús d’una imatge trobada per la xarxa fa un temps per reactivar aquest bloc. D’entrada no em va cridar l’atenció tant el “delicte” en si mateix com el fet de deduir que s’havia “comès” a la UAB i per l’experiència que tinc d’haver-hi estudiat fa molt de temps, aquesta pintada està (o estava) en un dels murs de l’antiga Escola de Professorat d’EGB (m’imagino que ara deu ser la Facultat de Ciències de l’Educació). En aquest mateix bloc ja m’he fet ressò d’altres pífies ortogràfiques, pròpies o alienes, que he pogut trobar en un espai universitari, només cal que busqueu per l’etiqueta “universitats” i us sortiràn unes quantes entrades. Amb aquesta altra, que estic convençut que no serà la darrera, queda de manifest un cop més que la Universitat ha deixat de ser ja fa un temps, aquell “temple” de la saviesa que en general hom pensava que era. I si a més a més les “heretgies lingüístiques” provenen, com em penso, d’un dels llocs que ha de vetllar perquè no es produeixin ni mai ni enlloc, doncs és allò de tenir una mala peça al teler.

D’altra banda, segur que amb això hi ha gent que pensarà que no és més que el reflex d’un sistema educatiu que com més va més empitjora, en molts aspectes i també en aquest de més bàsic. Sigui com sigui, o bé l’autor d’aquest pintada té un petit problema de pronunciació entre les consonants “S” i “C” o bé més d’una persona segur que s’està demanant com redimonis ha arribat aquí, quin filtre previ s’ha saltat i de quin privilegi ha gaudit. Definitivament, la universitat ja no és el que era.

Deixa un comentari

Filed under Universitat

“Lleixiu literari”

Val a dir, d’entrada, que aquesta fotografia no és meva sinó que la vaig trobar no fa gaire per aquest món de les xarxes socials. L’aprofito, doncs, per afegir més llenya al foc de les “heretgies lingüístiques”. En primer lloc, i al respecte del cartellet, sóc conscient que de vegades és complicat llegir bé una paraula que inclogui les lletres “ll” i “x” gairebé una al costat de l’altra, fins i tot ho és per a mi mateix i m’hi d’esforçar per pronunciar-la correctament. Segon, no és la primera vegada que ens topem amb pífies d’aquesta mena en l’àmbit de les botigues i supermercats, i en aquest bloc podeu trobar-ne unes quantes (p. ex. aquí i en aquesta altra entrada). I certament sembla ser un espai idoni per “caçar-ne” alguna de tant en tant. Dit això, com són aquestes unes dates propícies perquè més d’un es perdi per una gran superfície en busca de joguines per regalar, el convido a perdre’s una estona per la secció d’articles de neteja de la llar quan estigui fart de remenar prestatges. De ben segur que hi trobarà llibres, diaris i revistes per “lleixir”.

Deixa un comentari

Filed under Supermercat

Sel·leccionem xalecs?

Vagi per endavant que aquestes dues imatges no són recents, les tenia guardades de fa temps, ni tampoc corresponen a la mateixa botiga però les poso juntes en una de sola perquè el sector del comerç proporciona molta “matèria primera” a aquest bloc. Quant al primer cas, l’errada de l’ela geminada és un dels “clàssics” dins l’ampli ventall d’errades ortogràfiques i reconec també que jo mateix he de consultar de tant en tant el diccionari per verificar si l’he de posar o no (p. ex. aquí). Això, però, no sembla que ho hagin fet els autors d’aquest cartell i en aquests casos insisteixo: no costa gaire consultar un diccionari si després no es vol que un “inquisidor de l’ortografia” com jo us deixi en evidència.

Pel que fa a la segona, dir que és un cartell d’una conegudíssima botiga de roba de Manresa de preus que fan treure la respiració i en què més d’un cop s’hi ha vist entrar algun que altre jugador del F.C. Barcelona (la gent que sigui de la ciutat no li serà gaire difícil esbrinar-ne el nom). Però no ens desviem del tema; sembla que els seus responsables no segueixen gaire l’actualitat internacional d’aquí a la vora, perquè no serà que els informatius de TV3 es van fer un fart de dir la paraula “armilla” per referir-se a tots els francesos que vestint “armilles grogues” protestaven i tallaven carreteres fa unes setmanes contra la política del seu president Emmanuel Macron. Curiosament allà no van ser titllats en cap moment de “terroristes”, com sí ho són aquí els CDR. Deuen ser els Pirineus, que eviten que arribin a les nostres contrades aires més propis del segle XXI.

Tot plegat, ja ho sabeu, si voleu formar part d’un CDR català vestiu una armilla groga i deixeu els “xalecs” per a uns altres. Si us han d’acusar de “terroristes”, “sediciosos”, “rebels”, “antipatriotes” … com a mínim que no se us titlli també de ser uns analfabets catalans.

 

 

Deixa un comentari

Filed under Roba-calçat

Barrabassades unionistes

Un any i mig després de la darrera entrada, Fartografia torna a l’activitat, tot i que no sé si això serà flor d’un dia o tindrà una certa continuïtat. De totes formes ja podeu comprovar que la present entrada tampoc aportarà res que sigui gaire significatiu, tret que penseu que ho sigui el deixar en evidència les barrabassades ortogràfiques a què ens hem acostumat a veure en aquests darrers temps des del bàndol unionista, espanyolista, constitucionalista, dictatorial, fatxa, etc. (poseu-hi l’adjectiu que cregueu més idoni), arran el conflicte del “procés català”. Qui em segueixi pel Facebook (l’única xarxa social on hi trec el cap) ja deu conèixer el meu posicionament en aquest tema que per descomptat, està a les antípodes dels missatges de les imatges; per això encara amb més ganes em prenc l’objectiu iniciàtic d’aquest bloc. D’evidenciar les barrabassades lingüístiques que cometi la gent “indepe” ja s’encarregarà el meu homòleg de l’altre bàndol, si és que n’hi ha algú que s’hi dediqui.

Dit i fet, aquí teniu unes poques mostres de l'”analfabetisme funcional” de certes persones que a base de pals i hòsties ens volen fer combregar amb les seves rodes de molí. Rieu una estona ja que és una de les poques coses que podem fer davant la repressió i injustícia a tots els nivells (polític, judicial, econòmic …) que estem patint.

I per acabar, aquesta altra imatge d’en Rivera (àlies “Ahora digo que no pacto con VOX y mañana firmamos el acuerdo”) que serviria també d’exemple del gran perjudici que ha fet la immersió lingüística (en català). Ja se sap, és molt millor la immersió en castellà que de sempre s’ha estat fent a EspaÑa.

1 comentari

Filed under Política

Mala peça al teler universitari

Sovint en el món universitari els professors ens queixem de l’escassa, i dolenta, formació en general amb què arriba bona part de l’estudiantat, per descomptat també en aquells aspectes que tenen a veure amb la naturalesa d’aquest blog. Sobre això mateix, de vegades també s’ha comentat el dilema que podem tenir sobre si hem de dedicar part del nostre temps a esmenar errades en qüestions que suposadament han de tenir ja dominades, o passar de tot i fer-l’orni, pensant que això ja no és de la nostra competència; dit en altres paraules, en algun cas m’he demanat com redimonis ha pogut arribar a la universitat alguns estudiants que al meu més modest parer, no reunien uns certs mínims. De fet, la Facultat de Filosofia i Lletres ja fa uns quants anys que va decidir que tothom, a 1r curs, i a banda de la titulació que estigués cursant, havia de fer l’assignatura “Expressió oral i escrita” (a triar català o castellà). És a dir, una mena de curs propedèutic, semestral, de 6 crèdits i passant per caixa.

De totes formes, valdria més que no ens queixéssim tant i mirar-nos més el melic en tant que de vegades nosaltres no som tampoc un bon exemple de prèdica. Prova d’això són alguns escrits que provenen de diferents òrgans de la mateixa universitat i que podeu trobar en aquests sengles enllaços del bloc d’en Xavier Villalba: el primer és un fragment de la guia docent oficial d’un mòdul d’un màster, mentre que el segon és a propòsit de l’atac informàtic massiu del virus Wanacry de fa unes setmanes i del missatge que apareix en la pantalla dels ordinadors connectats a la xarxa de la UAB quan els connectem.

Certament, reconec que algunes d’aquestes errades detectades són d’un nivell elevat, que poden ser un pèl difícil de detectar. Però de totes formes, això no treu que un centre educatiu superior no hagi de mostrar una cura lingüística de tot allò que comunica, sigui qui sigui qui ho faci. I és clar, després ens trobem que els nostres estudiants no dominen gaire la llengua, ni la pròpia ni la primigènia, el llatí. I això ho podem trobar a la Facultat de Filosofia i Lletres; aquí us deixo la fotografia d’una pintada que hom va fer a l’entrada del seu Deganat amb motiu de la darrera vaga d’estudiants, i on es pot llegir aquesta expressió que vindria a significar “tot és comú” o “tot és de tothom”. No sóc gaire destre en llatí però després de buscar en diferents webs he arribat a la conclusió que “comunia” s’ha d’escriure amb dues emes. De totes formes, si algú m’ha de corregir li prego que ho faci: sempre és bo aprendre dels errors.

 

2 comentaris

Filed under Universitat

¡Catalufos, no pitéis el “ipno”!

La gent que em segueix en això de les xarxes socials (no gaires, tot sigui dit) i la que em coneix realment (espero que uns quants més) ja sap que més d’un cop m’he declarat persona que odia el futbol de totes totes. I no entraré, de nou, en explicar-ne els motius, només reiterar el que per mi és el principal i el pal de paller de la meva postura: en aquest país el futbol fa més mal que bé perquè fa que moltes persones que, d’entrada diríem que són “normals”, es comportin durant una estona (més o menys perllongada) com autèntics pallassos (si optem per l’accepció còmica) o com hooligans (si tirem per la vena més violenta). Per descomptat que també trobem molts aficionats a qui aquest esport només els provoca una visualització encara més evident de la seva imbecilitat o agressivitat. Per això intento no caure en aquest costat fosc del comportament humà i si algú m’ha de titllar d’imbècil o pallasso, doncs que sigui per un altre motiu (*).

Faig aquesta introducció perquè un cop més la final de la Copa del Rei de futbol d’aquest propassat dissabte entre Barça i Alavès ha estat un excel·lent aparador per deixar anar la bilis de la catalanofòbia a la qual ja estem més que acostumats. De fet, fins i tot podria dir que és la reacció o contraatac a la ja preceptiva xiulada que fan els aficionats catalans a l’himne espanyol. Per tant, empat a un pel que fa a suposades ofenses (personalment tant em fot que es xiuli l’himne com que jo sigui inclòs en un determinat col·lectiu pel simple fet de ser català). Ara bé, el que Fartografia no pot passar per alt de cap de les maneres és veure com fins i tot persones que es deuen sentir espanyoles fins la mèdul·la -ja sabem que ningú és perfecte- no són capaces d’escriure correctament una paraula de només 5 lletres, i que tan sols una la diferencia entre el castellà i català. Ara ja veiem que el futbol també deixa en evidència gent d’allò més analfabeta i després les maleïdes xarxes socials ja s’encarreguen de visualitzar-ho als quatre vents.

(*). Per descomptat que aquesta crítica no va dirigida a tota aquella gent que sent aficionada al futbol es comporta encara d’una forma razonable, que n’hi ha i en conec alguns. Les grans simplificacions fan que només ens fixem en els extrems i ens oblidem, en canvi, de tot el que hi ha pel mig.

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Xarxes socials

L’error importa, el “tamany” … també

Són nombroses les entrades que en aquest bloc he dedicat a la qüestió dels castellanismes i tot i així, no me’n cansaré de continuar fent-ho. Malgrat que molts estiguin tan interioritzats dins el català més normatiu, que molta gent no se n’adoni o fins i tot que t’ho neguin quan fas l’observació pertinent, és una batalla que crec que no s’hauria de perdre llevat que arribi un dia que l’Institut d’Estudis Catalans ens digui que obre la porta a certes paraules que avui dia les qualifiquem de “castellanismes”, “barbarismes”, cas en el qual ja no podríem parlar d’un o altre sinó de “manlleus” o “estrangerismes”, com és el cas de molts neologismes la majoria d’ells provinents de l’anglès (anglicismes) o el francès (gal·licismes). No m’estendré gaire més en aquesta qüestió ja que ni en sóc un gran expert -reconec que sense voler jo mateix en deixo anar algun que altre, de castellanisme- ni tampoc em vull repetir més que la sopa d’all. Ara bé, això no vol dir que quan vegi algun pel carrer o directament me’l trobi a la bústia no hi hagi de ficar cullerada, oimés si són d’aquells tan habituals com alhora clamorosos, que fan obrir els ulls de bat a bat.

De fet, i només a tall de recordatori, aquí us deixo els enllaços a tres entrades anteriors que tracten el tema (estètica, mobiliari i finançament) i també, tot seguit us presento dos exemples més de castellanismes “clàssics” que fins i tot aquí ja hem tractat en més d’una ocasió. Més que res per donar també sortida al material que tinc recollit de fa temps i que em serveix de pretext per intentar reactivar aquest bloc, que ja fa uns mesos que està “mort”.

 

financiacio

El primer exemple torna a tractar la qüestió de si “financiem” o “financem” i veient això potser valdria més que algunes clíniques dentals oferissin als seus clients mentre esperen a ser atesos manuals d’ortografia en comptes de números endarrerits de revistes del cor, motor, salut o del que sigui (de fet, diria que això va a menys veient que ara tothom ja fa ús del seu mòbil per fer temps). Per la seva banda, aquest segon exemple passa per alt, tot i les grans ulleres del gos de l’anunci, que el que importa és la “mida” i no pas el “tamany“. I efectivament, com més gran sigui la pífia, més visible és.

tamany_si_importa

 

Deixa un comentari

Filed under Òptica, Serveis personals

Tatuatges en anglès i … dislèxics?

Fa un temps que porto un parell de tatuatges (o si ho preferiu tattoos) per gentilesa de Blackfish Tattoos de Manresa: era una cosa que tenia al cap i va ser passar, de casualitat i tot passejant, per davant d’aquest local i ficar-m’hi; primer va ser un, després d’uns mesos va venir el segon i ja tinc pensat un tercer, tots tres a la mateixa part del cos i tots tres relacionats amb el meu fill, visibles però alhora no gaire cridaners. I és que sempre he pensat que omplir-se el cos de tatuatges com podem veure en molts futbolistes -per dir un exemple- i amb uns motius que a priori, poc o res tenen a veure amb qui els porta (allò típic de sanefes, dibuixots geomètrics, lemes o frases que sonen bé, etc.) no fa per mi. Ja posats a deixar-me una petjada que se suposa ha de ser per a sempre, doncs què menys que estigui vinculada amb un motiu vital, personal, familiar. De totes formes, abans que us comencin a punxar amb l’agulla assegureu-vos bé del que heu encarregat perquè si el tatuatge inclou text, el mínim que s’ha de demanar és que estigui ben escrit, a banda de l’idioma en què s’escrigui. O si més no que la persona que us hagi de tatuar sàpiga més que vosaltres, en això de l’ortografia.

tatuatge_jon_bovi

Així, fixeu-vos en aquest tattoo com reprodueix malament el títol de la coneguda cançó It’s my life de la banda nord-americana Jon Bon Jovi. O el client anava del tot despistat i/o patia de dislèxia o al tatuador no li va aquest tipus de música i no coneix aquesta banda (o qui sap si sabia realment que el text era erroni i va deixar fer en venjança, justament, pel mal gust musical que demostrava tenir el client). Sigui com sigui, oi que el client sempre té la raó? També podria ser que aquest, després d’adonar-se de la seva espifiada, volgués expressar-ho amb una pintada d’empipament al carrer, com aquesta que us reprodueixo d’un conegut carrer del nucli antic de Manresa. És clar que pel que sembla la suposada dislèxia no coneix idiomes, oimés quan aquest país no es caracteritza, precisament, per acollir una majoria de gent que domini l’anglès amb un nivell prou bo com per no cometre aquestes errades.

fuck_yuo

Potser sí que fem cas de la política lingüística que propugna el “Ciutadà” Albert Rivera i avancem, d’una vegada per totes, cap a un veritable trilingüisme. Posats a escriure malament no un ni dos idiomes, fem-ho també amb un tercer. Per cert, si voleu veure els meus tatuatges, envieu-me un missatge amb una adreça mail i us els ensenyo, i comprovareu que el poc text que inclouen és correcte.

Deixa un comentari

Filed under Anglès, Xarxes socials

Puntada antifeixista a l’ortografia

Aquest bloc està farcit d’entrades que reflecteixen l’elevat grau d’invasió de castellanismes que pateix el català i aquesta que llegiu n’es un altre exemple. També s’ha dit més d’una vegada que el campus universitari de la UAB és un “magnífic” camp de proves que demostra que una part del seu estudiantat, a banda d’estar molt conscienciat políticament i identificat amb determinades opcions ideològiques, presenta serioses mancances si ens referim a un domini del català que poguéssim qualificar d'”acceptable”. Sóc conscient, d’altra banda, que en qüestió de castellanismes n’anem tan servits que és impossible no caure en el parany en un moment o altre, per molt que vigilem de no dir-ne cap.

2016-06-17 07.50.57

La imatge correspon a una de tantes pintades que decoren regularment els murs de les facultats de la UAB, en aquest cas concret la de Ciències Polítiques i de Sociologia. Val a dir que no és actual i si no recordo malament va aparèixer durant les darreres mobilitzacions dels estudiants de fa uns mesos. Hi podeu observar, com dèiem abans, un dels castellanismes més recurrents a la llengua catalana en tant que la paraula “patada” s’hauria de substituir per altres com “puntada de peu” o “cop de peu” i si qui dóna la patada és un animal (que n’hi ha uns quants de bípeds pul·lulant per les facultats), aleshores millor referir-s’hi com “coça”, “bitzac” o “guitza”.

De totes formes, jo mateix reconec que és difícil no fotre patades lingüístiques al català, oimés si com aquesta en qüestió es troba molt interioritzada al català i en aquest sentit, combrego amb aquest article d’opinió. De fet, no m’estranyaria que en aquest text algú hi trobés algun castellanisme, per la qual cosa demano disculpes per endavant.

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Política, Universitat