Posa-hi la coma, imbècil!

La coma, aquella petita ratlla que de vegades hom posa entre dues paraules, és un signe gràfic que com a norma general indica una pausa breu dins una oració i que se separa del caràcter següent amb un espai en blanc. Les situacions en què s’ha de col·locar són unes quantes i si voleu alguns exemples, aquí us deixo un parell d’enllaços web on trobareu informació més detallada i millor explicada del que ho pugui fer jo mateix (el Servei Lingüístic de la UOC i el Gabinet de Llengua Catalana de la UAB). En el meu cas, i després d’haver fet una ullada a aquests documents, he de reconèixer que tinc una certa tendència a posar més comes del compte, potser perquè mostro preferència per voler emfasitzar certs aspectes, destacar-los, etc. Per tant, vagi per endavant les meves disculpes si en aquesta entrada penseu que sobre algunes comes. D’altra banda, en aquest bloc no són gaires les entrades que he dedicat a aquesta qüestió, per exemple, podem destacar aquesta (inclou una fantàstica reflexió de l’escriptor Julio Cortázar) i aquesta altra; així doncs, ja es veu que per insignificant que ens pugui semblar aquest signe de puntuació té la seva importància, i no poca, ja que pot fer variar el significat d’allò que estàs dient o escrivint.

Una de les situacions que reclama la coma és, com s’indica en els documents que he enllaçat, abans i després d’un vocatiu. El vocatiu és un tipus de cas gramatical (i aquí ja ens endinsaríem en el camp de la lingüística, que ni de lluny és el meu fort) que s’utilitza per a identificar el nom amb què hom s’adreça directament a una persona o cosa personificada. I com acabo de dir, no posar la coma en un vocatiu porta a situacions com aquesta que us il·lustro. Val a dir que la imatge l’he trobada en el fantàstic blog Societat anònima, del qual en altres ocasions ja he extret material i que no em cansaré mai de recomanar-vos.

Sense voler ofendre, d’entrada, cap persona que es consideri espaÑola i molt espaÑola, unionista, constitucionalista i bla, bla, bla, trobo que aquesta frase de tan sols 10 paraules resumeix molt bé la impressió que de vegades tinc jo del país on m’ha tocat viure. No em justificaré perquè penso d’aquesta manera i si alguna persona creu que estic caient en l’insult gratuït li diré que posat a ser insultat, prefereixo que em titllin d'”imbècil” abans que em diguin “racista”, “xenòfob”, “etnicista”, “terrorista”, “proetarra” (allò tan clàssic de “nazi” ha acabat sent una pantalla superada de tants cops que s’ha banalitzat) i “supremacista”, el darrer insult que s’ha afegit a la llista, pel simple fet de ser independentista i voler que Catalunya sigui un estat. Humilment, penso que des d’un punt de vista polític, social, econòmic, mediàtic, etc. l’España d’avui dia és un país amb molts imbècils (i també que molta altra gent no independentista pensa el mateix), que aquesta imatge se l’està guanyant a pols, alhora que també estic convençut que hi ha gent molt maca amb qui no tindria cap problema en conviure-hi.

Tot plegat, usuari de Twitter @Perxis_9, si has de fer bandera de la bandera d’España (valgui la repetició) pensa en les comes, si no vols acabar fent una mica el ridícul.

Tornem amb els maleïts pronoms

Comencem el juliol de la mateixa manera que vam acabar el maig (aquest blog va romandre “mut” durant el juny), parlant un cop més dels pronoms febles, una qüestió que com ja es comentava a la darrera entrada és, per a alguns (i jo no me n’excloc del tot), un mur infranquejable. De fet, si busqueu en aquest mateix bloc per l’etiqueta “pronoms” us sortirà una bona pila d’entrades, i unes quantes amb errades com la d’aquesta imatge. El que és curiós, però, és que podent recórrer a la traducció al castellà per tenir una mica més clar si hem de posar un o més pronoms, i quins, la gent no ho tingui en compte. M’explico: fixeu-vos en aquest anunci d’una agència immobiliària, la mateixa imatge i el mateix text a les dues cares del paper. Ara bé, mentre en la versió en castellà no sembla que hagi cap problema en saber quins dos pronoms s’hi han d’escriure, un de complement directe (CD, que es refereix al pis a vendre) i un altre d’indirecte (CI, que fa referència a la persona), en català això ja no funciona; tal com està escrit l’anunci falta, precisament, aquest complement directe que, malgrat tot, no ha tingut cap problema en aparèixer a l’altra versió.

D’acord amb les normes, el CI singular LI en combinar-se amb les 4 formes que pot adoptar el CD (la, el, les, els) acaba transformant-se en HI, i en el cas que ens ocupa la suma d’ambdós dona això: li + el -> l’hi. O traduït d’una manera més planera, és com si diguéssim: venem el pis al client -> l’hi venem. Tot plegat, i no m’hi estendré més perquè de ben segur que en algun moment o altre, l’erraré en l’ús d’algun pronom, per si voleu més informació sobre aquest món tan inescrutable podeu consultar entre molts altres, aquest enllaç a propòsit de la morfologia dels pronoms febles.

I si us botem?

Se suposa que la universitat ha de ser un “temple de la saviesa” en què la gent que hi entra i després en surt ha d’haver adquirit un conjunt de coneixements, habilitats, competències … amb què afrontar després els reptes de la vida, que és molt dura tota ella. Esclar que això sovint es diu de l’alumnat però no pas de la gent que hi treballa, que també és molta i hi podem trobar perfils i nivells molt diferents. Aleshores, amb quina cara podem demanar als nostres estudiants que facin correctament allò que se li demana si després nosaltres tampoc som un exemple a seguir? I aquí en teniu una mostra, una més perquè en aquest bloc ja hi ha altres entrades anteriors que reflecteixen que la universitat, en general, també va coixa en alguns àmbits (per exemple, aquí i també en aquesta llarga reflexió).

D’altra banda, i anant al tema, ja sabem que en català la qüestió dels pronoms febles és, per a alguns (i jo no me n’excloc del tot), un mur infranquejable amb què es topa dia sí i dia també. Ho reconec, és un món no exempt de dificultats i si busqueu en aquest mateix bloc per l’etiqueta “pronoms”, us sortirà una bona pila d’entrades, algunes amb errades com la d’aquesta imatge (que val a dir que no és meva, la vaig trobar en el mur de Facebook d’un antic estudiant meu que ara exerceix a la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona).

Fixeu-vos que es tracta d’una de les errades més “clàssiques” en aquest àmbit i ara mirarem d’aclarir-la: d’entrada, els pronoms s’escriuen darrere del verb (dits també “enclítics”) quan van amb un infinitiu, gerundi o imperatiu i van separats del verb amb un guió o apòstrof; segon, si el verb acaba en vocal els pronoms EM, ENS, ET, ES, LA, EL, ELS, EN s’apostrofen, prenent la forma reduïda i aquí teniu uns quants exemples: “dóna’m”, “compra’t”, “mengi’s”, “mira’l”, “troba’ns” o també “VOTA’NS“. És a dir, la forma apostrafada “NS” correspon al pronom “ENS” (“vota a nosaltres”), allò que en castellà seria “VótaNOS“. Si voleu podeu consultar aquest enllaç o veure també aquest vídeo de l’Empar Moliné amb el seu estil sempre tan peculiar (que, ho reconec, a mi em cansa molt).

Tot plegat, potser que en comptes de votar-los els botem (en el sentit de treure fora algú, de despatxar-lo).

MH President Puigdemont, l’hi o li

Ha començat la campanya, una més, per a les elecciones europeas i municipals, és ben bé que no sortim d’una que ja hi som en una altra. Qui segueixi el tema ja estarà al cas de la polèmica d’aquests darrers dies al voltant de la resolució de la Junta Electoral Central (JEC) de retirar la candidatura del President Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí (aquí), de la rectificació posterior per part de la justícia espanyola (imagineu com de prevaricada deuria ser la decisió de la JEC) (aquí) i del “zasca” que han rebut en Casado i Rivera, després que el Tribunal Constitucional (TC) ha rebutjat sengles recursos presentats (aquí). De respostes i opinions sobre aquesta darrera decisió, que m’imagino és definitiva i sense possibilitat de recórrer, n’hi ha per a tots els gustos i colors, i per descomptat que jo me n’alegro. I tant de bo que si surt escollit en Puigdemont pugui presentar-se en territori espanyol per recollir l’acta de diputat i gaudint de total immunitat. Crec que molta gent que se sent molt pero que molt espanyola, aquella que posa la bandereta per damunt de qualsevol altra cosa, s’afanyaria per demanar asil polític a Portugal, Andorra o el Marroc.

Deixant de banda les meves cabòries, crec que el donar suport al Sr. Puigdemont s’hauria de fer amb un cert rigor ortogràfic, sigui quin sigui el canal i plataforma utilitzada. Així, en aquesta imatge que he trobat al grup de Facebook anomenat Catalans for yes Group podeu veure algunes errades clamoroses; d’entrada, i començo pel final, l’autor del text no sembla tenir gaire clar el tema dels accents atès que el pronom “TU” no en porta (en castellà sí) i sí el pronom “QUÈ” però obert, no pas tancat (això seria també en castellà). I sense moure’ns de l’àmbit dels pronoms, aquest “L’HI” fa molt mal d’ulls en aquest cas; m’explico: la forma correcta seria “Li” perquè és el pronom de tercera persona que substitueix un complement indirecte (CI) o si ho preferiu, és el datiu singular del pronom de tercera persona ell. El Sr. Puigdemont és el CI perquè respondria a les preguntes “A qui li han tret el càrrec?” i “A qui li han tret el títol de President?” i “A qui li han tret el sou?”.

Val a dir que la forma “L’HI” existeix, és correcta, però en altres situacions. No seré jo qui us doni una lliçó de combinacions possibles de pronoms febles ja que no és el meu fort, però en aquest cas hi ha una regla bàsica: cal tenir en compte si es vol substituir un complement o dos: “LI” correspondria a un complement indirecte i “L’HI” a dos, un de directe i un altre d’indirecte (o també val un de circumstancial de lloc) (vegeu-ne alguns exemples). En tot cas, qui ho tenia sempre molt clar era el Molt Honorable President de la Generalitat José Montilla quan era imitat al programa “Polònia” de TV3, com ja ho comentava en aquesta entrada de … l’octubre de 2013. I és que tempus fugit.

Les rates no portaran accent

Avui, dijous 9 de maig, hi ha una jornada de vaga a les universitats públiques convocada per la plataforma ILP Universitats -que està formada per sindicats d’estudiants, assemblees, joventuts de partits i entitats socials- per reclamar allò que fa temps es ve reclamant: la rebaixa de les taxes universitàries per abaixar el preu de la matrícula. D’entrada em sembla un molt bon motiu per protestar i la vaga és una manera de fer-ho; jo, que treballo a la Universitat Autònoma de Barcelona, d’ençà un temps em trobo estudiants que després d’haver començat (hi faig docència a 1r curs de Grau) em diuen que ho han de deixar estar, si mes no temporalment, perquè estudiar els resulta més car del que havien previst (al cost de la matrícula s’han d’afegir altres despeses com per exemple, el transport), se’ls ha denegat la beca i s’han de posar a treballar del que sigui i on sigui per arribar a final de mes. I ja no parlem de nivell de Màster, on hi ha gent que ja ni ho contempla perquè els preus de la matrícula són encara més elevats (tret que siguis en Pablo Casado i te’l regalin). Per tant, benvingudes totes aquelles accions que vagin encaminades a facilitar la vida d’estudiant en el seu trànsit per la universitat, que encara que molta gent pugui pensar el contrari, ja us dic que no és gens fàcil ni còmode.

Ara bé, aquesta solidaritat no hauria d’excloure la crítica quan una determinada acció no s’ha fet correctament, en aquest cas des del punt de vista ortogràfic; aquesta imatge l’he trobada al compte de twitter del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans – UAB i correspon a una pancarta penjada a la Facultat de Dret. De forma gràfica i alhora despectiva es titlla la gent que vol fer classe de “rates” (que no comparteixo); ara bé, algú altre podria titllar l’autor del text d’analfabet perquè les rates podran fer el que puguin fer però en tot cas no PODRAN mai posar l’accent a la tercera persona del plural del temps futur del verb PODER. Si fos en castellà sí (accent tancat) però no en català, deu ser allò del fet diferencial entre rates catalanes i rates espanyoles.

Una essa empresonada

D’ençà un temps que aquests són uns temps convulsos, valgui la repetició, per a la política nacional, tant en clau espanyola com catalana. Tot el que s’ha derivat del “procés” gairebé acapara les portades dels diaris, tertúlies en televisió, ràdio i bars, xarxes socials, etc. oimés si encara continua al Suprem el judici contra els líders empresonats i la darrera decisió judicial -permetre que els exiliats Puigdemont, Comín i Ponsatí es puguin presentar a les elecciones europees- ha fet encendre encara més els ànims d’alguns partits polítics. Per descomptat que jo, en tant que independentista, m’alegro molt per aquesta darrera decisió i també per la riallota que ha provocat el fet que s’hagin passat la patata calenta d’una instancia a una altra. I espereu, que el tema no ha acabat atès que el líder (¿?) del Partit Popular, Pablo FRAcasado, ja ha anunciat que ho recorrerà al Tribunal Constitucional (aquí). És ben bé que hi ha polítics que els hi treus de l’agenda el tema català i no saben que dir, oi Albert Rivera?

En això, he de dir que jo considero que la Junta Electoral Central (JEC) està fent un flac favor a la democràcia i justícia en aquest p*** país, amb resolucions que més d’una vegada m’han fet pensar que la gent d’aquest òrgan deu creure que els votants som uns ximples i analfabets (bé, m’imagino que alguns de VOX, PP  i Cs sí ho deuen ser). Per tant, i en contra de la resolució que prohibeix l’exhibició de certes pancartes i eslògans en edificis públics, i dir certes expressions en mitjans de comunicació públics, jo m’hi cago a sobre i dic amb veu ben alta que en aquest país HI HA PRESOS POLÍTICS, que són diferents dels polítics presos, dels quals el mateix PP en té uns quants a la garjola.

I tot i que no és motiu d’engarjolament, potser sí que s’hauria de castigar d’una manera o altra l’autor d’aquesta frase que ja s’ha fet gairebé viral: el plural de “PRES“, entès com una persona privada de llibertat, tancada a la presó, s’escriu amb una sola essa, no amb dues. I ja que parlem de “càstigs”, podríem obligar l’autor d’aquesta errada a copiar correctament la frase cent vegades, tal com va fer el centurió romà amb el Brian quan el va enxampar escrivint malament en un mur “romans, marxeu-vos cap a casa“. Sigui com sigui, les esses sobrants, de pet cap a la presó!

A rostir les targes!

A qui no li ve de gusta un bon pollastre a l’ast acompanyat d’una ració de patates fregides o al caliu, unes costelletes de xai amb el seu suquet regalimant o uns saborosos peus de porc? Segur que no si ets vegetarià o vegà però si formes part del col·lectiu de carnívors que portes tota la setmana menjant poc i malament o en el pitjor dels casos, verduretes i cremetes perquè estàs fent règim, aleshores segur que ets dels que perden l’oremus el cap de setmana per uns plats com aquests. Doncs per gent com tu aquests negocis, que són de tota la vida, sembla que ara estiguin reviscolant ja que com més va més en veig de nous pels carrers. I me n’alegro, és positiu que hagi gent emprenedora que s’arrisca a obrir un negoci en un país com el nostre, que la té més que maltractada, i en un context com l’actual, ple d’incerteses.

Ara bé, el que no hauria de ser una incertesa és redactar correctament l’anunci amb què publicitar-se, atès que disposem de les eines per evitar-la. Si us fixeu en aquesta imatge veureu dues errades que, d’altra banda, són força habituals: una és escriure tal com pronunciem i l’altra és confondre conceptes d’un significat semblant. Pel que fa a la primera, certament, acostumem a pronunciar l’animal “conill” amb “U” quan s’escriu amb “O” (aquí teniu un primer exemple habitual i aquí un altre). Pel que fa a la segona qüestió, cal diferenciar entre “tarja” i “tarjeta“; la primera té uns significats molt específics (escut militar medieval de forma rectangular, placa rectangular o ovalada on hi ha escrit un nom, una indicació o obertura practicada a la part superior d’una paret o envà). En canvi, per al sentit més usat, quan volem referir-nos a un petit full de cartolina o plàstic que serveix per identificar-nos, acreditar-nos o “fidelitzar-nos”, aleshores fem servir una TARGETA (aquí també serveix la de crèdit).

Tot plegat, rostim les targes, portem la nostra targeta de punts, fem la comanda i paguem amb la targeta de crèdit. I bon profit! Per cert, sabíeu que un sinònim de “rostisseria” és “rostidoria”? No? doncs ja sabeu una cosa més.

Cometes ideològiques

La darrera entrada d’aquest bloc la vaig dedicar a la persona de Cayetana Álvarez de Toledo, a propòsit dels seus pèssims resultats electorals a Catalunya i després de la tensió que va generar la seva visita de fa unes setmanes al Campus de la UAB, organitzada per l’associació “S’ha acabat” (Joves per la Defensa de la Constitució), una escissió de “Societat Civil Catalana” (pel que sembla a uns quants d’aquesta darrera no els devia semblar encara prou espanyolista i van decidir de donar un pas més cap a la dreta). Bé, tant se val, ja sabeu que la UAB és una universitat on amb una certa regularitat es produeixen situacions de cert conflicte, entre col·lectius d’estudiants que es qualifiquen d'”antifeixistes” i altres que organitzen actes, conferències, etc. de persones d’una determinada afinitat política i ideològica: aquí teniu una primera mostra, també aquesta segona, (ambdues sobre SCC), aquesta tercera de Rosa Díez (UPyD) i fins i tot, una altra de signe contrari (a l’exlehendakari Juan José Ibarretxe).

Sigui com sigui, per molt antifeixista que hom se’n consideri també caldria ser una mica curós a l’hora de demostrar-ho i deixar-ho per escrit. Quan vaig veure fa pocs dies això escrit en un mur, just a l’accés a la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB, d’entrada no vaig copsar el seu significat, em va semblar una frase desordenada, sense sentit, i després d’uns segons hi vaig caure: feia referència a l’associació que abans he citat. Ara bé, demanaria al seu autor que per a una altra ocasió pensi en posar el signe de les cometes (“ – “), aquell que d’acord amb el diccionari de la llengua catalana es posa, en parella amb un altre, l’un al principi i l’altre a la fi, per a marcar determinats mots o frases, per a encloure un passatge dins un text, per a indicar el significat d’un mot o d’una expressió, etc. (exemple: Fora “S’ha acabat“ de la UAB!). Una altra opció possible és la d’escriure el nom de l’associació en cursiva però si no es té traça amb un esprai potser acabaria sent pitjor el remei que la malaltia.

En definitiva, col·lectius d’estudiants de la UAB que voleu demostrar la vostra oposició entre vosaltres, penseu també en les cometes quan hagueu d’escriure els eslògans, bé siguin antifeixistes, constitucionalistes, espanyolistes, republicans, independentistes, animalistes, ecologistes, taurins, vegans …

Hail Cayetana!

El passat dijous 11 d’abril va tenir lloc al campus de la UAB, on jo treballo, un boicot a un acte de la candidata al Congrés de Diputats del Partit Popular per la circumscripció de Barcelona, la Sra. Cayetana Álvarez de Toledo (àlies “.CAT”), i que va ser organitzat pel col·lectiu “S’ha acabat“, escissió de Societat Civil Catalana (SCC). Per descomptat que la cosa no va anar gaire bé i van haver-hi incidents (vídeo), d’altra banda magnificats pels mitjans de comunicació del bloc 155, és a dir, gairebé tots els espanyols i alguns de catalans. D’entrada, i ja vaig dir-ho en el meu mur de Facebook, estic totalment en contra d’aquests boicots a qualsevol formació política, sigui del color que sigui, i fins i tot els feixistes de VOX tindrien la meva porta oberta perquè puguessin dir totes les seves mentides i ximpleries (això sí, després les hi tancaria als morros). D’haver depès de mi, i coneixent l’espai on es va fer l’acte, crec que hagués estat millor fer una mena de “Tortosa” o un gran passadís a la Plaça Cívica engalanat de llaços grocs, esteleades i eslògans antifeixistes, antiespanyols, prorepublicans, etc. per on hagués de passar la comitiva. Però como jo no tinc cap poder de decisió i per alguns dels seus col·lectius la UAB és un espai declarat antifeixista, doncs va passar el que hom ja havia pressuposat.

Així doncs, aprofito aquest fet encara fresc a la memòria de la gent i la relaciono amb una imatge inclosa en una altra entrada sobre ideologies polítiques, per fer les meves pròpies reflexions després dels resultats de les eleccions al congrés de diputats de Madrid i haver estat ella la gran derrotada a Catalunya:

1. Com he vist per les xarxes, tens en el DNI més cognoms que diputats del PP per Catalunya al congrés.
2. Ets una persona que potser pel teu pedigrí aristocràtic, emanes tanta supèrbia que fa com si sempre estiguessis mirant per sobre de l’espatlla de tothom. De fet, i com també he vist per aquests “móns virtuals”, després del referèndum de l’1-O Espanya va voler enviar un submarí per fer tasques d’espionatge i de moment, només ha pogut enviar-hi el seu periscopi.
3. Tens tanta supèrbia que ni et molestes en parlar el català i tractes la gent d’aquí com simples “colons”. Tot i així, imagino que en algun moment has hagut de veure que aquesta tampoc era una bona estratègia perquè en els debats i entrevistes has passat de demanar la traducció simultània (aquí), a generar una polèmica artificial (aquí) per, finalment, entendre el català perfectament per obra i gràcia divina en el darrer debat electoral (aquí).
4. Amb aquests resultats tan pobres no cal ser gaire il·lustrat per adonar-se que ni els teus t’han votat; i què esperaves després d’amenaçar amb tancar TV3, eliminar el model d’immersió de l’escola catalana, intervenir en els mossos, insultar, amenaçar amb l’aplicació del famós article 155 de la “sacrosanta” Constitució espanyola i vaticinar gairebé la fi del món? Tu, una persona que estic segur que no ha vist mai TV3 ni ha estat educada en l’escola catalana. Saps què passa, Cayetana? que aquest discurs ja és tan recorrent que ningú te’l compra, durant anys l’hem estat sentint en boca de Ciudadanos que ja no ens ve de nou.
5. Justament et van posar aquí per ser l'”AntiArrimadas” i ho has fet molt bé en el paper de “NAZIonalista” espanyola, de disputar-li a la Inés el paper de veure qui la deia més grossa. Al final, però, ni a tu ni a ella no us ha funcionat gaire bé aquesta estratègia ja que els vostres dos partits han perdut molts vots respecte les darreres eleccions. I el teu ara a Catalunya és un partit, com diria l’antiga vicepresidenta Soraya Sainz de Santamaria, en liquidació (aquí) o si ho prefereixes, una altra empresa que se’n va de terres catalanes a causa del procés sobiranista.
6. Vaig sentir les teves declaracions d’ahir nit després d’aquesta hecatombe electoral i com a mínim se t’ha de reconèixer la valentia en acceptar-ho (el Pablo FRACasado va trigar bastant més). Un cop recuperada t’aconsello que deixis el partit i fundis el teu de propi; entre les escorrialles del PP i la gent que puguis reclutar de la Fundació FAES i el moviment “Libres e Iguales” segur que trobaràs gent que et donarà suport (podries incloure-hi també la Rosa Díez que sembla que com no té gaire feina, el gat pentina i des del seu altaveu del twitter es dedica a desqualificar els resultats, en una mostra de ple civisme democràtic). Segur que t’anirà millor, pujar al cavall perdedor no ha estat mai una bona estratègia en cap cursa, bé sigui d’hípica o electoral.
7. I a propòsit d’això últim, et suggereixo un nom per al teu nou partit: “Hail Cayetana” (però ben escrit, no pas com ho va fer l’imbècil de la foto); o si en vols un altre de no tan provocador, què et semblaria aquest: “CAT”, aprofitant les inicials del teu aristocràtic nom. De fet, aquesta idea no és nova atès que temps enrere el polèmic Jesús Gil, que en pau descansi, ja va fundar el seu propi partit amb l’original nom de GIL, Grupo Independente Liberal. Esclar que un partit com el teu que es digués “CAT” seria com si VOX es rebategés amb el nom d'”ABASCAL” (“Asociación BAScoCAtalana Libre”).
8. Postdata: Cayetana, si em permets un altre suggeriment, què et semblaria aquest edifici com a seu del nou partit? espaiós, amb bones vistes i sembla ser que pròximament en traspàs.

Soooooo!

En aquests darrers temps que en aquest país s’està apostant per una greu onada recentralitzadora des del punt de vista polític, per allò que l’estat central, és a dir Madrid i res més, recuperi competències de govern delegades a les comunitats autònomes (no ens enganyem, bàsicament per anul·lar les autonomies del País Basc i Catalunya), el tema de la llengua no és menor i ocupa una de les primeres pàgines de les agendes de certs partits polítics (PP, Ciudadanos i VOX); per exemple, ho podeu veure en aquest primer article de premsa, aquest segon i un tercer més. Doncs bé, sembla ser que ja s’hi hagin posat i començat per eliminar els anglicismes que tant invaeixen les nostres llengües llatines. De fet, si l’orgull patriota espanyol té una espina clavada al cul pel penyó de Gibraltar, és lògic que no es continuï admetent la “contaminació lingüística” de la llengua de Cervantes, seria com jugar a fubol contra la selecció anglesa i perdre en camp propi per golejada (bé, això ja va passar no fa gaire).

Doncs bé, no hi ha millor manera de fer veure a la gent què ja s’està fent feina que dur a terme iniciatives fàcils, barates i ben visibles, i heus aquí una: canviar els senyals de trànsit com es veu en aquest exemple. De fet, corre la brama que la idea inicial era canviar l’anglicisme “stop” per una veu tan espanyola i “cañí” com la de “so“, interjecció que segons el diccionari de la RAE s’utilitza per aturar les cavalleries. El que va passar és que els operaris van veure que els sobraven dues lletres i ja posats, devien decidir de pintar-les també. Ja ho veieu, en comptes d’avançar aquest país recula.