El valencià maltractat

No descobriré la sopa d’all si us dic que fa temps que el temà de si el català que parlen a les terres valencianes és el mateix que el que parlem a Catalunya, o no, aixeca polseguera entre certs partits polítics, bàsicament de la dreta extrema i l’extrema dreta (per entendre’ns, PP, Ciudadanos i altres). En el fons no deixa de ser una polèmica buscada i artificial perquè, per una banda, aquests polítics han utilitzat el tema com a arma llancívola contra tot allò que faci tuf a català, contra allò que han titllat de “pancatalanisme” (com si Catalunya tingués un exèrcit amagat no sé ben bé on preparat per conquerir i annexionar les terres al sud de La Sènia); de fet, tinc la sensació que justament l’anticatalanisme més furibund no prové de Madrid sinó de València. I per l’altra banda, és una polèmica també artificial perquè argumentar que el valencià i català són llengües diferents és com dir que el castellà d’Espanya no té cap lligam amb el castellà d’Argentina, Xile, Colòmbia, Bolívia, Mèxic, Costa Rica, etc. Deu ser que no té res a veure en això la conquesta i colonització d’aquestes terres per part de la corona hispànica durant uns quants segles, d’igual manera que el català de les terres valencianes no prové de l’expansió de la corona catalanoaragonesa que s’hi va produir encara fa uns quants segles més. En altres paraules, que el fet que siguin dues llengúes molt semblants separades només per una línia en un mapa és tan sols una casualitat (p. ex. podem recordar aquí el vincle no català que el PP valencià va atribuir al valencià o en aquest altre exemple del diari “La Razón”, gens sospitós de ser catalanista).

En això, són aquests partits polítics que defensen la no catalanitat del valencià els primers que quan tenen l’oportunitat d’utilitzar-la, fer-ne bandera i mostrar-se’n orgullós, la menystenen, l’arraconen i des del poder que puguin ocupar, la pretenen també eliminar de la vida pública (i si puguessin, també de la privada). I ni tan sols sembla que tinguin cura de voler parlar-la bé. I d’això aquí teniu un exemple: una piulada de la Mª José Català, política del Partit Popular, antigua alcaldesa de Torrent, que no és poc, diputada a les Corts i actualment candidata del PP a la alcaldia de València. Aquesta dona hauria de saber que en castellà el topònim “Valencia” no porta accent, MAI, i que en la llengua que diu que sempre defensarà va amb accent obert, VALÈNCIA. Potser deixant-se portar per l’ADN anticatalà que sempre ha caracterizat el PP valencià, pensa que és inadmissible que el valencià tingui accents oberts, com el català, i que si se n’ha de posar algún que sigui tancat, com al castellà. Sra. Català, ho pot comprobar vostè mateixa introduint l’entrada “Valencia” (castellà) en qualsevol traductor disponible a la xarxa (p. ex. aquest). D’altra banda, té collons la cosa que tractant-se d’aquest tema, aquesta dona es digui, precisament, “Català” … coses del destí.

Fins i tot, el partit que reuneix els “cuñaos” d’aquest país i que també ha estat sempre beligerant amb el tema de l’idioma, sembla que ho tingui bastant més clar com es desprèn d’aquest cartell de propaganda electoral: el “ciudadano” Toni Cantó, suposat actor que no fa gaire va dir que a Catalunya no podia fer teatre perquè parlava en espanyol (i per això va rebre aquesta clatellada), i que tampoc no es cansa d’afirmar que el castellà ha desaparegut (sic) de Catalunya (aquí), el podeu veure en primer pla amb el topònim de València ben escrit, en valencià o català, com vostès desitgin.

La importància d’un accent

En aquest bloc les entrades etiquetades al grup d’accents són unes quantes, un reflex que deu ser una qüestió bastant important des del punt de vista de les “heretgies” ortogràfiques que es pretén combatre des d’aquest espai. I el tema no és menor perquè depenent de quin sigui el context i de si una determinada frase es treu fora d’aquest, el significat del que es vol dir pot crear confusions i, el més important, interpretacions divertides. No entraré aquí en l’eterna discussió de si alguns accents diacrítics que s’han eliminat s’havien d’haver mantingut, no sóc filòleg i per tant no disposo de prou arguments com per mantenir una o altra postura. De fet, de vegades, quan escric paraules que van accentuades, ho faig perquè sè que s’han d’escriure d’aquesta manera, perquè ho diuen les normes, però no pas perquè les conegui del tot.

Bé doncs, anem al tema: en castellà ja fa un temps que l’accent de la paraula “solo” va ser eliminat del diccionari quan abans es posava per fer referència a l’adverbi i es podia substituir per “solamente”, amb la qual cosa “solo” (sense accent) indicava l’adjectiu (de persona solitària). Tot i així, aquesta decisió va generar una certa controvèrsia i aquí en teniu un bon exemple i us poso també una imatge que acompanyava una entrada passada que feia referència al tema.

No fa gaires dies, a propòsit del debat electoral dels principals caps de partit que s’ha de fer a A3 o a TVE, vaig trobar per la xarxa aquesta altra imatge que deixa molt clar el que es deia abans: que la manca de l’accent (en castellà, de la “tilde”) de la paraula “solo” pot generar confusions. Potser, i per curar-se en salut, la mateixa RAE va dir que en cas de risc d’ambigüitat amb l’adjectiu “solo” es pot escriure “sólo” (amb accent), com podeu comprovar aquí. Aleshores, pregunta: el candidat Sánchez acabarà debatent només amb si mateix perquè cap l’altre l’acompanyarà en el debat, és a dir, perquè estarà més sol que un mussol en el plató de TVE? O és que realment es vol dir que només assistirà a aquest i no al d’Antena 3? Les males llengües diuen que no vol anar a aquest darrer perquè no té ganes que el tallin ara sí i ara també amb allò de “Volvemos en 7 minutos” que, en opinió meva, hauria de ser el lema de la cadena.

I per acabar, perquè veieu la importància de posar o no l’accent, us passo aquesta imatge que també he trobat per la xarxa: com bé diu el meu col·lega Sebastià Altimiras aquest és un cartell digne de ser penjat a les portes de Neverland o de qualsevol bisbat.

El llogater de La Moncloa

Com altres vegades m'”apropio” d’una imatge trobada per les xarxes per fornir aquest bloc. Aquesta serveix per deixar en evidència els traductors automàtics que deuen fer servir els diaris amb doble edició, en castellà i català, alhora que també per evidenciar la mala praxi de la gent que ha de controlar la feina que fan les màquines: potser hi confiem massa, pensem que la faran millor que els humans i per tant, com ximples que demostrem ser, ens en despreocupem. En canvi, i com sovint recordo als meus estudiants quan han de fer un exercici redactat i pensen que els correctors del processador de text ja corregiran les seves nombrosoes mancances en aquest camp, l’ordinador només fa allò que algú abans li ha dit que ha de fer i si li ho diu malament, aleshores la màquina ho farà també malament. Però us confesso que costa molt d’inculcar aquesta idea en uns caparrons que han crescut i “madurat” en un entorn completament digital: no deixo de pensar que tot forma part d’un complot mundial en què la tecnologia acabarà per fer ximples i imbècils als humans, encara més.

Però deixem-nos de cabòries i anem al tema: poso al mà al foc per dir que en el titular en castellà devia aparèixer la paraula “inquilino” per a referir-se al Sr. President del Govern d’aleshores, en Mariano Rajoy, i en essència val a dir que no ho va deixar de ser en cap moment com també ho és ara el Sr. Pedro Sánchez, en tant que els presidents no són propietaris del palau on resideixen. Ara bé, és també cert que cap president del govern espanyol paga un lloguer per residir a La Moncloa (això ja deu anar amb el càrrec, faltaria més). Per tant, l’ús de la paraula “llogater” és incorrecte atès que el diccionari de la llengua catalana la defineix com una “persona que fa ús d’una casa, d’un pis, etc., pagant-ne lloguer” i s’hi indica que és sinònima d'”inquilí“, que en castellà té aquest significat segons el diccionari de la RAE.

Tot plegat, no sé quina formació deu tenir la persona que va redactar aquest titular, hem de suposar que és periodista, i si és així m’imagino que va oblidar una de les lliçons més bàsiques a l’hora de redactar noticies, com és la de no complicar-se la vida de forma innecessària, com en molts altres àmbits; s’hagués pogut substituir aquesta expressió per una de més normal que fes referència a la persona i/o al càrrec (Sr. Rajoy, president, etc.), sense haver d’esmentar el seu règim de residència. D’altra banda, tal i com s’està posant el tema dels lloguers a moltes ciutats espanyoles, amb uns bombolla que tard o d’hora esclatarà, per això en diuen “bombolla”, dubto molt que amb el sou de president del govern hi hagi prou per pagar el que costaria el lloguer de la Moncloa si es posés al mercat.

Privilegis univerCitaris?

De nou faig ús d’una imatge trobada per la xarxa fa un temps per reactivar aquest bloc. D’entrada no em va cridar l’atenció tant el “delicte” en si mateix com el fet de deduir que s’havia “comès” a la UAB i per l’experiència que tinc d’haver-hi estudiat fa molt de temps, aquesta pintada està (o estava) en un dels murs de l’antiga Escola de Professorat d’EGB (m’imagino que ara deu ser la Facultat de Ciències de l’Educació). En aquest mateix bloc ja m’he fet ressò d’altres pífies ortogràfiques, pròpies o alienes, que he pogut trobar en un espai universitari, només cal que busqueu per l’etiqueta “universitats” i us sortiràn unes quantes entrades. Amb aquesta altra, que estic convençut que no serà la darrera, queda de manifest un cop més que la Universitat ha deixat de ser ja fa un temps, aquell “temple” de la saviesa que en general hom pensava que era. I si a més a més les “heretgies lingüístiques” provenen, com em penso, d’un dels llocs que ha de vetllar perquè no es produeixin ni mai ni enlloc, doncs és allò de tenir una mala peça al teler.

D’altra banda, segur que amb això hi ha gent que pensarà que no és més que el reflex d’un sistema educatiu que com més va més empitjora, en molts aspectes i també en aquest de més bàsic. Sigui com sigui, o bé l’autor d’aquest pintada té un petit problema de pronunciació entre les consonants “S” i “C” o bé més d’una persona segur que s’està demanant com redimonis ha arribat aquí, quin filtre previ s’ha saltat i de quin privilegi ha gaudit. Definitivament, la universitat ja no és el que era.

“Lleixiu literari”

Val a dir, d’entrada, que aquesta fotografia no és meva sinó que la vaig trobar no fa gaire per aquest món de les xarxes socials. L’aprofito, doncs, per afegir més llenya al foc de les “heretgies lingüístiques”. En primer lloc, i al respecte del cartellet, sóc conscient que de vegades és complicat llegir bé una paraula que inclogui les lletres “ll” i “x” gairebé una al costat de l’altra, fins i tot ho és per a mi mateix i m’hi d’esforçar per pronunciar-la correctament. Segon, no és la primera vegada que ens topem amb pífies d’aquesta mena en l’àmbit de les botigues i supermercats, i en aquest bloc podeu trobar-ne unes quantes (p. ex. aquí i en aquesta altra entrada). I certament sembla ser un espai idoni per “caçar-ne” alguna de tant en tant. Dit això, com són aquestes unes dates propícies perquè més d’un es perdi per una gran superfície en busca de joguines per regalar, el convido a perdre’s una estona per la secció d’articles de neteja de la llar quan estigui fart de remenar prestatges. De ben segur que hi trobarà llibres, diaris i revistes per “lleixir”.

Sel·leccionem xalecs?

Vagi per endavant que aquestes dues imatges no són recents, les tenia guardades de fa temps, ni tampoc corresponen a la mateixa botiga però les poso juntes en una de sola perquè el sector del comerç proporciona molta “matèria primera” a aquest bloc. Quant al primer cas, l’errada de l’ela geminada és un dels “clàssics” dins l’ampli ventall d’errades ortogràfiques i reconec també que jo mateix he de consultar de tant en tant el diccionari per verificar si l’he de posar o no (p. ex. aquí). Això, però, no sembla que ho hagin fet els autors d’aquest cartell i en aquests casos insisteixo: no costa gaire consultar un diccionari si després no es vol que un “inquisidor de l’ortografia” com jo us deixi en evidència.

Pel que fa a la segona, dir que és un cartell d’una conegudíssima botiga de roba de Manresa de preus que fan treure la respiració i en què més d’un cop s’hi ha vist entrar algun que altre jugador del F.C. Barcelona (la gent que sigui de la ciutat no li serà gaire difícil esbrinar-ne el nom). Però no ens desviem del tema; sembla que els seus responsables no segueixen gaire l’actualitat internacional d’aquí a la vora, perquè no serà que els informatius de TV3 es van fer un fart de dir la paraula “armilla” per referir-se a tots els francesos que vestint “armilles grogues” protestaven i tallaven carreteres fa unes setmanes contra la política del seu president Emmanuel Macron. Curiosament allà no van ser titllats en cap moment de “terroristes”, com sí ho són aquí els CDR. Deuen ser els Pirineus, que eviten que arribin a les nostres contrades aires més propis del segle XXI.

Tot plegat, ja ho sabeu, si voleu formar part d’un CDR català vestiu una armilla groga i deixeu els “xalecs” per a uns altres. Si us han d’acusar de “terroristes”, “sediciosos”, “rebels”, “antipatriotes” … com a mínim que no se us titlli també de ser uns analfabets catalans.

 

 

Barrabassades unionistes

Un any i mig després de la darrera entrada, Fartografia torna a l’activitat, tot i que no sé si això serà flor d’un dia o tindrà una certa continuïtat. De totes formes ja podeu comprovar que la present entrada tampoc aportarà res que sigui gaire significatiu, tret que penseu que ho sigui el deixar en evidència les barrabassades ortogràfiques a què ens hem acostumat a veure en aquests darrers temps des del bàndol unionista, espanyolista, constitucionalista, dictatorial, fatxa, etc. (poseu-hi l’adjectiu que cregueu més idoni), arran el conflicte del “procés català”. Qui em segueixi pel Facebook (l’única xarxa social on hi trec el cap) ja deu conèixer el meu posicionament en aquest tema que per descomptat, està a les antípodes dels missatges de les imatges; per això encara amb més ganes em prenc l’objectiu iniciàtic d’aquest bloc. D’evidenciar les barrabassades lingüístiques que cometi la gent “indepe” ja s’encarregarà el meu homòleg de l’altre bàndol, si és que n’hi ha algú que s’hi dediqui.

Dit i fet, aquí teniu unes poques mostres de l'”analfabetisme funcional” de certes persones que a base de pals i hòsties ens volen fer combregar amb les seves rodes de molí. Rieu una estona ja que és una de les poques coses que podem fer davant la repressió i injustícia a tots els nivells (polític, judicial, econòmic …) que estem patint.

I per acabar, aquesta altra imatge d’en Rivera (àlies “Ahora digo que no pacto con VOX y mañana firmamos el acuerdo”) que serviria també d’exemple del gran perjudici que ha fet la immersió lingüística (en català). Ja se sap, és molt millor la immersió en castellà que de sempre s’ha estat fent a EspaÑa.

Mala peça al teler universitari

Sovint en el món universitari els professors ens queixem de l’escassa, i dolenta, formació en general amb què arriba bona part de l’estudiantat, per descomptat també en aquells aspectes que tenen a veure amb la naturalesa d’aquest blog. Sobre això mateix, de vegades també s’ha comentat el dilema que podem tenir sobre si hem de dedicar part del nostre temps a esmenar errades en qüestions que suposadament han de tenir ja dominades, o passar de tot i fer-l’orni, pensant que això ja no és de la nostra competència; dit en altres paraules, en algun cas m’he demanat com redimonis ha pogut arribar a la universitat alguns estudiants que al meu més modest parer, no reunien uns certs mínims. De fet, la Facultat de Filosofia i Lletres ja fa uns quants anys que va decidir que tothom, a 1r curs, i a banda de la titulació que estigués cursant, havia de fer l’assignatura “Expressió oral i escrita” (a triar català o castellà). És a dir, una mena de curs propedèutic, semestral, de 6 crèdits i passant per caixa.

De totes formes, valdria més que no ens queixéssim tant i mirar-nos més el melic en tant que de vegades nosaltres no som tampoc un bon exemple de prèdica. Prova d’això són alguns escrits que provenen de diferents òrgans de la mateixa universitat i que podeu trobar en aquests sengles enllaços del bloc d’en Xavier Villalba: el primer és un fragment de la guia docent oficial d’un mòdul d’un màster, mentre que el segon és a propòsit de l’atac informàtic massiu del virus Wanacry de fa unes setmanes i del missatge que apareix en la pantalla dels ordinadors connectats a la xarxa de la UAB quan els connectem.

Certament, reconec que algunes d’aquestes errades detectades són d’un nivell elevat, que poden ser un pèl difícil de detectar. Però de totes formes, això no treu que un centre educatiu superior no hagi de mostrar una cura lingüística de tot allò que comunica, sigui qui sigui qui ho faci. I és clar, després ens trobem que els nostres estudiants no dominen gaire la llengua, ni la pròpia ni la primigènia, el llatí. I això ho podem trobar a la Facultat de Filosofia i Lletres; aquí us deixo la fotografia d’una pintada que hom va fer a l’entrada del seu Deganat amb motiu de la darrera vaga d’estudiants, i on es pot llegir aquesta expressió que vindria a significar “tot és comú” o “tot és de tothom”. No sóc gaire destre en llatí però després de buscar en diferents webs he arribat a la conclusió que “comunia” s’ha d’escriure amb dues emes. De totes formes, si algú m’ha de corregir li prego que ho faci: sempre és bo aprendre dels errors.

 

¡Catalufos, no pitéis el “ipno”!

La gent que em segueix en això de les xarxes socials (no gaires, tot sigui dit) i la que em coneix realment (espero que uns quants més) ja sap que més d’un cop m’he declarat persona que odia el futbol de totes totes. I no entraré, de nou, en explicar-ne els motius, només reiterar el que per mi és el principal i el pal de paller de la meva postura: en aquest país el futbol fa més mal que bé perquè fa que moltes persones que, d’entrada diríem que són “normals”, es comportin durant una estona (més o menys perllongada) com autèntics pallassos (si optem per l’accepció còmica) o com hooligans (si tirem per la vena més violenta). Per descomptat que també trobem molts aficionats a qui aquest esport només els provoca una visualització encara més evident de la seva imbecilitat o agressivitat. Per això intento no caure en aquest costat fosc del comportament humà i si algú m’ha de titllar d’imbècil o pallasso, doncs que sigui per un altre motiu (*).

Faig aquesta introducció perquè un cop més la final de la Copa del Rei de futbol d’aquest propassat dissabte entre Barça i Alavès ha estat un excel·lent aparador per deixar anar la bilis de la catalanofòbia a la qual ja estem més que acostumats. De fet, fins i tot podria dir que és la reacció o contraatac a la ja preceptiva xiulada que fan els aficionats catalans a l’himne espanyol. Per tant, empat a un pel que fa a suposades ofenses (personalment tant em fot que es xiuli l’himne com que jo sigui inclòs en un determinat col·lectiu pel simple fet de ser català). Ara bé, el que Fartografia no pot passar per alt de cap de les maneres és veure com fins i tot persones que es deuen sentir espanyoles fins la mèdul·la -ja sabem que ningú és perfecte- no són capaces d’escriure correctament una paraula de només 5 lletres, i que tan sols una la diferencia entre el castellà i català. Ara ja veiem que el futbol també deixa en evidència gent d’allò més analfabeta i després les maleïdes xarxes socials ja s’encarreguen de visualitzar-ho als quatre vents.

(*). Per descomptat que aquesta crítica no va dirigida a tota aquella gent que sent aficionada al futbol es comporta encara d’una forma razonable, que n’hi ha i en conec alguns. Les grans simplificacions fan que només ens fixem en els extrems i ens oblidem, en canvi, de tot el que hi ha pel mig.

L’error importa, el “tamany” … també

Són nombroses les entrades que en aquest bloc he dedicat a la qüestió dels castellanismes i tot i així, no me’n cansaré de continuar fent-ho. Malgrat que molts estiguin tan interioritzats dins el català més normatiu, que molta gent no se n’adoni o fins i tot que t’ho neguin quan fas l’observació pertinent, és una batalla que crec que no s’hauria de perdre llevat que arribi un dia que l’Institut d’Estudis Catalans ens digui que obre la porta a certes paraules que avui dia les qualifiquem de “castellanismes”, “barbarismes”, cas en el qual ja no podríem parlar d’un o altre sinó de “manlleus” o “estrangerismes”, com és el cas de molts neologismes la majoria d’ells provinents de l’anglès (anglicismes) o el francès (gal·licismes). No m’estendré gaire més en aquesta qüestió ja que ni en sóc un gran expert -reconec que sense voler jo mateix en deixo anar algun que altre, de castellanisme- ni tampoc em vull repetir més que la sopa d’all. Ara bé, això no vol dir que quan vegi algun pel carrer o directament me’l trobi a la bústia no hi hagi de ficar cullerada, oimés si són d’aquells tan habituals com alhora clamorosos, que fan obrir els ulls de bat a bat.

De fet, i només a tall de recordatori, aquí us deixo els enllaços a tres entrades anteriors que tracten el tema (estètica, mobiliari i finançament) i també, tot seguit us presento dos exemples més de castellanismes “clàssics” que fins i tot aquí ja hem tractat en més d’una ocasió. Més que res per donar també sortida al material que tinc recollit de fa temps i que em serveix de pretext per intentar reactivar aquest bloc, que ja fa uns mesos que està “mort”.

 

El primer exemple torna a tractar la qüestió de si “financiem” o “financem” i veient això potser valdria més que algunes clíniques dentals oferissin als seus clients mentre esperen a ser atesos manuals d’ortografia en comptes de números endarrerits de revistes del cor, motor, salut o del que sigui (de fet, diria que això va a menys veient que ara tothom ja fa ús del seu mòbil per fer temps). Per la seva banda, aquest segon exemple passa per alt, tot i les grans ulleres del gos de l’anunci, que el que importa és la “mida” i no pas el “tamany“. I efectivament, com més gran sigui la pífia, més visible és.