Panellets discordants

S’acosta la diada de la Castanyada i això vol dir que fa dies que hem començat a veure als aparadors de les pastisseries, fleques i supermercats anuncis que ens recorden que hem de continuar amb la tradició de menjar un dolç tan nostre com són els panellets, alhora que tampoc hem d’oblidar les paradetes de moniatos i castanyes que més d’un cop, val a dir-ho, ens els hem menjat amb màniga curta i xancletes. Sigui com sigui, amb temperatures estivals o de rigorós hivern, no hem de deixar enrere aquesta tradició i que quedi arraconada per la festa “importada” de Halloween (o com deia el Lópes de la mítica sitcom de TV3, Plats Bruts, “Gendolin”). Dit en altres paraules, vosaltres us imagineu que a l’Amèrica més recòndita i profunda celebrin una típica romeria andalusa? doncs el mateix. I com el món dels dolços no té perquè estar deslligat del tot del que passa a la vida real, aquí també podem trobar algun que altre panallet discordant, d’igual manera que molts catalans no estem d’acord amb l’status quo actual i el volem canviar, tot i les amenaces que venen des de Madrid: en el meu cas, reconec que tinc ganes que allà agafin el toro per les banyes i apliquin el famós article 155 de la p*** Constitució espanyola, tan sols per veure què passa i com s’ho faran després.

Però no ens desviem del tema i tornem al que ens ocupa aquí: en la primera imatge podeu veure com a alguna fleca catalana s’han “colat” aquests panellets discordants, potser uns quintacolumnistes? potser “importats” del cap i casal barceloní on ja sabem que alguns parlen allò que en diuen “xava“? La qüestió és que han comès una errada tan habitual com confondre la vocal “E” per l'”A”. Això sí, curiosament la baguette sí està ben escrita, no fos cas que els nostres veïns gals François Hollande i Manuel Valls s’encabritessin. De totes formes, quan al voltant de la fleca d’aquest cartell tens uns quants locals més anunciant panellets, correctament escrits, fóra bo que ens poséssim a rumiar si el nostre cartell també ho és i acceptar la possibilitat que l’hem espifiat: no fem com aquell conductor ben carregat d’alcohol que es pensa que són els altres els que circulen a l’inrevés.

Per acabar, us poso l’enllaç al capítol de Plats Bruts sobre panellets i Halloween.

Canibalisme ortogràfic?

És ben cert que amb això de la globalització, multiculturalitat, la presència de gent d’altres països, el fenomen televisiu dels programes de cuina, etc. cada cop veiem àpats molt curiosos, “exòtics” i que a casa nostra, fins no fa gaire, o bé encara no havien arribat o bé si els trobaves en la carta d’algun restaurant, els consideràvem com “extravagants”. Per sort, hem estat prou sensibles com per obrir el nostre paladar a altres menges i ja no ens hem de limitar als típics entremesos, canalons de la iaia (per cert, sempre m’he demanat qui és aquesta iaia que és capaç d’estar a moltes cuines alhora), fricandó amb bolets, botifarra amb patates i de postres, el pijama, flam de la casa o fruita del temps (de vegades d’un temps molt antic, tot sigui dit). Ara bé, sigui per les causes abans indicades o per altres, podem trobar-nos amb nous plats que per molt oberta que sigui la mentalitat del comensal, no deixen de “grinyolar” una mica, de generar una certa angúnia o neguit perquè hom pot tenir la sensació de sentir-se un “caníbal”. I és que no sé com s’ho agafaria la clientela si d’entrada se’l servís una tapa d'”òrgans carnosos contràctils que serveixen per a produir el moviment de les diferents parts del cos en els animals”, ja que això és, en realitat, un MÚSCUL. Potser és que la crisi del sector pesquer ja és tan greu que els mariners no s’estan de manies i són capaços de vendre en la subhasta del peix qualsevol cosa que es mogui.

Sigui com sigui, si de cas, faríem una tapa de musclos i una altra de … potser cloïsses? Us remarco això de les “xirles” perquè tinc els meus dubtes més que seriosos: no he sabut trobar aquesta paraula en català i al seu lloc els diferents diccionaris consultats m’indiquen “cloïsses”, “escopinyes” … Això sí, demano que les patates facin honor al seu nom i siguin, realment, braves: la mania de molts bars de confondre aquesta salsa amb una barreja de quètxup i maionesa és un “crim gastronòmic” que no passaria la primera ronda del càsting de Masterchef.

I per cert, ja que parlem de “crims”, aquí en teniu un altre: és curiós la concepció que pot tenir la gent sobre els animals que ens podem menjar i aquells altres que és una aberració fer-ho. En altres paraules, tothom veu lògic i acceptat que els porcs, pollastres, vaques, xais i conills passin per l’escorxador i en surtin esquarterats i en canvi, fer això mateix amb un poltre és titllat d’assassinat … sí, amb una “A” a la primera vocal. El cavall és, de ben segur, un animal que cau molt bé a moltes persones, d’imatge noble, de vegades salvatge i indomable i per tant, que acabi sent servit en una safata de porexpan a les carnisseries deu ser vist com un pecat. M’imagino també que en aquesta concepció les pel·lícules també hi tenen molt a veure (aquí en teniu algunes). Tant se val, la carn de poltre ha entrat al paladar de la gent i no en sortirà pas. Qui sap si en el fons, aquesta anotació al cartell l’ha escrita un vegetarià o un ferm defensor de les dietes veganes però que sàpiga que de la mateixa manera que segons ell hi ha assassins als escorxadors i carnisseries, també n’hi ha que assassinen la llengua.

Per cert, el meu agraïment a dos antics estudiants (en Quim Vilar i l’Eduard Planas) per haver-me proporcionat les imatges.

 

De política catalana …

 Ja fa un temps que, per bé o malament, ens hem despertat d’aquell somni que ens feia creure que des d’un punt de vista polític, Catalunya era una mena d’oasi lliure dels defectes i perversions propis del sistema polític de la resta de l’Estat. D’un temps ençà aquest miratge s’ha esvaït i la ciutadania catalana que vol estar informada no té més remei que patir un dia rere altre les notícies sobre escàndols, corrupteles, tràfic d’influència, portes giratòries entre el món de la política i l’empresarial, etc. i que tot plegat fa que no pari de créixer la tan anomenada “desafecció” de la gent vers la classe política. Després, aquesta mateixa s’esquinça les vestidures per l’aparició de moviments com el 15M, partits nous com Podemos, el creixement d’altres abans residuals com C’s i UPyD, la radicalització dels extrems (d’esquerra i dreta), una major presència i visibilitat de moviments feixistes i xenòfobs, etc. Com es diu en aquests casos, tal faràs, tal trobaràs.

En la primera imatge que acompanya aquesta entrada faria bé Esquerra Republicana de Catalunya -que no ho oblidem, pretén ser partit de govern a les properes eleccions autonòmiques- de fer circular entre les seves bases municipals un manual de bones pràctiques ortogràfiques abans de penjar els seus cartells. I és que els afiliats i simpatitzants d’ERC de Sant Joan de Vilatorrada (al costat de Manresa) hauria de saber que l’opinió de la gent compta per fer més poble o si ho preferiu, es té en compte per aquesta finalitat. Es confon l’acció amb l’efecte. Per cert, imatge rebuda d’un dels seguidors del bloc, en Mariano (gràcies!!). I sense canviar de registre, què me’n dieu de la segona imatge? el Pujol ha passat de ser gairebé idolatrat per molta gent d’aquest país a caure al més terrible dels inferns: i és que es veu que això d’anar a Andorra no era tan sols per comprar formatge, carregar tabac i mirar de passar d’amagat sota les catifes del cotxe algun aparell d’electrònica que era difícil de trobar (i més car) una mica més avall. Suposo que ha decebut molta gent, a altra li ha donat carnassa per atacar el procés sobiranista i barrejar naps i cols i a molts més no els ha sorprès en absolut: és allò de “ja t’ho deia jo” o de “per aquí tothom ho sabia”.

Sigui quina sigui la sensació que tinguem d’aquest cas de corrupció -un més i a aquestes alçades ja no ens vindrà d’un- l’autor d’aquesta pintada hauria de saber que el cap del clan Pujol, en Jordi Pujol i Soley, pot ser qualsevol cosa però mai un “embusteru”, més que res perquè aquest insult o qualificatiu no existeix en català. Com moltes altres vegades recorrem a castellanismes quan també tenim les nostres pròpies paraules: en aquest cas un embustero és una persona que diu embustes, és a dir, segons el diccionari de la Real Academia Española, una mentira disfrazada con artificio (un sinònim seria embaucador) i la podríem substituir per “mentider”, “farsaire”, “falsari”, “que ensarrona” … Per tant, ara podem acusar en Pujol de moltes coses i de tots els mals del nostre país d’aquí a l’eternitat però d'”embusteru”, literalment, no.

Poder de convicció de Fartografia?

Res em faria més il·lusió que tenir la certesa que aquest bloc serveix per conscienciar la gent de la importància d’escriure bé el català, sobretot si allò que s’ha d’escriure ho ha de llegir altra gent, bé sigui perquè es tracta d’una pintada al carrer, bé d’un cartell d’un comerç, material de promoció, etc. Això voldria dir que el bloc tindria una certa audiència i remarcaria, encara més, la meva faceta una mica vanitosa per la qual a qualsevol blocaire li agrada que algú llegeixi allò que publica a la xarxa (allò que en castellà se sol dir “a nadie le amarga un dulce”). De totes formes, i si he ser sincer amb mi mateix i tocar de peus a terra, no compto que Fartografia tingui un volum de visites tan elevat com per sortir als rànquings de blocs amb més visites. Però deixarem la porta oberta per si de cas … Faig aquesta introducció perquè si us fixeu en aquesta primera imatge no hi veureu res d’especial, el cartell de la botiga no conté cap errada ortogràfica i per tant, no tindria sentit que fes esment … llevat que la compareu amb la que apareix en aquesta entrada del passat mes de març: la mateixa botiga amb el cartell, ara sí, esmenat: han passat de la forma incorrecta “sortit” a la correcta “assortiment” (també es pot dir “assortit”). Com deia a l’inici, ja m’agradaria que el canvi de cartell fos motivat per haver aparegut en aquest espai -voldria dir que hi han entrat- però serem modestos. En qualsevol cas, benvingut sigui el nou cartell i per cert, si compareu els dos us adonareu que el negoci s’ha ampliat: ara també compren plata (potser és que ja ens hem venut totes les joies i ara estem en una fase de recollir totes les rampoines que siguem capaços de trobar pels calaixos).

De fet, aquest tipus d’entrada per “premiar” les rectificacions no és la primera que podeu llegir al bloc; a l’abril del 2013 ja en vaig fer una altra sobre els interessos cobrats en la compra d’ulleres en una coneguda cadena d’òptiques d’un petit país dels Pirineus que ara, dia sí i dia també, surt als mitjans de comunicació espanyols perquè sembla que hem descobert que s’hi poden tenir comptes corrents opacs al fisc. Amb o sense frau fiscal, també val la pena recordar aquesta esmena “òptica”. I per acabar, us poso aquesta segona imatge tan curiosa de la cara d’un mico que recollia en aquesta altra entrada: recordeu que parlava de com algú no sabia insultar correctament i confonia els feixistes (en aquest cas catalans, que també en deu haver-hi) amb el “faxistes”, és a dir, la gent que encara al segle XXI s’entossudeix a seguir utilitzant un aparell anomenat fax. Doncs bé, ja fa un temps que algú altre es va dedicar a netejar la pintada de l’insult que hi havien escrit i ara es pot tornar a veure el mico sense cap màcula. Doncs gràcies, més enllà de les pintades encara hi ha persones que vetllen perquè l’art urbà es conservi en bones condicions, encara que en aquest cas vagi en detriment de trobar més material amb què fornir el bloc.

Sapigueu, doncs, que em comprometo a publicar de nou el material esmenat que vagi trobant; de totes formes, molt em temo que aquests casos són, més aviat, l’excepció que confirma la regla.

 

Fartografia, de guàrdia per vacances

Veient aquest cartell fotografia fa pocs dies i a pocs metres de casa meva, entendreu que Fartografia es vegi obligat a organitzar un servei de guàrdia o de reforç durant les vacances. Ja sabem que per aquesta època de l’any tot i tothom es relaxa i pel que sembla, les bones formes en l’ús de la llengua no en poden quedar al marge. M’estalviaré de fer un dels meus comentaris habituals de les altres entrades perquè com ja podreu suposar, qualsevol cosa que pugui dir estaria de més. Aquest matí l’he tornat a veure i havien arrencat el tros de paper de “Ve …” i alguna ànima caritativa havia corregit la preposició “asta” afegint-li l’hac inicial corresponent. És clar que potser volien dir que tanquen per vacances perquè se’n van a fer … “vejaciones” amb la cornamenta (o banyam) d’un bou o un cérvol, una llança o el pal d’una bandera. I és que hi ha gent molt bèstia.

Com us deia a l’inici, Fartografia farà bé en muntar un cos de guàrdia per a situacions tan clamoroses com aquesta (que no “glamoroses”). Ja veieu que una lletra de diferència pot fer molt de mal. Així doncs, que tingueu bones vacances, jo continuaré vetllant perquè la gent faci un bon ús del català. De fet, però, aquest tipus de situacions ridícules no són una excepció, i com a mostra, aquí en teniu una.

Llogo plaça de pàrquing i de regal, un diccionari

Encara recordo no fa gaires anys, en comprar el pis que ara ocupo, la insistència del promotor del bloc perquè em quedés una segona plaça de pàrquing amb l’argument que això revaloraria, encara més, la meva inversió. Per sort, en un dels pocs moments de lucidesa que de tant en tant tinc, vaig declinar l’oferiment contraargumentant que ja tenia un segon pàrquing molt a prop. I perquè veieu de quines xifres estem parlant, heu de saber que durant un temps, en aquell mateix carrer podies veure uns quants anuncis enganxats als fanals demanant la gens menyspreable xifra de … 24.000€ per una plaça. Total, si et pares a pensar amb calma es tracta només de dues línies de color groc pintades al terra. I és que en aquells anys de bombolla immobiliària espaterrant, alguna gent feia autèntics disbarats, tant a l’hora de vendre propietats com, sobretot, de comprar-les. Per sort, la crisi està contribuint a posar una mica les coses al seu lloc -malgrat els “cadàvers” que deixa al seu pas- i de fa un temps estem assistint a la caiguda dels preus dels habitatges, així com també el de les places d’aparcament. L’oferta d’aquestes darreres supera amb escreix la demanda actual, potser també la gent s’ho rumia dues vegades a l’hora de comprar un segon cotxe (per la inversió i el cost de mantenir-la), i tot això es fa notar en els preus de venda.

Sigui com sigui, perquè veieu com de baix ha caigut el mercat immobiliari, us adjunto dues imatges de sengles cartells que anuncien el lloguer d’una plaça de pàrquing: la primera, escrita mig en català i mig en castellà (tot i alguna errada d’aquelles que criden al cel), em sembla prou divertida però no compto que l’autor del cartell opini el mateix perquè es queixa que algú li està robant les xinxetes (en aquell moment ja eren quatre cops). I és que avui dia la gent és capaç de robar qualsevol cosa. Potser que a canvi del robatori, el lladregot li deixi una nota amb el text correctament escrit.

I pel que fa a la segona -gentilesa d’una seguidora del bloc i antiga estudiant meva, l’Anna Madrid- no hi ha gaire cosa a dir: de la forma verbal “llogue”, potser el seu autor és de les Terres de Ponent (ja sabeu que allà les vocals neutres les pronuncien com una “E”) i respecte aquesta “Ç”, confesso que del meu estat d’astorament, fins i tot vaig consultar el diccionari francès no fos cas que aquesta paraula fos correcta en la llengua dels gals (per allò que també té aquesta lletra), però no ho és pas. En previsió que se us passi pel cap de trucar al seu autor i oferir-li un diccionari, m’he estimat més amagar el telèfon de contacte. Esperem, però, que la caiguda del mercat de places de pàrquing no sigui un fenòmen paral·el al descrèdit que hom mostra sovint pel català. Per cert, jo també llogo una plaça, ideal per a un cotxe de mida mitjana, us la deixaria a bon preu i en condicions molt avantatjoses … i de regal, un diccionari. Eps, no és cap broma (em refereixo a això del meu lloguer).

Joieria: buscant el glamur perdut

Definitivament es confirma el que molta gent ja sospitava de fa temps: el món de la joieria ha anat accentuant les seves diferències entre el que hom anomena l'”alta joieria” i la resta, sense que ningú gosi de dir, encara, “baixa”. Potser en paral·lel a tants anys de crisi econòmica -i els que encara ens quedem per viure- bona part d’aquest sector professional ha hagut d’enginyer-se-les per sobreviure a una més que fefaent baixada de les vendes i per tant, reducció dels beneficis, dels marges, etc. Les butxaques dels consumidors de l’enyorada classe mitjana (on has anat a parar?) estan més que escurades i els temps no conviden gens a destinar els pocs estalvis que un pugui arreplegar per destinar-los a la compra d’unes arracades, un anell, una polsera, etc. -i la meva dona us ho pot ben assegurar. És clar que mentre uns es van empobrint, altres s’enriqueixen perquè al cap i a la fi, aquesta és l’essència del model de producció i regulació capitalista, amb el segell més neoliberal que pugueu encarregar a la impremta. Per això l’alta joieria, la més fashion, no entén de crisi i segueix fent com si sentís ploure.

Per a la resta de mortals, però, tenim el recurs de comprar bijuteria (que no “bisuteria“) o ja darrerament, i sense cap mena d’embut ni vergonya, joies de segona mà, tot i que vés a saber per quines mans han passat abans. Allò que semblava circumscrit a altres productes -p. ex. roba, cotxes i altres- s’ha anat estenent i abraçat articles que sense que hagin estat considerats sempre de luxe, sí havien estat mereixedors d’una certa aureola de glamur que segurament feia il·lògic un mercat de segones. La crisi, però, ha posat cadascú al seu lloc i a molts els ha fet baixar de cop uns quants esglaons en l’escala social. I qui sap si els tornaran a recuperar … Encara rai que molts joiers es preocupen de nosaltres i vetllen perquè tot i aquest context tan fomut, puguem continuar lluint peces de joieria com si res passés. I és clar, si alguns poden comprar, altres volen vendre i peti qui peti, aquesta és una altra de les essències més pures del Capitalisme.

De totes formes, i partint de la idea que voler lluir elegància -encara que sigui de segones- no ha d’estar renyit amb una altra mena d’elegància, l’ortogràfica, no estaria de més que entre tanta compra-venda de joies algú es preocupés per aconseguir també un bon diccionari. Així, a la primera foto sembla com si es volgués vendre un home sàtir, en el sentit de morbosament luxuriós (allò que en castellà anomenen un “salido”), i en canvi a ningú se li ha passat pel cap de pensar que es tracta més aviat, de vendre un “gran assortit” o “assortiment” de joies (per cert, sense accent). I de la segona foto, què cal dir? un poti-poti d’espifiades on a més de barrejar el castellà i català, s’inclouen algunes errades més que evidents, tret que qui hagi fet el cartell sigui de l’àrea barcelonina (ja sabeu, per allò de parlar xava i de com es pronuncien certes paraules com, justament, “cotxe”) i/o que tingui afinitats amb l’antiga cultura dels faraons o de la Grècia clàssica (per allò de la ciutat de Tebas). Potser valdria la pena que paguessin més que ningú per comprar un diccionari o com a mínim, contractar algú que tingués una mínima idea d’ortografia en català. Per cert, aquesta botiga és dels mateixos propietaris que aquesta altra que va donar peu a l’entrada que us enllaço aquí (recordeu les “papaletes d’empenyo”?).

Sigui com sigui, continuarem buscant el glamur associat al món de la joieria allà on sigui, per molta crisi que hi hagi. I perquè veieu que mal de molts, conhort de ximples, no us penseu que tothom està lliure de pecat (cliqueu aquí i ho podreu comprovar).

Feixistes? insulteu bé, collons!

No enganyaré ningú si dic que aquests són uns temps convulsos des de molts punts de vista, també per descomptat, polític. El fet que siguem testimonis de com certs actes reivindicatius (manifestacions de l’11-S, vies catalanes, etc.) apleguen com més va més gent (tot i que des de Madrid i certes plataformes mediàtiques ho neguin per activa i per passiva), que cada cop es parli més de la celebració d’una possible consulta -quan no d’eleccions plebiscitàries-, de la impossibilitat legal i/o material que es faci (que potser requisaran les urnes?), que aquesta qüestió sigui tractada dia sí i dia també en molts mitjans de comunicació, d’un i altre costat (amb més serenor o directament amb un atac al seny i sense unes mínimes normes d’educació) … tot això i unes quantes coses més fan que hom tingui la sensació que als darrers anys s’hagi accentuat la “distància” entre Catalunya i la resta de l’Estat, o per dir-ho en terminologia més acuradament política, la “desafecció”. Que si uns volen marxar, que si uns altres volen quedar-se, que si tirem pel dret i fem una DUI (Declaració Unilateral d’Independència), que si ens envien la Brunete (no la mediàtica sinó la divisió cuirassada), que si ens insulten o insultem, que si quedarem fora de la Unió Europea i del sistema solar si gosem de fotre el camp o que tampoc n’hi haurà per tant com ens ho volen fer creure, etc. Amb aquest panorama és ben lògic que al final un acabi perdent l’oremus i ho reflecteixi també amb una pèrdua de coneixements ortogràfics.

Fixeu-vos en aquesta trilogia d’imatges. En primer lloc, dir que les dues primeres les podeu trobar a un conegut carrer del centre antic de la ciutat de Manresa (ja se sap que aquesta porta el virus independentista a la seva sang i que fins i tot va cometre l’heretgia d’acollir el 1892 l’assemblea en què es van aprovar les famoses “Bases de Manresa“, potser el primer text modern que defensava un cert autogovern per a Catalunya). No sé del cert l’autoria de la imatge de fons (la cara del mico) però si feu un volt per aquesta zona veureu uns quants murals de l’artista manresà Benvingut Parrilla en edificis ara abandonats i tapiats, que recorden els comerços que hi havia abans, i amb la finalitat de dignificar un barri que com tants altres d’altres ciutats, no és que estigui en els seus millors moments (aquí teniu el seu bloc). Potser en aquest cas concret el mural no és seu perquè si no m’hi he fixat malament, les seves obres venen firmades i aquest no. Tant se val, que el fons no ens faci perdre la missió d’aquesta entrada: de forma una mica dissimuladament algú altre hi ha escrit un missatge que és tant contundent com mal escrit.

No discutirem aquí sobre la veracitat de l’afirmació perquè entraríem en allò que en castellà diuen, “ver la paja en ojo ajeno y no ver la viga en el propio”, alhora que de “feixistes” en podem trobar arreu i de qualsevol nacionalitat. Sempre he pensat que no tot ha de ser negre o blanc i que de grisos l’escala pot ser molt llarga. Amb el context descrit al principi de l’entrada, segons que es digui avui dia, a qui i on, un pot acabar sent titllat de feixista, colpista i vés a saber de quantes coses més no gaire agradables, per descomptat. De totes formes, si hem d’insultar algú en funció de la seva tendència ideològica i els seus actes, fem-ho bé, collons! no és gaire difícil deixar anar uns quants improperis que siguin correctes. Llevat, és clar, que ara estiguem fent aquí una pilota massa grossa i l’autor del missatge realment volgués adreçar-se al col·lectiu de gent d’origen català que utilitza, encara, el FAX, un aparell que suposo que avui dia ha quedat arraconat de les botigues, oficines i bancs i que si se li explica a un jove què era i per a què servia, deurà pensar que està en una classe d’història d’abans de la Revolució Industrial.

Per si de cas, i si aquest missatge no anava adreçat a la gent que fa ús del fax, poso aquesta tercera imatge perquè la persona en qüestió vegi com s’ha d’insultar correctament. De totes formes, no us penseu ara que els antifeixistes catalans són uns perfectes lletrats i en canvi els altres són uns incultes i analfabets: per sort, de tot hi ha a la vinya del Senyor, sense distinció de credos ni ideologies. En cas contrari, de ben segur que aquest bloc seria titllat d’esbiaixat i ideològicament tendenciós.

Fartografia és massa inquisitorial?

Pareu atenció a aquesta primera imatge que no fa gaire vaig trobar a l’aparador d’una sabateria de Manresa. Em va cridar molt l’atenció la paraula “cessació” i en el meu esperit més aferrissadament inquisitorial vaig pensar de totes totes que no era, en absolut, correcta, sinó que caldria haver escrit “cessament”. Així que ja m’estava preparant per a redactar una entrada com Déu mana quan se’m va passar pel cap de consultar el diccionari i per sorpresa meva, comprovo que estic equivocat i que és correcta: es refereix a l’acció de cessar, l’efecte (p. ex. la cessació d’hostilitats, la cessació del dolor, etc.). Teniu aquí, doncs, la prova, per una banda, de com fins i tot el zel per la vetlla del bon català ens pot portar a equivocar-nos i passar-nos de la ratlla. I de l’altra, i contràriament als antics inquisidors eclesiàstics, de com l’ortogràfic sap reconèixer les seves febleses humanes i admetre quan s’ha equivocat. Hagués pogut no fer cap referència a aquest cartell i ningú se n’hagués assabentat, però perquè vegeu que prefereixo fer prevaldre la dimensió correctora i educativa d’aquest bloc per sobre de la repressiva i sarcàstica, aquí em teniu per fer saber a la gent que la paraula “cessació” és correcta, igual que “cessament” (que va ser la que em va venir al cap en veure el cartell). Per això hi he afegit el símbol de “correcte”. En cap cas, però, haurem d’admetre un castellanisme tan habitual com “cese” (i en món del futbol en català es diu bastant sovint). De totes formes s’ha de reconèixer que per bé que vàlida, no crec que sigui gaire habitual; potser es deia més abans que no pas avui dia, en consonància amb l’antiguitat de la sabateria en qüestió.

El cartell hagués estat perfecte si no fos per aquest petit “detall” de confondre la conjugació del verb “tancar” en la seva forma del participi. Tot i així, i perquè veieu que aquest és un error força habitual, us en poso la imatge d’un altre amb la mateixa badada, malgrat que els motius d’ambdós cartells són del tot diferents … o potser no tant: o és que una defunció no és un cessament absolut i irreversible de qualsevol signe de vida? Sigui com sigui, he de reconèixer que només per aquesta qüestió verbal no hagués fotografiat els cartells però ja posats, fem-ho. Sempre és bo aprendre dels propis errors, encara que siguin de pensament i no d’acte, i fer-ho extensiu perquè altri també se’n puguin beneficiar. Ja veieu que l’inquisidor no és tan dolent com alguns pensen i de vegades, fins i tot, pot ser una mica tou.

Espaculem amb la llengua?

Ja fa temps que la bombolla immobiliària ha esclatat als morros de molta gent i més d’un se’n deu ara estar penedint d’haver-se pujat al carro que fa uns anys passava per arreu del territori català, prometent obtenir incomptables beneficis amb la compra d’un habitatge. I tant se valia on es localitzés, les seves característiques, si era nou de trinca o de segona, tercera o vés a saber per quines mans havia passat abans, gran o petit, etc. Qui no tenia una segona residència, un dúplex, àtic o casa amb jardí i piscina, no era ningú. I en aquesta dinàmica, diguem-ho clarament, gairebé tothom hi va participar: la contractació d’una súperhipoteca de per vida va esdevenir senyal de ser algú important en aquesta vida. I per això bancs i caixes es van afanyar a donar-nos la possibilitat de no quedar-nos enrere i de poder presumir per haver prosperat, ni que sigui a base de crèdit però alhora d’una base de recursos financers molt feble. Qui no ha sentit mai allò de “sigues propietari d’una casa que mai baixaran de valor”, o “no lloguis un pis perquè és llençar els diners, fes-te’n propietari”. M’estalvio moltes coses sobre aquesta qüestió perquè qui més, qui menys, ja sap com ha anat la història i què està passant avui dia, per desgràcia: dificultats per pagar el rebut de la hipoteca, desnonaments per no poder fer front als deutes i el que és encara més greu, més d’un suicidi derivat d’aquesta situació. La riquesa que se suposava donava un habitatge s’ha esvaït gairebé de cop i volta i ara ens adonem que mai hem sigut rics i que mai hem deixat de ser pobres.

Però deixem de banda aquesta perspectiva tan dramàtica de l’assumpte i anem a l’objecte d’estudi d’aquest bloc: fixeu-vos en aquesta primera foto que us adjunto com apareix una paraula que va estar en boca de tothom i com de vegades la seva pronunciació amb un determinat accent ens pot jugar una mala passada a l’hora d’escriure-la. No sé exactament si això seria un exemple del que des de comarques endins anomenem “parlar pijo” o “bleda”, o per entendre’ns, el que feia l’actriu catalana Lloll Bertran fa uns anys en un programa de TV3 quan interpretava el personatge de Sandra Camaca; si ho recordeu, i amb un to certament exagerat, parlava com si no sabés pronunciar les “e” obertes o neutres i directament deia l’a. De totes formes, si l’autor d’aquest missatge clarament reivindicatiu -per cert, en un edifici a mig construir de Vilanova i la Geltrú-  pertany al grup ARRAN (que no ho sé del cert), aleshores podríem pensar que dins les seves files de militants hi ha alguna persona infiltrada. I és que si hem de fer cas de la seva ideologia i objectius, aleshores aquesta associació juvenil no es caracteritzaria, precisament, per tenir a les seves files persones que puguem qualificar de “pijos”. Tant de bo que tinguessin també una secció dedicada a segar arran qualsevol desviació o heretgia lingüística.

Però si de totes formes ens hem embrancat en una hipoteca i necessitem moblar la llar, segurament també ens caldrà uns quants calés. I què millor que trobar una botiga -en el cas de la següent foto, de cuines- que ens ho posi en safata i que no ens haguem d’amoïnar per si hem de recórrer a mobles de segona ma o nous de trinca però d’una qualitat tan baixa que en comptes de postades de fusta porten muntades altres fetes amb paper de fumar. Per tant, posats a fer-la grossa, demanem també diners perquè el contingut de la llar (aquesta seria el continent) sigui també digne i serveixi per atorgar-nos una certa prestància. Ara bé, aneu amb compte què demaneu perquè potser la botiga en qüestió no us doni ben bé el que necessiteu. I és que si observeu el cartell de la fotografia us adonareu que us poden encolomar una cosa que no existeix. Podríem parlar del barbarisme sobre el verb “finançar”, que és la versió correcta d’una expressió tan habitual com incorrecta com és “financiar”, i d’aquí podríem afegir derivats com “finançament” (en comptes de “financiació” o “financiament”) o “financer” (per “financier”). Ara bé, confesso que no havia mai abans escrita aquesta paraula tal qual es mostra a la imatge, que suposo vindria a ser la traducció literalment errònia del castellà “financiación” o la derivada de “finanza”. I perquè la cosa quedi clara i no en tinguem dubtes, l’autor del cartell ho remarca en color groc. Ole tu!!

Per cert, no us cregueu tot el que digui la televisió. Dic això perquè justament amb motiu del darrer premi de Fórmula 1 que van transmetre per TV3 (25 de novembre), abans d’iniciar-se la cursa van posar uns quants anuncis de concessionaris de cotxes, tots de l’Àrea Metropolitana (em va recordar allò del Movirecord de quan encara anava al cinema). Doncs bé, us ben asseguro que es van fer un fart de pronunciar la paraula “Financiació”. Per tant, i encara que ho publiqui La Vanguardia, les vaques no volen i a TV3, la “nostra”, també podem trobar autèntiques “perles lingüístiques”.