Conjunció massa excloent?

Són unes quantes vegades les que en aquest bloc hem vist que la qüestió dels accents pot portar de corcoll a més d’una persona. Jo mateix he reconegut també que de tant en tant he de repassar les normes d’accentuació i que sovint sé com s’accentuen les paraules no tant per conèixer-les bé, aquestes normes, sinó més aviat perquè a força d’escriure i llegir, al final ja he memoritzat l’opció correcta: si porten accent, si no en porta, si és tancat, obert … I si tot i així el dubte no desapareix, sempre dic que és molt fàcil recórrer a Internet i consultar un dels nombrosos manuals que hi podem trobar, de tota mena i dirigits a qualsevol tipus de públic (p. ex. us enllaço aquest amb una orientació clarament escolar).

Si entrem una mica en detall del cas que ens ocupa aquí, veurem que la lletra “O” pot portar un accent obert o tancat, depenent dels casos, però mai s’accentua quan l’han deixada sola. En aquest cas es tracta d’una conjunció, és a dir, un nexe que uneix oracions o paraules, de tipus disjuntiu, que implica una elecció forçosa, ergo, o una cosa o una altra (podeu veure-ho en aquest enllaç). De fet, quan es tracta d’immboles, o bé els llogues o bé els compres però no es poden excloure les dues opcions alhora.

MH President Puigdemont, l’hi o li

Ha començat la campanya, una més, per a les elecciones europeas i municipals, és ben bé que no sortim d’una que ja hi som en una altra. Qui segueixi el tema ja estarà al cas de la polèmica d’aquests darrers dies al voltant de la resolució de la Junta Electoral Central (JEC) de retirar la candidatura del President Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí (aquí), de la rectificació posterior per part de la justícia espanyola (imagineu com de prevaricada deuria ser la decisió de la JEC) (aquí) i del “zasca” que han rebut en Casado i Rivera, després que el Tribunal Constitucional (TC) ha rebutjat sengles recursos presentats (aquí). De respostes i opinions sobre aquesta darrera decisió, que m’imagino és definitiva i sense possibilitat de recórrer, n’hi ha per a tots els gustos i colors, i per descomptat que jo me n’alegro. I tant de bo que si surt escollit en Puigdemont pugui presentar-se en territori espanyol per recollir l’acta de diputat i gaudint de total immunitat. Crec que molta gent que se sent molt pero que molt espanyola, aquella que posa la bandereta per damunt de qualsevol altra cosa, s’afanyaria per demanar asil polític a Portugal, Andorra o el Marroc.

Deixant de banda les meves cabòries, crec que el donar suport al Sr. Puigdemont s’hauria de fer amb un cert rigor ortogràfic, sigui quin sigui el canal i plataforma utilitzada. Així, en aquesta imatge que he trobat al grup de Facebook anomenat Catalans for yes Group podeu veure algunes errades clamoroses; d’entrada, i començo pel final, l’autor del text no sembla tenir gaire clar el tema dels accents atès que el pronom “TU” no en porta (en castellà sí) i sí el pronom “QUÈ” però obert, no pas tancat (això seria també en castellà). I sense moure’ns de l’àmbit dels pronoms, aquest “L’HI” fa molt mal d’ulls en aquest cas; m’explico: la forma correcta seria “Li” perquè és el pronom de tercera persona que substitueix un complement indirecte (CI) o si ho preferiu, és el datiu singular del pronom de tercera persona ell. El Sr. Puigdemont és el CI perquè respondria a les preguntes “A qui li han tret el càrrec?” i “A qui li han tret el títol de President?” i “A qui li han tret el sou?”.

Val a dir que la forma “L’HI” existeix, és correcta, però en altres situacions. No seré jo qui us doni una lliçó de combinacions possibles de pronoms febles ja que no és el meu fort, però en aquest cas hi ha una regla bàsica: cal tenir en compte si es vol substituir un complement o dos: “LI” correspondria a un complement indirecte i “L’HI” a dos, un de directe i un altre d’indirecte (o també val un de circumstancial de lloc) (vegeu-ne alguns exemples). En tot cas, qui ho tenia sempre molt clar era el Molt Honorable President de la Generalitat José Montilla quan era imitat al programa “Polònia” de TV3, com ja ho comentava en aquesta entrada de … l’octubre de 2013. I és que tempus fugit.

Les rates no portaran accent

Avui, dijous 9 de maig, hi ha una jornada de vaga a les universitats públiques convocada per la plataforma ILP Universitats -que està formada per sindicats d’estudiants, assemblees, joventuts de partits i entitats socials- per reclamar allò que fa temps es ve reclamant: la rebaixa de les taxes universitàries per abaixar el preu de la matrícula. D’entrada em sembla un molt bon motiu per protestar i la vaga és una manera de fer-ho; jo, que treballo a la Universitat Autònoma de Barcelona, d’ençà un temps em trobo estudiants que després d’haver començat (hi faig docència a 1r curs de Grau) em diuen que ho han de deixar estar, si mes no temporalment, perquè estudiar els resulta més car del que havien previst (al cost de la matrícula s’han d’afegir altres despeses com per exemple, el transport), se’ls ha denegat la beca i s’han de posar a treballar del que sigui i on sigui per arribar a final de mes. I ja no parlem de nivell de Màster, on hi ha gent que ja ni ho contempla perquè els preus de la matrícula són encara més elevats (tret que siguis en Pablo Casado i te’l regalin). Per tant, benvingudes totes aquelles accions que vagin encaminades a facilitar la vida d’estudiant en el seu trànsit per la universitat, que encara que molta gent pugui pensar el contrari, ja us dic que no és gens fàcil ni còmode.

Ara bé, aquesta solidaritat no hauria d’excloure la crítica quan una determinada acció no s’ha fet correctament, en aquest cas des del punt de vista ortogràfic; aquesta imatge l’he trobada al compte de twitter del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans – UAB i correspon a una pancarta penjada a la Facultat de Dret. De forma gràfica i alhora despectiva es titlla la gent que vol fer classe de “rates” (que no comparteixo); ara bé, algú altre podria titllar l’autor del text d’analfabet perquè les rates podran fer el que puguin fer però en tot cas no PODRAN mai posar l’accent a la tercera persona del plural del temps futur del verb PODER. Si fos en castellà sí (accent tancat) però no en català, deu ser allò del fet diferencial entre rates catalanes i rates espanyoles.

El valencià maltractat

No descobriré la sopa d’all si us dic que fa temps que el temà de si el català que parlen a les terres valencianes és el mateix que el que parlem a Catalunya, o no, aixeca polseguera entre certs partits polítics, bàsicament de la dreta extrema i l’extrema dreta (per entendre’ns, PP, Ciudadanos i altres). En el fons no deixa de ser una polèmica buscada i artificial perquè, per una banda, aquests polítics han utilitzat el tema com a arma llancívola contra tot allò que faci tuf a català, contra allò que han titllat de “pancatalanisme” (com si Catalunya tingués un exèrcit amagat no sé ben bé on preparat per conquerir i annexionar les terres al sud de La Sènia); de fet, tinc la sensació que justament l’anticatalanisme més furibund no prové de Madrid sinó de València. I per l’altra banda, és una polèmica també artificial perquè argumentar que el valencià i català són llengües diferents és com dir que el castellà d’Espanya no té cap lligam amb el castellà d’Argentina, Xile, Colòmbia, Bolívia, Mèxic, Costa Rica, etc. Deu ser que no té res a veure en això la conquesta i colonització d’aquestes terres per part de la corona hispànica durant uns quants segles, d’igual manera que el català de les terres valencianes no prové de l’expansió de la corona catalanoaragonesa que s’hi va produir encara fa uns quants segles més. En altres paraules, que el fet que siguin dues llengúes molt semblants separades només per una línia en un mapa és tan sols una casualitat (p. ex. podem recordar aquí el vincle no català que el PP valencià va atribuir al valencià o en aquest altre exemple del diari “La Razón”, gens sospitós de ser catalanista).

En això, són aquests partits polítics que defensen la no catalanitat del valencià els primers que quan tenen l’oportunitat d’utilitzar-la, fer-ne bandera i mostrar-se’n orgullós, la menystenen, l’arraconen i des del poder que puguin ocupar, la pretenen també eliminar de la vida pública (i si puguessin, també de la privada). I ni tan sols sembla que tinguin cura de voler parlar-la bé. I d’això aquí teniu un exemple: una piulada de la Mª José Català, política del Partit Popular, antigua alcaldesa de Torrent, que no és poc, diputada a les Corts i actualment candidata del PP a la alcaldia de València. Aquesta dona hauria de saber que en castellà el topònim “Valencia” no porta accent, MAI, i que en la llengua que diu que sempre defensarà va amb accent obert, VALÈNCIA. Potser deixant-se portar per l’ADN anticatalà que sempre ha caracterizat el PP valencià, pensa que és inadmissible que el valencià tingui accents oberts, com el català, i que si se n’ha de posar algún que sigui tancat, com al castellà. Sra. Català, ho pot comprobar vostè mateixa introduint l’entrada “Valencia” (castellà) en qualsevol traductor disponible a la xarxa (p. ex. aquest). D’altra banda, té collons la cosa que tractant-se d’aquest tema, aquesta dona es digui, precisament, “Català” … coses del destí.

Fins i tot, el partit que reuneix els “cuñaos” d’aquest país i que també ha estat sempre beligerant amb el tema de l’idioma, sembla que ho tingui bastant més clar com es desprèn d’aquest cartell de propaganda electoral: el “ciudadano” Toni Cantó, suposat actor que no fa gaire va dir que a Catalunya no podia fer teatre perquè parlava en espanyol (i per això va rebre aquesta clatellada), i que tampoc no es cansa d’afirmar que el castellà ha desaparegut (sic) de Catalunya (aquí), el podeu veure en primer pla amb el topònim de València ben escrit, en valencià o català, com vostès desitgin.

La importància d’un accent

En aquest bloc les entrades etiquetades al grup d’accents són unes quantes, un reflex que deu ser una qüestió bastant important des del punt de vista de les “heretgies” ortogràfiques que es pretén combatre des d’aquest espai. I el tema no és menor perquè depenent de quin sigui el context i de si una determinada frase es treu fora d’aquest, el significat del que es vol dir pot crear confusions i, el més important, interpretacions divertides. No entraré aquí en l’eterna discussió de si alguns accents diacrítics que s’han eliminat s’havien d’haver mantingut, no sóc filòleg i per tant no disposo de prou arguments com per mantenir una o altra postura. De fet, de vegades, quan escric paraules que van accentuades, ho faig perquè sè que s’han d’escriure d’aquesta manera, perquè ho diuen les normes, però no pas perquè les conegui del tot.

Bé doncs, anem al tema: en castellà ja fa un temps que l’accent de la paraula “solo” va ser eliminat del diccionari quan abans es posava per fer referència a l’adverbi i es podia substituir per “solamente”, amb la qual cosa “solo” (sense accent) indicava l’adjectiu (de persona solitària). Tot i així, aquesta decisió va generar una certa controvèrsia i aquí en teniu un bon exemple i us poso també una imatge que acompanyava una entrada passada que feia referència al tema.

No fa gaires dies, a propòsit del debat electoral dels principals caps de partit que s’ha de fer a A3 o a TVE, vaig trobar per la xarxa aquesta altra imatge que deixa molt clar el que es deia abans: que la manca de l’accent (en castellà, de la “tilde”) de la paraula “solo” pot generar confusions. Potser, i per curar-se en salut, la mateixa RAE va dir que en cas de risc d’ambigüitat amb l’adjectiu “solo” es pot escriure “sólo” (amb accent), com podeu comprovar aquí. Aleshores, pregunta: el candidat Sánchez acabarà debatent només amb si mateix perquè cap l’altre l’acompanyarà en el debat, és a dir, perquè estarà més sol que un mussol en el plató de TVE? O és que realment es vol dir que només assistirà a aquest i no al d’Antena 3? Les males llengües diuen que no vol anar a aquest darrer perquè no té ganes que el tallin ara sí i ara també amb allò de “Volvemos en 7 minutos” que, en opinió meva, hauria de ser el lema de la cadena.

I per acabar, perquè veieu la importància de posar o no l’accent, us passo aquesta imatge que també he trobat per la xarxa: com bé diu el meu col·lega Sebastià Altimiras aquest és un cartell digne de ser penjat a les portes de Neverland o de qualsevol bisbat.

Doc, posa-hi l’accent!

No fa gaires setmanes va ser notícia el 30è aniversari de l’estrena als cinemes de la primera pel·lícula de la famosa trilogia de “Regreso al futuro”, protagonitzada per en Michael J. Fox i Christopher Lloyd, i que de ben segur tothom ha vist més d’un cop de tant que l’han passat per televisió. I crec que deu ser una d’aquelles pel·lícules que mai ens cansarem de veure. Doncs bé, per si no ho recordàveu -i sinó, la premsa i les xarxes socials ja es van encarregar de fer-ho- a la segona entrega en Marty McFly viatjava al futur, més en concret al 21 d’octubre del 2015, és a dir, tot just fa un mes, i quedava astorat dels avenços tecnològics i invents que suposadament teníem en aquesta època: les vambes que es cordaven soles, caçadores autoeixugables*, cotxes voladors, skates que llisquen per l’aire i uns quants més, alguns dels quals encara són ficció i uns altres que ja estan entre nosaltres. Per cert, per aquelles mateixes dates vaig veure un reportatge del canal Discovery Max en què el director (Robert Zemeckis) i el guionista (Bob Gale) explicaven això mateix i confessaven que no van saber preveure un invent que indefectiblement és tan habitual avui dia com imprescindible per a molta gent: el telèfon mòbil (no recordo que esmentessin Internet i per si de cas ja ho faig jo).

Doncs bé, perquè veieu que hi ha gent amb molta imaginació i temps per perdre (o que es deu avorrir molt), en un mur de Facebook vaig trobar aquesta imatge ben curiosa que reproduïa una piulada i en què es veu com en Marty s’equivoca: fa un temps la Real Academia Española (RAE) va aconsellar (eps! però no era cap proposta normativa) la supressió dels accents diacrítics a l’adverbi “solo” i als pronoms demostratius, però tot i així encara som molts els que els continuem posant. Per tant, en aquest cas preferim no seguir el consell i pel que sembla, és aquest un tema que genera un cert debat entre autors, editors i acadèmics; d’entrada no m’imagino com deu ser una reunió entre els membres de l’Academia per debatre si cal introduir una nova paraula al diccionari (un exemple), o com deu ser formar part de l’equip que revisa definicions de les ja incloses, però qui sap si ens sorprendrien a tots plegats per l’elevat to de les seves discussions, l’acarnissament entre uns i altres, etc. El que sí està clar és que en Marty McFly i en Doc no van saber preveure que hi ha coses de la llengua que no es toquen, que la tradició val més que qualsevol argument i que si a l’escola ens castigaven fent escriure a la pissarra 100 vegades la paraula “sólo” (amb accent), i us ho dic per experiència pròpia, era per algun motiu …

Marty i Doc, estigueu tranquils perquè llevat dels que no tenen ni idea del tema dels accents, hi haurà gent que com jo, seguirà accentuant “sólo”: no voldria generar cap mena de confusió si mai he d’escriure un missatge com aquest (del sexe), ni tampoc tenir-la si hagués de veure aquesta pel·lícula sense saber de què va i si l’adverbi no estigués accentuat en el seu títol: si es tracta de sexe, no és el mateix dir “només una nit” que “estar sol una nit” (en el primer cas potser no en tindré prou i en el segon potser m’hauré de dutxar amb aigua freda).

(*). Per cert, a la pel·lícula hi ha una escena on en Marty cau dins un estany i just sortir-ne tot xop la seva jaqueta s’eixuga automàticament. Doncs bé, sabeu la diferència entre els verbs “assecar” i “eixugar“?

Ens hem passat amb l’exfoliació?

Aquí ja s’ha dit més d’un cop que el món de l’estètica, perruqueria, perfumeria i altres àmbits més o menys afins són proclius a aparèixer-hi, i no és perquè l’administrador d’aquest bloc hi estigui renyit ja que més aviat no els freqüenta gaire, llevat d’una visita bimensual a la perruquera perquè posi una mica d’ordre al seu cuir cabellut que, sigui dit de passada, fa patxoca per l’edat que té tot i que també seria digne de sortir en un anunci del Just for men. Més aviat aquesta presència recorrent al bloc és ben merescuda perquè sense voler entrar-hi en els motius, és bastant habitual trobar alguna que altra errada ortogràfica digna de ser “retratada”. Per tant, a aquestes alçades de la pel·lícula hauríem de parlar de “clàssics”. Així doncs, fixeu-vos en les dues imatges que us adjunto, una al costat de l’altra (no us confongueu, pertanyen a comerços diferents): en primer lloc, la “destrucció de les capes superficials de l’epidermis” que és el que en realitat seria una “eXfoliació”, potser ha anat una mica més enllà del que seria desitjable i s’ha “cruspit” la lletra X. O qui sap si ha quedat molt dissimulada després que s’hi hagi aplicat el mateix “tiny” que a les pestanyes, quan m’imagino que més aviat s’hi hauria d’haver aplicat un “TINT“. És clar que si en català tenyim peces de roba, draps, teles, cabells, pestanyes i no sé quantes coses més, què menys que posar-hi un “tiny”, oi que sí?

Sembla que això ho tinguin més clar en el segon establiment al qual correspon la imatge de la dreta, amb aquesta noia tan bufona, pentinada, tenyida, hidratada, exfoliada i amb el cabell ben remogut després d’un bon massatge. Llàstima, però, que aquesta claredat no sigui la mateixa pel que fa a l’ela geminada atès que “capilar” du aquesta lletra. O també podria ser que el massatge fos amb final feliç i l’ela s’esvaís en un món de sensacions “capil·lars” fins aleshores mai vistes.

Però perquè veieu que l'”inquisidor lingüístic” que sóc jo també és humà, us poso aquesta tercera imatge amb el símbol de correcte. I potser us en demanareu el motiu? doncs ben fàcil: cliqueu en aquest enllaç de fa uns mesos i comprovareu com sembla que el personal de la mateixa botiga hagi anat a un curs intensiu de català perquè el maquillatge, ara sí, apareix correctament escrit en el cartell. Per tant, i actuant amb lògica, si aquesta perfumeria sortia abans al bloc per haver comès una “heretgia”, torna a fer-ho ara després que fos cremada a la pira dels “heretges”. No compto que la correcció del cartell respongui al fet d’haver vist aquest bloc, tot i que confesso que m’agradaria … què voleu que us digui, tothom és una mica vanitós.

 

Accents … quina fotesa!

No fa gaires dies vaig trobar aquesta noticia al diari electrònic de Wilaweb.cat al voltant de la proposta del conegut escriptor i presentador Toni Soler d’eliminar els accents en el catala, sumant-se amb aixo al debat que hi ha sobre com resoldre problemes que la gramatica actual i “oficial” no recull (aqui en teniu una mostra). Efectivament, al seu bloc apareixia aquesta entrada amb data del 9 d’abril i que duia el titol de, justament, “I si eliminem els acents?” i en que per recolzar els seus arguments el text apareix sense cap accent ni dieresi. D’entrada he de dir que jo no soc filoleg (ni ganes que en tinc) i per tant no em voldria ficar alla on no em demanen i exposare aqui nomes la meva mes modesta i humil opinio al respecte ja que, de fet, aquest es el MEU espai per fer-ho (faltaria mes!). En segon lloc, certament el catala deu ser un idioma un pel mes complex que altres i mes dificil d’aprendre del tot correctament des del moment que, per exemple, hi trobem pronoms febles, vocals fortes i atones, accents oberts i tancats, l’ela geminada, doble essa i altres “particularitats” que podrien recolzar allo que sovint es diu del “fet diferencial catala”. De totes formes, m’imagino que altres llengues deuen tenir tambe les seves propies casuistiques, per la qual cosa argumentar que l’eliminacio dels accents ajudaria a fer que el catala sigui mes “atractiu” per captar nous parlants, em sembla una mica simplista. Diguem que els accents i altres “foteses linguistiques” no deuen ser l’unic motiu perque una llengua resulti poc atractiva.

Tercer, tambe es diu que una part de la nostra comunicacio escrita diaria ja contempla el no us d’accents des del moment que es produeix i es transmet a traves dels dispositius mobils -llegeixi’s smartphones– i que, certament, ningu o poca gent s’escandalitza. Com ja s’ha dit en aquest mateix bloc (per exemple, en aquesta entrada) avui dia sembla donar-se mes valor a la practicitat, rapidesa i immediatesa (que no “idiotesa”) en la comunicacio que no a la correccio del text, el rigor, l’estil i … perque no dir-ho, tambe a la cal·ligrafia (en el cas cada cop mes rar que estiguem parlant d’un text manuscrit). Podriem mostrar-nos flexibles i acceptar que en determinats ambits la necessitat de ser curosos amb la llengua passi a un segon terme en pro d’aspectes com els acabats de citar. I aixo no hauria de suposar cap problema sempre i quan sapiguem diferenciar uns ambits d’uns altres, i ser tambe conscients que uns requereixen d’una determinada manera de fer i actuar que en uns altres no es valoren igual. Per exemple, i ja que he començat parlant del Toni Soler, si proposem d’escriure sense accents, aleshores per que no passem per televisio els gags del Polonia tal i com surten despres de la primera presa, amb els seus errors inclosos? O es que tothom diu sempre correctament allo que vol expressar sense equivocar-se o entrebancar-s’hi mai? Es tracta de dos ambits que sense estar a les antipodes no son ben be iguals, el primer vindria a ser com un esborrany del que sera despres el segon ambit, el resultat final que veura el teleespectador. La comunicacio quotidiana mes basica entre persones es plena de situacions linguistiques incorrectes i ningu parla tenint el diccionari i el manual al cap. Esclar que si ens quedessim amb la primera versio dels gags ja no podriem riure despres amb les preses falses.

I un altre problema que li veig a aquesta proposta d’eliminar accents es que estariem apostant per una via que potser acabaria reduint el valor de la bona escriptura fins a un nivell de banalitat. Si comencem per suprimir accents, quant temps passaria abans que fessim el mateix amb altres “molesties linguistiques”? No es que hom demani mantenir-se impassible davant els nous temps i que no s’hagi de plantejar en cap moment la revisio de les normes vigents; en aquest sentit estaria molt d’acord amb el paragraf d’aquest escrit de l’Albert Pla Nualart, quan es diu que “la llengua és i forma part dels seus parlants, ja que “sense parlants, la noció mateixa de llengua no tindria cap sentit. Però cal posar “certes restriccions” —unes normes— per garantir una comunicació eficient. Aquestes restriccions, els mateixos parlants les imposen de manera natural, “a favor de la viabilitat comunicativa i la cohesió lingüística de la comunitat parlant”, articulada gràcies a l’educació, la comunicació pública i la divulgació de coneixements“. Al cap i a la fi, i repeteixo que no soc filoleg, es ben cert que les probabilitats que una llengua sigui mes respectada augmenten a mida que ho fan tambe els seus parlants pero aixo no hauria d’implicar que comencem a ser massa permissius i suprimim certes particularitats que son les que li donen tambe riquesa i caracter diferencial. No compto que els que vetllen per la bona salut de l’espanyol es plantegin una mesura com aquesta i tampoc veig que sigui aquest un idioma que estigui de reculada.

En definitiva, es comença per sacrificar els accents i s’acaba per acceptar qualsevol text escrit en llenguatge de mobil i presentat en un context d’allo mes serios, o escoltant un presentador de noticies en horari de maxima audiencia que segueix el telepronter ple d’expressions com “vale”, “esto” i “pues”, d’aquelles que tota persona amb nomes un dit de front repeteix continuament quan esta parlant. Al cap i a la fi, oi que si fem de pintors no ens presentarem a un casament amb la roba de treball? oi que si assistim a un enterrament no ens comportarem com si estiguessim en un carnaval? Oi que si … trobariem molts situacions quotidianes on s’espera que actuem d’una manera concreta i no per aixo la vida ha de ser molt mes complicada, simplement cal saber diferenciar unes i altres. Si es questio de reduir la dificultat d’aprenentatge d’una llengua, aleshores fa temps que disposem de la solucio: es diu diccionari. Esclar que si no volem viure situacions com aquesta, aleshores potser si que el millor seria eliminar tota mena de norma: es allo de “mort el gos, morta la rabia”. Per acabar tota aquesta dissertacio, unes quantes imatges comiques sobre els accents: que la frivolitat no ens faci perdre la serietat. Per cert, la del sexe em sembla molt bona!

ATENCIÓ: he fet com el Toni Soler i us presento aquesta entrada sense cap accent i dieresi. Confesso que m’ha costat molt abans de publicar-la perque em fa mal als ulls i mes aviat, estic acostumat al contrari. Aviam si ara resultara que aixo m’agradara i em deixare d’estar de foteses com aquestes.

L’estètica del mal escriure

Recordeu aquesta entrada en què mencionava personatges tan dispars com en Bono (cantant) i l’altre Bono (polític espanyol que representa a la perfecció la “casta”)? Doncs bé, del primer fa temps que li he perdut la pista però del segon, i per desgràcia, no hi ha manera que ens en puguem desempallegar. És com una paparra i fins i tot, ara ha tingut la gosadia de publicar el segon llibre de les seves memòries “Diario de un ministro”. Deu ser allò de si no vols caldo, doncs dues tasses. Però anem al gra i no ens desviem del tema: fixeu-vos a la primera imatge com l’humà és l’únic ésser … intel·ligent (¿?) capaç d’entrebancar amb la mateixa pedra les vegades que convingui, i com per referir-se a “abonament” es recorre a un dels castellanismes més clàssics per substituir-lo. Esclar que també podria ser una picada d’ullet al resultat del partit de “Ciudadanos” (ara es fan dir així) a les eleccions al parlament andalús, ja que la frase podria passar per castellà en mig d’un anunci escrit en català. Per cert, adoneu-vos també de com els accents dels diferents serveis (“cavitació”, “liporeducció”, “exprés”, etc.) també s’han esvaït. Potser és cosa de la màquina del lipolàser que deu està mal calibrada i se’ls ha carregat tots, o qui sap si amb tanta “lipo” han quedat tan succionats que ni poden treure el nas.

I pel que fa a aquesta altra imatge, reconec d’entrada que no les tinc totes: ja sabem que avui dia el santoral pot ser més extens que una guia telefònica atès que de noms “nous” apareixen com de sota les pedres. De totes formes, no havia vist mai fins ara el primer nom de dona de la història de la humanitat escrit d’aquesta altra forma. No he estat capaç de trobar per la xarxa cap referència a aquest altre (¿?) nom i m’atreviria a dir que fins i tot, la persona més il·letrada sabria com escriure’l correctament. Podem pensar en un lapsus (en el teclat d’un ordinador les lletres “v” i “b” estan juntes), que l’autor de l’anunci ens vulgui demostrar el seu rebuig a aquesta història “creacionista” que sempre ens explicaven a catequesi o, simplement, que avorreix les pomes. Sigui com sigui, si realment és una errada, n’hi hauria per llogar-hi cadires però si per aquells misteris de la vida no ho és, aleshores demano disculpes.

Perruqueria versus ortografia o …

… Aliens versus Predator! perdoneu pel títol però és que no fa gaire em vaig adormir veient aquesta pel·lícula i ara el meu subconscient m’ho ha recordat. Anem, però, al tema; són molts els àmbits professionals que, malauradament, estan renyits amb un ús correcte del català als seus anuncis i altres plataformes utilitzades per promocionar els seus serveis. Gairebé estan a matar, com els dos espècimens de la pel·lícula abans citada. Sembla ser que el fet de remenar el cap i el cuir cabellut amb xampús, colònies i altres potingues, o de socarrimar el cabell a altes temperatures amb l’assecador i la planxa deu desorientar les neurones i deixar-les amb tanta poca esma com per ni tan sols, voler assegurar-se després que allò que s’anuncia està ben escrit. Aquí us deixo dues mostres extretes de la revista Totoci, una publicació gratuïta farcida d’anuncis de restaurants, bars, altres comerços i serveis personals i que de tant en tant em cau a les mans.

A la primera imatge la perruqueria en qüestió potser sí que et podrà assessorar de com deixar-te barba però en cap cas t’ho farà bé si es deixen pel camí les dues esses que falten al verb. Jo no sé si la barba està o no de moda però el que és ben cert és que l’ortografia (correcta) ja fa molt de temps que sí ho va deixar de ser. Per cert, aprofito l’avinentesa per dir que a mi, personalment, això que ara es porta entre els homes i que anomenen “barbes hipster” sempre m’ha semblat una mica deixat, per dir-ho clarament, brut. I quedi clar que jo tampoc m’afaito del tot malgrat que sí em passo la “moto” regularment. Una altra cosa és que la gent que se les deixa li agradi donar aixopluc a la microfauna bacteriana … (notícia); en aquest cas, segurament alguna que altra bactèria s’haurà cruspit les esses que li falten al verb. Per cert, si voleu uns consells sobre com arribar a ser un bon hipster (no és només qüestió de barba ja que també se’n pot ser dona, tot i que ara mateix no m’imagino una dona barbuda), aquí en teniu uns quants.

I la segona imatge no és que destaqui per contenir errades d’aquelles que clamen al cel però si parlem de núvies, ens estarem referint a un casament i sempre es diu que aquest ha de sortir perfecte, rodó. Doncs bé, no comença bé l’assumpte si la perruquera que ha pentinar la núvia ens ofereix un anunci amb un petit desori ortogràfic quants als accents. Potser és allò que en algun cas les tisores han tallat més del compte i en algun altre s’han deixat un manyoc (o bolic) de cabells. I és que de radiant no ho sé però segur que en aquest món no hi ha res que sigui perfecte i pel que vaig observant, encara menys en l’àmbit de les perruqueries, serveis d’estètica i altres per l’estil. I la propera entrada en serà una altra bona prova.

Per cert, quan visiteu la perruqueria perquè tingueu ganes de deixar enrere els cabells llargs i que us els tallin, aneu amb compte en com ho demaneu; si teniu la sort de topar-vos amb un/a perruquer/a que entre client i client es dediqui a fullejar el diccionari català i no les revistes del cor, potser us mirarà amb una certa estranyesa si li demaneu que us talli la melena (i aquí teniu l’explicació).