Soooooo!

En aquests darrers temps que en aquest país s’està apostant per una greu onada recentralitzadora des del punt de vista polític, per allò que l’estat central, és a dir Madrid i res més, recuperi competències de govern delegades a les comunitats autònomes (no ens enganyem, bàsicament per anul·lar les autonomies del País Basc i Catalunya), el tema de la llengua no és menor i ocupa una de les primeres pàgines de les agendes de certs partits polítics (PP, Ciudadanos i VOX); per exemple, ho podeu veure en aquest primer article de premsa, aquest segon i un tercer més. Doncs bé, sembla ser que ja s’hi hagin posat i començat per eliminar els anglicismes que tant invaeixen les nostres llengües llatines. De fet, si l’orgull patriota espanyol té una espina clavada al cul pel penyó de Gibraltar, és lògic que no es continuï admetent la “contaminació lingüística” de la llengua de Cervantes, seria com jugar a fubol contra la selecció anglesa i perdre en camp propi per golejada (bé, això ja va passar no fa gaire).

Doncs bé, no hi ha millor manera de fer veure a la gent què ja s’està fent feina que dur a terme iniciatives fàcils, barates i ben visibles, i heus aquí una: canviar els senyals de trànsit com es veu en aquest exemple. De fet, corre la brama que la idea inicial era canviar l’anglicisme “stop” per una veu tan espanyola i “cañí” com la de “so“, interjecció que segons el diccionari de la RAE s’utilitza per aturar les cavalleries. El que va passar és que els operaris van veure que els sobraven dues lletres i ja posats, devien decidir de pintar-les també. Ja ho veieu, en comptes d’avançar aquest país recula.

Ideologies que maten … l’ortografia

Fa temps que tant a Espanya com a Catalunya estem instal·lats en una situació política certament inestable i que dóna molt de joc als mass media. En un cas perquè després de fer-nos perdre el temps anant a votar el 20-D tenim un govern en funcions -per cert, algú ho ha notat?-, uns líders polítics incapaços d’assolir un pacte i un escenari de repetició de nous comicis electorals per al 26-J. I en l’altre cas perquè tot i haver-se arribat in extremis a un acord per formar govern després de les eleccions del 27-S, el panorama per al president Puigdemont és com el d’un malabarista intentant fer el seu número circense i amb els pallassos d’un i altre cantó fent-li la guitza. I ara tenim l’amenaça dels i les “cupaires” de tombar els pressupostos i per tant, el risc que tornem a unes altres eleccions. Sens dubte que aquests temps són també -i suposo que és una conseqüència de l’anterior- propicis perquè els candidats remarquin la seva fermesa en pro d’una determinada ideologia i alhora, la seva oposició a unes altres amb què ataquen, quan no insulten, els seus rivals. Així, tenim el Partit Popular que titlla de “comunistes” els líders dels partits d’esquerra (pacte Podemos-IU), acusació que també fa l’omnipresent Albert Rivera així que pot, que és molt sovint perquè no deixa de tenir un micròfon adherit al seu cos com si fos un apèndix més. En aquesta línea, no passa dia que no es vulgui relacionar Podemos i Pablo Iglesias amb el règim “populista” de Nicolás Maduro a Veneçuela, fins i tot en visites al país com si es tractés d’un messies (oi Albert?) o convocant reunions del Consell de Seguretat Nacional per tractar la situació que s’hi viu. Sembla ser que ara la màxima preocupació de la ciutadania és Veneçuela i jo sense saber-ho … Suposo que alguna cosa haurem fet malament en una vida anterior perquè se’ns castigui amb aquests polítics.

No em posaré aquí a advocar per una ideologia i denigrar d’una altra, però ja posats a estar més “ideologitzats” que ningú, per què no en reivindiquem una que defensi uns certs mínims ortogràfics en el moment d’agafar un esprai i fer una pintada a qualsevol mur? Ni sóc comunista ni tampoc un nazi (tot i que aquí ho sembli), totes dues tenen a les seves esquenes milions de morts (és el que té portar a l’extrem certs postulats ideològics) i si s’acusa algú de ser hereu d’un comunisme demodé també es podria dir el mateix d’aquells que són hereus d’un règim, franquista per a més senyes, que veia amb bons ulls el nazisme quan aquest semblava que s’havia de menjar el món. En la línia del que reivindico, us poso aquestes dues imatges: la primera(*) anunciant que el comunisme mata i si bé ja ho sabíem (o si més no s’ha fet en nom seu), el que potser desconeixíem és que en castellà aquesta paraula s’escrigui amb una doble “M”. La segona imatge és molt il·lustradora del que pensa molta gent: que bona part dels militants i simpatitzants dels partits d’ultradreta tenen poques neurones al cap, i sovint en mode off. Deixant de banda que s’ha de ser molt fill de puta per pensar això, és d’analfabet escriure-ho així; hi ha gent que presumeix de “nazi” i ni sap escriure correctament un dels distintius més recurrents d’aquesta ideologia: la salutació amb el braç amunt va acompanyada del crit “Heil” i no “hait” … gilipollas!! (**)

(*). Val a dir que aquesta pintada estava al costat d’una altra que deia el mateix en anglès i en aquest idioma sí és communism.

(**). Sóc conscient que aquest insult no és correcte en català però sempre m’ha agradat. Potser hauríem de dir “carallot”.

Contra la gentrificació: no tot s’hi val

La gent que segueix aquest bloc sap que el seu objectiu és aportar un minúscul granet de sorra a la millora del trist panorama de la situació del català escrit que trobem en uns quants àmbits de la nostra vida quotidiana: anuncis, cartells, propaganda, pintades als carrers, xarxes socials, etc. De tant en tant també fa “incursions” al castellà perquè com a bilingües que som, també val la pena tenir una mica més de cura quan utilitzem aquest idioma. Ara bé, no recordo que Fartografia hagi dedicat alguna entrada a l’anglès tot i que sí una al francès. Per tant, com mai és tard per fer-ho, aquí en teniu la primera: considereu-ho com si l'”inquisidor lingüístic” que porto dins hagués fet les amèriques per enriquir la seva, ja elevada, cultura ortogràfica. I com qui no vol la cosa, o casualitats de la vida, l’exemple toca de ple un dels conceptes que s’explica sovint a l’àmbit de la Geografia urbana, del qual no en sóc un especialista però com a geògraf que sóc, de tant en tant l’explico en alguna de les meves classes.

Per a tota aquella gent que no sàpiga què vol dir aquest concepte, en poques paraules es refereix al procés de transformació d’un barri degradat i empobrit i pel qual la seva població original es veu desplaçada per una altra de més poder adquisitiu, amb el que això implica d’alça del preus dels habitatges (de compra i de lloguer) i canvi en les relacions socials, en les activitats econòmiques, ús de l’espai urbà i una millora en els serveis: per exemple, això ha passat als barris del Raval i Poble Nou de Barcelona, l’Albaicín de Granada, el de Triana a Sevilla, Malasaña en Madrid o el cas molt més paradigmàtic de la ciutat nord-americana de Sant Francisco. Resumint-ho molt, i d’acord amb la imatge que adjunto, seria la substitució d’habitatges socials per apartaments per a yuppys, artistes, bohemis, hipsters i algunes “tribus urbanes” més d’aquestes que van apareixent de tant en tant, demostrant amb això que ens equivoquem en buscar vida intel·ligent en altres planetes quan encara està per veure que n’hi hagi al nostre.

Però no ens desviem del tema: fixeu-vos com l’autor de la pintada reivindicativa ha tingut un petit lapsus i s’ha deixat la lletra “r” al bagul. Potser estem assistint al naixement d’una nova tribu, la dels “grafiters analfabets” o si més no, un pèl despistats. Tot plegat, està bé lluitar contra aquest procés de gentrificació però fóra bo fer-ho també amb una mica de vista. Per cert, en aquesta entrada podeu comprovar que la paraula “grafiti” s’accepta en castellà, però en canvi al català no em surt per enlloc.

Postdata: ja que parlem d’aquest tema heu de saber que el mot “vivenda” és un castellanisme i que el correcte en català és “habitatge“; reconec que a mi quasi se’m cola en el text i que ho he hagut de consultar al diccionari, de fet, diria que el primer, però, és molt més habitual de sentir que el segon.

Recuperem els disquets d’ordinador?

Vaig presentar la meva tesi doctoral al juliol del 1998, després d’uns quants anys d’haver-me incorporat al Departament de Geografia de la UAB i fer el clàssic recorregut laboral d’aleshores: becari, professor ajudant, associat, etc. Doncs bé, encara recordo quan havia d’anar gravant els seus capítols en antics disquets d’una capacitat d’1’44KB (els populars Floppy) i això vol dir que com el treball em va quedar una mica dens, llarg i incloïa imatges, ara tinc la tesi repartida en diferents disquets. I encara sort que per aquella època ja havíem superat el model anterior, més gran de mida i amb menor capacitat per emmagatzemar dades que, per cert, crec que encara en guardo alguns per casa. Per a tota aquella gent que no sàpiga de què estic parlant, adjunto aquesta imatge: els disquets que vaig utilitzar són els més petits i aquests darrers els més grans. I per afegir una dosi extra de dificultat (elaborar una tesi doctoral no ha estat mai una tasca ni fàcil ni còmoda), jo havia d’anar controlant que el que escrivia a la universitat (en un ordinador equipat amb Windows) es “respectava” després, quan a casa havia de treballar amb un Mac. Finalment, la tesi va ser defensada i ara queda molt bé en un prestatge.

Per això quan vaig topar-me amb aquesta segona imatge (crec que d’un diari però no recordo de quin) el primer que vaig pensar va ser la sort que tenia aquest paio de poder guardar la seva tesi en un altre mecanisme diferent als disquets, és a dir, de poder-se beneficiar dels avenços tecnològics que en matèria d’informàtica s’han produït a les darreres dècades: què no hagués donat jo per tenir aleshores un PEN DRIVE com el que ha perdut l’autor d’aquesta tesi extraviada? Més petits de mida, amb molta més capacitat de memòria, més segurs i fiables (amb una connexió a l’ordinador de tipus USB) i unes quantes qualitats més que avui dia són inimaginables en un disquet d’abans. I per descomptat ja podeu suposar que els PEN s’estan quedant antiquats front altres sistemes d’emmagatzematge més moderns, allò que diuen del “núvol”, un Dropbox, etc.

Per cert, espero que el tema d’investigació de la tesi no estigui relacionat amb res de la gramàtica castellana ja que aquest “Hay” fa una mica de mal a la vista: o en Carlos volia dir que “Hay grabada mi tesis” o potser “Ahí está grabada mi tesis” però per tal i com està escrita la nota d’avís, potser millor que el tribunal no deixi que la tesi sigui presentada. I sobretot, espero sincerament que tingui una còpia de seguretat o una versió anterior de tot el document perquè en cas que no sigui així i hagi de començar de zero, us ben asseguro que és perquè el doctorand se suïcidi (i que el seu director l’ajudi a fer-ho).

De càrrecs públics i Twitter

De nou alguns mitjans de comunicació ideològicament de dretes (eps, res a criticar) es van fer ressò en les seves edicions digitals de fa uns dies d’una nova ficada de potes a la galleda “lingüística” (en castellà) per part d’un polític situat a l’altre extrem de l’espectre ideològic, i de nou, i de fons, en relació al model educatiu d’aquest país i, en primer pla, una al·lusió directa a les dolentes dades del darrer informe PISA per a la regió de Múrcia, de la qual la persona en qüestió és diputada al Congrés. Resulta que el passat 5 de desembre, el diari La Razón (entre altres) va publicar aquesta notícia en què feia mofa de com aquest diputat -de nom Pedro Saura- criticava els resultats de l’esmentat informe amb una piulada al seu compte de Twitter que incloïa una falta d’ortografia de les més típiques i tòpiques que molta gent comet en la llengua de Cervantes: fixeu-vos com la frase comença malament per haver confós el verb “Haber” amb la forma “A ver …”. Val a dir que si hi posem una mica d’atenció, a la segona frase potser faltaria una coma (entre “cemento” i la segona conjunció “ni”) i ja posats, també un parell de signes d’admiració (si no recordo de quan em van ensenyar gramàtica castellana, a l’antiga EGB, aquests signes es posen al principi i final de l’expressió que es vol emfasitzar). En aquest enllaç hi podeu veure uns quants errors més dels habituals.

Després que això sortís publicat el diputat es va afanyar en justificar l’errada atribuint-la a la immediatesa en escriure el missatge i al fet que el seu dispositiu és d’aquells tan “intel·ligents” que abans que s’acabi de teclejar totes les lletres de la paraula, ja et proposa unes quantes opcions semblants. No seré jo qui hagi d’afegir més llenya a aquesta petita foguera ja que la cosa no va anar més enllà i tampoc ens hem de passar tres pobles en les nostres crítiques per aquestes lleus “heretgies lingüístiques”. Resulta curiós veure que només em topo amb aquesta mena de notícies en diaris de dreta (o gairebé) criticant polítics d’esquerra (o semblants) però no a l’inrevés, com si tots els polítics dretans escrivissin correctament el castellà. Potser sí que al final els haurem de donar la raó quan critiquen els innumerables mals que ha provocat la LOGSE. Sigui com sigui, jo li demanaria el següent al Sr. Saura: era tan urgent publicar el comentari al seu compte de Twitter? Li anava la vida en fer-ho? Creia que era tan important com perquè la gent hagués de saber què pensava de l’educació a Múrcia amb tanta rapidesa? No crec que aquesta hagi de servir de disculpa o excusa per enviar a les xarxes socials un missatge, amb faltes d’ortografia, que critiqui el nivell educatiu de Múrcia. Seria com si jo em queixés de les mancances gramaticals i ortogràfiques dels meus estudiants (i en podria fer una enciclopèdia) i alhora els passés uns apunts que n’incloguessin unes quantes i després ho justifiqués dient que ha estat culpa del corrector del processador de textos.

Potser, doncs, que no ens deixem portar per un ritme de vida tan accelerat, que empeny tothom a haver de fer de tot i millor ahir que no demà, i ens ho agafem amb una mica de calma, més slow i no tant fast. Al cap i a la fi, Sr. Segura, a qui li pot importar què pensi? Val la pena reflexionar-hi una mica i abans de fer el ridícul i de demanar disculpes després (el “mal” ja està fet, però), repassi què ha escrit en el següent missatge i si està convençut que és correcte, aleshores premi el botonet de “piular”. Recordem que aquest no és l’únic cas de pífia lingüística d’un representant polític de què es fa ressò aquest bloc i aquí us en deixo un exemple (també d’un partit d’esquerres, vés per on).

Ja es veu, doncs, que en això del Twitter un ha d’anar amb peus de plom si no vol ser objecte de mofa dels seus rivals, sobretot si s’exerceix de polític. I si no, demaneu-li al Sr. Toni Cantó (un dels líders del partit UPyD, de Rosa Díaz); confesso que tant un com altra no són sant de la meva devoció (el partit en si mateix no ho és tampoc) però pel que fa al primer (crec que abans era actor, perquè veieu com de baix ha caigut el cinema espanyol), potser recordareu que de tant en tant ha estat font de crítiques per algunes opinions publicades al seu compte, i que després s’ha afanyat a retirar-les, matisar-les, etc. en veure la pedregada que li queia sobre (en aquest enllaç en podeu veure unes quantes). Si voleu un exemple molt més recent, el teniu aquí: una suposada piulada d’en Pere Navarro (líder -per dir-ho d’una manera- del PSC) al seu Twitter en referència a l’entrevista que li van fer a TV3 al Molt Honorable Artur Mas aquest passat dilluns. Ha de quedar molt clar que la que va crear la polèmica no va ser obra d’ell sinó del seu “community manager”, és a dir, una persona encarregada de gestionar les xarxes socials d’una empresa, d’algú altre, etc. Vés per on, jo pensava que això era més aviat propi de personatges molt famosos (cantants o esportistes) però no d’un polític de segona fila (més que res perquè dubto que més enllà de l’Ebre i els Pirineus sàpiguen qui és).

Sigui com sigui, el Sr. Navarro faria bé de tenir també un “language manager” que controlés les piulades publicades al seu compte, bé siguin pròpies o per compte aliena. Així, a la primera imatge crida molt l’atenció la paraula “algo”, que en català no és admesa, tot i que es diu molt en el llenguatge col·loquial. I per acabar-ho d’adobar, en el missatge d’aclariment (el tercer de les imatges), el seu autor obvia una lletra tan catalana com l’ela geminada ja que l’adverbi “ilegítimament” és incorrecte. Potser sí que tenen raó els que opinen que amb tota la polèmica sobiranista, el PSC s’està comportant com una secció espanyolista del PSOE. Sort que després el Pere Navarro ho va solucionar amb una piulada escrita per ell mateix (la segona de la imatge, firmada amb les inicial PNM). Algú diria que escriu millor que no pas fa política.

En el fons aquests dos casos, i segur que en vindran més, reflecteixen el problema de molts polítics amb aquesta xarxa social, quan han de ser aquests els qui gestionen els seus comptes, i un comentari fet en un grup d’amics o seguidors pot tenir sentit però no quan es diu a micròfon obert o, per a ser més precís, a Twitter obert. Com diu el titular d’aquesta breu entrevista a l’entrenador de futbol Joaquín Caparrós, “si beus, no piulis”. I posats a parlar de fer piulades, fixeu-vos en el text d’aquesta imatge d’una botiga de roba de Manresa i com s’utilitza malament el verb en qüestió: no sóc jo un expert en paraules importades d’altres idiomes però després de fer una ullada a algunes fonts, diria que les formes més correctes per indicar l’acció de fer una piulada són “puilar” o “tuitar” (per contra, sembla que “tuitejar” no ho seria). Tant se val, la forma “twitea” no seria pròpia del català i per a més informació detallada, consulteu aquest enllaç. Per cert, tot i que no té a veure amb aquest qüestió, el cartell inclou dues errades més: una, la forma verbal de “rebre” és “rep” en comptes de “reb“; i dues, el darrer mes de l’any és el deSembre, llevat que aquesta botiga segueixi un altre calendari que inclogui un mes anomenat “deCembre”.

Postdata: acabo de trobar aquesta notícia en algunes edicions digitals de premsa sobre una web creada amb el curiós objectiu de recuperar per a la memòria col·lectiva, les piulades de polítics que després de ser publicades als seus comptes, han estat esborrades. Aquella coneguda frase que diu que les paraules se les enduu el vent potser ha passat ara a la història. Tot queda registrat, tothom està fixat … el Gran Germà sempre estarà amb nosaltres.

“Muffis” en caixes o capses?

Seguim fent entrades pertanyents a l’àmbit de la pastisseria -ja us vaig dir que donava per a molt- i en aquesta tractarem un nom que als darrers anys s’ha posat molt de moda i que hem manllevat de l’anglès: per tant, suposo que hauríem de parlar d’un anglicisme, és a dir, un element lingüístic d’origen anglès introduït en una altra llengua i que en principi s’hauria d’aplicar quan a la nostra llengua no existeix una altra paraula adient per allò que volem dir. De totes formes, no sempre passa això sinó que podem trobar situacions en què l’anglicisme ja és tan popular que no se’ns passa pel cap d’utilitzar la nostra pròpia paraula equivalent. Si feu una simple cerca per Internet trobareu moltes pàgines que en parlen -de bones i de dolentes- però perquè sapigueu de què va el tema, aquí us deixo un botó de mostra i que inclou uns quants d’aquests anglicismes.

A la foto que us adjunto teniu un exemple d’un que s’ha acabat popularitzant d’allò més, m’imagino que paral·lelament a la irrupció d’un nou tipus de negoci centrat en productes de pastisseria provinents del món anglosaxó: em refereixo als comerços que venen accessoris per fer “cupcakes” i/o ofereixen també l’opció de menjar-ne. De fet, a la graella de televisió en obert -en bona part, val a dir que del tot prescindible- hi ha un canal que es diu “Divinity” i que pertany al grup “Mediaset España” (per entendre’ns “Telecinco” i companyia) en què podeu veure uns quants programes tan carregats de sucre que us aconsello no tingueu greus problemes d’obesitat, diabetis, etc. Us en dic uns quants: “Guerra de cupcakes”, “Planet cake”, “Supertartas de boda”, “Dulces e increíbles”, “Sugar Stars” o “Charly y la fabrica de pasteles”. És a dir, que si el dolç no us va val més que connecteu amb 13TV o Intereconomía, dos canals que, de dolços, no en tenen ni un bri. Més aviat són agres.

Però no ens desviem del tema. Aquesta foto la vaig fer a Agramunt amb motiu de la darrera edició de la Fira del Torró i la Xocolata a la Pedra, d’obligada visita si us entusiasme un producte tan nadalenc com el torró (i per descomptat aquest ha acabat fent d’ham per captar altres productes gastronòmics). Fixeu-vos com el cartell anuncia un producte que no deixa de ser un type of quick bread of American origin that is baked in portions appropriate for one person. They are similar to cupcakes in size and cooking methods. Altrament dit, en la seva versió més estàndard, el que seria una magdalena gegant i si voleu hi podeu afegir uns quants trossos de xocolata, ametlla, etc. (o toppings) per sobre. Tanmateix, anunciar-ho en una pissarra o cartell amb aquesta expressió potser no és gaire ortodox, no fa de gaire màrqueting i sempre pot quedar millor aplicar-hi en aquest cas un anglicisme. De totes formes també caldria estar al cas de fer una correcta importació del terme, ja que en anglès s’escriu “muffin” (o amb essa final si és plural). És cert que si busqueu per la xarxa trobareu pàgines web amb la paraula “muffis” però aquesta no apareix a cap diccionari anglès. Per tant, siguem estrictes i si decidim de donar un to anglòfil al nostre negoci, potser valdria la pena comença per allò que és més bàsic: no maltractar la llengua. Ja ho fem prou amb la nostra com per ficar-nos amb la de la “Pérfida Albión”.

I per cert, aprofitant l’ocasió us faig una pregunta: els “muffis” de la imatge estan col·locats dins de caixes o de capses? Aquesta és una d’aquelles qüestions -com unes quantes més- sobre les quals sempre tinc el dubte de si utilitzo correctament una o altra opció. I al respecte, recordo fa un temps com en una campanya de TV i ràdio de sensibilització per al bon ús del català (“El català correcte, passa’l”), se’n va explicar la diferència. Segons el diccionari, per capsa s’entén un receptacle de cartó, llauna,  fusta, etc., de forma variable, més aviat de mida petita, amb una tapa solta o agafada, destinat a transportar o guardar diferents objectes (p. ex. una capsa de llumins, bombons, píndoles, una capsa rodona, quadrada, etc.). Per contra, una caixa és un receptacle d’una certa grandària, de forma rectangular, més aviat de fusta amb fons i tapa clavats i destinada a aconduir i transportar tota mena d’objectes (p. ex. embalar els mobles en caixes, una caixa de llibres, una altra de taronges, etc.).

És cert que de vegades podem filar massa prim en qüestions com aquesta però no estaria de més recordar que en català tenim “caixes”, “capses”, “caixons”, “calaixos” i vés a saber si alguna varietat més. Suposo que igual que en castellà hi ha “cajones”, “cajas” i “cajetillas”. El que passa és que sospito que tot ho acabem reduint a la mínima expressió i apliquem la paraula “caixa” per a més significats dels que realment té (potser passa el mateix amb el castellà). En aquest enllaç teniu una breu però clara explicació de la diferència entre una caixa i una capsa. Sembla que la mida és un criteri per diferenciar una i altra: suposo que per exemple, per això se’n deia abans la “Caixa de Pensions” i no la “Capsa de Pensions”, i avui dia “CaixaBank” en comptes de “CapsaBank”. Al final un té la sensació que potser no val la pena complicar-nos la vida amb aquestes … per alguna gent foteses? i posar-ho tot al mateix sac. O per què no, en un calaix de sastre?

D’olives, pollastre i bacon

Des que porto gestionant aquest bloc m’adono que el món de la restauració en particular i de l’alimentació en general és molt ric en “heretgies lingüístiques” i que el nodreixen -mai millor dit- d’una forma bastant regular. I una prova més d’això que us estic dient és aquesta nova entrada que vindria a ser una mena de popurri estival, a partir d’unes quantes imatges que de fa temps tinc reservades per a situacions com aquesta. Si per aquestes dates tan poc propenses a plantar-se davant la televisió, les cadenes ens “martiritzen” amb els seus programes de resums d’altres programes per omplir la graella -Déu meu, com trobo a faltar de vegades la famosa “Carta de ajuste”-, i no haver de trencar-se la closca amb noves ofertes, aleshores per què no jo també? Per tant, com ara mateix tampoc estic gaire per la feina de redactar entrades individuals per a cadascuna de les imatges que adjunto, us les agrupo totes aquí perquè pogueu comprovar que si els diccionaris fossin productes gastronòmics d’una alta demanda, el panorama lingüístic i ortogràfic seria molt diferent del que ho és avui dia.

Així doncs, què us sembla si comencem per un aperitiu tan clàssic com poden ser unes olivetes? Us en faríeu creus de com m’arriben a agradar i com amb el pas dels anys he anat ampliant el ventall, de verdes a negres, amb i sense pinyol, dolces i picants, etc. Estic convençut que podria sobreviure bastant bé en una illa deserta amb uns quants llibres, unes tones d’olives i això sí, sense televisió ni telèfon. De totes formes, si bé em puc empassar qualsevol mena d’oliva no em foteu unes com les de la primera imatge perquè no sé ben bé quines són. Si la cooperativa de Guissona comercialitza pots d’olives com aquestes, aleshores potser que faci el cor fort perquè aneu a saber què estaré menjant. Una ràpida ullada al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ens trauria el dubte: l’os (sense accent) ens diu que és l’equivalent al “pinyol de l’oliva i altres fruits” i en canvi l’ós (amb accent tancat) indicaria un “mamífer carnívor de la família dels úrsids, plantígrad, de pelatge abundant, cua molt curta i cos corpulent”. Us imagineu una oliva gegantina (no podria ser de cap altra manera) farcida d’ós! en tindríem per triar ja que aquest podria blanc, bru, gris, malai, d’Alaska, morrut, negre americà, polar, tibetà, formiguer, rentador, etc. Tantes varietats com olives més “normals” trobaríem en una parada de mercat ben assortida. I si esteu buscant un pot d’olives amb òs (amb accent obert), només cal que us apropeu a una botiga d’aquesta cadena tan coneguda. Així de fàcil, les hi deuen “fabricar” especialment.

I que tal si després d’una tapa d’olives fem un plat com Déu mana i quin més clàssic també com una mica de pollastre? Igual que abans, la carn que més m’agrada de menjar, sobretot si a és a l’ast (mmm!!! la boca ja em regalima). Sempre he pensat que un dels millors “invents” de la natura és una bona ració de patates fregides (amb un bon oli d’oliva) que facin d’acompanyament d’un bon … pit de pollastre. És clar que si busqueu a la botiga aquesta part de l’anatomia del pobre animalot crec que no la trobareu, per molt que regireu per les prestatgeries. I això que el diccionari ho deixa ben clar: el pit és “la part anterior d’un quadrúpede o d’un ocell immediatament sota el coll” i posa com a exemples el pit de bou, de vedella, etc. De totes formes, quantes vegades en una conversa informal, hem deixat anar una “petxuga” en comptes de “pit”? O “pollu” i no “pollastre”? Confesso que a mi també se m’ha escapat en més d’una ocasió -potser pels efectes de les olives que abans m’he menjat- però d’aquí a veure-ho escrit en una botiga d’alimentació, se’m fa un pèl estrany. Ainss! quin mal li ha fet al pollastre l’assimilació de la “pechuga” castellana. I ara que hi penso, curiós que en aquest idioma no es digui “pecho de pollo”. Tant se val, en la mesura que pugui fer-ho, continuaré menjant carn de pollastre i tot i aquesta “heretgia lingüística” no se m’ha passat pel cap fer-me vegetarià.

I per concloure aquesta entrada gastronòmica, què tal si canviem les olives per una mica de bacó? Al cap i a la fi, no tothom ha de tenir les mateixes preferències gastronòmiques que jo. Quan vaig veure aquest fulletó de propaganda a la meva bústia no li vaig fer el menor cas fins que les meus ulls van anar a parar a les cometes del “bacon”. Confesso que no sé tant de gramàtica catalana com per assegurar que l’ús d’aquesta figura sigui, en aquest cas, incorrecte i si heu llegit algunes entrades meves d’aquest bloc, us haureu adonat que jo també les utilitzo per referir-me a paraules que no figuren al català, a certes expressions, etc. De totes formes, si a la nostra llengua tenim la paraula “bacó”, aleshores per què no escriure-la? O ja posats, fem-ho “bé” i escrivim-la tal i com s’acostuma a pronunciar en anglès, ergo, “beicon”. És clar que si amb aquest fulletó es volia demostrar la capacitat bilingüe del possible comprador, fem-ho tot en ambdós idiomes, per exemple, què tal unes wings of pollastre? o unes ales de chicken? o un steak of vedella? I per acabar-ho d’arrodonir, tot això a uns heavenly prices.