Tag Archives: barbarisme

Escriure tal i com parlem?

Començo amb la següent pregunta: us imagineu que ens deixéssim de punyetes ortogràfiques, gramaticals i lingüístiques en general i ens poséssim d’acord tots plegats per acabar escrivint tal i com pronunciem les paraules, sobretot les que provenen d’altres llengües? Si així fos potser les acadèmies d’idiomes haurien de reorientar la seva activitat formativa i també, entre altres coses, aquest bloc tampoc tindria gaire sentit d’existir. De totes formes no mossegarem la ma que li dóna de menjar no sigui que al final les autoritats pertinents em facin cas i promoguin una veritable revolució en matèria de normativa lingüística. Els que tenim la sort de parlar castellà i català de forma gairebé natural -és el que té un sistema educatiu d’immersió lingüística en un idioma i un context quotidià mixt- sabem que el català té més sons muts que no pas el castellà però no per això deixem d’escriure, si és que en som realment conscients. De la mateixa manera, no em vull imaginar un andalús escrivint tal i com pronuncia el castellà, oimés si és d’aquells d’allò més tancats (aquí teniu un exemple i en aquest altre enllaç un segon). Si de vegades, fins i tot preparant les meves orelles amb temps, sóc incapaç d’entendre’ls. Però què hi farem … deu ser allò de l’España plurinacional i de la riquesa de diversitat de llengües espanyoles, que uns mai s’han cregut i uns altres estem deixant de creure-hi.

Croassant

Faig aquesta introducció perquè, un cop més, l’àmbit de les forneries i fleques dóna peu per seguir nodrint el bloc. Pareu atenció en aquesta primera imatge en què podeu veure un bon exemple del que és un gal·licisme, és a dir, un element lingüístic d’origen francès introduït en una altra llengua. Això sí, un gal·licisme mal escrit perquè la forma correcta és “croissant” (igual en català). En canvi, el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española sí accepta “cruasán” com el que realment és, un “bollo de hojaldre en forma de media luna”. Posats a no respectar les paraules que incorporem d’altres llengües, aleshores, i per posar un exemple, per què no aprofitem el nostre savuarfer per muntar una butic d’art amater especialitzat en colaix? D’altra banda, i curiosament, fixeu-vos com el cartell incorpora un altre gal·licisme com és la més típica barra de pa d’avui dia, una “baguette”, i que segons el Centre de Terminologia, Termat, podria escriure’s com a “baguet”. De l’accent incorrecte a la vocal O, com a conjunció, ja ni en parlo perquè passa tan desapercebut que ni val la pena.

I és que si ja ens resulta difícil escriure correctament en la nostra pròpia llengua, com no ho ha de ser, i encara més, si ens posen pedres en el camí amb paraules que no són ben bé nostres? I si deixem de costat el francès i creuem el Canal de la Mànega per ficar-nos amb l’anglès, no sé jo si ho tindríem més cru. Us imagineu que un dia quedem amb uns amics per anar al teatre a veure una obra de Sespir i després ens baixem una ap d’Internet per valorar-la amb el nostre smarfon? I després ens fem unes fotos per penjar-les al feisbok? O passem del teatre i quedem per veure un zriler que fan per la televisió en praimtaim? I per rematar la nit, què tal si després fem unes copes en un afterauers aprofitant que ens han donat un flaier? I si ens va l’espectacle més picant, per què no un estriptis?

croissant

I per acabar, us poso aquesta segona imatge perquè comproveu com de diferents maneres podem veure escrita el gal·licisme dels c******. Potser la dièresi és el toc del forner per fer que la paraula sembli més catalana. I és que com ja s’ha dit en aquest bloc en algun altre escrit recent, el català ha procurat ser sempre un poble integrador amb la gent nouvinguda, i també amb els seus costums gastronòmics. Eps! si bé la paraula “croissant” prové del francès, heu de saber que l’origen del producte en qüestió no ho és (ho podeu llegir aquí).

Per cert, sabíeu que la paraula “brioix” també és un gal·licisme? Mira que n’hem parlat uns quants cops i fins ara no ho havia esmentat. Ho he descobert amb motiu d’aquest escrit. I és que sempre s’aprenen coses noves.

Anuncis

Comentaris tancats a Escriure tal i com parlem?

Filed under Cafeteries-forns-fleques

Espaculem amb la llengua?

Ja fa temps que la bombolla immobiliària ha esclatat als morros de molta gent i més d’un se’n deu ara estar penedint d’haver-se pujat al carro que fa uns anys passava per arreu del territori català, prometent obtenir incomptables beneficis amb la compra d’un habitatge. I tant se valia on es localitzés, les seves característiques, si era nou de trinca o de segona, tercera o vés a saber per quines mans havia passat abans, gran o petit, etc. Qui no tenia una segona residència, un dúplex, àtic o casa amb jardí i piscina, no era ningú. I en aquesta dinàmica, diguem-ho clarament, gairebé tothom hi va participar: la contractació d’una súperhipoteca de per vida va esdevenir senyal de ser algú important en aquesta vida. I per això bancs i caixes es van afanyar a donar-nos la possibilitat de no quedar-nos enrere i de poder presumir per haver prosperat, ni que sigui a base de crèdit però alhora d’una base de recursos financers molt feble. Qui no ha sentit mai allò de “sigues propietari d’una casa que mai baixaran de valor”, o “no lloguis un pis perquè és llençar els diners, fes-te’n propietari”. M’estalvio moltes coses sobre aquesta qüestió perquè qui més, qui menys, ja sap com ha anat la història i què està passant avui dia, per desgràcia: dificultats per pagar el rebut de la hipoteca, desnonaments per no poder fer front als deutes i el que és encara més greu, més d’un suicidi derivat d’aquesta situació. La riquesa que se suposava donava un habitatge s’ha esvaït gairebé de cop i volta i ara ens adonem que mai hem sigut rics i que mai hem deixat de ser pobres.

Espaculació

Però deixem de banda aquesta perspectiva tan dramàtica de l’assumpte i anem a l’objecte d’estudi d’aquest bloc: fixeu-vos en aquesta primera foto que us adjunto com apareix una paraula que va estar en boca de tothom i com de vegades la seva pronunciació amb un determinat accent ens pot jugar una mala passada a l’hora d’escriure-la. No sé exactament si això seria un exemple del que des de comarques endins anomenem “parlar pijo” o “bleda”, o per entendre’ns, el que feia l’actriu catalana Lloll Bertran fa uns anys en un programa de TV3 quan interpretava el personatge de Sandra Camaca; si ho recordeu, i amb un to certament exagerat, parlava com si no sabés pronunciar les “e” obertes o neutres i directament deia l’a. De totes formes, si l’autor d’aquest missatge clarament reivindicatiu -per cert, en un edifici a mig construir de Vilanova i la Geltrú-  pertany al grup ARRAN (que no ho sé del cert), aleshores podríem pensar que dins les seves files de militants hi ha alguna persona infiltrada. I és que si hem de fer cas de la seva ideologia i objectius, aleshores aquesta associació juvenil no es caracteritzaria, precisament, per tenir a les seves files persones que puguem qualificar de “pijos”. Tant de bo que tinguessin també una secció dedicada a segar arran qualsevol desviació o heretgia lingüística.

Però si de totes formes ens hem embrancat en una hipoteca i necessitem moblar la llar, segurament també ens caldrà uns quants calés. I què millor que trobar una botiga -en el cas de la següent foto, de cuines- que ens ho posi en safata i que no ens haguem d’amoïnar per si hem de recórrer a mobles de segona ma o nous de trinca però d’una qualitat tan baixa que en comptes de postades de fusta porten muntades altres fetes amb paper de fumar. Per tant, posats a fer-la grossa, demanem també diners perquè el contingut de la llar (aquesta seria el continent) sigui també digne i serveixi per atorgar-nos una certa prestància. Ara bé, aneu amb compte què demaneu perquè potser la botiga en qüestió no us doni ben bé el que necessiteu. I és que si observeu el cartell de la fotografia us adonareu que us poden encolomar una cosa que no existeix. Podríem parlar del barbarisme sobre el verb “finançar”, que és la versió correcta d’una expressió tan habitual com incorrecta com és “financiar”, i d’aquí podríem afegir derivats com “finançament” (en comptes de “financiació” o “financiament”) o “financer” (per “financier”). Ara bé, confesso que no havia mai abans escrita aquesta paraula tal qual es mostra a la imatge, que suposo vindria a ser la traducció literalment errònia del castellà “financiación” o la derivada de “finanza”. I perquè la cosa quedi clara i no en tinguem dubtes, l’autor del cartell ho remarca en color groc. Ole tu!!

Finançacions

Per cert, no us cregueu tot el que digui la televisió. Dic això perquè justament amb motiu del darrer premi de Fórmula 1 que van transmetre per TV3 (25 de novembre), abans d’iniciar-se la cursa van posar uns quants anuncis de concessionaris de cotxes, tots de l’Àrea Metropolitana (em va recordar allò del Movirecord de quan encara anava al cinema). Doncs bé, us ben asseguro que es van fer un fart de pronunciar la paraula “Financiació”. Per tant, i encara que ho publiqui La Vanguardia, les vaques no volen i a TV3, la “nostra”, també podem trobar autèntiques “perles lingüístiques”.

6 comentaris

Filed under Bancs-caixes d'estalvi, Serveis llar

Quant d’or val un diccionari?

No dic res de nou si afirmo que fa temps el paisatge urbà de moltes ciutats ha canviat a mida que també ho han fet els hàbits de consum i compra de la ciutadania, i que això es tradueix en la desaparició d’uns determinats tipus de comerços i l’aparició d’uns altres de nous. Per posar uns quants exemples, i fixant-me en els carrers de Manresa, que és per on em moc més habitualment i que suposo deu seguir el mateix patró que moltes altres, m’adono que els basars xinesos (els antics “tot a 100”) van de baixa i són substituïts per botigues de roba (amb aparença occidental); que el boom dels locutoris i botigues de queviures destinats bàsicament als nouvinguts s’ha aturat (suposo que la crisi fa que hagi ara menys demanda perquè una part dels que van venir ja no hi són); que ara sembla que ens agradin molt més que abans les pastisseries que es dediquen a vendre capcakes; o que comencen a aparèixer com bolets iniciatives de compra i venda de productes de segona ma: roba, música, articles de nadó, etc. En aquest sentit, i aquí ho lligo amb l’objecte d’aquesta entrada, els establiments del ram de l’or, altres metalls preciosos i joieria en general també han acabat sent un element més que habitual de la trama comercial de moltes ciutats. Sens dubte, i davant la crisi econòmica que estem patint, això fa més visible la necessitat de moltes famílies d’obtenir ingressos d’on sigui, venent les joies de la iaia que fins ara estaven arraconades en un calaix, i aprofitant que durant molt de temps la cotització de l’or ha crescut com l’escuma, tot i que també fa mesos que aquesta també s’està desinflant. I és que tot allò que creix, acaba decreixent.

Compro_or_1

Com deia abans, Manresa no n’ha quedat al marge d’aquesta “febre d’or” i per descomptat també, de la possibilitat d’incorporar al paisatge urbà, cartells que contenen més d’una errada ortogràfica. I aquesta imatge que us adjunto n’és una bona mostra:  un cartell de dimensions bastant considerables i que no pot passar desapercebut per aquella gent amb uns mínims coneixements de català. Alhora, també pot ser un bon exemple de com si no el parlem correctament, acabem també escrivint-lo igual de malament. I és que si ja la paraula “papeletes” no és vàlida (vindria de “papel” en castellà però “paper” en català), això d'”empenyo” fa molt mal a la vista. Si busqueu pel diccionari veure que la paraula correcta és “empenyorament”, és a dir, l’acció o efecte d’empenyorar una cosa (p. ex. “l’empenyorament de les joies li permetrà de pagar aquests deutes”). És clar que amb la mida de lletra amb què s’ha escrit el cartell, aquesta darrera no hi hagués cabut. I posats a ser pràctics, per què haver d’enxiquir-la si tal i com està escrita sembla una paraula ben catalana? Encara rai que ha respectat la forma “NY” en equivalència a la”Ñ” castellana.

Tot plegat, la cobdícia per l’or ens pot fer perdre les bones maneres de l’escriure i posats a demanar, i com altres vegades, tampoc ha de suposar una gran despesa per a ningú d’aquest ram comprar un bon diccionari castellà-català. Segurament que amb un parell d’arracades de la iaia o l’anell de casat de la mare empenyorat se’n podria aconseguir un, i fins i tot, qui sap si un incunable! I curiosament, aquesta cadena d’establiments té unes quantes botigues repartides per la ciutat i a tres que tinc “controlades”, també trobem alguna que altra falta d’ortografia, tot i que aquestes molt més petites (de mida) i per tant, menys visibles: recordo que en català és “bijuteria” i “quirat”. I és que els catalanoparlants tenim la mania de voler diferenciar-nos del castellà fins i tot en aquests petits “detalls”.

Bisuteria

Kilats

3 comentaris

Filed under Joieria, Segona mà

En David Bisbal menja brioixos?

La darrera entrada tractava un tema tan “nostre” com és la “invasió” de certs castellanismes en l’ús del català i aquesta segueix el mateix fil, tot i que canviem de sector ja que deixem el financer i ens endinsem en un de molt més saborós com el de les pastisseries. Es tracta d’un cartell que ja té un cert temps atès que la foto va ser presa ara farà gairebé un any i que estava penjat a la porta d’una pastisseria de Manresa que havia obert feia poc temps (val a dir que sembla tenir bastant d’èxit entre els paladars de la gent). Us he de dir també que durant un cert temps, el local va “contribuir” a alimentar aquest modest bloc amb aquesta altra entrada tan “curiosa”. Desconec si en el cas que ara us presento el cartell en qüestió era propi o per contra, fou elaborat per la cadena corresponent i convenientment distribuït als seus establiments. En qualsevol cas, però, ni en un supòsit ni en l’altre és pot disculpar aquest castellanisme tan fefaent com el de la paraula “bollería”.

Bolleria

En primer lloc, cal saber que “bollería” és el terme genèric que agruparia el conjunt de “bollos” (generalment dolços) i en què el seu component principal és la massa de farina en les seves diverses formes. Per tant, de “bollo” es derivaria “bollería”. Segon, encara que no sigui una paraula gaire sentida pel carrer -fins i tot estic convençut que hi ha molta gent que no sabria què vol dir- l’equivalent català del “bollo” castellà és el “brioix” per la qual cosa hauríem de deduir que el seu terme derivat és la “brioixeria”. Entenc que la primera opció resulta més fàcil d’escriure i de pronunciar i que  … quines ganes de tocar els ous tenim la gent que, com jo, s’esforça per la bona “salut” del català, encara que sigui a base de fer ús de paraules tan impronunciables com aquesta. I és que a qui se li passa pel cap escriure una paraula amb tres vocals seguides abans d’una lletra tan particular com una “X”.

En aquest cas, si com a mínim haguessin escrit “bUlleria”, encara podria passar per una paraula més “catalana”, tot i el risc que s’acabés confonent amb el títol d’una famosa cançó d’un cantant tan nostre com és en David Bisbal. Qui no recorda la tornada de Bulería, bulería, tan dentro del alma mia es la sangre de la tierra en que naci. Buleria, buleria, mas te quiero cada dia … Per cert, i fora bromes, sapigueu que la “bulería” té molt de significat i transcendència en el món del flamenc (aquí teniu una defició). Tot plegat, la decadència de la brioxeria artesanal enfront de la més industrial, de què tant es parla, potser ha començat per aquí. Qui vulgui que s’atipi de “bollus” que jo ho faré de brioixos.

Última hora!! si mireu aquesta pàgina web que justament avui, diada de Sant Jordi, he trobat casualment us adonareu que nosaltres mateixos no estem lliures de cometre “pecats” lingüístics: és d’un llibre escrit per un forner en què mentre el títol principal és correcte, alhora que curt i ras –Brioixeria– no ho és la paraula amb què l’editorial l’anuncia per a la seva venda, ja que qui l’hagi escrita hauria de saber que s’ha deixat una de les dues vocals “i”.

2 comentaris

Filed under Cafeteries-forns-fleques

Bancs i castellanismes

En aquest bloc teniu unes quantes entrades relacionades amb la qüestió dels castellanismes, d’altra banda tan habituals en la nostra llengua catalana com alhora maltractada (per exemple, aquí us en poso aquesta sobre les paraules “bono” i “tamany”). Per tant, diríem que és un filó que podria nodrir, dia sí i dia també el bloc ja que qualsevol persona que estigués al cas, en sentiria un munt al llarg del dia. De fet, m’imagino que per a molta gent -jo inclòs- no deu ser una qüestió que faci obrir els ulls de bat a bat, d’aquelles que en un context lingüístic més informal, col·loquial, són fàcils de disculpar. De tant en tant jo mateix deixo anar algun castellanisme i quan me n’adono, tampoc corro a buscar l’espasa amb què fer-me el Seppuku (més conegut com Harakiri). Siguem sincers, no hem de ser més papistes que el mateix Papa. Ara bé, això no treu que es reconegui el fet i se’n faci constància per intentar mantenir la màxima “puresa” del nostre idioma i lliure d’intromissions d’un altre (eps! també s’hauria de fer amb altres -p.ex. el castellà). El temps ja s’encarregarà després que aquestes noves paraules acabin sent acceptades i incorporades “oficialment”.

A tot això, us presento en aquesta imatge un exemple típic de castellanisme aplicat al sector bancari, tan criticat avui dia al nostre país per tothom -i ben bé que s’ho ha buscat (que si fallides i fusions de caixes d’estalvi, rescats amb diner públic, participacions preferents, desnonaments per impagament de la hipoteca, etc.). Però no ens desviem del tema. Aquests dies em toca negociar la renovació d’un dels meus dipòsits que tinc estalviat en un banc (dit així semblaria que estaria nedant en l’abundància i que podria fer ombra al mateix Bárcenas) i una de les paraules que se m’ha escapat més d’un cop és aquesta: “Plaç“. No la busqueu al diccionari perquè no la trobareu ja que en català no és correcte, i més aviat l’hauríem de substituir per “Termini“. Reconec, però, que és més habitual dir aquesta “catalanització barroera” que no l’opció correcta; i qui si sap si potser fins i tot és més fàcil (una paraula monosíl·laba versus una altra de tres síl·labes). Però si aquest cartell estava penjat a la porta d’entrada de l’oficina bancària i el veu tothom que hi entra o que hi passa per davant, tard o d’hora algú se n’acaba adonant.

Cartell_banc

També són certes dues qüestions sobre aquest anunci: primera, si esteu una mica al cas de l’evolució de l’interès amb què bancs i caixes retribueixen els estalvis (si en teniu suposo que ho sabreu i els que no, tampoc us deu amoïnar gaire) ja haureu deduït que aquest cartell no és actual: corresponia a una oferta d’una oficina del Banco de Valencia a Manresa, encara no fa un any. Si heu d’esgarrapar interessos avui dia ja veureu com no aconseguireu passar de poc més d’un 2% (tot dependrà també de l’import, termini temporal, periodicitat en el cobrament d’interessos, vinculació amb l’entitat, capacitat de pressió, etc.). Altrament dit, aquesta retribució d’un 4,49% és de temps passats i ara mateix ens semblaria de ciència ficció (corren mals temps per als grans estalviadors).

I la segona qüestió a què abans feia referència: avui dia el Banco de Valencia està en fase de liquidació sota l’ombra de CaixaBanc (l’antiga Caixa de Pensions). I és que en un tres i no res, l’aparell financer de la Comunitat Valenciana ha passat de “modèlic” a ser esborrat de la faç de la terra (qui no es recorda de la Caja de Ahorros del Mediterráneo o CAM?). I és clar, si gestionaven tan malament els diners com per acabar com ha acabat, com se’ls ha de demanar que tinguin més cura del que escriuen? Tret que en la varietat catalana que es parla en aquesta Comunitat (alguns en diuen “Valencià” i altres hi afegirien encara “Alacantí” o “Castellonenc”), s’accepti com a correcte el “Plaç“. Tant se val, deixem tranquils els nostres veïns del sud que prou feina tenen com per “terminar” el via crucis econòmic que estan patint (de fet, com nosaltres).

Deixa un comentari

Filed under Bancs-caixes d'estalvi

De vacances? I quan diu que les faran?

Sóc conscient que encara queda temps perquè arribin les vacances d’estiu per a molta gent -si és que té sort de tenir-ne i/o diners per fer-ne. Però un no pot evitar de pensar-hi i començar a fer plans tot i que en el meu cas concret i de la meva família, no acostumem a fer-los amb molt de temps d’antelació sinó més aviat el contrari. Ara bé, és la de les vacances una època propícia per nodrir aquest bloc, bé amb algunes fotografies “curioses”, bé amb algunes altres més habituals. Així per exemple, fixeu-vos en la primera i penseu com en aquests temps de reivindicacions nacionals, que si pactes fiscals, que si referèndums d’autodeterminació, consultes populars per a la independència, etc. un es pot passar una mica de rosca en demostrar la seva catalanitat. I sinó, que algú m’expliqui què vol dir fer “vacançes” amb una lletra tan nostra com la “Ç“. Potser endur-se la discografia sencera d’en Lluís Llach (Déu meu, quina creu!)? potser l’obra completa de la Mercè Rodoreda? els vídeos de l’època triomfant d’en Guardiola al Barça? un banyador amb la senyera o l’estelada? viatjar a Montserrat abans d’anar a Sant Miquel del Fai? No ho sé, però en qualsevol cas no es pot negar que qui hagi fet aquest cartell s’hi ha lluït i no té ni punyetera idea de com s’escriu una paraula tan comuna com “vacances”; i això estant en un país on aquestes acostumen a ser un veritable símbol nacional ja que qui més qui menys, tothom aprofita la més mínima oportunitat per fer la bossa i “fugir” uns dies. O potser és que realment és un nacionalista català convençut!

En canvi, en aquesta segona foto sí tenen clar com s’escriu correctament aquesta paraula però en canvi no deuen controlar gaire la terminologia dels mesos en català. Un els podria demanar allò de “quan diuen que tornen?” En català tothom sap (o ho hauria de saber) que el castellà “septiembre” s’escriu “setembre“, tret que qui l’hagi escrit vulgui demostrar a la concurrència que té un mínim nivell de francès per escriure l’esmentat mes en la versió gal·la. És clar que també podria ser una simple traducció errònia del castellà, pensant que com ambdues són llengües amb certes semblances i que provenen del mateix tronc, aleshores la traducció d’una a l’altra és molt fàcil. Tant que es poden cometre ximpleries com aquesta.

3 comentaris

Filed under Miscel·lània

Best-seller per Sant Jordi

D’aquí una estona em desconnecto de l’ordinador per complir amb la tradició tan nostra de comprar una rosa i un llibre, atès que avui és la diada de Sant Jordi. Sempre he estat -i continuo sent-ho- un àvid lector i per això en un dia com avui estic al cas  de les novetats que hagin sortit al mercat per la possibilitat d’aprofitar algun descompte. Que els temps actuals no estan per menystenir-lo! Ara bé, malauradament resideixo a la ciutat de Manresa on, de moment, no tenim cap botiga de la cadena FNAC perquè ens hi poguem acostar i treure el cap, i ens de conformar amb algunes llibreries d’aquelles de tota la vida i des de fa pocs anys, també un Abacus. Dic això perquè m’hagués agradat beneficiar-me del descuente que anuncien en aquest cartell a bombo i platerets.

Hom podria pensar que qui ha redactat el text deu ser francès o tenir aquest idioma com a habitual perquè si es busca en un diccionari, trobem que una de les accepcions acceptades per al seu homòleg català, “descompte”, és décompte. I també per allò de l’origen gal de Fédération Nationale d’Achats des Cadres (que és el que vol dir realment FNAC). O vés a saber si se li va anar l’olla i va fer una barreja d’ambdues, posant-hi com a “emulsionant” la castellana “descuento”. Si el cartell fos en castellà no cridaria tant l’atenció perquè d’una a altra paraula només varia d’una lletra (i podríem pensar tan sols en un error mecanogràfic). Però no és el cas per què tota la resta del text està escrit en català. I ben correcte, per cert. Tot plegat, em vaig a fer un volt per les paradetes a veure quin llibre trobo que em faci el pes, no fos cas que em “descuentin” uns centimets!

Per cert, aquesta foto és gentilesa de la Lídia Cogolludo, qui sabent de l’existència d’aquest bloc que vetlla pel bon català, no ha perdut el temps en enviar-me-la. I és que hi ha gent a qui no se li escapa ni una.

2 comentaris

Filed under Llibres

De gira amb el Bono d’U2?

No sóc expert en temes lingüístics i ni molt menys en qüestions de convivència -del tipus que sigui- entre dues o més llengües en un mateix territori (pregunta: això seria més propi d’un sociolingüista?). De totes formes, però, el fet de considerar-me una persona en possessió d’un cert nivell d’instrucció, interessat per l’actualitat en general i sensible també vers el bon ús del català, em fa pensar que tampoc em són desconeguts del tot. Oimés si també crec que tinc sentit comú. Dic aquest reguitzell de “floretes” personals perquè suposo que no és il.lògic pensar que quan en un país com el nostre hi ha dues llengües d’ús i/o comprensió més o menys habitual per molta gent poden ser relativament normals les “interferències lingüístiques”, “transferències” o “trasvasaments” de paraules i/o expressions d’una vers l’altra, tot i que sospito que  aquest fenomen és, més aviat, més direccional del castellà al català i no tant a l’inrevés, Això sí,  us confesso que quan he de fer docència en castellà deixo anar moltes catalanades -sóc humà, no puc evitar-ho- i algunes que quan hi penso em ve allò de… “uff!!”

Però bé, suposo que ningú -per molt purista que sigui- està lliure del pecat de caure en aquesta situació de tant en tant. És el que en diuen en termes més precisos, un “barbarisme”, és a dir, l’ús incorrecte d’una expressió o estructura provinent d’una altra llengua la qual cosa, no és més que un empobriment de la pròpia. Aquest terme ve de bàrbar (en el sentit etimològic d’estranger) i té una connotació negativa, igual que quan ho feien servir els romans per titllar tot aquell que no fos romà de socarrel. Doncs bé, us he introduït tota aquest rotlle per mostrar-vos un d’aquests barbarismes (bé, crec que ho és) més típics del nostre català i que vaig trobar en un cartell d’un servei d’estètica en un dels carrers més cèntrics de Manresa. Fixeu-vos com segons l’anunci de l’oferta, un pot gaudir del cantant dels U2 (potser de les seves cançons) o de la companyia de l’anterior president del Congrés dels Diputats per una bona estona (quina creu!). O potser el que es vol dir realment és “abonament”? I si en voleu un altre “clàssic”, un anunci d’un cotxe que he trobat a la omnipresent Wikipedia, quan buscava informació sobre els castellanismes: el “tamany” en castellà potser sí que importa però en català no tant perquè no és correcte.

4 comentaris

Filed under Estètica-perfumeria

Mobiliari i parament de la llar (2)

Aquí teniu una altra imatge provinent del món de les botigues de mobiliari i parament de la llar (en vindran més, n’estic segur) amb dues errades bastant habituals en l’ús incorrecte del català. D’una banda, la primera es refereix al “fantàstic” món de les contraccions ja que les preposicions a, de, per i per a es contrauen quan van seguides dels articles definits elels (ep! no es contrauen, però, si l’article va apostrofat al mot següent). I és que sembla que el dia que van explicar a classe aquest tema els responsables d’aquest full de propaganda van fer campana perquè aquest “per els” es repeteix per la resta del full (el que veieu aquí és només una mostra). I la segona és un clàssic castellanisme que s’ha “infiltrat” a la nostra llengua com és el de “financiació” ja que com tothom sap o hauria de saber, la forma correcta és “finançament”, que és el substantiu de la forma verbal “finançar” (i no pas “financiar”).

Per cert, diria que fins i tot hi ha una tercera errada, tot i que no n’estic del tot segur, quan en el titular es fa servir la preposició “per” sense “a”, ja que la forma correcta hauria de ser “per a tots” (en castellà, “para todos”). Tal qual està escrit al text, està dient “por todos”. Segons el diccionari de la llengua catalana, la forma “per a” expressa relacions que entre altres, denoten una destinació final, la direcció: per exemple, “a la bústia hi ha una carta per al teu germà”, “per a la meva amiga, faré el que convingui”, etc.

En fi, que no sé si dormiria bé en un d’aquests matalassos. Potser l’estat de les seves molles em provocarien una contractura a l’esquena.

5 comentaris

Filed under Mobiliari-parament llar

Òptica (3)

I seguint amb el món de l’òptica -que sembla sigui bastant propici per a la finalitat del bloc- aquí teniu un altre exemple provinent de la mateixa cadena o botiga. Disculpeu si sembla que m’hi estigui acarnissant però és que quan t’ho posen tan bé, un no pot evitar la temptació … Això sí, reconec que en aquest cas, l’errada és difícil de veure i si això fos un test o concurs, seria d’aquelles preguntes per pujar nota o passar a la final. Es tracta del que m’imagino deu ser un “castellanisme” atès que en català s’escriu “estandarDitzat” mentre que en castellà aquesta “maleïda” “D” del mig no hi és. Deixem-nos d’històries i diguem-ho ben clar, en català ens compliquem la vida quan volem escriure’l bé. I quan toquem els pronoms febles … uff!!

Deixa un comentari

Filed under Òptica