¡Tia bona! Com em poses! Mmm!

Què en fa de temps que no sento aquesta expressió dita per uns obrers de la construcció que, enfilats dalt d’una bastida, cridaven cada cop que passava pel carrer una senyora o senyoreta de bon veure, o d’altres de semblants, més cursis, boniques, belles (llistat) o pel contrari, de més mal gust, barroeres, grolleres, potineres, etc. De motius d’aquesta “absència” dels “piropos” en trobaríem uns quants i jo us n’apunto tres: el primer, perquè d’obrers ja no se’n veuen gaires pel carrer, en paral·lel a uns cicles econòmics que han provocat la seva gairebé desaparició del mapa laboral; segon, perquè els temps canvien, evolucionen, i tinc la impressió que més aviat això és quelcom passat de moda; i tercer, perquè agradi o no, estem en un context en què s’imposa allò que anomenen sovint de “políticament correcte”. És probable que quan algú llegeixi això pensarà que entronca amb les tesis de partits com VOX, que tenen en el seu punt de mira qualsevol conducta sospitosa, per a ells, d’un supremacisme feminista o quelcom per l’estil (aquí teniu un exemple i també aquest altre). Val a dir que res més lluny de la meva intenció i bé sigui en forma de micro o de macromasclisme, hi estic totalment en contra: en aquesta qüestió i suposo que en moltes més, VOX és un retorn a l’edat mitjana, un llop disfressat de xai.

Faig aquesta introducció perquè després d’aquesta entrada molt recent de nou hem topat amb un altre barbarisme en forma de castellanisme, abans molt habitual i que reconec, he hagut de comprovar abans al diccionari si la paraula en qüestió era o no acceptada. Doncs bé, quan tinguem una primera cita amb algú i vulguem donar-li una primera bona impressió, fer-li envermellir una mica, no haurem de dir-li cap “piripo” perquè si ho fem en català, aleshores haurem de recórrer a una “galanteria“, “floreta” o “amoreta“. Com a mínim fem que el col·lectiu de feministes més radicals i conscienciades amb la causa ens critiqui per no parlar correctament el català però no pas per ser un masclista.

Barbarisme que no passa de moda

No són poques les entrades en aquest bloc referides a la qüestió dels barbarismes i castellanismes (p. ex. aquesta i aquesta altra); de fet busqueu per aquestes dues etiquetes i us en sortiran unes quantes més. S’entén per “barbarisme” una expressió, paraula o construcció que no es considera assimilada a la llengua pròpia i alhora és vista com un empobriment d’aquesta, un situació que és molt habitual en territoris bilingües. Per la seva banda, un “castellanisme” seria l’exemple més clar d’un barbarisme en el català, tot i que hi ha castellanismes admesos igual que hi ha també gal·licismes, italianismes o anglicismes. Ara bé, i tal com diu Joan Miravitlles en el seu Diccionari general de barbarismes i altres incorreccions, “no és cap pecat que les llengües llatines estiguin tan emparentades i que molts cops es corresponguin tan íntimament. Però això provoca una contaminació que, si bé de vegades és inevitable i no sempre perniciosa, sovint és innecessària, perquè el català disposa de paraules i expressions tan adequades o més, que les manllevades a altres llengües”.

Faig aquesta introducció perquè aquí teniu un altre exemple de castellanisme, d’aquells tan estesos que ni ens adonem que no són correctes. En aquest cas en comptes d'”embusteru” l’autor de la pintada hagués pogut escriure formes més correctes com “mentider“, la més habitual i suposo que utilitzada, o també sinònims com “farsaire“, “falsari“, “falsiós“, “enganyós“, etc. Malgrat això, i tractant-se del personatge a qui fa referència la pintada, molt em temo que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) acabarà per claudicar i acceptar finalment aquesta forma (faltaria per veure si escrita com a “embuster” o “embusteru“). I és que tractant-se d’un membre de la classe política del país (i això és extensiu a tota Espanya) gairebé serà inevitable parlar de “mentider” o “embuster” com a sinònim de “polític” (en el sentit de persona que es dedica a la política). És a dir, un barbarisme que mai passarà de moda. Per acabar, posats a insultar algú, recomano abans de consultar un llistat d’insults, que en català en tenim un munt i alguns de molt curiosos (heus aquí un exemple) i que podrien haver estat aplicats en aquests dos casos de titulars de premsa que us poso. Adoneu-vos com en el primer el Sr. Albiol, en una mena de pirueta lingüística, fa servir la forma correcta i la incorrecta com a sinònims.

Un, dos, tres … responda otra vez

Posem-nos una mica nostàlgics; la gent d’una certa edat recordarà amb molta estima el mític concurs de TVE, “Un, dos, tres, responda otra vez“, que durant moltes temporades va entretenir les famílies, sobretot en una època en què a la televisió només podies sintonitzar dos canals (això ho expliques al jovent d’ara i es produeix un cobriment de cor pandèmic). La primera part del concurs consistia en un tanda de preguntes de temes que, si no recordo malament, eren escollits pels propis concursants sense saber quins eren perquè estaven amagats dins uns sobres. Ara bé, el que tothom sí recorda és que la pregunta començava sempre per Así que por 25 pesetas, dígannos -i aquí es deia el tema triat- como por ejemplo -i aquí la o el presentador deia un exemple del tema-, un, dos, tres… responda otra vez. Adoneu-vos que les respostes correctes valien 25 pessetes (només a la darrera etapa del concurs els premis ja eren calculats en euros).  Bé, deixo ja de banda la part nostàlgica perquè si segueixo segur que em començaria a caure més d’una llàgrima sobre el teclat de l’ordinador.

Faig aquest introducció perquè de la mateixa manera que aquest concurs és un dels clàssics de la televisió nacional, ara que som a l’estiu podem trobar-ne uns altres, de clàssics, d’aquells que sempre es repeteixen i que sabem que en aquesta època de l’any veurem, un cop més, per la televisió o en el pitjor dels casos, haurem de patir novament a les nostres pròpies carns. Fem-ne una prova, así que por 25 pesetas, dígannos “clásicos veraniegos”, un, dos, tres… responda otra vez:

• La reposició de “Verano azul” a TVE… correcte!
• La reposició de “Plats bruts” a TV3 … correcte!
• Les connexions de programes de televisió a peu de platja … correcte!
• El dramatisme als programes de televisió quan es parla de temperatures … correcte!
• Els problemes del turisme a les grans ciutats … correcte!
• Els incendis forestals … correcte!
• Les vagues de pilots d’avió … correcte!
• Les vagues del personal de terra dels aeroports … correcte!
• Les vagues del personal de seguretat dels aeroports … correcte!
• Les vagues de Renfe … correcte!
• Mmm … mmm … mmm … ains, no en sé cap més.
• Vinga, vinga, que se’ns acaba el temps.
• La reposició de “Verano azul” … incorrecte!
• Ho sentim, aquesta reposició és una repetició.

 

Doncs bé, els concursants haguessin pogut respondre perfectament aquest altre “clàssic” estiuenc: els anuncis incorrectes dels aires CONDICIONATS, no pas ACONDICIONATS (enllaç). I mira que en aquest cas la botiga en qüestió ho té molt fàcil per esmenar l’error: es treu la lletra “A”, ni tan sols cal refer la resta del cartellet i el text queda ben justificat a l’esquerra.

Sel·leccionem xalecs?

Vagi per endavant que aquestes dues imatges no són recents, les tenia guardades de fa temps, ni tampoc corresponen a la mateixa botiga però les poso juntes en una de sola perquè el sector del comerç proporciona molta “matèria primera” a aquest bloc. Quant al primer cas, l’errada de l’ela geminada és un dels “clàssics” dins l’ampli ventall d’errades ortogràfiques i reconec també que jo mateix he de consultar de tant en tant el diccionari per verificar si l’he de posar o no (p. ex. aquí). Això, però, no sembla que ho hagin fet els autors d’aquest cartell i en aquests casos insisteixo: no costa gaire consultar un diccionari si després no es vol que un “inquisidor de l’ortografia” com jo us deixi en evidència.

Pel que fa a la segona, dir que és un cartell d’una conegudíssima botiga de roba de Manresa de preus que fan treure la respiració i en què més d’un cop s’hi ha vist entrar algun que altre jugador del F.C. Barcelona (la gent que sigui de la ciutat no li serà gaire difícil esbrinar-ne el nom). Però no ens desviem del tema; sembla que els seus responsables no segueixen gaire l’actualitat internacional d’aquí a la vora, perquè no serà que els informatius de TV3 es van fer un fart de dir la paraula “armilla” per referir-se a tots els francesos que vestint “armilles grogues” protestaven i tallaven carreteres fa unes setmanes contra la política del seu president Emmanuel Macron. Curiosament allà no van ser titllats en cap moment de “terroristes”, com sí ho són aquí els CDR. Deuen ser els Pirineus, que eviten que arribin a les nostres contrades aires més propis del segle XXI.

Tot plegat, ja ho sabeu, si voleu formar part d’un CDR català vestiu una armilla groga i deixeu els “xalecs” per a uns altres. Si us han d’acusar de “terroristes”, “sediciosos”, “rebels”, “antipatriotes” … com a mínim que no se us titlli també de ser uns analfabets catalans.

 

 

Mala peça al teler universitari

Sovint en el món universitari els professors ens queixem de l’escassa, i dolenta, formació en general amb què arriba bona part de l’estudiantat, per descomptat també en aquells aspectes que tenen a veure amb la naturalesa d’aquest blog. Sobre això mateix, de vegades també s’ha comentat el dilema que podem tenir sobre si hem de dedicar part del nostre temps a esmenar errades en qüestions que suposadament han de tenir ja dominades, o passar de tot i fer-l’orni, pensant que això ja no és de la nostra competència; dit en altres paraules, en algun cas m’he demanat com redimonis ha pogut arribar a la universitat alguns estudiants que al meu més modest parer, no reunien uns certs mínims. De fet, la Facultat de Filosofia i Lletres ja fa uns quants anys que va decidir que tothom, a 1r curs, i a banda de la titulació que estigués cursant, havia de fer l’assignatura “Expressió oral i escrita” (a triar català o castellà). És a dir, una mena de curs propedèutic, semestral, de 6 crèdits i passant per caixa.

De totes formes, valdria més que no ens queixéssim tant i mirar-nos més el melic en tant que de vegades nosaltres no som tampoc un bon exemple de prèdica. Prova d’això són alguns escrits que provenen de diferents òrgans de la mateixa universitat i que podeu trobar en aquests sengles enllaços del bloc d’en Xavier Villalba: el primer és un fragment de la guia docent oficial d’un mòdul d’un màster, mentre que el segon és a propòsit de l’atac informàtic massiu del virus Wanacry de fa unes setmanes i del missatge que apareix en la pantalla dels ordinadors connectats a la xarxa de la UAB quan els connectem.

Certament, reconec que algunes d’aquestes errades detectades són d’un nivell elevat, que poden ser un pèl difícil de detectar. Però de totes formes, això no treu que un centre educatiu superior no hagi de mostrar una cura lingüística de tot allò que comunica, sigui qui sigui qui ho faci. I és clar, després ens trobem que els nostres estudiants no dominen gaire la llengua, ni la pròpia ni la primigènia, el llatí. I això ho podem trobar a la Facultat de Filosofia i Lletres; aquí us deixo la fotografia d’una pintada que hom va fer a l’entrada del seu Deganat amb motiu de la darrera vaga d’estudiants, i on es pot llegir aquesta expressió que vindria a significar “tot és comú” o “tot és de tothom”. No sóc gaire destre en llatí però després de buscar en diferents webs he arribat a la conclusió que “comunia” s’ha d’escriure amb dues emes. De totes formes, si algú m’ha de corregir li prego que ho faci: sempre és bo aprendre dels errors.

 

L’error importa, el “tamany” … també

Són nombroses les entrades que en aquest bloc he dedicat a la qüestió dels castellanismes i tot i així, no me’n cansaré de continuar fent-ho. Malgrat que molts estiguin tan interioritzats dins el català més normatiu, que molta gent no se n’adoni o fins i tot que t’ho neguin quan fas l’observació pertinent, és una batalla que crec que no s’hauria de perdre llevat que arribi un dia que l’Institut d’Estudis Catalans ens digui que obre la porta a certes paraules que avui dia les qualifiquem de “castellanismes”, “barbarismes”, cas en el qual ja no podríem parlar d’un o altre sinó de “manlleus” o “estrangerismes”, com és el cas de molts neologismes la majoria d’ells provinents de l’anglès (anglicismes) o el francès (gal·licismes). No m’estendré gaire més en aquesta qüestió ja que ni en sóc un gran expert -reconec que sense voler jo mateix en deixo anar algun que altre, de castellanisme- ni tampoc em vull repetir més que la sopa d’all. Ara bé, això no vol dir que quan vegi algun pel carrer o directament me’l trobi a la bústia no hi hagi de ficar cullerada, oimés si són d’aquells tan habituals com alhora clamorosos, que fan obrir els ulls de bat a bat.

De fet, i només a tall de recordatori, aquí us deixo els enllaços a tres entrades anteriors que tracten el tema (estètica, mobiliari i finançament) i també, tot seguit us presento dos exemples més de castellanismes “clàssics” que fins i tot aquí ja hem tractat en més d’una ocasió. Més que res per donar també sortida al material que tinc recollit de fa temps i que em serveix de pretext per intentar reactivar aquest bloc, que ja fa uns mesos que està “mort”.

 

El primer exemple torna a tractar la qüestió de si “financiem” o “financem” i veient això potser valdria més que algunes clíniques dentals oferissin als seus clients mentre esperen a ser atesos manuals d’ortografia en comptes de números endarrerits de revistes del cor, motor, salut o del que sigui (de fet, diria que això va a menys veient que ara tothom ja fa ús del seu mòbil per fer temps). Per la seva banda, aquest segon exemple passa per alt, tot i les grans ulleres del gos de l’anunci, que el que importa és la “mida” i no pas el “tamany“. I efectivament, com més gran sigui la pífia, més visible és.

 

Puntada antifeixista a l’ortografia

Aquest bloc està farcit d’entrades que reflecteixen l’elevat grau d’invasió de castellanismes que pateix el català i aquesta que llegiu n’es un altre exemple. També s’ha dit més d’una vegada que el campus universitari de la UAB és un “magnífic” camp de proves que demostra que una part del seu estudiantat, a banda d’estar molt conscienciat políticament i identificat amb determinades opcions ideològiques, presenta serioses mancances si ens referim a un domini del català que poguéssim qualificar d'”acceptable”. Sóc conscient, d’altra banda, que en qüestió de castellanismes n’anem tan servits que és impossible no caure en el parany en un moment o altre, per molt que vigilem de no dir-ne cap.

La imatge correspon a una de tantes pintades que decoren regularment els murs de les facultats de la UAB, en aquest cas concret la de Ciències Polítiques i de Sociologia. Val a dir que no és actual i si no recordo malament va aparèixer durant les darreres mobilitzacions dels estudiants de fa uns mesos. Hi podeu observar, com dèiem abans, un dels castellanismes més recurrents a la llengua catalana en tant que la paraula “patada” s’hauria de substituir per altres com “puntada de peu” o “cop de peu” i si qui dóna la patada és un animal (que n’hi ha uns quants de bípeds pul·lulant per les facultats), aleshores millor referir-s’hi com “coça”, “bitzac” o “guitza”.

De totes formes, jo mateix reconec que és difícil no fotre patades lingüístiques al català, oimés si com aquesta en qüestió es troba molt interioritzada al català i en aquest sentit, combrego amb aquest article d’opinió. De fet, no m’estranyaria que en aquest text algú hi trobés algun castellanisme, per la qual cosa demano disculpes per endavant.

Aneu a cagar … el tió!!

Són aquestes unes dates en què, qui mes qui menys, tothom acaba una mica tip de tot, d’haver de fer regals i no saber què regalar, de rebre’n algun que després no se sap què fer-ne, d’àpats pantagruèlics que no s’acaben mai i que empalmen un amb el següent, del missatge nadalenc de Sa Majestat el Rei, del partit de costellada de la selecció catalana de futbol … i per descomptat d’escoltar també les mateixes expressions en català tan típiques i òbvies com alhora incorrectes. No m’estendré gaire en aquesta qüestió perquè crec que aquests dos enllaços que us adjunto ho fan millor que jo -que dit de passada, tampoc és gaire difícil: el primer correspon a un article del digital cultural Núvol (secció “Homo Fabra”) dedicat a les 5 aberracions lingüístiques nadalenques més habituals. Per la seva banda, el segon enllaç porta a una entrada del bloc El Clot de les Ànimes i es refereix a una d’aquestes cinc expressions que com més va més sento a dir arreu: “cagatió“. Sobre aquesta, pareu compte de com pot canviar el seu sentit per un simple accent i també de com des de fora poden confondre el Tió amb la figura del Caganer. Potser que ens deixem de cabòries i en comptes de fer cagar el tió fem cagar el caganer a cops de bastó, que el nom ja ho porta.

És clar que TV3 tampoc ajuda gaire a la normalització lingüística nadalenca: al programa del 24 de desembre del Polònia, en el seu tradicional missatge final, al molt Honorable President Mas se li va escapar això de “Reis Mags”. I mira que tot el sarau que hi ha muntat és per construir una futura república catalana.

Mossos: insultem-los correctament

Tenint en compte que l’anterior entrada anava de presumptes anarquistes detinguts pels Mossos d’Esquadra, en el marc de l’operació “Pandora”, anem a contrarestar-ho i dedicarem ara unes quantes línies a la policia catalana. A banda d’això, darrerament també han estat el centre d’atenció per saber quin paper assumirien en el cas que el parlament català decidís tirar pel dret i, curt i ras, declarés la independència, si obeirien les ordres del Ministeri d’Interior -per entendre’ns, Jorge Fernández Díaz i la seva trepa- o pel contrari, es mantindrien “fidels” al govern. La veritat és que no m’agradaria estar en el lloc dels agents quan se suposa que aquests reben ordres d’uns superiors i estan sotmesos a una estructura jeràrquica. El temps acabarà dient-nos què passarà però sigui com sigui, ja sabem que els Mossos, pel simple fet de ser un cos policial, crec que no han gaudit mai de molta simpatia entre la gent. I m’imagino que això mateix es pot aplicar a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil espanyoles, la Gerdamerie francesa, els Carabinieri italians, la Policia de Segurança Pública portuguesa, etc. Tot i la bona tasca que deuen fer uns i altres en mantenir un cert nivell de seguretat als seus respectius països, també se’ls deu associar amb conductes més criticables com ara abús en l’ús de la força, corrupció i una altra que ens afecta de més a prop (a la butxaca) i més sovint, com és el de les multes de trànsit (per cert, sabeu la diferència entre “trànsit” i “tràfic”?).

Qui no ha tingut mai un mal pensament vers una patrulla de mossos quan ens han clavat una multa, després de sortir retratat amb un radar camuflat? De ben segur que més d’un penjament hem deixat anar com a teràpia momentània per la ràbia que sentim en veure la “recepta” i que se’ns acomiadin amb un “que tingui un bon dia”. Per tant, posats a insultar-los, fem-ho bé. Aquesta imatge que us adjunto compliria aquesta norma només en part ja que la paraula “pamplines” és una paraula castellana que indica una cosa insubstancial o un engany petit: és a dir, a més d’un castellanisme l’autor de la pintada comet l’error d’aplicar malament un suposat insult i a més no deu saber que en català tenim expressions equivalents tan maques com “ximpleries“, “poca-soltades“, “bestieses“, “camàndules” o “falòrnies” (per gentilesa d’en Magí Camps i del seu consultori lingüístic al diari La Vanguardia).

Per cert, la present no és la primera entrada dedicada als Mossos d’Esquadra ja que fa més d’un any també vaig publicar aquesta altra, a propòsit de la visió que té molta gent sobre aquest cos i de com sembla que la seva funció principal sigui només la de recaptar diners a través de les multes.

El FEU abusa a la UAB!

En anteriors entrades d’aquest bloc ja he demostrat que el campus de la UAB és un camp abonat perquè l’inquisidor lingüístic que porto dins meu faci de les seves i evidenciï aquells missatges que de tant en tant hi apareixen, en forma de cartells, pintades, etc. i que inclouen alguna “heretgia”. Per exemple, en aquesta entrada criticava l’abandó de l’apòstrof, aquí ho feia sobre l’oblit dels accents “divins” i aquí em fotia dels accents “clitorians”, en aquesta altra una deficient “organització” dels estudiants i per acabar aquest recordatori, en aquest cinquè enllaç us mostro els dubtes sobre les assemblees (si busqueu en aquest bloc per l’etiqueta “Universitat” us sortiran uns quants exemples més). Doncs bé, fa pocs dies vaig topar-me amb aquest cartell a la mateixa entrada de la Facultat de Filosofia i Lletres on es veu que aquesta darrera paraula està sobrevalorada. I és que ja sabem que el nivell mig de bona part dels estudiants que accedeixen a un grau universitari és, per norma general i cada cop més, francament millorable i poc podem fer nosaltres després per redreçar la situació quan el pal de paller de l’educació en aquest país -les etapes de primària i secundària- està més tort que recte, i les diferents polítiques educatives aplicades -ara una, ara una altra- no ajuden, precisament, a redreçar-lo. Per això no és estrany veure missatges com aquest que, amb poques paraules, es carrega un concepte clau de l’estadística.

I és que per si no ho sabeu, en català no existeix una nota “mitja” sinó que direm la nota “mitjana”, com el quocient que resulta de dividir la suma de valors d’un conjunt entre el nombre d’elements que el formen. És a dir, allò que en castellà s’anomena “media”. Per tant, heus aquí un clar castellanisme de caire estadístic. I cal anar amb compte de no confondre-ho amb la “mediana”, que es refereix a la dada situada al centre d’un conjunt de valors estadístics, ordenats de menor a major, i que té el mateix nombre de dades tant per sobre com per sota. O sigui, allò que en castellà també s’anomena … “mediana”. Per tant, demanaria als membres d’aquest Front Estudiantil Unitari que tinguin més cura del seu vocabulari ja que si estan criticant que la universitat pública està en un procés d’elitització, sembla que ells vulguin “vulgaritzar-la” encara més del que ho està. I si no es demanar gaire, que no n’abusin, amb una sola “S”. Encara rai que algú es va adonar d’aquest “abús” i ho va corregir, se’m va avançar.

Però no deixo de banda aquest Front, associació d’estudiants de la qual reconec que no en tenia coneixement i no em sona que s’hagi prodigat gaire per aquesta Facultat als darrers cursos. El passat dijous va convocar una vaga sobre la qual no entraré a discutir si tenen o no motius per fer-ho -per a uns quants estudiants sempre n’hi ha i per a la majoria sembla que no n’hi ha per tant ja que un cop més, la vaga no va tenir gaire seguiment. Sigui com sigui, per la Facultat podies recollir un volant (en castellà diem “octavilla”) com el que us adjunto i on s’explicava el perquè de la vaga: doncs bé, suposo que la persona o equip que el va redactar no deu conèixer la funció de la barra espaiadora del teclat d’un ordinador ja que les 17 línies del text (totes tret de la darrera) pateixen d’aquest “oblit”. D’això sí que en podem dir un veritable abús: potser ara ser “elitista” deu voler dir transgredir una de les normes més bàsiques d’un redactat.