El llogater de La Moncloa

Com altres vegades m'”apropio” d’una imatge trobada per les xarxes per fornir aquest bloc. Aquesta serveix per deixar en evidència els traductors automàtics que deuen fer servir els diaris amb doble edició, en castellà i català, alhora que també per evidenciar la mala praxi de la gent que ha de controlar la feina que fan les màquines: potser hi confiem massa, pensem que la faran millor que els humans i per tant, com ximples que demostrem ser, ens en despreocupem. En canvi, i com sovint recordo als meus estudiants quan han de fer un exercici redactat i pensen que els correctors del processador de text ja corregiran les seves nombrosoes mancances en aquest camp, l’ordinador només fa allò que algú abans li ha dit que ha de fer i si li ho diu malament, aleshores la màquina ho farà també malament. Però us confesso que costa molt d’inculcar aquesta idea en uns caparrons que han crescut i “madurat” en un entorn completament digital: no deixo de pensar que tot forma part d’un complot mundial en què la tecnologia acabarà per fer ximples i imbècils als humans, encara més.

Però deixem-nos de cabòries i anem al tema: poso al mà al foc per dir que en el titular en castellà devia aparèixer la paraula “inquilino” per a referir-se al Sr. President del Govern d’aleshores, en Mariano Rajoy, i en essència val a dir que no ho va deixar de ser en cap moment com també ho és ara el Sr. Pedro Sánchez, en tant que els presidents no són propietaris del palau on resideixen. Ara bé, és també cert que cap president del govern espanyol paga un lloguer per residir a La Moncloa (això ja deu anar amb el càrrec, faltaria més). Per tant, l’ús de la paraula “llogater” és incorrecte atès que el diccionari de la llengua catalana la defineix com una “persona que fa ús d’una casa, d’un pis, etc., pagant-ne lloguer” i s’hi indica que és sinònima d'”inquilí“, que en castellà té aquest significat segons el diccionari de la RAE.

Tot plegat, no sé quina formació deu tenir la persona que va redactar aquest titular, hem de suposar que és periodista, i si és així m’imagino que va oblidar una de les lliçons més bàsiques a l’hora de redactar noticies, com és la de no complicar-se la vida de forma innecessària, com en molts altres àmbits; s’hagués pogut substituir aquesta expressió per una de més normal que fes referència a la persona i/o al càrrec (Sr. Rajoy, president, etc.), sense haver d’esmentar el seu règim de residència. D’altra banda, tal i com s’està posant el tema dels lloguers a moltes ciutats espanyoles, amb uns bombolla que tard o d’hora esclatarà, per això en diuen “bombolla”, dubto molt que amb el sou de president del govern hi hagi prou per pagar el que costaria el lloguer de la Moncloa si es posés al mercat.

Afany en empenyorar?

De nou aquest bloc es fa ressò d’una carta enviada per un lector al diari La Vanguardia i publicada amb data d’avui a la seva edició digital. De fet, més que una carta és una foto que porta com a títol “Traductor, ¿traïdor?” amb un breu descriptor (aquí us en deixo l’enllaç). Un cop més el sector de la compra d’or, plata, joies, etc. ens il·lustra amb una altra “perla” de com es pot arribar a maltractar una llengua per, diria jo, simple desídia de voler fer bé les coses amb molt poc esforç. En primer lloc, en un cartell que sense aparèixer sencer a la foto, sembla que està redactat en català, apareix la paraula castellana “empeños” quan la seva traducció correcta de tota la vida és “empenyoraments”. En aquesta altra entrada publicada fa un temps ja sortia aquesta mateixa “maleïda” paraula, tot i que en aquest cas podríem dir que “catalanitzada”, per mor d’haver escrit “empenyo” al cartell. Per tant, semblaria que aquest sector d’activitat fos procliu a nodrir el bloc amb les seves “heretgies lingüístiques”.

Però és que a més a més, i en segon lloc, es fa un mal ús del corrector i/o traductor. I és que tot sembla indicar que com bé diu el títol de la carta, el traductor de l’ordinador ha fet una mala jugada, prenent-li el pèl a l’autor del cartell que, d’altra banda, no deixa de ser una mica fet i deixat estar en no haver comprovat que per “afany” s’entén en català un esforç, un desig intens per fer o aconseguir una fita. Segons les entrades aparegudes al diccionari de la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola, la paraula “empeño” vol dir, entre altres, un “deseo vehemente de hacer o conseguir algo” o “tesón y constancia en seguir una cosa o un intento”. És clar que també accepta la que diu “acción y efecto de empeñarse” i si després es busca el verb “empeñar”, apareix com a “dejar algo en prenda como garantía del cumplimiento de un compromiso o de la devolución de un préstamo”. És a dir, el que en català seria l’empenyorament, de tota la vida. Això sí, i per si algú té l’afany irresistible, una obstinació vital en visitar aquest establiment, que tingui en compte que almeny s’ha tingut la “delicadesa” de traduir la paraula al català. Així doncs, quant d’or val un bon diccionari? i un bon corrector? I ja posats, que no pagaríem per una mica de seny abans de publicitar aquests cartells que no fan més que provocar el riure -de bona fe- entre la gent, i n’hi ha molta, que vetlla per un correcte ús del català?

Ensopegades culinàries

No fa gaire de la publicació de la meva darrera entrada  dedicada al món de la restauració en general i dels forns i fleques en particular, i ara us en deixo una altra. I és que tot semblaria indicar que aquest àmbit professional dóna molt de sí i alimenta regularment, mai millor dit, aquest bloc. De fet, després de fer un recompte, m’adono que la categoria “Restauració” és la que aplega més entrades a dia d’avui. I pel que fa aquesta en concret, de què va? doncs bé, fa uns dies vaig topar amb aquesta curiosa fotografia, via Facebook d’un conegut, i que reproduïa part d’un menú de restaurant en què tot apunta que el corrector del processador de textos de l’ordinador amb què es va escriure va fer una mala jugada a l’autor. Reconec que la meva primera impressió va ser la de riure de bat a bat pensant que la traducció literal de la paraula en castellà “tropezones” era una “bestiesa lingüística”. Després, però, i havent fet alguna consulta a persones que coneixien bastant millor que jo (i no és gaire difícil) el món de la gastronomia, m’han fet veure que l’error no és tan greu com semblaria en un primer moment, malgrat que en aquest cas tot indicaria que és una qüestió de sinònims mal utilitzats.

Repassant el diccionari veiem que “ensopegar” inclou topar amb un obstacle, encertar en trobar quelcom que s’està buscant o sinònim del verb “escaure’s”, mentre que per la seva banda, “entrebancar” inclouria també el sentit de trobar-se obstacles pel camí, en l’èxit d’una empresa, etc. així com també tenir dificultats en la parla. Per tant, és fàcil deduir que ambdós verbs siguin considerats com a sinònims. De totes formes, això no vol dir que es puguin aplicar indistintament. Si feu una cerca pel web trobareu molts plats de cuina “amb entrebancs”, sent els més habituals les sopes, cremes, arrossos i alguns altres, de la mateixa manera que també plats “sense entrebancs”. Per exemple, en aquest enllaç trobareu la recepta d’un arròs lliure de qualsevol obstacle perquè es pugui menjar sense haver de recórrer al ganivet i a cap altre cobert que no sigui una simple forquilla. Fixeu-vos en alguns dels sinònims que s’inclou en aquesta recepta per indicar això mateix, poder menjar l’arròs sense atabalar-nos gens ni mica per si hem de pelar les gambes, treure la closca dels musclos, apurar la carn dels ossos de la bestiola que sigui, etc. Vaja, el que vindria a ser un plat per a mandrosos que, com jo, ens estimem més perdre el temps en procurar que no se’ns escapi cap gra d’arròs que no tant a barallar-nos amb els obstacles amb què ens podem topar. I el mateix passaria amb els altres plats on és habitual que el cuiner ens vulgui tocar la murga, posant-nos entrebancs per enllestir-los. Contrariament a tot això, no he trobat cap plat que tingui entre els seus ingredients, unes suposades “ensopegades”.

Com diu un dels comentaris escrits al Facebook d’on he “capturat” la fotografia, ens podem demanar de qui són les ensopegades? Potser del cuiner que ha tingut seriosos problemes per acabar fent la sopa? Del pescador, que no tenia manera de pescar el maleït rap? O del rap que, després d’ensopegar-se diverses vegades amb els pescadors, ha acabat fet una sopa? Qui ho sap! Com deia a l’inici d’aquesta entrada, tot indica que el traductor automàtic utilitzat ha volgut afegir el seu granet de sorra amb un obstacle més en el bon ús del català escrit de difusió pública. I si d’una vegada per totes els usuaris ens neguéssim a pagar els plats que demanem, ja no perquè siguin més bons o més dolents, sinó perquè estiguin mal anunciats? Sempre podríem argumentar que ens hem trobat amb molts entrebancs per treure la cartera de la butxaca, recordar el PIN de la targeta de crèdit, o que hem ensopegat amb tants “tropezones” que, de sopa, ben poca n’hem pogut tastar.

Torna l’esclavitud?

Quan era petit, i els de la meva generació se’n deuen recordar, va tenir molt d’èxit una coneguda sèrie de TV (en aquells anys només hi havia 2 canals i encara no era habitual un invent tan còmode com el comandament a distància) anomenada “Raíces” (en anglès Roots). Molt breument, el seu argument es basava en les peripècies d’una família d’esclaus vinguts de l’Àfrica cap els Estats Units i els seus descendents -el primer va ser el famós Kunta Kinte- fins l’època moderna i el que té més mèrit de tot, estava basada en fets reals, novel.lats per en Alex Haley. Malgrat que afortunadament l’esclavitud ja fa temps que s’ha abolit, de tant en tant ens arriben notícies de com en certs països subdesenvolupats les condicions laborals de bona part de la seva població s’assemblen a un cert estat de semi-esclavitud (quant a horaris, salaris, drets, salut, etc.). Jo no em vull entrar ara en un debat sobre aquesta qüestió perquè no és el cas ni aquest l’espai més idoni; però sí voldria fer-vos veure com potser això que estic dient no l’hem de circumscriure a països molt llunyans, empobrits, d’aquells que si un sap una mica de geografia, sabria dir-ne uns quants. Per això us convido a veure aquesta fotografia, presa en una botiga de roba infantil en un carrer cèntric i comercial de la ciutat de Manresa: el noiet de color (¿?), que tan bona cara fa i tan ben vestit que ens l’han posat … té preu!! Sí senyor! no us enganyo! Com si fos una subhasta d’esclaus ens l’ensenyen amb tan bon aspecte (o look) que un no es pot resistir a agafar la cartera i pagar els només 17,95€ que demanen per ell. Si és que fa tan bona cara que ningú es podria resistir a comprar-lo! I a més, no caldria ni que ens rumiéssim el nom perquè aquest ja ve incorporat al lot donat que el nen es diu “Pol“.

Doncs bé, si busqueu al diccionari el significat de la paraula “Pol”, a banda d’un nom propi de persona, trobaríeu moltes entrades però cap relacionada amb una peça de roba: l’extremitat de l’eix d’una esfera, el punt en què l’eix de rotació d’un astre talla la seva superfície, el pol celeste, el d’il·luminació, el de l’eclíptica, el d’una pila elèctrica, el magnètic d’un imant, un pol de desenvolupament, etc. Així que ja ho sabeu, quan compreu un “pol” penseu que potser esteu afavorint al manteniment d’una pràctica tan execrable com l’esclavitud. De totes formes, dubto sobre com s’ha de dir realment aquesta peça de roba ja que al diccionari no surt com a “Polo” però sí surt en altres pàgines web sobre vestimenta. Algun suggeriment? Gràcies per endavant.

Sector immobiliari: definitivament va de baixa

Definitivament, si volíeu una prova fefaent que el sector immobiliari, col.loquialment anomenat del totxo o de la totxana (ambdues formes són correctes), aquí la teniu. Pocs pisos i altres propietats deuen vendre o llogar com per no fer calaix ni per canviar els cartells dels establiments. En aquesta fotografia -d’una oficina del c/ Bruc de Manresa- podeu veure el que sembla que ha estat un intent de catalanitzar el cartell original escrit en castellà. D’entrada la iniciativa l’hem de lloar, tot sigui dit, en un intent per normalitzar l’ús del català al carrer i en això, òbviament, no hi tindria res a dir, més aviat donar les gràcies als responsables. Ara bé, si això es confirma podem assegurar que han comès una petita espifiada. Potser pensant que n’hi hauria prou amb eliminar la vocal final “o“, atès que les dues paraules s’escriuen gairebé iguals, van esborrar-la del cartell i es van quedar tan amples. Ara bé, suposo que no devien adonar-se -i per suposat ningú va pensar en consultar un diccionari … per a què?- que en català aquesta paraula presenta una altra diferència respecte la seva homònima castellana, ja que “immobiliari” en realitat s’escriu amb dues “m” seguides i no amb la forma “nm“.

O és que potser, com es deia abans, no havia prou diners per encarregar un nou cartell? Però al cap i a la fi, deuen pensar també que molt poca gent sap d’aquestes foteses lingüístiques. Ara ja fa un temps que no és el cas però us ben asseguro que en plena època de la bombolla immobiliària -i d’això no en fan tants anys encara- aquest bloc hauria tingut un bon pretext per crear una secció específica dedicada al sector. I és que de la mateixa manera que abans tothom es veia capaç de vendre pisos i apartaments -la gent que s’hi havia dedicat tota la vida et deien que havia aparegut molt “paleta avantatjat”- també hi havia gent que escrivia de qualsevol manera. Bé, en això sí que hi ha una diferència, i és que d’aquesta encara n’hi ha, i molta, mentre que els manobres avui dia deuen ser una espècie en vies d’extinció de tan pocs que queden en circulació. I encara rai que en català la paraula “corredor” s’escriu igual que en castellà.

Un nou sabor?

Començo per indicar el significat més habitual de la paraula “mànec” segons el diccionari català i que diu el següent: “Part adaptada a una eina, a un instrument, per on s’agafa en servir-se’n. El mànec d’una destral, d’un ganivet, d’un paraigua. El mànec d’una escombra, d’una pala, d’una aixada. El mànec d’una paella“. Fins aquí res d’estrany per a una paraula d’ús molt comú per fer referència a una part d’uns quants estris o eines que podem tenir per casa i utilitzar amb una certa regularitat: qui no ha agafat mai una paella per cuinar-se un ou ferrat, o un ganivet per tallar formatge o una serra elèctrica per tallar uns quants caps? I per on acostumem a fer-ho? doncs sí senyor, pels seus respectius mànecs. Així de simple i senzill. Ara bé, quan em van passar aquesta foto -crec recordar que el company Raul Suhet- em vaig quedar una mica bocabadat en comprovar que tot i no ser un devot de la beguda del te, no sabia tampoc que hi hagués aquest nou sabor de fruita. Òbviament la promoció es refereix a un te de mango, o el que és el mateix, “fruit comestible del mango, gros, generalment asimètric, de pela gruixuda sovint vermellosa o groguenca i polpa de color variable entre el groc i el vermell, tova, aromàtica i dolça“. I malgrat no saber ni un borrall del fantàstic món de les plantes i vegetals en general, no en sé de cap que tingui per nom el de “mànec”.

Aquesta és una prova més -després en farem referència a una altra- de com molta gent no és conscient encara que davant un ordinador, qui realment “ordena” (dicta les ordres) és l’usuari, la persona que es posa al davant de la pantalla i el teclat, mentre que la màquina tan sols és l’instrument executor de les ordres. I és clar, si aquella rep unes ordres incorrectes no esperem que després ho faci bé. En aquest cas, el processador de text de l’ordinador devia tenir instal.lat per defecte el traductor i apa … va traduir “mango” (fruita) per “mànec” (part de l’eina). Fins aquí podríem fer la vista grossa i no dir-ne res. Ara bé, la pregunta és: no hi ha ningú que després s’ho repassi, abans d’encarregar el cartell? Suposo que aquest és el mateix cas de què es van fer ressò els mitjans de comunicació fa pocs dies de la traducció anglesa de la pàgina web de la Generalitat amb l’aplicació del Google, i els errors descomunals que va cometre amb els noms d’alguns consellers i fins i tot del mateix President; recordeu que el conseller d’Agricultura, Josep Maria Pelegrí, era Joseph and Mary Pilgrim, el conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries González, es va rebatejar com a Clergy and José Luis González i el cap de l’executiu apareixia com The President More o More President. Eps, potser en aquest cas la màquina no es va equivocar i va fer seu el lema electoral de CiU de “Més per menys”.

I per acabar aquesta entrada, a veure si resultarà que realment som tots nosaltres els qui estem equivocats i realment existeix un te amb gust de mànec, tot i que em faria molt fàstic beure-me’l; si consulteu el diccionari comprovareu que “mànec” pot ser també o bé un mol.lusc (per això que treguin al mercat un te d’escopinyes o musclos) o bé la peça d’un os (potser un te una mica antropòfag).