Sel·leccionem xalecs?

Vagi per endavant que aquestes dues imatges no són recents, les tenia guardades de fa temps, ni tampoc corresponen a la mateixa botiga però les poso juntes en una de sola perquè el sector del comerç proporciona molta “matèria primera” a aquest bloc. Quant al primer cas, l’errada de l’ela geminada és un dels “clàssics” dins l’ampli ventall d’errades ortogràfiques i reconec també que jo mateix he de consultar de tant en tant el diccionari per verificar si l’he de posar o no (p. ex. aquí). Això, però, no sembla que ho hagin fet els autors d’aquest cartell i en aquests casos insisteixo: no costa gaire consultar un diccionari si després no es vol que un “inquisidor de l’ortografia” com jo us deixi en evidència.

Pel que fa a la segona, dir que és un cartell d’una conegudíssima botiga de roba de Manresa de preus que fan treure la respiració i en què més d’un cop s’hi ha vist entrar algun que altre jugador del F.C. Barcelona (la gent que sigui de la ciutat no li serà gaire difícil esbrinar-ne el nom). Però no ens desviem del tema; sembla que els seus responsables no segueixen gaire l’actualitat internacional d’aquí a la vora, perquè no serà que els informatius de TV3 es van fer un fart de dir la paraula “armilla” per referir-se a tots els francesos que vestint “armilles grogues” protestaven i tallaven carreteres fa unes setmanes contra la política del seu president Emmanuel Macron. Curiosament allà no van ser titllats en cap moment de “terroristes”, com sí ho són aquí els CDR. Deuen ser els Pirineus, que eviten que arribin a les nostres contrades aires més propis del segle XXI.

Tot plegat, ja ho sabeu, si voleu formar part d’un CDR català vestiu una armilla groga i deixeu els “xalecs” per a uns altres. Si us han d’acusar de “terroristes”, “sediciosos”, “rebels”, “antipatriotes” … com a mínim que no se us titlli també de ser uns analfabets catalans.

 

 

Ens hem passat amb l’exfoliació?

Aquí ja s’ha dit més d’un cop que el món de l’estètica, perruqueria, perfumeria i altres àmbits més o menys afins són proclius a aparèixer-hi, i no és perquè l’administrador d’aquest bloc hi estigui renyit ja que més aviat no els freqüenta gaire, llevat d’una visita bimensual a la perruquera perquè posi una mica d’ordre al seu cuir cabellut que, sigui dit de passada, fa patxoca per l’edat que té tot i que també seria digne de sortir en un anunci del Just for men. Més aviat aquesta presència recorrent al bloc és ben merescuda perquè sense voler entrar-hi en els motius, és bastant habitual trobar alguna que altra errada ortogràfica digna de ser “retratada”. Per tant, a aquestes alçades de la pel·lícula hauríem de parlar de “clàssics”. Així doncs, fixeu-vos en les dues imatges que us adjunto, una al costat de l’altra (no us confongueu, pertanyen a comerços diferents): en primer lloc, la “destrucció de les capes superficials de l’epidermis” que és el que en realitat seria una “eXfoliació”, potser ha anat una mica més enllà del que seria desitjable i s’ha “cruspit” la lletra X. O qui sap si ha quedat molt dissimulada després que s’hi hagi aplicat el mateix “tiny” que a les pestanyes, quan m’imagino que més aviat s’hi hauria d’haver aplicat un “TINT“. És clar que si en català tenyim peces de roba, draps, teles, cabells, pestanyes i no sé quantes coses més, què menys que posar-hi un “tiny”, oi que sí?

Sembla que això ho tinguin més clar en el segon establiment al qual correspon la imatge de la dreta, amb aquesta noia tan bufona, pentinada, tenyida, hidratada, exfoliada i amb el cabell ben remogut després d’un bon massatge. Llàstima, però, que aquesta claredat no sigui la mateixa pel que fa a l’ela geminada atès que “capilar” du aquesta lletra. O també podria ser que el massatge fos amb final feliç i l’ela s’esvaís en un món de sensacions “capil·lars” fins aleshores mai vistes.

Però perquè veieu que l'”inquisidor lingüístic” que sóc jo també és humà, us poso aquesta tercera imatge amb el símbol de correcte. I potser us en demanareu el motiu? doncs ben fàcil: cliqueu en aquest enllaç de fa uns mesos i comprovareu com sembla que el personal de la mateixa botiga hagi anat a un curs intensiu de català perquè el maquillatge, ara sí, apareix correctament escrit en el cartell. Per tant, i actuant amb lògica, si aquesta perfumeria sortia abans al bloc per haver comès una “heretgia”, torna a fer-ho ara després que fos cremada a la pira dels “heretges”. No compto que la correcció del cartell respongui al fet d’haver vist aquest bloc, tot i que confesso que m’agradaria … què voleu que us digui, tothom és una mica vanitós.

 

On hi ha pèl … també hi ha nyaps

Ja s’ha dit aquí unes quantes vegades que els àmbits professionals de l’estètica, maquillatge, perruqueria i similars solen ser un camp adobat perquè Fartografia trobi algun que altre nyap lingüístic (sense haver d’anar més lluny, us recordo aquesta entrada encara recent). No m’estendre gaire per comentar les imatges incloses però quan veig la primera no deixo de pensar en una oferta del servei de depilació adreçat específicament a persones de nacionalitat anglesa i brasilera; si la persona que ha escrit aquest cartell volgués rectificar els nyaps, li afegeixo la tercera imatge que inclouen, correctament escrites, les dues paraules que fan referència a sengles part del cos: que sàpiga que la “ingle” és aquella en què s’ajunten les cuixes amb el ventre, altrament dit, ENGONALS. Per cert, estic encuriosit per saber en què es basa la diferència de preu en el pit masculí, aquests 16/19€: potser si la persona en fa de més o de menys, si està cobert de més o menys pèl, o si aquest és resisteix a l’acció depilatòria, si és llis o rinxolat (*) … i és que reconec que aquest és un món al qual no estic gaire avesat, tot sigui dit.

Per això últim, potser que em matriculi a una escola. És clar que segons on ho faci no sé si serà pitjor el remei que la malatia, ja que si ens anunciem malament i no fem honor al que se suposa ha de ser una escola -un centre d’aprenentatge de certs coneixements i tècniques- no crec jo que sigui aquest un bon començament. I ja posats en aquesta segona imatge, dubto de fins a quin punt en aquest cas l’acció d’informar-se exigiria del pronom feble “en”, és a dir, “Informa-te’n”. De totes formes, no m’hi fico gaire perquè ja sabeu que el dels pronoms és per mi un món complicat i ple de dubtes que requereixen de la consulta al manual. Així que ho deixaré estar no fos cas que la meva acció “inquisitorial” se’m girés en contra.

Postdata(*): dubto de si l’expressió “cabell rinxolat” és correcte. Alguna ajuda?

Espifiada canina d’elaboració pròpia

Sembla mentida però el món de la “ela geminada” dóna bastant de què parlar en aquest àmbit tan particular com és el de la correcta ortografia catalana. I val a dir que jo no seré el primer “inquisidor” que cridi les hordes per portar a la foguera aquells “heretges” que cometin el pecat d’escriure malament una paraula que contingui aquesta lletra tan nostra, atès que de ben segur aquest deu ser un dels casos en què sempre dubto. Però com no em cansaré de repetir, qualsevol dubte pot esvair-se amb una simple consulta al diccionari, en paper o online. D’entrada, cal saber que aquesta lletra correspon a un so que prové del llatí, la grafia del qual es representa per dues eles separades per un punt volat (l·l), però alhora la seva pronúncia ­habitual no marca d’una manera clara el doble so de la lletra ela, la qual cosa fa que de vegades tinguem dubtes més que raonables en escriure correctament certes paraules. Per afegir més llenya al foc, s’ha de saber que el fet que una paraula dugui ela geminada no està lligat a cap regla específica sinó que depèn de l’etimologia, altrament dit, que no hi ha una norma que s’hagi de seguir al peu de la lletra sinó que el que es digui en aquest sentit haurà de ser a títol orientatiu. De totes formes, en aquest primer enllaç teniu unes quantes pautes per no espifiar-la i en aquest altre, un article interessant sobre la necessitat de normalitzar el caràcter originari de la ela geminada en un entorn digital, atès els problemes que pot ocasionar el no fer-ho, més greus del que podem pensar en un primer moment.

Tot i així, i encara que hom pugui disculpar errades com les que ens pot provocar aquesta lletra, no estaria de més, com dic més amunt, de recorre al diccionari si no es vol cometre errades a l’hora de promocionar i vendre serveis i productes. Així, fixeu-vos a la primera imatge com és curiós el fet que som capaços d’escriure paraules que no són ben bé pròpies, així com vendre granissats com Déu mana (i no la seva versió més pètria) i en canvi no saber elaborar correctament tot això. I si es vol acompanyar un gelat amb un una cigarreta electrònica, en aquesta botiga teniu una gran selecció.

Deixo el món de la gelateria i m’endinso breument en el dels gossos, un animal que m’agrada molt tot i que ves per on, a casa tenim un gat. No conec gens el tema de la psicologia canina i m’imagino que tot i que deu ser prou complexa com per haver de justificar l’existència d’aquesta mena de servei, estic convençut que el comportament caní sempre serà més fàcil de reconduir que no pas l’humà. Potser hauríem de deixar els psicòlegs per als cans i desviar els humans cap els psiquiatres, directament. Sigui com sigui, mala peça tenim al teler si comencem per escriure incorrectament la clau del servei que es vol oferir, les solucions a certs problemes. D’altra banda, un gos “agresiu”, amb una sola essa, ho deu ser menys que el seu homòleg amb dues i per cert, em crida molt l’atenció que un gos pugui agafar mania a un … fregaplats. Si és així, recordem que sempre es diu que els gossos s’acaben assemblant als seus amos. Tot plegat, potser que truqui al famós “encantador de perros” perquè em doni quatre pistes de com fer un programa com el seu però més en la línia d’aquest bloc, com per exemple, “l’entabanador de l’ortografia” o una cosa per l’estil.

Fumar és perillós per a la salut oi? i tant!

Avui dia ningú pot negar que fumar pot ser perjudicial per a la salut, tant de qui ho fa com també per als qui estiguin al seu voltant. Fent un repàs de la premsa digital, em trobo aquesta notícia que explica que un home mor perquè li ha explotat la cigarreta electrònica que estava fumant. I això que se suposa que aquest invent només implicava beneficis perquè havia d’ajudar els i les fumadores a deixar de consumir tabac tradicional, o a reduir progressivament els nivells de nicotina o, simplement, a continuar “fumant” en llocs on ara està prohibit (per allò del fum). Per mi, aquesta és una qüestió menor ja que fa molt temps que vaig deixar el vici i a casa meva i al meu entorn més immediat tampoc estan gaire per la causa; mentre no ens llencin el fum directament als morros tampoc sortirem al carrer demanant el sacrifici a la plaça pública de tot aquell que hagi comès el sacrilegi de … FUMAR!! Més aviat, però, sí que ho demanaríem per tota aquella gent que s’entossudeix a demostrar que, efectivament, fumar perjudica, i molt, la salut mental i que per efecte de la nicotina i altres substàncies contaminants, la gent pot perdre de vista la necessitat de consultar un diccionari abans d’anunciar el seu establiment.

Fixeu-vos en aquest cartell tan ben fet -on fins i tot les dues paraules escrites en anglès són correctes- com potser de tan vapor d’alta qualitat que hi ha havia en el taller on l’han fabricat, se’ls devia anar la ma en això de l’ela geminada. Jo reconec, ara mateix, que no em sé les normes de quan s’ha escriure i quan no aquesta lletra tan nostra, i que moltes vegades ho sé per una simple qüestió de memorització. Però també és cert, com també s’ha reivindicat aquí sovint, que davant el dubte no hi ha res millor i més fàcil que consultar un diccionari. És clar que si ens posem pesats amb aquests detalls “selectius”, algú ens pot enviar a l’àrea de servei de l’autopista AP-68 on fa uns mesos -en un viatge amb els meus estudiants- vaig trobar aquest curiós cartell a la porta dels lavabos. No és que inclogui cap errada ortogràfica si deixem de banda que, com es diu en aquesta altra entrada que inclou un text de Júlio Cortázar, la col·locació (o no) d’una coma dins una frase pot fer canviar el seu significat: en aquest cas es dóna a entendre que està prohibit fumar els tancs de benzina que es troben a prop (avui dia la gent és capaç de fumar qualsevol cosa) però no diu res d’altres tancs que estiguin més lluny. En canvi, havent posat una coma després del verb “fumar” la cosa ja hagués canviat i el missatge d’avís no cridaria tant l’atenció.

Com dèiem, a banda que fumar comporta riscos per a la salut, hom recomanaria a la gent una certa cura dels cartells amb què, ben elaborats o “casolans”, es convida la gent a fumar. I si realment us esteu plantejant de deixar-ho, només cal que feu una ullada a aquest altre cartell (del qual ja en vaig parlar fa un temps) i us ennuegareu amb el fum de la primera pipada.

De càrrecs públics i Twitter

De nou alguns mitjans de comunicació ideològicament de dretes (eps, res a criticar) es van fer ressò en les seves edicions digitals de fa uns dies d’una nova ficada de potes a la galleda “lingüística” (en castellà) per part d’un polític situat a l’altre extrem de l’espectre ideològic, i de nou, i de fons, en relació al model educatiu d’aquest país i, en primer pla, una al·lusió directa a les dolentes dades del darrer informe PISA per a la regió de Múrcia, de la qual la persona en qüestió és diputada al Congrés. Resulta que el passat 5 de desembre, el diari La Razón (entre altres) va publicar aquesta notícia en què feia mofa de com aquest diputat -de nom Pedro Saura- criticava els resultats de l’esmentat informe amb una piulada al seu compte de Twitter que incloïa una falta d’ortografia de les més típiques i tòpiques que molta gent comet en la llengua de Cervantes: fixeu-vos com la frase comença malament per haver confós el verb “Haber” amb la forma “A ver …”. Val a dir que si hi posem una mica d’atenció, a la segona frase potser faltaria una coma (entre “cemento” i la segona conjunció “ni”) i ja posats, també un parell de signes d’admiració (si no recordo de quan em van ensenyar gramàtica castellana, a l’antiga EGB, aquests signes es posen al principi i final de l’expressió que es vol emfasitzar). En aquest enllaç hi podeu veure uns quants errors més dels habituals.

Després que això sortís publicat el diputat es va afanyar en justificar l’errada atribuint-la a la immediatesa en escriure el missatge i al fet que el seu dispositiu és d’aquells tan “intel·ligents” que abans que s’acabi de teclejar totes les lletres de la paraula, ja et proposa unes quantes opcions semblants. No seré jo qui hagi d’afegir més llenya a aquesta petita foguera ja que la cosa no va anar més enllà i tampoc ens hem de passar tres pobles en les nostres crítiques per aquestes lleus “heretgies lingüístiques”. Resulta curiós veure que només em topo amb aquesta mena de notícies en diaris de dreta (o gairebé) criticant polítics d’esquerra (o semblants) però no a l’inrevés, com si tots els polítics dretans escrivissin correctament el castellà. Potser sí que al final els haurem de donar la raó quan critiquen els innumerables mals que ha provocat la LOGSE. Sigui com sigui, jo li demanaria el següent al Sr. Saura: era tan urgent publicar el comentari al seu compte de Twitter? Li anava la vida en fer-ho? Creia que era tan important com perquè la gent hagués de saber què pensava de l’educació a Múrcia amb tanta rapidesa? No crec que aquesta hagi de servir de disculpa o excusa per enviar a les xarxes socials un missatge, amb faltes d’ortografia, que critiqui el nivell educatiu de Múrcia. Seria com si jo em queixés de les mancances gramaticals i ortogràfiques dels meus estudiants (i en podria fer una enciclopèdia) i alhora els passés uns apunts que n’incloguessin unes quantes i després ho justifiqués dient que ha estat culpa del corrector del processador de textos.

Potser, doncs, que no ens deixem portar per un ritme de vida tan accelerat, que empeny tothom a haver de fer de tot i millor ahir que no demà, i ens ho agafem amb una mica de calma, més slow i no tant fast. Al cap i a la fi, Sr. Segura, a qui li pot importar què pensi? Val la pena reflexionar-hi una mica i abans de fer el ridícul i de demanar disculpes després (el “mal” ja està fet, però), repassi què ha escrit en el següent missatge i si està convençut que és correcte, aleshores premi el botonet de “piular”. Recordem que aquest no és l’únic cas de pífia lingüística d’un representant polític de què es fa ressò aquest bloc i aquí us en deixo un exemple (també d’un partit d’esquerres, vés per on).

Ja es veu, doncs, que en això del Twitter un ha d’anar amb peus de plom si no vol ser objecte de mofa dels seus rivals, sobretot si s’exerceix de polític. I si no, demaneu-li al Sr. Toni Cantó (un dels líders del partit UPyD, de Rosa Díaz); confesso que tant un com altra no són sant de la meva devoció (el partit en si mateix no ho és tampoc) però pel que fa al primer (crec que abans era actor, perquè veieu com de baix ha caigut el cinema espanyol), potser recordareu que de tant en tant ha estat font de crítiques per algunes opinions publicades al seu compte, i que després s’ha afanyat a retirar-les, matisar-les, etc. en veure la pedregada que li queia sobre (en aquest enllaç en podeu veure unes quantes). Si voleu un exemple molt més recent, el teniu aquí: una suposada piulada d’en Pere Navarro (líder -per dir-ho d’una manera- del PSC) al seu Twitter en referència a l’entrevista que li van fer a TV3 al Molt Honorable Artur Mas aquest passat dilluns. Ha de quedar molt clar que la que va crear la polèmica no va ser obra d’ell sinó del seu “community manager”, és a dir, una persona encarregada de gestionar les xarxes socials d’una empresa, d’algú altre, etc. Vés per on, jo pensava que això era més aviat propi de personatges molt famosos (cantants o esportistes) però no d’un polític de segona fila (més que res perquè dubto que més enllà de l’Ebre i els Pirineus sàpiguen qui és).

Sigui com sigui, el Sr. Navarro faria bé de tenir també un “language manager” que controlés les piulades publicades al seu compte, bé siguin pròpies o per compte aliena. Així, a la primera imatge crida molt l’atenció la paraula “algo”, que en català no és admesa, tot i que es diu molt en el llenguatge col·loquial. I per acabar-ho d’adobar, en el missatge d’aclariment (el tercer de les imatges), el seu autor obvia una lletra tan catalana com l’ela geminada ja que l’adverbi “ilegítimament” és incorrecte. Potser sí que tenen raó els que opinen que amb tota la polèmica sobiranista, el PSC s’està comportant com una secció espanyolista del PSOE. Sort que després el Pere Navarro ho va solucionar amb una piulada escrita per ell mateix (la segona de la imatge, firmada amb les inicial PNM). Algú diria que escriu millor que no pas fa política.

En el fons aquests dos casos, i segur que en vindran més, reflecteixen el problema de molts polítics amb aquesta xarxa social, quan han de ser aquests els qui gestionen els seus comptes, i un comentari fet en un grup d’amics o seguidors pot tenir sentit però no quan es diu a micròfon obert o, per a ser més precís, a Twitter obert. Com diu el titular d’aquesta breu entrevista a l’entrenador de futbol Joaquín Caparrós, “si beus, no piulis”. I posats a parlar de fer piulades, fixeu-vos en el text d’aquesta imatge d’una botiga de roba de Manresa i com s’utilitza malament el verb en qüestió: no sóc jo un expert en paraules importades d’altres idiomes però després de fer una ullada a algunes fonts, diria que les formes més correctes per indicar l’acció de fer una piulada són “puilar” o “tuitar” (per contra, sembla que “tuitejar” no ho seria). Tant se val, la forma “twitea” no seria pròpia del català i per a més informació detallada, consulteu aquest enllaç. Per cert, tot i que no té a veure amb aquest qüestió, el cartell inclou dues errades més: una, la forma verbal de “rebre” és “rep” en comptes de “reb“; i dues, el darrer mes de l’any és el deSembre, llevat que aquesta botiga segueixi un altre calendari que inclogui un mes anomenat “deCembre”.

Postdata: acabo de trobar aquesta notícia en algunes edicions digitals de premsa sobre una web creada amb el curiós objectiu de recuperar per a la memòria col·lectiva, les piulades de polítics que després de ser publicades als seus comptes, han estat esborrades. Aquella coneguda frase que diu que les paraules se les enduu el vent potser ha passat ara a la història. Tot queda registrat, tothom està fixat … el Gran Germà sempre estarà amb nosaltres.

Intel·li … com?

Manresa és una ciutat que no és que sigui gaire coneguda arreu per res d’especial i si de cas, sempre he pensat que un dels seus ambaixadors de sempre ha estat l’equip de bàsquet el qual, amb prou feines es manté encara a la màxima categoria nacional (i fins i tot a guanyar una lliga l’any 1998). També és cert que hi ha altres entitats, empreses i persones que qui tingui una mica de cultura general, les coneixerà, si més no d’oïda. Doncs bé, una empresa que no dubto en cap moment que ningú no conegui és Tous, avui dia un dels referents mundials en el món de la joieria i que el seu origen es remunta a l’any 1920. És a dir, que en pocs anys haurà de celebrar el seu primer centenari, que aviat és dit. Des d’aquest bloc ja m’avenço en la meva més sincera enhorabona per aquest proper segle d’existència. Amb tant recorregut a les seves espatlles i havent aconseguit una expansió als cinc continents, és normal que acabin sent els protagonistes de nombrosos articles de revistes. Però malgrat ser una empresa omnipresent arreu, de vegades no es pot controlar tot allò que se n’escriu per vés a saber qui, i és clar, és inevitable que tard o d’hora aparegui algun nyap com el que us remarco a la fotografia.

Tal i com han anat les coses ningú hauria de dubtar de com de bé s’ha hagut d’espavilar la família Tous perquè l’empresa hagi romàs sota el control familiar durant nou dècades i per tant, de com d’intel·ligents han hagut de ser en un àmbit tan procliu a males jugades i traïdories com és el dels negocis (i no compto que el món de la joieria sigui, des d’aquest punt de vista, una bassa d’oli). Llàstima, però, que la persona que hagi redactat aquest breu article no hagi estat a la mateixa alçada: uns tan intel·ligents i uns altres que no fan gaire honor a aquest concepte. I és que ja sabem que els catalans tenim la dèria d’afegir al nostre abecedari lletres tan rares com una ela geminada (sí, sí, aquella que és com una “ll” i amb un punt enmig). Però és que a més, això d’acabar la “maleïda” paraula d’una forma tan poc intel·ligent que amb les consonants “ts” … no sé jo d’on ha pogut sortir; si fins i tot és un pèl complicat de pronunciar-la tal i com està escrita!

Ainss! una nissaga tan respectada a Manresa, amb tant d’èxit empresarial i heus aquí que ha de compartir el seu nom en un tros de paper d’una revista amb un nyap tan remarcable com aquest. El món és tan injust que per molt bé que un faci les coses, sempre hi haurà algú altre que voldrà restar-te protagonisme.

La Universitat ja no és el que era

Ja sabem que aquests són temps difícils per a les universitats públiques del nostre país, i que si més no a la UAB s’ho han agafat molt a pit això de les jornades de vaga, reflexió, accions de protesta, etc. En aquest espai -no és el més adient per fer-ho- no seré jo qui critiqui llur eficàcia i aquí cadascú que faci com opini i cregui més convenient. De totes formes, ja són unes quantes les pintades reivindicatives que he anat observant al llarg d’aquest curs que inclouen unes quantes faltes d’ortografia i és clar, veure-les en un entorn on se suposa que els estudiants hi han hagut d’accedir havent demostrat prèviament un cert nivell de preparació (el famós examen de sel.lectivitat), com a mínim crida una mica l’atenció. D’altra banda hom podria pensar que això és una conseqüència més d’un sistema d’ensenyament de grau mitjà deficient i val a dir-ho també, francament millorable (en opinió de molta gent). Sense anar més lluny, jo, que faig docència a grups de primer curs, ho veig any rere any i sembla que la cosa no té vis de millora. Al cap i a la fi, un examen que aproven 9 de cada 10 estudiants no és que sigui gaire sel.lectiu, que diguem, i no seguiria al peu de la lletra la idea més bàsica de Darwin i de la seva obra mestra de la selecció natural de les espècies. Però no ens desviem del tema.

Aquí us ofereixo dues mostres més de la incompetència ortogràfica d’alguns dels membres de la comunitat universitària de la UAB (no puc assegurar que els seus autors siguin estudiants però tampoc ho hauríem de descartar). A la primera foto, i seguint al peu de la lletra el seu missatge, estic d’acord que sí ens hauríem de trobar però no tant al carrer sinó més aviat en una aula de reforç de català a fi de corregir errades tan ximples i simples com accentuar la forma verbal “vé” quan tothom sap, o ho hauria de saber, que no va accentuada (potser hagués quedat millor escriure el sinònim “vinent”). I encara sort que el seu autor/a no va escriure “bé” que sí va accentuat però que aquí no hi fa res. I pel que fa a la segona, és ben bé que les successives retallades aplicades al món universitari ha fet minvar la seva “excel.lència” (amb ela geminada) o potser, simplement, aquestes retallades també s’han acarnissat amb l’abecedari català i han fet desaparèixer aquesta lletra. Per tant, un motiu més per retrobar-nos tot plegat en una aula de reforç o com a mínim, de comprar uns quants quaderns d’exercicis per fer durant l’estiu ja que és quan, curiosament, les jornades de vaga s’esvaeixen del calendari reivindicatiu.

Per cert, un apunt que em va fer el meu col.lega en Pere Pinós quan vaig publicar aquesta segona foto al Facebook, i que se’m va passar per alt: en català el verb “acomiadar” és transitiu i per tant ha d’anar acompanyat d’un complement directe; ergo, s’acomiada algú, “EL” professorat i no “AL“.