Tag Archives: h

“H”echemos a los políticos … a molts!

Fa uns dies que hem entrat, de nou, en campanya electoral, aquest cop per a les eleccions generals del 20 de desembre, tot i que a Catalunya com ja estem més que acostumats en aquests darrers anys, ja no ens ve d’una més i de fet, crec que ja deuen formar part de la nostra vida quotidiana, com ho és el telenotícies, les tertúlies o els talls publicitaris d’A3 (“Volvemos en 6 minutos”). És com un bucle del qual no saps quan va començar ni tampoc quan acabarà: acostumat a veure els capítols repetits de la sèrie “La que se avecina”, crec que els actes electorals els haurien d’emetre pel canal Fdf i ara veuríem un míting de l’Iceta de les passades eleccions al parlament català del 27-S, abans d’un de l’Aznar per les generals del 1996 i després d’un altre del Guerra per unes europees de no sé quin any … i així anant repetint tots els capítols sense cap ordre ni criteri ad infinitum. Començo aquesta entrada amb aquesta referència electoral perquè just  he vist els cartells del PSC penjats dels fanals del meu carrer amb la cara del Pedro Sánchez i un eslògan, en castellà, que m’ha cridat l’atenció: “Echemos a Rajoy” (també hi ha l’equivalent al català de “Fem Fora Rajoy” amb la Carme Chacón).

Presentación1

D’entrada no compto que el PSC-PSOE siguin solució de res i més aviat, diria que són part del problema, oimés si no són capaços de desempallegar-se de rèmores i tòtiles polítiques com la Chacón, que alineant-se amb les tesis més naZionalistes espanyoles, ha deixat anar tot els seus vòmits que potser no va treure de petita quan se li ha demanat pel procés sobiranista de Catalunya. Però deixant de banda aquest “detall”, centrem-nos en el tema que ens ocupa aquí: el cartell en castellà conté un verb que sempre ha fet la punyeta, de si s’escriu amb o sense la lletra hac. I us ho dic per experiència pròpia ja que com també em passava amb l’accent a certes paraules (exemple), més d’un cop em quedava a classe a l’hora del pati castigat i havent d’escriure a la llibreta un munt de vegades aquesta expressió tan coneguda com la que se cita en aquest breu article, en què el conegut escriptor Arturo Pérez Reverte respon amb una piulada una pregunta d’un lector: “En el verbo echar lo primero que se echa es la ‘h’”.

66690_109215_captura-de-pantalla-2015-10-16-a-la-s-09-32-41_584_308

Com bé diu l’escriptor, el problema no és tant l’errada de la professora en voler corregir una paraula que ja era correcta sinó que més aviat el que falla és el sistema; un cop més topem amb un exemple de com sembla que aquest vulgui reproduir un dels defectes més estesos i alhora menys valorats en la societat d’avui dia: no tenir cura d’un bon domini de la llengua que, en aquest cas, se suposa que la persona en qüestió ha de dominar gairebé a la perfecció. Potser n’estem fent un gra massa i aquesta errada és només un lapsus d’algú que com jo, i molts més, sí procurem vetllar per la bona salut de la llengua (sigui quina sigui) però de totes formes, quan veig situacions com aquesta no deixo de pensar que el nostre sistema educatiu potser no fa aigües per tot arreu però sí que té molts forats per tapar. I un és aquest: la manca d’excel·lència en la formació d’aquells que després han de formar la gent. Ja ho deia jo mateix en aquesta entrada de fa uns mesos, sobretot a la segona conclusió.

Sigui com sigui, no m’estendré en aquesta altra qüestió i em quedaré aquí amb el pretext que ha donat peu a l’entrada: en castellà el verb “Echar” s’escriu sempre sense hac. De totes formes, potser que féssim més extensiva l’expressió abans citada i fem fora també del sistema molts polítics, sobretot aquells que conceben la política com un mitjà de vida i que no hi ha manera que deixin anar la poltrona perquè es deuen pensar que sense ells el país se’n va en orris (oi Duran i Lleida?). És clar que quan suposadament aquests es jubilen, passen a una millor vida, és a dir, al Senat.

Postdata: qui sap si aquesta professora sap tan poc d’ortografia castellana com de matemàtiques el professor d’en Nobita. O potser li té tírria …

humor,memes,madre analfabeta,profesor cabron,lo tenía bien,doraemon,nobita,mania

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Política, Reflexió, Xarxes socials

12-O: per la bona salut del castellà

Ahir es va celebrar el 12 d’octubre, per a molts el “Dia de la Hispanidad” o de la “Fiesta Nacional” i per a molts altres un dia de nefast record pel que va suposar amb el pas del temps en aquells territoris que suposadament van descobrir els espanyols i després conquerir, rapinyar, etc. Les interpretacions són diverses i no és cosa meva, ni aquí, ficar-m’hi (p. ex. aquí teniu l’editorial del diari La Razón i en aquest altre enllaç un fantàstic text d’un bloc que val la pena seguir). En el meu cas, i com a català que en els darrers anys ha adoptat una postura clarament sobiranista (en tant que sóc un naçi declarat a més de nord-coreà, chavista, xenòfob, feixista, estalinista, etnicista, etarra i no sé quantes maldats més), no m’he sentit aquesta diada com a meva. De totes formes, com a “bon” català que em considero també vaig fer festa perquè … que coi! un dia és un dia: atès que és una festa imposada, no li girem la cara i aprofitem allò que tingui de positiu. Ara bé, no us penseu que hagi perdut ni un segon del meu preuat temps en veure la desfilada militar sinó que a casa vam optar per fer cas de les peticions del nen i vam acabar veient les aventures d’en Nobita i Doramon.

Malgrat aquesta actitud d’oposició no us penseu que no tingui un cert “carinyu” per a tot allò que faci referència a España; al cap i a la fi, i fins que no canviï la situació, de moment porto gairebé mig segle de vida amb un DNI i passaport d’aquest país i no m’ha sortit cap èczema a la pell quan he d’ensenyar algun d’aquests dos documents, ni ho faig amb fàstic ni res per l’estil: m’ho agafo de la mateixa manera com ho faig amb el carnet de la biblioteca o el del bàsquet, sense amagar-ho però tampoc sense presumir-ne ni fent-ne bandera. D’altra banda, és curiós que se’ns titlli de “nacionalistes” que ens amaguem darrera una estelada quan ells fan de la seva bandera un símbol també nacionalista: és clar que no se n’adonen (o no volen) perquè aleshores haurien d’aplicar-se els mateixos insults que ens diuen a nosaltres. Però no ens desviem del tema i anem al gra: perquè vegeu que estic molt content per dominar, també, el castellà -tot i adoctrinat per TV3 i el pèrfid de l’Artur Mas- ja heu vist en algunes entrades d’aquest bloc que a més del català, l’inquisidor lingüístic que porto dins meu també es preocupa per la bona salut del castellà: quina millor manera de confraternitzar amb l'”enemic” que ajudar-lo en aquesta tasca tan noble i sovint mai prou ben valorada.

11866318_1028305950527434_4112764238957163562_n

És per això que adjunto aquesta imatge que vaig trobar en un mur de Facebook que crec, modestament, ho “clava” pel fet que reflecteix molt bé les errades més habituals que comet molta gent quan ha d’escriure en castellà certes paraules amb una combinació de les lletres H, L, LL, Y, B i V. El nombre de possibilitats d’espifiar-la és, certament, gran i encara hi podríem afegir alguna altra (que no existeix) com per exemple “yave”; si el català té les seves “coses” amb l’ortografia (pronoms febles, ela geminada, accents oberts i tancats, etc.), el castellà tampoc es queda curt. I com a reflex del que deia abans del meu interés per la seva bona salut, us deixo uns quants enllaços a entrades anteriors d’aquest bloc on també evidencio algunes d’aquestes pífies: 1º de Mallo, Valla golfa y se pintan ballasHaber murciano y Pendrive. Tot plegat, ja sabem que la incultura és un mal molt estès al nostre país (poseu-hi les fronteres allà on vulgueu) però és clar, no deixo de trobar mostres arreu que ho deixen ben palès i que donen peu a dir que, malauradament, encara hi ha molta gent que prefereix passar una tarda en una plaça de toros (per allò de la festa nacional?) que no pas en una … posem pel cas, biblioteca? Per tant, i si fèssim menys desfilades militars, deixéssim que la cabra pasturi tranquil·lament per la caserna i fomentéssim més la cultura? Què voleu que us digui? m’estimo ser un adoctrinat una mica lletrat que no pas un analfabet funcional.

valdemoro

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Miscel·lània, Política

Analfabetisme espiritual

Tot i mirar molt poc la televisió, ho reconec, són un dels centenars de milers que seguim la sèrie “La que se avecina” (LQSA) de la cadena Telecinco. De fet, aquest estrany comportament ja em ve de lluny perquè encara recordo quan sopava davant la pantalla per veure els capítols de “Aquí no hay quien viva” que fins el 2006 va emetre Antena 3 i que, per si no ho sabeu, la primera vindria a ser una continuació de la segona, tot i que amb alguns personatges nous i en un altre indret. Per situar molt breument a la gent que no té perquè estar-ne al cas, aquesta sèrie narra les aventures, desventures i problemes, alguns de quotidians i altres de molt més rocambolescs, d’una comunitat de veïns en una suposada luxosa urbanització anomenada “Mirador de Montepinar”. Confesso que em gràcia veure també com van evolucionant els personatges que hi són des del principi (p. ex. l’Enrique Pastor) i la incorporació d’altres de més nous (el paper d’Antonio Recio, “mayorista, no limpio pescado” és, per mi, boníssim), tot i que em sobrem els típics “cameos” de persones cèlebres (p. ex. el gil**** del Mario Vaquerizo, Rossy de Palma, Cristina Pedroche i uns quants més -aquí en teniu una llista). I si ens perdem un capítol, no passar res, el podem “recuperar” (si un sap quan, és clar) al canal FdF (Factoría de Ficción) atès que els van repetint i repetint i repetint i … No m’imagino això si els capítols estiguessin gravats en una antiga cinta de vídeo. Sigui com sigui, ja ho veieu, sóc un pèl heterodox, puc passar de veure LQSA a The Walkin Dead.

maxresdefault

Faig aquesta introducció perquè aquest passat dilluns va començar la vuitena temporada de la sèrie i vaig ser un dels 4,4 milions d’espectadors que vam veure el capítol (no pas sencer, però, perquè ja sabeu que aquesta cadena té el mal costum de passar-se la puntualitat horària allà on acaba l’esquena i un ha de matinar per anar al treball l’endemà). Doncs bé, resulta que una de les escenes, a part de còmica, té una clara relació amb aquest bloc, tot i que com us podeu imaginar, en castellà: hi surt el Javi i el seu sogre Fermín Trujillo que intenten fer fora del baix amb jardí que tenen una parella de llogaters acabada d’arribar, perquè també els han sortit uns possibles compradors. Total, que no tenen cap altra ocurrència que vendre la moto que el pis està embruixat i que hi ha fets paranormals. I per demostrar-ho munten una ouija, aquell joc de taula en què l’esperit amb qui es vol parlar va movent les mans del mèdium per sobre de les lletres de l’abecedari d’un tauler per comunicar el que vol dir: com una mena de codi de morse espiritual.

ouija-1

Ara bé, resulta que l’esperit contactat (la mare del Fermín) comet algunes errades d’ortografia d’aquelles que són de calaix (“ogar” sense “h” i “varato” amb “v”), suposadament perquè com era d’extracció humil no va poder anar a escola. Ja veieu, doncs, que ni el món dels esperits dels morts es veu lliure de les imperfeccions lingüístiques del món dels vius. I tal i com anem crec que aquesta escena ens està dient el que ens espera: a mida que les generacions actuals d’estudiants -que ja hem dit i repetit que presentem moltes llacunes en el domini dels idiomes materns- passin a una millor vida, els mèdiums hauran de tenir al costat un diccionari per poder corregir errades com aquestes. Crec que si es fes la versió espanyola de la famosa pel·lícula de Poltergeist, això hauria de sortir sí o sí perquè, no ens enganyem, és el pa de cada dia. Potser que algú proposi oferir un curs avançat d’espiritisme que inclogui un mòdul d’ortografia, sintaxi, etc. o que abans d’invocar l’esperit d’un familiar, demani la presència del Pompeu Fabra. I és que no em voldria riure jo d’un esperit, no sigui que se les manegui per tenir-me després al seu costat, quan encara em queda molt per fer entre els vius. Tot plegat, us deixo aquí l’enllaç de l’escena (disculpeu els anuncis que us puguin sortir però és de Telecinco i ja se sap, és una cadena acostumada a intercalar entre anunci i anunci alguna escena de la sèrie o pel·lícula que estigui emetent en aquell moment). I si recordeu una de les frases més famoses del cinema, aquella que deia “de vegades veig morts” … doncs potser en un pla més terrenal hauríem de dir: “Moltes vegades veig nyaps ortogràfics”.

ouija-surrealista-Fermin_MDSVID20141013_0171_18

1 comentari

Filed under Castellà, Reflexió

Fartografia, de guàrdia per vacances

Veient aquest cartell fotografia fa pocs dies i a pocs metres de casa meva, entendreu que Fartografia es vegi obligat a organitzar un servei de guàrdia o de reforç durant les vacances. Ja sabem que per aquesta època de l’any tot i tothom es relaxa i pel que sembla, les bones formes en l’ús de la llengua no en poden quedar al marge. M’estalviaré de fer un dels meus comentaris habituals de les altres entrades perquè com ja podreu suposar, qualsevol cosa que pugui dir estaria de més. Aquest matí l’he tornat a veure i havien arrencat el tros de paper de “Ve …” i alguna ànima caritativa havia corregit la preposició “asta” afegint-li l’hac inicial corresponent. És clar que potser volien dir que tanquen per vacances perquè se’n van a fer … “vejaciones” amb la cornamenta (o banyam) d’un bou o un cérvol, una llança o el pal d’una bandera. I és que hi ha gent molt bèstia.

Cerrado_por_vecaciones

Com us deia a l’inici, Fartografia farà bé en muntar un cos de guàrdia per a situacions tan clamoroses com aquesta (que no “glamoroses”). Ja veieu que una lletra de diferència pot fer molt de mal. Així doncs, que tingueu bones vacances, jo continuaré vetllant perquè la gent faci un bon ús del català. De fet, però, aquest tipus de situacions ridícules no són una excepció, i com a mostra, aquí en teniu una.

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Miscel·lània

Heretgia ortogràfica, mai millor dit!

Atès que vam acabar l’anterior entrada amb una referència religiosa, us en poso una altra ben curiosa en aquesta amb què encetem el juny. El passat 18 de maig el diari Naciodigital.cat publicava una breu notícia que es feia ressò d’unes pintades aparegudes en el mur que tanca els terrenys de la coneguda Fàbrica Nova i que fa un temps que s’estan morint de fàstic perquè amb la crisi actual, s’han aturat els projectes que hi havia per remodelar l’immens espai d’aquest antic recinte fabril. Però deixem de banda aquesta qüestió, que ara no toca, i anem al tema: unes pintades amb connotacions sagrades -no sé jo si qualificar-les de “missatge” en el sentit més literal de la paraula- perquè pel contingut sembla més aviat que el seu autor devia estar en un pla místic, quan no directament una mica fumat (ja m’enteneu, oi?). No sé si em sap més greu que el text contingui una errada ortogràfica o més aviat el fet que el mur -llarg i que no s’acaba mai- pintat amb franges que donen un toc de color a un carrer molt monòton, hagi acabat sent víctima d’aquesta bretolada.

Jeova

La qüestió és que encara que sigueu ateus, com és el meu cas, hauríeu de saber, en primer lloc, que Jehovà és el nom propi de Déu que surt a la Bíblia; segon, que tot i que aquesta sigui la forma més habitual amb què apareix escrit, existeixen altres variants del mateix nom com ara Javeh, Jahvè o Juvoh, sent una de les transcripcions possibles de יהוה, que són les lletres que correspondrien al grup de quatre anomenat “tetragrama” o “tetragràmaton”: YHWH. Aquesta variabilitat respon a dos motius principalment: el primer, que en hebreu antic no s’escrivien les vocals i per tant es desconeix quines eren aquestes. El segon, que arran de la prohibició de pronunciar el nom diví entre la comunitat jueva, la pronunciació va acabar desapareixent del tot. Sigui com sigui, el que està clar és que la lletra “H” hi hauria d’aparèixer en un moment o altre. Davant d’això podríem pensar que Déu nostre Senyor va fer volar pels aires amb una bomba l’herètica lletra, o sent més benèvols, que va organitzar una festa orgiàstica amb les altres divinitats del panteó i ningú hi va voler que hi fos per ser molt avorrida i no poder mantenir-hi una conversa (per allò que és muda). D’altra banda, noteu que l’accent de la lletra final “A” hauria de ser tancat i no pas obert però en comparació a l’altra heretgia, aquest és un detall molt menor.

Tot plegat, posats a ser un herètic, posem-nos-hi de ple, no sigui que haguem de ressuscitar encara la figura d’en Tomás de Torquemada, el primer Inquisidor General del regne dels Reis Catòlics i descrit per Hernando de Pulgar com el martillo de los herejes, la luz de España, el salvador de su país, el honor de su orden. Al seu costat, a veure qui era el valent que deixava anar un renec!

2 comentaris

Filed under Religió

Noi, tu què fumes?

Dedico aquesta entrada a fer una altra “incursió” cap el castellà per fer-vos veure com pot ser de dolent el fumar i, sobretot, fumar segons quines substàncies. No seré jo qui des d’aquesta plataforma faci una “creuada” per evitar aquest mal vici i convèncer la gent que encara el té perquè ho deixi estar i si fos el cas, que s’enganxi a qualsevol altre que sigui més saludable o com a mínim, menys nociu. A tall d’exemple podria suggerir-ne uns quants: posar-se a córrer, agafar la bicicleta, fer bricolatge, passejar el gos, practicar sexe (amb qui sigui i amb precaucions), etc. Crec que tot això, i més, fet amb moderació és factible i saludable per a la salut. Fins i tot llegir! Jo fa molt temps que ho vaig deixar (el fumar, no pas el llegir) i crec que el meu cos m’ho està agraint, alhora que també la meva butxaca (només de pensar com s’ha posat de car el paquet de tabac crec que ja em vindrien ganes de rumiar-m’ho seriosament). Però bé, si aneu sobrats de diners i us podeu permetre diàriament un vici com aquest (sense haver de recórrer al trist acte de pidolar una cigarreta a un amic o al primer que passi pel carrer), aquí us deixo un altre motiu per començar el procés de desintoxicació “fumatòria”: escriure correctament i no deixar-se lletres pel camí.

Aquesta foto la vaig fer ja fa uns mesos quan passejant per Barcelona, em vaig topar de cop i volta amb la terrassa d’un bar i us asseguro que en veure el cartell, em va faltar temps de treure la càmera (en aquells moments no tenia un d’aquests mòbils que també permeten fer fotos i de fet, ara tampoc). Per aquella gent que veient l’avís escrit encara no se n’hagi adonat ja li dic que a la paraula “Proibido” li falta la lletra “H” intercalada. I és que és el que tenen aquestes paraules que inclouen lletres no sonores i la tendència, com més va més general, a escriure-les tal i com les pronunciem. Al respecte, hi ha errades ortogràfiques que superen el sentit comú més elemental ja que podem donar per acceptat que encara que no en sapiguem ben bé el motiu de perquè determinades paraules s’escriuen d’una forma o altra, formen part d’un pool de coneixements generals que tothom, amb dos dits de front, hauria de dominar. És clar que també en aquests temps de retallades generals per totes bandes, i ja posats, per què no retallem també el nostre abecedari?

Proibido

Tot plegat, dóna la impressió que qui va escriure el cartell no havia fet cas del seu propi missatge i es va passar la “proibició” per allà on acaba l’esquena. Entre l’efecte psicotròpic del “porro” (o substància que es devia fumar) i el fum que de ben segur li enterbolia la visió en el moment d’escriure a la pissarra, ja tenim doncs, els “ingredients” perfectes per deixar-nos al sarró l’hac. Encara sort que va tenir la lucidesa de no espifiar-la més i no substituir la “B” per una “V”. Confesso que no he vist mai escrita la paraula “Proivido” però vaja … temps al temps. I per cert, parlant de prohibicions, per què no prohibir les “heretgies ortogràfiques” com aquesta sota pena de multa o el que seria pitjor, sota l’obligació de deixar de fumar el que sigui? La salut (física i mental) i el decòrum del negoci ho agrairan.

Deixa un comentari

Filed under Restauració