Doncs sí, aquesta era una de les frases més habituals que hom podia sentir pel carrer, quan la gent acostumava a portar un rellotge i altres persones, com jo, sovint no en dúiem (per oblit, per comoditat, etc.). I per descomptat, quan l’ús dels telèfons mòbils (siguin smarts o no) encara no estava gaire estès. De fet, actualment quan a les meves sessions de docència demano a l’auditori que em diguin l’hora que és per saber quant de temps em queda, la reacció majoritària de tothom (per no dir unànime) és consultar el telèfon (d’altra banda, la meva experiència de més de 20 anys en aquest àmbit ja fa adonar-me’n amb molta fiabilitat, només de veure les cares dels estudiants). No sé si aquests són bons temps per als rellotgers i si aquest invent ha passat més a ser un complement ornamental de la persona (com un anell o un collaret) que quelcom més funcional, tot i que ambdues funcions no són incompatibles. Però el fet que el telèfon sigui un altre invent avui dia molt més popular i mediàtic fa que l’altre hagi quedat, potser, una mica arraconat i en segon pla. Dit en altres paraules, gosaria a dir que tothom té un mòbil però no un rellotge. Jo tinc un i altre però no en faig servir cap, val a dir-ho. Digueu-me “rar” però … què hi voleu fer.
Dic tot això perquè avui, casualment, he topat amb un article publicat al diari El Punt Avui que parla de com amb el pas del temps s’està perdent la forma pròpia de dir les hores en català, sobretot entre les generacions més joves. I la veritat sigui dita, no és gens estrany si mirem la imatge adjunta on es pot veure una mostra d’exemples, com més va més rebuscats, per dir correctament l’hora en català. No és qüestió ara i aquí d’analitzar els motius que expliquin aquesta situació de regressió lingüística ja que l’article n’esmenta uns quants però jo em quedaria amb un que, al meu parer, és cabdal: “avui dia es valora la rapidesa i la brevetat en les paraules, i culturalment les hores en català van a contracorrent”. No hi podria estar més d’acord i jo no ho hagués pogut dir millor.
I és que altres idiomes més propers al nostre (el castellà, sense anar més lluny) ho tenen més fàcil i han resolt aquesta qüestió d’una forma més pràctica i senzilla. Per tant, no ens hauríem d’esquinçar les vestidures si hom tendeix a “catalanitzar” el vocabulari horari castellà. Al cap i a la fi, i per posar dos exemples: qui no ha deixat anar algun cop l’expressió “les tres i mitja”? o, “les tres menys quart”? Jo mateix he comès aquesta “heretgia” i per això demano el perdó de l’audiència amb la penitència que cregui més convenient d’imposar-me. Si fins i tot de vegades fem ús de l’anglès per explicar el procediment correcte en català. De fet, confesso que no puc deixar de somriure quan veig els exemples de la tercera columna de la imatge, i penso també en com de “rebuscat” pot ser el català en algunes situacions: tinc la impressió que quan se’ns diu correctament una determinada hora hem de recórrer al càlcul mental per saber què se’ns està dient.
En aquest sentit, i per acabar, comparteixo l’opinió de la professora de llengua catalana que esmenta l’article, quan diu que és pessimista i que dubta molt que es pugui recuperar el costum, almenys en el llenguatge col·loquial i encara més en la gent jove. El jovent ens ha de fer evolucionar però més d’un cop penso que realment el que està fent és fer-nos devolucionar a tots plegats. Bé, ho deixo aquí quan segons l’hora del meu ordinador, falten onze minuts per a les tres del migdia, ergo, tres quarts i quatre minuts de les tres, ergo, les 14:49h o … fem-ho fàcil, les 3 menys 11 minuts.
Fartografia 