12-O: per la bona salut del castellà

Ahir es va celebrar el 12 d’octubre, per a molts el “Dia de la Hispanidad” o de la “Fiesta Nacional” i per a molts altres un dia de nefast record pel que va suposar amb el pas del temps en aquells territoris que suposadament van descobrir els espanyols i després conquerir, rapinyar, etc. Les interpretacions són diverses i no és cosa meva, ni aquí, ficar-m’hi (p. ex. aquí teniu l’editorial del diari La Razón i en aquest altre enllaç un fantàstic text d’un bloc que val la pena seguir). En el meu cas, i com a català que en els darrers anys ha adoptat una postura clarament sobiranista (en tant que sóc un naçi declarat a més de nord-coreà, chavista, xenòfob, feixista, estalinista, etnicista, etarra i no sé quantes maldats més), no m’he sentit aquesta diada com a meva. De totes formes, com a “bon” català que em considero també vaig fer festa perquè … que coi! un dia és un dia: atès que és una festa imposada, no li girem la cara i aprofitem allò que tingui de positiu. Ara bé, no us penseu que hagi perdut ni un segon del meu preuat temps en veure la desfilada militar sinó que a casa vam optar per fer cas de les peticions del nen i vam acabar veient les aventures d’en Nobita i Doramon.

Malgrat aquesta actitud d’oposició no us penseu que no tingui un cert “carinyu” per a tot allò que faci referència a España; al cap i a la fi, i fins que no canviï la situació, de moment porto gairebé mig segle de vida amb un DNI i passaport d’aquest país i no m’ha sortit cap èczema a la pell quan he d’ensenyar algun d’aquests dos documents, ni ho faig amb fàstic ni res per l’estil: m’ho agafo de la mateixa manera com ho faig amb el carnet de la biblioteca o el del bàsquet, sense amagar-ho però tampoc sense presumir-ne ni fent-ne bandera. D’altra banda, és curiós que se’ns titlli de “nacionalistes” que ens amaguem darrera una estelada quan ells fan de la seva bandera un símbol també nacionalista: és clar que no se n’adonen (o no volen) perquè aleshores haurien d’aplicar-se els mateixos insults que ens diuen a nosaltres. Però no ens desviem del tema i anem al gra: perquè vegeu que estic molt content per dominar, també, el castellà -tot i adoctrinat per TV3 i el pèrfid de l’Artur Mas- ja heu vist en algunes entrades d’aquest bloc que a més del català, l’inquisidor lingüístic que porto dins meu també es preocupa per la bona salut del castellà: quina millor manera de confraternitzar amb l'”enemic” que ajudar-lo en aquesta tasca tan noble i sovint mai prou ben valorada.

És per això que adjunto aquesta imatge que vaig trobar en un mur de Facebook que crec, modestament, ho “clava” pel fet que reflecteix molt bé les errades més habituals que comet molta gent quan ha d’escriure en castellà certes paraules amb una combinació de les lletres H, L, LL, Y, B i V. El nombre de possibilitats d’espifiar-la és, certament, gran i encara hi podríem afegir alguna altra (que no existeix) com per exemple “yave”; si el català té les seves “coses” amb l’ortografia (pronoms febles, ela geminada, accents oberts i tancats, etc.), el castellà tampoc es queda curt. I com a reflex del que deia abans del meu interés per la seva bona salut, us deixo uns quants enllaços a entrades anteriors d’aquest bloc on també evidencio algunes d’aquestes pífies: 1º de Mallo, Valla golfa y se pintan ballas, Haber murciano y Pendrive. Tot plegat, ja sabem que la incultura és un mal molt estès al nostre país (poseu-hi les fronteres allà on vulgueu) però és clar, no deixo de trobar mostres arreu que ho deixen ben palès i que donen peu a dir que, malauradament, encara hi ha molta gent que prefereix passar una tarda en una plaça de toros (per allò de la festa nacional?) que no pas en una … posem pel cas, biblioteca? Per tant, i si fèssim menys desfilades militars, deixéssim que la cabra pasturi tranquil·lament per la caserna i fomentéssim més la cultura? Què voleu que us digui? m’estimo ser un adoctrinat una mica lletrat que no pas un analfabet funcional.

Fartografia en campanya electoral

S’acosten les eleccions municipals (en alguns casos també autonòmiques) i després de dues setmanes de campanya, i de moltes més de precampanya (tinc la sensació que aquest país on ens ha tocat viure sempre està pensant en clau electoral), sabrem qui ha guanyat (ja veureu que qui més qui menys, tothom), perdut (ningú ho reconeixerà), si les enquestes ho hauran encertat o pel contrari, fallat més que a les darreres eleccions per escollir el primer ministre britànic, possibles pactes entre partits (altrament dit, el repartiment de cadires), etc. Sigui com sigui, per a molta gent haurà acabat aquest suplici i en canvi altres voldríem que hagués continuat per més temps. I encara que us sembli una mica estrany, jo m’inclouria en aquest darrer grup. El motiu: no paro de fer-me un tip de riure amb el munt de notícies que es publiquen i que malgrat estan relacionades amb les eleccions, aquestes no deixen de ser una qüestió de segon ordre. Per ser una mica més concret: mítings un pèl accidentats (una mostra), llistes retirades a cuita-corrents (un exemple), llistes “fantasmes” de gent sense cap vincle amb el municipi on es presenta (un tast), altres que no existirien si no incloguessin imputats per delictes de corrupció (el més habitual), declaracions altisonants de gent que no pensa abans de parlar i que de fet, no pensa mai (Marianico el corto), més declaracions de candidats que deuen pensar que una bona part de l’electorat és tan imbècil com ells (l’Esperanza Aguirre contra Podemos, el PP contra “Siudatans” o VOX contra Podemos), gent inclosa en llistes sense ni saber-ho (pobres jubilats!), polítics de primera fila que recorren a dinosaures de la política perquè veuen a venir una patacada (Cospedal i Aznar), candidats que encara s’imaginen que anar a un mercat a encaixar mans i petonejar uns quants nens és rendible (Rita Barberà), insults sense cap mena de mirament (Susana Díaz o Soraya Sáenz de Santamaría) … I així podríem anar fent perquè és un no parar de notícies que, quan les llegeixes, no pots deixar de riure (potser per no plorar?). I si voleu riure de veritat, aquí teniu dos enllaços més que trobo molt divertits: el que potser sigui el pitjor vídeo electoral de la història espanyola i un altre de com la passió en un debat pot fer perdre l’oremus, i la dentadura també.

De totes formes, més enllà d’aquestes notícies molt més mediàtiques, també en trobem d’altres que no ho són tant i que tenen una relació molt més estreta amb l’objectiu d’aquest bloc. En primer lloc, ja sabem que abans d’unes eleccions els partits en el govern s’afanyen a inaugurar el que sigui, més que res perquè la gent vegi que alguna cosa fan. Doncs bé, en primer lloc teniu un exemple més de com algunes autoritats de la Comunitat Valenciana s’entossudeixen a demostrar que no tenen cap mena de respecte pel que diuen és el seu propi idioma, el valencià, que per descomptat no té res a veure amb el català: la inauguració a finals de març d’un monòlit a la ciutat d’Alzira i que inclou 30 errades ortogràfiques i de puntuació en només 22 línies (notícia). Deu ser que encara es noten els efectes del “caloret faller” de la Rita Barberà perquè ni de lluny ens hem de creure que el valencià sigui tan diferent del català com per haver comès aquest “genocidi lingüístic” en pedra. És clar que si es defensa que aquesta llengua es remunta a l’època dels íbers … doncs és com creure que la Terra és plana, que el sol gira al seu voltant i que la Belén Esteban és una escriptora mereixedora del Nobel. Ja ho diu un col·lega blocaire -en Francesc Xavier Villalba- al seu bloc, “analfabets provats i presumptes delinqüents!”

Tot seguit teniu aquest altre exemple de mal gust, tant per a l’oïda (pels insults) com per la vista; i és que us confesso que això de “valla” per voler referir-se a l’expressió “vaya” (interjecció) no ho havia vist mai. Potser el “golfo” és, més aviat, el sr. José Antonio López i el dia que a l’escola tocava aprendre la diferència entre les consonants “ll” i “y” devia estar al bar que, d’altra banda, tractant-se d’un polític i a Andalusia, no seria gens estrany. O potser, tot i sent del PP, és un ferm partidari de les vagues de l’1 de maig i ara hem descobert l’autor d’aquesta pintada. És clar que si ens fixem en la darrera imatge i l’atribuíssim al mateix personatge, seria un perfecte exemple de com el canvi de partit en què un decideix militar pot acabar provocant confusions mentals entre “vallas”, “vayas”, “ballas” i ja posats també “bayas”. I és que cal ser molt curós i “celoso” en allò que s’escriu i es difon després.

Uf!! De “Ll” i “y”, quin mal d’ulls!

Ja sabem que l’educació en aquest país no està travessant un dels seus millors moments (de fet diria que fa temps que està en situació crítica), alhora que d’obrers pocs en deuen quedar perquè o bé la gent en edat de treballar està fent cua a les oficines d’ocupació (si és que no ho ha deixat per quelcom impossible), o bé de fàbriques que ocupin obrers en el sentit estricte de la paraula són un testimoni d’una època passada que com totes, acostumen a ser millors que les presents. D’altra banda, si hem de seguir el tòpic que sempre s’ha difós des dels moviments socials d’esquerra, que l’educació en aquest país ha estat durant molt de temps, quelcom elitista i que les classes més populars -i obreres- se n’han vist excloses, aleshores no hauríem d’acarnissar-nos amb aquesta primera imatge amb què il·lustro l’entrada. Potser l’autor de la pintada no ha pogut anar gaire a l’escola -per tant, no té un mínim nivell formatiu- o estava tan immers en la seva dèria reivindicatica que va confondre el mes de maig amb el que en castellà és un “instrumento para desgranar a golpes la mies”(*). Sigui com sigui, crida molt l’atenció veure escrita aquesta paraula amb la lletra “ll” i ni que sigui per una qüestió de cultura o saviesa popular, caldria estar més al cas del que es reivindica per no fer el ridícul. És clar que si fóssim malpensats, qui sap si no va ser una acció del mateix ministre Wert per desacreditar l’educació del país i tenir un pretext més per endosar-nos la seva polèmica LOMCE (com l’home sembla ser també una mica curt de mires hi hauria firmat a sota).

De totes formes tampoc hauríem de ser tan primirats amb aquesta qüestió quan des del mateix ens públic de  la televisió pública -sí, sí, la que paguem entre tots, que poca gent mira i que és un forat negre de pèrdues- es fomenta aquesta mena … “yeísmo” castellà. I en aquest article en teniu una prova: deixant de banda el tema de la lletra “hac”, confondre una forma del terreny amb un estri de cuina és també, com dèiem abans, una qüestió de cultura general més que de cap altra cosa. Potser que en comptes de fer un programa titulat “España directo” en fem un altre del tipus “Diccionario en directo” per atendre les consultes i dubtes que sobre ortografia tingués la gent i competint en franja horària amb el “Sálvame” de Telecinco. Segur que poca gent sap, realment, el significat de la paraula “hoya” tot i que a la província de Granada n’hi ha unes quantes de ben reconegudes.

I disculpeu-me si em fico amb aquesta qüestió de les lletres “Ll” i “Y” però reconec que en sóc una mica sensible: i és que us en faríeu creus de les vegades tan diverses i “curioses” que he vist escrit el meu primer cognom -Llurdés-  i aquí en teniu una petita mostra: “jurdés”, “jordés”, “Llorders”, “Yurdés”, etc. Fins i tot m’han equiparat a la mateixa Nostra Senyora del Santuari de Lourdes. Potser que també obri el meu propi recinte sagrat dedicat a l’advocació de Nostre Senyor Sant Diccionari i Santa Ortografia: dos sants al preu d’un!

(*). Disculpeu però no sé com traduir al català aquesta frase tan “rural”.