A l’estiu, tornen els clàssics

És ben sabut que l’estiu és l’època més propícia perquè tornin alguns clàssics, al cinema, televisió, etc. De vegades penso que els responsables d’aquests mitjans no es deuen gratar gaire el cap per pensar en continguts nous perquè ja deuen ser conscients que poca gent se’ls mirarà; i és ben lògic, amb les calorades que hem de suportar preferim estar a la fresca que no tancats en una sala o habitació mirant una pantalleta, encara que puguem disposar d’un aire condicionat. Doncs be, aquests “clàssics” també es donen en l’àmbit lingüístic, sent-ne un de molt clar el dels pronoms febles, maleïts pronoms! Per exemple, recordeu que a mig maig vaig fer aquesta entrada a propòsit d’una de les errades més habituals en aquest camp i deia això:

• Que els pronoms s’escriuen darrere del verb quan van amb un infinitiu, gerundi o imperatiu i separats amb un guió o apòstrof.
• Segon, que si el verb acaba en vocal els pronoms EM, ENS, ET, ES, LA, EL, ELS, EN s’apostrofen i prenen la forma reduïda com ara “dóna’m”, “compra’t”, “mengi’s”, “mira’l”, “troba’ns”, vota’ns o també “CONFIA’NS“. Altrament dit, la forma apostrofada “NS” correspondria al pronom “ENS” (“CONFIA” en nosaltres”), allò que en castellà seria “ConfiaNOS“.

Doncs bé, aquí teniu un altre exemple extret d’un full de propaganda trobat a la bústia de casa meva fa pocs dies. El que dèiem, un clàssic. Esperem que les tasques pròpies de la reforma d’una llar les executin millor que el que és escriure correctament un eslògan.

Tornem amb els maleïts pronoms

Comencem el juliol de la mateixa manera que vam acabar el maig (aquest blog va romandre “mut” durant el juny), parlant un cop més dels pronoms febles, una qüestió que com ja es comentava a la darrera entrada és, per a alguns (i jo no me n’excloc del tot), un mur infranquejable. De fet, si busqueu en aquest mateix bloc per l’etiqueta “pronoms” us sortirà una bona pila d’entrades, i unes quantes amb errades com la d’aquesta imatge. El que és curiós, però, és que podent recórrer a la traducció al castellà per tenir una mica més clar si hem de posar un o més pronoms, i quins, la gent no ho tingui en compte. M’explico: fixeu-vos en aquest anunci d’una agència immobiliària, la mateixa imatge i el mateix text a les dues cares del paper. Ara bé, mentre en la versió en castellà no sembla que hagi cap problema en saber quins dos pronoms s’hi han d’escriure, un de complement directe (CD, que es refereix al pis a vendre) i un altre d’indirecte (CI, que fa referència a la persona), en català això ja no funciona; tal com està escrit l’anunci falta, precisament, aquest complement directe que, malgrat tot, no ha tingut cap problema en aparèixer a l’altra versió.

D’acord amb les normes, el CI singular LI en combinar-se amb les 4 formes que pot adoptar el CD (la, el, les, els) acaba transformant-se en HI, i en el cas que ens ocupa la suma d’ambdós dona això: li + el -> l’hi. O traduït d’una manera més planera, és com si diguéssim: venem el pis al client -> l’hi venem. Tot plegat, i no m’hi estendré més perquè de ben segur que en algun moment o altre, l’erraré en l’ús d’algun pronom, per si voleu més informació sobre aquest món tan inescrutable podeu consultar entre molts altres, aquest enllaç a propòsit de la morfologia dels pronoms febles.

I si us botem?

Se suposa que la universitat ha de ser un “temple de la saviesa” en què la gent que hi entra i després en surt ha d’haver adquirit un conjunt de coneixements, habilitats, competències … amb què afrontar després els reptes de la vida, que és molt dura tota ella. Esclar que això sovint es diu de l’alumnat però no pas de la gent que hi treballa, que també és molta i hi podem trobar perfils i nivells molt diferents. Aleshores, amb quina cara podem demanar als nostres estudiants que facin correctament allò que se li demana si després nosaltres tampoc som un exemple a seguir? I aquí en teniu una mostra, una més perquè en aquest bloc ja hi ha altres entrades anteriors que reflecteixen que la universitat, en general, també va coixa en alguns àmbits (per exemple, aquí i també en aquesta llarga reflexió).

D’altra banda, i anant al tema, ja sabem que en català la qüestió dels pronoms febles és, per a alguns (i jo no me n’excloc del tot), un mur infranquejable amb què es topa dia sí i dia també. Ho reconec, és un món no exempt de dificultats i si busqueu en aquest mateix bloc per l’etiqueta “pronoms”, us sortirà una bona pila d’entrades, algunes amb errades com la d’aquesta imatge (que val a dir que no és meva, la vaig trobar en el mur de Facebook d’un antic estudiant meu que ara exerceix a la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona).

Fixeu-vos que es tracta d’una de les errades més “clàssiques” en aquest àmbit i ara mirarem d’aclarir-la: d’entrada, els pronoms s’escriuen darrere del verb (dits també “enclítics”) quan van amb un infinitiu, gerundi o imperatiu i van separats del verb amb un guió o apòstrof; segon, si el verb acaba en vocal els pronoms EM, ENS, ET, ES, LA, EL, ELS, EN s’apostrofen, prenent la forma reduïda i aquí teniu uns quants exemples: “dóna’m”, “compra’t”, “mengi’s”, “mira’l”, “troba’ns” o també “VOTA’NS“. És a dir, la forma apostrafada “NS” correspon al pronom “ENS” (“vota a nosaltres”), allò que en castellà seria “VótaNOS“. Si voleu podeu consultar aquest enllaç o veure també aquest vídeo de l’Empar Moliné amb el seu estil sempre tan peculiar (que, ho reconec, a mi em cansa molt).

Tot plegat, potser que en comptes de votar-los els botem (en el sentit de treure fora algú, de despatxar-lo).

MH President Puigdemont, l’hi o li

Ha començat la campanya, una més, per a les elecciones europeas i municipals, és ben bé que no sortim d’una que ja hi som en una altra. Qui segueixi el tema ja estarà al cas de la polèmica d’aquests darrers dies al voltant de la resolució de la Junta Electoral Central (JEC) de retirar la candidatura del President Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí (aquí), de la rectificació posterior per part de la justícia espanyola (imagineu com de prevaricada deuria ser la decisió de la JEC) (aquí) i del “zasca” que han rebut en Casado i Rivera, després que el Tribunal Constitucional (TC) ha rebutjat sengles recursos presentats (aquí). De respostes i opinions sobre aquesta darrera decisió, que m’imagino és definitiva i sense possibilitat de recórrer, n’hi ha per a tots els gustos i colors, i per descomptat que jo me n’alegro. I tant de bo que si surt escollit en Puigdemont pugui presentar-se en territori espanyol per recollir l’acta de diputat i gaudint de total immunitat. Crec que molta gent que se sent molt pero que molt espanyola, aquella que posa la bandereta per damunt de qualsevol altra cosa, s’afanyaria per demanar asil polític a Portugal, Andorra o el Marroc.

Deixant de banda les meves cabòries, crec que el donar suport al Sr. Puigdemont s’hauria de fer amb un cert rigor ortogràfic, sigui quin sigui el canal i plataforma utilitzada. Així, en aquesta imatge que he trobat al grup de Facebook anomenat Catalans for yes Group podeu veure algunes errades clamoroses; d’entrada, i començo pel final, l’autor del text no sembla tenir gaire clar el tema dels accents atès que el pronom “TU” no en porta (en castellà sí) i sí el pronom “QUÈ” però obert, no pas tancat (això seria també en castellà). I sense moure’ns de l’àmbit dels pronoms, aquest “L’HI” fa molt mal d’ulls en aquest cas; m’explico: la forma correcta seria “Li” perquè és el pronom de tercera persona que substitueix un complement indirecte (CI) o si ho preferiu, és el datiu singular del pronom de tercera persona ell. El Sr. Puigdemont és el CI perquè respondria a les preguntes “A qui li han tret el càrrec?” i “A qui li han tret el títol de President?” i “A qui li han tret el sou?”.

Val a dir que la forma “L’HI” existeix, és correcta, però en altres situacions. No seré jo qui us doni una lliçó de combinacions possibles de pronoms febles ja que no és el meu fort, però en aquest cas hi ha una regla bàsica: cal tenir en compte si es vol substituir un complement o dos: “LI” correspondria a un complement indirecte i “L’HI” a dos, un de directe i un altre d’indirecte (o també val un de circumstancial de lloc) (vegeu-ne alguns exemples). En tot cas, qui ho tenia sempre molt clar era el Molt Honorable President de la Generalitat José Montilla quan era imitat al programa “Polònia” de TV3, com ja ho comentava en aquesta entrada de … l’octubre de 2013. I és que tempus fugit.

Pífies en l’economia mediàtica

Crec haver dit alguna vegada en aquest espai que una de les assignatures que imparteixo al Grau de Geografia i Ordenació del Territori (GiOT) de la UAB és Economia. Quan m’ho van proposar, a mitjans del 2010, no ho vaig dubtar ni un moment ja que crec que és bo que un professor variï o ampliï de tant en tant el seu repertori docent si no vol acabar fent sempre el mateix i, ergo, instal·lar-se en una còmoda rutina que pot conduir a un cert estat d’avorriment (i el que això implica també d’avorrir els estudiants a l’aula). I val a dir que aquesta decisió va ser, per mi, encertada perquè amb la maleïda crisi que encara patim, de material no me’n falta en absolut. A més, com de la crisi poca gent se’n salva, l’economia ha deixat el seu àmbit més tradicionalment restringit i podríem dir que ha passat a ser d’interès general: no hi ha tertúlia de ràdio i televisió en què no se’n parli (fins i tot a la franja del prime time). De fet, tinc la sensació que alguns economistes han assolit un cert nivell de popularitat i impacte tan gran que han esdevingut gairebé gurús mediàtics: Xavier Sala i Martín, José Mª Gay de Liébana, Santiago Niño-Becerra, Daniel Lacalle …

Faig aquesta introducció perquè una de les fonts d’on trec més material per a les classes són les xarxes socials i quan segueixes uns quants economistes d’un i altre espectre ideològic (segurament en el punt mig dels dos extrems trobaríem una gran dosi de la veritat) acabes per fornir un bon gruix d’articles, opinions i imatges que, us ho asseguro, en el meu cas han substituït els clàssics manuals d’economia que trobem per les biblioteques. De fet, estic cofoi de poder dir que els meus estudiants, si volen, no tenen perquè prendre apunts. Doncs bé, de nou el Twitter ens dóna un molt bon exemple de com de la mateixa forma que un economista conegut no implica per defecte que sigui un bon economista, pot demostrar també manca de rigor ortogràfic en els missatges que escriu. Us poso un cas, el d’en Gonzalo Bernardos, economista que ha aconseguit igualar gairebé a l’Albert Rivera pel que fa a això de trepitjar platós de TV i estudis de ràdio (el veureu a La Sexta, Antena 3 i a 8TV i el sentireu en alguna emissora de ràdio com ara a RAC 1, on també té l’honor de ser imitat). Així, aquesta imatge és d’una piulada seva del nou president de la Generalitat, en Carles Puigdemont, on podem veure com mostra un desig potser un pèl exagerat i també com fa un mal ús dels pronoms febles (ja he dit més d’un cop que els pronoms no són el meu fort però diria que aquest “el” hauria de ser “ho”).

No conec aquest paio però buscant una mica per la xarxa trobo que és nascut a Barcelona, amb una carrera docent també molt arrelada a Catalunya i tot i no saber del cert si el català és o no la seva llengua materna, crec que ha tingut prou temps com per no cometre pífies ortogràfiques com aquestes. És clar que quan el sents a parlar ja t’adones que peca del mal de molts catalanoparlants: que parlen el català tan malament com l’escriuen, ple d’incorreccions, castellanismes, etc. Estic convençut que en castellà no comet tantes errades però tot i així, i sent professor universitari, no estaria de més vetllar per la qualitat ortogràfica del que s’escriu i s’acaba difonent. També podria ser un exemple de com sembla que el món de l’economia “mediàtica” estigui renyit amb el de l’ortografia “anònima”, si jutgem per aquesta altra entrada que vaig dedicar al Xavier Sala i Martín. Sigui com sigui, per sort jo no en sóc, d’economista, tan sols un simple geògraf: i és que no m’agradaria que diguessin de mi el mateix que diuen d’aquests altres professionals, que es passen mitja jornada laboral fent prediccions de com anirà l’economia i l’altra mitja a intentar esbrinar perquè han fallat.

Postdata: frase d’un conegut i ja traspassat economista dedicada a tots aquells col·legues seus que havent descobert què vol dir ser un personatge mediàtic, miren més quin perfil els queda millor davant la càmara que no pas el rigor del seu discurs.

Un “zasca” lingüístic al Rivera

Ja ha començat la campanya electoral per al 27-S i fa poc hem viscut també una altra jornada històrica de l’11-S, si més no per la capacitat de mobilització de tanta gent (no ens ficarem en les xifres) al voltant d’un únic objectiu que, sincerament, dubto que es produeixi en cap altre país d’Europa, inclosa España. Per tant, com a gestor d’aquest espai i que de fa un temps ha pres partit per una determinada postura, aportaré el meu més que modest granet de sorra a la campanya atacant aquelles opcions polítiques contràries a la meva. Per descomptat que aquests atacs seran simples picades de mosquit en la pell d’un elefant empastifat de fang però per mi seran com sessions de teràpia per desfogar-me una miqueta i dir el nom del porc a certs polítics que contemplin dins el seu programa electoral propostes que sota el meu punt de vista, cregui que van en contra del català (p. ex. a l’àmbit de l’ensenyament). Tampoc sé hores d’ara quants entrades d’aquest tipus acabaré escrivint, potser seran algunes d’ocasionals o potser serà un no parar i aquest bloc acabi sent una eina de “destrucció massiva” de polítics que influenciï decisivament en els resultats de les properes eleccions (ara sembla que hagi fumat!!).

Sigui com sigui, començo l’ofensiva amb una petita “escaramussa” contra Albert Rivera, el líder messiànic de C’s, ara dit “Ciudadanos”, que es passa de plató en plató (en això és calcat a l’Iglesias) i que per no haver de patir síndrome de manca de ressò mediàtic està eclipsant la candidata del seu partit a la Generalitat, una tal Inés Arrimadas. I per descomptat, és també un polític avesat a l’ús de les xarxes socials (aquí tampoc es diferencia en res al “Podemita”) i és clar, de tant en tant, un l’espifia (recordeu aquesta altra entrada de la Colau i el mateix Iglesias en un ascensor?). Dit això, la imatge que adjunto reprodueix una piulada seva anunciant la seva presència a un conegut programa de ràdio i la resposta d’un lector. D’entrada, sent un programa de màxima audiència a Catalunya ja no podrà escampar més la veu que el seu partit és menystingut pels mitjans de comunicació catalans, pel simple fet que és contrari a l’actual procés sobiranista (sempre ha dit que forma part d’una “Catalunya silenciosa i silenciada”). En segon lloc, mireu la resposta del lector, a mode de “zasca”, relacionant-la amb el model d’immersió lingüística, i que trobo molt enginyosa i encertada per tenir només 5 paraules.

I és que el Sr. Rivera hauria de repassar una mica el seu català i saber que aquesta frase ha d’incloure el pronom “hi“, en tant que fa referència a un complement de lloc (emissora o programa) i que després no tornem a repetir. I ja posats, i segons la resposta del consultori d’en Magí Camps a La Vanguardia, quan és aquest complement es recomana l’ús del verb “ser” i no “estar“. Ja ho veus, Albert, el català és un idioma un xic més complicat d’aprendre en relació a altres pel que a certes qüestions que, ho confesso, a mi també se m’ennueguen: deu ser que a més unionisme, menys pronoms febles. I per reblar el clau, si dins les teves pròpies files tens uns quants “enemics”, la cosa es complica (p. ex. què me’n dius del coordinador del partit a les Balears i del teu economista estrella?).

Quaderns de repàs … també valencià?

Més d’un cop he dit en aquest bloc que no restringeixo l’educació del meu fill a l’àmbit estrictament escolar ja que a casa nostra tenim clar que l’educació inclou uns quants aspectes més, entre els quals també el reforç que nosaltres puguem donar-li: i amb això no vull dir inscriure’l en un munt d’activitats extraescolars que farien que el nen anés com una baldufa d’un lloc a un altre sense rumb. És per això que aquestes darreres setmanes abans de l’esperat (pels pares) inici de l’escola, dia sí i dia també li fem fer una mica de repàs de lectura i cal·ligrafia amb els clàssics quaderns de l’editorial Rubio, la mateixa de quan jo també me’ls havia d’empassar, fa d’això quatre dècades. Renoi! com passa el temps i com algunes coses no canvien gaire: aquí teniu una imatge d’un dels quaderns perquè la gent més jove sàpiga de què parlo i també l’enllaç a una entrada del setembre de 2013 en què en una reflexió sobre la cal·ligrafia ja en feia referència.

Sempre he cregut que aquests quaderns són molt idonis perquè el nen comenci a familiaritzar-se en el dibuix o grafia de les lletres (tot i les opinions i iniciatives per eliminar la lletra lligada dels plans docents, i que jo mateix ja vaig criticar en aquesta altra entrada) i en definitiva, perquè sàpiga escriure i llegir amb prou destresa, que és el mínim que se li pot demanar a qualsevol persona d’aquest país que hagi passat per l’escola. I és amb aquesta idea que com a pares, a casa nostra també fem una mica de mestres. De fet, em serveix també per recordar nocions de quan jo estudiava Magisteri, allà pel segle XIX. De totes formes, de la mateixa manera que un mestre es pot equivocar, també ho pot fer la gent que tingui l’encàrrec d’elaborar aquests quaderns. I com a botó de mostra us poso aquesta segona imatge en què es tracta d’exercitar les lletres “l” i “ll” amb un exemple que inclou el que potser és un dels castellanismes més estesos i alhora difícils de veure: si recordeu el que deia en aquesta entrada la paraula “melena” té en català un sentit del tot diferent al que tothom pensa -deposició o vòmit de sang negra- i que la mata de pèl lleonina s’hauria d’haver substituït per una “crinera“. Sí, ja ho sé, tothom utilitza la primera opció i la segona és més desconeguda però això no treu que les coses s’hagin de fer correctament. És clar que ben mirat, també podria tractar-se d’una “melena valenciana” pel que es dirà després.

Fixeu-vos en aquesta altra imatge en què apareix un verb que, d’entrada, no és gaire habitual en català donat que en el seu lloc és molt més comú “rentar“. Però eps! la forma “llavar” és correcta, apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Per tant, no ens deixem portar per una primera impressió, com ja vaig fer en aquesta altra entrada amb la paraula “cessació”.

I finalment, i en relació amb el deia abans sobre la possibilitat que el quadern estigui redactat en la varietat valenciana del català, o en contingui paraules, us adjunto una darrera imatge que inclou una forma d’expressió que després de fer la pertinent pregunta al consultori d’en Magi Camps (a La Vanguardia), vaig saber que és correcta en valencià -“El pare de Pep“- mentre que si es tracta de qualsevol altra variant del català hauríem de dir “El pare d’en/del Pep“. I tot plegat, davant del dubte sobre el possible origen valencià, agafo un dels quaderns i descobreixo que estan fets, justament, a València. Deixant de banda aquesta qüestió, ja es veu que tant una com altra varietat de català no són gaire diferents, com de fet reflecteix també aquest gag del Polònia amb els antics presidents Montilla i Camps. Ara que el govern de la Comunitat Valenciana ha canviat de mans i el seu president -en Ximo Puig- no és tant anticatalà com els anteriors, potser és el moment de construir ponts de diàleg (com es diu habitualment en terminologia política): aquí farem fer als nostres infants quaderns en valencià i més avall del riu Sènia en català, en la seva varietat dialectal occidental (que no es digui que tot queda centralitzat al voltant de Barcelona).

 

 

Virus de l’ebola ortogràfic?

Som conscients que la sanitat pública és un dels pilars bàsics del nostre “estat del benestar” (cada cop és més recorrent, però, l’expressió “estat del malestar”), una de les conquestes socials més importants que garanteix un mínim de qualitat de vida a la població. Ja sabem també que amb les darreres retallades aplicades pels nostres governs, el d’aquí i el d’allà, la situació ha empitjorat i potser per això hauríem de posar en quarantena (mai millor dit) allò que sempre se’ns ha dit i repetit -i nosaltres ens ho hem cregut- que el sistema sanitari públic espanyol era dels millors del món. Personalment, jo no tinc prou criteris com per rebutjar de ple aquesta afirmació atès que per sort, no en sóc usuari perquè fins el moment no he tingut cap problema de salut, i tampoc cap membre directe de la meva família (també és cert que som part dels centenars de milers de ciutadans que preferim pagar una mútua, encara). De totes formes, no cal ser gaire pispa per adonar-se que la situació no ha millorat i suposo que difícilment ho pot fer si entre tots estem demanant potser massa a un sistema que disposa de menys recursos que anys enrere: tancament de plantes, de quiròfans, situacions tenses als CAP, acomiadament de personal (infermers, metges, etc.), copagaments de medicaments, etc.

I ara tenim això de l’ebola i tot el rebombori mediàtic que ha aixecat el cas de la infermera contagiada, tant per tractar-se d’una malaltia “importada” com, i sobretot, per la pèssima i ridícula gestió que n’estan fent les autoritats sanitàries, tant les de Madrid com les del Ministeri. Això sí, no perdem de vista, però, que el darrer brot de legionel·losi a Catalunya ha provocat ja 10 morts. Sigui com sigui, la sanitat espanyola està “tocada” i d’això també s’han de ressentir fins i tot les qüestions més insignificants sent-ne una la que pertoca a aquest bloc. Us ho explico: entre setembre i octubre un familiar va haver d’ingressar per un infart a dos hospitals diferents (Terrassa i Manresa) i com és de rigor, vam passar-nos unes quantes hores de visita repartides entre l’habitació, cafeteries, quioscos, etc. Per combatre alguna que altra estona d’avorriment, i passejant amunt i avall pels passadissos, vaig fixar-me en els cartells escrits que anava trobant -deu ser per defecte “professional”- i és clar, hi vaig trobar algunes errades tot i que ni molt greus i en algun cas, un pèl “rebuscades”.

 

La primera imatge és un clàssic que no val la pena que ens hi aturem (per si no hi heu caigut, el verb “passar” en català s’escriu amb dues esses) i sembla que ja ens “convidi” a no entrar a una zona condicionada per guardar residus que poden fer “pupa”. Veiem que probablement el virus dels castellanismes s’ha entès també per aquesta sala i ha afectat el cartell d’avís, ja que l’expressió correcta hauria de ser “emmagatzematge” o “emmagatzemament intermedi”. Confesso que això d'”emmagatzement” em sona més a francès, tot i que en aquest idioma la paraula seria emmagasinage. De totes formes, em voldria aturar una estona a la paraula “intermig”. Buscant informació resulta que aquest és un cas típic del en diuen una ultracorrecció o hipercorrecció, és a dir, la mania de molta gent en corregir per excés allò que ja és correcte. Aquesta és una pràctica habitual de molts catalans quan ens sembla que una paraula o expressió és incorrecta perquè s’assembla molt al castellà o bé perquè “sona com el castellà”. Altrament dit, creiem que una forma correcta de la llengua és incorrecta i la canviem per una altra que considerem que és més correcta o que sona «més catalana», tan sols per diferenciar-la del castellà. Potser, doncs, el fet de voler ser més català que ningú comporta l’aplicació d’una regla més enllà del seu àmbit, com també que moltes ultracorreccions deriven de l’intent d’evitar castellanismes. Per exemple, en aquests dos enllaços podeu trobar més informació (1 i 2). Així doncs, encara que no ens ho sembli, “intermedi” és una paraula correcta (en aquest enllaç hi teniu uns quants exemples més).

Per últim, fixeu-vos en aquesta altra imatge que, crec, inclou dues errades més, tot i que confesso que no les tinc totes: en primer lloc, diria que el verb contagiar és transitiu i per tant, exigiria un complement directe sense la preposició “a” (o les contraccions “al” i “als”). Per tant, suposo que hauríem de dir “contagiar els malalts” (aquí teniu alguns exemples més). I segon, de nou tornem al complicat món dels pronoms febles (sempre penso en el President Montilla del Polònia de TV3), ja que en aquest cas crec que aquest “li” hauria de ser “us ho” … o potser “l’hi”. Reconec que igual que aquest personatge, de vegades em faig un embolic.

Reflexions pronominals?

La gent que em coneix ja deu saber que per a les meves classes d’Economia a la UAB utilitzo com a recurs didàctic imatges de pintades que em trobo pel carrer, així com altres que “pesco” de les xarxes socials. En l’itinerari de camí cap a l’escola on porto el meu fill, sovint passo per un carreró del nucli antic i en un dels seus costats hi ha el mur d’un edifici, els baixos del qual estan ocupats per un establiment de la coneguda cooperativa Abacus. Doncs bé, en aquest mur hi podem llegir -us hi heu de fixar bé perquè tampoc és que destaquin gaire per la seva mida- uns quants missatges d’aquells que conviden a reflexionar, alhora que també curiosos. Casualment, no fa gaire el seu autor em va “enxampar” prenent les fotos que us publico aquí. I encara més casual va ser descobrir que el coneixia perquè va ser un estudiant meu a la universitat i feia tot just un dia que ens vam trobar per parlar (d’un altre tema del tot diferent). No diré el seu nom no sigui que la policia local es presenti a casa seva i li endossi una multa (ell mateix em va dir que aquest mur era el seu propi espai d’expressió i que quan hi escriu ho ha de fer d’amagatotis).

Feta aquest llarga introducció al tema que ens porta aquí, no m’estendré gaire a comentar l’errada ortogràfica que he trobat en un dels missatges. Ja es veu que es refereix a una qüestió dels sempre “torracollons” pronoms febles que ens compliquen la vida i que, confesso, és un dels trets diferencials del català respecte el castellà que amb molt de gust, esborraria d’un plomall. Potser perquè sóc molt aficionat a veure el programa “Polònia” de TV3 però cada cop que surt pel mig la qüestió dels pronoms, no puc deixar de pensar en l’imitador de qui va ser president de la Generalitat, en José Montilla. Si us fixeu en el text en qüestió, és aquesta una curiosa manera d’escriure la forma verbal “dedica’t” i posats a fer-ho en un format “alternatiu” al correcte, potser hagués estat més lògic escriure-hi “dedicat” (seguint el mateix estil d’aquesta altra entrada, una de les primeres publicades al bloc). Quan vaig parlar amb el seu autor no li vaig fer notar aquest “detall” no fos cas que se sentís després cohibit i a més, pensant en no mossegar la ma que dóna de menjar, o si més no que proporciona material per publicar al bloc, encara que no en sigui conscient.

Arrodoniria aquesta reflexió que, d’altra banda la trobo ben encertada, amb una de les meves que al seu costat, però, no passaria el càsting d’un concurs de reflexions filosòfiques: “els pensaments més elevats arriben més amunt quan la gent que els llegeix no s’ha de distreure més en la forma que en el contingut”. Com a mínim, però, en aquest cas l’interès del contingut fa que la forma equivocada d’expressar-ho passi a un segon terme. Ara bé, què em dieu d’aquest altre exemple sobre pronoms febles? Més que ajudar els estudiants per al viatge de fi de curs ho faria amb molt de gust en la compra d’un manual de gramàtica i uns quants quaderns d’exercicis per practicar a les vacances. Desconec si en 4t curs d’ESO aquests estudiants han fet a l’assignatura de llengua catalana la part dels pronoms febles, però venint d’on ve, no deixa gaire bé el nivell educatiu del nostre país. I és que com deia abans, aquests pronoms són entre nosaltres per fer-nos la vida impossible.

Li, l’hi, la-hi, li-ho … uf!!

Feia temps que tenia aquesta foto guardada a la carpeta on emmagatzemo el material que nodreix aquest bloc i per un motiu o altre, havia quedat arraconada. I ara m’he decidit de treure-la a la llum per demostrar que fins i tot, al territori que es considera el bressol de Catalunya, el català no es veu lliure d’errades ortogràfiques, tot i que en aquest cas només és puntual però no per això ha d’estar exempt d’interès per ser “retratada” en aquest espai. Es tracta d’una imatge presa a la vila de Camprodon on cap el mes de maig del 2012 ens hi vam acostar per passar el dia i fer un bon àpat, a banda de firar-nos amb un parell de capses de les famoses galetes Birba. O potser hauríem de dir “caixes”? Però no correm que d’això en parlaré en una altra entrada.

Algú em pot acusar de ser un primmirat per incloure aquesta errada en aquest bloc i no ho negaré pas però confesso també que quan vaig veure el cartell no me’n vaig poder estar. Entenc perfectament que el món dels pronoms febles no respon ben bé al seu nom perquè més que “febles”, són “duros de roer”, com diríem castellà. Jo mateix no em sé ni de lluny totes les combinacions possibles i de ben segur que més d’un cop m’he equivocat pensant que ho escrivia bé. Per tant, vagi per endavant que no en faré un gran escarni i més aviat la finalitat d’aquesta entrada és deixar constància de com els catalans som complicats en certs aspectes del nostre propi idioma, i també com de vegades ho compliquem encara més de forma innecessària.

Fixeu-vos en aquest cartell d’una botiga d’antiguitats com erròniament han escrit el pronom personal feble “li” que en aquest cas té la funció d’un complement indirecte, per una combinació binària de “li” + “lo” –> “l’hi”. No us penseu pas que això ho sàpiga tan bé com el meu nom i número del DNI sinó que ho he hagut de mirar en un manual d’ortografia catalana, secció de pronoms. Ara bé, si ja de vegades és difícil saber quin pronom hem de posar dels que són, a priori, més fàcils, aleshores per què hem de reblar el clau i fer-ho més complicat? I és que agafeu-vos fort perquè entre unes i altres, i si no m’he n’he deixat cap, he comptabilitzat fins a 138 possibilitats de combinar els pronoms febles. Per tant, amb tan ampli ventall de combinacions no és estrany que l’ex-president Montilla es fes un embolic en la seva utilització, sobretot quan sortia imitat al programa d’humor de TV3 del “Polònia. Potser en aquest cas la ficció superava la realitat però tampoc crec que aquesta es quedés gaire enrere.

O qui sap si potser tractant-se d’una botiga d’antiguitats, aquesta sigui una forma arcaica de pronom feble i que es parlava per aquelles contrades tan recòndites del Pirineu gironí? Sigui com sigui, i com deia al principi, no és qüestió de condemnar-nos a un auto de fe inquisitorial per aquesta qüestió perquè jo tindria molts números per encapçalar la comitiva.