Privilegis univerCitaris?

De nou faig ús d’una imatge trobada per la xarxa fa un temps per reactivar aquest bloc. D’entrada no em va cridar l’atenció tant el “delicte” en si mateix com el fet de deduir que s’havia “comès” a la UAB i per l’experiència que tinc d’haver-hi estudiat fa molt de temps, aquesta pintada està (o estava) en un dels murs de l’antiga Escola de Professorat d’EGB (m’imagino que ara deu ser la Facultat de Ciències de l’Educació). En aquest mateix bloc ja m’he fet ressò d’altres pífies ortogràfiques, pròpies o alienes, que he pogut trobar en un espai universitari, només cal que busqueu per l’etiqueta “universitats” i us sortiràn unes quantes entrades. Amb aquesta altra, que estic convençut que no serà la darrera, queda de manifest un cop més que la Universitat ha deixat de ser ja fa un temps, aquell “temple” de la saviesa que en general hom pensava que era. I si a més a més les “heretgies lingüístiques” provenen, com em penso, d’un dels llocs que ha de vetllar perquè no es produeixin ni mai ni enlloc, doncs és allò de tenir una mala peça al teler.

D’altra banda, segur que amb això hi ha gent que pensarà que no és més que el reflex d’un sistema educatiu que com més va més empitjora, en molts aspectes i també en aquest de més bàsic. Sigui com sigui, o bé l’autor d’aquest pintada té un petit problema de pronunciació entre les consonants “S” i “C” o bé més d’una persona segur que s’està demanant com redimonis ha arribat aquí, quin filtre previ s’ha saltat i de quin privilegi ha gaudit. Definitivament, la universitat ja no és el que era.

Segueix la indesició “avortiva”

Recordeu aquesta entrada de l’agost del 2014 sobre les discrepàncies a l’hora d’escriure la paraula “decisió” en referència a un tema sempre tan polèmic com el de l’avortament? Que si hi afegim una lletra “S” de més, que si mostrem una mica de dislèxia intercanviant l’ordre de les consonants … Doncs bé, sembla ser que la persona encarregada d’empastifar parets i murs dels carrers de Manresa amb el seu missatge tan reivindicatiu segueix fent de les seves. I menys mal que rere seu en deu venir una altra que, diccionari a la ma, li va corregint les seves errades ortogràfiques, que no “desviacions ideològiques”. Per a gent com l’administrador d’aquest modest bloc és una sort que hagi persones que més enllà de les seves inquietuds feministes, procuri fer-nos arribar les seves reivindicacions sense cap “màcula”. O qui sap si per contra, potser la correcció de la segona imatge és obra d’un escamot antifeminista, antiavortista, ultracatòlic i no sé quants prefixos més amb la “sagrada missió” d’evidenciar les llacunes ortogràfiques d’aquelles dones que no deuen tenir cap altra cosa a fer que avortar dia sí i dia també.

Sigui com sigui, en el context actual del nostre país ja us podeu imaginar que tot allò que es demani i porti al davant la paraula “decisió” (ben escrita) o l’infinitiu “decidir”, farà sonar totes les alarmes del govern espanyol, que immediatament donarà instruccions als tribunals de justícia, Suprem, Constitucional, de la Haia, etc. perquè ho avortin a base de recursos. I és que ja veiem que aquí la divisió de poders del baró de Montesquieu, típica de qualsevol país que presumeixi de democràtic, no és que s’hagi eliminat sinó que fins i tot, hom té la impressió que mai ha existit del tot. I d’altra banda, us recordo que vosaltres (les dones) podreu decidir però uns altres us hem de corregir els missatges. De la mateixa manera que els CAP poden dispensar la píndola avortiva també fóra bo que amb la capsa incloguessin un manual bàsic d’educació sexual i també un diccionari. Per cert, i ja que ho acabo d’esmentar, si no recordeu la diferència entre “capsa” i “caixa“, aquí la teniu.

Discrepàncies sobre l’avortament?

Dir que el tema de l’avortament sempre suscita polèmica, aquí i arreu, és començar l’entrada amb una més que fefaent obvietat. Dir que, com sempre, hi ha molta gent que opina sense tenir-ne ni p*** idea i ho fa més amb les vísceres que amb el cap, també ho és. I dir que acostuma a haver-hi una clara divisió entre els partits polítics d’un costat i un altre seria una tercera obvietat. Per tant, m’estalviaré aquí de pronunciar-me perquè suposo que a poca gent li deu interessar què n’opino jo. És més, ja dic de bon principi que aquest tema no m’ha tret mai la son i que no he anat més enllà del que suposa fer-me’n una idea -que repeteixo, me la guardo per mi- a partir del poc que he llegit i escoltat en alguns mitjans de comunicació. Potser pel fet d’haver nascut com a home (demano perdó per aquesta tara de naixement) i no poder viure en primera persona el dilema, potser perquè és un tema tan delicat que si mous fitxa en un sentit ja tens les altres en contra, o potser perquè mai m’he trobat (amb les meves parelles) en una disjuntiva d’aquesta naturalesa … No ho sé, però sigui pel que sigui és una qüestió de la qual sempre he procurat ser reservat i girar pàgina. Potser no actuo correctament, potser aquesta actitud de no fer res és de covards … Tant se val, no estem aquí per parlar de mi.

D’altra banda, també és cert que en aquest maleït país que ens ha tocat viure no és fàcil prendre postura perquè com en altres temes cabdals (p.ex. l’educació), el de l’avortament també hauria de ser de país, es a dir, que hom procurés arribar a un gran acord entre partits polítics i que no es canviïn les regles del joc quan canvia l’inquilí del Palau de la Moncloa. Però com Spain is different, això aquí no passa: estem més que acostumats a veure com una de les primeres tasques a fer per part del nou president de torn i del seu equip de ministres és, justament, desfer el que han fet els predecessors en els respectius càrrecs. Deu ser que els ibèrics portem a la sang un ADN que ens guia vers l’autodestrucció.

Arran la proposta de reforma (una més …) de la llei d’avortament del ministre Alberto Ruíz Gallardón (que per alguns passava abans per ser el ministre més “progre” d’en Rajoy i ara és vist com el més “carca”, fins i tot per damunt d’en Wert), s’ha encetat de nou el debat, tot i que res no impedirà que la “Ley de Protección de la Vida del Concebido y los Derechos de la Mujer Embarazada” s’aprovi amb la majoria absoluta del Partit Popular (és el que tenen les majories als parlaments, que quan calen són veritables corrons). De totes formes, si com dèiem abans aquest és un tema que inevitablement encén els ànims d’alguns sectors, fóra bo que els col·lectius que es mostren a favor de la despenalització de l’avortament i que també sigui lliure, gratuït i no sé quantes coses més, facin un esforç per unificar els eslògans amb què fer paleses les seves inquietuds.

Així doncs, fixeu-vos en aquestes dues imatges que inclouen el mateix text reivindicatiu (tot i que en aquesta darrera un pèl “difosa”) i com a la primera hi ha una errada d’aquelles de manual bàsic d’ortografia en català. Potser el fet que sobri una de les dues “esses” a la decisió no és més que un missatge subliminal per dir que també sobre en Gallardón i ja posats, tot el govern que l’acompanya, amb el president al capdavant. És clar, però, que potser és tan subliminal que ningú s’hi deu haver adonat encara. O també podríem pensar que el seu autor estava tan capficat en el caràcter del missatge (allò que en diuen “contingut”) que no va parar gaire atenció en el seu “continent”. Tot plegat, ara em ve al cap la coneguda frase de “Nosaltres parim, nosaltres decidim”; ni hi trec ni tampoc afegeixo raó però que es tingui en compte que “altres corregim”. Sense voler fer de tot això una broma fàcil, cada cop més tinc clar que hi ha més gent que té el diccionari més que “avortat”.

Per cert, i casualitats de la vida, demà diumenge (24 d’agost) tornen a emetre el documental “Avortament, dret a decidir?” del “30 minuts” de TV3. Com sempre quan es parla d’aquest programa, del tot recomanable.

De càrrecs públics i Twitter

De nou alguns mitjans de comunicació ideològicament de dretes (eps, res a criticar) es van fer ressò en les seves edicions digitals de fa uns dies d’una nova ficada de potes a la galleda “lingüística” (en castellà) per part d’un polític situat a l’altre extrem de l’espectre ideològic, i de nou, i de fons, en relació al model educatiu d’aquest país i, en primer pla, una al·lusió directa a les dolentes dades del darrer informe PISA per a la regió de Múrcia, de la qual la persona en qüestió és diputada al Congrés. Resulta que el passat 5 de desembre, el diari La Razón (entre altres) va publicar aquesta notícia en què feia mofa de com aquest diputat -de nom Pedro Saura- criticava els resultats de l’esmentat informe amb una piulada al seu compte de Twitter que incloïa una falta d’ortografia de les més típiques i tòpiques que molta gent comet en la llengua de Cervantes: fixeu-vos com la frase comença malament per haver confós el verb “Haber” amb la forma “A ver …”. Val a dir que si hi posem una mica d’atenció, a la segona frase potser faltaria una coma (entre “cemento” i la segona conjunció “ni”) i ja posats, també un parell de signes d’admiració (si no recordo de quan em van ensenyar gramàtica castellana, a l’antiga EGB, aquests signes es posen al principi i final de l’expressió que es vol emfasitzar). En aquest enllaç hi podeu veure uns quants errors més dels habituals.

Després que això sortís publicat el diputat es va afanyar en justificar l’errada atribuint-la a la immediatesa en escriure el missatge i al fet que el seu dispositiu és d’aquells tan “intel·ligents” que abans que s’acabi de teclejar totes les lletres de la paraula, ja et proposa unes quantes opcions semblants. No seré jo qui hagi d’afegir més llenya a aquesta petita foguera ja que la cosa no va anar més enllà i tampoc ens hem de passar tres pobles en les nostres crítiques per aquestes lleus “heretgies lingüístiques”. Resulta curiós veure que només em topo amb aquesta mena de notícies en diaris de dreta (o gairebé) criticant polítics d’esquerra (o semblants) però no a l’inrevés, com si tots els polítics dretans escrivissin correctament el castellà. Potser sí que al final els haurem de donar la raó quan critiquen els innumerables mals que ha provocat la LOGSE. Sigui com sigui, jo li demanaria el següent al Sr. Saura: era tan urgent publicar el comentari al seu compte de Twitter? Li anava la vida en fer-ho? Creia que era tan important com perquè la gent hagués de saber què pensava de l’educació a Múrcia amb tanta rapidesa? No crec que aquesta hagi de servir de disculpa o excusa per enviar a les xarxes socials un missatge, amb faltes d’ortografia, que critiqui el nivell educatiu de Múrcia. Seria com si jo em queixés de les mancances gramaticals i ortogràfiques dels meus estudiants (i en podria fer una enciclopèdia) i alhora els passés uns apunts que n’incloguessin unes quantes i després ho justifiqués dient que ha estat culpa del corrector del processador de textos.

Potser, doncs, que no ens deixem portar per un ritme de vida tan accelerat, que empeny tothom a haver de fer de tot i millor ahir que no demà, i ens ho agafem amb una mica de calma, més slow i no tant fast. Al cap i a la fi, Sr. Segura, a qui li pot importar què pensi? Val la pena reflexionar-hi una mica i abans de fer el ridícul i de demanar disculpes després (el “mal” ja està fet, però), repassi què ha escrit en el següent missatge i si està convençut que és correcte, aleshores premi el botonet de “piular”. Recordem que aquest no és l’únic cas de pífia lingüística d’un representant polític de què es fa ressò aquest bloc i aquí us en deixo un exemple (també d’un partit d’esquerres, vés per on).

Ja es veu, doncs, que en això del Twitter un ha d’anar amb peus de plom si no vol ser objecte de mofa dels seus rivals, sobretot si s’exerceix de polític. I si no, demaneu-li al Sr. Toni Cantó (un dels líders del partit UPyD, de Rosa Díaz); confesso que tant un com altra no són sant de la meva devoció (el partit en si mateix no ho és tampoc) però pel que fa al primer (crec que abans era actor, perquè veieu com de baix ha caigut el cinema espanyol), potser recordareu que de tant en tant ha estat font de crítiques per algunes opinions publicades al seu compte, i que després s’ha afanyat a retirar-les, matisar-les, etc. en veure la pedregada que li queia sobre (en aquest enllaç en podeu veure unes quantes). Si voleu un exemple molt més recent, el teniu aquí: una suposada piulada d’en Pere Navarro (líder -per dir-ho d’una manera- del PSC) al seu Twitter en referència a l’entrevista que li van fer a TV3 al Molt Honorable Artur Mas aquest passat dilluns. Ha de quedar molt clar que la que va crear la polèmica no va ser obra d’ell sinó del seu “community manager”, és a dir, una persona encarregada de gestionar les xarxes socials d’una empresa, d’algú altre, etc. Vés per on, jo pensava que això era més aviat propi de personatges molt famosos (cantants o esportistes) però no d’un polític de segona fila (més que res perquè dubto que més enllà de l’Ebre i els Pirineus sàpiguen qui és).

Sigui com sigui, el Sr. Navarro faria bé de tenir també un “language manager” que controlés les piulades publicades al seu compte, bé siguin pròpies o per compte aliena. Així, a la primera imatge crida molt l’atenció la paraula “algo”, que en català no és admesa, tot i que es diu molt en el llenguatge col·loquial. I per acabar-ho d’adobar, en el missatge d’aclariment (el tercer de les imatges), el seu autor obvia una lletra tan catalana com l’ela geminada ja que l’adverbi “ilegítimament” és incorrecte. Potser sí que tenen raó els que opinen que amb tota la polèmica sobiranista, el PSC s’està comportant com una secció espanyolista del PSOE. Sort que després el Pere Navarro ho va solucionar amb una piulada escrita per ell mateix (la segona de la imatge, firmada amb les inicial PNM). Algú diria que escriu millor que no pas fa política.

En el fons aquests dos casos, i segur que en vindran més, reflecteixen el problema de molts polítics amb aquesta xarxa social, quan han de ser aquests els qui gestionen els seus comptes, i un comentari fet en un grup d’amics o seguidors pot tenir sentit però no quan es diu a micròfon obert o, per a ser més precís, a Twitter obert. Com diu el titular d’aquesta breu entrevista a l’entrenador de futbol Joaquín Caparrós, “si beus, no piulis”. I posats a parlar de fer piulades, fixeu-vos en el text d’aquesta imatge d’una botiga de roba de Manresa i com s’utilitza malament el verb en qüestió: no sóc jo un expert en paraules importades d’altres idiomes però després de fer una ullada a algunes fonts, diria que les formes més correctes per indicar l’acció de fer una piulada són “puilar” o “tuitar” (per contra, sembla que “tuitejar” no ho seria). Tant se val, la forma “twitea” no seria pròpia del català i per a més informació detallada, consulteu aquest enllaç. Per cert, tot i que no té a veure amb aquest qüestió, el cartell inclou dues errades més: una, la forma verbal de “rebre” és “rep” en comptes de “reb“; i dues, el darrer mes de l’any és el deSembre, llevat que aquesta botiga segueixi un altre calendari que inclogui un mes anomenat “deCembre”.

Postdata: acabo de trobar aquesta notícia en algunes edicions digitals de premsa sobre una web creada amb el curiós objectiu de recuperar per a la memòria col·lectiva, les piulades de polítics que després de ser publicades als seus comptes, han estat esborrades. Aquella coneguda frase que diu que les paraules se les enduu el vent potser ha passat ara a la història. Tot queda registrat, tothom està fixat … el Gran Germà sempre estarà amb nosaltres.