Una essa empresonada

D’ençà un temps que aquests són uns temps convulsos, valgui la repetició, per a la política nacional, tant en clau espanyola com catalana. Tot el que s’ha derivat del “procés” gairebé acapara les portades dels diaris, tertúlies en televisió, ràdio i bars, xarxes socials, etc. oimés si encara continua al Suprem el judici contra els líders empresonats i la darrera decisió judicial -permetre que els exiliats Puigdemont, Comín i Ponsatí es puguin presentar a les elecciones europees- ha fet encendre encara més els ànims d’alguns partits polítics. Per descomptat que jo, en tant que independentista, m’alegro molt per aquesta darrera decisió i també per la riallota que ha provocat el fet que s’hagin passat la patata calenta d’una instancia a una altra. I espereu, que el tema no ha acabat atès que el líder (¿?) del Partit Popular, Pablo FRAcasado, ja ha anunciat que ho recorrerà al Tribunal Constitucional (aquí). És ben bé que hi ha polítics que els hi treus de l’agenda el tema català i no saben que dir, oi Albert Rivera?

En això, he de dir que jo considero que la Junta Electoral Central (JEC) està fent un flac favor a la democràcia i justícia en aquest p*** país, amb resolucions que més d’una vegada m’han fet pensar que la gent d’aquest òrgan deu creure que els votants som uns ximples i analfabets (bé, m’imagino que alguns de VOX, PP  i Cs sí ho deuen ser). Per tant, i en contra de la resolució que prohibeix l’exhibició de certes pancartes i eslògans en edificis públics, i dir certes expressions en mitjans de comunicació públics, jo m’hi cago a sobre i dic amb veu ben alta que en aquest país HI HA PRESOS POLÍTICS, que són diferents dels polítics presos, dels quals el mateix PP en té uns quants a la garjola.

I tot i que no és motiu d’engarjolament, potser sí que s’hauria de castigar d’una manera o altra l’autor d’aquesta frase que ja s’ha fet gairebé viral: el plural de “PRES“, entès com una persona privada de llibertat, tancada a la presó, s’escriu amb una sola essa, no amb dues. I ja que parlem de “càstigs”, podríem obligar l’autor d’aquesta errada a copiar correctament la frase cent vegades, tal com va fer el centurió romà amb el Brian quan el va enxampar escrivint malament en un mur “romans, marxeu-vos cap a casa“. Sigui com sigui, les esses sobrants, de pet cap a la presó!

El Tió ha fet una carnisseria!

No fa gaire vaig publicar aquesta entrada sobre l’expressió incorrecte de “Cagatió” que sembla que darrerament s’hagi posat moda quan arriben dates nadalenques. A banda d’això, he de dir que per mi és una temporada en què ja sóc conscient que hauré de fer el cor fort i aguantar el que crec, humilment, són massa regals per als nens ja que entre el tió, cap d’any, Reis i la mare que els va a parir a tots, n’acabo una mica fart. Però com veig que la meva petició anual que a casa no ens cal res i que ja tenim de tot, que si de cas ja fem amb un regal per al nen, i molt seleccionat, acaba per no ser escoltada … doncs miro cap a un altre costat i entre bocí de torró, de tortell i copa de mistela, espero pacientment que s’acabi tot això i tornar de nou a la rutina diària prenadalenca.

Per sort, no tots els regals que ha cagat el tió i caigut del sac dels Reis pensant en el nen de la casa han estat capses de Lego y Playmobil -eps, que m’agraden i els trobo educatius- sinó que també hi ha hagut espai per a uns quants quaderns de cal·ligrafia, contes i jocs de taula, com el que és objecte d’atenció en aquesta entrada. Fixeu-vos en la següent imatge: és d’un joc de preguntes i respostes i en una se’ls ha colat una errada en una paraula d’aquelles que al programa de TV3, “El gran dictat“, podria sortir perfectament a la secció de “Lletra a lletra”.

I és que a la pregunta de quin ofici té el cangur del dibuix, en què surt tallant filets de carn, la resposta apareix mal escrita atès que l’ofici de “carnicer” no existeix en català. Per tant, l’animalot en qüestió sembla haver fet una veritable “carnisseria” ortogràfica i ha passat la serra mecànica per la secció de la dobla essa, que és com s’ha d’escriure. D’altra banda, curiós que un cangur faci de carnisser però si en aquest país en Rajoy ha fet de president i la Belén Estebán d’escriptora, aleshores no hi ha res perquè sorprendre’ns.

Pífies en l’economia mediàtica

Crec haver dit alguna vegada en aquest espai que una de les assignatures que imparteixo al Grau de Geografia i Ordenació del Territori (GiOT) de la UAB és Economia. Quan m’ho van proposar, a mitjans del 2010, no ho vaig dubtar ni un moment ja que crec que és bo que un professor variï o ampliï de tant en tant el seu repertori docent si no vol acabar fent sempre el mateix i, ergo, instal·lar-se en una còmoda rutina que pot conduir a un cert estat d’avorriment (i el que això implica també d’avorrir els estudiants a l’aula). I val a dir que aquesta decisió va ser, per mi, encertada perquè amb la maleïda crisi que encara patim, de material no me’n falta en absolut. A més, com de la crisi poca gent se’n salva, l’economia ha deixat el seu àmbit més tradicionalment restringit i podríem dir que ha passat a ser d’interès general: no hi ha tertúlia de ràdio i televisió en què no se’n parli (fins i tot a la franja del prime time). De fet, tinc la sensació que alguns economistes han assolit un cert nivell de popularitat i impacte tan gran que han esdevingut gairebé gurús mediàtics: Xavier Sala i Martín, José Mª Gay de Liébana, Santiago Niño-Becerra, Daniel Lacalle …

Faig aquesta introducció perquè una de les fonts d’on trec més material per a les classes són les xarxes socials i quan segueixes uns quants economistes d’un i altre espectre ideològic (segurament en el punt mig dels dos extrems trobaríem una gran dosi de la veritat) acabes per fornir un bon gruix d’articles, opinions i imatges que, us ho asseguro, en el meu cas han substituït els clàssics manuals d’economia que trobem per les biblioteques. De fet, estic cofoi de poder dir que els meus estudiants, si volen, no tenen perquè prendre apunts. Doncs bé, de nou el Twitter ens dóna un molt bon exemple de com de la mateixa forma que un economista conegut no implica per defecte que sigui un bon economista, pot demostrar també manca de rigor ortogràfic en els missatges que escriu. Us poso un cas, el d’en Gonzalo Bernardos, economista que ha aconseguit igualar gairebé a l’Albert Rivera pel que fa a això de trepitjar platós de TV i estudis de ràdio (el veureu a La Sexta, Antena 3 i a 8TV i el sentireu en alguna emissora de ràdio com ara a RAC 1, on també té l’honor de ser imitat). Així, aquesta imatge és d’una piulada seva del nou president de la Generalitat, en Carles Puigdemont, on podem veure com mostra un desig potser un pèl exagerat i també com fa un mal ús dels pronoms febles (ja he dit més d’un cop que els pronoms no són el meu fort però diria que aquest “el” hauria de ser “ho”).

No conec aquest paio però buscant una mica per la xarxa trobo que és nascut a Barcelona, amb una carrera docent també molt arrelada a Catalunya i tot i no saber del cert si el català és o no la seva llengua materna, crec que ha tingut prou temps com per no cometre pífies ortogràfiques com aquestes. És clar que quan el sents a parlar ja t’adones que peca del mal de molts catalanoparlants: que parlen el català tan malament com l’escriuen, ple d’incorreccions, castellanismes, etc. Estic convençut que en castellà no comet tantes errades però tot i així, i sent professor universitari, no estaria de més vetllar per la qualitat ortogràfica del que s’escriu i s’acaba difonent. També podria ser un exemple de com sembla que el món de l’economia “mediàtica” estigui renyit amb el de l’ortografia “anònima”, si jutgem per aquesta altra entrada que vaig dedicar al Xavier Sala i Martín. Sigui com sigui, per sort jo no en sóc, d’economista, tan sols un simple geògraf: i és que no m’agradaria que diguessin de mi el mateix que diuen d’aquests altres professionals, que es passen mitja jornada laboral fent prediccions de com anirà l’economia i l’altra mitja a intentar esbrinar perquè han fallat.

Postdata: frase d’un conegut i ja traspassat economista dedicada a tots aquells col·legues seus que havent descobert què vol dir ser un personatge mediàtic, miren més quin perfil els queda millor davant la càmara que no pas el rigor del seu discurs.

El FEU abusa a la UAB!

En anteriors entrades d’aquest bloc ja he demostrat que el campus de la UAB és un camp abonat perquè l’inquisidor lingüístic que porto dins meu faci de les seves i evidenciï aquells missatges que de tant en tant hi apareixen, en forma de cartells, pintades, etc. i que inclouen alguna “heretgia”. Per exemple, en aquesta entrada criticava l’abandó de l’apòstrof, aquí ho feia sobre l’oblit dels accents “divins” i aquí em fotia dels accents “clitorians”, en aquesta altra una deficient “organització” dels estudiants i per acabar aquest recordatori, en aquest cinquè enllaç us mostro els dubtes sobre les assemblees (si busqueu en aquest bloc per l’etiqueta “Universitat” us sortiran uns quants exemples més). Doncs bé, fa pocs dies vaig topar-me amb aquest cartell a la mateixa entrada de la Facultat de Filosofia i Lletres on es veu que aquesta darrera paraula està sobrevalorada. I és que ja sabem que el nivell mig de bona part dels estudiants que accedeixen a un grau universitari és, per norma general i cada cop més, francament millorable i poc podem fer nosaltres després per redreçar la situació quan el pal de paller de l’educació en aquest país -les etapes de primària i secundària- està més tort que recte, i les diferents polítiques educatives aplicades -ara una, ara una altra- no ajuden, precisament, a redreçar-lo. Per això no és estrany veure missatges com aquest que, amb poques paraules, es carrega un concepte clau de l’estadística.

I és que per si no ho sabeu, en català no existeix una nota “mitja” sinó que direm la nota “mitjana”, com el quocient que resulta de dividir la suma de valors d’un conjunt entre el nombre d’elements que el formen. És a dir, allò que en castellà s’anomena “media”. Per tant, heus aquí un clar castellanisme de caire estadístic. I cal anar amb compte de no confondre-ho amb la “mediana”, que es refereix a la dada situada al centre d’un conjunt de valors estadístics, ordenats de menor a major, i que té el mateix nombre de dades tant per sobre com per sota. O sigui, allò que en castellà també s’anomena … “mediana”. Per tant, demanaria als membres d’aquest Front Estudiantil Unitari que tinguin més cura del seu vocabulari ja que si estan criticant que la universitat pública està en un procés d’elitització, sembla que ells vulguin “vulgaritzar-la” encara més del que ho està. I si no es demanar gaire, que no n’abusin, amb una sola “S”. Encara rai que algú es va adonar d’aquest “abús” i ho va corregir, se’m va avançar.

Però no deixo de banda aquest Front, associació d’estudiants de la qual reconec que no en tenia coneixement i no em sona que s’hagi prodigat gaire per aquesta Facultat als darrers cursos. El passat dijous va convocar una vaga sobre la qual no entraré a discutir si tenen o no motius per fer-ho -per a uns quants estudiants sempre n’hi ha i per a la majoria sembla que no n’hi ha per tant ja que un cop més, la vaga no va tenir gaire seguiment. Sigui com sigui, per la Facultat podies recollir un volant (en castellà diem “octavilla”) com el que us adjunto i on s’explicava el perquè de la vaga: doncs bé, suposo que la persona o equip que el va redactar no deu conèixer la funció de la barra espaiadora del teclat d’un ordinador ja que les 17 línies del text (totes tret de la darrera) pateixen d’aquest “oblit”. D’això sí que en podem dir un veritable abús: potser ara ser “elitista” deu voler dir transgredir una de les normes més bàsiques d’un redactat.

 

Perruqueria versus ortografia o …

… Aliens versus Predator! perdoneu pel títol però és que no fa gaire em vaig adormir veient aquesta pel·lícula i ara el meu subconscient m’ho ha recordat. Anem, però, al tema; són molts els àmbits professionals que, malauradament, estan renyits amb un ús correcte del català als seus anuncis i altres plataformes utilitzades per promocionar els seus serveis. Gairebé estan a matar, com els dos espècimens de la pel·lícula abans citada. Sembla ser que el fet de remenar el cap i el cuir cabellut amb xampús, colònies i altres potingues, o de socarrimar el cabell a altes temperatures amb l’assecador i la planxa deu desorientar les neurones i deixar-les amb tanta poca esma com per ni tan sols, voler assegurar-se després que allò que s’anuncia està ben escrit. Aquí us deixo dues mostres extretes de la revista Totoci, una publicació gratuïta farcida d’anuncis de restaurants, bars, altres comerços i serveis personals i que de tant en tant em cau a les mans.

A la primera imatge la perruqueria en qüestió potser sí que et podrà assessorar de com deixar-te barba però en cap cas t’ho farà bé si es deixen pel camí les dues esses que falten al verb. Jo no sé si la barba està o no de moda però el que és ben cert és que l’ortografia (correcta) ja fa molt de temps que sí ho va deixar de ser. Per cert, aprofito l’avinentesa per dir que a mi, personalment, això que ara es porta entre els homes i que anomenen “barbes hipster” sempre m’ha semblat una mica deixat, per dir-ho clarament, brut. I quedi clar que jo tampoc m’afaito del tot malgrat que sí em passo la “moto” regularment. Una altra cosa és que la gent que se les deixa li agradi donar aixopluc a la microfauna bacteriana … (notícia); en aquest cas, segurament alguna que altra bactèria s’haurà cruspit les esses que li falten al verb. Per cert, si voleu uns consells sobre com arribar a ser un bon hipster (no és només qüestió de barba ja que també se’n pot ser dona, tot i que ara mateix no m’imagino una dona barbuda), aquí en teniu uns quants.

I la segona imatge no és que destaqui per contenir errades d’aquelles que clamen al cel però si parlem de núvies, ens estarem referint a un casament i sempre es diu que aquest ha de sortir perfecte, rodó. Doncs bé, no comença bé l’assumpte si la perruquera que ha pentinar la núvia ens ofereix un anunci amb un petit desori ortogràfic quants als accents. Potser és allò que en algun cas les tisores han tallat més del compte i en algun altre s’han deixat un manyoc (o bolic) de cabells. I és que de radiant no ho sé però segur que en aquest món no hi ha res que sigui perfecte i pel que vaig observant, encara menys en l’àmbit de les perruqueries, serveis d’estètica i altres per l’estil. I la propera entrada en serà una altra bona prova.

Per cert, quan visiteu la perruqueria perquè tingueu ganes de deixar enrere els cabells llargs i que us els tallin, aneu amb compte en com ho demaneu; si teniu la sort de topar-vos amb un/a perruquer/a que entre client i client es dediqui a fullejar el diccionari català i no les revistes del cor, potser us mirarà amb una certa estranyesa si li demaneu que us talli la melena (i aquí teniu l’explicació).

Poder de convicció de Fartografia?

Res em faria més il·lusió que tenir la certesa que aquest bloc serveix per conscienciar la gent de la importància d’escriure bé el català, sobretot si allò que s’ha d’escriure ho ha de llegir altra gent, bé sigui perquè es tracta d’una pintada al carrer, bé d’un cartell d’un comerç, material de promoció, etc. Això voldria dir que el bloc tindria una certa audiència i remarcaria, encara més, la meva faceta una mica vanitosa per la qual a qualsevol blocaire li agrada que algú llegeixi allò que publica a la xarxa (allò que en castellà se sol dir “a nadie le amarga un dulce”). De totes formes, i si he ser sincer amb mi mateix i tocar de peus a terra, no compto que Fartografia tingui un volum de visites tan elevat com per sortir als rànquings de blocs amb més visites. Però deixarem la porta oberta per si de cas … Faig aquesta introducció perquè si us fixeu en aquesta primera imatge no hi veureu res d’especial, el cartell de la botiga no conté cap errada ortogràfica i per tant, no tindria sentit que fes esment … llevat que la compareu amb la que apareix en aquesta entrada del passat mes de març: la mateixa botiga amb el cartell, ara sí, esmenat: han passat de la forma incorrecta “sortit” a la correcta “assortiment” (també es pot dir “assortit”). Com deia a l’inici, ja m’agradaria que el canvi de cartell fos motivat per haver aparegut en aquest espai -voldria dir que hi han entrat- però serem modestos. En qualsevol cas, benvingut sigui el nou cartell i per cert, si compareu els dos us adonareu que el negoci s’ha ampliat: ara també compren plata (potser és que ja ens hem venut totes les joies i ara estem en una fase de recollir totes les rampoines que siguem capaços de trobar pels calaixos).

De fet, aquest tipus d’entrada per “premiar” les rectificacions no és la primera que podeu llegir al bloc; a l’abril del 2013 ja en vaig fer una altra sobre els interessos cobrats en la compra d’ulleres en una coneguda cadena d’òptiques d’un petit país dels Pirineus que ara, dia sí i dia també, surt als mitjans de comunicació espanyols perquè sembla que hem descobert que s’hi poden tenir comptes corrents opacs al fisc. Amb o sense frau fiscal, també val la pena recordar aquesta esmena “òptica”. I per acabar, us poso aquesta segona imatge tan curiosa de la cara d’un mico que recollia en aquesta altra entrada: recordeu que parlava de com algú no sabia insultar correctament i confonia els feixistes (en aquest cas catalans, que també en deu haver-hi) amb el “faxistes”, és a dir, la gent que encara al segle XXI s’entossudeix a seguir utilitzant un aparell anomenat fax. Doncs bé, ja fa un temps que algú altre es va dedicar a netejar la pintada de l’insult que hi havien escrit i ara es pot tornar a veure el mico sense cap màcula. Doncs gràcies, més enllà de les pintades encara hi ha persones que vetllen perquè l’art urbà es conservi en bones condicions, encara que en aquest cas vagi en detriment de trobar més material amb què fornir el bloc.

Sapigueu, doncs, que em comprometo a publicar de nou el material esmenat que vagi trobant; de totes formes, molt em temo que aquests casos són, més aviat, l’excepció que confirma la regla.

 

Virus de l’ebola ortogràfic?

Som conscients que la sanitat pública és un dels pilars bàsics del nostre “estat del benestar” (cada cop és més recorrent, però, l’expressió “estat del malestar”), una de les conquestes socials més importants que garanteix un mínim de qualitat de vida a la població. Ja sabem també que amb les darreres retallades aplicades pels nostres governs, el d’aquí i el d’allà, la situació ha empitjorat i potser per això hauríem de posar en quarantena (mai millor dit) allò que sempre se’ns ha dit i repetit -i nosaltres ens ho hem cregut- que el sistema sanitari públic espanyol era dels millors del món. Personalment, jo no tinc prou criteris com per rebutjar de ple aquesta afirmació atès que per sort, no en sóc usuari perquè fins el moment no he tingut cap problema de salut, i tampoc cap membre directe de la meva família (també és cert que som part dels centenars de milers de ciutadans que preferim pagar una mútua, encara). De totes formes, no cal ser gaire pispa per adonar-se que la situació no ha millorat i suposo que difícilment ho pot fer si entre tots estem demanant potser massa a un sistema que disposa de menys recursos que anys enrere: tancament de plantes, de quiròfans, situacions tenses als CAP, acomiadament de personal (infermers, metges, etc.), copagaments de medicaments, etc.

I ara tenim això de l’ebola i tot el rebombori mediàtic que ha aixecat el cas de la infermera contagiada, tant per tractar-se d’una malaltia “importada” com, i sobretot, per la pèssima i ridícula gestió que n’estan fent les autoritats sanitàries, tant les de Madrid com les del Ministeri. Això sí, no perdem de vista, però, que el darrer brot de legionel·losi a Catalunya ha provocat ja 10 morts. Sigui com sigui, la sanitat espanyola està “tocada” i d’això també s’han de ressentir fins i tot les qüestions més insignificants sent-ne una la que pertoca a aquest bloc. Us ho explico: entre setembre i octubre un familiar va haver d’ingressar per un infart a dos hospitals diferents (Terrassa i Manresa) i com és de rigor, vam passar-nos unes quantes hores de visita repartides entre l’habitació, cafeteries, quioscos, etc. Per combatre alguna que altra estona d’avorriment, i passejant amunt i avall pels passadissos, vaig fixar-me en els cartells escrits que anava trobant -deu ser per defecte “professional”- i és clar, hi vaig trobar algunes errades tot i que ni molt greus i en algun cas, un pèl “rebuscades”.

 

La primera imatge és un clàssic que no val la pena que ens hi aturem (per si no hi heu caigut, el verb “passar” en català s’escriu amb dues esses) i sembla que ja ens “convidi” a no entrar a una zona condicionada per guardar residus que poden fer “pupa”. Veiem que probablement el virus dels castellanismes s’ha entès també per aquesta sala i ha afectat el cartell d’avís, ja que l’expressió correcta hauria de ser “emmagatzematge” o “emmagatzemament intermedi”. Confesso que això d'”emmagatzement” em sona més a francès, tot i que en aquest idioma la paraula seria emmagasinage. De totes formes, em voldria aturar una estona a la paraula “intermig”. Buscant informació resulta que aquest és un cas típic del en diuen una ultracorrecció o hipercorrecció, és a dir, la mania de molta gent en corregir per excés allò que ja és correcte. Aquesta és una pràctica habitual de molts catalans quan ens sembla que una paraula o expressió és incorrecta perquè s’assembla molt al castellà o bé perquè “sona com el castellà”. Altrament dit, creiem que una forma correcta de la llengua és incorrecta i la canviem per una altra que considerem que és més correcta o que sona «més catalana», tan sols per diferenciar-la del castellà. Potser, doncs, el fet de voler ser més català que ningú comporta l’aplicació d’una regla més enllà del seu àmbit, com també que moltes ultracorreccions deriven de l’intent d’evitar castellanismes. Per exemple, en aquests dos enllaços podeu trobar més informació (1 i 2). Així doncs, encara que no ens ho sembli, “intermedi” és una paraula correcta (en aquest enllaç hi teniu uns quants exemples més).

Per últim, fixeu-vos en aquesta altra imatge que, crec, inclou dues errades més, tot i que confesso que no les tinc totes: en primer lloc, diria que el verb contagiar és transitiu i per tant, exigiria un complement directe sense la preposició “a” (o les contraccions “al” i “als”). Per tant, suposo que hauríem de dir “contagiar els malalts” (aquí teniu alguns exemples més). I segon, de nou tornem al complicat món dels pronoms febles (sempre penso en el President Montilla del Polònia de TV3), ja que en aquest cas crec que aquest “li” hauria de ser “us ho” … o potser “l’hi”. Reconec que igual que aquest personatge, de vegades em faig un embolic.

Discrepàncies sobre l’avortament?

Dir que el tema de l’avortament sempre suscita polèmica, aquí i arreu, és començar l’entrada amb una més que fefaent obvietat. Dir que, com sempre, hi ha molta gent que opina sense tenir-ne ni p*** idea i ho fa més amb les vísceres que amb el cap, també ho és. I dir que acostuma a haver-hi una clara divisió entre els partits polítics d’un costat i un altre seria una tercera obvietat. Per tant, m’estalviaré aquí de pronunciar-me perquè suposo que a poca gent li deu interessar què n’opino jo. És més, ja dic de bon principi que aquest tema no m’ha tret mai la son i que no he anat més enllà del que suposa fer-me’n una idea -que repeteixo, me la guardo per mi- a partir del poc que he llegit i escoltat en alguns mitjans de comunicació. Potser pel fet d’haver nascut com a home (demano perdó per aquesta tara de naixement) i no poder viure en primera persona el dilema, potser perquè és un tema tan delicat que si mous fitxa en un sentit ja tens les altres en contra, o potser perquè mai m’he trobat (amb les meves parelles) en una disjuntiva d’aquesta naturalesa … No ho sé, però sigui pel que sigui és una qüestió de la qual sempre he procurat ser reservat i girar pàgina. Potser no actuo correctament, potser aquesta actitud de no fer res és de covards … Tant se val, no estem aquí per parlar de mi.

D’altra banda, també és cert que en aquest maleït país que ens ha tocat viure no és fàcil prendre postura perquè com en altres temes cabdals (p.ex. l’educació), el de l’avortament també hauria de ser de país, es a dir, que hom procurés arribar a un gran acord entre partits polítics i que no es canviïn les regles del joc quan canvia l’inquilí del Palau de la Moncloa. Però com Spain is different, això aquí no passa: estem més que acostumats a veure com una de les primeres tasques a fer per part del nou president de torn i del seu equip de ministres és, justament, desfer el que han fet els predecessors en els respectius càrrecs. Deu ser que els ibèrics portem a la sang un ADN que ens guia vers l’autodestrucció.

Arran la proposta de reforma (una més …) de la llei d’avortament del ministre Alberto Ruíz Gallardón (que per alguns passava abans per ser el ministre més “progre” d’en Rajoy i ara és vist com el més “carca”, fins i tot per damunt d’en Wert), s’ha encetat de nou el debat, tot i que res no impedirà que la “Ley de Protección de la Vida del Concebido y los Derechos de la Mujer Embarazada” s’aprovi amb la majoria absoluta del Partit Popular (és el que tenen les majories als parlaments, que quan calen són veritables corrons). De totes formes, si com dèiem abans aquest és un tema que inevitablement encén els ànims d’alguns sectors, fóra bo que els col·lectius que es mostren a favor de la despenalització de l’avortament i que també sigui lliure, gratuït i no sé quantes coses més, facin un esforç per unificar els eslògans amb què fer paleses les seves inquietuds.

Així doncs, fixeu-vos en aquestes dues imatges que inclouen el mateix text reivindicatiu (tot i que en aquesta darrera un pèl “difosa”) i com a la primera hi ha una errada d’aquelles de manual bàsic d’ortografia en català. Potser el fet que sobri una de les dues “esses” a la decisió no és més que un missatge subliminal per dir que també sobre en Gallardón i ja posats, tot el govern que l’acompanya, amb el president al capdavant. És clar, però, que potser és tan subliminal que ningú s’hi deu haver adonat encara. O també podríem pensar que el seu autor estava tan capficat en el caràcter del missatge (allò que en diuen “contingut”) que no va parar gaire atenció en el seu “continent”. Tot plegat, ara em ve al cap la coneguda frase de “Nosaltres parim, nosaltres decidim”; ni hi trec ni tampoc afegeixo raó però que es tingui en compte que “altres corregim”. Sense voler fer de tot això una broma fàcil, cada cop més tinc clar que hi ha més gent que té el diccionari més que “avortat”.

Per cert, i casualitats de la vida, demà diumenge (24 d’agost) tornen a emetre el documental “Avortament, dret a decidir?” del “30 minuts” de TV3. Com sempre quan es parla d’aquest programa, del tot recomanable.

Qüestió d’esses: ens posem d’acord?

En aquest bloc hi ha més d’una entrada sobre la, de vegades, delicada qüestió de la lletra essa i jo mateix he reconegut més d’un cop que no sóc el més indicat per fer una lliçó magistral de quan s’ha d’escriure’n una o dues, perquè confesso que moltes vegades sé com fer-ho a base d’haver llegit molt i per tant, de veure escrites moltes vegades les paraules que en tenen una o dues. Així doncs, vagi per endavant que les següents imatges que incloc en aquesta entrada no són tant per criticar l’errada ortogràfica en qüestió sinó més aviat per la no consulta d’una eina tan reivindicada en aquest espai com és el diccionari. I també, val a dir-ho, per una certa manca de coherència, com veureu tot seguit. Així, en primer lloc teniu una pintada en un mur criticant determinades marques de roba prêt-a-porter i cridant al boicot als seus productes -m’imagino que per fabricar-los en països tan empobrits on la gent gairebé es veu obligada a treballar per uns quants xavos, i encara gràcies. O és que  potser ja no recordem l’incendi d’una fàbrica tèxtil a Bangladesh de l’abril passat que treballava per a Zara, amb més d’un miler de morts? De totes formes, poc ressò deu tenir aquesta acció boicot quan les botigues d’aquestes marques estan plenes de gom a gom, oimés ara que s’acosten dates clau per fer regals. I les que vindran aviat amb les rebaixes. I qui sap si la persona que va escriure aquest missatge hi devia estar ja pensant perquè observeu que ella  mateixa va “rebaixar” una essa a la paraula “assassins”: els assassins “assassinats”, mutilats, escapçats …?

I ja que els assassins han vist perduda una de les seves esses, per què no rescatar-la de les brases? Fixeu-vos com de vegades la gent pot ser una mica incoherent i escriure malament una paraula i al costat la correcta. Les dues següents imatges corresponen a un restaurant situat a peu de la més que transitada carretera C-55, a l’alçada de Castellgalí, i val a dir que tot i passar-hi molt sovint, fins fa poc no m’havia adonat que la braseria del restaurant anunciat potser està massa carregada de brases ja que li sobra una essa. Curiosament, a pocs metres del cartell hi trobem el local i aquí sí tenen clar la quantitat de brasa amb què s’ha de cuinar la carn. Potser el seu responsable no sap que “braseria” deriva de la paraula “brasa” i per tant, si aquesta s’escriu amb una essa és lògic pensar que l’altra també. És clar que també podria ser que els dos cartells hagin estat fets per dues empreses diferents i una tingués el diccionari a ma i l’altra ni sabés què és això. Encara rai que tot i la proximitat (no dels productes sinó dels cartells), una de les dues esses s’ha esvaït com per art de màgia i qui sap si va camí de trobar-se amb els “assasins” mutilats del sector tèxtil.

Per acabar aquesta entrada tan “ssss”onora, us poso una quarta imatge captada a la Plaça Cívica de la UAB, indret que regularment apareix farcit de pintades reivindicatives en contra de lleis educatives en concret, del sistema capitalista en general, etc. No em voldria estendre més en això per no afegir més llenya al foc (o a les brases!) i encetar possibles debats estèrils que aquí no són adients. Ara bé, de la mateixa manera que les associacions d’estudiants que les fan deuen tenir grups d’acció, encarregats de tasques diverses, potser que algú es plantegi també la necessitat d’incorporar al seu organigrama un comitè, secció o cèl·lula revolucionària que vetlli per la puresa lingüística dels missatges que difonen. Les iniciatives per millorar la societat són sempre lloables, vinguin d’on vinguin, però una cosa no treu l’altra: “lo cortés no quita lo valiente”.

Vet aquí que aquella essa que s’ha escapolit de la braseria potser ara tindrà un gran dilema: si posar-se del bàndol dels “assasins” del tèxtil o agafar un tren amb destinació UAB; i és que en català, com som un poble molt integrador -malgrat el que diguin- assimilem estrangers però no pas extrangers.

Les eternes indecissions

Ja sabem que en català hi ha paraules que a diferència del castellà, s’escriuen amb una doble essa i per descomptat, això ha portat de corcoll a més d’un -jo inclòs- per saber quina de les dues opcions és la correcta, si només una o dues. I és que hem de reconéixer que la diferenciació entre una i altra, entre l’essa sorda i la sonora és complicat, fins i tot per a gent que ha parlat català tota la vida (que no implica que ho hagi estat fent bé des de sempre). Jo mateix no recordo totes les normes de com escriure una o altra, i llevat d’excepcions que ja conec a força d’anar escrivint i llegint, és aquesta una de les situacions en què més sovint he de consultar el … DICCIONARI (en qualsevol format, paper o virtual). Altrament dit, la qüestió de les “esses” és una de les més clàssiques alhora d’aplicar-hi el bolígraf vermell de correcció, però potser també una de les més fàcils de no caure-hi perquè amb qualsevol diccionari ens en podríem sortir. Com dic sovint, l’objectiu d’aquest bloc no és ridiculitzar les persones que no escriuen correctament el català (en aquest cas hauríem de començar per mi mateix), sinó més aviat riure’m AMB elles de les errades que podem cometre i, sobretot, fer veure que disposem de mitjans molt senzills com per no haver de sortir “retratats”. I és que us ben asseguro que em faria un fart de fotografiar cartells, anuncis, fulletons, etc. en què aquesta “indecissió” surt reflectida, però tampoc és qüestió de fer de reporter fotogràfic les 24 hores del dia per una qüestió com aquesta que, al cap i a la fi, no hauria d’ocupar un lloc tan preeminent dins el rànquing de les heretgies lingüístiques en català.

Així doncs, aquí us poso un parell d’exemples (en teniu més en aquest primer i segon posts) que pertanyen a àmbits molt diferents, la qual cosa demostraria també que la qüestió de l’essa és transversal. El primer correspon al cartell d’un servei de consulta i/o assessorament psicològic que es veu perfectament a peu de carrer, i per on hi passo sovint. Tard o d’hora me n’havia d’adonar i aquí el teniu: ja sabem que els professionals de la psicologia estan per orientar la gent i resoldre situacions d’una certa gravetat personal, familiar, etc. (eps, no confondre amb els i les psiquiatres). Això ha de voler dir, per descomptat, tractar amb situacions d’incertesa, dubte i d’indecisions però amb UNA SOLA ESSA, no pas amb dues. No compliquem encara més la vida de la gent i fem que tinguin més problemes dels que realment pateixen. Tret, és clar, que el procés de prendre una decisió s’eternitzi i com més es retardi, més esses anem afegint-hi.

En aquest segon cas es tracta d’un cartell que ja es veu s’ha fet d’una manera un pèl matussera i que va ser “capturat” a la porta d’un local de copes de Manresa -de fet, és conegut també per ser un karaoke. No sóc jo una persona que li doni gaire a la beguda d’espirituals i més aviat, l’únic alcohol que el meu cos agraeix amb delit és una bona cervesa o vi (bo o dolent, tant se val). Però quan el veig no puc deixar de pensar que si l’escriuen com ho han fet, no sé jo com els deu sortir el “xupito” i si és de marca o de “garrafón” (com diríem col·loquialment). Potser és que si va amb dues esses enlloc d’un got de mida petita per beure d’un sol glop, t’ofereixen una gerra sencera. Per cert, tinc un dubte: la paraula “xupito” és correcte en català o potser s’hauria de substituir per “xarrup”? De totes formes, si aquesta segona opció és realment la bona, dubto jo que molta gent sabés realment què vol dir ja que com en altres casos, la paraula incorrecta (repeteixo, si és que en aquest cas ho és) acaba sent la més utilitzada.

Sigui com sigui, com els dos locals es troben molt a prop un de l’altre, qui visiti el psicòleg i no surti encara gaire decidit sempre podrà passar pel de copes i després d’unes quants “xupitos”, tindrà molts números de sortir-ne envalentonat. Potser la millor solució als problemes psicològics sigui la beguda? Valga’m Déu, espero i confio que no.