Cometes ideològiques

La darrera entrada d’aquest bloc la vaig dedicar a la persona de Cayetana Álvarez de Toledo, a propòsit dels seus pèssims resultats electorals a Catalunya i després de la tensió que va generar la seva visita de fa unes setmanes al Campus de la UAB, organitzada per l’associació “S’ha acabat” (Joves per la Defensa de la Constitució), una escissió de “Societat Civil Catalana” (pel que sembla a uns quants d’aquesta darrera no els devia semblar encara prou espanyolista i van decidir de donar un pas més cap a la dreta). Bé, tant se val, ja sabeu que la UAB és una universitat on amb una certa regularitat es produeixen situacions de cert conflicte, entre col·lectius d’estudiants que es qualifiquen d'”antifeixistes” i altres que organitzen actes, conferències, etc. de persones d’una determinada afinitat política i ideològica: aquí teniu una primera mostra, també aquesta segona, (ambdues sobre SCC), aquesta tercera de Rosa Díez (UPyD) i fins i tot, una altra de signe contrari (a l’exlehendakari Juan José Ibarretxe).

Sigui com sigui, per molt antifeixista que hom se’n consideri també caldria ser una mica curós a l’hora de demostrar-ho i deixar-ho per escrit. Quan vaig veure fa pocs dies això escrit en un mur, just a l’accés a la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB, d’entrada no vaig copsar el seu significat, em va semblar una frase desordenada, sense sentit, i després d’uns segons hi vaig caure: feia referència a l’associació que abans he citat. Ara bé, demanaria al seu autor que per a una altra ocasió pensi en posar el signe de les cometes (“ – “), aquell que d’acord amb el diccionari de la llengua catalana es posa, en parella amb un altre, l’un al principi i l’altre a la fi, per a marcar determinats mots o frases, per a encloure un passatge dins un text, per a indicar el significat d’un mot o d’una expressió, etc. (exemple: Fora “S’ha acabat“ de la UAB!). Una altra opció possible és la d’escriure el nom de l’associació en cursiva però si no es té traça amb un esprai potser acabaria sent pitjor el remei que la malaltia.

En definitiva, col·lectius d’estudiants de la UAB que voleu demostrar la vostra oposició entre vosaltres, penseu també en les cometes quan hagueu d’escriure els eslògans, bé siguin antifeixistes, constitucionalistes, espanyolistes, republicans, independentistes, animalistes, ecologistes, taurins, vegans …

De comes, accents i tatuatges

Després d’un passat mes de gener bastant actiu quant al nombre d’entrades publicades (fins a nou) portava uns quants dies sense fer-hi acte de presència, i tot i que ja tinc al cap unes quantes més per redactar, començo aquest febrer amb una entrada que tot i referir-se a material en castellà, perfectament es pot aplicar també al català. I és que fa referència a aquestes línies petites, ratlletes, que hom anomena accents i comes i que de tant en tant és bo que posem al lloc correcte quan es tracta d’escriure un text, sigui en paper, en pantalla, en un missatge de mòbil o fins i tot en “suports” tan perennes i alhora individuals i personals com és la pell humana. Pareu compte d’aquesta notícia publicada a l’edició digital de El Periódico del divendres 7 de febrer. En primer lloc, es tracta d’un personatge que difícilment no sabreu qui és ja que per activa i per passiva és objecte d’atenció mediàtica, més que pels mèrits (del tipus que siguin) pels seus demèrits i escàndols quan obre la boca en algun d’aquests programes de televisió on els seus conductors posen en un pedestal famosos de pa sucat amb oli, per al cap de poca estona fer-los baixar als més terribles dels inferns. Resulta que l’individu en qüestió s’ha tatuat al seu braç un d’aquells breus textos que fa que pensar per la seva naturalesa del tot reflexiva. Per descomptat que estic convençut que aquest paio és incapaç de pensar tot això ell sol.

La qüestió és que si llegiu la notícia veureu que la polèmica (un terme un pèl exagerat) rau en les crítiques rebudes per haver-se tatuat el citat text despullat de qualsevol accent. Desconec si el tatuador no ho sabia, si li van passar el text a reproduir sense cap accent i va tirar pel dret o si només ha estat una qüestió d’estalviar tinta i alhora una mica de patiment al tatuat. Ben mirat, tampoc hagués costat res fer-ho bé de bon principi i s’hauria estalviat les crítiques que, com sovint passa en aquests casos, s’han produït i esbombat en una plataforma tan propensa per aquests menesters com el Twitter (aquí teniu el d’en Kiko Rivera). Sempre he pensat que les xarxes socials són fantàstiques per deixar ben paleses les mancances i ximpleries de la gent. Eps, sempre i quan se’n faci un ús irresponsable.

De totes formes, se li podria dir que seria bo no menysprear la importància dels accents perquè el sentit d’una frase pot canviar de totes totes segons si s’hi posa o no allà on ha d’anar. I com a botó de mostra, us poso aquesta imatge del mur d’una de les meves amistats del Facebook. Crec que està molt ben trobat! I perquè veieu que les xarxes socials també poden afavorir l’aprenentatge de l’art d’escriure correctament, fixeu-vos en la tercera imatge, també extreta de “cal Zuckerberg”, i que si hem de fer cas del que es diu que va escriure en Julio Cortázar sobre l’ús de la coma, com a signe gramatical, és molt indicatiu de com una frase pot ser interpretada depenent d’on és col·loqui. Per tant, avís per a persones que voleu seguir l’exemple del fill de la Pantoja si mai us heu de tatuar un missatge d’aquest estil, per pedanteria (encara que no sapigueu què vol dir), perquè realment voleu demostrar que us va la filosofia o pel motiu que sigui: no menystingueu aquests dos signes que, encara que petitons, tenen un gran valor, de vegades més del que podem sospitar.

És clar que si tornem al motiu principal que ha motivat aquesta entrada, també es podria argumentar que en Kiko li va passar el text al tatuador després d’una de les seves sessions de DJ (es veu que “treballa” d’això i arrodoneix els seus ingressos de la fama que té per ser fill de qui és).  I ja se sap, la seva feina exigeix nocturnitat i com va dir aquell altre famós de pa sucat amb oli (en Dinio, conegut per embolicar-se fa un temps amb la Marujita Díaz, una altra folklòrica vinguda a menys), hem de pensar que la nit el va confondre.

Mengem-nos les cometes!

En aquesta altra entrada de fa un temps explicava com una paraula que hauria de ser tan habitual en l’àmbit dels forns i fleques, com és la de brioixeria, queda arraconada sovint per un castellanisme com és bollería. Per descomptat que el fet que la segona sigui més fàcil de pronunciar i escriure no hauria de disculpar que aparegués en cartells i propaganda en català d’establiments que es dediquen a aquesta activitat tan saborosa. Però què hi farem! Si els forners volen vendre “bollus” en comptes de brioixos ho haurem d’acceptar amb resignació si és que avantposem les ganes de menjar-ne a un radicalisme extrem i excloent. De totes formes això no treu que haguem de deixar passar l’oportunitat de ficar-hi cullerada i aportar el nostre petit granet de sorra (o de farina, llevat, sucre …) per seguir contribuint a la millora del català visible al carrer.

Quan vaig veure el cartell -per cert, d’un establiment de Berga- el primer que vaig pensar és que hi havien posat el signe de les cometes com si s’estigués demanant disculpes per no saber la paraula correcta en català -com si fos gaire complicat buscar-la al diccionari. Després, però, i si us hi fixeu bé, vaig comprobar que l’autor del cartell -i també qui hi va donar el seu vistiplau, si és que no són la mateixa persona- tampoc dominaven gaire el castellà, més que res perquè “bollería” porta accent atès que en aquest idioma, “ia” és un hiatus. És a dir, la separació de dues vocals successives en síl·labes distintes i que per tant, no formen un diftong. D’això que acabo de dir no us penseu que en sàpiga un munt de regles d’ortografia -en català o castellà- i si en aquest cas ho sé és més aviat per haver escrit molt i llegit encara més. I és clar, a força d’anar fent-ho, i amb algunes correccions per mig, és lògic que el meu cap retingui alguna que altra cosa. Tot plegat, que aquest cartell és una espifiada per partida doble, tant per l’ús incorrecte d’una paraula com per haver-la escrita malament. I podríem afegir, fins i tot, un tercer error atès que les mateixes cometes no estan tampoc ben aplicades. Tres paraules, tres errors, la mitjana no està gens malament!

Aprofitant l’avinentesa, aquí teniu uns quants criteris que regulen l’ús d’aquest signe gràfic i que podeu trobar en qualsevol manual de gramàtica catalana:

1. Indiquen una citació textual.
2. Delimiten el nom d’un diari, revista, publicació, etc.
3. Indiquen el pseudònim, sobrenom o àlies d’algú.
4. Indiquen un ús irònic o emfàtic de la paraula.
5. Delimiten un mot estranger o poc conegut.
6. També s’utilitzen quan l’autor es veu “obligat” a utilitzar una paraula sabent que és incorrecta o inexacta però no troba cap altra de millor.

En el cas que ens ocupa, no compto que les cometes facin referència a cap diari ni obra de la literària universal, sospito que tampoc es refereix a l’àlies de la persona que regenta l’establiment i m’agradaria pensar que tampoc amaga un sentit irònic (allò d'”entri, entri i ja veurà quins brioixos li endosem”). Potser han volgut emfasitzar la qualitat dels seus productes (però això no treu que posin entre cometes la paraula correcta). I ja posats, ens queden les dues darreres opcions: sense voler entrar en discussions numantines, que aquest sigui un mot castellà no implica que hagi de ser considerat com a estranger (en aquest sentit i dins l’àmbit pastisser, parlaríem amb més propietat de “cupcakes”, “muffins”, etc.), tot i que ja sabem que a la capital del Berguedà la gent és bastant de la ceba. I per últim, qui sap si l’autor del cartell potser tenia una pistola apuntant-li al cap i sí es va veure obligat a escriure “bolleria” però que sàpiga la persona que tenia l’arma que en català hi ha una paraula equivalent, del tot vàlida malgrat que un pèl complicat de pronunciar i alhora d’escriure. De totes formes, o s’escriu tot el cartell en català o en castellà però aquesta barreja … què voleu que us digui; potser l’ha escrit algú afí al partit d’en Rivera (Albert per a ser més precisos).

Per acabar, us deixo aquest enllaç que explica també l’ús de les cometes -amb alguns exemples “curiosos”- alhora que també el d’altres signes de puntuació. M’imagino que els criteris deuen ser els mateixos que en castellà. I no us perdeu la distinció entre cometes simples, angleses i llatines; sembla mentida com unes ratlletes al principi i final de certes paraules poden donar per a tant.

D’olives, pollastre i bacon

Des que porto gestionant aquest bloc m’adono que el món de la restauració en particular i de l’alimentació en general és molt ric en “heretgies lingüístiques” i que el nodreixen -mai millor dit- d’una forma bastant regular. I una prova més d’això que us estic dient és aquesta nova entrada que vindria a ser una mena de popurri estival, a partir d’unes quantes imatges que de fa temps tinc reservades per a situacions com aquesta. Si per aquestes dates tan poc propenses a plantar-se davant la televisió, les cadenes ens “martiritzen” amb els seus programes de resums d’altres programes per omplir la graella -Déu meu, com trobo a faltar de vegades la famosa “Carta de ajuste”-, i no haver de trencar-se la closca amb noves ofertes, aleshores per què no jo també? Per tant, com ara mateix tampoc estic gaire per la feina de redactar entrades individuals per a cadascuna de les imatges que adjunto, us les agrupo totes aquí perquè pogueu comprovar que si els diccionaris fossin productes gastronòmics d’una alta demanda, el panorama lingüístic i ortogràfic seria molt diferent del que ho és avui dia.

Així doncs, què us sembla si comencem per un aperitiu tan clàssic com poden ser unes olivetes? Us en faríeu creus de com m’arriben a agradar i com amb el pas dels anys he anat ampliant el ventall, de verdes a negres, amb i sense pinyol, dolces i picants, etc. Estic convençut que podria sobreviure bastant bé en una illa deserta amb uns quants llibres, unes tones d’olives i això sí, sense televisió ni telèfon. De totes formes, si bé em puc empassar qualsevol mena d’oliva no em foteu unes com les de la primera imatge perquè no sé ben bé quines són. Si la cooperativa de Guissona comercialitza pots d’olives com aquestes, aleshores potser que faci el cor fort perquè aneu a saber què estaré menjant. Una ràpida ullada al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ens trauria el dubte: l’os (sense accent) ens diu que és l’equivalent al “pinyol de l’oliva i altres fruits” i en canvi l’ós (amb accent tancat) indicaria un “mamífer carnívor de la família dels úrsids, plantígrad, de pelatge abundant, cua molt curta i cos corpulent”. Us imagineu una oliva gegantina (no podria ser de cap altra manera) farcida d’ós! en tindríem per triar ja que aquest podria blanc, bru, gris, malai, d’Alaska, morrut, negre americà, polar, tibetà, formiguer, rentador, etc. Tantes varietats com olives més “normals” trobaríem en una parada de mercat ben assortida. I si esteu buscant un pot d’olives amb òs (amb accent obert), només cal que us apropeu a una botiga d’aquesta cadena tan coneguda. Així de fàcil, les hi deuen “fabricar” especialment.

I que tal si després d’una tapa d’olives fem un plat com Déu mana i quin més clàssic també com una mica de pollastre? Igual que abans, la carn que més m’agrada de menjar, sobretot si a és a l’ast (mmm!!! la boca ja em regalima). Sempre he pensat que un dels millors “invents” de la natura és una bona ració de patates fregides (amb un bon oli d’oliva) que facin d’acompanyament d’un bon … pit de pollastre. És clar que si busqueu a la botiga aquesta part de l’anatomia del pobre animalot crec que no la trobareu, per molt que regireu per les prestatgeries. I això que el diccionari ho deixa ben clar: el pit és “la part anterior d’un quadrúpede o d’un ocell immediatament sota el coll” i posa com a exemples el pit de bou, de vedella, etc. De totes formes, quantes vegades en una conversa informal, hem deixat anar una “petxuga” en comptes de “pit”? O “pollu” i no “pollastre”? Confesso que a mi també se m’ha escapat en més d’una ocasió -potser pels efectes de les olives que abans m’he menjat- però d’aquí a veure-ho escrit en una botiga d’alimentació, se’m fa un pèl estrany. Ainss! quin mal li ha fet al pollastre l’assimilació de la “pechuga” castellana. I ara que hi penso, curiós que en aquest idioma no es digui “pecho de pollo”. Tant se val, en la mesura que pugui fer-ho, continuaré menjant carn de pollastre i tot i aquesta “heretgia lingüística” no se m’ha passat pel cap fer-me vegetarià.

I per concloure aquesta entrada gastronòmica, què tal si canviem les olives per una mica de bacó? Al cap i a la fi, no tothom ha de tenir les mateixes preferències gastronòmiques que jo. Quan vaig veure aquest fulletó de propaganda a la meva bústia no li vaig fer el menor cas fins que les meus ulls van anar a parar a les cometes del “bacon”. Confesso que no sé tant de gramàtica catalana com per assegurar que l’ús d’aquesta figura sigui, en aquest cas, incorrecte i si heu llegit algunes entrades meves d’aquest bloc, us haureu adonat que jo també les utilitzo per referir-me a paraules que no figuren al català, a certes expressions, etc. De totes formes, si a la nostra llengua tenim la paraula “bacó”, aleshores per què no escriure-la? O ja posats, fem-ho “bé” i escrivim-la tal i com s’acostuma a pronunciar en anglès, ergo, “beicon”. És clar que si amb aquest fulletó es volia demostrar la capacitat bilingüe del possible comprador, fem-ho tot en ambdós idiomes, per exemple, què tal unes wings of pollastre? o unes ales de chicken? o un steak of vedella? I per acabar-ho d’arrodonir, tot això a uns heavenly prices.

Òptica (1)

Aquest és el primer cartell que vaig penjar al meu mur del Facebook quan vaig iniciar la “croada” contra les heretgies lingüístiques. Data del 29 de juny del 2011 i li han seguit més de 30 exemples més. Per tant, a les següents entrades els aniré recuperant i així també practico en l’ús del WordPress, que com deia al final de la meva declaració d’intencions, és un pèl diferent del Blogger que utilitzo per al bloc de Marathon Man.

Però no ens desviem del tema: què hi veieu aquí? Potser l’errada no és gaire visible però si aquests escriuen tan malament com fan ulleres, ja em veig fent la competència al “Rompetechos”. I d’altra banda, sempre m’havien dit que quan s’obre un parèntesi, s’ha de tancar, que si no s’escapen les paraules … o se les emporta el vent.