Jo no sóc gaire aficionat a deixar missatges i consignes de qualsevol mena per les parets i peces del mobiliari urbà, bé siguin per protestar contra algú i/o situació concreta, bé per expressar el meu amor vers algú o bé perquè tingui un spray de pintura i no sé què fer-ne abans que se’m caduqui. Per tant, no sóc ni molt menys, un expert en aquest àmbit de l'”art” urbà però tot i així, m’imagino amb tota lògica que el principal objectiu de la gent que s’hi dedica, bé puntualment, bé com un hàbit molt més consolidat, és que allò que escrigui sigui cridaner perquè així s’assegura que arribi al màxim nombre de persones possible. Ja sabem que la gent, acostumada a un bombardeig diari d’informació provinent de múltiples fonts, acaba per no fer cas gairebé de res (és el que diuen que allò que entra per una orella surt per l’altra sense que pel mig hi hagi el corresponent processament). Així doncs, i ja posats a fer que la gent s’aturi uns quants segons a llegir el que escrivim, fem-ho el més malament que sapiguem perquè de ben segur que ho tindrem mig assegurat.
En aquest sentit, què me’n dieu d’aquesta fotografia que em va passar una companya de feina fa un temps, i que es refereix a la convocatòria de vaga general d’ara fa un any, del 29 de març? Ni pensant-ho intencionadament es podria haver escrit el missatge més malament ja que en només dues paraules s’ha comès dues errades ortogràfiques d’aquelles de jutjat de guàrdia. I això que són paraules que, en principi, no haurien de comportar cap mena de dubte perquè, tot i que potser no estan presents en el vocabulari quotidià de molta gent, sí hem de suposar que formen part del vocabulari general que tothom, dotat amb un mínim de cultura i coneixements, hauria de saber. Dit amb altres paraules, si això ho trobo escrit en algun dels múltiples exàmens i informes que corregeixo curs rere curs, directament ho deixo estar i envio la persona responsable d’aquest “assassinat ortogràfic” a la següent convocatòria. I aquí sí que no valen excuses, peti qui peti. Si els sindicats i altres moviments en defensa dels drets laborals, socials i de tota mena han de recolzar-se en persones amb aquest nivell, quanta raó tindrà aquella gent que pensa que molts dirigents -polítics, sindicals, etc.- d’aquest país no saben fer l’O amb un cano (en castellà, un “canuto”).
Buscant raons que expliquin aquest missatge reivindicatiu i que alhora deu provocar més d’un somriure entre la gent que el llegeixi, podríem pensar en algú de fora i que no està, encara, gaire habituat al català. O també en alguna altra persona “autòctona” (d’una certa edat) que no domina prou l’idioma perquè al seu moment no se li va ensenyar a l’escola. O per què no, en una altra de no tanta edat però que és un viu reflex del fracàs del sistema educatiu del nostre país (i així anem!). Tant se val, sincerament crec que això no treu que en un cas o altre, la persona responsable no hagi tingut l’ocurrència de consultar una eina tan simple i alhora cada cop més desús com és un diccionari. De la mateixa manera que quan un fa esforços per escriure correctament una llengua que no coneix bé, i sap que no es té perquè escriure sempre igual que com parlem (us imagineu un “Seshpir” en comptes del “Shakespeare”), aleshores per què no apliquem aquesta màxima a la nostra pròpia llengua?
Sóc conscient que ni jo mateix tinc molt clara la diferència de pronunciació correcta entre una “V” i una “B” (demaneu als residents de Berga que diguin verga) i que potser això seria filar massa prim. Però com deia abans, hi ha paraules que s’han de saber com s’escriuen encara que no sapiguem el perquè. I “vaga” en seria un cas bastant clar. El mateix diria de “general”, malgrat que en aquest cas aquesta pronunciació diferent entre la “Y” i la “G” sí és molt més evident, a part del fet que proveu de trobar al diccionari paraules que en català comencin per la lletra “Y” (grega): diria que molt poques ja que gairebé sempre és “I” llatina. Per exemple, pronuncieu la paraula “iogurt” amb una “G” al davant, és a dir, “Gojurt”. Si és que ja se’m fa molt estrany veure-la escrita d’aquesta manera.
Tot plegat, recomanaria a l’autor/a d’aquest missatge tan reivindicatiu que s’ho faci mirar i que es deixi de tanta vaga i estigui més per la feina (del bon escriure). Ara bé, relacionat amb el que deia a l’inici, potser hi ha una clara intencionalitat: escriure malament el missatge perquè la gent no passi de llarg i s’hi fixi. És clar que també podríem pensar en una altra possibilitat: que faci temps que hagi llençat el diccionari a les escombraries; fixeu-vos que estem parlant d’una proclama en un contenidor de roba usada. Apa, que tingueu una bona diada de l’1 de maig.
Fartografia 