No és la meva intenció crear polèmica amb els meus veïns del sud -vull dir els de més enllà del riu Sènia i fins allà on arriben en direcció sud allò que hom anomena “Països catalans”. Faig aquest avís perquè de fa temps que tinc la sensació que per a molta gent sembla que no els hagi quedat gaire clar quin idioma parlen, a més del castellà. Aquí, al que és la Catalunya autonòmica, sempre que ens arriba una notícia de l’àmbit lingüístic provinent de la Comunitat Valenciana (sembla ser que això de “País Valencià” a molta gent li provoca basques) sol venir associada de polèmica, més que res pels intents reiterats, persistents, contumaços i obstinats del govern de la Generalitat Valenciana d’eliminar qualsevol rastre o petjada del català. Al respecte, sempre he pensat que alguna cosa haurem fet malament els catalans perquè se’ns tingui aquesta tírria, tant des del sud com des de l’oest com també des de l’arxipèlag balear. Però tanta com per voler esborrar del mapa una part del seu propi patrimoni cultural, com és una llengua, em costa molt d’entendre.
És clar que com Espanya no s’ha cregut mai allò de ser un “estat plurinacional” i per a un espanyol resident a, posem per cas, Madrid li deu ser més fàcil aprendre català, gallec o èuscar a qualsevol altre país del món que no pas al seu, aleshores no ens hauria de sorprendre aquest fet. I és que quan s’utilitza la llengua per a finalitats polítiques tenim situacions com les següents, per citar només unes quantes: el circumloqui del govern de l’Aragó per no anomenar “català” a la “lengua aragonesa propia del área oriental” (Lapao); la imposició del Decret de Llengües (TIL) del President Bauzá a les Balears; la necessitat d'”espanyolitzar” els alumnes catalans en versió del ministre Wert i la seva LOMCE; la referència de més d’un polític valencià a l’origen de la seva llengua fins als temps dels antics ibers (suposo que fruit d’haver fumat abans alguna substància psicotròpica), etc.
Si ja no ens posem d’acord ni en com s’ha d’anomenar una llengua (la mateixa però en territoris diferents), o s’aplica el corró d’una majoria parlamentària que sovint s’ha caracteritzat per la seva hostilitat vers tot allò que pugui provenir del català, per donar legalitat a unes decisions polítiques que no tenen res a veure amb una realitat lingüística científicament més que provada, no m’estranya que puguem tenir dubtes sobre la correcció lingüística del vocabulari emprat. Fixeu-vos en aquesta imatge que em va passar una antiga estudiant meva i que correspon a una botiga d’un centre comercial del municipi valencià d’Alfafar. En principi semblaria que la paraula correcta hauria de ser “temptació” però en canvi, al diccionari general de la llengua valenciana apareix com a correcta, amb els següents significats: Acte i acció de tentar / Persona o cosa que tenta / Estímul que fa desijar una cosa / Rel. Inducció al pecat (del llatí temptatiōne o tentatiōne). Per tant, aquesta entrada, que reconec que l’he començada pensant que hi havia una errada … doncs com es diu col·loquialment, “va a ser que no”. De totes formes, ja que he fet l’esforç d’escriure-la no l’eliminaré atès que em serveix també a mode de reflexió sobre una qüestió que no és em tregui la son però que vista des de Catalunya, no acabo de concebre-la.
Tot i no ser filòleg, he de suposar que una llengua admet diverses varietats per a una mateixa paraula però això no implica automàticament que siguin diferents i tinguin orígens diferents. Mal que els pugui doldre a una part de la gent que viu a la Comunitat Valenciana, la seva llengua (anomeneu-la com més us vingui de gust) prové del català (o més ben dit, és català), igual que aquest ve del llatí. O és que algú afirmaria que l’espanyol dels països llatinoamericans es remunta al que devien parlar les antigues civilitzacions ameríndies, abans que arribessin els conqueridors? És curiós veure com allà ningú diu que parla argentí, colombià, bolivià, xilè, etc. i aquí alguns s’entossudeixen a canviar el nom de la seva pròpia llengua: ja posats, anem a fer que els del sud parlin andalús, extremeny, murcià i pugem fins arribar als dominis del castellano-manxec, lleonès o riojà. Oi que ho veuríeu com una ximpleria? De totes formes, si el diccionari de la llengua valenciana admet “tentació” en comptes de “temptació”, no hi tinc res a dir. Prefereixo guardar-me l’opinió.
Per acabar, anem a riure una estona: us poso dos enllaços a sengles gags del programa “Polònia” de TV3 que, al meu modest parer, reflecteixen bé aquesta qüestió del català-valencià. El primer, amb la Rita Barberà i l’antic president de la Comunitat Valenciana, Francisco Camps; i aquest segon amb el mateix Camps i qui va ser també el seu homòleg català, en Montilla.
Postdata: us enllaço aquesta notícia publicada al diari digital Naciodigital.cat el dimecres 15 d’octubre que inclou una altra “perla” sobre el català a la Comunitat Valenciana. N’hi ha per llogar-hi cadires!
Fartografia 