Tag Archives: b-v

12-O: per la bona salut del castellà

Ahir es va celebrar el 12 d’octubre, per a molts el “Dia de la Hispanidad” o de la “Fiesta Nacional” i per a molts altres un dia de nefast record pel que va suposar amb el pas del temps en aquells territoris que suposadament van descobrir els espanyols i després conquerir, rapinyar, etc. Les interpretacions són diverses i no és cosa meva, ni aquí, ficar-m’hi (p. ex. aquí teniu l’editorial del diari La Razón i en aquest altre enllaç un fantàstic text d’un bloc que val la pena seguir). En el meu cas, i com a català que en els darrers anys ha adoptat una postura clarament sobiranista (en tant que sóc un naçi declarat a més de nord-coreà, chavista, xenòfob, feixista, estalinista, etnicista, etarra i no sé quantes maldats més), no m’he sentit aquesta diada com a meva. De totes formes, com a “bon” català que em considero també vaig fer festa perquè … que coi! un dia és un dia: atès que és una festa imposada, no li girem la cara i aprofitem allò que tingui de positiu. Ara bé, no us penseu que hagi perdut ni un segon del meu preuat temps en veure la desfilada militar sinó que a casa vam optar per fer cas de les peticions del nen i vam acabar veient les aventures d’en Nobita i Doramon.

Malgrat aquesta actitud d’oposició no us penseu que no tingui un cert “carinyu” per a tot allò que faci referència a España; al cap i a la fi, i fins que no canviï la situació, de moment porto gairebé mig segle de vida amb un DNI i passaport d’aquest país i no m’ha sortit cap èczema a la pell quan he d’ensenyar algun d’aquests dos documents, ni ho faig amb fàstic ni res per l’estil: m’ho agafo de la mateixa manera com ho faig amb el carnet de la biblioteca o el del bàsquet, sense amagar-ho però tampoc sense presumir-ne ni fent-ne bandera. D’altra banda, és curiós que se’ns titlli de “nacionalistes” que ens amaguem darrera una estelada quan ells fan de la seva bandera un símbol també nacionalista: és clar que no se n’adonen (o no volen) perquè aleshores haurien d’aplicar-se els mateixos insults que ens diuen a nosaltres. Però no ens desviem del tema i anem al gra: perquè vegeu que estic molt content per dominar, també, el castellà -tot i adoctrinat per TV3 i el pèrfid de l’Artur Mas- ja heu vist en algunes entrades d’aquest bloc que a més del català, l’inquisidor lingüístic que porto dins meu també es preocupa per la bona salut del castellà: quina millor manera de confraternitzar amb l'”enemic” que ajudar-lo en aquesta tasca tan noble i sovint mai prou ben valorada.

11866318_1028305950527434_4112764238957163562_n

És per això que adjunto aquesta imatge que vaig trobar en un mur de Facebook que crec, modestament, ho “clava” pel fet que reflecteix molt bé les errades més habituals que comet molta gent quan ha d’escriure en castellà certes paraules amb una combinació de les lletres H, L, LL, Y, B i V. El nombre de possibilitats d’espifiar-la és, certament, gran i encara hi podríem afegir alguna altra (que no existeix) com per exemple “yave”; si el català té les seves “coses” amb l’ortografia (pronoms febles, ela geminada, accents oberts i tancats, etc.), el castellà tampoc es queda curt. I com a reflex del que deia abans del meu interés per la seva bona salut, us deixo uns quants enllaços a entrades anteriors d’aquest bloc on també evidencio algunes d’aquestes pífies: 1º de Mallo, Valla golfa y se pintan ballasHaber murciano y Pendrive. Tot plegat, ja sabem que la incultura és un mal molt estès al nostre país (poseu-hi les fronteres allà on vulgueu) però és clar, no deixo de trobar mostres arreu que ho deixen ben palès i que donen peu a dir que, malauradament, encara hi ha molta gent que prefereix passar una tarda en una plaça de toros (per allò de la festa nacional?) que no pas en una … posem pel cas, biblioteca? Per tant, i si fèssim menys desfilades militars, deixéssim que la cabra pasturi tranquil·lament per la caserna i fomentéssim més la cultura? Què voleu que us digui? m’estimo ser un adoctrinat una mica lletrat que no pas un analfabet funcional.

valdemoro

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Miscel·lània, Política

Diccionaris d’outlet?

No hi ha dia que no em trobi a la bústia propaganda de les botigues de mobles que miren d’encolomar els seus productes amb unes ofertes tan meravelloses que semblaria de ximples no presentar-s’hi i comprar el pis sencer amb els ulls tancats. Per sort, a casa nostra procurem ser racionals i no comportar-nos com si tinguéssim les butxaques foradades. A més, ja la tenim prou ben moblada com per pensar en canviar de mobles cada cop que canviem de calçotets. Per això, gairebé no fem cas de la propaganda llevat que incloguin nyaps ortogràfics, com els casos que us presento tot seguit. En primer lloc, aquest “avans” fa molt mal d’ulls i encara sort que no es veu gaire: és allò de la lletra menuda, com més ho sigui millor en casos com aquest, així passen més dissimulats (com també ho podeu recordar en aquesta entrada de fa molt de temps). Sí és més visible, però, el comiat dels stocks com també ho és el de l’accent que ja no hi és: devia estar tan bé de preu que els responsables de la botiga no han tingut ni temps de posar-lo a l’aparador.

avans_adeu

I què dir de les altres dues imatges: no són errades d’aquelles que clamarien el cel, de fet són bastant “menors” i a ulls de moltes altres persones passarien del tot desapercebudes (eps, no pas per a Fartografia). Però no deixen de ser una mostra més de com sembla que a les botigues de mobles els diccionaris hagin desaparegut del tot, o com a molt encara podríem trobar un d’aquells exemplars de llibres d’atrezzo que es posen perquè els prestatges semblin més plens i que després, quan els obres, són de cartró. Tot plegat, ja es veu que el sector del moble està d’outlet intentant treure’s de sobre els seus stocks -no es venen pisos i no hi ha pisos per moblar- i seguint aquesta tendència, l’àmbit de l’ortografia fa temps que sembla que estigui venent també els diccionaris a preu de saldo.

Inmensament_confortable

Ventes

 

 

Deixa un comentari

Filed under Mobiliari-parament llar

L’estètica del mal escriure

Recordeu aquesta entrada en què mencionava personatges tan dispars com en Bono (cantant) i l’altre Bono (polític espanyol que representa a la perfecció la “casta”)? Doncs bé, del primer fa temps que li he perdut la pista però del segon, i per desgràcia, no hi ha manera que ens en puguem desempallegar. És com una paparra i fins i tot, ara ha tingut la gosadia de publicar el segon llibre de les seves memòries “Diario de un ministro”. Deu ser allò de si no vols caldo, doncs dues tasses. Però anem al gra i no ens desviem del tema: fixeu-vos a la primera imatge com l’humà és l’únic ésser … intel·ligent (¿?) capaç d’entrebancar amb la mateixa pedra les vegades que convingui, i com per referir-se a “abonament” es recorre a un dels castellanismes més clàssics per substituir-lo. Esclar que també podria ser una picada d’ullet al resultat del partit de “Ciudadanos” (ara es fan dir així) a les eleccions al parlament andalús, ja que la frase podria passar per castellà en mig d’un anunci escrit en català. Per cert, adoneu-vos també de com els accents dels diferents serveis (“cavitació”, “liporeducció”, “exprés”, etc.) també s’han esvaït. Potser és cosa de la màquina del lipolàser que deu està mal calibrada i se’ls ha carregat tots, o qui sap si amb tanta “lipo” han quedat tan succionats que ni poden treure el nas.

Bono_mensual_estetica

I pel que fa a aquesta altra imatge, reconec d’entrada que no les tinc totes: ja sabem que avui dia el santoral pot ser més extens que una guia telefònica atès que de noms “nous” apareixen com de sota les pedres. De totes formes, no havia vist mai fins ara el primer nom de dona de la història de la humanitat escrit d’aquesta altra forma. No he estat capaç de trobar per la xarxa cap referència a aquest altre (¿?) nom i m’atreviria a dir que fins i tot, la persona més il·letrada sabria com escriure’l correctament. Podem pensar en un lapsus (en el teclat d’un ordinador les lletres “v” i “b” estan juntes), que l’autor de l’anunci ens vulgui demostrar el seu rebuig a aquesta història “creacionista” que sempre ens explicaven a catequesi o, simplement, que avorreix les pomes. Sigui com sigui, si realment és una errada, n’hi hauria per llogar-hi cadires però si per aquells misteris de la vida no ho és, aleshores demano disculpes.

Eba_Alvarez

1 comentari

Filed under Estètica-perfumeria

Analfabetisme espiritual

Tot i mirar molt poc la televisió, ho reconec, són un dels centenars de milers que seguim la sèrie “La que se avecina” (LQSA) de la cadena Telecinco. De fet, aquest estrany comportament ja em ve de lluny perquè encara recordo quan sopava davant la pantalla per veure els capítols de “Aquí no hay quien viva” que fins el 2006 va emetre Antena 3 i que, per si no ho sabeu, la primera vindria a ser una continuació de la segona, tot i que amb alguns personatges nous i en un altre indret. Per situar molt breument a la gent que no té perquè estar-ne al cas, aquesta sèrie narra les aventures, desventures i problemes, alguns de quotidians i altres de molt més rocambolescs, d’una comunitat de veïns en una suposada luxosa urbanització anomenada “Mirador de Montepinar”. Confesso que em gràcia veure també com van evolucionant els personatges que hi són des del principi (p. ex. l’Enrique Pastor) i la incorporació d’altres de més nous (el paper d’Antonio Recio, “mayorista, no limpio pescado” és, per mi, boníssim), tot i que em sobrem els típics “cameos” de persones cèlebres (p. ex. el gil**** del Mario Vaquerizo, Rossy de Palma, Cristina Pedroche i uns quants més -aquí en teniu una llista). I si ens perdem un capítol, no passar res, el podem “recuperar” (si un sap quan, és clar) al canal FdF (Factoría de Ficción) atès que els van repetint i repetint i repetint i … No m’imagino això si els capítols estiguessin gravats en una antiga cinta de vídeo. Sigui com sigui, ja ho veieu, sóc un pèl heterodox, puc passar de veure LQSA a The Walkin Dead.

maxresdefault

Faig aquesta introducció perquè aquest passat dilluns va començar la vuitena temporada de la sèrie i vaig ser un dels 4,4 milions d’espectadors que vam veure el capítol (no pas sencer, però, perquè ja sabeu que aquesta cadena té el mal costum de passar-se la puntualitat horària allà on acaba l’esquena i un ha de matinar per anar al treball l’endemà). Doncs bé, resulta que una de les escenes, a part de còmica, té una clara relació amb aquest bloc, tot i que com us podeu imaginar, en castellà: hi surt el Javi i el seu sogre Fermín Trujillo que intenten fer fora del baix amb jardí que tenen una parella de llogaters acabada d’arribar, perquè també els han sortit uns possibles compradors. Total, que no tenen cap altra ocurrència que vendre la moto que el pis està embruixat i que hi ha fets paranormals. I per demostrar-ho munten una ouija, aquell joc de taula en què l’esperit amb qui es vol parlar va movent les mans del mèdium per sobre de les lletres de l’abecedari d’un tauler per comunicar el que vol dir: com una mena de codi de morse espiritual.

ouija-1

Ara bé, resulta que l’esperit contactat (la mare del Fermín) comet algunes errades d’ortografia d’aquelles que són de calaix (“ogar” sense “h” i “varato” amb “v”), suposadament perquè com era d’extracció humil no va poder anar a escola. Ja veieu, doncs, que ni el món dels esperits dels morts es veu lliure de les imperfeccions lingüístiques del món dels vius. I tal i com anem crec que aquesta escena ens està dient el que ens espera: a mida que les generacions actuals d’estudiants -que ja hem dit i repetit que presentem moltes llacunes en el domini dels idiomes materns- passin a una millor vida, els mèdiums hauran de tenir al costat un diccionari per poder corregir errades com aquestes. Crec que si es fes la versió espanyola de la famosa pel·lícula de Poltergeist, això hauria de sortir sí o sí perquè, no ens enganyem, és el pa de cada dia. Potser que algú proposi oferir un curs avançat d’espiritisme que inclogui un mòdul d’ortografia, sintaxi, etc. o que abans d’invocar l’esperit d’un familiar, demani la presència del Pompeu Fabra. I és que no em voldria riure jo d’un esperit, no sigui que se les manegui per tenir-me després al seu costat, quan encara em queda molt per fer entre els vius. Tot plegat, us deixo aquí l’enllaç de l’escena (disculpeu els anuncis que us puguin sortir però és de Telecinco i ja se sap, és una cadena acostumada a intercalar entre anunci i anunci alguna escena de la sèrie o pel·lícula que estigui emetent en aquell moment). I si recordeu una de les frases més famoses del cinema, aquella que deia “de vegades veig morts” … doncs potser en un pla més terrenal hauríem de dir: “Moltes vegades veig nyaps ortogràfics”.

ouija-surrealista-Fermin_MDSVID20141013_0171_18

1 comentari

Filed under Castellà, Reflexió

La llibertat del cementiri

Ho sé, ho reconec, són aquests uns temps convulsos i confusos on molta gent no sap on acaba una cosa i comença la següent, on els blancs i negres s’han difuminat tant que podem trobar enmig una àmplia gamma de grisos, en què no saps on t’has de situar des d’un punt de vista ideològic perquè depenent del que diguis, a qui ho diguis, com ho diguis i en quin context ho facis, sembla que avui siguis d’esquerres i demà de dretes, passat demà apolític i al cap d’uns dies tinguis ganes d’estripar el teu carnet d’afiliat al partit perquè pensis que aquest t’ha traït fent pacte amb no sé quin altre. Oimés si ens hem de deixar guiar per la classe política del nostre país, i tant se val si això ho limiteu al racó nord-oriental de la Península Ibèrica com si eixampleu l’escala i abraceu tot l’estat espanyol, atès que no compto que en això hi hagi el fet diferencial que de vegades es reivindica des d’aquí. El guirigall del Parlament de Barcelona i del Congrés de Diputats de Madrid és tan esperpèntic que estic més que convençut que el divertit programa de TV3, Polònia, més d’un cop es queda curt o, voluntàriament, s’autocensura. És allò de la realitat superant la ficció.

Per tant, no ens hauria de semblar estrany que si anem confusos d’ideologies, ho estiguem també d’ortografia, fins i tot quan es tracta d’escriure conceptes carregats de significat ideològic, com és el de “Llibertat”: qui no l’ha reivindicat en un moment o altre de la seva vida? des del líder de masses més carismàtic al polític que hi és ficat només per pur oportunisme, des del polític més idealista al veí del replà que no s’assabenta de res del que passa al seu voltant. De ben segur deu ser un dels conceptes de què més se’n parla, s’escriu, es comenta, es piula al Twitter, es polemitza, s’apropia la gent, etc. Per aquest motiu se’m fa molt difícil veure’l escrit d’aquesta manera i de fet, confesso que mai fins ara havia vist la llibertat a un nivell tan baix com el que pot desprendre’s de la imatge. Potser l’autor de la pintada ha tingut la mala sort d’haver estat captiu tota la seva vida per un suposat estat espanyol opressor, i el primer que va fer en ser alliberat ha estat reivindicar l’alliberament d’uns encara més suposats “Països catalans”. També podria ser que amb tanta barreja d’ideologies vàries tan típica d’avui dia, a mode de barreja kischt i “bizarra” -com per exemple “socialisme” i “feminisme”, “anticapitalisme” i “antipatriarcat”, “independència” i “socialisme” i altres per l’estil- la persona en qüestió tingués un garbuix de mil dimonis al cap que oblidés algunes de les normes més bàsiques d’ortografia.

Llivertat

És clar que si ara em féssiu explicar perquè aquest concepte s’escriu amb “B” i no amb “V” tampoc me’n sortiria. És allò que sovint acabem escrivint correctament més aviat per mimetisme i memorització i no tant per conèixer realment tots els ets i uts del català. Sigui com sigui, si el suposat futur estat català ha d’estar dirigit per analfabets com l’autor del missatge, no sé si és millor quedar-nos com estem. Per cert, heu de saber que aquesta pintada la podíeu trobar a l’exterior d’un dels murs que limiten el recinte del cementiri municipal de Manresa. Amb això ja està tot dit, la llibertat ha mort, visca la dictadura!

2 comentaris

Filed under Miscel·lània, Reflexió

Joieria: buscant el glamur perdut

Definitivament es confirma el que molta gent ja sospitava de fa temps: el món de la joieria ha anat accentuant les seves diferències entre el que hom anomena l'”alta joieria” i la resta, sense que ningú gosi de dir, encara, “baixa”. Potser en paral·lel a tants anys de crisi econòmica -i els que encara ens quedem per viure- bona part d’aquest sector professional ha hagut d’enginyer-se-les per sobreviure a una més que fefaent baixada de les vendes i per tant, reducció dels beneficis, dels marges, etc. Les butxaques dels consumidors de l’enyorada classe mitjana (on has anat a parar?) estan més que escurades i els temps no conviden gens a destinar els pocs estalvis que un pugui arreplegar per destinar-los a la compra d’unes arracades, un anell, una polsera, etc. -i la meva dona us ho pot ben assegurar. És clar que mentre uns es van empobrint, altres s’enriqueixen perquè al cap i a la fi, aquesta és l’essència del model de producció i regulació capitalista, amb el segell més neoliberal que pugueu encarregar a la impremta. Per això l’alta joieria, la més fashion, no entén de crisi i segueix fent com si sentís ploure.

Per a la resta de mortals, però, tenim el recurs de comprar bijuteria (que no “bisuteria“) o ja darrerament, i sense cap mena d’embut ni vergonya, joies de segona mà, tot i que vés a saber per quines mans han passat abans. Allò que semblava circumscrit a altres productes -p. ex. roba, cotxes i altres- s’ha anat estenent i abraçat articles que sense que hagin estat considerats sempre de luxe, sí havien estat mereixedors d’una certa aureola de glamur que segurament feia il·lògic un mercat de segones. La crisi, però, ha posat cadascú al seu lloc i a molts els ha fet baixar de cop uns quants esglaons en l’escala social. I qui sap si els tornaran a recuperar … Encara rai que molts joiers es preocupen de nosaltres i vetllen perquè tot i aquest context tan fomut, puguem continuar lluint peces de joieria com si res passés. I és clar, si alguns poden comprar, altres volen vendre i peti qui peti, aquesta és una altra de les essències més pures del Capitalisme.

Joieria_Berga

De totes formes, i partint de la idea que voler lluir elegància -encara que sigui de segones- no ha d’estar renyit amb una altra mena d’elegància, l’ortogràfica, no estaria de més que entre tanta compra-venda de joies algú es preocupés per aconseguir també un bon diccionari. Així, a la primera foto sembla com si es volgués vendre un home sàtir, en el sentit de morbosament luxuriós (allò que en castellà anomenen un “salido”), i en canvi a ningú se li ha passat pel cap de pensar que es tracta més aviat, de vendre un “gran assortit” o “assortiment” de joies (per cert, sense accent). I de la segona foto, què cal dir? un poti-poti d’espifiades on a més de barrejar el castellà i català, s’inclouen algunes errades més que evidents, tret que qui hagi fet el cartell sigui de l’àrea barcelonina (ja sabeu, per allò de parlar xava i de com es pronuncien certes paraules com, justament, “cotxe”) i/o que tingui afinitats amb l’antiga cultura dels faraons o de la Grècia clàssica (per allò de la ciutat de Tebas). Potser valdria la pena que paguessin més que ningú per comprar un diccionari o com a mínim, contractar algú que tingués una mínima idea d’ortografia en català. Per cert, aquesta botiga és dels mateixos propietaris que aquesta altra que va donar peu a l’entrada que us enllaço aquí (recordeu les “papaletes d’empenyo”?).

Joyas_i_cotxa

Sigui com sigui, continuarem buscant el glamur associat al món de la joieria allà on sigui, per molta crisi que hi hagi. I perquè veieu que mal de molts, conhort de ximples, no us penseu que tothom està lliure de pecat (cliqueu aquí i ho podreu comprovar).

Deixa un comentari

Filed under Joieria, Segona mà

“Rebentar” l’ortografia en castellà

Aprofito aquesta entrada, com en altres ocasions, per fer una incursió al castellà, el meu segon idioma, i per deixar palès que d’heretgies lingüístiques també se’n cometen, i moltes. I és que aquesta és una qüestió prou transversal com per no conèixer fronteres, ni de llengua, ni de territoris. Fa uns dies, i com qui no vol la cosa, vaig endinsar-me en la web del diari Libertat Digital que, de “digital” no nego pas que ho sigui però que en relació a l’altre concepte, no sé jo si … De fet, si mai feu una ullada a la premsa i televisió de l’ala més radical de l’anomenat TDT party (per posar uns quants exemples, els canals 13TV, Intereconomia o el diari La Gaceta), veureu que de tant en tant treuen pit dient que com no estan sotmesos a cap directriu de cap partit polític, són més lliures que ningú per dir el que diuen. Jo no sóc ningú per negar d’entrada aquesta màxima però potser és allò de “digues-me de què presumeixes i et diré que et falta” (nota: confesso que he de repassar el refranyer en català).

Però deixem de banda aquesta qüestió, més anecdòtica que res més, i anem al tema. A la citada web vaig veure un recull fotogràfic que sota el títol “Kale borroka” a la catalana: la ley del silencio il·lustrava com, segons el diari, d’ençà les darreres eleccions autonòmiques a Catalunya s’han multiplicat els atacs a les seus del PP i de Ciutadans, així com també els insults a militants no nacionalistes. Vagi per endavant tres qüestions al respecte: una, la multiplicació pot ser per zero (com diria en Burt Simpson); segona, un cop més aquestes plataformes informatives només conceben un nacionalisme (perifèric) i no el seu propi (centralista, com si no n’hi hagués un d’espanyol); i tercera, ha de quedar molt clar que condemno qualsevol mena d’atac o agressió, física o verbal, a persones o seus de partits, en raó d’una determinada ideologia política, encara que estigui a les antípodes de la meva. El tarannà democràtic de la gent i d’una societat ha de basar-se, primer de tot, en el respecte a les diferències.

Sigui com sigui, el recull inclou aquesta fotografia d’una pintada a la seu del Partit Popular de Mataró, “firmada” amb les sigles F.I.J.L. i que sota risc d’equivocar-me i que coincideixin amb una altra associació, correspondrien a la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias. De fet, en aquest enllaç de la Wikipedia (ho sento però no he trobat gaire més informació més fiable) es diu al final de tot que tenen presència a diverses localitats de l’estat espanyol, entre les quals, Mataró. I anant d’enllaç a enllaç he topat amb aquest altre del grup anarquista mataroní L’Albada Social que, imagino, deu ser la facció maresmenca del FIJL. Però tant se val, no estem aquí per parlar del moviment anarquista a casa nostra sinó per un altre motiu radicalment diferent. O és que ningú s’ha adonat que el verb “reventar” està mal escrit i que a diferència del català, en castellà porta una “v” en comptes d’una “b”?

Imatge

Si busqueu la paraula en qüestió al diccionari en web de la Real Academia de la Lengua Española us sortiran unes quantes accepcions, entre les quals aquestes dues que, crec, s’ajusten bastant bé a la intencionalitat del missatge: “Causar gran daño a alguien” i “Deshacer o desbaratar algo aplastándolo con violencia”. De fet, l’enigmàtic món d’aquestes dues consonants, que es pronuncien igual però s’escriuen diferent, deu ser un d’aquells en què més gent hi cau, cometent una errada. Val a dir que jo mateix no conec les regles de quan s’escriuen una o altra i si ho faig bé la majoria de vegades és perquè ja m’ho sé de memòria. Però pel que fa a aquest cas concret, hi hauria una doble condemna moral: una per vandalisme i amenaces i una segona per analfabetisme (sobretot per no consultar un diccionari abans de ruixar el vidre de pintura). Per cert, aquí us deixo un enllaç amb un breu recull de les errades ortogràfiques més habituals en l’idioma d’en Cervantes, per gentilesa d’un altre diari, El Confidencial.

Per acabar, i responent a la pregunta que feia abans de per què semblava que ningú s’havia adonat d’aquesta errada, podríem pensar que potser el mateix editor de la notícia no n’era conscient. I és que seguint la línia d’altres notícies provinents de la premsa d’aquest mateix espectre ideològic -i que fan sorna de la “incultura” de certes persones d’ideologia d’esquerres quan publiquen algun tuit o missatge al Facebook amb alguna pífia ortogràfica- estic segur que no hauria perdut l’ocasió de ridiculitzar-ho (aquí teniu un botó de mostra). Com si les “heretgies lingüístiques” en un idioma o altre només poguessin ser comeses per uns i no altres.

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Reflexió

Vaga general … també del bon escriure?

Jo no sóc gaire aficionat a deixar missatges i consignes de qualsevol mena per les parets i peces del mobiliari urbà, bé siguin per protestar contra algú i/o situació concreta, bé per expressar el meu amor vers algú o bé perquè tingui un spray de pintura i no sé què fer-ne abans que se’m caduqui. Per tant, no sóc ni molt menys, un expert en aquest àmbit de l'”art” urbà però tot i així, m’imagino amb tota lògica que el principal objectiu de la gent que s’hi dedica, bé puntualment, bé com un hàbit molt més consolidat, és que allò que escrigui sigui cridaner perquè així s’assegura que arribi al màxim nombre de persones possible. Ja sabem que la gent, acostumada a un bombardeig diari d’informació provinent de múltiples fonts, acaba per no fer cas gairebé de res (és el que diuen que allò que entra per una orella surt per l’altra sense que pel mig hi hagi el corresponent processament). Així doncs, i ja posats a fer que la gent s’aturi uns quants segons a llegir el que escrivim, fem-ho el més malament que sapiguem perquè de ben segur que ho tindrem mig assegurat.

En aquest sentit, què me’n dieu d’aquesta fotografia que em va passar una companya de feina fa un temps, i que es refereix a la convocatòria de vaga general d’ara fa un any, del 29 de març? Ni pensant-ho intencionadament es podria haver escrit el missatge més malament ja que en només dues paraules s’ha comès dues errades ortogràfiques d’aquelles de jutjat de guàrdia. I això que són paraules que, en principi, no haurien de comportar cap mena de dubte perquè, tot i que potser no estan presents en el vocabulari quotidià de molta gent, sí hem de suposar que formen part del vocabulari general que tothom, dotat amb un mínim de cultura i coneixements, hauria de saber. Dit amb altres paraules, si això ho trobo escrit en algun dels múltiples exàmens i informes que corregeixo curs rere curs, directament ho deixo estar i envio la persona responsable d’aquest “assassinat ortogràfic” a la següent convocatòria. I aquí sí que no valen excuses, peti qui peti. Si els sindicats i altres moviments en defensa dels drets laborals, socials i de tota mena han de recolzar-se en persones amb aquest nivell, quanta raó tindrà aquella gent que pensa que molts dirigents -polítics, sindicals, etc.- d’aquest país no saben fer l’O amb un cano (en castellà, un “canuto”).

20121022_175159

Buscant raons que expliquin aquest missatge reivindicatiu i que alhora deu provocar més d’un somriure entre la gent que el llegeixi, podríem pensar en algú de fora i que no està, encara, gaire habituat al català. O també en alguna altra persona “autòctona” (d’una certa edat) que no domina prou l’idioma perquè al seu moment no se li va ensenyar a l’escola. O per què no, en una altra de no tanta edat però que és un viu reflex del fracàs del sistema educatiu del nostre país (i així anem!). Tant se val, sincerament crec que això no treu que en un cas o altre, la persona responsable no hagi tingut l’ocurrència de consultar una eina tan simple i alhora cada cop més desús com és un diccionari. De la mateixa manera que quan un fa esforços per escriure correctament una llengua que no coneix bé, i sap que no es té perquè escriure sempre igual que com parlem (us imagineu un “Seshpir” en comptes del “Shakespeare”), aleshores per què no apliquem aquesta màxima a la nostra pròpia llengua?

Sóc conscient que ni jo mateix tinc molt clara la diferència de pronunciació correcta entre una “V” i una “B” (demaneu als residents de Berga que diguin verga) i que potser això seria filar massa prim. Però com deia abans, hi ha paraules que s’han de saber com s’escriuen encara que no sapiguem el perquè. I “vaga” en seria un cas bastant clar. El mateix diria de “general”, malgrat que en aquest cas aquesta pronunciació diferent entre la “Y” i la “G” sí és molt més evident, a part del fet que proveu de trobar al diccionari paraules que en català comencin per la lletra “Y” (grega): diria que molt poques ja que gairebé sempre és “I” llatina. Per exemple, pronuncieu la paraula “iogurt” amb una “G” al davant, és a dir, “Gojurt”. Si és que ja se’m fa molt estrany veure-la escrita d’aquesta manera.

Tot plegat, recomanaria a l’autor/a d’aquest missatge tan reivindicatiu que s’ho faci mirar i que es deixi de tanta vaga i estigui més per la feina (del bon escriure). Ara bé, relacionat amb el que deia a l’inici, potser hi ha una clara intencionalitat: escriure malament el missatge perquè la gent no passi de llarg i s’hi fixi. És clar que també podríem pensar en una altra possibilitat: que faci temps que hagi llençat el diccionari a les escombraries; fixeu-vos que estem parlant d’una proclama en un contenidor de roba usada. Apa, que tingueu una bona diada de l’1 de maig.

1 comentari

Filed under Miscel·lània

Òptica (1)

Aquest és el primer cartell que vaig penjar al meu mur del Facebook quan vaig iniciar la “croada” contra les heretgies lingüístiques. Data del 29 de juny del 2011 i li han seguit més de 30 exemples més. Per tant, a les següents entrades els aniré recuperant i així també practico en l’ús del WordPress, que com deia al final de la meva declaració d’intencions, és un pèl diferent del Blogger que utilitzo per al bloc de Marathon Man.

Però no ens desviem del tema: què hi veieu aquí? Potser l’errada no és gaire visible però si aquests escriuen tan malament com fan ulleres, ja em veig fent la competència al “Rompetechos”. I d’altra banda, sempre m’havien dit que quan s’obre un parèntesi, s’ha de tancar, que si no s’escapen les paraules … o se les emporta el vent.

2 comentaris

Filed under Òptica