Com anem d’apòstrofs? fatal!

L’apòstrof és aquella petita ratlleta que reflecteix en l’escriptura l’elisió d’un so en una llengua parlada i el seu signe consisteix en una coma volada (‘) i no pas en un accent (´), com passa sovint i també sovint passa inadvertit (de la mateixa manera que amb el punt volat de l’ela geminada). No ens posarem ara i aquí a recordar les situacions que en català cal usar aquest signe i quan ens hem d’estar de fer-ho, ja que per això hi ha un munt de manuals i webs que en parlen. Només us vull mostrar uns quants exemples del carrer que en fan un mal ús o, simplement, no l’utilitzen. En el fons, una mostra més de com no estem gaire al cas d’allò que escrivim i publicitem després. En el primer, l’entranyable circ Raluy s’inventa, literalment, un nou espectacle ortogràfic afegint l’apòstrof allà on no n’hi ha hagut mai i parteix la contracció de la forma “de + els”. I l’apòstrof que aquí és sobrer hagués fet molta falta a la tercera imatge, on potser de tant petit que és l’obsequi que es diu que acompanyen les peces (de pernil), se’ls va passar per alt (per cert, aquest és el mateix establiment que fa temps va cometre aquest altre nyap del “pùblic”).

Pel que fa a les imatges del costat dret, l’hotel en qüestió topa amb el complicat món dels pronoms i tot i que apunta maneres i dedueix per on va la cosa, algú podria haver-se informat millor de com s’escriu correctament aquesta forma verbal seguida d’un parell de pronoms, d’on posar el guionet i l’apòstrof entre un i altre. Ho confesso, jo tampoc ho sé del cert sempre, en tots els casos, però per això és bo recórrer als manuals i a una norma que no sé si és d’aplicació universal però que funciona bastant bé: l’apòstrof, millor com més cap a la dreta. Per tant, què tal si ho substituïm per “informa-te’n”? I per acabar, una de dentistes, un àmbit professional que sempre m’ha fet una mica de respecte (i és que el simple fet que em remenin les dents em provoca basarda, més o menys com al conegut Mr. Bean en aquesta mítica escena). Doncs bé, estem veient com les clíniques dentals proliferen a tort i a dret i també com algunes presumeixen que els seus dentistes fan milers i milers d’intervencions, gairebé com a xurros, però alhora són incapaces d'”implantar” un apòstrof allà on més convé: i és que haurien de saber que aquest signe també s’ha d’aplicar sempre davant d’aquelles xifres, tant aràbigues com romanes, que es llegeixen amb vocal inicial; per tant, posats a fer bandera, fem-ho per més d’1 milió d’implants. Per cert, amb el nivell cultural tan baix que hi ha arreu, no sé jo si tothom que llegeixi aquest anunci sabrà l’equivalència d’aquests sis zeros. Digueu-me exagerat però no deixo de ser, en aquest sentit, un pessimista, és a dir, un realista ben informat.

Postdata: ja no comento res de la “ç” de les peces de pernil. Tractant-se d’una de les meves escasses debilitats gastronòmiques, la passo per alt: el palet de la “c” ja me’l cruspiré amb una bona ració d’ibèric.

Mur de les lamentacions, “apostrofat”?

Una de les fonts de què es nodreix aquest bloc, ja ho sabeu, és l’àmbit de la Universitat Autònoma de Barcelona, en la qual tinc la sort, encara, de poder treballar de professor, és a dir, fent allò que més m’agrada. I vosaltres direu … osti tu, quina sort,  no? doncs sí, ho és, no ho negaré. Però és que a més a més, això em permet (o m’ho obliga de vegades) a passejar-me pel seu magnífic campus, un entorn realment diferenciador respecte altres centres universitaris catalans, sobretot quan s’acosta el bon temps. Doncs bé, un dels seus espais més emblemàtics és la Plaça Cívica (que no “Cínica”), on la gent hi troba comerços, un restaurant, locals d’estudiants, una oficina d’una entitat financera (que deu destinar una part del seu pressupost ordinari de funcionament per a la neteja de pintades i reparació del caixer automàtic) i una biblioteca (potser l’element que més hi desentona). En aquest enllaç la podeu veure indicada ben bé al centre del Campus, com si es tractés del quilòmetre zero de la Plaça del Sol de Madrid. A la vegada és el lloc més gràficament reivindicatiu dels col·lectius d’estudiants, sobretot en jornades com la d’avui, de vaga a l’ensenyament secundari i universitari contra la LOMQE d’en Wert, on un s’hi pot passejar i fer el badoc llegint els missatges i murals pintats a les parets de determinats edificis, de vegades certament curiosos sense que deixin de ser críticament instructius.

Doncs bé, una d’aquestes parets sotmesa al criteri “artístic” dels estudiants que volen deixar ben palès el seu malestar per les condicions actuals de l’ensenyament superior al nostre país, que d’altra banda puc entendre amb alguns matisos, és la que us ensenyo a la primera imatge, i que es veu baixant des de les Facultats de Filosofia i Lletres, Psicologia i Sociologia i Ciències Polítiques. Val a dir que temps enrere hi havia un mural pintat de grans dimensions en forma de cara, titulat “El rostre de la UAB”, i que després de patir unes quantes “rectificacions” per part dels estudiants, enmig del conflicte que va haver-hi per l’aplicació del Pla Bolonya (l’any 2009), la UAB va tirar pel dret i va repintar de blanc la paret de l’edifici en qüestió. Devia pensar allò de mort el gos, morta la ràbia. En aquest primer enllaç teniu una reflexió sobre el fet i en aquest segon l’entrada a un bloc estudiantil reivindicant l’acció. Després, la part inferior de la paret en qüestió (fins allà on deu arribar el braç amb l’esprai de pintura) ha servit de pissarra perquè tothom pogués dir la seva, amb més o menys encert ortogràfic (aquí en teniu una mostra i si busqueu en aquest bloc per l’etiqueta “UAB” en trobareu més, bé sigui de la Plaça Cívica o bé d’altres raconades del campus).

En aquesta primera imatge (de fa unes setmanes) observeu-hi un garbuix d’escrits, tots ells crítics i reivindicatius però sense cap mena d’ordre ni pauta. I és clar, un per aquí, un per allà, és fàcil que fixant-se una mica hi puguem trobar errades ortogràfiques que sense ser molt greus, tampoc són difícils d’evitar si, com en aquest cas, es tenen clares les normes per les quals s’han d’apostrofar els articles, com s’indica a la segona imatge. Potser l’opressió a què fa referència el missatge ha fet que, fins i tot, el poder hagi confiscat prèviament els diccionaris i manuals d’ortografia. I parlant de poder, a la tercera imatge teniu una altra mostra de com aquest, o si es vol l’elit, també és objecte d’atenció de certes demandes reivindicatives, tot i que malament escrites; ara bé, que es digui que aquí, al restaurant reservat del bar de la Facultat de Filosofia i Lletres hi dina l’elit crec que és un pèl exagerat. Fa temps que no hi vaig -de fet fa temps que no em passo ni pel bar- però ja us asseguro jo que d’espai “elitista” no en té res i el menjar pot ser tan mediocre com a qualsevol altre restaurant de la UAB. Posats en aquest nivell gastronòmic, potser seria bo que els col·lectius estudiantils més irreductibles organitzessin més actes de protesta pels preus dels menús, per la seva baixa qualitat, per la manca de més forns de microones on poder escalfar la carmanyola, etc. Ho dic de debò, no és cap broma.

Tot plegat, de murs en tenim uns quants de famosos repartits per la geografia mundial (el de Berlín o el que en queda), es de les lamentacions a Jerusalem, el de Cisjordània, etc. (aquí en teniu una llista). Potser ara haurem d’afegir aquest de la Plaça Cívica de la UAB -el “mur apostrofat”?- que no es que divideixi ningú ni cap comunitat sinó que fins i tot serveix de plafó comunicatiu.

Postdata: fa unes setmanes que el garbuix d’escrits i missatges del mur d’abans ha desaparegut i al seu lloc hi ha un mural en defensa de la universitat pública bastant més ben fet (i sense cap errada), i firmat pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). La pregunta és: fins quan durarà intacte? Quant de temps passarà abans que algú l’espifiï?