Des que porto gestionant aquest bloc m’adono que el món de la restauració en particular i de l’alimentació en general és molt ric en “heretgies lingüístiques” i que el nodreixen -mai millor dit- d’una forma bastant regular. I una prova més d’això que us estic dient és aquesta nova entrada que vindria a ser una mena de popurri estival, a partir d’unes quantes imatges que de fa temps tinc reservades per a situacions com aquesta. Si per aquestes dates tan poc propenses a plantar-se davant la televisió, les cadenes ens “martiritzen” amb els seus programes de resums d’altres programes per omplir la graella -Déu meu, com trobo a faltar de vegades la famosa “Carta de ajuste”-, i no haver de trencar-se la closca amb noves ofertes, aleshores per què no jo també? Per tant, com ara mateix tampoc estic gaire per la feina de redactar entrades individuals per a cadascuna de les imatges que adjunto, us les agrupo totes aquí perquè pogueu comprovar que si els diccionaris fossin productes gastronòmics d’una alta demanda, el panorama lingüístic i ortogràfic seria molt diferent del que ho és avui dia.
Així doncs, què us sembla si comencem per un aperitiu tan clàssic com poden ser unes olivetes? Us en faríeu creus de com m’arriben a agradar i com amb el pas dels anys he anat ampliant el ventall, de verdes a negres, amb i sense pinyol, dolces i picants, etc. Estic convençut que podria sobreviure bastant bé en una illa deserta amb uns quants llibres, unes tones d’olives i això sí, sense televisió ni telèfon. De totes formes, si bé em puc empassar qualsevol mena d’oliva no em foteu unes com les de la primera imatge perquè no sé ben bé quines són. Si la cooperativa de Guissona comercialitza pots d’olives com aquestes, aleshores potser que faci el cor fort perquè aneu a saber què estaré menjant. Una ràpida ullada al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ens trauria el dubte: l’os (sense accent) ens diu que és l’equivalent al “pinyol de l’oliva i altres fruits” i en canvi l’ós (amb accent tancat) indicaria un “mamífer carnívor de la família dels úrsids, plantígrad, de pelatge abundant, cua molt curta i cos corpulent”. Us imagineu una oliva gegantina (no podria ser de cap altra manera) farcida d’ós! en tindríem per triar ja que aquest podria blanc, bru, gris, malai, d’Alaska, morrut, negre americà, polar, tibetà, formiguer, rentador, etc. Tantes varietats com olives més “normals” trobaríem en una parada de mercat ben assortida. I si esteu buscant un pot d’olives amb òs (amb accent obert), només cal que us apropeu a una botiga d’aquesta cadena tan coneguda. Així de fàcil, les hi deuen “fabricar” especialment.
I que tal si després d’una tapa d’olives fem un plat com Déu mana i quin més clàssic també com una mica de pollastre? Igual que abans, la carn que més m’agrada de menjar, sobretot si a és a l’ast (mmm!!! la boca ja em regalima). Sempre he pensat que un dels millors “invents” de la natura és una bona ració de patates fregides (amb un bon oli d’oliva) que facin d’acompanyament d’un bon … pit de pollastre. És clar que si busqueu a la botiga aquesta part de l’anatomia del pobre animalot crec que no la trobareu, per molt que regireu per les prestatgeries. I això que el diccionari ho deixa ben clar: el pit és “la part anterior d’un quadrúpede o d’un ocell immediatament sota el coll” i posa com a exemples el pit de bou, de vedella, etc. De totes formes, quantes vegades en una conversa informal, hem deixat anar una “petxuga” en comptes de “pit”? O “pollu” i no “pollastre”? Confesso que a mi també se m’ha escapat en més d’una ocasió -potser pels efectes de les olives que abans m’he menjat- però d’aquí a veure-ho escrit en una botiga d’alimentació, se’m fa un pèl estrany. Ainss! quin mal li ha fet al pollastre l’assimilació de la “pechuga” castellana. I ara que hi penso, curiós que en aquest idioma no es digui “pecho de pollo”. Tant se val, en la mesura que pugui fer-ho, continuaré menjant carn de pollastre i tot i aquesta “heretgia lingüística” no se m’ha passat pel cap fer-me vegetarià.
I per concloure aquesta entrada gastronòmica, què tal si canviem les olives per una mica de bacó? Al cap i a la fi, no tothom ha de tenir les mateixes preferències gastronòmiques que jo. Quan vaig veure aquest fulletó de propaganda a la meva bústia no li vaig fer el menor cas fins que les meus ulls van anar a parar a les cometes del “bacon”. Confesso que no sé tant de gramàtica catalana com per assegurar que l’ús d’aquesta figura sigui, en aquest cas, incorrecte i si heu llegit algunes entrades meves d’aquest bloc, us haureu adonat que jo també les utilitzo per referir-me a paraules que no figuren al català, a certes expressions, etc. De totes formes, si a la nostra llengua tenim la paraula “bacó”, aleshores per què no escriure-la? O ja posats, fem-ho “bé” i escrivim-la tal i com s’acostuma a pronunciar en anglès, ergo, “beicon”. És clar que si amb aquest fulletó es volia demostrar la capacitat bilingüe del possible comprador, fem-ho tot en ambdós idiomes, per exemple, què tal unes wings of pollastre? o unes ales de chicken? o un steak of vedella? I per acabar-ho d’arrodonir, tot això a uns heavenly prices.
Fartografia 