La “seguratat” d’en Manuel Valls

Les xarxes socials no deixen de ser un reflex del que som, hi publiquem allò que ens ve de gust, allò que pensem que interessarà a altra gent (i moltes vegades ens equivoquem), allò que ja sabem que acabarà creant polèmica, etc. També és cert que avui dia, com gairebé tothom és present en una o altra, és el mitjà que fa servir la gent que té alguna responsabilitat política, o que voldria tenir-la, per dir-hi la seva. Per tant, les xarxes han esdevingut en l’altaveu per dir qualsevol declaració, bajanada, etc. I per descomptat, des del moment que s’ha d’escriure el text que volem que després es publiqui, aquí és on apareix la principal virtut de les xarxes socials a efectes de la funció d’aquest blog: la de deixar al descobert el grau de desconeixement de la llengua amb què s’escriu: així, aquí teniu un exemple per part d’un parell de mindundis catalanòfobs, aquí un altre d’un dels economistes televius de referència que cada vegada que parla en català destrossa l’idioma (en Bernardos) i, finalment, uns quants més de gent que està, o estava ficada, en política: el líder messiànic de Cs, en Rivera, l’oblidat Pere Navarro, antic Primer Secretari del PSC i Pablo Iglesias, el de Podemos, no confondre amb el fundador del PSOE.

Doncs bé, aquí teniu un altre exemple de, ni més ni menys, que en Manuel Valls, una primera espasa de la política francesa per haver estat Ministre d’Interior (2012-2014) i també Primer Ministre (2014-2016) i actualment regidor a l’Ajuntament de Barcelona encapçalant la candidatura Barcelona pel Canvi-Ciutadans. Tot i el nom, ha passat de ser el fitxatge estrella de Ciudadanos a divorciar-se’n del tot, coses de la política (enllaç), encara que ja se sap que deu ser molt incòmode haver de compartir focus mediàtic amb en Rivera (per allò de dos galls al mateix galliner). Pel que es veu en Valls va fer seu el missatge que va transmetre la militància del PSOE al Sr. Sánchez després d’haver guanyat les darreres eleccions generals, “con Rivera no“.

Però deixem-nos de cabòries polítiques i anem al tema: fixeu-vos en aquesta piulada que va fer fa uns dies a propòsit de la crisi d’inseguretat que està vivint Barcelona a les darreres setmanes: o bé en Valls té el seu català una mica oxidat (recordem que té orígens catalans) o bé és el seu CM (Community Manager) qui no ha fet els deures. També podria ser que el seu francès sigui tan sui generis que el confonin amb el català (vídeo molt bo). En tot cas, segur que la paraula “seguratat” no delata una errada sinó més aviat l’accent xava del català que es parla a Barcelona (primeres pàgines d’aquest article).

Barrabassades unionistes

Un any i mig després de la darrera entrada, Fartografia torna a l’activitat, tot i que no sé si això serà flor d’un dia o tindrà una certa continuïtat. De totes formes ja podeu comprovar que la present entrada tampoc aportarà res que sigui gaire significatiu, tret que penseu que ho sigui el deixar en evidència les barrabassades ortogràfiques a què ens hem acostumat a veure en aquests darrers temps des del bàndol unionista, espanyolista, constitucionalista, dictatorial, fatxa, etc. (poseu-hi l’adjectiu que cregueu més idoni), arran el conflicte del “procés català”. Qui em segueixi pel Facebook (l’única xarxa social on hi trec el cap) ja deu conèixer el meu posicionament en aquest tema que per descomptat, està a les antípodes dels missatges de les imatges; per això encara amb més ganes em prenc l’objectiu iniciàtic d’aquest bloc. D’evidenciar les barrabassades lingüístiques que cometi la gent “indepe” ja s’encarregarà el meu homòleg de l’altre bàndol, si és que n’hi ha algú que s’hi dediqui.

Dit i fet, aquí teniu unes poques mostres de l'”analfabetisme funcional” de certes persones que a base de pals i hòsties ens volen fer combregar amb les seves rodes de molí. Rieu una estona ja que és una de les poques coses que podem fer davant la repressió i injustícia a tots els nivells (polític, judicial, econòmic …) que estem patint.

I per acabar, aquesta altra imatge d’en Rivera (àlies “Ahora digo que no pacto con VOX y mañana firmamos el acuerdo”) que serviria també d’exemple del gran perjudici que ha fet la immersió lingüística (en català). Ja se sap, és molt millor la immersió en castellà que de sempre s’ha estat fent a EspaÑa.

Pregunis auqtse meidcmenta, vol?

Començo per fer la següent pregunta: quina deu ser la professió més maleïda per aquella gent (jo m’hi incloc) que desitja entendre tot allò que li passin per escrit en un paperet? tic, tac, tic, tac … Temps!! doncs la resposta és ben senzilla: metge i per afinar més, aquells que dediquen part de la seva jornada laboral a receptar medicaments. I és qui no s’ha queixat mai o posat cara de circumstàncies quan després de visitar el seu metge de capçalera li ha donat la recepta perquè passi després per la farmàcia i ha estat incapaç d’entendre què li estava receptant, amb quina dosi i durant quant de temps? Encara sort que els farmacèutics ja hi deuen estar tan avesats que amb tota la naturalitat del món et serveixen el que t’han receptat i et quedes amb un pam de nassos demanant-te com ho han pogut desxifrar amb tanta rapidesa, gairebé sense immutar-se. És com si tinguessin al cap una màquina de descodificació capaç de ridiculitzar la famosa Enigma de l’exèrcit alemany a la II Guerra Mundial.

Un és conscient que els metges, sobretot aquells que tenen un contacte directe, diari i constant amb la gent, estan sotmesos a una gran pressió que com més va més creix: retallades, saturació dels serveis d’urgència i atenció primària, usuaris que deuen pensar que només són ells i la resta de pacients estan per molestar, consultes innecessàries, situacions de violència quan no d’agressió directa, demandes de prescriure medicaments a la carta, reducció del temps de consulta, etc. Altrament dit, què se n’ha fet d’aquella imatge del metge com una persona amb una autoritat que es feia respectar per tothom? Com diu el programa de la Teresa Campos, “¡Qué tiempo tan feliz!” És per tot això que un pot entendre que en aquest context suara descrit, qualsevol metge “pressionat” acabi redactant un informe com el de la imatge que adjunto, i entendria també que el corresponent corrector del processador de textos estigués a la cambra frigorífica, esperant la seva autòpsia després que hagi traspassat per manca d’ús o d’actualitzacions.

Es demostra, un cop més, que de vegades l’ús d’ordinadors no és sinònim de fer les coses millor; i és que estic convençut que per molt que un s’ho proposés seria incapaç d’escriure d’aquesta manera tan “dislèxica”, oimés en una situació de pressió per causa, posem per cas, d’un jubilat que amenacés amb la crossa perquè se li recepti un fàrmac de la gamma “premium” en comptes d’un genèric. Eps! i sé de què parlo ja que com ja vaig dir aquí, a la família som dos els doctors, jo i el de veritat, el meu germà, que exerceix al CAP de Balaguer. En el meu cas, us ben asseguro que si algun dels meus estudiants m’entrega un exercici amb un redactat tan “desordenat” l’hi retorno amb una nota de consell perquè visiti un logopeda: hi ha coses que en un curs d’un grau universitari no es poden acceptar sota cap concepte, per molt que aquests també se sentin pressionats (sovint per haver esperat fins a darrera hora per posar-se les piles).

El “curiós” català dels nouvinguts

No fa encara gaire temps vaig recollir de la bústia aquest fulletó de propaganda que anunciava tota mena de serveis de neteja de la llar. No és que hi estigués gaire interessat però em va cridar  l’atenció l’anvers del full (imatge 1) en veure l’expressió “neteja al fons” i gairebé de forma immediata vaig pensar: “al fons d’on?”. Després, però, se’m va ocórrer girar full (literalment) i vaig veure el revers del fulletó (imatge 2). Fixeu-vos que no hi he marcat res perquè de tantes que n’hi haurien cridarien més l’atenció les meves indicacions que no pas les faltes d’ortografia, d’expressió i una barreja, fins i tot còmica, de paraules en català i castellà. Evidentment el primer que se’m va passar pel cap va ser pensar que aquests serveis eren oferts per una empresa regentada per persones immigrades. Res a dir, per descomptat, tothom té dret a guanyar-se la visa com bonament pot, sempre i quan no sigui delinquint. D’altra banda, és d’agrair els esforços d’aquesta gent per adaptar-se al nostre entorn, quan potser no porten gaire temps entre nosaltres, probablement no deuen dominar gaire bé el castellà i amb tota seguretat, el català el devien descobrir res més arribar a Catalunya.

Tot i així, no estaria de més haver fet un esforç suplementari i ja posats, demanar a algú altre un cop de ma a l’hora d’anunciar-se per les bústies. No crec que sigui l’única persona que s’hagi adonat d’aquesta mena de barreja lingüística que com deia abans, pot semblar-nos un pèl còmica i fer-nos treure un somriure. De fet, aprofito l’avinentesa per incloure un altre anunci de similars característiques, en aquest cas d’un supermercat regentat per uns quants immigrants (com conec la botiga i hi passo per davant cada dia sospito que deuen ser d’origen pakistanès o d’aquelles contrades). Adoneu-vos que entre altres coses, venen fruita a sacs i el més intrigant de tot, que tenen una cosa per a qui vagi … però no diuen què.

Tot plegat, això deu ser una altra conseqüència d’allò que anomenen la “multiculturalitat”, “globalització”, etc. en què, us ho confesso, mai hi he acabat de creure. Potser que en cas de donar certificacions d’arrelament i fer passar exàmens de català als nouvinguts i totes aquestes qüestions que de tant en tant surten sobre la integració dels immigrants, que incloguin dins el corresponent kit un diccionari de català. És clar que no n’hi hauria prou per a tothom perquè, d’entrada, s’hauria de començar per molts dels “nostres”, que porten tota la vida aquí i són incapaços d’escriure un parell de línies en català sense cometre una o altra “heretgia lingüística”. I de fet, tinc la sensació que se’ls fot bastant.

Joieria: buscant el glamur perdut

Definitivament es confirma el que molta gent ja sospitava de fa temps: el món de la joieria ha anat accentuant les seves diferències entre el que hom anomena l'”alta joieria” i la resta, sense que ningú gosi de dir, encara, “baixa”. Potser en paral·lel a tants anys de crisi econòmica -i els que encara ens quedem per viure- bona part d’aquest sector professional ha hagut d’enginyer-se-les per sobreviure a una més que fefaent baixada de les vendes i per tant, reducció dels beneficis, dels marges, etc. Les butxaques dels consumidors de l’enyorada classe mitjana (on has anat a parar?) estan més que escurades i els temps no conviden gens a destinar els pocs estalvis que un pugui arreplegar per destinar-los a la compra d’unes arracades, un anell, una polsera, etc. -i la meva dona us ho pot ben assegurar. És clar que mentre uns es van empobrint, altres s’enriqueixen perquè al cap i a la fi, aquesta és l’essència del model de producció i regulació capitalista, amb el segell més neoliberal que pugueu encarregar a la impremta. Per això l’alta joieria, la més fashion, no entén de crisi i segueix fent com si sentís ploure.

Per a la resta de mortals, però, tenim el recurs de comprar bijuteria (que no “bisuteria“) o ja darrerament, i sense cap mena d’embut ni vergonya, joies de segona mà, tot i que vés a saber per quines mans han passat abans. Allò que semblava circumscrit a altres productes -p. ex. roba, cotxes i altres- s’ha anat estenent i abraçat articles que sense que hagin estat considerats sempre de luxe, sí havien estat mereixedors d’una certa aureola de glamur que segurament feia il·lògic un mercat de segones. La crisi, però, ha posat cadascú al seu lloc i a molts els ha fet baixar de cop uns quants esglaons en l’escala social. I qui sap si els tornaran a recuperar … Encara rai que molts joiers es preocupen de nosaltres i vetllen perquè tot i aquest context tan fomut, puguem continuar lluint peces de joieria com si res passés. I és clar, si alguns poden comprar, altres volen vendre i peti qui peti, aquesta és una altra de les essències més pures del Capitalisme.

De totes formes, i partint de la idea que voler lluir elegància -encara que sigui de segones- no ha d’estar renyit amb una altra mena d’elegància, l’ortogràfica, no estaria de més que entre tanta compra-venda de joies algú es preocupés per aconseguir també un bon diccionari. Així, a la primera foto sembla com si es volgués vendre un home sàtir, en el sentit de morbosament luxuriós (allò que en castellà anomenen un “salido”), i en canvi a ningú se li ha passat pel cap de pensar que es tracta més aviat, de vendre un “gran assortit” o “assortiment” de joies (per cert, sense accent). I de la segona foto, què cal dir? un poti-poti d’espifiades on a més de barrejar el castellà i català, s’inclouen algunes errades més que evidents, tret que qui hagi fet el cartell sigui de l’àrea barcelonina (ja sabeu, per allò de parlar xava i de com es pronuncien certes paraules com, justament, “cotxe”) i/o que tingui afinitats amb l’antiga cultura dels faraons o de la Grècia clàssica (per allò de la ciutat de Tebas). Potser valdria la pena que paguessin més que ningú per comprar un diccionari o com a mínim, contractar algú que tingués una mínima idea d’ortografia en català. Per cert, aquesta botiga és dels mateixos propietaris que aquesta altra que va donar peu a l’entrada que us enllaço aquí (recordeu les “papaletes d’empenyo”?).

Sigui com sigui, continuarem buscant el glamur associat al món de la joieria allà on sigui, per molta crisi que hi hagi. I perquè veieu que mal de molts, conhort de ximples, no us penseu que tothom està lliure de pecat (cliqueu aquí i ho podreu comprovar).

Paint excessos culinaris. I lingüístics?

Acabades les festes nadalenques i de cap d’any és el moment de purgar els excessos culinaris de menjar i beure que de ben segur, qui més qui menys, tothom ha comès. Entre sopars d’empresa, tions, sopars de nadal, dinars de Sant Esteve i àpats de nit vella, tenim més números per voler arraconar la bàscula durant un temps que no pas que ens toqui la grossa, la nostra d’enguany o la de més enllà de tota la vida. I és que després de tant banquet pantagruèlic toca una bona purga i recuperar de nou el pecat capital de la gola (però només fins les properes festes, que això és el millor que té la religió catòlica, que peques, te’n penedeixes després i tornes a estar llest per pecar de nou). Deixant de banda això últim, per descomptat que aquestes trobades amb amics, familiars i altres espècimens són també propícies perquè sobresurti alguna persona que se les vulgui donar d’entès en el món dels vins i s’entossudeixi en “il·luminar-nos” amb la seva opinió sobre els vins que hem de demanar a taula i la conveniència d’uns o altres en funció del que mengem. Val a dir que no sóc jo cap persona que hagi estat mai molt interessada en el que d’ençà un temps s’ha anomenat la “nova cultura del vi”, i que mentre el vi m’agradi se me’n fot de si per a les carns és millor un negre, un blanc per al peix i el rosat per als indecisos (ni carn ni peix). I com tampoc tinc un paladar massa exquisit ni tampoc “educat” per distingir aromes, matisos i altres ítems etílics que avui dia ens resulten més familiars que no pas abans, em deixo portar pel vi de la casa o d’alguna bodega que ja conegui. I això sí, també per la cartera: no hi ha ridícul més gran que voler aparentar allò que hom no és en un restaurant d’una certa categoria i que se’t vegi el llautó d’una hora lluny. És clar que també es pot actuar com en Mr. Bean i fer el ridícul amb gràcia.

Doncs bé, un dels trets més característics del reviscolat món del vi són les cartes de tast, que sense entendre gens ni mica en això, suposo que vindria a ser el text que recull de forma breu els aspectes del vi més importants a tenir en compte: origen, com s’ha elaborat, color, gust, amb què és millor acompanyar un o altre, volum d’alcohol, etc. És a dir, aquell document que quan el llegim els neòfits com jo fem cara de babaus per no entendre de la missa la meitat però alhora, de voler aprendre’n més per sortir del restaurant una mica més instruïts (la instrucció pot anar o no inclosa en el preu de l’àpat). També pot ser, com deia al principi, que algú es passi de llest i li encolomin un “Baturrico” per comptes d’un Rioja (però a preu d’aquest darrer). Per tant, no ens vulguem passar de frenada i reconeguem la nostra ignorància en aquells àmbits on no som ningú. Ja hi haurà altres ocasions per fer valdre la nostra vàlua. I en aquest sentit, ara se’ns presenta una com anell al dit.

La primera imatge fa un temps que me la va passar el col·lega Xavier Villalba, professor de la UAB i també blocaire com jo (aquí teniu l’enllaç al seu espai virtual), coneixedor de les meves dèries ortogràfiques i lingüístiques. Correspon a una carta de tast d’un vi concret que inclou unes quantes errades (accents, ela geminada, canvi de gènere de paraula, etc.), però destacant-ne una a primera vista com és el darrer ítem: sempre havia pensat que l’equivalent català del castellà “acidez”, és “acidesa” però potser aquesta carta l’ha redactada una persona de tracte aspre, desagradable i poc sociable, és a dir, “àcida” i hagi volgut fer la punyeta a la bodega en qüestió. El que resulta curiós, però, és que una mica més amunt -en fer referència al paladar- la paraula sí surt correctament escrita. Qui sap si a més de la possibilitat de ser àcida, a mida que l’autor del text anava escrivint també anava fent el seu propi tast i el contingut de l’ampolla se li va fer curt.

I ja que parlem de vi, què millor que un bon acompanyament sòlid, allò que se sol dir en termes gastronòmics, el “maridatge”. Si hem de fer cas del que es diu d’aquest vi en concret, sembla ser que no casaria gaire amb els formatges  (però com diu la dita, en qüestió de gustos, colors). De totes formes, si decidiu de fer cas omís de la recomanació de la carta de tast i tant sí com no us ve de gust una mica de formaTge, aneu amb compte d’on el porteu, no sigui que us donin una altra mena de queviures. Potser és un emmental i per algun dels seus forats s’ha escopolit la lletra “T” que falta en aquest cartell tan elaborat d’una parada d’un mercat de Manresa. Sapigueu, per cert, que tot i la creença popular, el típic formatge amb forats és aquest i no el gruyère (aquí ho podeu llegir).

Com a colofó d’aquesta entrada tan saborosa, dir que la difusió del món del vi entre molta més gent ha afavorit també la publicació de nombrosa documentació de consulta, entre la qual, les guies (de bodegues, denominacions d’origen, rutes, enoturisme, etc.). I malgrat que ja sabem que de tot hi podem trobar a la vinya del Senyor, que de guies en podem llegir de bones i de molt dolentes, una guia hauria de ser, d’entrada, exquisiDa i no pas “exquisita”. Oimés tractant-se de vins. Per cert, bon profit!

Postdata: una seguidora del bloc, i que també en sap un munt d’ortografia, m’ha fet veure a través del Facebook que a la imatge anterior de la carta de tast del vi faltava per indicar l’errada de la paraula “maridatje”. Doncs bé, la imatge ja ha estat rectificada però he preferit no retocar res del text, no cal afegir més llenya al foc (o la bóta on hagi madurat el vi). I és que encara que ens posem la disfresa d’inquisidor aferrissat, sovint quatre ulls veuen més que dos. Gràcies, Esther!

Que tal un “relaxing” diccionari?

Encara cueja la polèmica i les rialletes (aquí teniu un bon exemple) per la presentació que va fer l’alcadesa Ana Botella per la candidatura de Madrid a l’organització dels Jocs Olímpics del 2020, més pel baix nivell d’anglès que va demostrar que no pas pel missatge que, d’altra banda, potser hauria de ser el més important. Però com en moltes altres situacions, ens deixem enlluernar més per l’embolcall que pel contingut. En aquest sentit coincideixo amb la Dolors Camats (portanveu d’IC alParlament català) quan diu que va fer una exposició com si els membres del COI fossin nens i Madrid fos una ciutat sense problemes, on tot és jauja (La Vanguardia, 15 de setembre). Ja sabem que el nostre és un país que sovint s’ha caracteritzat per no haver tingut gaire en consideració la qüestió dels idiomes estranger en els (massa?) plans  educatius implementats, de la qual cosa n’ha resultat un domini general d’aquests bastant pèssim entre els nostres estudiants. Sempre ens hem mirat el melic pensant que sabent espanyol se’ns obririen totes les portes i que ens posarien la catifa vermella allà on anéssim. Òbviament estem comprovant que això no és ben bé així i que per molta nacionalitat espanyola que indiqui el passaport, la gent de més enllà les nostres fronteres no fa el mínim esforç per parlar el nostre idioma. Faltaria més!! Hem de fer cas d’aquella dita que diu (perdoneu però no sé l’equivalent al català), “allá donde fueres haz lo que vieres”.

De totes formes, i per trencar una llança a favor de la Botella, no sé què redimonis li estem criticant i en fem mofa quan, reconeguem-ho, molts de nosaltres tampoc sabem gaire més anglès que ella. Al cap i a la fi, per la seva edat (fregant els 60) hem de suposar que quan anava a escola poc anglès (o res) devia estudiar (lògicament, en país franquista i sent aquest l’idioma de la “perfida albión”), i ja se sap que en això dels idiomes, o ho agafes de petit o ja de gran no cal ni posar-s’hi. És clar que sent alcaldessa d’una de les principals capitals europees i que aspira també a ser focus mediàtic mundial amb uns Jocs Olímpics, crec que se li hauria d’exigir un major nivell idiomàtic. Però d’altra banda, on s’ha vist demanar això en un país com el nostre en què per repartir propaganda per les bústies t’exigeixin un títol universitari i en canvi, es pot ser president del govern no sabent fer l’O ni amb un canutet. Al cap i  la fi, ben o mal construït en sintaxi i gramàtica, el que va dir se li va entendre perfectament i si en canvi, no sap ni un borrall d’anglès, aleshores va demostrar també una bona capacitat memorística. Sigui com sigui, sí és cert també que ha estat bastant ridícula la imatge que se’n va desprendre de tot això, una mostra més de com amb la marca “España” (tan esbombada ara a bombo i plateret pel govern espanyol) no podem anar enlloc. Potser faríem bé de tornar mig segle enrere, als temps de l’autarquia, i esperar que passi la tempesta de la crisi per tornar a treure el cap.

Ara bé, no cal que ens esquincem les vestidures i pensar que nosaltres som els únics que no parlem bé l’anglès. Estic fart de sentir que tenint quatre nocions bàsiques d’aquest idioma pots anar arreu i després et trobes que a fora encara en saben menys que nosaltres. I per descomptat, també els japonesos que van fer-se amb el premi de la candidatura de Tokyo. I ja posats a exigir un domini més que suficient d’idiomes estrangers, per què no començar per demostrar que sabem parlar el nostre correctament? Fixeu-vos en la següent imatge corresponent al flyer de propaganda d’una acadèmia d’anglès que em vaig trobar no fa gaire a la meva bústia. El seu text està escrit en català però inclou unes quantes faltes d’ortografia d’aquelles que no cal fixar-s’hi gaire per adonar-se’n. I és clar, tractant-se d’una qüestió d’aprenentatge d’idiomes no és, crec jo, una bona promoció. És com si el rellotge que sovint trobem a l’exterior d’una rellotgeria el veiéssim sempre aturat, o com si passéssim per davant una peixeteria i tinguessin el gènere de l’aparador més mort que fresc. En aquest cas concret, i si no em deixo res, inclou una preocupant manca d’accents (“es”, “son”, “venen”, “que”), algun barbarisme (“a tamany”), errors en la diferència entre “per als” (en castellà para los) i “pels” (en castellà por los) i altres “perles” com “apendre” i “assentat” (eps!! veure postdata).

Tot plegat, si aquesta acadèmia està gestionada per gent catalanoparlant, fóra bo que abans s’assegurin de la correcció d’allò que escriuen. Potser que en comptes de tantes tablets, pantalles tàctils i altres gadgets tecnològics moderns, comprin un diccionari clàssic de tota la vida, o que el consultin per Internet i després ho passin per la pantalla “a tamany” gegant que diuen tenir. D’aquesta forma quedaria ben palès el domini més que discutible del català. Com més gran sigui el dispositiu, més visibles són les mancances. I ja posats, que dediquin aquests 15′ que diuen donar als seus alumnes perquè juguin a repassar el seu català. I si en canvi, el centre és portat per personal natiu en anglès (també es pot dir “nadiu”), que sigui conscient que si ja és bastant difícil dominar completament l’idioma matern, què no ho ha de ser quan es tracta d’un d’estranger?

En definitiva, que potser la Sra. Botella no es va equivocar en fer la seva exposició en anglès ja que com a mínim, ha posat sobre la taula -un cop més- el debat de l’aprenentatge dels idiomes estrangers al nostre país. I el que ha acabat generant a les xarxes socials no té preu; per exemple, un breu acudit: “A Madrid esperaven fer un botellón i es va acabar trencant la botella“.

Postdata: un lector -en Ferran- m’ha fet veure que la paraula “natiu” també és correcta en català quan sempre havia cregut que només ho és “nadiu”. Després de la confirmació mitjançant consulta al diccionari, li he de donar la raó i he corregit el text original en aquell fragment en què es feia referència a aquesta qüestió; no així, però, la imatge ja que no disposo de l’original. Com veieu, fins i tot l'”inquisidor lingüístic” del català pot ser, de vegades, massa incisiu i cometre alguna errada. De totes formes, però, això no ha d’invalidar en absolut la totalitat de l’entrada.

I després de l’estiu, fem règim?

A finals de maig vaig publicar aquesta entrada que us enllaço en què em feia ressò de la fotografia d’una lectora que havia publicat el diari La Vanguardia, i que deixava ben palès com hi ha determinats menús de restaurants que estan redactats per treure la gana, més que no pas per convidar la gent a entrar-hi i assaborir els plats. Doncs bé, quina millor manera de començar a fer una mica de règim i perdre aquells quilets de més que hom acostuma a guanyar a l’estiu, que posar més èmfasi en aquesta mateixa qüestió. I és que igual que altres sectors, sembla que el de la restauració vulgui fer punts per sortir retratat, mai millor dit, en aquest bloc. És per això que el reactivo de nou després de l’aturada de l’agost amb una altra imatge que il·lustra, de totes totes, com es pot ser molt bon cuiner/a i alhora un complet analfabet o, com a mínim, no tenir la més mínima cura per allò que hom escriu de cara al públic (per descomptat, ni una cosa ni altra són incompatibles).

Fixeu-vos en la imatge que adjunto com dels 11 plats del menú (entre primers i segons), amb prou feines se’n salven quatre ja que si no me n’he deixat cap, la resta conté alguna que altra errada ortogràfica. I a fe de Déu, n’hi ha alguna que prou imaginativa i que fins i tot, se’m fa un pèl complicat de llegir tal i com està escrit l’ingredient en qüestió: per exemple, és molt habitual que la gent digui erròniament “mermelada” (aquesta “R” en català és una “L”) però si ho he de pronunciar seguint aquest menú, deu ser un producte diferent al que s’entén per una menja feta, sovint, amb fruita aixafada i cuita amb sucre. I és clar, què en podem esperar si la cosa comença ja amb un plat ben català, com són les faves, però malament escrit. Llevat que en aquest cas, el cuiner fos d’origen asturià (allà sí que escriuen “fabes”) i/o que sentís una especial admiració pel conegut restaurant d’alta cuina Can Fabes. De totes formes, m’agradaria pensar que entre aquest i el restaurant de la fotografia hi ha un món.

I si ja podem deduir fàcilment que qui hagi escrit el menú no sap gaire de català (valdria més que ho hagués fet tot en castellà i fora problemes), tampoc acaba de dominar determinada terminologia pròpia del món de la cuina: curiosament  el darrer plat -l’escalopa- està ben escrit però en canvi, que algú em resolgui el dubte de què són raviolis al “futghi” quan suposo que el que volia dir és “funghi” (per cert, una salsa molt bona amb què acompanyar plats de pasta). I no crec que això fos una clicada d’ull per poder entrar a la prestigiosa escola d’alta cuina Le Cordon Bleu, de Madrid. Per cert, aquesta és la mateixa que ha becat els participants guanyadors del conegut concurs de cuina “Masterchef”; i no us penseu que ho hagi fet amb qualsevol cosa, no, sinó que ja que s’hi posa, ho fa bé atès que la beca és per fer l’anomenat Grand Diplôme®, el programa més complet de l’escola. D’altra banda, aquest “assassí culinari” demostra que també té alguna que altra llacuna de castellà atès que a un plat tan contundent com la sopa amb mandonguilles (no sé en què devia pensar quan escrivia això de les “pilotillas”), li sobra un ingredient com la lletra “H” de las “albóndigas”. De fet, justament per ser muda, molta gent se la deixa al tinter quan realment l’ha d’escriure i en canvi ara, que no ha de sortir per enlloc, va i surt. De vegades el cuiner es passa amb la sal i el pebre i altres amb les hac.

Potser que veient aquests menús tan pèssimament escrits només hi posem els peus als restaurants per parlar i relacionar-se amb la gent, cara a cara, com aconsellen fer aquests dos cartells que he trobat pel Facebook. I els hi dono tota la raó. Tot plegat, i per acabar, llegint aquest menú segueixo pensant igual que com vaig acabar l’anterior entrada abans citada: cuines igual que escrius? Si fos així, i seguint el que diu el títol, potser seria aquesta una bona estratègia per fer règim. Per cert, fixeu-vos també com al final de tot el preu del menú està corregit havent-hi afegit una etiqueta a sobre del que ja hi havia marcat. Digueu-me desconfiat però molt m’ensumo (parlant de cuina …) que el preu inicial era més baix. Aquí segur que no hi cap errada ortogràfica, ves per on!

Quant d’or val un diccionari?

No dic res de nou si afirmo que fa temps el paisatge urbà de moltes ciutats ha canviat a mida que també ho han fet els hàbits de consum i compra de la ciutadania, i que això es tradueix en la desaparició d’uns determinats tipus de comerços i l’aparició d’uns altres de nous. Per posar uns quants exemples, i fixant-me en els carrers de Manresa, que és per on em moc més habitualment i que suposo deu seguir el mateix patró que moltes altres, m’adono que els basars xinesos (els antics “tot a 100”) van de baixa i són substituïts per botigues de roba (amb aparença occidental); que el boom dels locutoris i botigues de queviures destinats bàsicament als nouvinguts s’ha aturat (suposo que la crisi fa que hagi ara menys demanda perquè una part dels que van venir ja no hi són); que ara sembla que ens agradin molt més que abans les pastisseries que es dediquen a vendre capcakes; o que comencen a aparèixer com bolets iniciatives de compra i venda de productes de segona ma: roba, música, articles de nadó, etc. En aquest sentit, i aquí ho lligo amb l’objecte d’aquesta entrada, els establiments del ram de l’or, altres metalls preciosos i joieria en general també han acabat sent un element més que habitual de la trama comercial de moltes ciutats. Sens dubte, i davant la crisi econòmica que estem patint, això fa més visible la necessitat de moltes famílies d’obtenir ingressos d’on sigui, venent les joies de la iaia que fins ara estaven arraconades en un calaix, i aprofitant que durant molt de temps la cotització de l’or ha crescut com l’escuma, tot i que també fa mesos que aquesta també s’està desinflant. I és que tot allò que creix, acaba decreixent.

Com deia abans, Manresa no n’ha quedat al marge d’aquesta “febre d’or” i per descomptat també, de la possibilitat d’incorporar al paisatge urbà, cartells que contenen més d’una errada ortogràfica. I aquesta imatge que us adjunto n’és una bona mostra:  un cartell de dimensions bastant considerables i que no pot passar desapercebut per aquella gent amb uns mínims coneixements de català. Alhora, també pot ser un bon exemple de com si no el parlem correctament, acabem també escrivint-lo igual de malament. I és que si ja la paraula “papeletes” no és vàlida (vindria de “papel” en castellà però “paper” en català), això d'”empenyo” fa molt mal a la vista. Si busqueu pel diccionari veure que la paraula correcta és “empenyorament”, és a dir, l’acció o efecte d’empenyorar una cosa (p. ex. “l’empenyorament de les joies li permetrà de pagar aquests deutes”). És clar que amb la mida de lletra amb què s’ha escrit el cartell, aquesta darrera no hi hagués cabut. I posats a ser pràctics, per què haver d’enxiquir-la si tal i com està escrita sembla una paraula ben catalana? Encara rai que ha respectat la forma “NY” en equivalència a la”Ñ” castellana.

Tot plegat, la cobdícia per l’or ens pot fer perdre les bones maneres de l’escriure i posats a demanar, i com altres vegades, tampoc ha de suposar una gran despesa per a ningú d’aquest ram comprar un bon diccionari castellà-català. Segurament que amb un parell d’arracades de la iaia o l’anell de casat de la mare empenyorat se’n podria aconseguir un, i fins i tot, qui sap si un incunable! I curiosament, aquesta cadena d’establiments té unes quantes botigues repartides per la ciutat i a tres que tinc “controlades”, també trobem alguna que altra falta d’ortografia, tot i que aquestes molt més petites (de mida) i per tant, menys visibles: recordo que en català és “bijuteria” i “quirat”. I és que els catalanoparlants tenim la mania de voler diferenciar-nos del castellà fins i tot en aquests petits “detalls”.

Per treure la gana!

Gairebé cada dia faig una ullada a les edicions digitals dels principals diaris -per mi allò del paper ja s’ha acabat- tant per estar una mica al cas de l’actualitat d’una forma més immediata i amb format de “píndoles”, com també perquè de tant en tant hi trobo articles interessants per a les meves classes a la universitat. Això inclou diaris en català i castellà i de totes les línies ideològiques, ergo, La Vanguardia, El Periódico, El País, Público, ABC, La Razón, Ara, El Punt-Avui, El Confidencial i fins i tot … La Gaceta de Intereconomía (perdoneu per la gosadia però sempre és bo saber què pensa i diu l'”enemic”). Doncs bé, avui em faig ressò d’una fantàstica “perla” que es mereix un lloc al pòdium de les entrades publicades fins ara en aquest bloc: no és pas “meva” sinó que es una fotografia del menú del restaurant de l’Ateneu de Berga que va enviar una lectora (una tal Pilar Fernández) i que està escrit, com diu el peu de fotografia, “en català o alguna cosa semblant”. El text acaba suggerint que no li aniria malament passar-hi un corrector ortogràfic i jo hi afegiria també que, aprofitant la darrera reforma laboral aplicada pel govern -molt criticada perquè segons diuen, facilita més l’acomiadament que no pas la contractació- que facin fora la persona responsable d’aquest vil “assassinat ortogràfic”.

Si repasseu el menú, dels primers plats no se’n salva ni un, però és que ni un! Que si ara s’han “menjat” els accents (a “arros”, “entremes”, “melo” o “esparracs”), que si ara un apòstrof (“de arros”), que si paraules incorrectes perquè s’han escrit tal i com les deuen pronunciar (“formaxa” i no “formatge” o “esparracs” per “espàrrecs”) i la cirereta del pastís, paraules literalment inventades (els ous poden ser ferrats, en forma de truita, escaldats, crus, etc. i també “farcits” però en cap cap “rellens”). I en els segons plats, la cosa millora un pèl llevat del “pavo” (ains!! si encara ho haguessin escrit acabat amb “U” perquè sembli més català …) i confesso també que mai he menjat una “hemburgesa”: se’m passen pel cap unes quantes opcions d’escriure malament el que no deixa de ser una porció de carn picada, lleugerament premsada, de forma arrodonida i plana, que se serveix fregida o a la planxa, però en aquesta no hi havia caigut; encara rai que no s’han deixat la lletra “hac” que, com és muda, el més normal és que hagués desaparegut després de fer-ne una “esferificació” al més pur estil d’en Ferran Adrià. Per cert, un apunt: entenc que el “formaxa” deu ser un ingredient o acompanyament culinari diferent del “formacha”.

Tot plegat, i com diu el títol de la foto publicada al diari, és ben bé per treure la gana. Veient això penso que hi ha alguns restaurants que es mereixen ipso facto una visita d’en Chicote, aquest personatge que protagonitza el programa “Pesadilla en la cocina” (de La Sexta) i que va de cuina en cuina guanyant-se amics a tort i dret dient com de malament s’hi cuina. I tot just ahir nit vaig estar veient una estona aquest altre programa de cuina que emeten al primer canal de TVE i que es diu “MasterChef“. Malauradament, hi ha gent que hi deu posar tantes ganes i coneixements en intentar cuinar bé que després s’oblida de la presentació de la seva feina; i aquesta també inclou la de la carta o el menú dels plats. Al cap i a la fi, és el primer que veuen els clients quan entren en un restaurant. Tal faràs, tal trobaràs, tal escriuràs, tal cuinaràs, potser?